pobler | 19 Octubre, 2007 08:14 |
Fer callar, desanimar el creador, l'autor de vena. Qui sap si és aquesta la intenció gens amagada del comissariat, dels agents que controlen la promoció de la cultura. Aconseguir mitjançant el silenciament continuat o l'atac virulent quan és necessari, que el "competidor" es retiri. I si no s'aconsegueix la derrota i retirada mitjançant el desànim que produeix el continuat silenciament de la seva obra, aconseguir-ho, en una etapa posterior, amb un atac directe i ben planificat idèntic al que hem explicat una mica més amunt: articles rebentistes escrits a les ordres i sota les instruccions directes del comissariat de torn. (Miquel López Crespí)
Però no tanquem els ulls davant la realitat de saber com, a través del temps, en moltes èpoques i circumstàncies, han estat els mediocres, els servils, aquells endollats de prínceps i ministres, els intel·lectuals del poder, els que han ocupat el lloc dels autèntics creadors. Que la nostra obra pugui esser reconeguda després de la mort de l'autor no hauria de ser cap mena de consol ni de justificació per a callar davant les injustícies exercides pels cànons establerts pel poder. (Miquel López Crespí)
L’obscura ànsia del cor, Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra 1988 ha estat traduïda a l’espanyol amb el títol Densa marea de tristeza (Editorial La Lucerna, Madrid, 2006)
L'editorial La Lucerna, dirigida per José Luis Reina, ha editat la traducció a l'espanyol del meu poemari L'obscura ànsia del cor amb un títol que consider perfecte: Densa marea de tristeza.
El poemari, sortosament, sense que l'autor disposàs de cap mena de poder per a fer la competència als "poderosos", havia guanyat un dels premis més importants dels Països Catalans, el Premi Nacional de Poesia a les Festes de Cultura Pompeu Fabra de Perpinyà l'any 1988 i, ara, mitjançant l'oferiment del professor i escriptor Díaz de Castro, podia sortir editat a la col·lecció "Poesia de paper". Era l'any 1996. Feia prop de vuit anys que el llibre romania, inèdit, dins les meves carpetes d'originals i, ho he de reconèixer ben sincerament, ja havia perdut les esperances de veure'l editat algun dia. L'oferiment d'edició a la col·lecció de poesia de la Universitat de les Illes Balears (UIB) significà, com hom pot imaginar, una gran alegria. Ben cert que no podia demanar més, i realment vaig considerar un privilegi poder comptar amb el suport inestimable i desinteressat de Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes.
El professor Francisco Díaz de Castro va fer una elogiosa presentació de L'obscura ànsia del cor en el Centre de Cultura de Sa Nostra. Hi eren presents un munt d'amics que havien vengut a sentir durant uns moments, l'hora que durava la presentació, poesia en viu. L'autor, amb el llibre editat, l'estimulant presentació de Díaz de Castro i envoltat per tants bons amics i amigues, es donava per més que satisfet. La presentació va merèixer una petita nota informativa en un racó d'algun diari de Ciutat. Potser no hi hauria cap altra mena d'informació i que res no sortiria a les revistes especialitzades controlades pel comissariat neoparanoucentista. Qui sap si solament algun atac rebentista manat per algun envejós, aquesta mala herba tan abundosa a la nostra terra. Un d'aquests tèrbols personatges que, quan els trobes pel carrer, tenen la barra de felicitar-te per l'aparició d'un nou llibre però que, des dels despatxos, parlen amb algun pobre col·laborador de premsa o de revista cultural i li manen, si no vol perdre la feina, que ataqui el poemari que just acaba de sortir al carrer. Podria donar noms i exemples al respecte. Ho estic deixant escrit en alguns dels capítols de les meves memòries i un dia sortiran retratats.
Però, aleshores, continuam parlant de l'any 1996, quan la Universitat de les Illes Balears publicà el poemari L'obscura ànsia del cor ja em donava per satisfet. Per fi, i això era el que vertaderament m'interessava en aquells moments, el llibre podria sortir del seu estat d'hivernació perpètua, aquell romandre, pensava, ja quasi per a l'eternitat dins d'un calaix, i sortir a la llum, estar, malgrat que fos per uns dies, als mostradors de les llibreries, i arribar, de ser possible, a les mans d'algun hipotètic lector. Els escriptors no ens arribam a creure mai la força del poder mediàtic en la promoció de les obres d'art. I és un error. Hauríem de ser més conscients del poder quasi absolut dels controladors de la cultura. Creiem que la nostra obra, caminant sola, pot vèncer el poder dels contraris que la volen silenciar. Imagín que sense una fonda convicció en el que fas no escriuries. Pens que és bo i necessari creure en les teves possibilitats, en la força de les teves qualitats literàries i conviccions. Però mai no hauríem d'oblidar els condicionaments creats per la realitat que ens envolta. És important, no ho negaré, tenir confiança en tu mateix, creure en les possibilitats de permanència de la teva obra a través del temps, en la qualitat del que fas, en les aportacions més o manco importants que hagis pogut fer a la cultura del teu país. Ben cert que si no creguessis en totes aquestes coses hauries deixat d'escriure, ja que el desencís s'hauria apoderat sovint del teu esperit no deixant-te escriure. Però no tanquem els ulls davant la realitat de saber com, a través del temps, en moltes èpoques i circumstàncies, han estat els mediocres, els servils, aquells endollats de prínceps i ministres, els intel·lectuals del poder, els que han ocupat el lloc dels autèntics creadors. Que la nostra obra pugui esser reconeguda després de la mort de l'autor no hauria de ser cap mena de consol ni de justificació per a callar davant les injustícies exercides pels cànons establerts pel poder.
Fer callar, desanimar el creador, l'autor de vena. Qui sap si és aquesta la intenció gens amagada del comissariat, dels agents que controlen la promoció de la cultura. Aconseguir mitjançant el silenciament continuat o l'atac virulent quan és necessari, que el "competidor" es retiri. I si no s'aconsegueix la derrota i retirada mitjançant el desànim que produeix el continuat silenciament de la seva obra, aconseguir-ho, en una etapa posterior, amb un atac directe i ben planificat idèntic al que hem explicat una mica més amunt: articles rebentistes escrits a les ordres i sota les instruccions directes del comissariat de torn. També ho veiem sovint. Quan menys ho esperes i sense saber d'on (em vénen a la memòria els atacs contra l'obra del gran escriptor menorquí Ponç Pons) quatre servils a les ordres de les màfies i camarilles t'ataquen, provant de destruir la teva obra amb les ximpleries més inversemblants. Com en l'època en què els nazis s'acarnissaven amb jueus i comunistes, aquí, en el camp de la destrucció del contrari, tot serveix: la mentida, la invenció de defectes inexistents. És el reialme de la subjectivitat més grisa i barroera endiumenjada de "crítica objectiva i ponderada". Quines mentides per a barrar el pas a l'escriptor que no és d'aquell clan o grup de pressió. Tot val, tot és emprat, tot és útil, per a aconseguir el silenciament d'aquell autor o autora que "molesten".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
pobler | 18 Octubre, 2007 19:57 |
La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)
Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
pobler | 18 Octubre, 2007 11:21 |
Che Guevara va ser assassinat per ordres de la CIA ianqui l´any 1967. Els EUA, com de costum, empraven tots els mitjans a l´abast per acabar amb les forces revolucionàries existents arreu del món. La lluita contra el socialisme esdevenia, d´ençà el triomf de la Revolució Soviètica, l´eix més important de l´acció quotidiana del capitalisme nord-americà. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades). (Miquel López Crespí)
Che Guevara: homenatge
La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (i II)
La situació a l'Amèrica Llatina (augment progressiu dels moviments guerrillers i populars contra el capitalisme i l'imperialisme ianqui) era madura per a l'avenç de la Teologia de l'Alliberament i les Comunitats Cristianes de Base (que amb el temps anirien confluint amb les lluites encapçalades per comunistes de totes les tendències). Un capellà del Perú, Gustavo Gutiérrez, teoritzà (juliol de 1968) en la conferència "Hacia una Teología de la Liberación" aquestes implicacions socials del nou pensament cristià: "...encontrar un lenguaje sobre Dios que nazca desde la situación y sufrimientos creados por la pobreza injusta en que viven las grandes mayorías (razas despreciadas, clases sociales explotadas, culturas marginadas, discriminación de la mujer). Pero que sea, al mismo tiempo, un discurso alimentado por la esperanza que levanta un pueblo en lucha por su liberación...".
Com explica Marta Harnecker en el seu assaig La izquierda en el umbral del siglo XXI: haciendo posible lo imposible (vegeu pàgs. 29-30): "Esta inmersión en el mundo de los pobres y de los oprimidos hace del discurso teológico un discurso comprometido y con un sentido práctico. Hay un interés objetivo por la eficacia, porque [finalmente] lo que cuenta, no es tanto la reflexión teológica, sino la liberación concreta de los pobres. Es esta liberación [...] la que anticipa el Reino y agrada a Dios [...].
El món viu, en tensió revolucionària, l'heroica experiència del poble de Vietnam fent front a una de les majors potències imperialistes de la història: els EUA. El Che Guevara, finits els compromisos que tenia amb la revolució cubana, és a Bolívia a impulsar el combat per anar creant "un, dos, tres Vietnams" i ajudar així aquell poble d'herois que s'està enfrontant als ianquis i als seus sanguinaris designis. A Bolívia, amb uns destacaments militars ensinistrats per la CIA, el Che i el grup de guerrilleres que comanda cauen en una trampa i moren assassinats d'un tret al cap (com moriran -i moren encara!- tants de revolucionaris de tot el món que gosen enfrontar-ne als carnisseres ensinistrats pel Pentàgon). Però l'assassinat del Che a mans de la CIA no atura (ans al contrari, no fa més que enfortir) els diversos moviments guerrillers antiimperialistes i anticapitalistes. La Teologia de l'Alliberament fa el seu efecte dividint i subdividint algunes de les organitzacions de la democràcia cristiana existents. D'origen cristià són el MAPU i la Izquierda Cristiana, a Xile; Acción Popular, al Brasil, ajunta forces procedents d'Acció Catòlica i moltes comunitats cristianes de base. Els Grups d'Acció Unificadora (GAU) de l'Uruguai també provenen d'aquest cristianisme crític. És el moment d'accions conjuntes cristiano-marxistes entre moviments del tipus abans esmentat amb gent de forta formació marxista-leninista (en alguns casos d'origen peronista, com els Montoneros). Arran d'aquesta unitat d'acció (sovint contradictòria) s'inicien les grans ofensives contra els governs-lacais a les ordes dels ianquis. Els Tupamaros passen a portar l'avantguarda de la lluita antisistema a l'Uruguai; a l'Argentina són els trotsquistes del Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP) i els Montoneros (peronistes) els que, amb els cristians de base i altres militants independents, porten a coll la lluita contra els governs corruptes posats pels EUA o les assassines dictadures militars que imposa la CIA aquí i allà. Al Brasil porta endavant la lluita Acció Alliberadora Nacional (dirigida per Marighella); i a Xile, el MIR esdevé una avantguarda revolucionària cada vegada més sòlida.
Amb el temps es van consolidant diverses estratègies per a arribar al poder. Les provatures guerrilleres són sistemàticament perseguides per exèrcits i forces repressives ensinistrades per especialistes ianquis. La liquidació i extermini físic (com el que s'esdevingué amb el Che o el sacerdot Camilo Torres a Colòmbia) marca la "via ianqui a la pau". Sovint, vistes aquestes perspectives d'anihilació total, diversos collectius socialdemòcrates, socialistes i/o cristians, cerquen en les "vies legals" la possibilitat de rompre amb la dependència de l'imperialisme. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades).
A Vietnam l'imperialisme, malgrat que ha llençat més tones de bombes (i de napalm!) que tot el que es llançà durant la segona guerra mundial, es veu que perd la guerra d'agressió. Cuba (la revolució ha expropiat les grans multinacionals dels EUA) s'ha consolidat després de la vergonya derrota de l'expedició anticubana muntada per la CIA. Washington creu que és l'hora d'acabar amb les floritures democràtiques. És el moment dels cops d'Estat i de la sang a lloure. Cop d'estat a Xile (1973) amb milers d'assassinats per la dictadura militar; cops d'estat a l'Uruguai (1973) i a l'Argentina (1974). Al Brasil la CIA ja havia organitzat una ferotge matança d'opositors esquerrans l'any 1964. A Bolívia, Hugo Bánzer (dirigit per l'ambaixador dels EUA) comença la matança de revolucionaris l'any 1971.
Els sofriments que aquestes dictadures pro ianquis han causat als pobles no té nom. La sang vessada: infinita. És l'hora de les tortures, dels desapareguts a Xile, Bolívia, Argentina, Uruguai, Brasil... Poca cosa tenen a envejar els assassins ensinistrats pels assessors ianquis a les SS hitlerianes. Fa vint-i-cinc anys que els supervivents d'aquest genocidi contra l'esquerra marxista i contra els cristians compromesos (o simples persones progressistes independents) és comentat pels mitjans informatius d'arreu del món. La recent batalla per aconseguir jutjar el criminal Pinochet és una bona aprova de la sensibilització mundial quant a aquelles carnisseries... Només intellectuals servils que treballin (conscientment o inconscientment) per l'imperialisme poden provar d'ocultar i dissimular tanta infàmia, tants crims contra els drets més elementals de les persones.
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
pobler | 18 Octubre, 2007 06:38 |
Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. La Revolució Cubana i les iniciatives revolucionàries del Che marquen la dinàmica antiimperialista d´aquells anys de lluita activa contra el capitalisme i en defensa del socialisme. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat (Miquel López Crespí)
Che Guevara: homenatge.
La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (I)
El naixement de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb molts fets històrics de transcendència mundial. Els començaments dels anys seixanta vénen marcats per la importància de la Revolució Cubana que, per primera vegada a l'Amèrica Llatina, després de més d'un segle i mig de constants invasions estato-unidenques (els marines i la CIA han posat i ensorrat governs quan i com han volgut) aconseguia foragitar les grans companyies multinacionals ianquis i tota la seva colla de servils (Batista i el seu exèrcit de gàngsters). El posterior blocatge imperialista, la invasió de Bahía de Cochinos l'any 1961 (atac propiciat pels EUA), va fer que la Revolució Cubana hagués de demanar ajut a la burocràcia soviètica amb les "normals" hipoteques polítiques que així comportà. Però aquesta és una altra història de la Revolució Cubana que deixam per a més endavant. Ara som en els anys seixanta quan, dirigit per Fidel Castro i Ernesto Che Guevara (entre molts d'altres), el moviment "26 de Julio" aconsegueix la victòria a Cuba.
Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat: el que controlava la burocràcia anticomunista estalinista. El 1962 se celebra a Roma el Concili Vaticà II que obre les portes a una interpretació oberta de l'Evangeli i permet (malgrat els constants entrebancs dels sectors més reaccionaris del Vaticà) els contactes, cada vegada més profunds, entre marxistes i cristians. A l'estat espanyol, l'efecte del Vaticà II es va sentir en l'estreta aliança entre sectors marxistes i els nous moviments cristians.
Aleshores els esquerrans encara vivíem recordant el nefast paper del clergat catòlic en el suport de la dictadura feixista del general Franco. Hi era ben present en la memòria el fet que Pius XII declarà la sublevació militar del trenta-sis com a "croada contra el marxisme i el bolxevisme". Franco i els seus botxins foren beneïts pel Vaticà i durant quaranta anys el sanguinari dictador va entrar a combregar sota palli. Però amb el Concili Vaticà II tot això començà a mudar. Les naixents CC.OO. (i els diversos partits revolucionaris) que anaven sorgint a mitjans dels anys seixanta (el FLP, per exemple) es reunien a convents i seminaris amb la complicitat del clergat progressista. A Barcelona fou famosa "la Caputxinada" (9 a 11 de març de 1966): es tractà de la fundació, per part de l'esquerra catalana, del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (de clara tendència antifeixista). Els caputxins oferiren el seu convent per la fundació d'aquest sindicat independent. La policia provà d'impedir-ho, però els fets donaren la volta al món i la dictadura rebé un cop important. Els sectors més dinàmics de l'església catalana rompien així amb un tenebrós passat que els lligava als aspectes més foscos del feixisme dominant.
En termes universals el naixement i consolidació de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb els fets de maig de 1968 a París i amb la revolta del poble txec contra l'ocupació del país per part de les tropes de l'agressiu Pacte de Varsòvia. Sorgeixen més moviments revolucionaris arreu del món. Després del triomf de la Revolució Cubana (1959) s'estenen i consoliden moviments guerrillers d'inspiració marxista i cristiana (especialment a l'Amèrica Llatina). És tal la força d'aquestes organitzacions que l'any 1967 decideixen unir esforços per a continuar la lluita contra el brutal enemic del nord (els EUA) i constitueixen a L'Havana l'Organització Llatinoamericana de Solidaritat (OLAS). Malauradament les diferències polítiques existents entre la burocràcia soviètica i la xinesa (més interessades en defensar els respectius estatus de grans potències que no pas en la revolució antiimperialista mundial) impediren una més estreta coordinació dels revolucionaris com es demanava des de Cuba i des dels altres moviments revolucionaris d'Amèrica Llatina.
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Che Guevara va ser assassinat per ordres de la CIA ianqui l´any 1967. Els EUA, com de costum, empraven tots els mitjans a l´abast per acabar amb les forces revolucionàries existents arreu del món. La lluita contra el socialisme esdevenia, d´ençà el triomf de la Revolució Soviètica, l´eix més important de l´acció quotidiana del capitalisme nord-americà. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades). (Miquel López Crespí)
Che Guevara: homenatge
La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (i II)
La situació a l'Amèrica Llatina (augment progressiu dels moviments guerrillers i populars contra el capitalisme i l'imperialisme ianqui) era madura per a l'avenç de la Teologia de l'Alliberament i les Comunitats Cristianes de Base (que amb el temps anirien confluint amb les lluites encapçalades per comunistes de totes les tendències). Un capellà del Perú, Gustavo Gutiérrez, teoritzà (juliol de 1968) en la conferència "Hacia una Teología de la Liberación" aquestes implicacions socials del nou pensament cristià: "...encontrar un lenguaje sobre Dios que nazca desde la situación y sufrimientos creados por la pobreza injusta en que viven las grandes mayorías (razas despreciadas, clases sociales explotadas, culturas marginadas, discriminación de la mujer). Pero que sea, al mismo tiempo, un discurso alimentado por la esperanza que levanta un pueblo en lucha por su liberación...".
Com explica Marta Harnecker en el seu assaig La izquierda en el umbral del siglo XXI: haciendo posible lo imposible (vegeu pàgs. 29-30): "Esta inmersión en el mundo de los pobres y de los oprimidos hace del discurso teológico un discurso comprometido y con un sentido práctico. Hay un interés objetivo por la eficacia, porque [finalmente] lo que cuenta, no es tanto la reflexión teológica, sino la liberación concreta de los pobres. Es esta liberación [...] la que anticipa el Reino y agrada a Dios [...].
El món viu, en tensió revolucionària, l'heroica experiència del poble de Vietnam fent front a una de les majors potències imperialistes de la història: els EUA. El Che Guevara, finits els compromisos que tenia amb la revolució cubana, és a Bolívia a impulsar el combat per anar creant "un, dos, tres Vietnams" i ajudar així aquell poble d'herois que s'està enfrontant als ianquis i als seus sanguinaris designis. A Bolívia, amb uns destacaments militars ensinistrats per la CIA, el Che i el grup de guerrilleres que comanda cauen en una trampa i moren assassinats d'un tret al cap (com moriran -i moren encara!- tants de revolucionaris de tot el món que gosen enfrontar-ne als carnisseres ensinistrats pel Pentàgon). Però l'assassinat del Che a mans de la CIA no atura (ans al contrari, no fa més que enfortir) els diversos moviments guerrillers antiimperialistes i anticapitalistes. La Teologia de l'Alliberament fa el seu efecte dividint i subdividint algunes de les organitzacions de la democràcia cristiana existents. D'origen cristià són el MAPU i la Izquierda Cristiana, a Xile; Acción Popular, al Brasil, ajunta forces procedents d'Acció Catòlica i moltes comunitats cristianes de base. Els Grups d'Acció Unificadora (GAU) de l'Uruguai també provenen d'aquest cristianisme crític. És el moment d'accions conjuntes cristiano-marxistes entre moviments del tipus abans esmentat amb gent de forta formació marxista-leninista (en alguns casos d'origen peronista, com els Montoneros). Arran d'aquesta unitat d'acció (sovint contradictòria) s'inicien les grans ofensives contra els governs-lacais a les ordes dels ianquis. Els Tupamaros passen a portar l'avantguarda de la lluita antisistema a l'Uruguai; a l'Argentina són els trotsquistes del Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP) i els Montoneros (peronistes) els que, amb els cristians de base i altres militants independents, porten a coll la lluita contra els governs corruptes posats pels EUA o les assassines dictadures militars que imposa la CIA aquí i allà. Al Brasil porta endavant la lluita Acció Alliberadora Nacional (dirigida per Marighella); i a Xile, el MIR esdevé una avantguarda revolucionària cada vegada més sòlida.
Amb el temps es van consolidant diverses estratègies per a arribar al poder. Les provatures guerrilleres són sistemàticament perseguides per exèrcits i forces repressives ensinistrades per especialistes ianquis. La liquidació i extermini físic (com el que s'esdevingué amb el Che o el sacerdot Camilo Torres a Colòmbia) marca la "via ianqui a la pau". Sovint, vistes aquestes perspectives d'anihilació total, diversos collectius socialdemòcrates, socialistes i/o cristians, cerquen en les "vies legals" la possibilitat de rompre amb la dependència de l'imperialisme. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades).
A Vietnam l'imperialisme, malgrat que ha llençat més tones de bombes (i de napalm!) que tot el que es llançà durant la segona guerra mundial, es veu que perd la guerra d'agressió. Cuba (la revolució ha expropiat les grans multinacionals dels EUA) s'ha consolidat després de la vergonya derrota de l'expedició anticubana muntada per la CIA. Washington creu que és l'hora d'acabar amb les floritures democràtiques. És el moment dels cops d'Estat i de la sang a lloure. Cop d'estat a Xile (1973) amb milers d'assassinats per la dictadura militar; cops d'estat a l'Uruguai (1973) i a l'Argentina (1974). Al Brasil la CIA ja havia organitzat una ferotge matança d'opositors esquerrans l'any 1964. A Bolívia, Hugo Bánzer (dirigit per l'ambaixador dels EUA) comença la matança de revolucionaris l'any 1971.
Els sofriments que aquestes dictadures pro ianquis han causat als pobles no té nom. La sang vessada: infinita. És l'hora de les tortures, dels desapareguts a Xile, Bolívia, Argentina, Uruguai, Brasil... Poca cosa tenen a envejar els assassins ensinistrats pels assessors ianquis a les SS hitlerianes. Fa vint-i-cinc anys que els supervivents d'aquest genocidi contra l'esquerra marxista i contra els cristians compromesos (o simples persones progressistes independents) és comentat pels mitjans informatius d'arreu del món. La recent batalla per aconseguir jutjar el criminal Pinochet és una bona aprova de la sensibilització mundial quant a aquelles carnisseries... Només intellectuals servils que treballin (conscientment o inconscientment) per l'imperialisme poden provar d'ocultar i dissimular tanta infàmia, tants crims contra els drets més elementals de les persones.
Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
pobler | 17 Octubre, 2007 19:46 |
En el fons, des de les nostres posicions culturals i polítiques divergents sempre coincidíem en el que és essencial: la defensa aferrissada de la llengua catalana, l'exigència de més autogovern per a la nostra terra i, també, per què no dir-ho?, ens unia i uneix la dèria per la literatura. Perquè Miquel Julià, a més d'un activista en defensa de la cultura catalana, és, igualment, un incansable conreador dels més diversos gèneres literaris i ha excellit tant en la poesia com en l'assaig de forma força prou interessant. (Miquel López Crespí)
L'atemptat contra l'Editorial Moll i la lluita contra el nazifeixisme a Mallorca
Si ara us hagués de concretar exactament el dia, el mes i l'any que vaig començar a coincidir en la lluita pels nostres drets nacionals i en defensa de la cultura catalana amb l'amic Miquel Julià, no us ho sabria dir amb certitud. Són ja tants d'anys! Ben cert que deu fer més d'una dècada quan vaig començar a llegir les seves interessants collaboracions en el diari Última Hora, de Ciutat. Posteriorment, en la batalla en defensa de la llibertat d'expressió i dels mitjans de comunicació catalans, el combat per L'Estel (que aleshores s'anomenava S'Arenal de Mallorca), que determinats espanyolistes de totes les tendències! s'entestaven a silenciar, coincidírem igualment. He parlat de tot això en el capítol "En defensa del català. El 'Comité de defensa de s'Arenal de Mallorca" del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
Posteriorment ens trobàrem en totes les Diades en defensa de la llengua catalana i l'autogovern que convocava l'OCB, en les manifestacions per la Independència de cada final d'any, a la redacció de L'Estel, quan Miquel Julià portava a l'amic Mateu Joan Florit les seves collaboracions i, qui signa aquest article, les meves.
En el fons, des de les nostres posicions culturals i polítiques divergents sempre coincidíem en el que és essencial: la defensa aferrissada de la llengua catalana, l'exigència de més autogovern per a la nostra terra i, també, per què no dir-ho?, ens unia i uneix la dèria per la literatura. Perquè Miquel Julià, a més d'un activista en defensa de la cultura catalana, és, igualment, un incansable conreador dels més diversos gèneres literaris i ha excellit tant en la poesia com en l'assaig de forma força prou interessant.
Més encara. Tots sabem com resulta de difícil a la nostra terra aconseguir dels nostres intellectuals (escriptors, metges, arquitectes...) un compromís actiu amb el poble i la lluita pel nostre deslliurament nacional i social. En temps de la dictadura franquista, si exceptuam els exemples de Josep M. Llompart, Jaume Adrover i uns quants més, sobraven els dits d'una mà per a comptar qui era de veritat actiu en el combat antifeixista. Més tard arribà la democràcia pactada entre el franquisme reciclat i els nous aspirants a l'exercici del poder. Aleshores, si exceptuam els intellectuals que continuaren la seva tasca en l'OCB, algunes organitzacions d'esquerra, sindicats i ONG, el silenci i la manca de compromís actiu continuà. Per això, quan hi hagué l'atemptat contra l'Editorial Moll -era l'any 1997-, el silenci semblava que seria la norma general novament.
Però tornem a l'atemptat contra l'Editorial Moll. Aquesta bestial provocació de la ultradreta era una agressió contra un dels fonaments essencials de la cultura catalana a les Illes. Hem escrit sovint sobre la importància històrica de l'obra de Francesc de B. Moll (la represa del Diccionari, les rondalles, les gramàtiques normatives, les colleccions literàries d'Editorial Moll, la Fundació de l'OCB i centenars d'activitats semblants de valor inabastable), i per això mateix no podíem romandre indiferents al salvatgisme neonazi desfermat, en forma de foc, contra l'Editorial Moll. De tota la gent a la qual vaig trucar, el més receptiu, qui no oposà cap mena d'entrebanc per a signar públicament un comunicat de repulsa, va ser l'amic Miquel Julià i Prohens. La carta, de la qual serv l'original que signàrem en el bar de davall de casa meva, va sortir publicada al Diari de Balears dia tres de maig de 1997 i, posteriorment, en altres diaris i revistes de les Illes. El manifest de condemna contra la brutal agressió feixista signat per Miquel Julià i per l'autor d'aquest article dia primer de maig de 1997, deia, sota el titular "Editorial Moll: les rels d'un atemptat": "'Llastimosa manera d'entendre la intervenció cultural i demostració d'una gran càrrega d'autoodi', declarava el President de la Comissió de Cultura i Patrimoni, Damià Pons; 'Encara hi ha intolerància dins la nostra societat', afirmava la Presidenta del CIM; accions d'un grup marginal i covard', deia Eberhard Grosske, després de conèixer l'atemptat contra l'Editorial Moll i contra la nostra pròpia llengua i cultura mallorquina.
'Per molt que sembli mentida, els hereus dels vencedors en la guerra civil contra el poble (1936-39), la nissaga dels violents que el vint-i-quatre de febrer proppassat va fer seixanta anys que afusellà un metge modèlic i ciutadà exemplar, Emili Darder, i altres, com Pere Reus, jutge de pau i home d'enorme prestigi moral, pel sol fet d'esser polítics d'esquerres i intellectuals mallorquinistes, aquella nissaga avui encara perviu i també s'alimenta de la mateixa carronya de llavors, de l'odi contra les realitats mallorquines i les arrels catalanes d'aquest poble.
'Volem denunciar i rebutjar l'atemptat contra l'Editorial Moll, recentment perpretat, i la violència de tots aquests grupets antimallorquins (ells s'autoanomenen 'anticatalans') i de tots els enemics de la justícia i la pau. Al mateix temps demanam a la Delegada del Govern, Catalina Cirer, que posi remei a uns brots de violència de conseqüències imprevisibles".
A hores d'ara, encara esperam que altres intellectuals, en teoria "dels nostres", es mobilitzin contra la violència feixista en contra de la nostra cultura.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
pobler | 17 Octubre, 2007 09:44 |
Víctor Gayà ha destacat aquests darrers anys per l’embranzida de la seva poesia i de la novel·la que ha anat conreant sense descans. Una novel·la i una poesia que defuig els acostumats cànons establerts pels postmoderns i, amb perfecte coneixement de la llengua i de la tradició literària que el sosté, aporta un alè i una vitalitat nova a la narrativa catalana contemporània. Em referesc concretament a les novel·les Trenc d’alba , Premi Roc Boronat (Proa, 1999); Víctor Fox (Lleonard Muntaner, 2000); Cercle enigmàtic, Premi Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner, 2005) i La vida perdurable de Salvador Duran, Premi Ciutat de Mollerussa (Pagès Editors, 2006). En el camp de la poesia ha publicat igualment: Morfologia d´una femme semàntica (Lleonard Muntaner, 1998), Petit patit país (Lleonard Muntaner, 2000) i Com la sequera (Editorial Moll, 2004). (Miquel López Crespí)
Víctor Gayà i les traduccions de la literatura catalana
Víctor Gayà va néixer a Palma l’any 1952. És psicòleg de professió i col·labora d’ençà fa molts d’anys en la premsa de les Illes, principalment en el diari Última Hora i en la revista S’Esclop. Particularment el coneixia d´ençà els seus primers escrits, aquell Gent entorn a Calvià que, editat per l’Ajuntament de Calvià, va sortir l’any 1990. Des del 1990 hem participat en nombrosos actes culturals plegats, jo he continuat gaudint de la seva literatura i de la poesia que, molt a poc a poc, va publicant. Com a novel·lista i poeta era i és, des de temps enrere, un autor admirat que ha conreat igualment l’assaig i la biografia. En el camp de l’assaig recordam aquell Manual per protegir-se de mestres i educadors (Lleonard Muntaner, Ciutat de Mallorca, 1995) i quant al gènere biogràfic, destacam un treball molt famós, ja que és la millor aproximació que s’ha escrit a les Illes damunt la vida i l´obra del conegut escriptor i destacat activista social Jaume Santandreu. El llibre era Jaume Santandreu. El sexe del profeta, editat per Lleonard Muntaner el 1997.
Ara bé, més que biògraf o assagista, Víctor Gayà ha destacat aquests darrers anys per l’embranzida de la seva poesia i de la novel·la que ha anat conreant sense descans. Una novel·la i una poesia que defuig els acostumats cànons establerts pels postmoderns i, amb perfecte coneixement de la llengua i de la tradició literària que el sosté, aporta un alè i una vitalitat nova a la narrativa catalana contemporània. Em referesc concretament a les novel·les Trenc d’alba , Premi Roc Boronat (Proa, 1999); Víctor Fox (Lleonard Muntaner, 2000); Cercle enigmàtic, Premi Alexandre Ballester (Lleonard Muntaner, 2005) i La vida perdurable de Salvador Duran, Premi Ciutat de Mollerussa (Pagès Editors, 2006). En el camp de la poesia ha oublicat igualment: Morfologia d´una femme semàntica (Lleonard Muntaner, 1998), Petit patit país (Lleonard Muntaner, 2000) i Com la sequera (Editorial Moll, 2004).
La meva confiança en Víctor Gayà ve, com ja he dit abans, a part d´una amistat i uns interessos literaris compartits que s´han concretat en molts debats i alguna presentació de les meves obres que ha fet en Víctor, ve donada sobretot per la solidesa de la seva obra. Record ara mateix actes culturals en què hem participat plegats com va ser aquella presentació de dia 21 de juny de 2002 de La novel·la, obra presentada per Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Rosa Maria Colom, Miquel Julià i l’editor Joan Cerdà en l’històric marc de la Casa Catalana de Ciutat. Una obra, La novel·la, que va merèixer un article de Víctor Gayà: una aproximació al llibre publicat per Res Publica Edicions d’Eivissa que, sota el títol “Els problemes de l’escriptor català: amb motiu de la presentació de La novel·la”, va sortir publicat en el capítol “Els problemes de l’escriptor català” del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
No ha d’estranyar, doncs, aquesta confiança en la vàlua de Víctor Gayà, confiança que, ara que la traducció de l'antologia El mecanisme del temps [El mecanismo del tiempo (Calambur Editorial)] ja és al carrer, puc afirmar que no s’ha vist defraudada en cap moment. A ell personalment, aprofitant la publicació d’aquestes retxes, li vull expressar l’agraïment més, les setmanes de paciència i dedicació absoluta que ha tengut amb la meva obra, el respecte especial quant a l´original que li vaig lliurar, defugint en tot moment la possible “traïda” a la forma i al contingut que li havia donat l’autor. I també vull dir-li que m’han agradat i sorprès moltes de les seves troballes lingüístiques, aquest mestratge en la troballa de l’adjectiu, el sinònim adequat per a no trair mai, com he apuntat, la forma i el contingut del poema. Un respecte que molts poques vegades trobam en la majoria de les traduccions, ja que, sol ser quasi una norma, el traductor sovint, portat per la seva imaginació, més que traduir l’original com pertoca el que fa és “recrear”, “interpretar”, “modificar substancialment” els poemes o novel·la originals, creant així una nova obra que, a vegades, no coincideix amb el que va escriure o volia dir l’autor. Gràcies, doncs, Víctor per la teva feina i pel respecte i ofici demostrat en aquesta traducció que ens ocupa.
pobler | 17 Octubre, 2007 06:29 |
La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. (Miquel López Crespí)
En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. (Miquel López Crespí)
La Fira de Frankfurt i la campanya espanyola contra la cultura catalana
El director de l´Institut Ramon Llull (IRL) ha qualificat d´”èxit indiscutible” la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Un èxit que ha destacat bona part de la premsa del Principat i de molts estats europeus i que podem confirmar tots i cada un dels escriptors que hem participat en les diverses activitats que s´han organitzat al recinte firal. N´hem parlat a la Literaturhaus i en els altres indrets on hi ha hagut una presència brillant i alhora aclaparadora dels representants de la nostra mil·lenària cultura. Però ha estat un èxit aconseguit en lluita contra les forces de l´espanyolisme i alguns quintacolumnistes que teníem i tenim a les pròpies fileres.
Anem a pams. Comencem a reflexionar damunt tot el que s´ha esdevengut aquests dies a Alemanya i l´estat espanyol en relació a la Fira. De bon principi, quan fa mesos es començà a perfilar, en tota la seva amplària, la presència d´intel·lectuals catalans a la fira del llibre més important del món, la potència mediàtica espanyola, amb tentacles arreu, des del poder polític i econòmic, amb la força manipuladora que permet el control de la majoria de mitjans de comunicació de l´estat, inicià la tasca de dinamitar i boicotejar la presència de la cultura catalana a Alemanya. Amb la intenció gens amagada de desprestigiar la fira s´organitzaren polèmiques en relació a si eren o no “escriptors catalans” aquells que, girant l´espatlla a la nostra realitat nacional i la nostra cultura, empren el castellà per a bastir la seva obra literària. Utilitzant els noms d´Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Enrique Vila-Matas, Carlos Ruiz-Zafón i d´altres escriptors, ordiren una brutal campanya mediàtica contra el “sectarisme” dels catalans i, més concretament, contra els organitzadors de la nostra participació a la Fira de Frankfurt. Determinats sectors de la premsa principatina i estatal magnificaren fins a extrems increïbles la polèmica encetada pels nostres enemics i s´escrigueren centenars d´articles contra la llarga llista d´autors catalans participants en la fira que eren d´igual o de major qualitat literària que els espanyols esmentats però que, precisament per ser fidels a la seva llengua i a la seva cultura, mai no han tengut el suport econòmic i mediàtic de l´estat espanyol.
La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. Com a un dels principals capdavanters de la lluita contra la nostra presència a la Fira de Frankfurt, Juan Marsé havia dit que “cedia el seu lloc a Frankfurt a qualsevol escriptor o escriptora catalans que no siguin Isabel-Clara Simó o Salvador Sostres”. Les declaracions de Juan Marsé contra Isabel-Clara Simó i Salvador Sostres no significaven res en especial, res que no coneguéssim o que no haguéssim patit en carn pròpia: era un esglaó més per a ampliar i magnificar la lluita contra la participació de la cultura catalana a Frankfurt. Qualsevol pretext servia i serveix per a embrutar la cultura catalana o la pràctica artística de la intel·lectualitat de la nació. La qüestió essencial de la campanya rebentista era mantenir viva la flama del combat que defineix els catalans i els seus representants culturals com a sectaris i dogmàtics, com a gent endarrerida i curta de mires que no veu més enllà del seu llombrígol. Segons això, no considerar Marsé, Goytisolo, Mendoza, Vila-Matas o Ruiz-Zafón com a escriptors catalans situava els organitzadors de la presència catalana a la fira com a un grup sectari proper a la follia. L´objectiu dels nostres enemics --que sortosament no s´ha aconseguit!-- era presentar la cultura catalana, en plena Alemanya, davant el món sencer, com a un no-res provincià enfront la presumpta excel·lència de la cultura espanyola i els (no menys presumptes) quinientos millones, etc., etc. Se cercava, sobretot, mostrar la cultura catalana com a branca regional de la cultura espanyola, és a dir, negar l´existència d´una cultura catalana independent. I a més, és clar, se cercava fragmentar-la territorialment (català = ‘principatí i prou’ = ‘no valencià, etc.). Ja se sap: els catalans no podem eixir a l´exterior; si ho fem, hem de ser espanyols (o francesos, etc.). I només poden ser catalans aquells que diguin les autoritats espanyoles: el bloc que va de Salses a Guadamar és massa potent per a empassar-se’l.
Isabel-Clara Simó contestava a un amargat i verinós Juan Marsé amb aquestes senzilles i planeres paraules: “Em sobta que la meva presència li molesti. L´he insultat mai? Li he fet algun mal? Em pot dir un sol article meu que sigui ofensiu, agressiu o malvat? Si els meus articles li molesten, per què em llegeix?”. L´escriptora continuava la seva contesta afegint: “No tinc al meu costat cap grup de pressió, ni cap mena, directa ni indirecta, de poder. Què l´ofèn, doncs, de mi? La meva ideologia? No creu que fer ús de la meva llibertat és un dret meu i un dret seu? “.
Tanmateix és inútil provar de convèncer els nostres enemics declarats. La funció de la polèmica provant d´embrutar la participació de Catalunya a Frankfurt era precisament aquesta i no cap altra: escampar brutor arreu per aconseguir barrar el pas al nostre avenç nacional i cultural. No ho han aconseguit, evidentment, però ho han provat i ho continuen intentant amb totes les armes que tenen a l’abast.
En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. Vagi per endavant que hom comprèn que aquests pocs companys del gremi s´hagin enfadat per no haver pogut anar a la fira. Però aquests amics del gremi haurien d´entendre que és completament impossible portar a Alemanya els més de mil autors que escriuen en català. Tots sabem que molts dels que no hi han pogut anar són igual de bons o, fins i tot, millors que els que hi ha anat. Sabem a la perfecció que sovint el protagonisme mediàtic d´alguna “star” és això solament, més protagonisme mediàtic que no pas qualitat literària. Però tot aquell qui estima de veritat l´art, la literatura, sap valorar la qualitat literària existent a Catalunya molt més enllà de modes ocasionals. En aquest cas, i més que res a conseqüència de la campanya espanyola contra la presència de la cultura catalana a Frankfurt, del que es tractava era de fer pinya entre tots nosaltres per a poder mostrar a Europa i al món la vitalitat de l´inabastable món català, la riquesa d´un univers que, com explicava l´eurodiputat d´ERC Bernat Joan, “representa la manifestació col·lectiva d´una entitat compartida (entre les Illes Balears i Pitiüses, Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent, el País Valencià i l´Alguer)”.
Podem comprendre que determinats companys s´hagin sentit una mica oblidats, abandonats. I qui no se sent oblidat o marginat en una societat capitalista plena d´injustícies, com a habitants d´un país, el nostre, esclafat des de fa tres-cents anys per l´ocupació espanyola i francesa? Nosaltres mateixos hem escrit nombrosos articles sobre les deficiències existents en la promoció cultural dels nostres escriptors, criticant l´excessiu barcelonisme en la presència literària catalana, l´oblit en aquesta promoció de les Illes, el País Valencià, la Franja de Ponent, Andorra, la Catalunya Nord o l´Alguer. Però, com la hem apuntat, en aquesta ocasió es tractava de tancar files davant la ferotge embranzida de l´enemic, i no ajudar-lo a obrir escletxes en les nostres defenses, fent pinça amb ell.
Per a tot escriptor català hauria d´haver estat motiu d´orgull saber que dins la Fira del Llibre més important del món, la presència catalana ha estat aclaparadora. I, també, com molt bé explicava Bernat Joan, que “durant els darrers dos anys s´hagin publicat [a Alemanya] més de trenta assaigs intentant explicar la realitat dels Països Catalans al públic alemany” representava i representa un èxit indiscutible de la nostra promoció europea, estri de primeríssim ordre si volem sortir algun dia de l´encerclament cultural ordit per l´estat espanyol.
Pens que molts d´aquests companys, els que han fet el joc a l´espanyolisme més tronat, s´han errat de bon de veres. I ho lament sincerament. Mai la frustració, les ganes, compresibles per altra banda, de gaudir d´un cert protagonisme personal, haurien de ser més importants que els interessos generals de la nació.
pobler | 16 Octubre, 2007 16:38 |
Aquesta “recuperació” pòstuma de Damià Huguet tampoc és cosa segura, ni molt manco. I faria molt bé el poeta que se sent marginat en el present pel mandarinat controlador de la nostra cultura si no basàs les esperances en un possible reconeixement post mortem. (Miquel López Crespí)
Aquestes darreres dècades hem estat testimonis de les provatures, a vegades reeixides, de menystenir l´obra de poetes i novel·listes catalans de qualitat indiscutible. Si voleu noms podríem parlar dels menysteniment de l´obra de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Antoni Mus o Gonçal Castelló. Molts d’altres escriptors, homes i dones de provada qualitat literària, d´una vàlua molt més elevada que molts dels envejosos comissaris del tres per quatre, han estat Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Guillem Rossellló, Alexandre Ballester, Olga Xirinacs, Miquel Rayó, Eusèbia Rayó, Víctor Gayà, Llorenç Capellà... i així fins a desenes i desenes d´autors importants de la nostra literatura. (Miquel López Crespí)
Darrerament hem estat silenciats, marginats de certes exposicions d’autors mallorquins, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Víctor Gayà, Guillem Rosselló, Antoni Xumet, Pere Rosselló Bover, Eusèbia Rayó, Maria Rosa Colom, Jaume Santandreu, Alexandre Ballester o qui signa aquest article, per dir solament uns noms. (Miquel López Crespí)
Damià Huguet: un escriptor marginat
A vegades em sembla que un poeta mallorquí no aconseguirà donar a conèixer mai la seva obra fins a no ser de mort. Vegeu el cas recent de recuperació de l’obra del poeta de Campos Damià Huguet. Obra, de vàlua considerable, que just ara, tants anys després del seu traspàs comença a ser valorada més enllà de l’acostumat cercle iniciàtic.
De totes maneres aquesta “recuperació” pòstuma tampoc és cosa segura, ni molt manco. I faria molt bé el poeta que se sent marginat en el present pel mandarinat controlador de la nostra cultura si no basàs les esperances en un possible reconeixement post mortem.
El cas de Damià Huguet és especial perquè ha tengut sort després de mort, però, repetesc, el cas tampoc no és tan freqüent com hom podria imaginar. Sovint, el neoparanoucentisme aprofita la mort de l’escriptor que no és de la seva colla per a accentuar encara molt més l’aïllament del poeta que no interessa. Aquestes darreres dècades hem estat testimonis de les provatures, a vegades reeixides, de menystenir l´obra de poetes i novel·listes catalans de qualitat indiscutible. Si voleu noms podríem parlar dels menysteniment de l´obra de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Antoni Mus o Gonçal Castelló. Molts d’altres escriptors, homes i dones de provada qualitat literària, d´una vàlua molt més elevada que molts dels envejosos comissaris del tres per quatre, han estat Antoni Vidal Ferrando, Miquel Mas Ferrà, Guillem Rossellló, Alexandre Ballester, Olga Xirinacs, Miquel Rayó, Eusèbia Rayó, Víctor Gayà, Llorenç Capellà... i així fins a desenes i desenes d´autors importants de la nostra literatura. La desvergonya del comissariat que malda per desertitzar la nostra cultura a cops de mentida i de campanyes per a situar-se ells sols, arriba fins al punt d’emprar la premsa i els llibres de memòries per a insultar de forma barroera alguns dels autors esmentats. Darrerament hem estat silenciats, marginats de certes exposicions d’autors mallorquins, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Rayó, Víctor Gayà, Guillem Rosselló, Antoni Xumet, Pere Rosselló Bover, Eusèbia Rayó, Maria Rosa Colom, Jaume Santandreu, Alexandre Ballester o qui signa aquest article, per dir solament uns noms.
Però tornem a la poesia, a la provatura, potser mai reeixida, de rompre aquest nefast cercle de silenci damunt l’obra de bona part dels poetes catalans contemporanis. Sovint ens hem demanat d´on surten, a part del control neoparanoucentista, les dificultats per tal que el potencial públic català pugui conèixer amb certa normalitat la producció dels seus autors.
A totes les dificultats que ja coneixem quant a la difusió popular de la poesia mallorquina hauríem d’afegir, com he escrit en molts d’articles, la indiferència de determinades revistes culturals i suplements de cultura quant a la promoció d’obres i autors, excepció feta dels endollats de sempre, aquells que els clans i màfies consideren oportú promocionar. Ja hem parlat de Damià Huguet, un home marginat també pels clans culturals del moment. Damià Huguet em va contar moltes anècdotes al respecte. Anècdotes de silencis i premis que es mereixia i que no li donaren per simple enveja d’alguns membres de jurats que no podien suportar la seva capacitat creativa. Damià Huguet, amb les seves primeres obres, els poemaris escrits a partir de 1972, parlam d'Home de primera mà (1972), Cinc minuts amb tu (1973), Carn de vas (1976), Esquena de ganivet (1976), Com un peix dins el rostoll (1978), Traus badats (1979), L’encant dels pentenills (1981), Terra de reganyols (1981) i Els calls del manobre (1984) ja havia demostrat abastament la seva vàlua com a poeta. Vàlua que els controladors del moment no li perdonaren. El cercle de silenci a què va ser sotmès, la impossibilitat a vegades de publicar amb normalitat les seves obres, i també, la seva dèria poètica, les ganes de donar a conèixer la poesia que li agradava i li interessava, el varen portar a crear, l’any 1972, l’editorial Guaret, una verdadera fita de cultura i de poesia al marge dels cànons aprovats en aquell moment. Guaret era en el fons una provatura increïble, per la seva qualitat, però també un intent desesperat de sortir de certa marginalitat literària creada pels controladors de sempre, que no perdonaven a Damià Huguet la novetat i valentia de la seva obra poètica.
Un dia de l’any 1985 el vaig entrevistar per al suplement de cultura del diari Última Hora. Ens veiérem al Bar Modern de Ciutat i parlàrem de totes aquestes dificultats i entrebancs. Aquell dia el vaig trobar segur de si mateix i de la seva obra, però desil·lusionat pel poc ressò que havia obtengut en la nostra societat, pel rebuig que havia patit, pels problemes que continuava tenint quant a la possibilitat d'anar publicant la se va obra amb certa regularitat i en editorials d’això que diuen “de prestigi”.
pobler | 16 Octubre, 2007 07:03 |
Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)
Son Espases: Toni Roig en el record
Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.
Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.
No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.
(16-X-07)
pobler | 15 Octubre, 2007 18:26 |
Els protagonistes de La conspiració, evidentment, són fills de la Revolució Francesa, i propaguen les idees de Marat i Robespierre, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intel·lectual, polític i econòmic de la humanitat. (Miquel López Crespí)
La novel·la històrica en la literatura catalana contemporània
La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)
Miquel de Sureda de Montaner, el Joan Baptista Marià Picornell Gomila de la història real, la vida del qual i la dels seus amics, els conspiradors contra el rei Carles IV, hem novel·lat al llibre La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) són exemples cabdals d´intel·lectuals i homes del poble il·lustrats.
Si volia aprofundir en el pensament dels il·lustrats catalans i espanyols del segle XVIII havia de viatjar en el temps, retrocedir molt enrere, més enllà dels llibres i discursos de Marat, Robespierre i Babeuf, llibres i opuscles, cartes i discursos que solament representaven l'expressió política de més d´un segle de lluita cultural contra el poder de l’Església i la monarquia absoluta. A l’estat espanyol l’atac contra les concepcions endarrerides del clergat vaticanista i el poder de la Inquisició comença no solament amb la introducció i traducció de certs tractats luterans del segle XVI: aquest aspecte només seria el començament de la provatura de minar les bases del reaccionarisme cultural fomentat pel Vaticà.
Pens que fóra absurd fer una relació exhaustiva dels llibres d´història o de les obres de poesia, novel·la o teatre que hem llegit per a atrevir-nos a bastir La conspiració o qualsevol altra novel·la històrica. Escriptors admirables com William Faulkner, Maria Aurèlia Capmany, Günter Grass. Issaak Bàbel, Alejo Carpentier, Thomas Mann, Alberto Moravia, Jaume Vidal Alcover, Lev Tolstoi, Maksim Gorki o el mateix Gabriel García Márquez, entre molts d’altres, ham parlat de la necessitat de la informació i la formació per a provar d´enllestir una novel·la història.
En el cas que ens ocupa, comentar els orígens de La conspiració, aquesta tasca inicial de formació i informació no va ser excessivament complicada perquè el tema, la Il·lustració, la Revolució Francesa, l’obra de Jean-Jacques Rousseau, Marat, Robespierre, la França de finals del segle XVIII i començaments del XIX, el coneixement de l’obra de Jean-Jacques Rousseau, ens són prou coneguts des de l’adolescència. Les lectures que dels socialistes utòpics anam fent d’ençà mitjans dels anys seixanta, aquella recerca d´obres de Babeuf, Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Robert Owen, Étienne Cabet o la mateixa George Sand, filla predilecta de tots els utopistes esmentats, ja ens anaven fornint les dades que més endavant necessitàrem per a plantejar moltes de les novel·les històriques que hem escrit en aquests darrers anys.
L’herència cultural i política de què provenen Miquel Sureda i Montaner i els seus companys maçons, protagonistes de La conspiració, és el Renaixement. Homes i dones que en el segle XVI haurien pogut estar al costat dels protestants luterans quan aquests lluitaven contra la corrupció vaticanista, o ben a prop d´intel·lectuals com Francis Bacon, quan aquest començà a qüestionar el domini aristotèlic damunt el pensament universal i propugnà que l´única font de coneixement fiable era l´observació directa de la Naturalesa. La Il·lustració, la gran revolució cultural que té lloc a França durant tot el segle XVIII i que prepara l’adveniment de la República i la Constitució republicana de 1793, comença a bastir-se amb el pensament d´homes com Bacon, però també amb els descobriments científics d´Isaac Newton i el descobriment de la Llei de la gravetat. No cal repetir el que ja hem indicat més amunt. Però són generacions i generacions d’investigadors de tots els aspectes de la ciència els que van preparant, tant l’adveniment del Segle de les Llums, com l’aparició de persones com els protagonistes de La conspiració. Recordem, per acabar, alguns dels trets essencials d’aquest lent avanç cap a la comprensió científica dels fets socials i de la Natura. Als Països Baixos la ciència política surt amb força del fang de la tenebror de l’Edat Mitjana, i Grotius defineix molts dels actuals conceptes del dret natural, aportació que liquida la bruixeria conceptual, que tant afavoria els interessos de les classes dominants de totes les èpoques en recolzar les lleis en els decrets bíblics. René Descartes, enfonsava igualment tota la metafísica de la teologia escolàstica en afirmar que l´home adquiria els coneixements mitjançant els sentits. Spinoza, en considerar diví l´Univers que ens envolta impulsa un panteisme allunyat del dogma escolàstic catòlic i contribueix igualment a dinamitar el món de creences que sostenia tot l’entramat ideològic, és a dir, polític, religiós i cultural, en què recolzava l’Antic Règim.
Els protagonistes de La conspiració, evidentment, són fills de la Revolució Francesa, i propaguen les idees de Marat i Robespierre, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intel·lectual, polític i econòmic de la humanitat.
Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea
Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com
pobler | 15 Octubre, 2007 06:43 |
Els primers cent dies de govern han servit per a posar de manifest la incapacitat de l'esquerra institucional de Mallorca per a gestionar el seu programa electoral. El desencís de la gent que tenia alguna esperança de canvi és manifest, però els aparells partidaris tenen també raons per a mantenir-se en el govern: els càrrecs i les col·locacions que es deriven dels mateixos permeten que cada aparell partidari tanqui files en defensa dels seus llocs de privilegi. No és cap secret que hi ha partits que arrosseguen deutes considerables, i el pas a l'oposició faria perdre moltes col·locacions. (Llorenç Buades)
D'altra banda la gent col·locada es comporta de manera menys crítica amb l'aparell que fa possible el seu lloc de feina. Aquest fet real no acostuma a formar part de l'anàlisi polític de la situació, però en molts casos és determinant. (Llorenç Buades)
Els moviments socials combatius es trobaran, com passa a altres indrets d'Europa, amb una esquerra institucional cada vegada més allunyada dels seus objectius programàtics. La reflexió que s'ha de fer des dels mateixos és com obrir-se pas en l'escenari institucional mitjançant la construcció d'un subjecte polític que sigui expressió dels moviments, i on aquests no puguin ser manipulats. (Llorenç Buades)
Els 100 primers dies del govern del Pacte
Per Llorenç Buades Castell, Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes>
El pacte actual de la dreta insular i l'esquerra política a Balears es va bastir a partir de la impossibilitat electoral del PP de guanyar la majoria per si mateix. El PP volia imposar-se a Unió Mallorquina, i aquesta formació de dreta insular que tenia els seus orígens en les crisi del partit d'Adolfo Suárez, per raons de supervivència ha optat per fer front a la maquinària d'un PP cada vegada més abocat a posicions d'extrema dreta espanyola.
Unió Mallorquina, antiga aliada dels blavers valencians, ha decidit d'aliar-se de nou i a molt bon preu, al Partit Socialista Obrer Espanyol i als seus satèl·lits (Esquerra Unida-Verds, ERC i PSM-EN). Són satèl·lits, per raons molt clares: el Bloc electoral que formen no va ser considerat digne de negociar directament amb UM, i va ser el PSIB-PSOE qui va negociar en nom del Bloc amb UM el repartiment d'espais dins el govern. Aquesta posició subalterna admesa de bon principi ha servit al president Antich per a situar-se en condicions de maniobra immillorables. Antich, després d'estafar a l'electorat i als moviments socials quan ha optat per son Espases ha dit de manera ben clara que si el Bloc abandonés el govern, no per això milloraria la seva capacitat de maniobra. Tot i que el president Antich és un mentider, allò que ha manifestat és la realitat del seu govern. Només UM pot complicar l'acció de govern al PSIB-PSOE, i de moment no hi ha cap raó per a complicar les coses: la quota de poder d'UM és molt important, i a més es fan polítiques pròpies del PP.
S'han acceptat les urbanitzacions de Ses Fontanelles, han començat les obres de Son Quint-Son Muntaner aprovades pel Pacte de Progrés després de la derrota en aquells anys del moviment veïnal, es farà el port esportiu d'El Toro (Port Adriano), el projecte de camp de golf dels amics d'UM serà realitat, Muro s'urbanitza ja a un indret diferent del volgut pel PP i a benefici dels socis actuals, el projecte d'hospital de Son Espases serà realitat.
Els constructors no passen pena perquè tenen 11.000 concessions d'obres signades per l'anterior govern, bona part d'elles destinades a l'especulació, i el sector turístic veu amb bon ulls al nou govern que ha deixat de banda les polítiques de l'ecotaxa. Com que l'avidesa de la patronal no té límits, ara demana al govern que elimini l'impost sobre el patrimoni, que com sabeu només paguen els que disposen de més de 182.182,18 euros, descomptat el xalet o vivenda on viuen.
Com que l'hospital de Son Espases necessitarà d'accessos, es farà el Segon Cinturó amb un canvi de nomenclatura per tal que el Bloc el pugui digerir millor i amb quatre concessions que minimitzin l'impacte. Tot un gran progrés!
El PP va perdre l'aliança. No va perdre les eleccions en el cas de Mallorca i ha aconseguit una gran victòria amb l'acceptació per part del govern de consolidar la seva opció de fer l'hospital a Son Espases. Una de les excuses que s'han posat en contra del moviment Salvem La Real, vinculat durant anys a la lluita contra el projecte hospitalari al costat del monestir del Císter, és que, una vegada feta la concessió per part del Partit Popular de les obres, les indemnitzacions a pagar serien molt fortes. No han volgut ni entrar en consideracions respecte al sistema emprat en la concessió, ni en el fet que el permís d'obra es va fer prèvia eliminació del planell d'una torrentera que es contempla al lloc en el pla Ribas Piera, ni en les possibilitats de no pagar cap indemnització perquè l'empresa constructora ha fet malbé un jaciment bizantí i altres bens declarats d'interès cultural. En reactivar-se les obres altres dipòsits arqueològics patiran les conseqüències de l'opció feta abans pel PP i ara pel Pacte.
La plataforma Salvem la Real, considera traïdors tots els partits polítics institucionals a Mallorca (des del PP al Bloc). Manté el criteri de lluitar fins al final a partir de les consideracions jurídiques i no ha renunciat tampoc a cap mena d'iniciatives mobilitzadores contra la decisió del govern. Les plataformes com Salvem la Real, Sos Can Veiret, la de les Vies, contra el Segon Cinturó i moltes altres han lluitat al llarg dels darrers anys contra les polítiques territorials del PP i han fet possible l'accés al govern dels partits de l'actual Pacte. Els líders polítics del PSOE i del Bloc volien sortir a totes les fotos en les mobilitzacions per tal de salvar el monestir. El PSOE ha fet el que acostuma a fer: incomplir les promeses electorals. El Bloc ha volgut en canvi distanciar-se de la decisió del govern, però els seus dirigents sense cap mena de consulta a les bases ja han decidit que de cap manera deixarien un govern on no governen i on els que decideixen les polítiques fonamentals són el PSOE i UM. Mantenir la credibilitat exigiria sortir del govern i fer polítiques pròpies de suport o rebuig als seus projectes, i també permetria fer valer iniciatives pròpies diferenciades a partir de cada cas concret. Permetria recuperar la credibilitat perduda davant els moviments socials que, de cap manera es poden fiar ara del Bloc com a soci. Fora del govern podrien participar de les mobilitzacions de les plataformes i enfortir els seus projectes polítics. Dins el govern no animaran cap oposició a si mateixos. Altra cosa és que vulguin tenir rèdits electorals del seu cinisme.
Biel Barceló (PSM) va dir que el govern és més que Son Espases, i té tota la raó. És Son Espases, és Ses Fontanelles, és el port esportiu d'El Toro, és el manteniment de portaveus i càrrecs del govern que no parlen el català. També formen part del govern les polítiques sanitàries de privatització del sector que s'obren amb la construcció de Son Espases enlloc de la reforma de Son Dureta. Formen part del govern les decisions de permetre escoles que practiquen la segregació social i per raons de sexe dels alumnes, o les decisions de posar en marxa el batxillerat d'arts a un institut privat concertat quan només n'hi ha dos a Palma.
Formen part del govern les promeses que no es compleixen en relació a la solució dels problemes dels treballadors i treballadores de Salom IB 3 que lluitaren contra el PP i que es mantenen en la mateixa precarietat contractual. Formen part del govern les polítiques antisindicals aplicades a la vaga de Remolcanosa, i formaran part del govern les properes polítiques que ja s'endevinen contra la immigració i que el PSOE, al qual s'han subordinat en l'àmbit de l'Estat farà aplicar en breu.
Els primers cent dies de govern han servit per a posar de manifest la incapacitat de l'esquerra institucional de Mallorca per a gestionar el seu programa electoral. El desencís de la gent que tenia alguna esperança de canvi és manifest, però els aparells partidaris tenen també raons per a mantenir-se en el govern: els càrrecs i les col·locacions que es deriven dels mateixos permeten que cada aparell partidari tanqui files en defensa dels seus llocs de privilegi. No és cap secret que hi ha partits que arrosseguen deutes considerables, i el pas a l'oposició faria perdre moltes col·locacions.
D'altra banda la gent col·locada es comporta de manera menys crítica amb l'aparell que fa possible el seu lloc de feina. Aquest fet real no acostuma a formar part de l'anàlisi polític de la situació, però en molts casos és determinant.
Els moviments socials combatius es trobaran, com passa a altres indrets d'Europa, amb una esquerra institucional cada vegada més allunyada dels seus objectius programàtics. La reflexió que s'ha de fer des dels mateixos és com obrir-se pas en l'escenari institucional mitjançant la construcció d'un subjecte polític que sigui expressió dels moviments, i on aquests no puguin ser manipulats.
Web La FàbricaNo vàrem lluitar per això, no vàrem celebrar el nou govern per això.
Alternativa | 15 Octubre, 2007 07:50
Aquí teniu aquesta interessant carta de Lluís Enric Apesteguia Ripoll, de Deià, sortida al Diario de Mallorca. Valia la pena reproduïrla.
Son Espases i els votants
El punt 2 de l´article 2n de la Constitució Espanyola diu textualment "la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l´Estat". És a dir, la legitimitat de legislar, executar o judicar de les institucions públiques només existeix perquè entre tots la hi hem delegada; oblidar-ho és, sota el meu punt de vista, una de les causes de la crisi democràtica que s´evidencia en una major abstenció cada eleccions.
Fins ara s´ha estat discutint sobre la idoneïtat de construir un nou hospital a Son Espases o reformar completament el de Son Dureta. No vull -ni tenc coneixements abastaments- per dir quina és la millor solució, però sí per quina és l´única democràtica. El nou Govern ha de saber que va ser elegit perquè una mica més de la meitat dels balears vàrem votar els partits que l´integren. Però aquest vot no era un xec en blanc, sinó la rúbrica a un contracte els punts del qual eren el programa electoral del partit elegit. Que el Bloc per Mallorca apostava (i aposta, per sort) per reformar Son Dureta està clar, però el PSIB-PSOE pareix que ha oblidat el que prometia (cit de la pàgina 45 del seu programa): "construir un nou hospital, en el solar de Son Dureta i dur a terme un pla d´obres per mantenir l´actual Hospital Son Dureta, mentre no es disposi de les noves instal·lacions".
Quan un polític promet una cosa per a què el votem després l´ha de complir, ja que som els que votam qui tenim la sobirania per decidir, no els partits; sovint molts fan com si ignorar-ho i intenten substituir la democràcia per una partitocràcia ben disfressadeta. Que ara el president Antich hagi decidit construir nou hospital a Son Espases és un insult als votants: és com si dir "home, vos ho vàreu creure perquè sou com nins petits, ara ens toca als que tenim seny decidir!". Ja basta de tractar-nos com a menors d´edat polítics! Per a les pròximes generals el senyors Zapatero i Rajoy ens poden prometre un milió d´euros a cada mallorquí, després basta que addueixin raons "pressupostàries" o "d´interès general" per a fer-se enrere; l´important és aconseguir el nostre vot, no representar-nos.
No vàrem lluitar per això, no vàrem celebrar el nou govern per això.
Lluís Enric Apesteguia Ripoll
Blog Urxella
pobler | 14 Octubre, 2007 15:52 |
A Maria Joana Canyelles i Margalida Vidal, coordinadores dels actes, i que han estat unes incansables treballadores a les quals hem d´agrair bona part de l´èxit de la participació de les Illes a la Fira de Frankfurt. (Miquel López Crespí)
Vivència de Frankfurt
Potser encara tenim les emocions massa a flor de pell per a parlar amb certa objectivitat de la impressió que ens ha causat la recent participació en la Fira de Frankfurt, la fira de llibre més important del món, sense cap mena de dubte. Crec que encara és massa prest per a calibrar tot el que s´ha fet a iniciativa de l´Institut Ramon Llull i de l´Institut d´Estudis Baleàrics, tant en l´etapa que va ser dirigit per Gabriel Janer Manila com ara, més recentment, sota la direcció de Sebastià Serra. No cal dir que han estat uns dies fructuosos, plens de contactes i noves coneixences, d´intensa relació amb els companys i companyes del gremi, de retrobada de velles amistats, de planificació de futures activitats literàries.
Jaume Pomar, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Àngel Vidal, Maite Salord, Joan Pons, Vicent Ferrer, Miquel López Crespí, Àlex Volney i Gabriel Janer Manila analitzaren fons la problemàtica de la cultura catalana de les Illes. L´acte central de dia 12 d´octubre amb autors illencs, com explica la premsa que seguí tots els esdeveniments de la Fira de Frankfurt, tengué lloc a la Literaturhaus de Frankfurt amb els escriptors esmentats i sota el títol “Les Balears: territori i cultura”. El debat va ser moderat per Sebastià Moranta. L’acte que comptà amb la presència del secretari general del PSM Gabriel Barceló, el portaveu d´UM al Parlament, Tomeu Vicens, el director insular de Cultura Maties Garcies i, també, amb la compareixença posterior de la presidenta del Parlament, Maria Antònia Munar.
Sebastià Moranta ens demanà amb insistència, portat pel seu amor apassionat per la cultura catalana quina literatura fèiem, quins gèneres conreàvem, com analitzàvem les relacions culturals entre les Illes i Catalunya Principat. Altres preguntes es referien a la relació entre literatura i turisme. Es tractava de saber com s´havien reflectit els canvis socioeconòmics de la segona meitat del segle XX en l´obra dels autors mallorquins. Qüestió d´especial importància era també la promoció i difusió dels autors de les Illes a la resta dels Països Catalans.
Talment com comentava en un moment de l´acte a la Literaturhaus, el qüestionari plantejat pels organitzadors exigia, més que una reunió de treball, la concreció d´un seminari de deu dies de durada amb jornades de vuit hores diàries. Però la passió dels escriptors i escriptores de la delegació de les Illes a la Fira de Frankfurt no donà cap símptoma de fatiga i, a part de les taules rodones, dels contactes amb els editors, de preparar les xerrades, conferències i presentacions, encara tengué temps per a gaudir de moltíssimes de les activitats culturals programades. Alguns pogueren assistir a les exposicions de pintura i fotografia, als concerts on han actuat els nostres millors artistes, la representació més genuïna del que és la música catalana a través de la història fins al present.
Però de concerts, presentacions, signatura de contractes, establiment de relacions amb totes les cultures del món, ja n´han parlar molt extensament els companys de la premsa de les Illes, Catalunya Principat i País Valencià que hi eren presents. I també, no en mancaria d´altra!, la premsa alemanya i internacional.
Més que fer una crònica periodística del que ha fet a la Fira de Frankfurt el grup d´escriptors i escriptores de les Illes del qual formava part, el que m´interessava avui era que quedàs constància damunt el paper de l´apassionat sentiment de germanor amb el qual ens hem sentit identificats la majoria de participants en les activitats de la Fira. Un record, doncs, per les paraules i emocions compartides amb tots aquells que han estat prop nostre en aquest viatge cultural. Em ve ara el nom d´aquells i aquelles amb els quals hem parlat, malgrat sigui uns instants, els que han intervengut amb nosaltres en les activitats de la Fira i el d´altres, com Maria Joana Canyelles i Margalida Vidal, coordinadores dels actes, que han estat unes incansables treballadores a les quals hem d´agrair l´èxit de la participació de les Illes a la Fira de Frankfurt. Són tantes i tantes les persones amb les quals hem compartit aquests moments! Sebastià Serra, Antoni Vidal Ferrando, Maite Salord, Melcior Comes, Jaume Pomar, Josep Lluís Aguiló, Vicent Ferrer, Maria Antònia Munar, Gabriel Janer Manila, Joan Pons, Joan Castanyer, Miquel Àngel Vidal, Josep Sitjar, Rosa Maria Colom, Sebastià Moranta, Guillem Rosselló, Àlex Volney, Francesc Moll, Josep Juan Vidal, Miquel Desclot, Miquel Rayó, Gabriel Barceló, Miquel Serra Magraner, Pere Serra, Maties Garcies, Guillem Frontera, Joana Maria Canyelles, Antoni Xumet, Margalida Vidal, Miquel Bezares, Gabriel de la ST. Sampol, Xavier Bru de Sala, Josep Maria Castellet, Pau Faner, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Pere Morey Servera... I, sempre, al costat dels escriptors de les Illes la presència lluminosa de Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, Ramon Llull, Joanot Martorell, Mercè Rodoreda, Joan Salvat-Papasseit, Andreu Nin, Anselm Turmeda, Víctor Català, Jaume Vidal Alcover, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Montserrat Roig i tots els noms dels nostres escriptors que hi vulgueu afegir.
Escriptors de les Illes a la Fira del Llibre de Frankfurt: Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Sebastià Bennàssar, Miquel Bezares, Rosa Maria Colom, Melcior Comes, Pau Faner, Miquel Ferrà, Vicent Ferrer, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Pere Morey, Felip Munar, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Baltasar Porcel, Josep Maria Quintana, Miquel Rayó, Carme Riera, Guillem Rosselló, Maite Salord, Jaume Santandreu, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal Pons, Àlex Volney.
pobler | 14 Octubre, 2007 07:19 |
Damià Pons, Miquel López Crespí, Carme Riera, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Josep Lluís Aguiló, Sebastià Bennàssar, Miquel Bezares, Rosa Maria Colom, Melcior Comes, Pau Faner, Miquel Ferrà, Vicent Ferrer, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Antoni Marí, Biel Mesquida, Pere Morey, Felip Munar, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Josep Maria Quintana, Miquel Rayó, Guillem Rosselló, Maite Salord, Jaume Santandreu, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal Pons, Àlex Volney.
La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)
Poetes mallorquins i traduccions. Les traduccions que aniran a la Fira del Llibre de Frankfurt: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial, Madrid, 2007)
Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.
A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden “oferir res”, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats “intercanvis”, allò de “tu em dones aquell premi i jo t’organitz un cicle de conferències ben pagades”, què podem “oferir”, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també se’n donen sovint.
Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir l’any 2002 quan l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).
La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.
Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorial, eren prou bones. De molts d’anys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris d’obligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.
Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.
I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.
Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares. Un recordatori que encara t’animava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares, amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?
I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.
Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s’ja encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.
La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Caminals d’arena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de l’Ajuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006).
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Literatura catalana contemporània
Literatura catalana moderna – Illes
Escriptors de les Illes a la Fira del Llibre de Frankfurt: Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Sebastià Bennàssar, Miquel Bezares, Rosa Maria Colom, Melcior Comes, Pau Faner, Miquel Ferrà, Vicent Ferrer, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Pere Morey, Felip Munar, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Baltasar Porcel, Josep Maria Quintana, Miquel Rayó, Carme Riera, Guillem Rosselló, Maite Salord, Jaume Santandreu, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal Pons, Àlex Volney.
pobler | 13 Octubre, 2007 17:33 |
El lema sota el qual la cultura catalana és presenta a la Fira del Llibre de Frankfurt és «singular i universal». Singular perquè representa la manifestació col·lectiva d’una entitat compartida (entre les Illes Balears i Pitiüses, Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent, el País Valencià i l’Alguer), i universal perquè no té vocació regional ni provinciana, sinó vocació de ser present al món amb tota normalitat i sense intermediaris. Com som en aquesta magnífica Fira editorial. (Bernat Joan)
Que pertot arreu, al palau de fires i congressos de Frankfurt, dins la Fira del Llibre més important del món, hi hagi rètols fent referència a la literatura catalana, plafons anunciant actes al voltant de la nostra llengua i de la nostra cultura, pantalles indicant taules rodones i conferències sobre les lletres catalanes, ens dóna una dimensió nova, d’un abast que ara mateix difícilment podem sospitar. També ens dóna aquest abast, almenys dins Alemanya, el fet que durant els darrers dos anys s’hagin publicat més de trenta assaigs intentant explicar la realitat dels Països Catalans al públic alemany. Jo mateix, si se’m permet la immodèstia, hi he contribuït amb un d’aquests assaigs, i amb la participació en diversos actes organitzats pels amics editors i universitaris tant del land de Hesse com del conjunt d’Alemanya. (Bernat Joan)
Cultura catalana: singular i universal
Per Bernat Joan i Marí. Eurodiputat d'ERC
La Fira del Llibre de Frankfurt —la Fira més important del món dedicada a la indústria editorial— presenta, en la seua edició d’enguany, com a convidada d’honor, la cultura catalana. L’Institut Ramon Llull, per a la promoció exterior de la llengua i la cultura catalanes, ha tengut una tasca considerable al seu davant: la d’organitzar una presència digna de la literatura catalana, com a convidada d’honor, en aquesta Fira del Llibre. L’any passat la convidada d’honor va ser l’Índia. L’any que ve serà Turquia. Els Països Catalans no hi són convidats com a nació, perquè encara no tenim estat propi, i, per tant, hi hem estat convidats en els termes de «cultura» (és a dir, de manifestació pròpia, diferenciada, a través de la llengua catalana).
El lema sota el qual la cultura catalana és presenta a la Fira del Llibre de Frankfurt és «singular i universal». Singular perquè representa la manifestació col·lectiva d’una entitat compartida (entre les Illes Balears i Pitiüses, Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent, el País Valencià i l’Alguer), i universal perquè no té vocació regional ni provinciana, sinó vocació de ser present al món amb tota normalitat i sense intermediaris. Com som en aquesta magnífica Fira editorial.
Que pertot arreu, al palau de fires i congressos de Frankfurt, dins la Fira del Llibre més important del món, hi hagi rètols fent referència a la literatura catalana, plafons anunciant actes al voltant de la nostra llengua i de la nostra cultura, pantalles indicant taules rodones i conferències sobre les lletres catalanes, ens dóna una dimensió nova, d’un abast que ara mateix difícilment podem sospitar. També ens dóna aquest abast, almenys dins Alemanya, el fet que durant els darrers dos anys s’hagin publicat més de trenta assaigs intentant explicar la realitat dels Països Catalans al públic alemany. Jo mateix, si se’m permet la immodèstia, hi he contribuït amb un d’aquests assaigs, i amb la participació en diversos actes organitzats pels amics editors i universitaris tant del land de Hesse com del conjunt d’Alemanya. Aquí ens podem explicar sense censura, sense pressió mediàtica adversa, sense l’espasa de Damocles de la immediatesa política. Personalment, m’hi sent especialment bé, i crec que la nostra tasca amb vista a l’exterior resulta especialment important.
D’aquesta Fira, n’hauríem d’aconseguir, a més d’un coneixement molt més ampli de la realitat cultural, lingüística i nacional dels Països Catalans a Europa i al món, una bona pila de traduccions de llibres catalans a d’altres llengües. Em va agradar molt veure la primera edició de la traducció de La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda a l’alemany, de la mateixa manera que trob bàsic que autors com Quim Monzó, Jaume Cabré, Isabel Clara Simó, Maria-Mercè Marsal, Josep Piera, Miquel Àngel Riera, i tants i tants d’altres surtin en anglès, en francès, en alemany, en italià, a Europa i al món. A partir de Frankfurt, la literatura catalana ha de gaudir d’una embranzida nova en l’edició mundial, i ha de fer el pas decisiu perquè els nostres autors siguin traduïts amb tota normalitat, amb tota habitualitat, a les diferents llengües de comunicació internacional. Així, contribuirem a fer que, efectivament, la cultura catalana sigui, a més de singular, universal. En tenim vocació, ja ho he dit abans. Volem ser al món directament, sense intermediaris. La nostra participació en aquesta Fira de Frankfurt n’és una bona mostra. Feim bons productes culturals, tenim autors destacats, publicam bones obres… i just ens falta el punt de ser arreu amb normalitat. Si tenguéssim un estat propi tot això ens vendria donat. Com vendria donat el fet que hauríem tengut algun Nobel de literatura (ho hauria estat Guimerà, si la diplomàcia espanyola no ho hagués impedit; probablement ho hauria estat algun autor com Jesús Moncada, o ho podria ser Porcel o el mateix Monzó, si no tenguéssim «adversaris interiors» que s’estimarien més que el Nobel de literatura quedàs desert que no que se l’emportàs un ciutadà espanyol que escrivís en català).
Interactivament, ens ho hem de treballar tot plegat. I, mentrestant, podem anar recollint els fruits d’una cultura que és aproximadament normal, que es vol normal i que es veu com a normal. Comparable, en qualsevol cas, a cultures d’unes dimensions similars a la nostra.
Diari de Balears (13-X-07)
Escriptors de les Illes a la Fira del Llibre de Frankfurt: Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Sebastià Bennàssar, Miquel Bezares, Rosa Maria Colom, Melcior Comes, Pau Faner, Miquel Ferrà, Vicent Ferrer, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Pere Morey, Felip Munar, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Baltasar Porcel, Josep Maria Quintana, Miquel Rayó, Carme Riera, Guillem Rosselló, Maite Salord, Jaume Santandreu, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal Pons, Àlex Volney.
pobler | 13 Octubre, 2007 09:05 |
Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora. (Miquel López Crespí)
Després de Son Espases. Ara el Segon Cinturó
Quan els votants progressistes, les plataformes antiautovies o per salvar la Real; quan sindicats com la CGT, STEI o milers de persones independents, però amants de la terra, espesses la indignació i desencís que senten per la claudicació del Pacte davant els poders fàctics de les Illes per la qüestió de Son Espases, ho fan pensant en l´obscur futur que s´apropa. Son Espases, no ho oblidem, era el test per a constatar si realment es podria avançar en el camí de la preservació del territori i dels nostres minvats recursos naturals, o tot es reduïa a les mentides acostumades. El dirigent d´EU Eberhard Grosske ho diu amb unes altres paraules en el seu blog personal quan demana retirar el projecte de llei del sòl presentat per UM, i textualment afirma que “Son Espases és una empenta objectiva al Segon Cinturó”. Precisament aquesta és la qüestió, el nus del problema que visualitza la claudicació del Pacte fent l´hospital del PP. La indignació popular per la claudicació del PSOE davant els poders especulatius que tots coneixem fa témer el pitjor. Ja no és solament la retirada covarda de l´ecotaxa per a “quedar bé” davant la patronal hotelera. Tothom veu ben clarament, i l´apunt d´Eberhard Grosske ho concreta a la perfecció, que després de ses Fontanelles, Son Espases, el mal anomenat “Port Adriano”, hi vénen de seguida el Segon Cinturó, la Façana Marítima, l´ampliació del port de Palma fins a límits de bogeria inimaginables, el gasoducte... El gasoducte, que representa l´arribada d´energia per a un creixement il·limitat i insostenible: més dessaladores per quan manqui l´aigua, més forns per a cremar els residus que ens envaeixen arreu, més fàbriques d´electricitat per a donar resposta a una demanda sempre en augment, ja que el creixement descontrolat no atura: dubtoses infraestructures per a engreixar els especuladors, més autopistes, hotels, plantes de formigó, polígons industrials per a colonitzar l´interior de l´illa...
Salvar la Real, preservar ses Fontanelles, protegir el Toro (“Port Adriano”) ens servia per a comprovar si aquesta vegada podria haver-hi un canvi en profunditat o si, com de costum, ens trobàvem amb les excuses de mal pagador dels professionals de la mentida. Per a desgràcia nostra, la claudicació davant el PP i els interessos especulatius ha evidenciat que, si no hi ha una ferma vigilància popular, una constant mobilització de les plataformes, partits i sindicats no domesticats, el camí, amb unes petites modificacions per a la galeria, continua essent el mateix que ha seguit sempre la dreta depredadora.
Si el govern del Pacte no va recuperant la credibilitat que ha perdut (molts sectors que donaren suport a les forces progressistes per a foragitar el PP de les institucions ara els diuen “traïdors” i “covards” sense cap mena de contemplació), el desencís anirà augmentant en detriment de l´enfortiment de la societat civil. A menys que els polítics del règim, siguin de dreta o de l´esquerra oficial, el que vulguin sigui precisament això: contribuir a desmobilitzar la societat civil a fi de poder fer la migdiada tranquils i satisfets, sense haver d´estar fiscalitzats pels votants, per les plataformes de lluita que dinamitzen i donen vida a la nostra societat. Per a aquesta munió d´oportunistes que s´han enriquit amb la gestió del règim posant-se al servei dels grups especulatius i encimentadors, les plataformes ciutadanes només serien un estri, un objecte que, com un plat o un tassó de plàstic, es llencen als fems una vegada que s´han emprat. És una visió miserable de la política, un tipus d´instrumentalització partidista que no ha d´envejar res a les acostumades manipulacions de la dreta.
Per això mateix, perquè Son Espases era el test que permetria visualitzar si aquesta vegada el canvi promès era de veritat o una de les mentides a les quals ens tenen acostumats els vividors del romanço, molts sectors socials demanen coherència i dignitat, no solament al PSOE sinó també als socis de govern, és a dir, al Bloc. Hi ha sectors d´EU, la CGT, la Plataforma Salvem la Real, independents, ecologistes de totes les tendències, que demanen insistentment la sortida dels consellers del Bloc del govern PSOE-UM. En un article titulat “Per coherència i dignitat, aneu-vos a ca vostra”, Josep Juárez, secretari d´Acció Sindical de CGT-Illes, ha escrit, mostrant el seu desencís i el de tants i tants sindicalistes davant el fet consumant de la continuació de les obres a Son Espases: “El defensar la Real era i és la lluita emblemàtica per una Mallorca sense corrupció, mirall d´altres lluites en defensa de la democràcia, en el sentit més autèntic del termini, i no en la caricatura que l´haveu convertit”.
Ens demanam si el president Antich serà capaç de redreçar l´actual sotregada. La credibilitat que ara té entre molts dels sectors que l´ajudaren a pujar al poder és prou baixa. No sabem quin conill es podrà treure del capell per a tornar il·lusionar la gent que avui se sent completament decebuda.
A TOTES LES ENTITATS SOCIALS, SINDICALS I CIUTADANES DE MALLORCA
Ahir dia 10 d'octubre, es varen reunir, al Casal d'Entitats Ciutadanes i convocats per la Plataforma per la Democràcia i la Globalització Social, representants de les següents entitats: ATTAC, CGT, EU, Federació d'AAVV de Palma, Plataforma Salvem la Real i STEI-i. Com ja s'havia anunciat en la convocatòria, el motiu era l'anàlisi de la greu situació creada per l'anunci del Govern de les Illes Balears de continuar el projecte de l'hospital de referència als terrenys de Son Espases.
La representant d'Esquerra Unida va explicar com es veuen les coses des del seu partit.
L'anàlisi de les entitats socials coincidí en que aquesta decisió ha estat la més fàcil (cedir davant els poders fàctics) i gravíssima per als interessos generals. En primer lloc, pel desastre madiambiental, cultural, ecològic i social que suposa donar-li continuïtat el projecte del PP sobre l'hospital. Es dóna com a segur, que una de les conseqüències directes de l'hospital a Son Espases serà la construcció del segon cinturó, per atendre la enorme demanda viària que hi haurà. També suposa un mal precedent que durà més dificultats objectives per aturar els altres projectes especulatius i agressius que hi ha en marxa (Ses Fontanelles, Port Adriano, Façana Marítima, etc). A més, els assistents coincideixen en que aquesta decisió suposa un trencament en la confiança cap a un govern (amb tots els que hi formen part) triat justament per fer el contrari del que ara fan.
Davant d'aquesta situació, els representants de les entitats assistents coincideixen en la necessitat d'aixecar la veu de protesta ciutadana, en demanda de rectificació d'una decisió que perjudica als ciutadans i al futur de Mallorca, i veuen la conveniència de juntar forces per fer palesa la indignació per aquests fets. EN AQUEST SENTIT, ES FA UNA CRIDA A LA CONSCIÈNCIA CIUTADANA PER A QUE, DONADA LA IMPORTÀNCIA DELS MOMENTS QUE VIVIM, ES FACI UN ESFORÇ UNITARI PER DEFENSAR MALLORCA I A LES FUTURES GENERACIONS DAVANT, L'ESPECULACIÓ I LA DESTRUCCIÓ.
És per això que s'acorda convocar a totes les entitats que puguin compartir aquesta necessitat, per a una reunió, EL PROPER DIMARTS, DIA 16 D'OCTUBRE, A LES 20,00 HORES, AL CASAL D'ENTITATS CIUTADANES DE PALMA (Carrer Montenegro, 8), per a PREPARAR UNA CONVOCATÒRIA DE MOBILITZACIÓ CIUTADANA, EN PROTESTA PER LA DECISIÓ DEL GOVERN SOBRE SON ESPASES, I EN DEMANDA DE RECTIFICACIÓ.
Els representants de les entitats assistents
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
pobler | 11 Octubre, 2007 06:52 |
Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.
La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)
Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.
L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.
Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.
Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".
Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".
pobler | 10 Octubre, 2007 11:16 |
Fira de Frankurf. Dia 12 d´octubre hi haurà intervencions de Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Josep Lluís Aguiló, Miquel Bezares, Maite Salord, Àlex Volney, Melcior Comes, Jaume Pomar, Jean Serra, Vicent Ferrer, Joan Pons i Miquel Àngel Vidal.
Escriptors de les Illes a la Fira del Llibre de Frankfurt: Josep Lluís Aguiló, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Sebastià Bennàssar, Miquel Bezares, Rosa Maria Colom, Melcior Comes, Pau Faner, Miquel Ferrà, Vicent Ferrer, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Pere Morey, Felip Munar, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Baltasar Porcel, Josep Maria Quintana, Miquel Rayó, Carme Riera, Guillem Rosselló, Maite Salord, Jaume Santandreu, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal Pons, Àlex Volney.
Avui s'inaugura, per fi, la Fira de Frankfurt. I la cultura catalana, convidada d'honor de la mateixa, s'hi presenta com el que és. Però avui cal recordar que no ha estat fàcil aconseguir-ho i per això és un dia en el qual cal agrair el treball dels qui ho han fet possible: la tenacitat dels escriptors en català, la comprensió de molts escriptors catalans en espanyol, l'entusiasme de les editorials i el treball ben fet de les institucions, començant per l'Institut Llull. Enmig de tant desencís com patim els darrers mesos aquest és un fet remarcable a favor, que per tant cal que gaudim. (Vicent Partal)
Frankfurt, finalment
per Vicent Partal , director de VilaWeb
Avui s'inaugura, per fi, la Fira de Frankfurt. I la cultura catalana, convidada d'honor de la mateixa, s'hi presenta com el que és. Però avui cal recordar que no ha estat fàcil aconseguir-ho i per això és un dia en el qual cal agrair el treball dels qui ho han fet possible: la tenacitat dels escriptors en català, la comprensió de molts escriptors catalans en espanyol, l'entusiasme de les editorials i el treball ben fet de les institucions, començant per l'Institut Llull. Enmig de tant desencís com patim els darrers mesos aquest és un fet remarcable a favor, que per tant cal que gaudim.
S'ha parlat de Frankfurt durant tants anys i ha estat tot tan complicat que sembla impossible que haja arribat el dia d'avui i haja arribat bé. Podem esperar encara algunes canonades, és clar. I la incomprensió aquesta pesada i rancuniosa del qui han fet un conflicte d'allà on no l'hauria d'haver hagut mai. Però ara, avui, tot això tant hi fa ja. Avui és l'hora triada per a mostrar-nos al món editorial i cultural com el que som, és el moment, com ja s'ha vist, de començar a replegar fruits en forma de contractes i traduccions dels nostres escriptors i evidentment també és el dia per a sentir-nos orgullosos de la capacitat, modernitat i ambició demostrada en aquest esdeveniment.
Som, i com el que som ens presentem, una cultura fràgil però ben forta, com ensenya el bell disseny de Miquel Barceló, una cultura europea sense concessions, moderna però arrelada, plural i per això mateix rica. Som un món d'idees, sensacions i propostes que oferim a la resta del món sense falsa modèstia però tampoc amb l'orgull inflat.Tots els qui parlem català avui podem somriure una mica satisfets per haver-ho aconseguit.
Tota la indústria mundial del llibre sap avui i alhora té una oportunitat única per a saber-ho a partir d'avui, que en aquest racó de la Mediterrània uns centenars d'escriptors han escrit i escriuen llibres tan bells i profunds com ho han fet escriptors d'arreu del món però que ho han fet en una llengua que ens fa únics. Ni Àusias March, ni Joanot Martorell, ni Ramon Llull, ni cap dels noms que els ha seguit són segurament el millor escriptor de la història. Però són tant bons com els bons escriptors de qualsevol altra cultura del món i a que es conega això i es reconega és al que aspirem.
Avui a Frankfurt tots els catalanolectors, de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer ens sentim per primer vegada uns entre tants i això no hauria de tenir mai més marxa enrere. Tant de bo cada vegada hajam d'explicar menys els perquès i el coms. Només volem compartir amb els altres aquests llibres que tant hem gaudit i estimat, aquests llibres que ens han ajudat a créixer i que ens han fet riure o plorar. Aquests llibres que esperem que siguen assaborits arreu del món perquè ens agraden i són bons, deslliurats dels peatges polítics que hem hagut de pagar i encara paguem en aquest país. Ser més normals, ser tant normals com ho poden ser qualssevol altres, és una aspiració permanent del nostre país des dels inicis del catalanisme. I avui a Frankfurt fem un pas més en aquesta direcció, un pas que ha costat però que ha valgut la pena.
VilaWeb (9-X-7)
pobler | 10 Octubre, 2007 06:27 |
Diari de Balears: Per coherència i dignitat, aneu-vos a ca vostra . (Pep Juárez, secretari d’Acció Sindical de CGT-Balears.Palma).
Senyor Antich, senyores i senyors del Govern de les Illes Balears: La vostra decisió de continuar amb la pilotada especulativa del nou hospital a Son Espases no és una decisió qualsevol. Aquesta era la prova de la vostra coherència política i, arribat el moment decisiu, l’heu cagada (perdonau l’expressió). I no hi valen llàgrimes de cocodril, ni mostrar electrocardiogrames de mala consciència.
Defensar la Real era i és la lluita emblemàtica per una Mallorca sense corrupció, mirall d’altres lluites en defensa de la democràcia, en el sentit més autèntic del termini, i no en la caricatura en què l’heu convertit. Salvar la Real, més enllà de la seva enorme importància, és el símbol d’aquesta altra Mallorca possible i necessària, com així ho hem dit milers de ciutadans (no fa gaire, vostès també) al carrer. Fa sis mesos sabíeu el que ara sabeu, sobre Son Espases.
I si ignoràveu el que tothom sabia, encara és més inquietant: vos ho podríeu haver imaginat, mirant com se les gasten les màfies d’aquesta terra, amb antecedents com el de l’any 1999, amb la incineradora de Son Reus, i tants d’altres exemples.
Llavors, per què vàreu prometre en campanya electoral el que sabíeu que no éreu capaços de complir? Per ventura serà perquè no pensàveu (ni potser volíeu, atesa la «qualitat» del vostre treball com a oposició) arribar al Govern? En aquesta hipòtesi, vos vàreu permetre el luxe de fer una mena de carta als reis màgics, com a programa electoral, tan enfora de l’abast de la vostra capacitat política?
Ara voleu adornar la vostra decisió prometent «protecció boscosa» i altres «proteccions» per al monestir de la Real. Per favor, deixau d’insultar la intel·ligència de la gent! Heu ignorat (amb la complicitat i el silenci dels mitjans de comunicació, com en temps del PP) les raons exposades per la Plataforma Salvem la Real, que van alertant sobre el fet que el macronyarro hospitalari el fareu en una torrentera humida i un jaciment arqueològic que ja ha estat arrasat, en part, amb total impunitat, fets pels quals no sereu capaços de demanar responsabilitats. Apel·lar a raons de necessitats sanitàries també sona a buit, atenent a la renúncia d’aprofitament dels recursos actuals, que menyspreau, independentment dels arguments (aquests sí, progressistes) que posen en qüestió que l’atenció sanitària de la població hagi de passar per la construcció de macrohospitals gestionats pel negoci privat. El frau que ara protagonitzau està nu, no ja de política d’esquerres, sinó fins i tot dels mínims criteris de gestió racional de recursos. Senzillament heu cedit al xantatge, obrint una autopista als especuladors i oportunistes, més perniciosa que les d’asfalt.
Senyores i senyors dirigents del Bloc: també tot això val per a vosaltres. D’alguna manera, especialment per a vosaltres. El que forma part d’un pacte de govern, dient que és d’esquerres i nacionalista, i no se’n va tot d’una davant d’aquest atemptat a Mallorca i a la democràcia, és còmplice. Ja heu dit que no partiríeu, amb l’argument que, si ho feis, «vindrà la dreta».
Perdoneu que vos digui que, vist el que hem vist, la dreta no se n’ha anada, del Consolat de la Mar. És més: allò que realment du la dreta política al poder és l’actuació de governs com el d’Antich, del qual formau part. No és la primera vegada: recordau el pacte «de progrés» (amb la dreta d’UM, com ara, que ningú no se n’oblidi). També el felipisme dugué de la mà l’aznarisme, i pot ser que Zapatero vagi pel mateix camí. La vostra situació i les vostres decisions tenen molt a veure amb el model vertical de construcció del Bloc, on la base militant pinta ben poc i ara se sent marginada i traïda. Però tot això, per raons d’espai, ho comentarem un altre dia.
Uns i altres heu perdut la credibilitat, per no defensar els valors de l’esquerra i per incomplir les vostres promeses. Vos creis que teniu el poder polític quan, en realitat, sou com el majordom (primus inter pares) que, això sí, per demostrar la seva vàlua, posa més interès a mantenir l’ordre de la casa, que el propi fill de l’amo. Rectificau aquesta decisió, si en sou capaços. Si no, heu de saber que ja no representau els qui vos varen votar. I perduda la legitimitat, si almanco vos queda coherència i dignitat, vos n’heu d’anar a ca vostra.
Pep Juárez, secretari d’Acció Sindical deCGT-Balears.Palma.
Diari de Balears (10-X-07)
Valentia i coherència això és el que els demanam ni menys ni manco. (Blog Urxella- Alternativa – Esquerra Unida- Els Verds de Pollença)
Manifestar-se contra un mateix.
Alternativa | 01 Octubre, 2007 07:47
Abans de seguir comentant el ple no he pogut evitar fer un article sobre la manifestació del dissabte convocada per la Plataforma 'Salvem La Real', que reuní 400 persones a la plaça de Cort de Palma. A la mateixa varen asistir membres de la cúpula del Bloc - Biel Barceló, Eberhard Grosske i Miquel Àngel Llauger... en teoria per deixar clar el seu rebuig a Son Espases .
La meva opinió és que formar part del govern i anar a aquesta concentració és un fet absurd i il·lògic, ja que significa manifestar-se contra un mateix. Un gest de cara a la galeria sense cap utilitat pràctica, ni moral, ni ètica.
Si realment es volia deixar clar el rebuig contra Son Espases no l'haurien d'haver deixat tan obert al pacte de govern on només es parlava de:"Paralitzar les obres de Son Espases i analitzar la situació econòmica, jurídica i patrimonial per tal de comprovar la factibilitat de construir un nou hospital al solar de Son Dureta" Però clar entrar a formar part del govern era massa temptador. I continuar en ell també ja que el portaveu del BLOC, Biel Barceló va afirmar a la concentració que el Bloc no es planteja trencar el Pacte si s'opta per Son Espases perquè això només agradaria al PP. Jo he parlat amb un grup de gent d'esquerres dels més diversos i o bé ens hem fet del PP o Biel no ha demanat que opinen les bases del BLOC.
Els membres del BLOC que són al govern haurien de ser coherents i tenen dos camins
1.- En cas de que finalment l'hospital es faci a Son Espases, es pot assumir que no havia altra opció factible i que s'ha complit el pacte de govern. Un pacte en el que el tema de Son Espases no es va saber o bé negociar o situar com punt primordial.
2.- Si realment es pensa que havia altra opció factible el que s'ha de fer es sortir del govern per un incompliment del pacte sense excuses.
El que mai s'ha de fer és jugar a estar en el govern i a l'oposició, i aquesta és la impressió que m'han donat les paraules de Biel Barceló a la concentració dient que el Bloc no es planteja trencar el Pacte si s'opta per Son Espases però si que si això passés, la decisió no s'hauria pres de manera consensuada i la «lleialtat» al pacte quedaria danyada.
A la concentració es cantava «No enterrem les esquerres a Son Espases», però podem canviar esquerres per BLOC, ja que el gran perjudicat d'aquesta decisió serà el BLOC i no el PSOE. I si en març no n'hi ha un diputat del BLOC ... Quin futur ens espera?
Valentia i coherència això és el que els demanam ni menys ni manco.
Blog Urxella (1-X-07)
L'esquerra institucional juga ara al paper del bon policia, com a les comissaries del franquisme, i com va passar arreu d'Europa en el cas de la guerra de Bòsnia, o en les vagues generals, o en el cas de la base militar dels EUA a Itàlia que ha provocat la crisi del govern Prodi, té la poca vergonya de situar-se en el camp dels manifestants. Ara Jekyll, ara Hide. Allò que no farà es dimitir del govern perquè avui en dia el més important de la política són els càrrecs, i allò que fa la política és donar llocs de feina més agradables que a l'empresa privada, i amb més possibilitats de remenar algunes cireres. (Llorenç Buades)
El Pacte governa per a la dreta
Per Llorenç Buades Castell
No es nou. Tot és vell i mal de coure. Els que al llarg dels anys n'hem après de la conducta dels polítics d'esquerra ja no tenim lloc per a les sorpreses. Esment els d'esquerra perquè és sabut que els de dreta no solen mentir i acostumen a fer el que el seu electorat reclama: ports esportius, camps de golf, escoles privades, autopistes, privatitzacions, segregació social.
En canvi els d'esquerra diuen lluitar per la cosa pública i accepten privatitzacions (com ara l'ampliació del batxillerat d'art al CIDE en comptes de fer-ho al sistema públic), finançament del transport privat (com ara els autocars escolars). Diuen lluitar per la cosa pública i privatitzen la costa en el cas d'El Toro. Diuen lluitar per la sostenibilitat i permeten la destrucció de Ses Fontanelles. I a Son Espases, juguen al igual que va fer Felipe González amb el Otan de entrada, no.
Construeixen a Muro, i no han aturat la construcció a Son Quint que ells mateixos proposaren en l'aterior pacte. Autoritzen un camp de golf a benefici dels amics d'UM.
Diuen que ofereixen els llibres gratis, però només arriben a 100 euros i aquests no arriben a l'ESO, i com que els llibres s'han de tornar, possiblement els llibres tornats superin el cost de la subvenció en alguns cursos. La xocolata del lloro: el PP també en posava de llibres gratis en alguns indrets.
S'enriuen de l'electorat. Això és el que fan. Saben que l'electorat els donarà l'esquena una vegada, però que tanmateix, hi tornarà per allò del mal menor.
La política s'ha convertit així en l'art de fotre a l'electorat d'esquerra, perquè el de dreta més aviat està content amb els seus, i quan es preocupa per la cosa pública exigeix polítiques més antisocials en benefici de pocs.
A grans passes l'esquerra institucional cedeix, i lamentablement, els moviments socials, cada vegada més raquítics tornen a situar l'esquerra a les institucions.
Com que mantenir-se al govern és l'objectiu principal de les esquerres subsidiàries del PSOE i de la dreta regional, han après la lliçó del que fan els seus símils europeus: el joc del bon policia i del mal policia.
L'esquerra institucional juga ara al paper del bon policia, com a les comissaries del franquisme, i com va passar arreu d'Europa en el cas de la guerra de Bòsnia, o en les vagues generals, o en el cas de la base militar dels EUA a Itàlia que ha provocat la crisi del govern Prodi, té la poca vergonya de situar-se en el camp dels manifestants. Ara Jekyll, ara Hide. Allò que no farà es dimitir del govern perquè avui en dia el més important de la política són els càrrecs, i allò que fa la política és donar llocs de feina més agradables que a l'empresa privada, i amb més possibilitats de remenar algunes cireres.
I per això mateix, les esquerres abans socialdemòcrates, i les abans filocomunistes, reculen a Europa i avancen els feixismes.
La militància d'esquerra ha davallat en picat, i té moltes raons per fer-ho, perquè mentre no es refaci de la crisi de les direccions de l'esquerra política, qüestió aquesta anunciada per Trotsky en el seu dia, l'esquerra no té més futur que el nominal.
En aquests efectes, el cas del PRI mexicà (Partido Revolucionario Institucional) és un bon exemple de com es tergiversen les paraules.
Allò que ha de fer l'esquerra en el parlament és condicionar les polítiques des de l'oposició parlamentària i social al govern i no implicar-se en sostenir un govern que a la fi només fa polítiques de dreta.
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
pobler | 09 Octubre, 2007 17:11 |
Pens que si amb unes eleccions autonòmiques tan recents, i amb unes eleccions generals tan properes no s'ha complit les promesa més llampant i més explícita, què es pot esperar dels altres compromisos electorals? (Nanda Ramon)
Una sèrie de posts em demanen la meva opinió sobre tota la qüestió de Son Espases. Vet aquí què en pens:
Pens que és una decisió incomprensible i una pèrdua de credibilitat innecessària.
Pens que Son Espases era una bandera i una promesa i que encara ara no hi ha cap argument tècnic que impedesqui complir-la.
Pens que la de la Real ha estat una de les lluites més coratjoses que ha donat la nostra terra i que estic orgullosa d'haver-hi donat una mica de suport i de consol.
Pens que hi he fet amics i coneixences. Pens que n'he après moltes coses.
Pens que Palma no es pot permetre destrossar el seu entorn rural, patrimonial i natural.
Pens que si amb unes eleccions autonòmiques tan recents, i amb unes eleccions generals tan properes no s'ha complit les promesa més llampant i més explícita, què es pot esperar dels altres compromisos electorals?
Pens que dia 27 de maig molta de gent va votar PSOE perquè realment pensaren que era l'opció més "útil" per aturar la destrucció de Mallorca.
Pens que les darreres setmanes s'ha dedicat més temps a entretenir-mos i a preparar l'ambient per a la "mala notícia" que cercar alternatives reals i efectives.
Pens que és normal que la gent passi de la política i que no vagi a votar. Però també pens que és una llàstima.
Pens que si les forces realment nacionalistes, progressistes i ecologistes del nostre país tenguessin un pes més decisiu això no passaria.
Pens que sempre quanyen els mateixos: els que destrueixen, els que enganen, el que guanyen els doblers a palades...
Pens que protegir és sempre difícil, parcial i provisional. I en canvi, la destrucció sempre és fàcil, exhaustiva i irreversible.
Pens que a Son Espases hem lluitat pel paisatge, pel patrimoni, per la història, pel futur de la nostra ciutat... però també per la dignitat i la honestedat. Com es pot continuar amb una obra pública construïda directament sobre la corrupció?
Pens que el BLOC ha fet el que havia de fer: lluitar fins al darrers moment i de la manera més contundent i explícita possible.
Pens que és curiós que avui els opinadors diguin que Antich és valent i el BLOC, covard.
Pens que crida l'atenció que en derterminats àmbits (suposadament a favor de la Real) siguin més crítics amb el BLOC, que s'ha mantingut fidel a la seva promesa, que amb qui ha canviat de parer, o amb qui mai n'ha fet gaire bandera. Deu ser una nova manifestació d'autoodi, dic jo.
Pens que ha estat una mala setmana i que no sabem encara com refer-mos.
Pens que no agrairem mai prou als qui lluiten, la seva lluita; ni als que hi creuen, la seva fe.
Pens que això no té remei. Vull dir la vida. Vull dir jo mateixa.
Blog Nanda Ramon (7-X-07)
Els que hi entenen, troben que ara cal mirar al futur i no fer qüestió de l’engany. Troben que hem de confiar —perquè sí— en aquells que han començat el seu govern mentint-nos en l’assumpte del que havien fet bandera. I la memòria històrica? Els que hi entenen, en política, són propensos a clausurar la història en els primers anys de la transició. Quines presses, per girar fulla. La gran paradoxa: en el fons, se’ns demana que ens fiem del molt honorable Francesc Antich quan ens diu que no hi havia altra solució, etc. Per què ens n’hauríem de fiar? Persones fins i tot del seu mateix partit, amb tanta o més informació, alguns amb més formació, amb tant o més criteri que ell, el desmenteixen (en privat, és clar). Qui ens assegura que no ens enganya una vegada més? (Guillem Frontera)
Els que hi entenen
El molt honorable —per honor que no quedi; a Mallorca valoram més l’honra— senyor Francesc Antich no sembla disposat a pagar la factura, creu que se’n pot sortir donant una propina: li ha fet mal el cor, diu. Francina Armengol, més creïble, diu que el té destrossat. Francina Armengol té principis, té dignitat política, té sensibilitat social, la cultura és part de la seva manera de viure: s’entén que els esdeveniments de Son Espases li hagin destrossat el cor —com a tanta de gent honrada, d’altra banda. Però ara tot es mou en la mateixa direcció: passar pàgina com més aviat millor: i d’aquesta tàctica en són promotors més o menys les mateixes persones que es tirarien a la piscina per reivindicar la memòria històrica. No serien massa creïbles els arguments a favor de desenterrar la memòria històrica posats en boca dels mateixos que ara volen enterrar una ignomínia adduint arguments de política real. Per començar, no s’acaba d’entendre perquè ningú no ha posat el molt honorable Antich en situació d’haver de respondre a una pregunta elemental: per què durant la campanya, i abans, Son Espases va ser utilitzat com a bomba tòxica contra el PP i se varen nodrir les esperances de la gent més sensibilitzada en la defensa del territori i del patrimoni cultural del país? Ja sabia aleshores que no hi havia cap altra solució?, suposant que no se’ns hagi enganyat novament: qui et diu una mentida és un mentider. No ho sabia? Qui dels seus, en aquest cas, li havia escatimat informació? O tot havia anat altrament? Passat el fibló, ara els mitjans de comunició tenen espai per tornar una mica enrere —la memòria— i mirar de saber perquè se’ns ha enganyat. A favor de passar pàgina com més aviat millor es manifesten mecànicament els que entenen de política. Els que hi entenen, troben que ara cal mirar al futur i no fer qüestió de l’engany. Troben que hem de confiar —perquè sí— en aquells que han començat el seu govern mentint-nos en l’assumpte del que havien fet bandera. I la memòria històrica? Els que hi entenen, en política, són propensos a clausurar la història en els primers anys de la transició. Quines presses, per girar fulla. La gran paradoxa: en el fons, se’ns demana que ens fiem del molt honorable Francesc Antich quan ens diu que no hi havia altra solució, etc. Per què ens n’hauríem de fiar? Persones fins i tot del seu mateix partit, amb tanta o més informació, alguns amb més formació, amb tant o més criteri que ell, el desmenteixen (en privat, és clar). Qui ens assegura que no ens enganya una vegada més? Els que hi entenen, en política, són molt bons de conformar: només els és menester una versió oficial. Abans sabien que l’hospital no es podia fer a Son Espases. Ara saben que no hi ha altra via. Una pentecosta invisible els ha il·luminat, els ha convertit de sobte en experts en tantes ciències que els ignorants ens sentim aclaparats. Què en saben de molt! En saben tant que coincideixen a propugnar allò que interessa als més honorables de tots: un pacte de silenci.
Guillem Frontera. Escriptor.
Diari de Balears (9-X-07)
És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació. (Miquel López Crespí)
L´hospital de Jaume Matas
La decisió del president Antich de continuar amb el projecte estrella del PP fent l´hospital a Son Espases és motiu de nombroses reflexions i comentaris. I també, com no podia ser altrament, d´un profund desencís que augmenta entre les fileres progressistes, entre tots aquells i aquelles que volguérem creure altra volta en les promeses dels professionals de la política. N´hem parlat en alguna ocasió des d´aquestes mateixes pàgines d´opinió. Per als més cínics, alguns centenars de vividors del romanço que són en nòmina i només compareixien a les manifestacions de la Plataforma Salvem la Real! per a aconseguir la cadireta, la decisió del president és la més lògica i coherent. En el fons, tots aquests especialistes de la mentida i la mistificació no creien en el contingut de les pancartes que portaven quan eren al carrer en lluita aparent contra el PP. Com han fet sempre els oportunistes de totes les tendències, tan sols eren al costat nostre per provar de treure rendiment personal a la lluita de les plataformes antiautopistes, a les plataformes de ses Fontanelles, al valent col·lectiu de Salvem la Real! Empraven les mobilitzacions del poble com a estri, com un simple objecte manipulable. L´oblit de les promeses i de les lluites de les plataformes, l´elaboració d´excuses de mal pagador, increïbles i gens elaborades, així ho han fet veure a una gran part de l´electorat progressista que SÍ que, per enèsima vegada, provaven de confiar novament en uns professionals de la política que sempre ens acaben enganyant.
És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació.
Però les promeses electorals sembla que són sempre el mateix: cortines de fum per a rapinyar uns vots als incauts i, damunt la suor, les il·lusions i esperances del poble, aconseguir fruir dels bons sous i privilegis que comporta la gestió del règim.
Tot plegat d´una grisor política vertaderament esfereïdora. Potser mai, en tots aquests anys de renúncies i claudicacions no s´havia vist tan clarament la supeditació d´aquells que diuen ser els nostres governants a la banca i els especuladors. Qui ha escrit l´article més trist i més desesperat sobre totes aquestes qüestions que comentam ha estat l´escriptor Llorenç Capellà, que era al costat nostre en la manifestació de l´altre dia per a demanar coherència i dignitat al govern progressista. Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira”.
(9-X-07)
pobler | 09 Octubre, 2007 15:10 |
Costa decideix esdevenir sacerdot, fer-se "soldat de Crist", combatre a la seva manera el "desordre" que regna en el món d'ençà, pensa, que es consolidaren les idees de la Revolució Francesa. El pare, Miquel Costa, no hi posa entrebancs i, malgrat que s'hauria estimat molt més que el seu fill hagués fet la carrera de dret a Madrid i hagués esdevengut el seu hereu i continuador al capdavant de les propietats familiars, es resigna amb la decisió del fill. (Miquel López Crespí)
Costa i Llobera: el poeta il·luminat
Després de la publicació de la novel·la Defalliment (El Gall Editor) és feia evident que, per la importància del personatge Miquel Costa i Llobera, per com aquella figura havia aconseguit que la seva història em continuàs interessant malgrat el material ja escrit, sorgís una continuació i ampliació de Defalliment. Parlam de la novel·la que ara acaba d'editar Pagès editors de Lleida. En Damunt l'altura he ampliat els capítols que fan referència als seus anys d'infantesa i adolescència a Pollença. Anys que, sota la influència del seu oncle Miquel Llobera i de la mare de Costa, Joana Aina-Maria Llobera, van conformant el seu tarannà literari i cristià. En aquest sentit, el pare, Miquel Costa, no deixa de ser un ric propietari conservador però que, en els aspectes culturals, no tendrà la importància del seu cunyat, Miquel Llobera, en la conformació de la consciència del futur autor de Poesies i tantes obres cabdals de la literatura mallorquina.
Era necessari, doncs, ampliar els capítols que havia dedicat en la novel·la Defalliment a aquesta decisiva infantesa pollencina. I per això Damunt l'altura s'inicia amb aquesta Pollença de finals del segle XIX que tanta influència tengué en el nostre personatge. Els capítols "Les dones d'aigua", "L'agre de la terra", "Pobres i rics", "Torrent de Pareis", "Els amics" i "Damunt l'altura" són una bona prova del que explic.
L'estada de Costa a Madrid quan era universitari, amb poca fortuna evidentment, i que a Defalliment comptava amb dos capítols, a Damunt l'altura s'amplia amb un de nou, "La bruixa" que novel·la l'herència de la Revolució Francesa, les Corts de Cadis, el pensament de Pi i Margall i el krausisme dins la consciència dels estudiants que són a la vora de Miquel Costa i Llobera en aquells anys de disbauxa juvenil a la capital de l'estat. El retorn a Pollença, el retrobament amb les arrels pollencines, amb el record de la mare, les primeres contradiccions literàries, són novel·lats en els capítols "El retorn" i "L'Oda a Horaci". Aquests anys a Pollença, abans de marxar a Roma, són decisius quant al retrobament de Costa i Llobera amb ell mateix i amb les arrels catòliques inculcades per la seva mare. No oblidem que una de les primeres "joguines" del Costa i Llobera infant és un vestit de sacerdot adequat a la seva edat que li cusen la mare i les cosidores de Can Costa. Els primers jocs d'aquell al·lotet són precisament uns jocs ben especials: jugar a dir missa. L'infant Miquel Costa i Llobera entretén els nins de les cases benestants pollencines amb llargs oficis dins la seva cambra, resos d'avemaries i parenostres, processons religioses per dins el gran casal que la família té a Pollença.
Quan Costa retorna dels seus estudis a Madrid, podríem dir que "fracassat", el poeta s'ha de plantejar novament el sentit de la seva vida. Costa es troba que té al davant tot el temps del món. Recordem que és fill d'un gran terratinent mallorquí amb munió de gent que treballa per a ell i la seva família. Ara, sense cap obligació concreta, ja que el pare s'encarrega de la direcció dels negocis agraris familiars, el futur sacerdot disposa de dies, setmanes i mesos sencers per a aprofundir novament en els fonaments de la cultura grecollatina de la qual seria un mestre avantatjat. Una cultura que li servirà, mitjançant aquesta sòlida coneixença, per a transformar el llenguatge poètic català i de rebot tota la poesia catalana de la seva època. Miquel Costa i Llobera, s'ho volgués proposar o no, acaba amb la majoria d'aspectes estantissos del jocfloralisme del XIX i inicia el que es pot considerar la poesia catalana contemporània. I la seva obra significa també l'inici d'aquest nou món poètic i literari no solament per la força del seu llenguatge renovat i creatiu, sinó sobretot per la temàtica, sovint vitalista, que impregna la majoria de les seves composicions.
Pollença, el retrobament amb els orígens familiars i culturals, els contactes cada vegada més intensos amb els amics i intel·lectuals del moment, Ramón Pico i Campanar, Joan Rosselló, Josep M. Quadrado, Antoni Rubió, Joan Lluís Estelrich, decideixen quin ha de ser el destí del personatge central de la nostra novel·la.
I Costa decideix esdevenir sacerdot, fer-se "soldat de Crist", combatre a la seva manera el "desordre" que regna en el món d'ençà, pensa, que es consolidaren les idees de la Revolució Francesa. El pare, Miquel Costa, no hi posa entrebancs i, malgrat que s'hauria estimat molt més que el seu fill hagués fet la carrera de dret a Madrid i hagués esdevengut el seu hereu i continuador al capdavant de les propietats familiars, es resigna amb la decisió del fill.
Els anys passats a Roma estudiant la carrera sacerdotal a la Gregoriana conformen el desenvolupament dels capítols "Temporal", "Soldats de Crist", Ruïnes", "Els tresors del Vaticà", "Sant Jeroni" i "Darrera caminada per Via Appia Antiga" de la novel·la Damunt l'altura.
pobler | 09 Octubre, 2007 06:51 |
Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. (Miquel López Crespí)
Son Espases i els enterradors d´esperances
Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant, per l´imperialisme desfermat de les nacions opressores), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca. Pensam que els partits del Pacte haurien de ser més exigents amb aquells que, com la portaveu, quan intervenen públicament en castellà també ho fan en representació del PSM, d´Unió Mallorquina, d´Esquerra Unida i d´Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Convendria prendre bona nota i evitar aquests nyarros que fan riure Joan Flaquer, l´antic portaveu del PP, que sempre ha intervengué en català. Què potser el PSOE, per ser-ho, no té l´obligació d´emprar públicament el català?
Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.
No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior i, almanco, serviria per a canviar la nefasta política del PP.
El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.
La plataforma Salvem la Real també mostrà la seva «decepció» per la decisió i, al contrari que lassociació de veïns, advertí que els seus integrants se senten «utilitzats i traïts».
«Utilitzats perquè aprofitaren la nostra protesta per guanyar les eleccions», assegurà la portaveu Aina Calafat. «I traïts perquè han fet el mateix que els altres però amb l’agreujament que aquests estaven en contra i ara continuen les obres».
L’activista afirmà que les «excuses» que empra el Govern per justificar l’elecció de Son Espases «no valen per a res» perquè, segons ella, l’hospital no podrà estar acabat en tres anys i provocarà un «col·lapse de trànsit» a la zona de la Real.
La plataforma Salvem la Real es considera «traïda» i «utilitzada» pel Pacte per guanyar les eleccions
Els veïnats i la congregació se senten «decebuts» però continuaran lluitant
Q.T./LL.P. Palma.
Els veïnats del Secar de la Real i la Congregació dels Missioners del Sagrat Cor no amagaren ahir la seva «decepció» per la decisió del president del Govern, Francesc Antich, de mantenir la ubicació de l’hospital de referència a Son Espases, devora el monestir de la Real. Però, amb tot, advertiren que no es quedaran de braços plegats i continuaran lluitant perquè el centre es traslladi a una altra banda.«Estem decepcionats perquè varem ajudar a què aquest govern guanyés les eleccions, però no ens sentim utilitzats», afirmà ahir la portaveu de l’Associació de Veïns del Secar de la Real. «Avui —per ahir— és un gran dia per al Partit Popular i trist per a la participació ciutadana», sentencià.
L’associació que representa, juntament amb la Congregació dels Sagrats Cors, du quatre anys lluitant per evitar que es consumi la ubicació del centre sanitari a Son Espases, per l’impacte que suposarà sobre el patrimoni de la Real i perquè és vist com una excusa per acabar d’urbanitzar la zona. «No són anys perduts», afirmà el prior del monestir de la Real, Antoni Vallespir, perquè s’ha guanyat en «coherència, dignitat i honradesa».
No deixaran de lluitar. «Treballarem des d’altres àmbits» però amb el mateix objectiu «per a què la ciutadania tengui veu en l’ordenació urbanística», recalcà la portaveu veïnal. «Avui —per ahir— s’ha perdut una oportunitat històrica», assegurà Re-nom, qui també criticà que les modificacions que es preveuen efectuar sobre el projecte d’hospital «només són mesures correctores que volen maquillar la situació».Per altra banda, la plataforma Salvem la Real també mostrà la seva «decepció» per la decisió i, al contrari que l’associació de veïns, advertí que els seus integrants se senten «utilitzats i traïts».
«Utilitzats perquè aprofitaren la nostra protesta per guanyar les eleccions», assegurà la portaveu Aina Calafat. «I traïts perquè han fet el mateix que els altres però amb l’agreujament que aquests estaven en contra i ara continuen les obres».
L’activista afirmà que les «excuses» que empra el Govern per justificar l’elecció de Son Espases «no valen per a res» perquè, segons ella, l’hospital no podrà estar acabat en tres anys i provocarà un «col·lapse de trànsit» a la zona de la Real.
Calafat advertí que la plataforma Salvem la Real «no té color polític» i continuarà lluitant perquè l’hospital no es faci a Son Espases i, si cal, ho farà duent als tribunals els actuals responsables de les institucions competents. Precisament la via judicial és una de les «esperances» que queden a l’entitat per aturar les obres, després que hagi presentat més d’una desena de denúncies per actuacions relacionades amb el polèmic projecte hospitalari.
Diari de Balears (6-X-07)
pobler | 08 Octubre, 2007 15:38 |
Concentració de suport als joves encausats per cremar fotos
Divendres 12 d´octubre a les 18h.
Plaça Príncep d´Asturies
Maulets – El Jovent Independentista Revolucionari
Memòria històrica d´alguns actes republicans fets a sa Pobla
Gran èxit de l'acte en homenatge a la República.
"Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calumnies contra l'esquerra republicana de les Illes (ens referim especialment als dirigents carrillistes). Molts d'ells, repetesc, eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien a la lluita republicana malgrat sigui amb tres dècades de retard. Però seria convenient que els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altre!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana". (Miquel López Crespí)
Jaume Serra Cardell, socialista i republicà pobler assassinat pel feixisme l'any 1937.
L'acte de sa Pobla en honor a la República ha estat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell, organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà a sa Pobla, ha aconseguit una fita difícil de superar. Reunir a centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República i als republicans assassinats pel feixisme és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I una recuperació de la memòria històrica no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà i antiborbònic que no pugui ser manipular per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es van enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan van magre de vots i de suport, compareixen a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre. Quin servei no feren tots aquests servils al rei i al capitalisme espanyols!
En aquest gran homenatge pobler a la República hi han participat activament en l'organització de l'acte i en la preparació del cicle de conferències "Temps de República", la presidenta de l'Associació, Catalina Cristina Socias, el tresorer Jaume Serra i el secretari, Llorenç Crespí. Com hem escrit una mica més amunt, després de les traïdes de la transició, després dels pactes de PSOE i PCE amb el franquisme reciclat per fer oblidar la lluita republicana i la nostra memòria històrica, és encoratjador veure i comprovar com els joves mallorquins han trobat el camí envers la República. Camí republicà fet malbé en temps de la restauració borbònica per molts dels dirigents de l'esquerra nominal i que ara, per a aconseguir alguns vots en les properes eleccions s'apunten a la nostra lluita republicana.
Nosaltres, els que per defensar la República patirem els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calumnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien a la lluita republicana malgrat sigui amb tres dècades de retard. Però seria convenient que els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altre!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana.
Recordin igualment que nosaltres, els nacionalistes d'esquerra de les Illes, a part de defensar la memòria històrica de la II República espanyola pugnam per anar bastint la futura República Catalana, una República que, unificant les terres del País Valencià, les Illes, el Principat i la Catalunya Nord aspira per a fer realitat el somni de Macià i de tants i tants patriotes catalans de tenir un estat propi, lliure de la dominació estrangera, principalment espanyola i francesa.
L'acte de sa Pobla organitzat per l'Associació de Joves Pinyol Vermell ha estat emocionant perquè ens ha demostrat com la joventut mallorquina, amb la seva decidida combativitat republicana pot començar a vèncer i fer mudar els resultats de la transició i dels pactes entre el franquisme reciclat amb la socialdemocràcia el carrillisme (PCE). En aquest emotiu acte republicà hi ha participat els poetes poblers Antoni Gost, Josep Vallespir, Alícia Alomar i Miquel López Crespí.
La plaça de la Concòrdia era plena de joves de totes les contrades del pla. Abans de començar la lectura dels meus poemes dedicats a la República vaig creure convenient situar, malgrat fos breument, la importància de la II República Espanyola en els seu marc històric. Malgrat els problemes posteriors, la proclamació de la República significà una alenada d'aire nou per a les classes populars de l'estat espanyol. Després vaig parlar dels problemes que tengué per a la supervivència la democràcia espanyola dels anys trenta. La construcció de milers d'escoles, l'obtenció del vot per la dona, l'inici, tímid evidentment, de resolució del problema de les nacions oprimides de l'estat amb els primers estatuts d'autonomia significaren avanços significatius. Però la República fou tímida en la resolució del problema agrari, desencisant a les masses de jornalers sense terra; fou tímida en la resolució del problema nacional ja que els estatuts aprovats no anaven més enllà d'una descentralització administrativa i, finalment, i això va marcar totalment el futur de la República espanyola, va ser dèbil amb els militars colpistes que s'havien sublevat contra el règim republicà o que continuaven conspirant a favor del feixisme. Permetre i pagar!, que tots aquests futurs militars colpistes continuassin tenint comandament de tropes va ser un error que portà, indubtablement, al cop feixista del general Franco de l'any 1936.
Després, per a no allargar la meva intervenció a la plaça de la Concòrdia, vaig recordar el valent paper de la resistència poblera a la sublevació feixista del divuit de juliol de 1936. En homenatge als resistents poblers a la sublevació feixista vaig llegir alguns poemes de l'Antologia (1972-2002) dedicant alguns dels poemes a la República i als antifeixistes Jaume Serra Cardell i Pere Serra Seguí assassinats en temps de la guerra civil.
Amb aquest emotiu acte republicà, amb tots els altres que l'Associació de Joves Pinyol Vermell ha programat per aquest més abril, els joves de sa Pobla es situen, amb mèrit propi, a l'avantguarda de la lluita per servar la nostra memòria històrica lluny dels silencis decretats en temps de la transició pels franquistes reciclats i la pseudoesquerra que ara s'apropa, cap baix i avergonyida per les seves traïdes a la lluita popular, a les nostres banderes Republicanes i socialistes.
L'homenatge pobler fet aquest històric catorze d'abril a la República, la participació activa i militant de tots els joves que han intervengut en la seva preparació, el cicle d'activitats republicanes programades per aquest mes d'abril, els plans que estan en marxa per al proper futur ens demostra novament que la memòria històrica dels pobles mai no mor malgrat les malifetes de venuts i oportunistes.
Un gran èxit, en definitiva, dels joves lluitadors republicans poblers i mallorquins que inicien el camí envers el futur lliure i socialista amb el qual somniaven Jaume Serra Cardell i Pere Serra Seguí, els republicans assassinats pels escamots d'assassins del feixisme.
Ciutat de Mallorca (14-IV-06)
pobler | 08 Octubre, 2007 06:44 |
El president del PP, Daniel Sirera, ha anunciat que el seu grup parlamentari "no acompanyarà la delegació oficial de la Generalitat ni del Parlament" a la Fira de Frankfurt perquè considera que "és una altra mostra de sectarisme". El líder dels populars catalans ha assegurat que "l'espectacle que hem viscut amb el tema de la fira de Frankfurt ha estat especialment lamentable", ja que "el principals autors catalans en vendes com Ruiz Zafón o Falcones no hi seran perquè escriuen en castellà".
"ÉS UNA MOSTRA DE SECTARISME"
Sirera anuncia el boicot del PP a la Fira de Frankfurt.
El president del PP, Daniel Sirera, ha anunciat que el seu grup parlamentari "no acompanyarà la delegació oficial de la Generalitat ni del Parlament" a la Fira de Frankfurt perquè considera que "és una altra mostra de sectarisme". El líder dels populars catalans ha assegurat que "l'espectacle que hem viscut amb el tema de la fira de Frankfurt ha estat especialment lamentable", ja que "el principals autors catalans en vendes com Ruiz Zafón o Falcones no hi seran perquè escriuen en castellà". En aquest sentit, ha dit que aquesta fira "no serà un fidel mirall de la realitat cultural catalana" perquè "si no hi és la cultura catalana escrita en castellà estarem enganyant a tots els visitants".
Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. (Miquel López Crespí)
Frankfurt, capital de la cultura catalana
Escriptors a Frankfurt
Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, “és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans”. Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.
Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.
Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.
Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.
El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-VII-07)
Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB): Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver...
Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt
A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...
Alemany
L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.
Castellà
Poesia:
Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.
Narrativa:
Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.
Francès:
Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.
Romanès:
Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.
Italià:
Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.
Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
pobler | 07 Octubre, 2007 08:45 |
“Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira”. (Llorenç Capellà)
Son Espases i la cadira
La decisió del president Antich de continuar amb el projecte estrella del PP fent l´hospital a Son Espases és motiu de nombroses reflexions i comentaris. I també, com no podia ser altrament, d´un profund desencís que augmenta entre les fileres progressistes, entre tots aquells i aquelles que volguérem creure altra volta en les promeses dels professionals de la política. N´hem parlat en alguna ocasió des d´aquestes mateixes pàgines d´opinió. Per als més cínics, alguns centenars de vividors del romanço que són en nòmina i només compareixien a les manifestacions de la Plataforma Salvem la Real! per a aconseguir la cadireta, la decisió del president és la més lògica i coherent. En el fons, tots aquests especialistes de la mentida i la mistificació no creien en el contingut de les pancartes que portaven quan eren al carrer en lluita aparent contra el PP. Com han fet sempre els oportunistes de totes les tendències, tan sols eren al costat nostre per provar de treure rendiment personal a la lluita de les plataformes antiautopistes, a les plataformes de ses Fontanelles, al valent col·lectiu de Salvem la Real! Empraven les mobilitzacions del poble com a estri, com un simple objecte manipulable. L´oblit de les promeses i de les lluites de les plataformes, l´elaboració d´excuses de mal pagador, increïbles i gens elaborades, així ho han fet veure a una gran part de l´electorat progressista que SÍ que, per enèsima vegada, provaven de confiar novament en uns professionals de la política que sempre ens acaben enganyant.
Els manifestants que demanaven i demanen els compliments de les promeses electorals demanen diàriament COHERÈNCIA i DIGNITAT. Però tothom, els sectors més avançats del nostre poble que es mobilitzaren per a preservar recursos i territori, se sent traït. Els editorials dels diaris que donaren suport a les mobilitzacions que serviren per a acabar amb l´hegemonia del PP a les Illes parlen igualment de greuges fets al poble i de traïdes. Un d´aquests periòdics ha escrit: “A hores d´ara, les persones que ajudaren a canviar el Govern, amb els seus president i vicepresident al capdavant, ja ha previst obertament la possibilitat de trair la voluntat d´aquestes persones. El greuge tan sols es pot atenuar recuperant la sintonia amb la voluntat popular, manifestada sobretot, és menester repetir-ho, mitjançant els moviments ciutadans, i fent autocrítica per aquesta desgraciada espera d´una resolució”.
És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació.
Com diu la gent que abans de les eleccions era al carrer de bracet de Francesc Antich, Aina Calvo i Francina Armengol, l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial ens ha tornat a defraudar. Les promeses electorals sembla que són sempre el mateix: cortines de fum per a rapinyar uns vots als incauts i, damunt la suor, les il·lusions i esperances del poble, aconseguir fruir dels bons sous i privilegis que comporta la gestió del règim.
Tot plegat d´una grisor política vertaderament esfereïdora. Potser mai, en tots aquests anys de renúncies i claudicacions no s´havia vist tan clarament la supeditació d´aquells que diuen ser els nostres governants a la banca i els especuladors. Qui ha escrit l´article més trist i més desesperat sobre totes aquestes qüestions que comentam ha estat l´escriptor Llorenç Capellà, que era al costat nostre en la manifestació de l´altre dia per a demanar coherència i dignitat al govern progressista. Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira”.
pobler | 06 Octubre, 2007 11:03 |
La plataforma Salvem la Real també mostrà la seva «decepció» per la decisió i, al contrari que l’associació de veïns, advertí que els seus integrants se senten «utilitzats i traïts».
«Utilitzats perquè aprofitaren la nostra protesta per guanyar les eleccions», assegurà la portaveu Aina Calafat. «I traïts perquè han fet el mateix que els altres però amb l’agreujament que aquests estaven en contra i ara continuen les obres».
L’activista afirmà que les «excuses» que empra el Govern per justificar l’elecció de Son Espases «no valen per a res» perquè, segons ella, l’hospital no podrà estar acabat en tres anys i provocarà un «col·lapse de trànsit» a la zona de la Real.
La plataforma Salvem la Real es considera «traïda» i «utilitzada» pel Pacte per guanyar les eleccions
Els veïnats i la congregació se senten «decebuts» però continuaran lluitant
Q.T./LL.P. Palma.
Els veïnats del Secar de la Real i la Congregació dels Missioners del Sagrat Cor no amagaren ahir la seva «decepció» per la decisió del president del Govern, Francesc Antich, de mantenir la ubicació de l’hospital de referència a Son Espases, devora el monestir de la Real. Però, amb tot, advertiren que no es quedaran de braços plegats i continuaran lluitant perquè el centre es traslladi a una altra banda.«Estem decepcionats perquè varem ajudar a què aquest govern guanyés les eleccions, però no ens sentim utilitzats», afirmà ahir la portaveu de l’Associació de Veïns del Secar de la Real. «Avui —per ahir— és un gran dia per al Partit Popular i trist per a la participació ciutadana», sentencià.
L’associació que representa, juntament amb la Congregació dels Sagrats Cors, du quatre anys lluitant per evitar que es consumi la ubicació del centre sanitari a Son Espases, per l’impacte que suposarà sobre el patrimoni de la Real i perquè és vist com una excusa per acabar d’urbanitzar la zona. «No són anys perduts», afirmà el prior del monestir de la Real, Antoni Vallespir, perquè s’ha guanyat en «coherència, dignitat i honradesa».
No deixaran de lluitar. «Treballarem des d’altres àmbits» però amb el mateix objectiu «per a què la ciutadania tengui veu en l’ordenació urbanística», recalcà la portaveu veïnal. «Avui —per ahir— s’ha perdut una oportunitat històrica», assegurà Re-nom, qui també criticà que les modificacions que es preveuen efectuar sobre el projecte d’hospital «només són mesures correctores que volen maquillar la situació».Per altra banda, la plataforma Salvem la Real també mostrà la seva «decepció» per la decisió i, al contrari que l’associació de veïns, advertí que els seus integrants se senten «utilitzats i traïts».
«Utilitzats perquè aprofitaren la nostra protesta per guanyar les eleccions», assegurà la portaveu Aina Calafat. «I traïts perquè han fet el mateix que els altres però amb l’agreujament que aquests estaven en contra i ara continuen les obres».
L’activista afirmà que les «excuses» que empra el Govern per justificar l’elecció de Son Espases «no valen per a res» perquè, segons ella, l’hospital no podrà estar acabat en tres anys i provocarà un «col·lapse de trànsit» a la zona de la Real.
Calafat advertí que la plataforma Salvem la Real «no té color polític» i continuarà lluitant perquè l’hospital no es faci a Son Espases i, si cal, ho farà duent als tribunals els actuals responsables de les institucions competents. Precisament la via judicial és una de les «esperances» que queden a l’entitat per aturar les obres, després que hagi presentat més d’una desena de denúncies per actuacions relacionades amb el polèmic projecte hospitalari.
Diari de Balears (6-X-07)
« | Octubre 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |