Administrar

Marilyn Monroe i sa Pobla (1950)

pobler | 12 Novembre, 2007 18:44 | facebook.com

El cinema esdevé aleshores la porta oberta a tots els misteris, al més ampli coneixement possible, la contrapartida a l'avorriment que era el reialme de l'encens i els tristos horabaixes de 'doctrina cristiana', a la Casa de la Congregació". (Miquel López Crespí)


Gerard Matas (que aleshores combinava els seus treballs artístics en pintura i escultura amb la feina de musicar els nostres poetes i les seves composicions mateixes), Guillem d'Efak (amb un inoblidable himne: la Cançó de Son Coletes!). Hi havia també en Joan Ramon Bonet amb les cançons marineres, na Miquelina Lladó... Aquells al·lotets, "Queta i Teo", que també, a la seva manera, col·laboraren en la normalització de la llengua catalana perseguida pel franquisme, feta malbé per tants "intel·lectuals" profeixistes que havien engreixat adormint la seva consciència -si és que en tenien!-, fent com qui no sap res davant cada nou crim de la dictadura. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla 1950: el Teatre "Principal" -Can Guixa-, el "Coliseum" -Can Pelut-, el "Gardenia" i el "Salón Montaña"



El debat referent al necessari compromís de l'intel·lectual -sigui aquest director de cinema o simple mestre d'escola- amb el seu poble és un tema que comença a preocupar-me ja a mitjans dels seixanta (lectures de Triunfo, Nuestro Cine, els comentaris culturals de les ràdios estrangeres, l'enviament de diverses publicacions culturals soviètiques, cubanes, vietnamites o xineses...). Les meves inicials col·laboracions en el diari Última Hora (1969) de mans de Pepín Tous i Frederic Suau, fan referència a aquesta qüestió i, el primer article que sign en la premsa de Ciutat porta el significatiu encapçalament: "El compromiso politico del escritor". Cal recordar -com he explicat al petit resum de les meves memòries L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)- que són els temps inicials de la nova cançó a les Illes, els anys dels festivals organitzats per les Joventuts Musicals, el del recital de Raimon en el cine Born, les vingudes quasi clandestines d'Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Joan Manel Serrat, Guillermina Mota, Quico Pi de la Serra... Encara surava dins l'ambient (clandestí, evidentment!) l'eco de les grans vagues d'Astúries, de la brutal repressió contra els miners (brutalment torturats per la Brigada Social del règim i determinats elements de la Guàrdia Civil).


Ca'n Pelut (el "Coliseum") l'any 1960.

A Mallorca, anant i venint de la Cova del Drac a l'indret més inversemblant dels nostres pobles o actuant en qualsevol cau de Ciutat, feinejaven (fent-ho tot sense cobrar ni una pesseta) autèntics herois de la normalització cultural i... sentimental! Em referesc a Gerard Matas (que aleshores combinava els seus treballs artístics en pintura i escultura amb la feina de musicar els nostres poetes i les seves composicions mateixes), Guillem d'Efak (amb un inoblidable himne: la Cançó de Son Coletes!). Hi havia també en Joan Ramon Bonet amb les cançons marineres, na Miquelina Lladó... Aquells al·lotets, "Queta i Teo", que també, a la seva manera, col·laboraren en la normalització de la llengua catalana perseguida pel franquisme, feta malbé per tants "intel·lectuals" profeixistes que havien engreixat adormint la seva consciència -si és que en tenien!-, fent com qui no sap res davant cada nou crim de la dictadura.

La meva família vengué a Ciutat -procedent de sa Pobla, el meu poble de naixement- per l'octubre de mil nou-cents seixanta. Sempre he pensant que fou el sotrac produït per aquest canvi inesperat (haver de deixar els meus amics poblers, el paisatge conegut, fins i tot els olors i sabors, l'accent de la llengua, el color de les cases, aquelles mil sensacions indestriables, quasi indescriptibles, que conformen ànima, la més fonda sensibilitat d'una persona) el que degué alletar, a poc a poc, el cuc que em portà vers la literatura. Si hagués d'analitzar el motius, l'origen de la meva inicial vocació literària i, per què no dir-ho?, del meu accentuat interès per la política, la lluita per la llibertat, la necessitat d'acabar amb l'oprobi, amb la vergonya de la dictadura franquista, hauria d'arribar -amb estris freudians- fins aquells antiquíssims estius amb la mare i la meva germana Francesca (na Pilar, la petita, encara trigaria uns anys a néixer) en algun xalet de coneguts de la família o -el que era més sovint- en les cases que el pare (l'exmilitar de la República exiliat forçós a sa Pobla) i el meu oncle José López (l'amic de Miguel Hernández, Francisco Galán, Modesto...) anaven a pintar pel port de Pollença, Alcúdia, Can Picafort...



El cinema esdevé aleshores la porta oberta a tots els misteris, al més ampli coneixement possible, la contrapartida a l'avorriment que era el reialme de l'encens i els tristos horabaixes de "doctrina cristiana", a la Casa de la Congregació. En aquells estius -parl de mitjans dels cinquanta-, quan només teníem deu o dotze anys, faltava encara una eternitat per a arribar a l'infaust dia d'agost de 1962 en el qual els diaris, a primera pàgina, ens informaven de la mort -suïcidi, assassinat?- de Marilyn Monroe. En els cines de sa Pobla (el Treatre "Principal" -Can Guixa-, en el "Coliseum" -Can Pelut-, en el "Gardenia", en el "Salón Montaña" de davant la casa del músic i compositor Gaspar Aguiló o en els que s'obrien ocasionalment cada estiu, a l'aire lliure, a Alcúdia, Can Picafort o el Port de Pollença) ja havíem vist, potser sense entendre gaire coses encara, però seduïts per la bellesa i la màgia d'aquella dona fascinant, Amor en conserva, Niágara, Los caballeros las prefieren rubias, Cómo casarse con un millonario, Río sin retorno, Luces de candilejas, i aquella impressionant pel·lícula dirigida per Wilder -una de les seves comèdies més importants-, La tentación vive arriba, que encara ens delectarà i seduirà quan, ja més granats, la tornarem veure en diverses ocasions en els anys setanta i vuitanta.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell Insular de Mallorca- Ajuntament de sa Pobla, 2002)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Son Espases: un gran hospital al costat d´un gran torrent?

pobler | 12 Novembre, 2007 07:12 | facebook.com

De Madrid estant, se'ns ha volgut encolomar la macroconstrucció d'un hospital. Se li ha assignat un lloc que a qualsevol racó peninsular hauria estat considerat increïblement perillós. Aquí a Mallorca, emperò, se'l considera el més adient.


Un gran hospital al costat d'un gran torrent?!


S'encomana la construcció i la realització del gran projecte de la seva construcció a un grapat d'empreses d'àmbit estatal, empreses forasteres que mantenen la seva seu central -i, sobretot la seva seu fiscal- a la “meseta” castellana.

No dubten gens ni mica a deixar en un racó, ben oblidades, les observances tècniques més elementals, tant pel que fa al subsòl d'aquestes terres, com pel que té a veure amb l'entorn i el medi ambient que envolta el gran solar des de fa segles.


Les cases de Son Pons de la Terra

Saben ben cert i romanen ben segures que, amb uns estols tan grans de gent ben ordenada que hi viu ja ben submisa i a les ordres, la ciutadania illenca hi oferirà molt poca resistència, la més mínima que s'hagi patit mai en cap altre indret d'aquest planeta.

Tot ha quedat fermat i ben fermat a la "meseta" castellana!

A qualsevol altre racó del món i de la bolla, seria vist com una capbuidada horripilant de primer ordre. Aquí, en canvi, ben bé es pot vendre com una històrica millora per al conjunt de la ciutadania, realitat hospitalària tan avançada que encara no se n'ha vist cap altra d'igual enlloc del món.

I els haurem de fer creure que ens ho creim!...

Tiren endavant amb un projecte que, de bon començament comporta milions i milions d'euros a balquena: quantitats que, ben segur, amb el pas del temps, en veuran incrementat considerablement l'embalum, fort i no et moguis...

Coses aquestes, que saben bé i que coneixen a la perfecció els nostres governants. I s'hi avenen, mirant de passar-hi per damunt, com de puntetes... No fos cosa que s'enfonsàs aquest negoci ben muntat!

En canvi, els qui hem tengut l'oportunitat de viure un temps pels voltants de Son Espases, encara que només hagi estat durant uns anys de la segona meitat del passat segle, sabem prou bé que no és un dels indrets més adequats per construir-hi un hospital de referència,

Sobretot amb la voluminosa magnitud que manté el projecte ideat pel Govern del PP presidit per Jaume Matas, i que roman ratificat pel Govern actual que presideix el socialista Francesc Antich.

Per moltíssims de motius, i un bon munt de causes pràctiques.

Gent que s'hi oposa n'esmenta una vuitena, d'arguments contraris a la construcció d'aquest macrohospital en aquest lloc. Entre d'altres, se n'assenyala un que apareix marcat amb el núm. 4 en una llarga llista:

”El lloc on es construeix l'hospital és una zona d'alt risc d'inundacions i el projecte actual no pren les mesures correctores per evitar-ho. El centre sanitari incompleix clarament el Pla Hidrològic Nacional i el Pla Hidrològic de les Balears. Això pot tenir desastroses conseqüències en cas de gota freda”.

Els qui ja hem passat la seixantena d'anys de vida no tenim cap dret ni un a romandre, així, callats. Ens pertoca dir-ho amb veu ben alta. Si més no, perquè un mal dia no se'ns venguin a encolomar responsabilitats alienes, pel simple fet d'haver romàs amb la boca tan closa quan pertocava mantenir-la-hi ben oberta, en un assumpte greu com és aquest.

Tots sabem cert que, qualsevol dia, pot tornar a passar en aquest indret de la ciutat de Palma allò que ja hi va succeir, en una d'aquelles nits ferestes de la malaurada dècada dels anys cinquanta: el torrent de na Bàrbara sortí de mare!

I totes aquelles terres de les finques de ses Rotes, Son Espases Nou, Son Espases Vell, Son Pons de la Terra, sa Casa Llarga, Son Tugores, Son Cabrer o Can Granada quedaren totalment anegades durant setmanes.


Les cases de Can Tonet

Les plantes baixes de les cases veïnes, habitades aleshores per gent modesta dels voltants de Can Tonet, o de ca ses Bielones, quedaren totalment inundades per unes aigües roges que, baixant amb fúria de les muntanyes i fent un renou ensordidor, arrossegaren durant hores seguides, -que semblaven eternes-, tot allò que anaven trobant en el seu pas: pedres, i branques, i herbes, i fustes, i ferros, i animals morts, i parets esbucades... Dins la més fosca nocturnitat i amb la més malèvola de les torrentades!

Allò va ser un vertader desastre! El torrent de na Bàrbara va fer matx en aquell any d'inicis dels cinquanta.

I això que encara no s'hi havien construït al seu entorn cap de les gran carreteres que hi ha ara, i que, com es pot detectar via satèl·lit esdevenen com autèntics murs de contenció força capaços de transformar en torrent i mar el que no l'és ni l'ha estat mai encara!

En aquest enclavament, precisament, hom pretén de construir-hi l'hospital de Son Espases!

Déu mos guard d'un ja està fet!

Ens ho advertien sàviament els nostres avantpassats amb ment i veu ben clara: Val més sa que guarda que sa que cura!

Blog Picalsud


Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)


El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)


Son Espases: Toni Roig en el record



Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.



Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-X-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS