Administrar

Llibertat.cat: el periodisme independentista dels Països Catalans

pobler | 30 Novembre, 2007 16:45 | facebook.com

Llibertat.cat: el periodisme digital del segle XXI. Una eina al servei de l´Esquerra Independentista dels Països Catalans


Llibertat.cat vol oferir a l’Esquerra Independentista una eina de difusió i de debat al servei de tot el moviment. Per contactar-hi, adreceu-vos a correu@llibertat.cat


Amb els articles de Miquel López Crespí, “Memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independentista”; Pau Ballester, “La victòria de l´amnèsia”; Martí i Lluch, “De covardia, rodalies i colonialisme”; Roger Sànchez, “Cal seguir fent passos curts però segurs”; Jordi Martí Font, “La independència de la nostra terra no ens fa por”... I les seccions: Notícies, Entrevistes, Documentació, Editorial i Opinió.


Qui som?

Fa vuit anys, un col·lectiu de persones van crear Llibertat.com, una portalada que volia oferir a l'Esquerra Independentista una eina de difusió i de debat al servei de tot el moviment. Tot i els entebancs (tècnics, personals, etc.) amb què va ensopegar, es va convertir en una web pionera en el món internauta, que va esdevenir al llarg dels seus set anys de vida un referent de l'Esquerra Independentista.

Lllibertat.cat, que va iniciar el seu camí el darrer novembre, se sent hereva de la tasca que va dur a terme Llibertat.com. Però malgrat el pòsit d’aquella experiència, aquesta nova portalada no pretén ser-ne una continuació, sinó un projecte nou on es prioritzi la informació i l'opinió dins l’àmbit de l’Esquerra Independentista.

La conclusió que hem extret en aquests pocs mesos de rodatge és que llibertat.cat ha omplert un espai que moltes veus reclamaven. La manca de referents d’opinió o la desorganització comunicativa en el nostre àmbit polític s’han superat modestament amb l’aparició d’aquesta portalada. Un buit que no hem supertat tots sols, perquè les aportacions de diverses persones col.laboradores amb el projecte l’han fet possible i, sobretot, perquè llibertat.cat s’ha vist reforçada gràcies a la confluència amb una experiència anterior, focnou.org. Una aportació d’importància per allò que hem sumat, però sobretot pel seu simbolisme, ja que aquests companys han sabut demostrar amb el seu exemple que per avançar cal prioritzar els projectes col.lectius, i no emmirallar-se en els projectes propis. Gràcies, companys de FocNou!

Pel que fa a la vessant informativa, Llibertat.cat no només vol fer-se ressò de les activitats del moviment sinó també de les lluites populars d'arreu dels Països Catalans i, en el la mesura que sigui possible, de la resta del món. Creiem que les lluites populars, la praxi política i el teixit associatiu són allò que permeten visualitzar una nació que construeix la seva identitat dia a dia.

D’altra banda, Llibertat.cat obre un espai d'Opinió perquè diferents agents individuals i col·lectius, preferentment de l'Esquerra Independentista, exposin els seus arguments sobre qualsevol aspecte que pugui ser d'interès per al nostre moviment. Creiem que aquest apartat pot ajudar tant al debat com a la cohesió i clarificació ideològica d'aquest espai polític plural dins la lluita independentista.

Esperem que aquest nou projecte compti amb el vostre suport i ajut. Per això restem oberts a la vostra col·laboració, ja sia enviant-nos informacions i articles d'opinió, ja sia participant directament en el grup dinamitzador del projecte.

Per a més informació, us podeu dirigir a la Taula de redacció de Llibertat.cat: correu@llibertat.cat

Cap a la Independència! Manifestació del 1 de desembre: Som una Nació i diem PROU!

pobler | 30 Novembre, 2007 08:09 | facebook.com

Els i les lluitadores independentistes dels Països Catalans hi hem de deixar clar que no hi ha futur amb l'autonomisme i que si el conjunt de les classes populars ens volem alliberar caldrà fer passes serioses i valentes cap a la República dels Països Catalans, com etapa necessària per assolir els nostres objectius d'Independència, Socialisme i Alliberament de Gènere. (Moviment de Defensa de la Terra – MDT)


Manifestació del 1 de desembre: Som una Nació i diem PROU!



El Moviment de Defensa de la Terra considera que els i les lluitadores per la independència dels Països Catalans hem d'assistir a la manifestació que la Plataforma pel Dret de Decidir ha convocat per al dia 1 de desembre de 2007 a Barcelona amb el lema "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures".

Entenem que en aquesta ocasió, com també a la manifestació històrica del 18 de febrer de 2006, impera la necessitat tant de ser al costat dels sectors més conscients del nostre poble com d'organitzar una presència clarament independentista i d'esquerres que combati ideològicament, també al carrer, aquelles opcions que voldrien inútiment promoure la "refundació" de l'autonomisme en els instants en què aquest es troba en fase terminal.

Els i les lluitadores independentistes dels Països Catalans hi hem de deixar clar que no hi ha futur amb l'autonomisme i que si el conjunt de les classes populars ens volem alliberar caldrà fer passes serioses i valentes cap a la República dels Països Catalans, com etapa necessària per assolir els nostres objectius d'Independència, Socialisme i Alliberament de Gènere.

Per tot això, emplacem el conjunt de l'Esquerra Independentista a donar suport al bloc independentista encapçalat per la CUP sota el lema "Tirem pel dret: Indepèndència" i a continuar estenent arreu dels Països Catalans la proposta de la PDD.

Web MDT


Jornades independentistes a Girona: Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos i Josep de Calasanç Serra.


Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.


L’MDT reuneix Serra, López Crespí, Castellanos i Infante en un acte-debat a Girona


Els ponents analitzaren, a partir de la seva realitat, la situació actual, les causes i perspectives d’alliberament dels Països Catalans



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

Amb motiu dels 300 anys de l’inici de l’ocupació borbònica dels Països Catalans del sud de l'Albera i dels 348 anys d’ocupació francesa a la Catalunya Nord, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) organitzà el dissabte 8 de setembre un acte-debat sota el lema Més de 300 anys d’ocupació francesa i espanyola. Ja n’hi ha prou! Ara, Independència.

En el debat, que tingué lloc a les 7 del vespre a la Casa de Cultura de Girona i s’emmarcà dins dels actes de commemoració de la Diada d’enguany, hi intervingueren:

Josep de Calassanç Serra (Perpinyà). Independentista català. Actiu activista cultural de la Catalunya Nord. Membre de Ràdio Arrels, emissora que emet únicament en català i que treballa per la recuperació lingüística, cultural i nacional de Catalunya Nord. És també membre del Casal Jaume I de Perpinyà.



Toni Infante, Miquel López Crespí i Carles Castellanos

Miquel Lòpez Crespí (Mallorca). Escriptor i col·laborador en diversos diaris i revistes de les Illes. Actiu militant antifranquista. Dirigent de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i del PSM als anys setanta. Membre de l'AELC i de l'Obra Cultural Balear (OCB). En la seva ponència, parlarà sobre el que ha representat per a l’independentisme i la classe treballadora tant les renúncies nacionals i polítiques en la transició com la restauració monàrquica.

Carles Castellanos (Barcelona). Militant de l’MDT. És professor de l’Escola Universitària de Traducció i Interpretació (EUTI) de la UAB. Ha publicat diversos treballs de contingut tant sociopolític com sociolingüístic i lexicogràfic. És membre del Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA) i del Col·lectiu d’Opinió Mata de Jonc. És impulsor, a més, d’iniciatives com el Centre de Recerca i Documentació Pau Vila i el 3r Congrés de Cultura Catalana.

Toni Infante (València). Militant de l’MDT. Reconegut sindicalista del País Valencià. Membre de Coordinadora Sindical Obrera (COS) i impulsor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de València.

Els ponents, provinents dels diferents territoris històrics del país (Catalunya Nord, les Illes, el Principat i País Valencià), analitzaren, des de l’òptica de l’Esquerra Independentista o de l’Esquerra Nacional, la situació actual de cada territori, les causes d’aquesta situació i les perspectives del procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Moviment de Defensa de la Terra (MDT)

Girona

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Diario de Mallorca i la lluita cultural en els anys 70: Xim Rada en el record

pobler | 29 Novembre, 2007 18:50 | facebook.com

Malgrat ara pugui semblar una heretgia als dirigents dels partits d'ordre que viuen de la plusvàlua popular, pens que l'actitud oberta, liberal, sense cap tipus de reticència, de Xim Rada al capdavant de Letras va fer més per escurçar el domini del feixisme que molts pretesos esquerrans del moment. En Paco Monge havia estat pro maoista en la seva joventut universitària i en aquells moments, després d'haver estudiat profundament Hegel, Marx, Trotski, Lenin i tots els clàssics del pensament revolucionari mundial, blasmava en els seus escrits tant en contra del feixisme com del corromput poder de la burgesia "roja" que explotava els obrers dels països del socialisme degenerat. (Miquel López Crespí)


Xim Rada (1942-1996) i les pàgines de Cultura de Diario de Mallorca. Per servar la memòria dels amics


Xim Rada, a l´esquerra de la fotografia, entrevistant Miquel López Crespí a començaments dels anys 70

Xim Rada (Joaquim Morales de Rada i Quiroga) morí en la matinada del dia catorze d'agost de 1996. La seva mort em va fer reviure l'època (anys setanta) en què, després d'una llarga col.laboració a les pàgines d'Última Hora, em convidà a escriure en el suplement cultural del Diario de Mallorca.

En Xim va néixer a Ciutat l'any 1942. Llicenciat en periodisme per la Universitat de Navarra (1965), va ser redactor de la revista londinenca Signals London (1965); també dels diaris El Diario de Las Palmas (1966) i La Provincia (1966-67), ambdós de Las Palmas de Gran Canaria. L'any 1968 va entrar a la redacció de Diario de Mallorca. Com he dit abans, el vaig conèixer (era client habitual de la Llibreria Logos on jo feia feina) en l'època en què s'encarregava del suplement Letras (1969-72). Més endavant el nomenaren cap de redacció (1972-76) i, finalment, director del Diario de Mallorca (1976-85). A partir de l'any 1986 era el responsable de l'àrea de premsa de la Federació de la Petita i Mitjana Empresa de Mallorca. Hem servat la nostra amistat fins als darrers mesos de la seva mort.



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

Havien passat quasi vint-i-cinc anys d'ençà el vaig conèixer, just acabat el servei militar! Sovint recordàvem un altre amic comú, l'escriptor i traductor Francesc Monge, amb el qual formàvem colla a començaments dels anys setanta. Malgrat ara pugui semblar una heretgia als dirigents dels partits d'ordre que viuen de la plusvàlua popular, pens que l'actitud oberta, liberal, sense cap tipus de reticència, de Xim Rada al capdavant de Letras va fer més per escurçar el domini del feixisme que molts pretesos esquerrans del moment. En Paco Monge havia estat pro maoista en la seva joventut universitària i en aquells moments, després d'haver estudiat profundament Hegel, Marx, Trotski, Lenin i tots els clàssics del pensament revolucionari mundial, blasmava en els seus escrits contra, tant en contra del feixisme com del corromput poder de la burgesia "roja" que explotava els obrers dels països del socialisme degenerat.

Sovint sopàvem a casa meva i ens passàvem hores i hores projectant unes pàgines culturals a les quals donàvem una importància cabdal en la lluita per una cultura lliure i progressista.

La seva sobtada mort ara farà prop d'un any m'ha fet recordar aquells anys d'il.lusions i esperances; el començament de les meves provatures literàries (els premis, els esburbats llibres de narracions que publicà l'Editorial Turmeda que dirigia n'Antoni Serra, les primeres obres de teatre...). Abans de conèixer en Xim Rada, n'Antoni Serra, en Frederic Suau, el mateix Pepín Tous, va ser en Josep M. Llompart qui m'encoratjà a emprendre l'aventura literària. Aleshores qui més coneixia era Guillem Frontera (me l'havia presentat l'estiu del 67 en Frederic Suau en el seu pis del carrer de Joan Crespí de Ciutat). Una vegada ens llegí unes pàgines de Els carnissers, la novel.la que l'any 1968 guanyaria el Ciutat de Palma. Després vaig conèixer (i amb en Frederic repartírem per tota Mallorca!) l'obra Cada dia que calles (1969). I, pel setanta, quan jo feia el servei militar a Cartagena, enllestiria Rere els turons del record (1970). Totes aquestes obres -i també els poemaris, A ritme de mitja mort (1965) i el Premi Ciutat de Palma 1965 El temps feixuc- m'interessaven moltíssim, i crec que ens animaren a provar sort en el camí de la literatura.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Artistes mallorquins marginats. Per servar la memòria de Miquel Morell

pobler | 29 Novembre, 2007 07:29 | facebook.com

Dos articles recents han colpejat la consciència d´aquells mallorquins i mallorquines que estimen l´art i els nostres artistes. Un porta per títol “Residència per a artistes teòricament jubilables” i és del poeta Tomeu Fiol; i l´altre, igualment colpidor, és de Gabriel Florit, una sentida nota encapçalada per un missatge que és talment una crida a la solidaritat: “Miquel Morell i la soledat”. Ambdós escriptors, parlant de la difícil situació en què es troba Miquel Morell, company de dèries artístiques, fan una crida prou directa als responsables culturals de la nostra terra, a totes aquelles persones que estimen l´art, per veure si, entre tota la gent de bona voluntat podem solucionar aquest greu problema de marginació i oblit. (Miquel López Crespí)


Per servar la memòria dels nostres artistes


Artistes marginats: Miquel Morell (un article de novembre de 2007)



Miquel Morell i Miquel López Crespí setmanes abans que Morell hagués de marxar cap a Albacete. Fotografia de Ferran Lupescu.

Dos articles recents han colpejat la consciència d´aquells mallorquins i mallorquines que estimen l´art i els nostres artistes. Un porta per títol “Residència per a artistes teòricament jubilables” i és del poeta Tomeu Fiol; i l´altre, igualment colpidor, és de Gabriel Florit, una sentida nota encapçalada per un missatge que és talment una crida a la solidaritat: “Miquel Morell i la soledat”. Ambdós escriptors, parlant de la difícil situació en què es troba Miquel Morell, company de dèries artístiques, fan una crida prou directa als responsables culturals de la nostra terra, a totes aquelles persones que estimen l´art, per veure si, entre tota la gent de bona voluntat podem solucionar aquest greu problema de marginació i oblit.

Crec que és inadmissible que un artista que ha fet tant per Mallorca, per revolucionar estèticament i culturalment la nostra terra, ara es vegi reduït a l´aïllament d’una residència forana en la qual, malgrat que pugui estar ben atès, ara no ho anirem a discutir, es troba desplaçat, lluny de la seva terra. I coneixent com coneixem Miquel Morell sabem a la perfecció el patiment personal que el deu dominar lluny dels carrers estimats i que alletaren la seva provada creativitat artística.

És inadmissible el tractament que es dóna a alguns dels nostres artistes i escriptors. La situació en què viu Miquel Morell evidencia la buidor i la putrefacció de la postmodernitat, els fastos banals d´una societat que no té en compte la situació dels seus creadors --bastaria pensar en l´autor teatral Joan Soler Antich mort recentment sense haver pogut estrenar cap de les seves obres a Mallorca--.

En referència a l´oblit i marginació de Joan Soler Antich (i també podríem parlar de Gabriel Alomar, de Josep M. Palau i Camps, d´Antoni Mus i López), he escrit diversos articles no fa gaire. També he publicat alguns llibres on s´analitza aquesta situació. Concretament en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003) es pot trobar una anàlisi de determinades maniobres per a marginar alguns dels nostres escriptors més representatius.

Miquel Morell (nascut accidentalment a Granollers el 1923, mallorquí de soca-rel), el gran artista que tenim oblidat en una residència llunyana, a Albacete, va ser cofundador del grup Tago, l´experiència artística de ruptura amb la pastisseria dominant de la postguerra, més important dels anys cinquanta i també, caldria no oblidar-ho, un antifranquista conseqüent. D'ençà la seva primera exposició a Ciutat l'any 1957 ha intentat reflectir en la seva obra, especialment en l'escultura, les angoixes i frustracions de les classes populars mallorquines aclaparades durant dècades per l´herència de la guerra civil. es seves escultures, molt en la línia estilitzada d'un Greco, Modigliani o Giacometti, ens parlen dels pobres, dels marginats, dels sectors més populars de les Illes, dels humiliats per la prepotència i crueltat dels poderosos.

En parlàvem sovint quan anava a veure´l a casa seva, prop de s´Escorxador, i petàvem la conversa damunt art i política. Em mostrava com bastia les seves escultures, realitzades en filferro o amb els materials més senzills (fustes trobades als cubells de les escombraries, les branques dels arbres del seu jardí): ningú no dubta que en Miquel és un dels màxims precursors de l'art pobra. Miquel Morell és l´escultor que fa una obra revoltat contra la parafernàlia d´obres com les de sa Feixina i tants de monuments semblants. En oposició als centenars i milers de tones de marès i marbre, ell bastia una escultura fonamentada amb l´austeritat i la dignitat dels vençuts, amb els materials amb què els vencedors encerclaven les presons i els camps de treball forçat: el filferro.

Vagin aquestes retxes en honor seu. Unes línies que, ajuntades amb les que han escrit Bartomeu Fiol i Gabriel Florit, tant de bo serveixin perquè Miquel Morell pugui tornar a trepitjar terra mallorquina i restar, com pertoca, amb els seus, amb tots aquells i aquelles que l´apreciam i estimam de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


He de confessar que m'ha emocionat de bon de veres el llibre de M. López Crespí "L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970". De cop i volta, sense anar a cercar-ho m'han tornat a la memòria els anys tristos, tota la misèria que visquérem sota la dictadura. Crec que hi ha pocs llibres amb una càrrega d'emoció tan intensa com el que ha escrit el conegut autor pobler. Jo, que des de la meva casa, prop del carrer General Riera, sentia els trets dels escamots d'afusellament en el trenta-sis ho puc confirmar. L'ambient opressiu d'aquella grisor franquista és idèntica a com la descriu el nostre guardonat autor. Ben cert que aquest llibre només el podia escriure un combatent per la llibertat i el socialisme com a estat en M. López Crespí que sofrí -tothom ho sap- nombroses detencions i presó a causa de les seves idees democràtiques i de justícia social. (Miquel Morell)

Un llibre que cal llegir: L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)



Per Miquel Morell, escultor


He de confessar que m'ha emocionat de bon de veres el llibre de M. López Crespí "L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970". De cop i volta, sense anar a cercar-ho m'han tornat a la memòria els anys tristos, tota la misèria que visquérem sota la dictadura. Crec que hi ha pocs llibres amb una càrrega d'emoció tan intensa com el que ha escrit el conegut autor pobler. Jo, que des de la meva casa, prop del carrer General Riera, sentia els trets dels escamots d'afusellament en el trenta-sis ho puc confirmar. L'ambient opressiu d'aquella grisor franquista és idèntica a com la descriu el nostre guardonat autor. Ben cert que aquest llibre només el podia escriure un combatent per la llibertat i el socialisme com a estat en M. López Crespí que sofrí -tothom ho sap- nombroses detencions i presó a causa de les seves idees democràtiques i de justícia social.

La veritat, el sentiment més profund transpira per cada una de les seves pàgines plenes d'una intensitat emocional com no havia llegit en molt temps. No aniré a discutir si aquesta és o no és la història de tot l'antifranquisme illenc. L'autor sembla que només s'ha proposat fer unes petites memòries dels seus anys de lluita per la llibertat. Ja ens adverteix de bon començament que no és la seva intenció fer un treball d'erudit desvinculat del combat concret i l'alé del carrer. Quants de llibres d'historiadors oficials no ens cauen de les mans, per indigeribles i mal escrits! Tants d'historiadors que, tancats dins les seves torres d'ivori, no han tengut la valentia de sortir al carrer a defensar -com ho ha fet en Miquel durant vint-i-cinc anys- la llibertat dels homes i de les dones de la nostra pàtria. Homenets que pontifiquen, cofois, des de la trona de no se sap quines preteses "objectivitats" i "cientificitats" buidades de carn i de sang, de sentiment i de vida. Ben lluny de la fredor de les estadístiques, de la gebrada inhumana dels números, de la paraula que mai no s'ha compromès, Miquel López Crespí aconsegueix fer bategar tot el caramull d'informacions de les quals ens forneix. Sincerament, ja no deia al començament, el llibre m'ha emocionat de veritat i m'ha fet reviure aquells anys -seixanta i setanta- en els quals encara -plens d'illusions pel canvi social- no sabíem que, rere els discursos de molts polítics només s'amagava la dèria pels diners, l'afany d'enriquir-se (la "cultura del pelotazo" que diuen a Madrid), de figurar, d'asseure's a les poltrones fent befa de tants homes i dones honests que oferiren els millors anys de la seva vida per ajudar a bastir una terra diferent a la que ens han enflocat. Quina vergonya tot plegat! Les meves felicitacions més sinceres per a l'autor de sa Pobla.

Recoman amb el tot el meu cor aquesta sincera aportació a la història de Mallorca, rebi, senyor director una sincera i cordial salutació de Miquel Morell.

Ciutat de Mallorca (28-III-94)


Defensa de la Real: anàlisi de la manifestació del 24 de novembre. Defensa d´Aina Calafat

pobler | 28 Novembre, 2007 19:36 | facebook.com

ANÀLISI DE LA MANIFESTACIÓ DE DIA 24 DE NOVEMBRE A PALMA, EN DEFENSA DE LA REAL I EN DEMANDA DE RECTIFICACIÓ DE LES DECISIONS DEL GOVERN SOBRE L'HOSPITAL DE REFERÈNCIA DE MALLORCA



Aina Calafat. Fotografia de Pep Torró

Companyes i companys:

A la reunió d'ahir dels representants de les entitats convocants de la Manifestació del passat dissabte dia 24, per valorar el resultat de la mobilització i analitzar les perspectives, va haver coincidència en els següents punts:

1. Donades les circumstàncies, i amb els mitjans amb els quals es va fer la convocatòria, la Manifestació de dissabte dia 24 va comptar amb una assistència que consideram digna i positiva, entre 700 i 800 persones, a pesar que tant la policia com els mitjans de comunicació reduïren a la meitat aquesta xifra.

2. Des del punt de vista qualitatiu, el dia 24 de novembre es va fer palesa pels carrers de Palma una expressió unitària i plural de bona part dels moviments socials de Mallorca, en una mostra d'independència respecte a les direccions dels partits polítics i les institucions, i contra els projectes especulatius a Son Espases i a altres indrets de Mallorca. Una veu crítica i dissident respecte a les decisions que han pres els governants amb el projecte especulatiu de l'hospital de referència, denunciant el frau a la democràcia que tot això suposa, al haver oblidat aquests governants els seus compromisos electorals al respecte.

3. En definitiva, els carrers de Palma varen ser testimonis, dissabte dia 24, d'un espai de llibertat, que va possibilitar sentir la veu dels qui no tenien veu.

Per part dels presents es valora la necessitat de continuar la lluita en la defensa de La Real i de Mallorca, de manera, com fins ara, unitària, plural i oberta. En tal sentit, independentment del suport a les iniciatives judicials que, des de la Plataforma Salvem La Real, s'estan duent a terme, es proposa:

 Organitzar un concert de suport a aquesta lluita, per a principis de l'any que ve, i des d'avui es comencen a realitzar gestions de possibles participants, deixant la data pendent de la concreció dels actuants i del local.

 Per avançar en l'organització d'aquesta tasca, ES CONVOCA UNA REUNIÓ PER AL PROPER DIMECRES, DIA 12 DE DESEMBRE, A LES 20,00 HORES, ALS LOCALS DE LA UNIÓ OBRERA BALEAR (UOB) del Carrer de Mèxic, n2, 2on, de Palma (Polígon de Llevant, cantonada Manuel Azaña)

DES D'AQUÍ VOLEM DONAR LES GRÀCIES PEL SUPORT, I L'ENHORABONA A TOTS I TOTES ELS QUI VÀREU PARTICIPAR A LA MANIFESTACIÓ DE DIA 24.

LA LLUITA CONTINUA!

SALUT

Enviat per Josep Juárez


Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat



Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(6-XI-07)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)


El futur del Bloc: articles de Miquel Rosselló (EU) i de l´escriptor Miquel López Crespí (II)

pobler | 28 Novembre, 2007 16:28 | facebook.com

....els resultats electorals assolits pel Bloc no han estat ni els esperats ni els desitjats. Els resultats al Parlament són acceptables, els del Consell de Mallorca es queden curts i els de Palma són clarament insuficients. No hem aconseguit que el vot tradicional del PSM i el d´EU-EV se sumin globalment al Bloc, especialment el vot urbà de Palma, on les tres candidatures tenen pèrdues molt importants. (Miquel Rosselló)


El Bloc per Mallorca: present i futur



Per Miquel Rosselló


Vull per començar, expressar la meva nítida convicció que el Bloc per Mallorca ha jugat el paper fonamental pel que va ésser creat, que no era altre que contribuir de forma decisiva a la pèrdua de majoria absoluta del PP. Sense la coalició PSOE-Eivissa pel Canvi i el Bloc per Mallorca avui el PP tindria majoria absoluta, al manco, al Parlament, al Consell d´Eivissa i al de Mallorca.

Però és igualment obvi que els resultats electorals assolits pel Bloc no han estat ni els esperats ni els desitjats. Els resultats al Parlament són acceptables, els del Consell de Mallorca es queden curts i els de Palma són clarament insuficients. No hem aconseguit que el vot tradicional del PSM i el d´EU-EV se sumin globalment al Bloc, especialment el vot urbà de Palma, on les tres candidatures tenen pèrdues molt importants.

Les causes d´aquests resultats insuficients probablement són moltes i caldrà continuar reflexionant-hi. Però em vull referir a una especialment, la complexitat, per una altra banda lògica, de constituir una coalició d´aquestes característiques, a més dins els límits dels calendaris electorals habituals.

Progressistes per les Illes, a les passades eleccions generals, és un precedent del Bloc que cal tenir en compte a l´hora de fer aquesta reflexió. Progressistes neix d´una proposta d´Esquerra Unida. Es constitueix i funciona raonablement bé, gràcies als esforços de tots els seus components i molt especialment de la seva cap de llista Nanda Ramon.

Superar els 40.000 vots i el 8% a una contesa electoral molt polaritzada pel bipartidisme i dramàticament marcada pel cruel atemptat terrorista d´Atocha és un bon resultat, segons la meva modesta opinió. Però el fet de no treure diputat, per menys de 5.000 vots provoca frustració. Crec sincerament i amb tots els respectes que va ésser un error que el PSM es desmarqués d´aquesta experiència. La qual cosa va dur a Esquerra Unida, convençuda que les posicions pro Bloc dins el PSM eren clarament minoritàries, a accelerar la seva proposta de convertir la coalició amb els Verds amb un únic projecte estratègic i estable.

Durant el procés de preparació del Congrés del PSM, amb un fort debat entre els defensors i els detractors del Bloc, es fa l´Assemblea constitutiva d´Alternativa Esquerra Unida-Els Verds, no sense tensions a les dues organitzacions i poques setmanes després el Congrés del PSM, per molt pocs vots de diferència, llança la proposta del Bloc per Mallorca. La qual cosa condueix per una part a la militància d´EU i dels Verds que encara no havien paït la constitució d´Alternativa a haver de pensar en una coalició més àmplia, i a la pèrdua de militància del PSM, constantment exagerada pels mitjans de comunicació.

A pesar de tot això, l´ú d´agost de l´any passat es signa el manifest constitutiu del Bloc per part del PSM i Alternativa EU-EV, però lluny de significar aquest fet el final de les tensions i el principi d´una nova etapa a l´ofensiva, encara li queden, al Bloc, mig any de noves dificultats.

La feblesa del sector de l´esquerra alternativa i les dificultats del sector nacionalista fan que els seus respectius electorats no s´identifiquin globalment amb el nou projecte.

Davant aquesta situació què fer? Estic absolutament convençut que la marxa enrera no és cap solució. Cal caminar, amb prudència però fermament, cap a la consolidació d´un Bloc Nacional Alternatiu. És l´única manera de combatre el bipartidisme i dificultar la tornada de la dreta al poder. A més de construir un projecte estratègic que no solament crec possible sinó necessari.

Fins ara la confluència programàtica i la coincidència de l´acció política dels distints components del Bloc ha resultat molt fàcil. El repte és aconseguir que convisquin a un mateix nivell els valors identitaris de cada força política, així com la percepció que els respectius electorats tenen de les mateixes.

Ara per ara cal fer més Bloc, una coalició equilibrada internament sense cap hegemonisme d´una part cap a l´altra. L´electorat d´Esquerra Unida-Els Verds no pot percebre l´operació com una mera refundació del PSM i l´electorat nacionalista no pot dubtar del caràcter inequívocament nacional del projecte.

Així mateix s´hauria d´avançar cap a la construcció d´un únic espai electoral i polític que sumi allò que avui representen el Bloc per Mallorca, Eivissa pel Canvi, el PSM-Verds de Menorca, Esquerra de Menorca i Gent per Formentera. Estic convençut que un projecte d´esquerra nacional per poder-se consolidar cal que sigui de caire interinsular i tingui representació a cada una de les Illes

Crec que les properes eleccions generals, a pesar de les dificultats que comporten per l´agudització del bipartidisme, són un excel·lent banc de proves per avançar en aquesta direcció.

Miquel Rosselló és membre de la Presidència d´EUIB


D´ençà el 27 de maig hem escrit nombrosos articles destacant la importància història que té la constitució dels diversos ajuntaments progressistes en relació al redreçament nacional de les Illes, per tal d’avançar en el camí d´enfortir la societat civil i començar a rompre l´hegemonia de la dreta a la nostra terra. (Miquel López Crespí)


Consolidar una nova força política [el Bloc] conseqüent amb les idees republicanes, d´autodeterminació i socialistes, una força capaç de controlar la possible deriva de la socialdemocràcia espanyola cap a l´excessiva complaença amb l´establert, requereix una anàlisi de la realitat acurada i continuada vies d´anar trobant solució a les dificultats que hem apuntat. (Miquel López Crespí)


El futur del Bloc



Gabriel Barceló

D´ençà el 27 de maig hem escrit nombrosos articles destacant la importància història que té la constitució dels diversos ajuntaments progressistes en relació al redreçament nacional de les Illes, per tal d’avançar en el camí d´enfortir la societat civil i començar a rompre l´hegemonia de la dreta a la nostra terra. És molt important haver aconseguit formar una coalició de centre-esquerra a un dels ajuntaments més importants: el de Ciutat. La constitució de coalicions semblants al Govern i al Consell Insular de Mallorca és igualment decisiva per a capgirar la dinàmica encimentadora, destructora de recursos i de despersonalització i banalització que hem patit amb el govern conservador.

Una vegada s´hagin resolt els petits problemes de distribució de les àrees de gestió entre les distintes forces progressistes i centristes, els dirigents del Bloc haurien de començar a analitzar seriosament els resultats electorals. Veure per on es podria anar tapant la important via d´aigua que, per a la coalició a què donam suport, ha significat la pèrdua del 54,60% del seu electorat a Palma. He escrit per endavant que ningú no discuteix l´èxit decisiu que ha significat per a l´esquerra nacionalista i per a la socialdemocràcia espanyola batre a fons el poder hegemònic del PP.

El que voldria dir és que, malgrat l´èxit de la formació de governs progressistes arreu, no hem d´oblidar el que de veritat s´esdevengué el dia de la votació, si, a partir d´ara mateix, volem consolidar el que ha atès el Bloc. Una davallada electoral molt important va ser la de 1999, després que el PSM gestionàs al costat d´UM, el Consell Insular de Mallorca. Aleshores es perderen un diputat, un regidor a l´Ajuntament de Palma i dos mil vots. La constitució del primer Pacte de Progrés, l´accés a la gestió de més àrees de poder institucional, dificultà una valoració adient de la relativa derrota esdevenguda. El 2003 es tornà a perdre un altre diputat i un altre regidor. En aquella ocasió tampoc no es va aprofundir en el problema ni vaig veure cap valoració versemblant del nou retrocés electoral. Aquest 2007, els partits coaligats en el Bloc, candidatura a què hem donat i donam suport, ha perdut a Palma tres dels cinc regidors que tenia, i dos diputats.

Tots aquells que hem demanat que s´avanci en la constitució d´un autèntic bloc d´esquerra nacionalista, d´una força política que, com el Bloc Nacionalista Gallec, vagi més enllà de les coalicions de circumstàncies, voldríem veure que es comença a treballar en aquesta direcció. Pareix que un dels problemes essencials que han condicionat la davallada electoral del Bloc, un entre molts!, ha estat que la coalició s´ha concretat massa tard. Érem molts els que, just després de la derrota progressista del 2003, ja demanàvem anàlisis del que s´havia esdevengut. El retard d´ERC a incorporar-s’hi també ha estat decisiu, juntament amb l´eterna crisi dels Verds.

Sembla que un dels principals problemes de la pèrdua d´electors ve donat per la impossibilitat, almanco a Ciutat, d´unir en una direcció comuna l´electorat procedent d´EU i PSM. La pèrdua de quinze mil vots demostra que han existit moltes fugides d´EU (i PSM) envers el PSOE. El PSM, a part d´haver pogut tenir fugides cap a Aina Calvo, també ha perdut vots en direcció a Unió Mallorquina. Pensem en l´èxit d´UM que, de no tenir representació a Palma, ha passat a tenir dos regidors.

Per provar d´evitar la continuada sangnia de vots i de representants institucionals s´han de cercar solucions des d´ara mateix i no amagar el cap dins l´arena com els estruços, dissimulant aquest problema ben real rere la repartició de les àrees de gestió actuals.

Consolidar una nova força política conseqüent amb les idees republicanes, d´autodeterminació i socialistes, una força capaç de controlar la possible deriva de la socialdemocràcia espanyola cap a l´excessiva complaença amb l´establert, requereix una anàlisi de la realitat acurada i continuada vies d´anar trobant solució a les dificultats que hem apuntat.

Miquel López Crespí


Publicat en El Mundo-El Día de Baleares(21-VIII-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

La corrupció del PP: el cas Andratx

pobler | 28 Novembre, 2007 06:52 | facebook.com

Cas Andratx: un any del cop judicial i polític


Els principals imputats per corrupció urbanística es troben en llibertat mentre continua la instrucció


LLUÍS PLANAS. Palma.


Fa un any, tal dia com avui a primera hora del matí, mig centenar d'agents de la Guàrdia Civil entraven per sorpresa a l'ajuntament d'Andratx, escorcollaven les dependències municipals i en detenien el batle, Eugenio Hidalgo (PP). De manera simultània, es feia el mateix amb el zelador municipal, Jaume Gibert, i amb el director general d'Ordenació del Territori del Govern, Jaume Massot.

Era l'esclafit de l'operació Vora mar, una acció conjunta de la Fiscalia Anticorrupció, la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i l'Agència Tributària, contra una presumpta xarxa de corrupció política i urbanística al municipi andritxol. L'afer, que esdevindria el cas Andratx, tingué una repercussió immediata a tot l'Estat, que vivia aquells dies sota la commoció de l'operació Malaia a Marbella i quan quedaven només sis mesos per a les eleccions autonòmiques i municipals.

El Govern del PP es va veure afectat de ple pel cop judicial: un batle i un director general com a principals imputats. El president Jaume Matas i el secretari general dels populars, José María Rodríguez, se'n veieren més afectats quan dies després les publicacions d'Última Hora i Diari de Balears revelaren que ambdós havien amagat a l'opinió pública que s'havien reunit amb Eugenio Hidalgo al Consolat de Mar només 40 hores abans de la seva detenció. La Guàrdia Civil descobrí que després de l'encontre Hidalgo havia anat a l'ajuntament a destruir documents. Ambdós negaren que avisassin el seu batle de la imminent operació judicial. Per contra, asseguraren que va ser ell qui els mostrà els seus temors. Rodríguez, compromès també per una conversa telefònica amb Hidalgo minuts abans de la detenció en què acordaven la seva defensa, arribà a dir en el Parlament que ho podia «jurar amb la Bíblia a la mà».

En qualsevol cas, la primera gran causa judicial contra la corrupció urbanística a Mallorca continua oberta un any després amb una instrucció dirigida pel jutge Álvaro Latorre. De moment han prestat declaració en qualitat d'imputats i testimonis més de 250 persones, a l'espera que l'Audiència es pronunciï sobre si les 64 peces del sumari s'han d'agrupar en un sol gran judici, com demanen les defenses, o s'ha de continuar amb el seu tractament per separat, com vol Anticorrupció. Fins ara s'ha decidit l'obertura de dos judicis orals i dues peces de la instrucció continuen sota secret. Hidalgo, Gibert i Massot estan acusats de negociacions prohibides a funcionaris, suborn, falsedat documental, delictes contra l'ordenació del territori, tràfic d'influències, blanqueig de capitals i associació il·lícita. Els dos primers estan en llibertat sota fiança després d'ingressar dos pics a la presó, on passaren més de 40 dies. El director general sortí en llibertat després de declarar davant el jutge.

Diari de Balears (27-XI-07)


La lluita contra la corrupció del PP


Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat. (Miquel López Crespí)


Andratx i la corrupció urbanística



Eugenio Hidalgo

La recent detenció del batle d’Andratx, Eugenio Hidalgo, del director general d’Ordenació del Territori, Jaume Massot, i del zelador d’obres Jaume Gibert, ens situa no solament davant un cas d’especulació urbanística, sinó sobre tot davant el problema, ja històric de la “balearització” de la nostra terra. De fa moltes dècades, sobretot a partir del gran desenvolupament turístic dels anys seixanta, el paper incontrolat de la construcció feta de qualsevol manera, una construcció “salvatge”, en definitiva, ha sensibilitzat generacions d’illencs quant a la necessitat urgent de controlar aquest desgavell que amenaça amb exhaurir els nostres minvats recursos naturals.

Qualsevol persona amb un mínim de seny sap a la perfecció que els minvats recursos naturals de què disposam no permeten aquest creixement il·limitat, i més quan es fa sense respectar ni l’actual legislació. Es tracta de complir i fer respectar les lleis en vigor en matèria d'urbanisme, i també, d’aconseguir que el govern de torn s’adoni de la situació insostenible en què ens trobam i dicti els corresponents plans d’ordenació territorial.

Eugenio Hidalgo i tots els Hidalgos que podrien sortir a la llum pública si la Fiscalia continuava aprofundint en les investigacions, no solament no han estat sensibles a les necessitats de preservació de recursos i paisatge que té la nostra terra, sinó que han abusat fins a límits increïbles esdevenint uns perillosos depredadors indiferents a les nostres necessitats com a col·lectivitat. El GOB, preocupat per la situació d’emergència en què ens trobam, ja havia presentat a la Fiscalia més de quaranta denúncies per presumptes delictes urbanístics comesos a Andratx. Les denúncies presentades anaven agrupades en dues tipologies d’irregularitats. Com molt bé explica l’organització ecologista, el primer tipus d’irregularitats consistia en llicències il·legals dins el sòl rústic. Es tractava d´unes llicències de construcció donades a parcel·les sense la superfície mínima per a ser edificades, parcel·les que s’acaben construint a base d’una llicència municipal atorgada per informes i certificats irregulars del zelador i el cap d’Urbanisme. Com explica el GOB, en la totalitat dels casos aquestes llicències il·legals afecten zones protegides.

Les denúncies dels presumptes delictes urbanístics d’Andratx presentades pel GOB a la Fiscalia es refereixen també, i basta que consulteu el web d’aquesta organització per a tenir tota la informació al vostre abast, a llicències il·legals d’edificis d’apartaments dins sòl rústic atorgades per l’Ajuntament sota l’aparença de sòls urbans.

Les situacions irregulars, l’especulació urbanística detectada a Andratx, es pot estendre a nombrosos municipis de les Illes. L’expresident del Govern de les Balears Francesc Antich parlava recentment d´una possible investigació a més de quinze ajuntaments. Tots els mallorquins i mallorquines sabem que arreu es donen casos iguals o pitjors que el d’Andratx. Aquestes típiques situacions irregulars són les culpables de les destrosses paisatgístiques i territorials que hem patit aquestes darreres dècades, tant a l´interior de Mallorca com a la costa.

Davant els fets que vivim aquestes darreres setmanes és ben hora que la societat mallorquina s’adoni que no podem continuar per més temps en mans d’especuladors sense escrúpols, aprofitats que utilitzen de forma fraudulenta determinades disposicions de la llei de sòl rústic. Les institucions encarregades de fer complir la llei, els partits i organitzacions conservacionistes que han estat a l’avantguarda de la lluita per a preservar el nostre paisatge i minvats recursos naturals, la societat civil de les Illes, han de ser molt exigents a demanar responsabilitats al màxim alhora que, d´una forma immediata, el Govern, el Parlament, haurien de modificar els aspectes d’ambigüitat que hi pugui haver en la normativa urbanística per tal d’aturar casos de possible corrupció com el que ens ocupa en aquests moments.

La detenció d’Eugenio Hidalgo i companyia és el primer gran i espectacular cop que s’ha donat a la corrupció urbanística a les Illes. Les investigacions haurien de continuar i ampliar-se sense tenir mai en compte el color polític del municipi investigat. El que han fet i fan amb la nostra terra gent que no l’estima no té nom. Potser ja han destruït o estan a punt de destruir tot el patrimoni que ens llegaren els nostres avantpassats. Una classe de nous-rics sense escrúpols, mancats de sensibilitat social i mediambiental han fet un mal que, si no l’aturam amb tot el pes de la llei, podria esdevenir irreversible. Des d’aquestes pàgines ens afegim a les exigències de tants i tants sectors de la societat civil de la nostra terra demanant un increment de tots els recursos tècnics, econòmics i humans per donar suport a la Fiscalia Anticorrupció en aquesta tasca de salut pública que esperam que només hagi començat.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-XII-06)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Diari de Balears i la República Catalana de 1793: la novel·la històrica a Mallorca

pobler | 27 Novembre, 2007 17:31 | facebook.com

Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)


Miquel López Crespí submergeix el lector en l´esperit il·lustrat (Secció Cultura i Societat de Diari de Balears)



Per Mar Rayó

Miquel López Crespí és un dels autors més polifacètics i, sobretot, prolífics de les Illes Balears. L´escriptor mallorquí ha produït una gran quantitat d´obres i, a més, ho ha fet treballant incansable els diferents gèneres literaris existents, entre els quals destaquen la poesia, el teatre i la novel·la.

Sobre aquest darrer gènere, és interessant observar que bona part de la novel·lística de López Crespí podria encabir-se dins l´anomenada novel·la històrica. I és dins aquest tipus de literatura que s´emmarca La conspiració, l´últim títol de l´escriptor, editat per Antinea.

L´obra, guanyadora del I Premi Internacional de Narrativa W. Ayguals de Izco 2006, se centra en la figura de Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba, 1825), que López Crespí amaga rere el nom de Miquel Sureda de Montaner, per parlar sobre aquells “catalans i espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d´aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític”.

La conspiració s´endinsa en la “famosa i fracassada conspiració de Sant Blai contra la monarquia borbònica” i que tindrà, tant per al protagonista com per als altres conspiradors, conseqüències nefastes. Així submergeix el lector en una part important dela nostra història.

Diari de Balears (27-XI-07)


Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)



Robespierre

La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)


L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: info@editorialantinea.com

Telèfon: 964-450085

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Opinions de Grosske i d´Aina Calafat: la manifestació per salvar la Real

pobler | 27 Novembre, 2007 11:57 | facebook.com

Polèmica a l'entorn dels crits de "Antich traidor!" a la manifestació en defensa de Son Espases


La portaveu de Salvem la Real, Aina Calafat, s'ha identificat amb els crits corejats a la manifestació de dissabte passat contestant així les declaracions de l' historiador i actual regidor a l'Ajuntament de Palma pel Bloc per Mallorca, Eberhard Grosske Fiol, que havia escrit al seu bloc "Jo no estic d'acord en què el govern balear sigui un assassí de la terra ni un traïdor" i "Tampoc crec que sigui sensat demanar rectificació..."

Per Aina Calafat, "el que heu fet els membres de les actuals institucions, i el govern entre d’elles, ha estat ni més ni menys que una traïdoria. Predicàveu una cosa i heu fet l’altra, utilitzant els mateixos arguments que el PP, i això no té altre nom que perdre la dignitat." (Llibertat.cat)


Polèmica sobre els crits de "Antich traïdor!" durant la manifestació en defensa de Son Espases



Pancarta que, recordant altres manifestacions convocades en defensa de Mallorca, fa avinent que la Real n'és una part força respectable

Polèmica a l'entorn dels crits de "Antich traidor!" a la manifestació en defensa de Son Espases La portaveu de Salvem la Real, Aina Calafat, s'ha identificat amb els crits corejats a la manifestació de dissabte passat contestant així les declaracions de l' historiador i actual regidor a l'Ajuntament de Palma pel Bloc per Mallorca, Eberhard Grosske Fiol, que havia escrit al seu bloc "Jo no estic d'acord en què el govern balear sigui un assassí de la terra ni un traïdor" i "Tampoc crec que sigui sensat demanar rectificació..."

Per Aina Calafat, "el que heu fet els membres de les actuals institucions, i el govern entre d’elles, ha estat ni més ni menys que una traïdoria. Predicàveu una cosa i heu fet l’altra, utilitzant els mateixos arguments que el PP, i això no té altre nom que perdre la dignitat."

I acaba la seva contesta, "Quan acabi la legislatura passarà el mateix que quan acabà el que es deia Pacte de Progrés, tornarà tot al seu lloc ......, dissortadament. I tot per la vostra ineficiència. Hipocrita!"

Per la seva banda, Grosske, "des del major dels respectes, per tant, jo discrep de la manifestació d'ahir. Jo no estic d'acord en què el govern balear sigui un assassí de la terra ni un traïdor i no crec que sigui just ni convenient assimilar-lo al govern anterior. Tampoc crec que sigui sensat demanar rectificació al govern perquè aquesta rectificació significaria el suïcidi de l'actual govern i un certificat d'incapacitat per continuar governant aquesta comunitat. I molt manco em fa ganes fer-ho el mateix dia en que el govern protegia un munté d'espais naturals emproats pel govern del PP. Tampoc no crec, per últim, que sigui convenient, per a allò que sempre he defensat, torpedejar aquest govern cinc mesos després de la seva constitució"

Grosske titutalava el seu bloc el dia de l'aprovació de la moratòria urbanística "Avui és un gran dia", però en comentari deia "Però en aquest moment d'alegria no puc deixar d'enrecordar-me de Son Espases, de la Plataforma de La Real i no puc deixar d'entristir-me perquè no es pogués aconseguir la total preservació d'aquell paratge singular".

Cal remarcar que l'escriptor Miquel López Crespí ha qualificat la mobilització de "Gran èxit de la manifestació per fer rectificar el govern i salvar la Real". Ara bé, López Crespí considera que Antich ha de rectificar i assenyala "No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder".

Pel que fa al ball de xifres, dues mil, mil, vuit-ventes, set-centes, tres-centes, López Crepí remarca: "Jo havia calculat 700 o 800 però de totes maneres, com diu Aina Calafat, siguim 2000 o 400 l´important és no perdre els principis i la voluntat de lluitar pel que és just i necessari".

Llibertat Cat (La veu de l´esquerra independentista dels Països Catalans)


LA MANI DE SON ESPASES I LA DIGNITAT


grosske | 25 Novembre, 2007 12:43

Segons els organitzadors de la mani d'ahir sobre Son Espases, he perdut la meva dignitat. Jo i un munt de gent del PSOE, del Bloc, dels Sindicats, del GOB, del moviment veïnal, etc.

No estic d'acord, és clar. Per ser dignes, basta amb fer allò que honestament creus que has de fer. Per això jo no tenc res a dir sobre la dignitat dels manifestants d'ahir: no sé de cap que em consti que hi anàs amb propòsits deshonests.

Els camíns que condueixen al bé comú són molt diversos i opinables i s'ha d'aprendre a respectar l'opinió dels altres.

Des del major dels respectes, per tant, jo discrep de la manifestació d'ahir. Jo no estic d'acord en què el govern balear sigui un assassí de la terra ni un traïdor i no crec que sigui just ni convenient assimilar-lo al govern anterior. Tampoc crec que sigui sensat demanar rectificació al govern perquè aquesta rectificació significaria el suïcidi de l'actual govern i un certificat d'incapacitat per continuar governant aquesta comunitat. I molt manco em fa ganes fer-ho el mateix dia en que el govern protegia un munté d'espais naturals emproats pel govern del PP. Tampoc no crec, per últim, que sigui convenient, per a allò que sempre he defensat, torpedejar aquest govern cinc mesos després de la seva constitució.

El meu raonament pot ser equivocat però estic segur que no estic tot sòl a l'hora de fer-ho. Per això, probablement, no fa gaire sortiren 40.000 persones per defensar el territori i ahir només ho feren 300. Els organitzadors de la manifestació tenen tot el dret a no treure conclussions d'aquesta devallada del 99% i això no els fa ni menys dignes ni menys respectables però el que no tenen dret és a situar la frontera de la dignitat en la frontera de la seva pròpìa opinió.

Blog Eberhard Grosske (25-XI-07)


Contestació a Bernat Grosser (ats. Grosske)


Aina Calafat | 25/11/2007, 19:35



L'activista mallorquina Aina Calafat s'expressa davant dels mitjans de comunicació amb contundència i convicció ben fermes

Desestimat Bernat (que és com et coneixen a l’ajuntament de Ciutat), saps perfectament dels medis dels quals disposam, i ens resulta curiós que ara comparteixis les avaluacions d’assistència del CNP, cosa que mai havia succeït.

El que heu fet els membres de les actuals institucions, i el govern entre d’elles, ha estat ni més ni menys que una traïdoria. Predicàveu una cosa i heu fet l’altra, utilitzant els mateixos arguments que el PP, i això no té altre nom que perdre la dignitat.

Quan ens manifestarem 40.000 ciutadans teníem el suport logístic i econòmic de tots els partits i del Gob, i et record que a la darrera concentració en defensa de La Real tu hi participares i després, ja en el govern: res de res, cortines de fum !. Per cert esperam que la protecció dels espais naturals que esmentes resulti més efectiva que la del parc de Llevant.

Amb les nostres manifestacions NO torpedinam al govern, exigim el COMPLIMENT DE les vostres promeses electorals, QUE ÉS LA VOSTRA OBLIGACIÓ. Fins ara vosaltres disposàveu de tota la informació que nosaltres hem utilitzat per denunciar les obres. I NO l’heu sabuda emprar, sou ineficients....!, i hipòcrites i mentiders.

Per cert en el darrer plenari de l’antic ajuntament, quan et demanaren la teva intervenció sobre el tema de les obres de ca n’Espases, NO VARES VOLER INTERVENIR, i a les meves peticiones em contestares: “¿ Que querías, que hiciese una intervención cañera de las mías...?” , idò NO, volíem que fessis el que havies de fer: defensar La Real, que era el que us havíeu compromès a fer !, per cert per això et pagàvem .....

Per què no ens ha rebut el president del govern ?, que ens deixà penjats el dia de la constitució del Consell de Formentera, i des d’aquell dia no en sabem res de res; quan abans venia a les “manis” com dius tu i fins i tot ens feia escrits de suport.....?. Què curiós que el dia abans de la “mani” el govern protegeixi alguns espais naturals en perill. Què volia .?, el silenci dels desenganyats ?

Veim que ara estàs amb els sindicats: “Libre de Médicos, Satse, etc.” quin gir Copernicà !, ja no et fas amb els sindicats d’obrers. Ara sou govern ...., però tranquil prest hi haurà noves. Nosaltres NO ATURAREM !.

Salvem La Real i tota Mallorca !, que està en les mateixes mans que abans: dels especuladors i promotors. Quan acabi la legislatura passarà el mateix que quan acabà el que es deia Pacte de Progrés, tornarà tot al seu lloc ......, dissortadament. I tot per la vostra ineficiència. Hipocrita!

Aina Calafat (25-XI-07)


D'altres referències a LA REAL

D'altres fotos relacionades amb la protecció de La Real

Blog Picalsud


Rectificau! Salvem la Real, salvem Mallorca! (Blog Picalsud)

pobler | 27 Novembre, 2007 07:39 | facebook.com

D'indrets de Mallorca tan diversos com Alaró, Alcúdia, Artà, Binissalem, Pollença, i molts d'altres, s'arreplega un munt de gent que es concentra a la plaça Espanya, de Ciutat, i recorre el trajecte que duu fins a la plaça de Cort.


Pancarta que, recordant altres manifestacions convocades en defensa de Mallorca, fa avinent que la Real n'és una part força respectable

Es tracta d'una gent que, des de fa estona, no es cansa de manifestar-se a favor d'una major protecció d'indrets tan emblemàtics com el monestir de La Real.

Gent de totes les edats i condicions socials, dones i homes amb l'energia més que suficient per fer front a decisions governamentals que consideren no solament desencertades sinó, fins i tot, tan arriscades que poden arribar a posar en perill vides humanes!

Davant la mateixa façana de l'Ajuntament, Aina Calafat, l'activista que més intensament lluita en defensa de l'entorn del monestir de la Real, llegeix el manifest que reclama una rectificació immediata dels governants, enfront de la decisió que han pres de continuar amb el macroprojecte d'hospital que planificà l'anterior govern del PP a la finca de Son Espases.


L'activista mallorquina Aina Calafat s'expressa davant dels mitjans de comunicació amb contundència i convicció ben fermes

Absències tan significatives com les del GOB -que, quina casualitat! tot d'una que fa públics canvis d'estratègia en la seva línia d'actuació (!), rep promeses institucionals de diners públics a balquena destinats a la rehabilitació de La Trapa-.

O de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma -que, quina casualitat! precisament aquest mateix vespre amb un sopar multitudinari, presidit per la batlessa del PSIB-PSOE, Aina Calvo i el tinent de batle d'Esquerra Unida, Eberhard Grosske, celebra, d'una banda, el final d'etapa de la dirigent Rosa Bueno... i de l'altre un homenatge al músic defensor de la Real Toni Roig qui no es cansava de proclamar: No ens fareu callar!


Membres de la Junta Directiva de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, amb la batlessa del PSIB-PSOE i el regidor d'Esquerra Unida de l'Ajuntament de Palma

O d'organitzacions sindicals com STEI-i i USO, o CCOO i UGT -que, quina casualitat!, aquest mateix matí signen amb el president Antich determinats acords de col·laboració institucional...-.

O de formacions polítiques que integren la totalitat de l'arc parlamentari, la totalitat dels àmbits de govern de les institucions públiques d'aquestes illes...


No són milions! Ni tampoc són quatre gats, ben enmig de la ciutat!

Malgrat tots aquests entrebancs i inconvenients, un bon grapat de centenars de persones han pres la decisió de participar activament en una de les manifestacions més emotives que s'ha produït mai a Palma, en defensa de la dignitat personal, del respecte a la paraula donada, dels entorns a protegir a l'illa de Mallorca i de polítiques més fermes contra la corrupció i l'especulació urbanística...

És tot un bon començament, per a una cursa de resistència cívica com aquesta! La veu d'aquesta part de la ciutadania s'ha començat a sentir avui, ben cridanera, pels carrers cèntrics de la ciutat de Palma, amb càrregues emotives, barrejades de ràbia i indignació:

  • Dig – ni – tat!
  • As – sas – sins de la ter- ra!
  • La vostra corrupció, la nostra hipoteca!
  • Salvem Mallorca! Salvem la Real!
  • Salvem la Real!
  • Qui estima la Real no la destrueix!
  • Prou de corrupció!
  • Llavors diran que érem cinc o sis!

Són algunes de les consignes que s'han anat repetint al llarg del trajecte, des de la plaça Espanya fins a la mateixa plaça de Cort.

On devien ser, en aquella hora, la batlessa socialista de Palma i la presidenta socialista del Consell de Mallorca, amb tots dos despatxos solament a quatre passes?!

Traduccions: - Español - English - Français

D'altres referències a LA REAL

D'altres fotos relacionades amb la protecció de La Real

Blog Picalsud


"Mani" de tres-centes...

Dissabte, 24 de novembre de 2007, unes tres-centes persones omplen la platea del Teatre Principal, en un xup-xup entre literari i teatral, on la literatura esdevé “la sal de fruites” de la cerimònia dels guardons literaris i teatrals que atorga el Consell de Mallorca.

Molt ben dotats econòmicament (70.000 euros, per al Premi Mallorca de narrativa...), el Teatre Principal de Palma substitueix el saló de plens del Consell.
Un espai que, per ventura, queda massa gros per al gruix de presents que així mateix omplen la platea del recinte... (DdB, 25-11-2007, pàg. 45)

Al mateix mitjà, i en altres, es fa públic que unes hores abans, d'aquell mateix dia, més de 300 manifestants contra Son Espases es manifesten a Palma, sota el lema “Rectificau”, per protestar per la decisió del Govern de continuar les obres de construcció del nou hospital de referència als terrenys de la finca de Son Espases.

Són dues situacions semblants...(?), pel nombre de participants només!
Mentre unes romanen confortablement assegudes ocupant les butaques d'un teatre tan emblemàtic com és ara el Teatre Principal de Palma, les altres es manifesten en forma cridanera pels carrers de la mateixa ciutat, reclamant més dignitat, més compliment de la paraula donada, més responsabilitat, més coratge i valentia, més fermesa davant la poderosa maquinària d'empreses foranes i autòctones que li volen traure tot el suc al territori...

Tres-centes persones que es manifesten pels carrers de Palma, sense cap altre tipus de suport que la voluntat pròpia de reclamar més “dignitat”, sens dubte són més i tenen molt més valor avui que aquelles altres que, un bon dia, emprenen iniciatives tan sucoses com l'ecologista GOB, o la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, o els sindicats absents de la “Mani de tres-centes”, o els partits polítics amagats rere les finestres de les seves respectives seus...

Cap d'aquestes organitzacions, el dia del seu naixement, no compta amb un nombre tan elevat de participants!

Cal molt de coratge per tirar endavant amb el projecte! Que, de feina, en aquest país, en queda molta a fer! I això no representa més que un bon inici...

Cecili Buele i Ramis
CGT-Balears
Mallorca, novembre 2007

Traduccions: - Español - English - Français

D'altres referències a LA REAL

D'altres fotos relacionades amb la protecció de La Real

Blog Picalsud


El futur del Bloc: articles de Gabriel Barceló i de Miquel López Crespí (I)

pobler | 26 Novembre, 2007 15:20 | facebook.com

En resum, ens trobam davant d´un PP que desplega una renovada agressivitat, i un PSOE desorientat i incapaç d´oferir una resposta satisfactòria als reptes que planteja la societat actual, especialment pel que fa a l´organització territorial de l´Estat (des del punt de vista jurídicopolític, fiscal, d´infrastructures i cultural). Enfront d´aquesta situació, els militants i les organitzacions nacionalistes i progressistes de les Illes Balears, i singularment els partits de la Federació PSM-Entesa Nacionalista, estam obligats a bastir una alternativa electoral amb elevades garanties d´èxit. (Biel Barceló)


Les Illes Balears, un país amb veu pròpia al Congrés


Per Biel Barceló


Les properes eleccions generals poden ser una gran oportunitat per a les Illes Balears. Per primera vegada, el nostre país podria comptar amb una veu pròpia al Congrés. Ara és més necessari que mai disposar d´un diputat que defensi de manera directa els interessos dels ciutadans de les Illes Balears a Madrid. La radicalització del PP ha de posat de manifest la improvisació en les proclames federalistes, modernitzadores i alliberadores de Rodríguez Zapatero. El president espanyol, en la recta final del seu mandat, s´ha deixat arrossegar cap a posicions conservadores que es fan evidents en la insistència en el caràcter unitari de l´Estat-Nació espanyol. Són mostres d´aquesta deriva el rebuig frontal del referèndum que promou Ibarretxe, la negativa a publicar les balances fiscals i a solucionar el mal finançament de les comunitats autònomes (problema que accentua singularment l´espoli fiscal sobre les Illes Balears), la desinversió estatal en infrastructures en els nostres territoris (el fracàs de l´Estat a Catalunya en aquest sentit és evident), el bloqueig centralista a la gestió compartida dels aeroports, l´abús de la simbologia nacionalista espanyola per part dels aparells de l´Estat (i, de manera paral·lela, la negativa a reconèixer efectivament el caràcter plurinacional i pluricultural de l´Estat), l´espectacle constant de l´ús partidista de la Justícia, o la persecució de la llibertat d´expressió amb arrestos, judicis, multes i segrestos de publicacions.

En resum, ens trobam davant d´un PP que desplega una renovada agressivitat, i un PSOE desorientat i incapaç d´oferir una resposta satisfactòria als reptes que planteja la societat actual, especialment pel que fa a l´organització territorial de l´Estat (des del punt de vista jurídicopolític, fiscal, d´infrastructures i cultural). Enfront d´aquesta situació, els militants i les organitzacions nacionalistes i progressistes de les Illes Balears, i singularment els partits de la Federació PSM-Entesa Nacionalista, estam obligats a bastir una alternativa electoral amb elevades garanties d´èxit.

La importància de disposar de representació en el Congrés dels Diputats s´ha fet evident, de manera especial, des que la presència d´un senador nacionalista ha posat, per primera vegada, moltes qüestions que afecten les Illes Balears, i especialment el dèficit de finançament, en l´agenda política. Només a instàncies de Pere Sampol el ministre Solbes ha reconegut el dèficit històric de les Illes Balears i el greuge financer que patim. Simultàniament, disposar d´una representació política no supeditada al bipartidisme PP-PSOE posaria la nostra qüestió nacional en l´ordre del dia.

Per assolir l´objectiu d´aconseguir una representació política pròpia de les Illes Balears al Congrés convé mantenir i ampliar les polítiques d´unitat aplicades en els darrers quatre anys en l´àmbit de l´esquerra nacional a cadascuna de les quatre illes, que han estat liderades pels partits de la Federació PSM-EN, i que han esdevingut la clau del canvi polític del passat 27 de maig. Ara cal anar més enllà. Una coalició amb ambició nacional real, que tengui com a objectiu principal situar per primera vegada un diputat que defensi els interessos de les persones d´aquest país, sense interferències sucursalistes, ha de ser una coalició ampla, plantejada sense exclusions. Cal conformar un veritable Bloc Nacional de Progrés, alternatiu al bipartidisme PP-PSOE, que agrupi tots els espais del nacionalisme fins a l´esquerra nacional alternativa. Hem de fer tots els esforços per sumar, ara més que mai, perquè l´ambició política de l´operació ho requereix. No hi podem acceptar, per tant, propostes excloents. Però també hem de ser més exigents que mai: la candidatura que proposam des del PSM-EN ha de tenir uns objectius nacionals inequívocs, i ha d´estar conformada per partits i coalicions que assumesquin, tant en els seus posicionaments públics com en la seva praxi política quotidiana, els principis de fidelitat al país, de compromís amb el progrés social i amb la protecció del territori, i d´honestedat inqüestionable. Tenim l´oportunitat històrica de situar una veu independent que representi el poble de les Illes Balears, com a país, al Congrés dels Diputats. No hi podem fallar.

Biel Barceló i Milta és secretari general del PSM-Entesa Nacionalista.

Diario de Mallorca (26-XI-07)


Volem que es comenci a bastir un bloc d'esquerra nacionalista com cal, un bloc allunyat del simple oportunisme electoralista, lluny del simple instint de supervivència dels polítics fracassats, com molt bé apunta Pep Juárez. Un bloc de l'esquerra alternativa on tenguin cabuda, des de la base i amb dret de decisió, tots aquells col·lectius socials que han estat i estan a l'avantguarda de les mobilitzacions socials contra l'especulació, en defensa del territori i els nostres minvats recursos naturals; un bloc de lluita (i també electoral) on l'autèntic protagonisme correspongui a l'avantguarda real de la nostra terra, els grups i plataformes que s'han manifestat contra la guerra i contra l'imperialisme, en defensa dels drets laborals dels treballadors, per la convivència i la integració igualitària dels immigrants; tots aquells col·lectius que són en primera línia de la lluita en defensa del català, cada vegada més marginat i minoritzat amb pactes com el de l'estatut de les Illes, signat per PP i PSOE. (Miquel López Crespí)


La lluita contra la dreta a les Illes


Per un bloc d'esquerra nacionalista com cal



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt.

Nosaltres estam totalment d'acord amb les idees expressades pel dirigent de la CGT illenca en e magífic article "Per un bloc desbloquejat". Es tractaria, com ha escrit Pep Juárez i han defensat tants i tants activistes de l'esquerra alternativa de les Illes, d'anar bastint un bloc de lluita des de la base de la societat, no des de les cúpules dirigents que des de la transició han abandonat les idees de socialisme, transformació social, república i autodeterminació i ara, en veure que poden perdre poltrona i privilegis, s'apunten, de forma oportunista i interessada, a qualsevol moguda que pugui arreplegar un parell de vots que els salvi de l'extraparlamentarisme i els obligui a guanyar-se la vida com tots els altres mortals, fent feina en una professió, en un ofici. Aquest és l'autèntic drama que amaga la confusió intencionada en el debat "coalició electoral per al 2007 o bloc d'esquerra nacionalista". Els dirigents que són a punt de perdre el sou en no arribar al 5% de l'electorat són els primers que atien i fomenten la confusió en referència a aquesta important qüestió cabdal per al futur polític de les Illes. A molts dels polítics de la moqueta i el cotxe oficial ja els va bé una simple coalició electoral per a provar de salvar el sou. Però a nosaltres ens interessa el futur de Mallorca i de les Illes i ben poc els problemes que pugui tenir un polític professional per a provar de continuar en nòmina.

L'esquerra alternativa, els sectors, col·lectius i plataformes que estam mobilitzats contra la dreta depredadora que ens malgoverna volem anar mol més enllà d'aquesta simple batalleta per a la supervivència d'aquells que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Necessitam acabar amb la incompetència de la dreta i de la falsa esquerra, fer fora del govern de les Illes tots aquells entestats en la destrucció de Mallorca i de les Illes, tots aquells que, per activa i per passiva, no fan res per aturar l'especulació, la depredació constant de recursos i territori. I la crítica de l'esquerra alternativa va evidentment contra el PP i els seus satèl·lits, però també contra aquella esquerra de la moqueta que quan va governar no sa saber fer un autèntic Pla d'Ordenació Territorial que aturàs la destrucció del país. O, ara mateix, una esquerra oficial que pacta amb el PP la marginació del català en el nou estatut de les Illes, així com pacta amb el PP el flirteig amb el secessionisme lingüístic en el nou estatur valencià. Per a l'esquerra alternativa de les Illes el canvi que volem no solament és estètic, llevar aquells que no ens agraden en la gestió del règim, sinó, i sobretot, el que volem és un canvi de política.

Per això volem, i hem escrit nombrosos articles al respecte, que es comenci a bastir un bloc d'esquerra nacionalista com cal, un bloc allunyat del simple oportunisme electoralista, lluny del simple instint de supervivència dels polítics fracassats, com molt bé apunta Pep Juárez. Un bloc de l'esquerra alternativa on tenguin cabuda, des de la base i amb dret de decisió, tots aquells col·lectius socials que han estat i estan a l'avantguarda de les mobilitzacions socials contra l'especulació, en defensa del territori i els nostres minvats recursos naturals; un bloc de lluita (i també electoral) on l'autèntic protagonisme correspongui a l'avantguarda real de la nostra terra, els grups i plataformes que s'han manifestat contra la guerra i contra l'imperialisme, en defensa dels drets laborals dels treballadors, per la convivència i la integració igualitària dels immigrants; tots aquells col·lectius que són en primera línia de la lluita en defensa del català, cada vegada més marginat i minoritzat amb pactes com el de l'estatut de les Illes, signat per PP i PSOE.

Aquest és el bloc d'esquerra nacionalista que volem i pel qual lluitam activament des de fa molts d'anys, des del primer dia que començàem la lluita contra el feixisme en els anys seixanta del segle passat, quan teníem quinze anys i ja érem enmig del carrer sense por de la Brigada Social lluitant per aquest país lliure i solidari al qual hem donat els millors anys de la nostra vida i al qual donarem tot el que ens resta de la nostra existència. Un instrument d'intervenció política útil, vàlid i necessari per als sectors populars de la nostra societat, un bloc de lluita que ja existeix enmig del carrer, en el combat quotidià contra la dreta i els depredadors, contra el feixisme i l'imperialisme, un bloc que té poc a veure amb la trista història de nòmines, cotxes oficials, privilegis, moqueta de palau i altres misèries semblants.

Miquel López Crespí

Publicat enEl Mundo-El Día de Baleares (11-VII-06)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Damià Pons, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Bartomeu Fiol, Hèctor López Bofill, Maria Antònia Oliver, Tomeu Martí, Joan Perelló, Jaume Santandreu, Biel Florit, Miquel Cardell...


Documents de la lluita contra el PP i per la unitat de les forces progressistes


Els escriptors mallorquins amb el Bloc per Mallorca


Els sotasignants, preocupats per la magror de les polítiques culturals, per les iniciatives de despersonalització i banalització del país, i, en concret, pels intents de fer perdre prestigi cultural i social a la llengua catalana a Mallorca, manifestam el nostre suport a la candidatura Bloc per Mallorca com instrument de canvi en positiu a favor de la nostra llengua i cultura.

Xavier Abraham, Sebastià Alzamora, Miquel Bezares, Alfred Bosch, Miquel Cardell, Josep Ramon Cerdà, Rafel Crespí, Aina Ferrer, Tomeu Ferrer, Antoni Figuera Salvà, Tomeu Fiol, Biel Florit, Conxa Forteza Bruno, Josep Antoni Grimalt, Bernat Joan, Oriol Junqueres, Hèctor López, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Maria Ballester, Antoni Marimón, Tomeu Martí, Antoni Mas, Joan Francesc Mira, Pere Morey, Bernat Nadal, Josep Noguerol, Maria Antònia Oliver, Francesca Palou, Joan Perelló, Damià Pons, Pere Antoni Pons, Nofre Pons, Jaume Rosselló Mir, Josep Joan Rosselló, Maite Salord, Gabriel ST. Sampol, Jaume Santandreu, Antoni Sbert, Miquel Àngel Vidal, Antònia Vicens, Biel Mesquida, Sebastià Perelló... (Cada dia augmenta el nombre d´escriptors que donen suport al Bloc per Mallorca. En el seu moment es farà públic el nom de tots els autors que es van afegint a aquesta iniciativa).

Jaume Carbonero enfonsarà novament el Pacte de Progrés

pobler | 26 Novembre, 2007 07:08 | facebook.com

Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí. (Tribuna Mallorca)


Augmenta l’oposició social a la Llei de l’Habitatge


Continua la polèmica davant la intenció del conseller d'Habitatge, Jaume Carbonero, d'aprovar una Llei de l'Habitatge que permeti edificar en sòl rústic. La proposta va ser rebutjada ahir pel degà del Col·legi d'Arquitectes, Luis Corral, en el decurs de les VI Jornades sobre ordenació del territori. Corral va considerar preocupant que una terra que viu del paisatge es plantegi aquestes solucions davant la manca d'habitatge assequible, encara més tenint en compte que la culpa de manca de sòl públic és de les institucions públiques. Segons Corral, el fi no justifica els mitjans. Carbonero va afirmar que Corral no coneix el projecte de llei i que, per tant, no pot opinar sobre la proposta del tàndem PSOE-UM. El Col·legi d'Arquitectes s'afegeix d'aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí. (Tribuna Mallorca)


Tribuna Mallorca


El Bloc avisa que la llei per fer pisos en rústic s'ha de negociar amb ells


Els socis del Pacte mantenen que aquest ha de ser el «darrer recurs»



Q.TORRES. Palma.


El Bloc posa emperons al projecte del conseller d'Habitatge, Jaume Carbonero, per poder construir pisos per sota del preu de mercat en terrenys que ara són considerats rústics. La coalició, que forma part del Pacte, entén que aquesta proposta no s'ha negociat amb ells i, per tant, just seria un «esborrany» que necessita el seu suport per convertir-se en realitat.Segons el portaveu adjunt del Bloc, Miquel Àngel Llauger, la creació de reserves de sòl per habitatge en rústic ha de ser el «darrer recurs» per afavorir la construcció de cases a preus econòmics. I manté que la «prioritat» ha de passar per potenciar la rehabilitació d'habitatges ja construïts o per afavorir la sortida al mercat de pisos que estan buits.

En aquest sentit, el Bloc ja va proposar en el passat la implantació de mesures fiscals que penalitzin els propietaris amb habitatges sense ocupar, però també es conscient que aquesta política no seria acceptada per cap dels seus socis: ni UM ni el PSIB. Per això, plantejarà la creació de línies d'ajuts per incentivar els propietaris a posar pisos buits al mercat i proposarà la intermediació pública per afavorir-ho. També reivindicarà l'increment dels ajuts que ja es donen per a lloguer. Totes aquestes mesures es plantejaran quan s'obrin les negociacions entre els socis de Govern per concretar aquest pla d'habitatge en què ja treballa el departament del conseller Jaume Carbonero.

Un pla que preveuria la possibilitat de permetre la construcció en àrees, ara considerades sòl rústic, a canvi que els promotors es comprometin que una part significativa dels pisos siguin de protecció oficial i, per tant, tinguin preus inferiors als de mercat. L'altra gran novetat d'aquest projecte passaria perquè es permetés un increment de les alçades dels blocs en determinades zones per alleugerir la repercussió del preu del sòl i abaratir els pisos.

Diari de Balears (3-XI-07)


Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Quan Jaume Carbonero va ajudar a enfonsar el govern progressista

Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.

Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?

Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".

Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Maria Antònia Oliver i Jaume Fuster: homenatge

pobler | 25 Novembre, 2007 11:52 | facebook.com

Homenatge a Maria Antònia Oliver


Margarita Aritzeta repassà la trajectòria de l'escriptora manacorina


M.NADAL. Lloseta.


Dins el marc de la celebració del Festival de Novel·la Negra Catalana, Lloseta Negra 2007, que se celebra durant aquests dies al petit municipi del Raiguer, ahir se celebrà un dels actes més emotius del festival: l'homenatge a l'escriptora manacorina Maria Antònia Oliver. A l'acte assistiren diverses persones destacades dins el món de la literatura a Mallorca.

La també escriptora Margarita Aritzeta fou l'encarregada d'encetar l'acte i féu un repàs de la trajectòria de Maria Antònia Oliver, sens dubte una autora ben destacada de la novel·la negra en català. Aritzeta parlà, com no podia ser d'altra manera, de les tres obres de novel·la negra de l'homenatjada Estudi en lila, Antípodes i El sol que fa l'ànec. Margarita Aritzeta destacà que «Maria Antònia Oliver ha sabut crear un univers literari en el qual sempre està molt present la seva illa de Mallorca», a través de l'heroïna Lònia Guiu, protagonista de les obres de novel·la negra, «una dona temerària i sensual, feminista i, a vegades, agressiva», segons la descrigué Aritzeta.

A més, l'escriptora catalana explicà que «les obres d'Oliver es basen en les coordinades espai-temps» i afegí que «les obres de Maria Antònia Oliver sempre passen a Mallorca, o a Mallorca i a Austràlia, o a Mallorca i a Barcelona, però sempre hi ha l'Illa present. Pel que fa al temps, l'escriptora basa les seves obres durant el darrer terç del segle XX i reflecteix els problemes socials que es viuen a les seves obres com pot ser el cas de Chernobyl que es troba reflectit al llibre Antípodes». Després de la intervenció de Margarita Aritzeta, Anna i Joana Cortils realitzaren una lectura dramatitzada d'alguns fragments de les novel·les que conformen l'obra de Maria Antònia Oliver amb la música de fons del compositor Josep Gomis. Finalment, i per concloure l'homenatge, el regidor de Cultura de Lloseta, Pere Joan Martorell, lliurà a Oliver una pintura damunt tela de Pere Capellà, que visiblament emocionada, agraí l'acte d'ahir vespre, on es destacà l'obra de l'autora.

Diari de Balears (24-XI-07)



Miquel López Crespí, Maria Antònia Oliver i Pep Lluís Aguiló moments abans d´embarcar camí de la Fira del Llibre de Frankfurt.

Escriure era el seu sistema personal de comunicar-se amb els altres i amb ell mateix, de proposar-se i proposar-nos jocs que ens alleugerissin la vida honorablement i d'exorcitzar els seus dimonis personals i col.lectius. Es confessava terriblement influït pel maig del 68, (com matisava), per la màgia (mitificada després) dels seixantes. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys... (Miquel López Crespí)


Jaume Fuster: compromís polític i literari


En Jaume em deia que segurament va voler ser escriptor des de la infància. Explicava que, anant i venint d'escola, amb els companys del barri, els contava munió de faules; ja s'encetava la seva vocació literària. Després varen ser les redaccions escolars, les primeres col.laboracions en una revista d'ex-alumnnes del col.legi, més tard Presència i el primer llibre, una Breu història del teatre català, publicada l'any 1967. El 1971 surt la primera novel.la: Abans del foc, un relat generacional sobre les lluites universitàries, la presa de consciència política i els inicis d'escriptor. L'any següent s'edita De mica en mica s'omple la pica, la seva primera novel.la policíaca i un petit clàssic contemporani. A partir d'aquest moment la producció literària de Jaume Fuster s'amplia i es consolida arreu dels Països Catalans. És traduït al francès, a l'anglès i a l'italià. S'editen (entre molts d'altres llibres): La corona valenciana (1982); L'Illa de les Tres Taronges (1983); Les cartes d'Hércules Poirot (1983); Les claus de vidre, L'anell de ferro; La matèria dels somnis; Sota el signe de sagitari; Quan traslladeu el meu fèretre... Casat amb la nostra bona amiga, l'escriptora Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster residia a Barcelona i feia llargues estades a Bianiali (Sencelles).



Jaume Fuster

L'any 1976 havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de novel.la (Tarda, sessió contínua, 3,45) i el de la Crítica del Serra d'Or de traducció de novel.la (Bella del Senyor). Per a Jaume Fuster, lluny de certes "exquisitats" dels "elegits", la literatura -m'ho deia fa uns anys en una conversa de tarda plujosa, en el Bar Bosch de Ciutat-, era una doble professió: professió de fe en les paraules per a contar històries i professió-ofici per a guanyar-se la vida. Escriure era el seu sistema personal de comunicar-se amb els altres i amb ell mateix, de proposar-se i proposar-nos jocs que ens alleugerissin la vida honorablement i d'exorcitzar els seus dimonis personals i col.lectius. Es confessava terriblement influït pel maig del 68, (com matisava), per la màgia (mitificada després) dels seixantes. I els noms que sempre sortien dels seus llavis, en parlar d'autors estimats, eren, sense dubtar ni un segon, Hammett, Green, Tolkien, Pedrolo, Joan Fuster, Maria Aurèlia Campmany... I no negava la influència decisiva que, en la seva obra, havien tengut les lluites d'alliberament nacional de tots els pobles del món, l'acció política dels radicals italians, dels verds alemanys...

Una mica desencisat de com havia anat la reforma del sistema de dominació de la burgesia (1976-77), enyorava amb tota la seva força sentimental els anys de lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans. Ell, que havia treballat intensament en el Congrés de Cultura Catalana (del qual ens deixà un magnífic reportatge històric: El Congrés de Cultura Catalana, Laia, 1978), pensava que seria útil tornar a les resolucions d'aquest històric Congrés i no se'n podia avenir de les renúncies dels nostres escriptors que aleshores havien lluitat per anar bastint una literatura nacional-popular. Opinava que mai com fins ara no havíem patit una agressió espanyolista tan forta, fins i tot des de l'interior de les nostres files. Sovint, duit per un cert pessimisme lúcid, confessava que vivíem una època de confusió ideològica que fa difícil veure la llum. Aleshores, en arribar aquí, et mirava de fit a fit i, per no desanimar-te encara més, concretava, sorneguer: "Ja saps que la creació és dubte, confusió, caos. Potser per això aquesta pot esdevenir una bona època per a la creació literària. El temps -i els crítics, ai las!- ens ho diran".

Diari de Balears (28-2-1998)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Gran èxit de la manifestació per fer rectificar el govern i salvar la Real

pobler | 25 Novembre, 2007 06:02 | facebook.com

'Antich traidor', el lema més corejat (VilaWeb). Unes mil persones es manifesten a Palma contra So n'Espases


Manifestació per salvar la Real (24-XI-07)

Prop de mil persones, segons l'organització, s'han manifestat aquest vespre a Palma contra les obres el nou hospital de So n'Espases. La marxa l'han convocada vint-i-quatre organitzacions socials de les Illes, entre les quals la plataforma Salvem la Real. Segons ha dit a VilaWeb Aina Calafat, portaveu de l'organització, el lema més corejat pels manifestants ha estat 'Antich, traïdor', en referència a la decisió del govern de continuar les obres començades pel PP, que consideren un frau electoral.


La marxa, molt animada, no és l'última que pensen fer les entitats, ha dit Calafat, sinó que en vindran moltes més. Per a la portaveu de Salvem la Real, el govern ha perdut la dignitat amb la decisió de So n'Espases, i ha qualificat de cortina de fum les mesures cautelars aprovades tot just ahir per protegir el territori.



Aina Calafat en la manifestació per salvar la Real de 24-XI-07

Sense el GOB

Aquesta vegada els ecologistes del GOB han decidit de mantenir-se al marge de la manifestació perquè consideren que la via de les mobilitzacions s'ha esgotat. El seu representant, Miquel Àngel March, ha dit a VilaWeb que no compartien l'estratègia dels convocants: 'Les últimes manifestacions que hem fet no han tingut gaire suport i temem que una mobilització fracassada pugui ser un pas enrere', ha dit. Segons March, l'oposició a So n'Espases s'ha de fer a través d'altres vies, com per exemple la judicial. En aquest sentit, ha recordat que ja s'han presentat recursos contra l'aprovació del pla general de Palma.

Tot i no adherir-se a la protesta com a entitat, March ha garantit que membres del GOB hi anirien a títol particular. En quant als partits, el Bloc per Mallorca, que sempre s'ha oposat a la continuïtat de les obres de So n'Espases, tampoc participarà en la manifestació. Fonts del Bloc han explicat que no la trobaven convenient perquè 'ara la decisió ja està presa'. El govern va aprovar la continuïtat de les obres del nou hospital a principis d'octubre. Aleshores el secretari general del Bloc, Biel Barceló, va admetre que la credibilitat de l'executiu havia quedat tocada.

VilaWeb (24-XI-07)


Antich ha de rectificar. Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder. (Miquel López Crespí)


Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.

El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar. (Miquel López Crespí)


Escriptors mallorquins i compromís polític: carta oberta al President Francesc Antich.


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.


Francesc Antich.

Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.



Carta d'agraïment del President Francesc Antich a l'escriptor Miquel López Crespí pels articles de suport a la política de normalització lingüística realitzada per Govern del Pacte publicats en El Mundo-El Día de Baleares. Textualment, el president escrivia: "Estimat Miquel: T'escric aquestes breus línies per agrair-te tant els teus articles de suport a la política de normalització lingüística que du a terme el Govern, com el Llibre de pregàries, que confii poder llegir en profunditat ben prest". La carta acabava dient:"Et reiter el meu agraïment i et desitj que continuïs tant amb la teva prolífica tasca de creador, com d'intel·lectual compromès amb el teu temps i amb el teu país."

El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.


Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder.


Som ben conscients de les debilitats i mancances d'alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l'edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d'identitat que en bastir els fonaments d'una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.


Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d'un quart de segle de renúncies i abandonaments.


I precisament perquè ho sabem és pel que hem d'estar alerta i vigilants.


Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d'unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L'actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l'agricultura, la indústria i l'artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d'identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d'autogovern.


Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d'esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l'imprescindible treball d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.


El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (1-IV-02)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Homenatge a Fernando Fernán-Gómez (i II)

pobler | 24 Novembre, 2007 17:08 | facebook.com

Malgrat els eterns problemes històrics de manca de finançament adequat i marginació històrica d'actors, músics, directors o guionistes -indiferència d'UCD davant del fet cultural-, el cert és que els treballadors del cinema de totes les nacions de l'Estat aconseguiren sintonitzar amb el temps que els tocà viure. Els protagonistes d'aquests anys saberen reflectir d'una manera intel.ligent i creativa el moment històric i polític. Es va anar fent un cine plural, crític, sovint revolucionari, i en diverses ocasions, un art desconcertant i summament audaç. Fernando Fernán-Gómez, actor, escriptor, director de cine --i també actiu militant antifeixista--, encarna un alt grau de dignitat i d´elevada qualitat artística. Un exemple per a tots aquells i aquelles que ens hem format amb la seva obra; una brillant, punyent i inigualable crònica sentimental de l´”Espanya” del franquisme i el postfranquisme. (Miquel López Crespí)


Homenatge a Fernando Fernán Gómez. El cinema de la transició (i II)



La fi de la censura franquista

A finals de 1977 desapareixia la censura al cap de seixanta-quatre anys de ferrenya existència. D'aquest llarg període de manca de llibertat, trenta-vuit anys pertanyien a l'època de dominació feixista de la burgesia terrorista espanyola. Vist amb certa perspectiva històrica, el fet no suposà l'eclosió d'un nou i revolucionari cine espanyol o de les nacionalitats oprimides per l'Estat (malgrat, a Catalunya, la llibertat anà permetent un cert redreçament cultural cinematogràfic). Per als qui neguen la influència de la realitat política damunt l'art i els artistes, potser sigui interessant constatar que, malgrat aquesta inexistència de grans genis de la direcció, sí és cert que entre 1977 i 1980 més de seixanta pel.lícules (un 15% de la producció) tractaren temes relacionats amb la situació política. Fins i tot directors com Berlanga o Fernán-Gómez són recuperats per aquest tipus de cine. Sense voler dir que són les millors pel.lícules, destacaríem entre totes les produccions films com La escopeta nacional (1977, Luis G. Berlanga), Camada negra (1977, Manuel Gutiérrez Aragón), Las truchas (1977, José Luis García Sánchez), Tigres de papel (1977, Fernando Colomo), Con uñas y dientes (1978, Paulino Viota), Mi hija Hildegart (1977, Fernando Fernán-Gómez), La verdad sobre el caso Savolta (1978, Antonio Drove) i Asignatura pendiente (1977) i Solos en la madrugada (1978, José Luis Garci).


La pretesa esquerra pacta amb el franquisme reciclat i abandona la lluita per la República, el socialisme (entès com a poder dels treballadors) i l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat espanyol

Amb les traïdes i renúncies de la transició també arribà el desencís. L'abandonament de la lluita per la República, pel socialisme (entès com a poder dels treballadors), per l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat, requeria un nou cinema i, sobretot, acabar -deixar de finançar- tot el tipus de cinema documental (finir amb la recuperació de la memòria històrica del poble!) que havia florit en l'època que va de 1977 a 1981. Els films-documents més importants d'aquest temps són, sens dubte, Caudillo (1977, Basilio Martín Patino), Raza, el espíritu de Franco (1977, Gonzalo Herralde), Por qué perdimos la guerra (1977, Diego Abad de Santillán y Francisco Galindo), La vieja memoria (1977, Jaime Camino), El proceso de Burgos (1979, Imanol Uribe)...

Les traïdes de la transició barraren igualment el pas a la creació d'un autèntic cinema de la nacions oprimides per l'Estat. S'ha de tenir en compte (i cal recalcar-ho després de tots aquests d'anys d'amnèsia històrica) que les posicions més agosarades quant a la lluita per l'autodeterminació o per la creació d'una nova cultura i un cinema nacional (d'Euskadi, Catalunya o Galícia) anaven molt lligades a les posicions de l'esquerra revolucionària. Però "liquidar" políticament les possibilitats de desenvolupament d'aquestes opcions era la tasca prioritària que la burgesia encomanà als partits dels consens amb el franquisme reciclat (principalment el PSOE i el P"C"E). En l'actualitat podem parlar d'un cert tipus de cine autonòmic, però no pas d'autèntic cinema nacional de Catalunya, Euskadi i Galícia.



Amb el desencís (fomentat des de totes les instàncies del poder), els productors i realitzadors proven nous camins per a la indústria cinematogràfica. La dècada dels vuitanta marca un cert retorn al cinema de gènere. Alguns exemples podrien ser films de la sèrie negra com El crac (1980, Garci), les aventures de La mano negra (1980, Colomo) o el cas del mateix Carlos Saura que de l'univers polític de pel.lícules com Mamá cumple cien años (1979) passa a reflectir la delinqüència juvenil de finals dels setanta (Deprisa, deprisa, 1980) o dirigeix musicals summament esteticistes del tipus Bodas de sangre (també de l'any 1980). Però la pel.lícula més simptomàtica de la nova era del desencís serà (un milió d'espectadors!) Opera prima (1979, Fernando Trueba). L'èxit d'aquesta fórmula de reflectir les desil.lusions de la democràcia continua amb films com Salut i força al canut (1979, Francesc Bellmunt), Vecinos (1981, Antonio Bermejo), Viaje a ninguna parte (1986) de Fernando Fernán-Gómez o Pares y nones (1982, José Luis Cuerda). Fernando Fernán-Gómez participa com a consumat actor en pel·lícules mort importants en la tasca de servar la nostra memòria històrica. Poden destacar, entre d´altres: Arriba Hazaña (1978), La colmena (1983), Réquiem por un campesino español (1985), Mambrú se fue a la guerra (1986)... i entre les més recents, Belle Époque (1992) i La lengua de las mariposas (1999).

Posteriorment sorgeixen nous actors que de seguida arriben a ser molt populars en saber donar vida als protagonistes d'un desencís creixent, quasi col.lectiu. Parlam de Resines, Ladoire o Puigcorbé, que substitueixen els Landa, Sacristán o López Vázquez dels anys anteriors.

Aquests nous personatges són els herois del retorn envers l'individual després dels anys d'il.lusions revolucionàries (o republicanes, o independentistes). Més endavant sorgeix un cinema encara molt més individualista: el dels directors que quasi no arribaren a conèixer el feixisme. L'any 1981 Pedro Almodóvar (el màxim representat d'aquest nous tipus de cinema) no satisfà ni la dreta ni l'esquerra amb la seva pel.lícula Pepi, Luci, Bom y otras chicas del móntón. El nou "fenòmen" Almodóvar és atacat tant per l'ABC com per la Cartelera Turia.

Ara bé, Pepi... encara era un producte underground. Almodóvar es transformà de seguida en el màxim factòtum del cinema espanyol i Hollywood sapigué apreciar el seu paper objectiu com a bandera-post-moderna-en-zona-desconflictivizada i premiar-lo amb un Oscar.

Però la desmobilització produïda pels pactes entre la pretesa oposició i el franquisme reciclat havia donat el seus fruits. Amb la victòria "socialista" d'octubre del 82 finia l'època més combativa de tots els pobles i nacions oprimides per l'Estat espanyol. El sistema d'opressió capitalista havia pogut substituït la seva forma de dominació basada en el terrorisme feixista del règim anterior pel sistema recomanat ara pels EUA i la Trilateral. En deu anys havíem passat dels films barroers del tipus Los pecados de una chica casi decente (1975), dirigida per l'inefable Ozores i protagonitzada per Landa i Lina Morgan, a la sofisticació de Sé infiel y no mires con quién (1985), dirigida per Fernando Trueba (futur Oscar) amb actors com Ana Belén o Resines. Deu anys de lluita per la dignificació del cine de l'Estat (i de les nacions oprimides) que deixaven per a la història una bona grapada d'obres mestres -entre les quals, en voldríem deixar constància, Arrebato (1980) d'Iván Zulueta i El viaje a ninguna parte (1986) de Fernando Fernán-Gómez.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

25 entitats socials demanen al govern que rectifiqui. La lluita per salvar la Real

pobler | 24 Novembre, 2007 07:23 | facebook.com

Les vint-i-cinc organitzacions socials convocants de la manifestació que tindrà lloc a Palma demà dissabte, contra la continuïtat del projecte de construir el nou hospital de referència a Son Espases, feren ahir una crida a tota la ciutadania perquè hi assisteixi i rebutgi aquest «frau polític». Segons van informar les entitats adherides a la convocatòria en un comunicat, la concentració s'iniciarà a la plaça d'Espanya a partir de les 18.00 h., des d'on recorreran els carrers més cèntrics de Ciutat per finalitzar amb una concentració a la plaça de Cort amb el lema «Rectificau. Respectau la Real. Respectau Mallorca». (Diari de Balears)


Els convocants animen a acudir a la manifestació contra Son Espases


Qualifiquen de «frau polític» la decisió del Govern sobre l'hospital


MARIA QUES. Palma.

Les vint-i-cinc organitzacions socials convocants de la manifestació que tindrà lloc a Palma demà dissabte, contra la continuïtat del projecte de construir el nou hospital de referència a Son Espases, feren ahir una crida a tota la ciutadania perquè hi assisteixi i rebutgi aquest «frau polític». Segons van informar les entitats adherides a la convocatòria en un comunicat, la concentració s'iniciarà a la plaça d'Espanya a partir de les 18.00 h., des d'on recorreran els carrers més cèntrics de Ciutat per finalitzar amb una concentració a la plaça de Cort amb el lema «Rectificau. Respectau la Real. Respectau Mallorca».

Segons l'opinió dels organitzadors de la protesta, l'edificació de l'hospital als terrenys de Son Espases «suposa la destrucció de l'entorn del monestir de la Real», comporta «necessàriament» la construcció del segon cinturó de Palma i implica arrasar jaciments arqueològics. «El lloc on es construeix l'hospital és una zona d'alt risc d'inundacions», afegiren els convocants de la manifestació, que defensen que seria més convenient construir el nou centre sanitari a Son Dureta i consideren que el projecte del Govern del PP que ha assumit l'executiu de centreesquerra, que presideix Francesc Antich, «sol beneficiar els especuladors».

Pep Juàrez, representant de la CGT, una de les entitats convocants, destacà la importància de continuar «lluitant perquè no es consolidi aquest desastre a Son Espases», al temps que tornà a animar tots els ciutadans a expressar la seva repulsa a aquest projecte acudint a la manifestació. Per altra banda, el portaveu sindical denuncià que «certs col·lectius han retirat tots els fulletons que anunciaven la manifestació», la qual cosa, «demostra que hi ha gent molt preocupada perquè aquesta manifestació no sigui un èxit», afirmà.

Diari de Balears (23-XI-07)



S'ha adherit l'ATENEU GABRIEL BUADES. Així, fins ara, s'han adherit a la Manifestació de dia 24 les següents entitats:

ASSEMBLEA POLLENÇA, ASSEMBLEA D’ELS VERDS A ARTÀ, ASSOCIACIONS DE VEÏNS SES VELES, ATENEU GABRIEL BUADES, CGT, DRETS HUMANS DE MALLORCA, EL MILITANTE, FÒRUM CIUTADÀ, GADMA, FUNDACIÓ FEDERICO ENGELS, INICIATIVA CIUTADANA PER POLLENÇA, JOVENTUT COMUNISTA, LOBBY PER LA INDEPENDÈNCIA, MAULETS MALLORCA, OBRA CULTURAL BALEAR, PLATAFORMA CALVIÀ PER LA LLENGUA, PLATAFORMA CAMINS PÚBLICS I OBERTS, PLATAFORMA SALVEM CA'N TÀPERA, PLATAFORMA SALVEM LA FAÇANA, PLATAFORMA SALVEM LA REAL, SINDICAT D’ESTUDIANTS, UNIÓ OBRERA BALEAR.

Ahir, a la Roda de Premsa, varem veure convenient veure'ns la gent de les entitats a partir de les 17,30 hores (la Mani comença a les 18,00 h.), a la cantonada del Banc de Crèdit Balear, de la Plaça d'Espanya.

Salut


Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)


Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat



Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?

La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

(6-XI-07)


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)


N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)


Plataforma Salvem la Real



Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:

Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».

Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.

Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.

La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.

Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.

Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.

Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.

Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.

Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.

N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.

Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.

Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.

Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.

Salvem la Real!

Plataforma Salvem la Real

Diari de Balears (4-XI-07)


Artistes mallorquins marginats: Miquel Morell ha de tornar a Mallorca!

pobler | 23 Novembre, 2007 17:35 | facebook.com

És inadmissible el tractament que es dóna a alguns dels nostres artistes i escriptors. La situació en què viu Miquel Morell evidencia la buidor i la putrefacció de la postmodernitat, els fastos banals d´una societat que no té en compte la situació dels seus creadors --bastaria pensar en l´autor teatral Joan Soler Antich mort recentment enmig d´una absoluta marginació, sense haver pogut estrenar cap de les seves obres a Mallorca--. Com s´explica aquesta indiferència, aquesta manca de reconeixement públic a tants d’artistes mallorquins? Quina superficialitat fa que només es valori aquell creador que és multimilionari o surt en els mitjans de comunicació envoltat per reis i princeses? (Miquel López Crespí)


Miquel Morell: lluny de Mallorca



Miquel Morell i Miquel López Crespí setmanes abans que Morell hagués de marxar cap a Albacete. Fotografia de Ferran Lupescu.

Dos articles recents han colpejat la consciència d´aquells mallorquins i mallorquines que estimen l´art i els nostres artistes. Un porta per títol “Residència per a artistes teòricament jubilables” i és del poeta Tomeu Fiol; i l´altre, igualment colpidor, és de Gabriel Florit, una sentida nota encapçalada per un missatge que és talment una crida a la solidaritat: “Miquel Morell i la soledat”. Ambdós escriptors, parlant de la difícil situació en què es troba Miquel Morell, company de dèries artístiques, fan una crida prou directa als responsables culturals de la nostra terra, a totes aquelles persones que estimen l´art, per veure si, entre tota la gent de bona voluntat podem solucionar aquest greu problema de marginació i oblit.

Crec que és inadmissible que un artista que ha fet tant per Mallorca, per revolucionar estèticament i culturalment la nostra terra, ara es vegi reduït a l´aïllament d’una residència forana en la qual, malgrat que pugui estar ben atès, ara no ho anirem a discutir, es troba desplaçat, lluny de la seva terra. I coneixent com coneixem Miquel Morell sabem a la perfecció el patiment personal que el deu dominar lluny dels carrers estimats i que alletaren la seva provada creativitat artística.

És inadmissible el tractament que es dóna a alguns dels nostres artistes i escriptors. La situació en què viu Miquel Morell evidencia la buidor i la putrefacció de la postmodernitat, els fastos banals d´una societat que no té en compte la situació dels seus creadors --bastaria pensar en l´autor teatral Joan Soler Antich mort recentment enmig d´una absoluta marginació, sense haver pogut estrenar cap de les seves obres a Mallorca--. Com s´explica aquesta indiferència, aquesta manca de reconeixement públic a tants d’artistes mallorquins? Quina superficialitat fa que només es valori aquell creador que és multimilionari o surt en els mitjans de comunicació envoltat per reis i princeses?



Darrera fotografia de Miquel Morell en el seu estudi de Palma dies abans de marxar cap a Albacete. Fotografia de Miquel López Crespí

En referència a l´oblit i marginació de Joan Soler Antich (i també podríem parlar de Gabriel Alomar, de Josep M. Palau i Camps, d´Antoni Mus i López), he escrit diversos articles no fa gaire. També he publicat alguns llibres on s´analitza aquesta situació. Concretament en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003) es pot trobar una anàlisi de determinades maniobres per a marginar alguns dels nostres escriptors més representatius. També s’hi troba un capítol dedicat a donar a conèixer el pensament i l´obra de Joan Soler Antich.

Miquel Morell (nascut accidentalment a Granollers el 1923, mallorquí de soca-rel), el gran artista que tenim oblidat en una residència llunyana, a Albacete, va ser cofundador del grup Tago, l´experiència artística de ruptura amb la pastisseria dominant de la postguerra, més important dels anys cinquanta i també, caldria no oblidar-ho, un antifranquista conseqüent. Deu ser per això mateix que l´han marginat? D'ençà la seva primera exposició a Ciutat l'any 1957 ha intentat reflectir en la seva obra, especialment en l'escultura, les angoixes i frustracions de les classes populars mallorquines aclaparades durant dècades per la brutal i sangonosa victòria franquista del 1936-1939. Les seves escultures, molt en la línia estilitzada d'un Greco, Modigliani o Giacometti, ens parlen dels pobres, dels marginats, dels sectors més populars de les Illes, dels humiliats per la prepotència i crueltat dels poderosos.

En parlàvem sovint quan anava a veure´l a casa seva, prop de s´Escorxador, i petàvem la conversa damunt art i política. Em mostrava com bastia les seves escultures, realitzades en filferro o amb els materials més senzills (fustes trobades als cubells de les escombraries, les branques dels arbres del seu jardí): ningú no dubta que en Miquel és un dels màxims precursors de l'art pobra. Miquel Morell és l´escultor que fa una obra revoltat contra la parafernàlia d´obres com les de sa Feixina i tants de monuments semblants. En oposició als centenars i milers de tones de marès i marbre, ell bastia una escultura fonamentada amb l´austeritat i la dignitat dels vençuts, amb els materials amb què els vencedors encerclaven les presons i els camps de treball forçat: el filferro. Miquel Morell, marginat sempre, primer per part de la burocràcia franquista, i ara, pels nou-rics sorgits de l'entrapament turístic i l'oportunisme cultural i polític. Però així i tot, mai no l'han pogut doblegar, fer-lo un servil dels marxants que prostitueixen l'art i els artistes.

Vagin aquestes retxes en honor seu. Unes línies que, ajuntades amb les que han escrit Bartomeu Fiol i Gabriel Florit, tant de bo serveixin perquè Miquel Morell pugui tornar a trepitjar terra mallorquina i restar, com pertoca, amb els seus, amb tots aquells i aquelles que l´apreciam i estimam de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Mor Francesc Candel: exemple de militant antifeixista i d´escriptor

pobler | 23 Novembre, 2007 07:34 | facebook.com

El fet d'escriure ha estat per a Francesc Candel (El Racó d'Ademús, 1924) una vocació duta a terme amb un estoïcisme exemplar, plena de contratemps, penúria econòmica, processos judicials, prohibicions i amenaces personals que, paradoxalment, li han servit d'esperó en el seu entestament a crear una obra literària duradora. Avui és autor d'immensa popularitat que té en proporció semblant lectors i també devots de la seva aura. Home feiner, ha publicat més de quaranta llibres entre narrativa, assaig, memòries i teatre. (Miquel López Crespí)


Ben cert que sense l'exemple de personatges amb la categoria humana i intel.lectual d'un Francesc Candel, mai no hauríem insistit en aquest difícil camí de les lletres i el compromís amb el poble. (Miquel López Crespí)


Homenatge a Francesc Candel


Francesc Candel i Mallorca



Francesc Candel i Miquel López Crespí a començaments dels anys noranta. Francesc Candel va guardonar, com a membre de jurats de premis literaris del Principat, a l´escriptor de sa Pobla. Candel formava part del jurat que atorgà el Premi de Literatura de la Generalitat “Serra i Moret 1993” a Miquel López Crespí per l´obra Vida d´artista que va ser editada per Llibres del Segle i presentada a Palma per Antònia Vicens

A Candel el vaig conèixer personalment a inicis dels anys setanta, quan amb Josep Albertí, Carlos Meneses, Antoni Serra, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, Gregori Mir i molts d'altres companys de dèries i il.lusions escrivíem a les pàgines de cultura del diari Última Hora. Però jo coneixia la seva obra de molt abans, quan en plena dictadura feixista anàvem per les llibreries de vell a cercar novel.les del tipus Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957) o Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959). En ple reialme del feixisme cultural i literari, trobar un escriptor que descrivís la realitat tal com era i, a més a més, intel.lectualment i personalment estigués compromès amb la causa de la llibertat política del poble, era importantíssim per a nosaltres, al.lots de setze i disset anys que llegíem Tolstoi, Blasco Ibáñez, Jules Verne, Zola, Remarque, Gorki. Encara no havíem descobert Berenguel, Sales, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar...



Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.

L'obra de Francesc Candel és la tribuna on (des del silenci) han pogut parlar els immigrants, pobres, marginats, negres, gent que cobra pensions baixes, "els que s'ho passen malament" que diu el mateix Candel.

El fet d'escriure ha estat per a Francesc Candel (El Racó d'Ademús, 1924) una vocació duta a terme amb un estoïcisme exemplar, plena de contratemps, penúria econòmica, processos judicials, prohibicions i amenaces personals que, paradoxalment, li han servit d'esperó en el seu entestament a crear una obra literària duradora. Avui és autor d'immensa popularitat que té en proporció semblant lectors i també devots de la seva aura. Home feiner, ha publicat més de quaranta llibres entre narrativa, assaig, memòries i teatre.



Candel també és autor de nombroses obres d'assaig que reflecteixen la seva preocupació pels problemes de Catalunya: Els altres catalans (1964), Apuntes para una sociología del barrio (1972), Els altres catalans vint anys després (1985). Entre els seus nous llibres testimonials hi ha Crònica informal, sentimental i incompleta. Amb aquesta Crònica informal... Candel ens ofereix una ràpida visió de la societat catalana del temps de la guerra i de la postguerra, a través dels cants populars, pel.lícules, obres de teatre, el record dels escriptors i obres que estaven de moda aleshores. Preocupat, com sempre d'ençà el coneguérem, pels problemes de la marginació social, denuncia la manca de solidaritat que hi ha en la cultura contemporània. Analitza igualment la política actual i revisa el seu pas per les institucions (entre 1977 i 1979 va ser senador per l'Entesa dels Catalans, i entre el 79 i el 83 regidor de cultura de l'Hospitalet de Llobregat).

Personalment sempre recordaré les seves crítiques encoratjadores quan parlava dels primers llibres que vaig editar a la col.lecció "Turmeda" de Ciutat. I, especialment, aquell llunyà article on explicava l'agradable sorpresa que havia tengut en rebre i llegir la novel.la La gloriosa mort de Joan Boira d'Antoni Serra, Primer banyador blau marí de Joan Manresa i el recull de narracions A preu fet de qui signa aquest article. Ben cert que sense l'exemple de personatges amb la categoria humana i intel.lectual d'un Francesc Candel, mai no hauríem insistit en aquest difícil camí de les lletres i el compromís amb el poble. (Article escrit l´any 1997)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

L'Hospital de Son Espases i Esquerra Republicana

pobler | 22 Novembre, 2007 18:16 | facebook.com

L'Assemblea de Militants que Esquerra Republicana celebra a la vila mallorquina de Sant Joan, esdevé una d'aquelles fites que senyalen clarament el camí que segueix la implantació i consolidació del partit a l'illa de Mallorca.

Una mostra n'és la presència de representants destacats de totes les seccions locals, tant de Mallorca com d'Eivissa.

Aquesta Assemblea de Militants d'Esquerra-Illes aprova gairebé per unanimitat la totalitat de la proposta de resolució ampliada, que presenta l'Executiva, d’impulsar una coalició nacional per a les eleccions espanyoles.

Al mateix temps, l'Assemblea també aprova altres propostes de resolució que hi presenten militants. D'entre aquestes, n’hi ha dues que tenen a veure amb la construcció de l'hospital a Son Espases, una de les quals és aprovada parcialment.

Es tracta de dues propostes que s'hi presenten per ser debatudes i votades, i que incideixen directament amb postures i decisions d'Esquerra Republicana, davant l'opció presa pel president de Govern, el socialista Francesc Antich, de continuar mostrant-se favorable a la construcció, dins la finca de Son Espases Vell, a Palma, del mateix macroprojecte d'hospital que hi promogué l'anterior Govern del PP presidit per Jaume Matas.


Des que el president Antich aixeca la suspensió cautelar, la primera setmana del proppassat mes d'octubre, les obres de l'hospital a la finca de Son Espases no aturen

Totes dues propostes de Resolució provenen de militants d'Esquerra residents a la Part Forana de Mallorca (Alcúdia, Binissalem, Bunyola...).

La més “tova” d'aquestes dues propostes -que prové de sectors altre temps aferrissats defensors de la necessitat que Esquerra entri dins el Bloc-, qualifica com “l'afer més calent dels primers mesos del Govern progressista”, l'herència de l'hospital de Son Espases, i reconeix que la il•lusió del 27 de maig es veu superada per un atac de 'pragmatisme' o d'amnèsia en alguns casos, per part dels partits majoritaris del Pacte, PSOE i UM...

... Continua afirmant el text de la proposta que Esquerra i el Bloc segueixen sense haver marcat una estratègia per encarar la pinça socialista-regionalista, amb el risc de repetir els errors de Son Espases, amb l'argument, fal•laç, de provocar inestabilitat al Pacte...

...La proposta presentada considera que Esquerra ha d'encarar aquesta legislatura amb la responsabilitat de governar, però també amb l'expectativa de consolidar el seu creixement, marcant distància -perquè existeix- entre els seus socis del Bloc, però sobretot entre els socis del Pacte.


Pintades estampades als murs que envolten les obres de construcció de l'hospital de Son Espases fan al•lusions directes a la corrupció que les amara

Aquesta proposta de Resolució, la més “tova” de les dues que es presenten a la consideració de l'Assemblea de Militants d'Esquerra-Illes, veu aprovats els seus tres primers punts que, de manera molt resumida, estableixen:

  • fer una anàlisi, crítica i autocrítica, del paper d'Esquerra amb l'afer de Son Espases
  • rompre la dinàmica d'anar a remolc de les polítiques del PSOE
  • marcar les línies vermelles del Pacte: Segon Cinturó, Sol rústic, ses Fontanelles, la llengua...


Les grues emprades en la construcció de l'hospital de Son Espases es distingeixen des de ben lluny

Quant a la proposta de Resolució més “dura” que es presenta a la consideració de l'Assemblea de Militants d'Esquerra-Illes celebrada a la vila mallorquina de Sant Joan, es reconeix que Esquerra Republicana ha estat percebut com un partit distint, un partit sense complexos, sense titubejos, amb un missatge clar i una praxi conseqüent i coherent...

Que això és un valor difícil d'assolir, però molt bo de perdre; i que el succeït amb l'afer Son Espases el posa en perill...

Esmenta que amplis sectors de la societat civil illenca s'han manifestat obertament en contra de continuar amb la construcció del complex hospitalari de Son Espases... Assenyala que el realment important no és la discussió dels arguments a favor o en contra de la construcció; que el que realment preocupa és la praxi política que hi ha al darrere: la utilització de Son Espases per a guanyar vots amb l'estratègia de l'engany...


El campanar del monestir de La Real deixa de ser el punt més alt de la contrada, envoltada de grues i grans màquines que treballen de valent en la construcció de l'hospital de Son Espases

El grup de militants que elabora aquesta proposta reclama sortir del Govern, cosa que no vol dir donar-lo a la dreta: “fora del Govern podem continuar recolzant-lo parlamentàriament, això sí, amb acords puntuals, obligant a negociar i visualitzant-se aquesta negociació...”

Amb aquests plantejaments inicials, la proposta de Resolució apunta cap a una sèrie d’acords a prendre per part de l'Assemblea de Militants d'Esquerra-Illes:

  • presentar la dimissió irrevocable de tots els càrrecs proposats per Esquerra com a part del Bloc al Govern de les Illes Balears, Consell Insular de Mallorca i Ajuntament de Palma
  • demanar a la Sra. Esperança Marí i Mayans que posi la seva tasca de diputada del Parlament Balear al servei d'Esquerra
  • demanar al Sr. Joan Lladó i Binimelis que posi la seva tasca de conseller insular al Ple del Consell de Mallorca al servei d'Esquerra
  • utilitzar aquests dos serveis per poder negociar amb els governs, durant el que resta de legislatura, totes i cada una de les propostes que aquests presentin a tràmit.

Hi ha militants que opinen que aquesta proposta, motivada per situacions que ja eren ben previsibles en el moment que Esquerra Republicana pren la decisió d'entrar a formar part del Bloc, en les condicions amb què l'adopta i accepta, un cop s'ha aconseguit de governar a totes tres institucions públiques, pot resultar més perjudicial que beneficiós per al partit.

Aquesta proposta, que és rebutjada en tots els seus termes gairebé per unanimitat, algun aspecte positiu comporta -igual que l'anterior-: fixa l'atenció i l'anàlisi política en un dels aspectes que marquen més a fons l'inici de la present legislatura, si més no pel que fa a Mallorca.

L'Assemblea de Militants d’Esquerra-Illes no hi passa de llis, com si res no hagués passat; sinó que para esment a la decisió unilateral, contrària al compromís contret en campanya electoral, presa pel president socialista Francesc Antich, de tirar endavant amb el mateix macroprojecte de construcció de l'hospital de referència de Mallorca, al mateix indret, amb les mateixes condicions, en els mateixos termes, -fins i tot amb ineludibles increments de la despesa pública-, que trià i tirà endavant l'anterior Govern presidit per Jaume Matas, del PP.


El monestir de La Real, cada cop més amagat per les obres i més difícil de veure des de lluny

La presentació d'aquesta proposta de resolució davant l'Assemblea de Militants d'Esquerra Republicana a la vila mallorquina de Sant Joan, pretén esdevenir qualque cosa més que un bon toc d'atenció a la direcció del partit, o una significativa aportació a l'àmbit del testimoniatge i les bones intencions d'un sector de la militància d'Esquerra-Illes.

Com a molt, emperò, es veu que hores d'ara es queda només en això.
Que ja és dir molt, en els temps que corren!
Pentura massa.

Cecili Buele i Ramis
militant d'Esquerra Republicana
Mallorca, novembre 2007

Traduccions: - Español - English - Français

D'altres referències a LA REAL

D'altres fotos relacionades amb la protecció de La Real

Blog Picalsud

Homenatge a Fernando Fernán-Gómez (I)

pobler | 22 Novembre, 2007 11:41 | facebook.com

Malgrat els eterns problemes històrics de manca de finançament adequat i marginació històrica d'actors, músics, directors o guionistes -indiferència d'UCD davant del fet cultural-, el cert és que els treballadors del cinema de totes les nacions de l'Estat aconseguiren sintonitzar amb el temps que els tocà viure. Els protagonistes d'aquests anys saberen reflectir d'una manera intel.ligent i creativa el moment històric i polític. Es va anar fent un cine plural, crític, sovint revolucionari, i en diverses ocasions, un art desconcertant i summament audaç. Fernando Fernán-Gómez, actor, escriptor, director de cine --i també actiu militant antifeixista--, encarna un alt grau de dignitat i d´elevada qualitat artística. Un exemple per a tots aquells i aquelles que ens hem format amb la seva obra; una brillant, punyent i inigualable crònica sentimental de l´”Espanya” del franquisme i el postfranquisme. (Miquel López Crespí)


Homenatge a Fernando Fernán Gómez. El cinema de la transició (I)



Fernando Fernán Gómez

De 1975 a 1983 es feren a l'Estat espanyol 1.033 pel.lícules

Teòricament, segons els analistes del sistema, la transició política (és a dir, l'autotransformació del règim terrorista de la burgesia feixista en un altre de més homologable a nivell internacional) finí amb la victòria del PSOE en les eleccions d'octubre de 1982. Però convendria recordar que, en el període que va de la mort del dictador fins a l'any 1983 es feren a l'Estat espanyol un total de 1.033 pel.lícules. Prop de 1.500 hores de cine que poden servir -a l'estudiós o simple espectador del futur- per a estudiar i analitzar els moments més importants de la cultura dels pobles i nacions oprimides per l'Estat en aquests darrers anys. Julio Pérez Perucha, Vicente Ponce i molts d'altres autors, en el llibre El cine y la transición política española (València, Generalitat Valenciana, 1986) defineixen aquesta època com a "edad de oro del cine".

Malgrat els eterns problemes històrics de manca de finançament adequat i marginació històrica d'actors, músics, directors o guionistes -indiferència d'UCD davant del fet cultural-, el cert és que els treballadors del cinema de totes les nacions de l'Estat aconseguiren sintonitzar amb el temps que els tocà viure. Els protagonistes d'aquests anys saberen reflectir d'una manera intel.ligent i creativa el moment històric i polític. Es va anar fent un cine plural, crític, sovint revolucionari, i en diverses ocasions, un art desconcertant i summament audaç. Fernando Fernán-Gómez, actor, escriptor, director de cine i també actiu militant antifeixista, encarna un alt grau de dignitat i de extremada qualitat artística. Un exemple per a tots aquells i aquelles que ens hem format amb la seva obra; una brillant, punyent i inigualable crònica sentimental de l´”Espanya” del franquisme i el postfranquisme.



El espíritu de la colmena de Víctor Erice i protagonitzada per Fernando Fernan-Gómez, el film més important dels anys setanta

El espíritu de la colmena de Víctor Erice i protagonitzada per Fernando Fernan-Gómez, el film més important dels anys setanta

En el capítol "La dreta feixista contra el cinema progressista espanyol i català" explicàrem com a partir de 1973, s'iniciava la recta final de l'autotransformació del règim. Amb la nova Llei del Cine, certes pel.lícules de l'oposició es pogueren filmar, veure i exportar sense tantes limitacions com en el passat més recent. Començava l'allau turística i el règim -mitjançant el cinema- volia donar una imatge més liberal. Concretament, parlam dels anys que van de 1974 a 1976. El canvi d'època repercuteix igualment damunt els espectadors. El públic comença a "premiar", amb la seva assistència, certes pel.lícules que considera d'oposició al règim feixista. Recordem l'èxit de films com La tia Angélica o Furtivos.

Malgrat que globalment poguem situar la major part de pel.lícules dels anys que van des de la mort de Franco fins a l'octubre de 1982 com a "cine de l'oposició", el cert és que les tendències dels directors, productors i guionistes són tan variades com ho eren les forces que pugnaven per un canvi polític dins l'Estat. Sens dubte, aleshores -i parl a nivell particular-, ens seduïen les propostes més agosarades, com ho eren films del tipus El espíritu de la colmena (1973, Víctor Erice), Pascual Duarte (1976, Ricardo Franco) o El desencanto (1976, Jaime Chávarri). Evidentment, també anàvem a veure i comentàvem, interessats, propostes més liberals com Furtivos (1975, José Luis Borau) o El amor del capitán Brando (1974, Jaime de Armiñán).

A la recerca d'una "tercera via" en el cinema espanyol

Record altres pel.lícules del temps de la transició obertament d'esquerres com Pim, pam, pum... ¡fuego! (1975, Pedro Olea), Manuela (1975, Gonzalo García-Pelayo), Gulliver (1976, Alfonso Ungría) o la mateixa Cría cuervos (1975, Carlos Saura). És el moment de la famosa "tercera via" del cinema. Determinats productors estaven una mica atemorits (per les conseqüències econòmiques que podia comportar) amb el tipus de films com El espíritu de la colmena --dirigida per Víctor Erice i protagonitzada per Fernando Fernán-Gómez-- o les obres que feia Carlos Saura, per posar uns exemples. Aquest tipus de productor el podíem trobar representat en homes com José Luis Dibildos, que volia fer "un cine molt popular amb perspectiva crítica". Aquest era el dilema de la famosa "tercera via": adaptar-se als temps canviants, però sense perdre el públic creat en quaranta anys de subproductes franquistes i, sobre tot, es tractava d'obrir noves escletxes dins d'un nou tipus d'espectadors: la classe mitjana urbana, i ja no tant de camperol com en el recent passat.



L'innegable desenvolupament econòmic dels darrers anys del franquisme (basat en la superexplotació de la mà d'obra, les divises aportades pels tres milions d'emigrants, el turisme i l'ajut dels nord-americans) havia creat un nou tipus de públic ciutadà al qual ja no podies oferir, amb garanties que ho consumís, la burda pastisseria cinematogràfica del feixisme més ranci (Sarita Montiel, Lola Flores, Luis Mariano, Mariano Ozores, etc, etc).


Dibildos, Bardem, Fernando Fernán-Gómez, Bodegas, Carlos Saura...

La pel.lícula més emblemàtica d'aquesta nova concepció del cine serà, sens dubte Los nuevos españoles (una pel.lícula de l'any 1974 dirigida per Roberto Bodegas i produïda per José Luis Dibildos). És evident que, malgrat els nous aires de certa llibertat que es respiraven -dins del món del cine- d'ençà mitjans dels anys setanta, no oblidem que les pel.lícules de l'oposició antifranquista o les de la "tercera via" coexistien i compartien públic -o se'l disputaven aferrissadament- amb tota la parafernàlia del franquisme i la buidor cinematogràfica que segregaven les classes socials compromeses amb la dictadura (especialment la burgesia enriquida amb el feixisme).



Per altra banda el cine "normal", l'estrictament comercial, el cine que presumia d'estar "molt allunyat de la política", també es deixava contagiar pel moment de la transició de la naixent apertura cinematogràfica. Parl de films de sorprenent anticipació política com, per exemple, Alcalde por elección (1976, Ozores) o la clarament centrista visió de la guerra civil revolucionària Tengamos la guerra en paz (1976, Eugenio Martín). El mateix Alfedro Landa va ser "utilitzat" pels productors per a fer diners aprofitant la nova conjuntura política. Tots recordam El puente (1976, Juan Antonio Bardem).

Podríem resumir el que hem vist fins ara dient que el cinema de la famosa "tercera via" neix com alternativa als dos corrents que dominaven les pantalles de mitjans dels anys setanta. D'una part era omnipotent el fenomen dels "saurisme" (l'impacte del cinema de Carlos Saura). Però, malgrat els encerts d'aquests tipus de cinema (que ningú no nega), el cert era que, a nivell econòmic, els productors pensaven que el seu cinema era massa hermètic, massa allunyat dels paràmetres a què estava acostumat l'espectador de les diverses nacions de l'Estat. Objectivament, el cinema de Carlos Saura no era el més apte per a omplir les grans sales dels cines i, molt manco, per a romandre gaire mesos em cartellera.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Mor als 86 anys l'actor Fernando Fernán Gómez


L'actor, cineasta i escriptor Fernando Fernán Gómez ha mort als 86 anys a l'Hospital de La Paz de Madrid, on estava ingressat des de feia setmanes. Fonts del centre hospitalari han explicat que l'actor ha mort d'una insuficiència cardiorespiratòria. La capella ardent per un dels grans noms de l'escena espanyola quedarà instal·lada al Teatro Español de Madrid. Nascut a Lima, al Perú, l'any 1921, Fernán Gómez va participar en prop de 200 pel·lícules, en va dirigir una vintena i va ser membre de la Real Academia de la Lengua. De la seva trajectòria, destaquen títols com "El inquilino", "El espíritu de la colmena" o "Belle Époque".

Fernando Fernán Gómez va néixer a Lima, al Perú, el 28 d'agost del 1921, durant una gira que realitzava la seva mare, l'actriu Carola Fernán Gómez. Va ser inscrit al consolat de Buenos Aires, fet que li va permetre conservar la nacionalitat argentina fins al 1970, quan es va nacionalitzar espanyol.

Al llarg de la seva carrera, va aparèixer en prop de 200 pel·lícules, en va dirigir una vintena i va formar part de la Real Academia de la Lengua. En la seva filmografia, figuren títols com "El inquilino", "La venganza de Don Mendo", "El espíritu de la colmena", "La colmena", "Belle Époque", "El abuelo", "Todo sobre mi madre", "La lengua de las mariposas" o "Tiovivo c. 1950", entre molts altres.

La seva tasca de director va començar ja a la maduresa, amb títols com "El viaje a ninguna parte", basada en la seva novel·la homònima, publicada el 1985; "Mambrú se fue a la guerra", o "El mar y el tiempo".

Com a dramaturg, va obtenir crítiques molt elogioses, gràcies a obres com "Las bicicletas son para el verano", Premi Nacional Lope de Vega l'any 1978.

La seva feina li va valdre el Premi Príncep d'Astúries de les Arts, els Premis Nacionals de Cinema i Teatre, la Medalla d'Or de l'Acadèmia de Cine i diversos premis Goya.

Telenotícies Catalunya Informació (22-XI-07)


La manifestació de dissabte per salvar la Real (Urxella)

pobler | 22 Novembre, 2007 06:39 | facebook.com

Hola companys. Recordau que dissabte hi ha la manifestació demanant al govern la rectificació en el tema de Son Espases. Per això hem decidit quedar tots junts, la gent de Pollença, a les 16.30 al monument per anar-hi en compar-sa. Així omplim cotxes i no anem cadascú per la seva banda. I amés, com més serem, més riurem.

Així que ens veiem al monument per anar cap a Ciutat a cridar ben fort que allà no hi volem hospital! 

 

MANIFESTACIÓ
Dissabte dia 24 de novembre a Palma, Plaça d'Espanya, 18.00 hores
RECTIFICAU! RESSPECTAU LA REAL! RESPECTAU MALLORCA!
Novembre de 2007
 
ASSOCIACIONS DE VEÏNS SES VELES, CGT, DRETS HUMANS, FÒRUM CIUTADÀ, GADMA, INICIATIVA CIUTADANA PER POLLENÇA, JOVENTUT COMUNISTA, ALTERNATIVA POLLENÇA, LOBBY PER LA INDEPENDÈNCIA, MAULETS MALLORCA, OBRA CULTURAL BALEAR, PLATAFORMA CALVIÀ PER LA LLENGUA, PLATAFORMA CAMINS PÚBLICS I OBERTS, PLATAFORMA SALVEM CA'N TÀPERA, PLATAFORMA SALVEM LA FAÇANA, UNIÓ OBRERA BALEAR, ASSEMBLEA DELS VERDS D'ARTÀ, ATENEU GABRIEL BUADES, PLATAFORMA SALVEM LA REAL...I ALTRES!
 
Podeu descarregar les octavetes pitjant aquí: OCTAVETES-DAVANT 241107.pdf - OCTAVETES-DARRERA 241107.pdf

A continuació el manifest:

Per què ens oposam a la construcció de l'hospital de referència a Son Espases
 

Davant la decisió de l'actual Govern de les Balears de continuar amb el projecte del PP de
construir l'hospital de referència a Son Espases, les entitats socials sotasignats i molts de
ciutadans i ciutadanes de Mallorca volem expressar que ens oposam, com al llarg de tots
aquests anys, a aquest projecte, alhora que fem palesa la nostra protesta i el nostre
desencís per l'incompliment flagrant d'una de les principals promeses electorals dels partits
que conformen l'executiu. Les raons són les següents:


1. La construcció de l'hospital suposa la destrucció de l'entorn del Monestir de la Real,
element cultural, paisatgístic i històric d'enorme valor per a Mallorca.

2. L'hospital de Son Espases suposarà la construcció del segon cinturó de Palma, amb un
enorme impacte ambiental i un gran consum de territori als barris de l'entorn.

3. Les obres iniciades ja han destruït jaciments arqueològics del segle I a. c. de manera
irrecuperable sense que s'hagin depurat responsabilitats. Una sèquia àrab i una necròpolis
arrasada ja han estat víctimes de la cobdícia i la incultura.

4. El lloc on es construeix l'hospital és una zona d'alt risc d'inundacions i el projecte actual no
pren les mesures correctores per evitar-ho. El centre sanitari incompleix clarament el Pla
Hidrològic Nacional i el Pla Hidrològic de les Balears. Això pot tenir desastroses
conseqüències en cas de gota freda.

5. L'hospital no podrà donar servei fins que no estigui acabat. La reconstrucció del nou Son
Dureta, aprovada per consens, hauria pogut donar servei per fases i abaratir costos.

6. El nou hospital a Son Espases només beneficia els especuladors, les empreses
constructores i les que gestionaran l'hospital durant dècades. El Govern avala íntegrament
el pelotazo especulatiu del PP.

7. La decisió del nou govern, si no rectifica, suposarà un frau polític molt greu, ja que va ser
triat pels ciutadans i ciutadanes per fer justament el contrari del que ara vol fer.

8. Son Espases crea un precedent que allunya les esperances d'aturar altres projectes
agressius contra els espais naturals. El Govern deixa així la porta oberta a projectes com les
Fontanelles, Port Adriano i façana marítima de Palma, a més de a l'anul·lació del PORN de
la península de Llevant.

Per tots aquests motius, demanam al Govern presidit per Francesc Antich que rectifiqui la
decisió de construir l'hospital de referència a Son Espases, i apliqui una alternativa més
racional, respectuosa amb l'interès general i fidel als compromisos polítics contrets.

En demanda d'aquesta rectificació, feim una crida als ciutadans i ciutadanes de Mallorca
perquè participin a la:

 

Blog Urxella (21-XI-07)

Tribuna Mallorca i la Llei de Memòria Històrica: editorial

pobler | 21 Novembre, 2007 20:16 | facebook.com

La mateixa esquerra oficial s’ha negat a anul·lar els judicis polítics del franquisme i a fer una recerca dels cossos dels milers de desapareguts, tal com exigeix la ONU en els casos de desaparicions forçoses. (Tribuna Mallorca)


La recuperació de la memòria històrica, una necessitat social


Editorial de Tribuna Mallorca


La recent aprovació de la Llei de la Memòria Històrica, criticada per les associacions de drets humans per insuficient, ha posat al descobert les mancances democràtiques del règim actual. No només perquè s’han produït actituds i situacions impròpies de l’Europa occidental (resultaria inacceptable a Alemanya o a Itàlia que la dreta parlamentària s’oposàs a la rehabilitació de les víctimes del feixisme), sinó perquè la mateixa esquerra oficial s’ha negat a anul·lar els judicis polítics del franquisme i a fer una recerca dels cossos dels milers de desapareguts, tal com exigeix la ONU en els casos de desaparicions forçoses. Els aspectes positius de la llei no poden amagar tampoc un fet gravíssim: de les persones que varen participar a la repressió no n’hi ha cap que hagi hagut de retre comptes pels seus actes. L’estat espanyol, sempre fidel a ell mateix, continua essent la reserva espiritual del feixisme, ara amb la benedicció del govern Zapatero.


Tribuna Mallorca (19-XI-07)


Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició. (Miquel López Crespí)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

Memòria històrica: la transició.


Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.


En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!


Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.


Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Crida urgent de Bartomeu Fiol, Gabriel Florit i Miquel López Crespí: per dignificar la vida dels nostres artistes, contra l´oblit i l´abandó

pobler | 21 Novembre, 2007 16:57 | facebook.com

...fa algun temps que ens estan arribant notícies que un vell amic, l'escultor Miquel Morell, que des de fa anys caplleva per la península, i que ja en té més de vuitanta, es troba molt tot sol i s'enyora de mala manera. En efecte, aquesta circumstància concreta d'en Miquel Morell, m'ha fet pensar si -passant del cas concret a un plantejament més general i tenint en compte la importància dels pressuposts manejats- no seria ben hora de formular la proposta concreta que immediatament indicaré, als qui, en definitiva, són els responsables polítics de la nostra cultura. Amb la particularitat que una institució de la mena ja existeix a Flandes des de fa molt de temps, ubicada a un exconvent de beguines i estic segur que ha d'existir també a molts altres indrets del primer món. Es tractaria de crear una entitat pública que centrés la seva activitat en l'acolliment d'aquelles persones que, havent dedicat tota una vida a l'art, al final d'aquesta es troben, a un determinat moment, sense cap relació familiar o, fins i tot, en una situació de marginalitat. El lema d'aquesta entitat podria esser qualque cosa així com «Contra la soledat i per la continuïtat». Perquè un dels seus objectius hauria d'esser la continuïtat en la pràctica de l'art fins al darrer moment. En aquest sentit cada habitació d'aquesta residència especialitzada -si em permeten l'expressió- hauria de tenir un espai tancat adjunt que permetés a cadascun dels hostes disposar d'un petit estudi on poder mantenir-se en actiu. (Tomeu Fiol- Diari de Balears 16-XI-07)


Artistes mallorquins marginats: Miquel Morell



Escultura de Giacometti. Miquel Morell és el Giacometti mallorquí. Els nostres responsables culturals haurien de fer tot el possible per oferir-li un indret digne a casa nostra on l´artista pogués viure els darrers anys de la seva vida envoltat de la gent que l´estima

Un moment donat, desgràcies i malalties diverses acabaren per fer inviable a la família que tenia cura d'ell continuar amb l'atenció i la companyia que fins aquell moment li havien ofert, i amb voluntat de fer les coses així com toca, gestionaren amb èxit el seu ingrés a la Residencia de Mayores Alábega de titularitat de Junta de Comunidades de Castilla - La Mancha, ubicada a la mateixa ciutat d'Albacete, que és on para ara mateix, entotsolat i amb la tristor i la melangia que qualque vegada li passen per damunt. (Gabriel Florit)


Miquel Morell i la soledat


L'article d'en Bartomeu Fiol a aquestes rotes d'opinió del passat divendres setze, em deixondí un corc de l'enyorança que tenia condormit per mor del viure espès i els arbres que de vegades no ens permeten veure amb nitidesa el bosc de les existències d'altri, per estimat que sigui. Succeeix que passen els dies i els anys en un buf i quan algú et diu, eh, que saps notícies d'aquell o aquell altre?, quasi t'has d'avergonyir d'haver de contestar-li que no, que fa molt de temps que no. Però espigolant per aquí i per allà així mateix arribes a treure'n el net.

Fa un bon grapat d'anys que l'amic escultor i pintor Miquel Morell, fadrí i en una edat en què tota persona ha de començar a saber pensar que dos i dos sempre fan quatre, semblava que havia aconseguit resoldre el seu futur, tant en el sentit econòmic com en el vessant afectiu, i en una decisió que semblava la millor i ja no poder tenir marxa enrere, com Hernán Cortés cremà les naus i se n'anà a viure amb una família amiga a la ciutat d'Albacete. Havia tengut sort, pensàvem els que l'estimam: havia solucionat el seu problema. Els darrers temps, abans d'aquesta presa de decisió, te'l podies trobar per Ciutat una mica extraviat, espatllat, la salut en precari... I sol, sobretot molt tot sol. Després semblava haver aconseguit trobar el que havia de menester, un jaç, una companyia, la calentor de la proximitat humana. Però, sempre hi ha un però, la reconsagrada llei de Murphy, si pot anar malament una cosa, hi anirà, si pot passar un denou, passarà. Les circumstàncies familiars de la gent que l'acollí un dia, i que ho féu, insistesc, no sé quants d'anys però foren molts, potser deu o dotze, canviaren radicalment i per a mal. Un moment donat, desgràcies i malalties diverses acabaren per fer inviable a la família que tenia cura d'ell continuar amb l'atenció i la companyia que fins aquell moment li havien ofert, i amb voluntat de fer les coses així com toca, gestionaren amb èxit el seu ingrés a la Residencia de Mayores Alábega de titularitat de Junta de Comunidades de Castilla - La Mancha, ubicada a la mateixa ciutat d'Albacete, que és on para ara mateix, entotsolat i amb la tristor i la melangia que qualque vegada li passen per damunt.

Amb aquesta informació i la constatació de l'enyorança de Mallorca i l'actual manca de calor amical de Miquel Morell, ubicat a llunyanes terres manxegues, filava l'article Bartomeu Fiol albirant la possibilitat de començar a fer passes cap a la creació «d'una entitat pública que centrés la seva activitat en l'acolliment d'aquelles persones que, havent dedicat tota una vida a l'art, al final d'aquesta es troben, en un determinat moment, sense cap relació familiar o, fins i tot, en una situació de marginalitat». Empr les seves mateixes paraules perquè són d'una claredat immillorable, netes i lluminoses com la plata. Sols puc afegir que hi estic totalment d'acord i que, tractant-se d'artistes plàstics, sols guaitant les quantitats que poden arribar a pagar-se a les subhastes per les obres d'artistes que es troben en el seu òptim moment, ho veig factible al cent per cent. Amb una mica de solidaritat entre ells i la presa de consciència de la gent que té la paella pel mànec, ho consider viable. Tocar a la porta idònia, trobar la persona adequada, sempre tenint en compte que fa més caramull un bou que cent oronelles, i endavant, anem-hi, en som optimista. Si es tractàs de poetes, ja seria un altre bescuit. Tots vostès endevinen a la perfecció per què.

Gabriel Florit. Escriptor.

Diari de Balears (21-XI-07)


Dècades de marginació, primer per part de la burocràcia franquista, i ara, amb els nou-rics sorgits de l'entrapament turístic i l'oportunisme cultural i polític, no l'han pogut doblegar, fer-lo un servil dels marxants que prostitueixen l'art i els artistes. En Miquel mai no s'ha deixat influir per les modes dictades pels comissaris de torn. Sempre ha anat evolucionant des de la seva pròpia perspectiva, la qual cosa l'ha fet odiós als ulls dels superficials, dels que s'enriqueixen amb la creació fraudulenta de "nous valors" pictòrics o escultòrics de cartró-pedra, il.lusions de catàleg setinat per enganar incultes. (Miquel López Crespí)


Per servar la memòria de Miquel Morell: homenatge


Miquel Morell (nascut accidentalment a Granollers el 1923, mallorquí de soca-rel) té clar que sempre ha treballat contra corrent i que el sistema actual de promoció -o marginació- artística (la comercialització burgesa de l'art, el control dels "valors" a promocionar per part del comissariat de les galeries, la conversió de l'artista en productor de plusvàlua) té molt poc a veure amb l'autèntica creació. Miquel Morell, escultor, pintor, home solidari com n'hi ha pocs, cofundador del grup Tago, antifranquista conseqüent, home sensible, pensa que la societat capitalista és eminentment egoista. D'ençà la seva primera exposició a Ciutat l'any 1957 ha intent reflectir en la seva obra, especialment en l'escultura, les angoixes i frustracions de les classes populars mallorquines aclaparades durant dècades per la brutal i sangonosa victòria burgesa del 1936-1939. Les seves escultures, molt en la línia estilitzada d'un Greco, Modigliani o Giacometti, ens parlen dels pobres, dels marginats, dels sectors més populars de les Illes, dels humiliats per la prepotència i crueltat dels poderosos.

Avui dia, veient les seves escultures en filferro o realitzades amb els materials més senzills (fustes trobades als cubells de les escombraries, les branques dels arbres del seu jardí), ningú no dubta que en Miquel és un dels màxims precursors de l'art pobra. I, com explicava recentment Miquel Ferrà i Martorell en una entrevista publicada a L´Estel de Mallorca (15 de juny de 1997), incombustible, d'un tarannà irreductible. Dècades de marginació, primer per part de la burocràcia franquista, i ara, amb els nou-rics sorgits de l'entrapament turístic i l'oportunisme cultural i polític, no l'han pogut doblegar, fer-lo un servil dels marxants que prostitueixen l'art i els artistes. En Miquel mai no s'ha deixat influir per les modes dictades pels comissaris de torn. Sempre ha anat evolucionant des de la seva pròpia perspectiva, la qual cosa l'ha fet odiós als ulls dels superficials, dels que s'enriqueixen amb la creació fraudulenta de "nous valors" pictòrics o escultòrics de cartró-pedra, il.lusions de catàleg setinat per enganar incultes.

Cofundador com dèiem del grup Tago l'any 1959, Miquel Morell recorda que es reunien en el bar Moka, lloc de trobada dels artistes més avantguardistes de Ciutat. Allà criticaven tota la parafernàlia artística franquista. Aquesta crítica permanent a tot el que és fals dins el món de l'art, tant en el passat com ara mateix, és el que ha contribuït a aïllar una obra d'indubtable valor artístic. Aïllat pel franquisme cultural, ignorat pel mercantilisme burgès actual, Miquel Morell ha dedicat una quarentena d'anys al que podríem anomenar art pobra, atesos els materials senzillíssims emprats en les seves escultures, pintures o dibuixos. En un món injust, egoista, destruït pels interessos dels poderosos, creu que l'única cosa que se salva de l'abisme i que és testimoni d'aquest moment de desfeta humana és, potser, l'obra senzilla feta a mà, aquella que junta creativitat en el tema i tradició en la pràctica, la que té aquest élan, com diuen els francesos, que mai no mor.

Miquel Morell sap a la perfecció que quan passin els fastos de la mentida l'únic que restarà, de tota la misèria artística enlairada fins al fàstic pels especuladors, serà l'obra autèntica, la vertadera, aquella que potser no donava prou guanys als vividors per entretenir-se a promocionar-la. Miquel Morell, l'home de la veritat, l'home de la més paorosa solitud.

Miquel López Crespí

Diari de Balears (9-IV-1998)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Margarita Nájera no parla català. Menys cava, menys besadetes i festetes i més defensa del català. Articles de Llorenç Capellà i Miquel López Crespí

pobler | 21 Novembre, 2007 08:01 | facebook.com

Menys cava, menys besadetes i festetes i més defensa del català. Articles dels escriptors Llorenç Capellà i Miquel López Crespí.


Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals. (Miquel López Crespí)


La lluita en defensa del català i els errors del Pacte PSOE-UM-Bloc


Margarita Nájera



Francesc Antich

El nomenament de Margarita Nájera com a portaveu del nou Govern i la seva manca de coneixença de la llengua catalana està creant les primeres friccions en el Pacte de centreesquerra que just acaba de constituir-se. Organitzacions culturals, partits polítics i intel·lectuals de totes les professions restam molt preocupats per l´estranya situació en què ens trobam després d´haver donat suport a unes forces que, l´endemà d´assolir el poder, sembla que resten insensibles a la lluita històrica en defensa de la nostra identitat cultural. Ja sabíem que el pacte per l´estatut PP-PSOE havia deixat alguns flancs de la llengua sense protegir. Però la gent i els col·lectius socials que havien criticat aquests fets el que no es podien imaginar era que el president Francesc Antich nomenàs per a un càrrec notori, precisament el de portaveu del Govern, una persona que porta trenta anys a les Illes exercint de polític professional i que en tot aquest temps no s´ha dignat a aprendre el català.



Les opcions personals quant a la llengua a emprar per una persona són una cosa. Si la dirigent del PSOE Margarita Nájera vol parlar sempre en castellà és una opció particular. El problema, com molt bé apuntaven l´Obra Cultural Balear i els Joves de Mallorca per la Llengua, és quan aquest polític esdevé portaveu d´un Govern i, per a més inri, incompleix, i activament el decret 100 de la Llei de Normalització Lingüística que obliga els càrrecs públics a expressar-se en llengua catalana. L´exdirigent del PSM Pere Muñoz va ser un dels primers publicistes que va parlar de la qüestió en un excel·lent article titulat “Llengua i país”. Pere Muñoz parlava del problema que representen actituds com les de Margarita Nájera, Manolo Cámara o qualsevol altre portaveu institucional que no porti a la pràctica de la gestió quotidiana el decret 100. Pere Muñoz deia: “Si ells no són exemple, no acompleixen la normativa i no parlen en català a les seves intervencions als mitjans, difícilment la llengua avançarà. I no avançar significa retrocedir”.

Posteriorment a aquestes declaracions, han estat l´Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua i el JEN-PSM, els que han demanat i demanen al nou Govern que faci complir la Llei de Normalització Lingüística. De la victòria militar del general Franco i el feixisme damunt les forces d´esquerra fins als darrers governs conservadors, la llengua i la cultura pròpia de les Illes ha retrocedit a marxes forçades. No és de rebut que un dels primers gests del Govern de centreesquerra sigui el de la indiferència i els menysteniment de la nostra cultura. Quines són les intencions del PSOE quan comet aquests greus errors? Com escrivia molt encertadament Guillem Frontera en l´article ”Govern amb veu externa”, fins i tot el PP sempre ha nomenat portaveus catalano parlants, de Manuel Ferrer fins a Joan Flaquer. A què treu cap aquesta malifeta de voler fer menys que Jaume Matas? Com diu Guillem Frontera: “Margarita Nájera ja du a Mallorca els anys suficients per gaudir d´un grau excel·lent de coneixement de la llengua pròpia de les Balears. No es pot refugiar en cap excusa”.

Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals.

No recorda el PSOE, el president Francesc Antich, tota la sèrie d´agressions que la llengua catalana ha patit a través dels anys, l´esforç fet per generacions d´illencs per a recuperar el nostre patrimoni cultural? Per això és molt encertada l´opinió dels Joves de Mallorca per la llengua quan demanen insistentment que els nous càrrecs vetllin per la llengua de la nostra terra i facin feina per una plena normalització.

Som moltíssimes les persones i col·lectius socials que pensam que si és aquesta la “normalitat” que desitja Francesc Antich, alguna cosa al respecte hauran de fer el Bloc, PSM, EU-els Verds, ERC i tots els ciutadans que lluitam per la plena normalització de la cultura i llengua pròpies.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-VII-07)

Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica

Literatura catalana moderna – Illes

Memòria històrica – Illes


Diari de Balears. Un article de l´escriptor Llorenç Capellà.


Han passat més de quaranta-cinc dies des del 27-M i els guanyadors i les guanyadores no paren de fer-se besades i d’abraçar-se efusivament. Que tenen dret a estar contents? I tant! Però, en fi, una mica de contenció sempre s’agraeix, sobretot si tenim en compte que a la casa del costat hi ha un mort. D’altra banda, els ciutadans ja comencem a sentir-nos una mica embafats de tanta festa esquerrana. Si sembla que els ha tocat la grossa...! No hi ha dia sense celebració. Pum!, ampolla de cava que es destapa aquí. Pum...!, ampolla que s’enceta més enllà. (Llorenç Capellà)


La festa, les vacances



Els actes de presa de possessió dels càrrecs per part de la gent de centreesquerra són com les noces gitanes, mai no s’acaben. Han passat més de quaranta-cinc dies des del 27-M i els guanyadors i les guanyadores no paren de fer-se besades i d’abraçar-se efusivament. Que tenen dret a estar contents? I tant! Però, en fi, una mica de contenció sempre s’agraeix, sobretot si tenim en compte que a la casa del costat hi ha un mort. D’altra banda, els ciutadans ja comencem a sentir-nos una mica embafats de tanta festa esquerrana. Si sembla que els ha tocat la grossa...! No hi ha dia sense celebració. Pum!, ampolla de cava que es destapa aquí. Pum...!, ampolla que s’enceta més enllà. Les manifestacions d’alegria tenen el seu moment, allargar-les fa tafarra. I a Palma, el centreesquerra s’ha passat una mica. Només cal fullejar un diari qualsevol, perquè els lectors s’adonin que la bauxa continua i que cada dia n’hi ha més de contents.


L’organigrama institucional té molts de tentacles. La festa va encetar-se a Cort i al parlament; després va traslladar-se a la Llonja i a la seu del consell de Mallorca. A alguns la baldufa els balla bé, és cert. Ni Madame Rosa, que amb dos crits i quatre granerades seria capaç d’aconseguir que giressin cua els moros de Franco, no aconsegueix enterbolir ni un pèl la satisfacció de Dona Maria Antònia. En realitat, la derrota electoral del Partit Popular ha estat tan demolidora que Madame Rosa ja no fa por a ningú. Ni Miquel Ramis no en fa, tot i que ha amenaçat de menjar-se més capellans que en Pep dels Mostatxos. Ara per ara, el centreesquerra ha pres consciència que governa de manera sobirana. I és feliç. Tan feliç que ens embafa una mica, no puc negar-ho. Ja n’hi ha prou de petoneig, d’encaixades de mans, d’actes institucionals. I de sarau. S’han nomenat consellers, directors generals, secretaris tècnics, batlles, regidors, xofers, assessors i què sé jo. En conseqüència, s’han repartit despatxos, cotxes oficials i entrades per als toros. Que l’ocasió s’ho pagava? Naturalment, no ho discuteixo. Enhorabona, per tant, a aquells i aquelles que han estat tocats pel dit de la glòria i del poder. Això no obstant, ara que comencem a tenir a tothom ben situat, asserenem-nos. Vull dir que ha arribat el moment de posar el despertador a les sis i mitja per tal d’arribar a la feina a les vuit, clenxa feta i cara neta. Perquè de feina per fer, n’hi ha. A totes les institucions, a cada despatx.


D’altra banda, els de baix –el poble, les majories–, desitgem veure com funciona la maquinària, si fa no fa perquè hem percebut alguns detalls que ens provoquen una malfiança incipient. Em refereixo a coses petites, res que no tingui remei. Sembla que el Teatre Principal no obrirà les portes el mes de setembre, tal com estava previst. Si tenim en compte que el món es va fer en set dies, l’arranjament del Principal ja ha superat totes les previsions. I IB3 continua amb una programació infamant. Que Maria Umbert ja és al carrer? És cert. Però ens queda la seva llavor: Bertín Osborne i els altres. És ben hora, per tant, que a les institucions s’acabin els temps dels brindis corals com si visquessin una inacabable nit dels Óscar. Entre altres raons perquè entre socis de plomatge ben distint l’amistat es referma si des d’un primer moment, en lloc de fer-se la gara-gara els uns als altres, es posen les coses clares. I tocant a la llengua catalana, sembla que el nucli dur del PSIB no descansa i tira per la línia de Tete Maragall o de César Antonio Molina. És a dir, per l’embull, per la cosa embullada. Francesc Antich acaba d’afirmar a Catalunya Ràdio que la majoria dels programes d’IB3 es faran en català. Vius! La majoria...? Únicament la majoria...? Recordem que IB3 és un ens públic que té el deure de promoure l’ús de l’idioma propi. No és tota la programació, per tant, la que s’ha de fer en català? O ens saltem els manaments institucionals des del primer dia? Ganes no en falten. Heus ací que la portaveu del govern se’ls ha saltat amb una frivolitat preocupant. Si la senyora Nájera no sap català, que n’aprengui. A més a més, té la solució a casa: Montilla li pot passar els apunts. Li faig arribar el suggeriment, encara que no sé si tindrà temps de llegir-me. Perquè el govern agafa vacances, aquesta és una altra. Després de les besades, les abraçades i els brindis, els honorables i les honorables roden la clau del despatx i se’n van a prendre el sol. Un abús, descomptant el Molt Honorable que està més que justificat. Som a Sant Jaume i les festes d’Algaida tenen vuitena. En qualsevol cas, és hora que els uns i els altres vagin per feina. Encara que tan sols sigui per demostrar a l’opinió pública les ganes que tenen d’abraonar-s’hi.

Llorenç Capellà. Escriptor

Diari de Balears (15-VII-07)

L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, MCI, OEC, POR...). Antifeixisme i anticapitalisme en temps de la restauració borbònica. Per servar la memòria dels nostres

pobler | 20 Novembre, 2007 17:55 | facebook.com

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)


Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició



Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR


La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.


La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)


Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

1 2 3  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS