pobler | 30 Octubre, 2007 18:33 |
Franco va demanar ajuda al cardenal Isidre Gomà, i el bisbat espanyol va redactar un document santificant la croada i justificant aquell projecte d’extermini davant el món. Aquest document donava suport incondicional a Franco, demonitzava els republicans, convertia la sedició en una qüestió merament religiosa i deixava mans lliures per a contiuar exterminant impunement. És la “Carta col·lectiva del bisbat espanyol als bisbes del món”, d’1 de juliol 1937. L’arquebisbe Vidal i Barraquer va ser l’únic que no la va signar. Allà hi ha escrit: “al morir, sancionados por la ley, nuestros comunistas se han reconciliado en su inmensa mayoría con el Dios de sus padres”. Assassinar, per tant, era fer el bé. Déu era la mort. Aquell document emparava el crims franquistes i els incitava. Atorgava llicència per a matar. I la crueltat va anar en augment. Els bisbes i una bona part de l’església espanyola van col·laborar activament, en cos i ànima, a silenciar els assassinats en massa, en la repressió de la guerra i durant els quaranta anys de dictadura. (Xavier Montanyà)
El Déu de la mort
per Xavier Montanyà
31 de març de 1937, Durango, les bombes de la Legió Còndor fan entre dos-cents i tres-cents morts, dels quals catorze són monges i dos, sacerdots. 26 d’abril de 1937, Gernika, la Legió Còndor i l’Aviazione Legionaria, en un bombardeig de tres hores, fan mil sis-centes víctimes i milers de ferits. Són els primers bombardeigs de la història d’Europa contra la població civil indefensa. Tan brutal va ser, que Franco, al principi, va negar que fos veritat, però el reportatge de George Steer, a The Times i a New York Times, va informar el món sencer de l'hecatombe. Picasso el va llegir, i s’hi va inspirar. Franco ja no ho podia ocultar. Aleshores va intentar de fer creure al món que havien estat els bascos republicans els qui havien causat la mortaldat, infàmia que va mantenir tota la vida. Però la notícia va alarmar el món, inclosos els catòlics.
Els franquistes empraven tècniques d’extermini en massa. Franco va demanar ajuda al cardenal Isidre Gomà, i el bisbat espanyol va redactar un document santificant la croada i justificant aquell projecte d’extermini davant el món. Aquest document donava suport incondicional a Franco, demonitzava els republicans, convertia la sedició en una qüestió merament religiosa i deixava mans lliures per a contiuar exterminant impunement. És la “Carta col·lectiva del bisbat espanyol als bisbes del món”, d’1 de juliol 1937. L’arquebisbe Vidal i Barraquer va ser l’únic que no la va signar. Allà hi ha escrit: “al morir, sancionados por la ley, nuestros comunistas se han reconciliado en su inmensa mayoría con el Dios de sus padres”. Assassinar, per tant, era fer el bé. Déu era la mort. Aquell document emparava el crims franquistes i els incitava. Atorgava llicència per a matar. I la crueltat va anar en augment. Els bisbes i una bona part de l’església espanyola van col·laborar activament, en cos i ànima, a silenciar els assassinats en massa, en la repressió de la guerra i durant els quaranta anys de dictadura.
Els capellans no sols justificaven el crim: amb els seus informes i delacions també hi van contribuir activament i sistemàticament. Durant els anys 40, per dir una xifra rigorosa, es van executar 50.000 persones aplicant lleis militars a civils en temps de pau i amb la benedicció divina. L’església és responsable activa d’aquelles morts. L’església és culpable. Si la llei d’amnistia no hagués estat una llei de punt final i d’absolució dels botxins del règim, molts religiosos haurien d’haver estat jutjats i condemnats a presó. Com ha passat ara a l’Argentina, que el capellà Christian Von Wernich ha estat sentenciat a perpetuïtat per col·laboració en el genocidi.
Els bisbes s'oposen a la llei de la memòria. És normal. La veritat els culpabilitza. La dignitat de les nostres víctimes, els fa indignes. Quan és a punt d’aprovar-se, beatifiquen en massa al Vaticà 498 màrtirs seus. Continuen pervertint el significat de les paraules: els religiosos morts a mans dels franquistes no són màrtirs, ni les monges de Durango bombardejades pels nazis, ni les nostres víctimes podrides a les vores de les carreteres no tenen dret de ser soterrades dignament. L’espectacle de la beatificació és l’excusa que tornen a exhibir davant el món per a justificar el seu suport a l’extermini franquista. Cada vegada es posen més en evidència. No es pot mantenir gaire més temps aquella mentida. A la Carta del 1937 deien: “al morir, sancionados por la ley...”. La llei de la memòria, tot i ser massa covarda, il·legitima aquells tribunals i, de retruc, posa totalment al descobert la connivència de l’església amb Franco. La llei els emparava per matar. Però, si la llei no és legítima, avui podem dir que els bisbes instigaven l’assassinat pretesament legal. I això és molt greu. El pare Gumersindo de Estella va passar els tres anys de guerra assistint els condemants a mort de la presó de Torrero, Saragossa. Angoixat per la magnitud del crim i la immoralitat que va viure, va escriure un diari: “Fusilados en Zaragoza 1936-1939. Tres años de asistencia espiritual a los reos” (Mira Editores, Saragossa, 2003). Ell ho va veure ben clar: “Cuánto daño hacen ciertos clérigos a la República de Cristo!....Y luego si llega una revolución y matan a sacerdotes, ah! entonces somos mártires del Cristianismo! Y quieren que el Cristianismo y la Iglesia los defienda y los eleve al honor de los altares. ¿Esos tales son mártires? Si ellos son los que provocan la matanza!”
VilaWeb (30-X-07)
pobler | 30 Octubre, 2007 13:03 |
Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons, Maite Salord, Melcior Comes (novel·la); Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, Josep Piera, Pere Joan Martorell (poesia), Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló, Francesc Mira (crítica literària); Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira (arts plàstiques).
Cort designa els jurats de quatre dels premis Ciutat de Palma
F.MARÍ. Palma.
La regidoria de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística donà a conèixer ahir la designació dels membres del jurat per a quatre dels cinc premis Ciutat de Palma d'enguany. Roman pendent encara el jurat per al guardó d'Animació, de nova creació.
Els escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam d'Abrams, el valencià Josep Piera i el premi ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell, faran part del jurat del premi Joan Alcover. Mentre que pel que fa al de Narrativa, el jurat estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord.
Cal recordar que Cort ha recuperat la modalitat d'aquests dos premis únicament en català i la seva dotació econòmica és de 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per presentar les obres finalitza el 2 de novembre.
Per contra, l'Ajuntament de Palma ha creat també uns premis en bilingüe, els de Crítica Literària, aprovats la setmana passada a la Junta de Govern. El jurat d'aquest guardó estarà format per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. Pel que fa a la modalitat d'Arts Plàstiques, Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira formaran el jurat.
La composició dels quatre jurats es signà divendres passat per decret de batlia i es donà a conèixer ahir, el mateix dia que la responsable de Cultura, Nanda Ramon, comparegué a la sessió plenària a petició del PP. Durant la compareixença Ramon desbossà en vuit grans blocs la planficació del seu departament.
Diari de Balears (30-X-07)
pobler | 30 Octubre, 2007 07:20 |
Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica. (Miquel López Crespí)
El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. (Miquel López Crespí)
Xirinacs a Mallorca. Les traïdes de la transició (la restauració borbònica) i la lluita contra els oportunistes.
De les traïdes de la transició en parlàvem quan Xirinacs, a finals dels anys setanta, vengué a Mallorca per a donar suport al nacionalisme d´esquerra representat pel PSM.
Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d'agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Lluís Maria Xirinacs participà activament en l'Assemblea de Catalunya (Principat) des de l´inici (1971), destacà per la lluita no violenta (“però no covarda”, deia) contra el règim en general i, especialment, per l´amnistia i els drets nacionals; en campanya personal amb exclusiu suport popular, va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d'ençà la mort de Franco. També participà en els debats de la Constitució espanyola de 1978 (no n´acceptaren cap de les esmenes, adreçades a un Estat multinacional i radicalment democràtico-participatiu), així com en els de l'Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l'any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat --convidat pel PSM-- a fer campanya en favor de l'abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): "Darrerament m'he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m'he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial".
El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l'ajut de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la senyera i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d'OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: "Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el 'si' en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo...".
La revista del nacionalisme d'esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d'Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que havien tengut a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l'OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d'OEC en convergència amb el PSM.
Com explicava molt bé Mallorca Socialista: "Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona".
Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.
El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. L´abstenció del PSM en el referèndum constitucional era conseqüència de la nostra perspectiva --aleshores jo formava part de la direcció del PSM— estratègica d´avançar cap a l´autoderterminació dels pobles oprimits per l´estat, és a dir, els drets dels pobles a l´autodeterminació, per la federació de comunitats autonòmes (aspecte que no recollia la constitució pactada en secret entre els franquistes reciclats, el PSOE, el carrillisme i els sectors cola·laboracionistes de la burgesia basca i catalana). Tampoc no ens satisfeia que la constitució sacralitzàs l´economia de mercat capitalista, la qual cosa significava que, en cas que l´esquerra guanyàs les eleccions i s´establís un govern socialista, aquest no podria intervenir la gran propietat privada per a afavorir les classes populars. No em parlem de qüestionar la monarquia borbònica deixada en herència pel glorioso Movimiento Nacional o dels poders que la constitució pactada donava a les forces armades, que podien “alçar-se democràticament” per donar un cop d´estat “legal” si els pobles de l´estat avançaven en el camí de la independència i el socialisme.
Xirinacs era amb nosaltres, a Palma, amb els militants i simpatitzants del PSM, per a defensar una constitució autènticament democràtica que no ens fermàs de forma tan descarada a l´herència del passat franquista que volíem deixar endarrere. Aspectes democràtics avançats que, a finals dels anys setanta, tan sols eren defensats a Mallorca pel PSM, el MCI, la LCR, l´OEC i altres sectors rupturistes. Xirinacs parlà, fins al dia de la seva mort, de tot el que s´havia enterrat en els anys de la transició. No solament de la necessitat de forjar els instruments polítics que permetessin l´autoorganització obrera i popular. Lluís M. Xirinacs servà el record dels aspectes revolucionaris de l´Assemblea de Catalunya, de la història del moviment obrer, del consellisme, dels aspectes de democràcia popular, la pràctica assemblaria aconseguida en els anys de la transició i que els partits del règim, especialment PCE-PSUC i PSOE, enterraren sota tones d´oportunisme polític.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
« | Octubre 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |