Miquel López Crespí - Memòria històrica

Cal dir que per aquells anys --i sobretot d'ençà el 1924-- el problema d'elevar el nivell cultural del poble havia estat tractat per diferents corporacions. Decisiva fou l'edificació de l'Escola Pública Graduada construïda en els terrenys de la Tanca de Can Verdera, finca donada gratuïtament al poble pel meu oncle, el batle Miquel Crespí. L'Escola Pública fou inaugurada l'any 1929, i això inicià el camí de redreçament cultural de sa Pobla. Un redreçament molt sensible a partir dels anys trenta amb la instauració de la República. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla abans de la tempesta (1936)

Mesos abans de la tempesta, sa Pobla comptava amb 9.240 habitants. S'havia experimentat un increment de 635 habitants respecte a l'any anterior. Època --d'ençà abril de 1931-- immersa en el marc polític de la Segona República.

Redreçament cultural d'un poble

Presidia el consistori de sa Pobla, el batle Miquel Serra Siquier, "Metge Duet". Eren primer tinent de batle Joan Tugores Caldés; segon, Jaume Reynés Crespí; tercer, Rafael Isern Seguí; síndic primer Pere-Josep Siquier Crespí; síndic segon, Jeroni Bennasar Malondra; regidors, Jordi Company Serra, Antoni Cladera Serra, Bartomeu Pericás Serra, Miquel Mir Pastor, Antoni Serra Cladera, Miquel Company Rosselló, Pere-Antoni Serra Bennasar i Miquel Company Obrador (1)

Girant els fulls del Llibre d'Actes de la Corporació Municipal ensopeguem de seguida amb les proves d'una vertadera preocupació per la instrucció i la cultura en part de la Corporació republicana. Sí, amb data del 14 de febrer trobem acta per la qual l'Ajuntament decideix fer una Biblioteca Pública i comprar una sèrie de llibres per valor de 2.422 pessetes (hem de tenir en compte que 1936 el jornal d'un bracer estava a l'entorn de les 5 pessetes diàries).

Un altre acord, de 25 d'abril, concreta una subscripció a la revista Brisas. I pel més de maig es dóna el vist i plau a la subscripció al Diccionari Català-Valencià-Balear.

Aquesta preocupació per la cultura arriba fins al punt de subvencionar amb tres-centes pessetes les "Colònies Escolars" i a enviar-hi quatre al·lots i dues al·lotes.

Sa Pobla en els anys vint. Col·locació de la primera pedra de s'Escola Graduada de sa Pobla a Sa Tanca de Can Verdera, propietat de la família Verdera donada al poble per a bastir l'escola. Col·loca la primera pedra el batle "Verdera", Miquel Crespí Pons, oncle-padrí de l'escriptor Miquel López Crespí.

Cal dir que per aquells anys --i sobretot d'ençà el 1924-- el problema d'elevar el nivell cultural del poble havia estat tractat per diferents corporacions. Decisiva fou l'edificació de l'Escola Pública Graduada construïda en els terrenys de la Tanca de Can Verdera, finca donada gratuïtament al poble pel meu oncle, el batle Miquel Crespí. L'Escola Pública fou inaugurada l'any 1929, i això inicià el camí de redreçament cultural de sa Pobla. Un redreçament molt sensible a partir dels anys trenta amb la instauració de la República.

Dins aquesta línia l'Ajuntament també havia creat el "Centro Sanitario Municipal", preocupat per l'eradicació de les múltiples malalties infantils de l'època. La salut fou una preocupació constant d'aquells homes altruistes; prova evident d'aquest interès fou el desenvolupament de "la Beneficiencia Municipal" (medecines pagades per l'Ajuntament). Sa Pobla creixia per tots els costats, es perllongaren els carrers de l’Assalt, del Rosari, de l´Escola Major i de Marjal. L'arquitecte de Ciutat Josep Alomar supervisava els nous plans del nou urbanisme.

També aquell any se celebrà la "Festa Republicana", car, segons consta al Llibre d'Actes, pagà "A Francisco Bonnín Forteza, 60,15 Pts. per la bandera para la Fiesta Republicana". I arribà el darrer Sant Jaume d'abans de la tempesta. La gent de sa Pobla viurà un nou Sant Jaume sense imaginar-se que les properes festes ja portaran el senyal incestuós de la sang. Aquest és el darrer programa d'actes de quan encara no hi havia víctimes ni botxins, vencedors o vençuts: “Festes de San Jaime Programa.

‘Dia 24.- A las cuatro de la tarde, pasacalles anunciando al vecindario el comienzo de las fiestas. A las cinco, grandiosa becerrada en la que tomaran parte, además de los aficionados de la localidad, el colosal Marino Charlot y su Troupe y el popular Paquito de Nador. Se lidiarán cinco reses bravas de acreditada ganaderia. A las ocho, iluminación general. Concierto musical por la acreditada banda que dirige el profesor Sr. Rian. A las diez disparo de unos magníficos fuegos artificiales por el afamado pirotécnico de Pórtol D. Antonio Frontera.

‘Dia 25.- A las cinco de la mañana, diana. A las diez Oficio solemne en la Iglesia Parroquial, costeado por devotas personas. El panegírico correrá a cargo del elocuente orador sagrado don Miquel Bonnín. A las once, carreras en el Cós. Además de los premios o "joies" de costumbre, se adjudicarán los extraordinarios siguientes: Carrera general para todos los corredores de la isla; Primer Premio, 30 Pts, segundo, un pollo y 10 Pts- A las seis y media, concierto por la Banda Municipal de Pollensa, dirigida por el reputado Professor D. Jaime Albertí. A las diez noche, extraordinaria verbena amenizada por las orquestinas Marvel de Llucmajor y Pollensa Jazz”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Del bon amic santamarier Martí Canyelles acabam de rebre una carta que ha estat dirigida per un grapat de companys a l'Ajuntament de Santa Maria del Camí, en relació amb la decisió de traslladar la Creu dels Caiguts al cementeri.

La Comissió 14 d'Abril va nàixer fa dos anys, i és un grup informal de santamariers que tracten temes relacionats amb la República i la Guerra Civil.

En demanar que se li doni divulgació, no es pot fer altra cosa millor que reproduir-ne el contengut, ni que sia un extracte que resulta del tot interessant:

Monument de la Creu dels Caiguts
que es manté erigit a la vila de Santa Maria del Camí

Manifest contra la restauració de la Creu dels Caiguts -Santa Maria del Camí-

"Els sotasignants, santamariers i membres de la Comissió 14 d'abril, volem expressar el nostre desacord amb la restauració de la Creu dels Caiguts al cementeri, tal com va acordar l'Ajuntament de Santa Maria del Camí, pels següents motius:

• La Creu dels Caiguts és un monument que va ésser erigit per unes persones i unes institucions antidemocràtiques
• El franquisme, al llarg de quaranta anys, va continuar essent un sistema polític basat en la negació de les llibertats i la imposició de la por com a eina per a assegurar-se la seva continuïtat
• Europa va patir tres dictadures contemporànies espcialment sanguinàries durant el segle XX: el nazisme alemany de Hitler, el feixisme italià de Mussolini i el nacionalcatolicisme de Franco
• A l'Estat espanyol encara no s'han rehabilitat les víctimes de la repressió franquista
• Pràcticament la totalitat dels pobles de Mallorca s'han decidit per llevar els monuments commemoratius del franquisme
• A Santa Maria encara no s'ha fet cap homenatge oficial per part de l'Ajuntament a les víctimes de la Guerra civil
• Restaurant la Creu dels Caiguts, creim que l'Ajuntament comet una greu errada

"Nosaltres pensam -acaba dient el comunicat- que la Creu dels Caiguts no és un monument històric, sinó que és un símbol que atempta contra la democràcia, i que per tant té un sentit ben actual: el sentit de l'opressió, de la por i de la dictadura. L'única democràcia plena serà la que condemni qualsevol tipus de dictadura.

Resumint, pensam que l'Ajuntament hauria de fer un acte de valentia, i tal com han fet a pràcticament tots els pobles de Mallorca, llevar la Creu dels Caiguts -no restaurar-la- i construir al seu lloc un espai verd i peatonal, agradable i on tots els santamariers puguem passejar i gaudir del nostre poble".

Signen:
Gabriel Amengual Borràs, Isabel Bestard Trias, Martí Canyelles Crespí, Antoni Cañellas Bestard “Nerudín”, Antoni Crespí Ferrer, Emili Contreras Romero, Àngela Dols Ordinas, Andreu Fons Garcia, Josep Miquel Franco Marimon, Josep Juaneda Campins, Miquel Mas Garau, Cèlia Mesquida Ferrer, Pep Manel Ordóñez Molina, Amadora Ortega Merino, Soledad Pedraza Roldan, Catalina Pol Rullan, Guillem Ramis Canyelles, Mateu Ramis Canyelles, Petra Roldan Mercadal, Andrés Rosselló Horrach, Pere Soler Rubí, Mateu J. Sureda Gelabert, Jaume Vic Pericàs

Blog Aframericanet

Els enemics de l'obra i de les concepcions literàries i polítiques de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Vicent Andrés Estelles o Salvador Espriu, per dir uns quants noms, ara tenien la paella pel mànec i anaven marginant, silenciant i menyspreant la feina intel·lectual dels que havien portat el pes de la lluita contra la dictadura. (Miquel López Crespí)

Els escriptors de les més diverses tendències literàries t'anaven explicant un munt de fets incontrovertibles que palesaven les mil i una travetes que tota mena de comissaris d'anar per casa anaven posant a l'escriptor compromès, a tot aquell intel·lectual nostrat que, ferm en les seves opinions i concepcions, no volia vinclar l'espinada davant aquell que controlava institucions, editorials, mitjans de comunicació. (Miquel López Crespí)

Pàgines del meu dietari. Els llefiscosos comissaris de les pàgines de Cultura (II)

Montserrat Roig, marginada pel comissariat dretà que malda per silenciar les veus “dissolvents” de la nostra literatura.

Parlant amb Montserrat Roig, Gonçal Castelló, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Palau i Camps o Joaquim Soler anaves copsant, cada vegada amb més elements de judici, els perniciosos efectes de l'amiguisme dins el camp cultural

Tenint en compte el silenci que planava sobre Històries per a no anar mai a l'escola i les obres de tants d'altres d'excel·lents escriptors catalans, les assenyades opinions del poeta i investigador de l'Hospitalet de Llobregat Ferran Lupescu entorn de l'actualitat cultural varen ser molt ben rebudes per qui signa aquestes retxes. Hom ja començava a ser ben conscient del que esdevenia amb el control neoparanoucentista damunt la nostra cultura. Parlant amb Montserrat Roig, Gonçal Castelló, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Palau i Camps o Joaquim Soler anaves copsant, cada vegada amb més elements de judici, els perniciosos efectes de l'amiguisme dins el camp cultural. Els escriptors de les més diverses tendències literàries t'anaven explicant un munt de fets incontrovertibles que palesaven les mil i una travetes que tota mena de comissaris d'anar per casa anaven posant a l'escriptor compromès, a tot aquell intel·lectual nostrat que, ferm en les seves opinions i concepcions, no volia vinclar l'espinada davant aquell que controlava institucions, editorials, mitjans de comunicació.

Salvador Espriu

Ferran Lupescu, en aquell article, potser de forma indirecta i sense anar cercar-ho, rompia el buit que els sectors neoparanoucentistes havien decretat entorn d'una obra que, per a més inri i vergonya de les camarilles controladores, era recomanada arreu dels Països Catalans per munió de mestres i professors. És evident, i amb els anys ho hem anat comprovant, que sovint la més estudiada campanya de promoció d'un autor, el suport de les institucions, les substancioses beques i ajuts a la creació, els articles elogiosos dels amics i les més estudiades compareixences en la televisió no serveixen per a augmentar el nombre de vendes d'una obra literària. En el cas dels llibres s'ha comprovat ben bé que el boca a boca encara és un sistema que, en alguna ocasió, serveix per a vèncer les tèrboles intencions dels manipuladors. Amb Històries per a no anar mai a l'escola havia passat quelcom de semblant.

Els enemics de l'obra i de les concepcions literàries i polítiques de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Vicent Andrés Estelles o Salvador Espriu, per dir uns quants noms, ara tenien la paella pel mànec i anaven marginant, silenciant i menyspreant la feina intel·lectual dels que havien portat el pes de la lluita contra la dictadura.

A començaments dels vuitanta érem lluny d'imaginar tota la capacitat manipuladora del comissariat neoparanoucentista. Encara vivíem una mica ancorats en el passat i vivíem immersos en la idea que tots els escriptors catalans antifranquistes érem una sola família fent front a la dictadura i la despersonalització colonitzadora. Cert que intuíem coses, evidentment. Qualsevol lletraferit o persona interessada en la literatura ja podia anar copsant certs enlairaments interessats i molts silencis autènticament escandalosos. De totes maneres se notava que érem immersos en les idees i resolucions del Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. El record de tants d'intel·lectuals que havien treballat, i molts d'ells encara treballaven, pel redreçament nacional i cultural ens feia viure dins una ampolla de vidre: pensar que tots els escriptors nostrats eren del tarannà d'aquells que havien fet tant per normalitzar llengua, novel·la, poesia, teatre, història... la cultura catalana entesa en el seu sentit antropològic, lluny del pansit elitisme dels exquisits. Ben cert que era una apreciació bastant errònia que no ens deixava veure com havia canviat la situació cultural i política amb la consolidació de l'estat de les autonomies i la reforma del règim sorgit de la victòria franquista del 39. El "resistencialisme" era blasmat diàriament pels neoparanoucentistes que eren en nòmina de CiU i altres poders fàctics culturals. Els enemics de l'obra i de les concepcions literàries i polítiques de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Vicent Andrés Estelles o Salvador Espriu, per dir uns quants noms, ara tenien la paella pel mànec i anaven marginant, silenciant i menyspreant la feina intel·lectual dels que havien portat el pes de la lluita contra la dictadura. Els termes "resistencialisme", "guerracivilisme" i altres invents postmoderns semblants servien per a menystenir la qualitat de l'obra dels autors marginats i deixats de banda. Obra que sovint i no cal dir-ho, donava i dóna mil voltes a alguna de les mediocres "aportacions" dels endollats a la nostra literatura.

En el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003), Ferran Lupescu havia escrit: "...avui la literatura catalana -en contrast objectiu amb la puixança de la seva historiografia- es debat sota la fèrria dictadura clànica d'aqueix neoformalisme filonoucentista amb incrustacions postmodernes que van aguditzant-se entre incomunicació autista i ultrarelativisme exprés. Un neoformalisme bastit amb voluntat elitista i sobre uns principis típicament carques: és la branca literàrio-cultural d'aqueixa ideologia dretana-postindustrial-involucionista amb què s'identifiquen tots els partits del règim i amb què hom ha homogeneïzat l'anomia del nostre poble mitjançant un forçament de la societat altament traumàtic. N'ix un producte banalitzador, literàriament eixorc i infrastructuralment excloent, quan no persecutori, que es consum en el seu buit, es gira d'esquena al país real, provoca un divorci greu entre l'escriptor i el seu poble i contribueix a desprestigiar la nostra cultura i la nostra llengua, en projectar-ne una imatge, obscenament falsa, d'artifici oficialista pretesament sobreprotegit contra una altra cultura que fóra la realment viva, popular, espontània, jove i moderna, exclusivament expressada, és clar, en espanyol, francès o italià, segons el fragment de mapa que toqués a cada catalanet. I tot aquest parament artrític es promociona en un moment històric en què, insistim-hi, estan sota mínims i en regressió minuciosament programada el nivell de consciència nacional catalana, l'autoestima col×lectiva, el sentit cívic i la lleialtat lingüística; camps, un a un, on va consolidant-se el compromís actiu i exterioritzat amb una botifleria públicament prestigiada; fenòmen, aquest, que -no és casual- comporta un adotzenament incívic prou vistent. Davant això, vinga capelleta i trabanqueta i matera enfurismada en comptes de lleial discrepància dins la solidaritat contra l'agressió externa de l'enemic comú i real.".

Una visió prou lúcida del que s'ha congriat, malgrat nombroses excepcions d'importància cabdal, d'ençà els anys de la restauració borbònica.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Franco va demanar ajuda al cardenal Isidre Gomà, i el bisbat espanyol va redactar un document santificant la croada i justificant aquell projecte d’extermini davant el món. Aquest document donava suport incondicional a Franco, demonitzava els republicans, convertia la sedició en una qüestió merament religiosa i deixava mans lliures per a contiuar exterminant impunement. És la “Carta col·lectiva del bisbat espanyol als bisbes del món”, d’1 de juliol 1937. L’arquebisbe Vidal i Barraquer va ser l’únic que no la va signar. Allà hi ha escrit: “al morir, sancionados por la ley, nuestros comunistas se han reconciliado en su inmensa mayoría con el Dios de sus padres”. Assassinar, per tant, era fer el bé. Déu era la mort. Aquell document emparava el crims franquistes i els incitava. Atorgava llicència per a matar. I la crueltat va anar en augment. Els bisbes i una bona part de l’església espanyola van col·laborar activament, en cos i ànima, a silenciar els assassinats en massa, en la repressió de la guerra i durant els quaranta anys de dictadura. (Xavier Montanyà)

El Déu de la mort

per Xavier Montanyà

31 de març de 1937, Durango, les bombes de la Legió Còndor fan entre dos-cents i tres-cents morts, dels quals catorze són monges i dos, sacerdots. 26 d’abril de 1937, Gernika, la Legió Còndor i l’Aviazione Legionaria, en un bombardeig de tres hores, fan mil sis-centes víctimes i milers de ferits. Són els primers bombardeigs de la història d’Europa contra la població civil indefensa. Tan brutal va ser, que Franco, al principi, va negar que fos veritat, però el reportatge de George Steer, a The Times i a New York Times, va informar el món sencer de l'hecatombe. Picasso el va llegir, i s’hi va inspirar. Franco ja no ho podia ocultar. Aleshores va intentar de fer creure al món que havien estat els bascos republicans els qui havien causat la mortaldat, infàmia que va mantenir tota la vida. Però la notícia va alarmar el món, inclosos els catòlics.

Els franquistes empraven tècniques d’extermini en massa. Franco va demanar ajuda al cardenal Isidre Gomà, i el bisbat espanyol va redactar un document santificant la croada i justificant aquell projecte d’extermini davant el món. Aquest document donava suport incondicional a Franco, demonitzava els republicans, convertia la sedició en una qüestió merament religiosa i deixava mans lliures per a contiuar exterminant impunement. És la “Carta col·lectiva del bisbat espanyol als bisbes del món”, d’1 de juliol 1937. L’arquebisbe Vidal i Barraquer va ser l’únic que no la va signar. Allà hi ha escrit: “al morir, sancionados por la ley, nuestros comunistas se han reconciliado en su inmensa mayoría con el Dios de sus padres”. Assassinar, per tant, era fer el bé. Déu era la mort. Aquell document emparava el crims franquistes i els incitava. Atorgava llicència per a matar. I la crueltat va anar en augment. Els bisbes i una bona part de l’església espanyola van col·laborar activament, en cos i ànima, a silenciar els assassinats en massa, en la repressió de la guerra i durant els quaranta anys de dictadura.

Els capellans no sols justificaven el crim: amb els seus informes i delacions també hi van contribuir activament i sistemàticament. Durant els anys 40, per dir una xifra rigorosa, es van executar 50.000 persones aplicant lleis militars a civils en temps de pau i amb la benedicció divina. L’església és responsable activa d’aquelles morts. L’església és culpable. Si la llei d’amnistia no hagués estat una llei de punt final i d’absolució dels botxins del règim, molts religiosos haurien d’haver estat jutjats i condemnats a presó. Com ha passat ara a l’Argentina, que el capellà Christian Von Wernich ha estat sentenciat a perpetuïtat per col·laboració en el genocidi.

Els bisbes s'oposen a la llei de la memòria. És normal. La veritat els culpabilitza. La dignitat de les nostres víctimes, els fa indignes. Quan és a punt d’aprovar-se, beatifiquen en massa al Vaticà 498 màrtirs seus. Continuen pervertint el significat de les paraules: els religiosos morts a mans dels franquistes no són màrtirs, ni les monges de Durango bombardejades pels nazis, ni les nostres víctimes podrides a les vores de les carreteres no tenen dret de ser soterrades dignament. L’espectacle de la beatificació és l’excusa que tornen a exhibir davant el món per a justificar el seu suport a l’extermini franquista. Cada vegada es posen més en evidència. No es pot mantenir gaire més temps aquella mentida. A la Carta del 1937 deien: “al morir, sancionados por la ley...”. La llei de la memòria, tot i ser massa covarda, il·legitima aquells tribunals i, de retruc, posa totalment al descobert la connivència de l’església amb Franco. La llei els emparava per matar. Però, si la llei no és legítima, avui podem dir que els bisbes instigaven l’assassinat pretesament legal. I això és molt greu. El pare Gumersindo de Estella va passar els tres anys de guerra assistint els condemants a mort de la presó de Torrero, Saragossa. Angoixat per la magnitud del crim i la immoralitat que va viure, va escriure un diari: “Fusilados en Zaragoza 1936-1939. Tres años de asistencia espiritual a los reos” (Mira Editores, Saragossa, 2003). Ell ho va veure ben clar: “Cuánto daño hacen ciertos clérigos a la República de Cristo!....Y luego si llega una revolución y matan a sacerdotes, ah! entonces somos mártires del Cristianismo! Y quieren que el Cristianismo y la Iglesia los defienda y los eleve al honor de los altares. ¿Esos tales son mártires? Si ellos son los que provocan la matanza!”

VilaWeb (30-X-07)

Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons, Maite Salord, Melcior Comes (novel·la); Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, Josep Piera, Pere Joan Martorell (poesia), Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló, Francesc Mira (crítica literària); Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira (arts plàstiques).

Cort designa els jurats de quatre dels premis Ciutat de Palma

F.MARÍ. Palma.

La regidoria de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística donà a conèixer ahir la designació dels membres del jurat per a quatre dels cinc premis Ciutat de Palma d'enguany. Roman pendent encara el jurat per al guardó d'Animació, de nova creació.

Els escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam d'Abrams, el valencià Josep Piera i el premi ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell, faran part del jurat del premi Joan Alcover. Mentre que pel que fa al de Narrativa, el jurat estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord.

Cal recordar que Cort ha recuperat la modalitat d'aquests dos premis únicament en català i la seva dotació econòmica és de 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per presentar les obres finalitza el 2 de novembre.

Per contra, l'Ajuntament de Palma ha creat també uns premis en bilingüe, els de Crítica Literària, aprovats la setmana passada a la Junta de Govern. El jurat d'aquest guardó estarà format per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. Pel que fa a la modalitat d'Arts Plàstiques, Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira formaran el jurat.

La composició dels quatre jurats es signà divendres passat per decret de batlia i es donà a conèixer ahir, el mateix dia que la responsable de Cultura, Nanda Ramon, comparegué a la sessió plenària a petició del PP. Durant la compareixença Ramon desbossà en vuit grans blocs la planficació del seu departament.

Diari de Balears (30-X-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'il×luminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica. (Miquel López Crespí)

El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. (Miquel López Crespí)

Xirinacs a Mallorca. Les traïdes de la transició (la restauració borbònica) i la lluita contra els oportunistes.

1978. D´esquerra a dreta: Sebastià Serra, Climent Garau, Joan Perelló, Lluís M. Xirinacs i Jaume Obrador. Xirinacs era amb el PSM per a donar suport al nacionalisme d´esquerra demonitzat pels partits del règim.

De les traïdes de la transició en parlàvem quan Xirinacs, a finals dels anys setanta, vengué a Mallorca per a donar suport al nacionalisme d´esquerra representat pel PSM.

Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d'agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Lluís Maria Xirinacs participà activament en l'Assemblea de Catalunya (Principat) des de l´inici (1971), destacà per la lluita no violenta (“però no covarda”, deia) contra el règim en general i, especialment, per l´amnistia i els drets nacionals; en campanya personal amb exclusiu suport popular, va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d'ençà la mort de Franco. També participà en els debats de la Constitució espanyola de 1978 (no n´acceptaren cap de les esmenes, adreçades a un Estat multinacional i radicalment democràtico-participatiu), així com en els de l'Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l'any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat --convidat pel PSM-- a fer campanya en favor de l'abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): "Darrerament m'he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m'he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial".

Carrillo (PCE) i Adolfo Suárez, representant del franquisme reciclat pactaren l’acceptació de la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España” y el manteniment del sistema capitalista.

El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l'ajut de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la senyera i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d'OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: "Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el 'si' en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo...".

La revista del nacionalisme d'esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d'Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que havien tengut a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l'OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d'OEC en convergència amb el PSM.

Com explicava molt bé Mallorca Socialista: "Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona".

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'il×luminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.

El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. L´abstenció del PSM en el referèndum constitucional era conseqüència de la nostra perspectiva --aleshores jo formava part de la direcció del PSM— estratègica d´avançar cap a l´autoderterminació dels pobles oprimits per l´estat, és a dir, els drets dels pobles a l´autodeterminació, per la federació de comunitats autonòmes (aspecte que no recollia la constitució pactada en secret entre els franquistes reciclats, el PSOE, el carrillisme i els sectors cola·laboracionistes de la burgesia basca i catalana). Tampoc no ens satisfeia que la constitució sacralitzàs l´economia de mercat capitalista, la qual cosa significava que, en cas que l´esquerra guanyàs les eleccions i s´establís un govern socialista, aquest no podria intervenir la gran propietat privada per a afavorir les classes populars. No em parlem de qüestionar la monarquia borbònica deixada en herència pel glorioso Movimiento Nacional o dels poders que la constitució pactada donava a les forces armades, que podien “alçar-se democràticament” per donar un cop d´estat “legal” si els pobles de l´estat avançaven en el camí de la independència i el socialisme.

Xirinacs era amb nosaltres, a Palma, amb els militants i simpatitzants del PSM, per a defensar una constitució autènticament democràtica que no ens fermàs de forma tan descarada a l´herència del passat franquista que volíem deixar endarrere. Aspectes democràtics avançats que, a finals dels anys setanta, tan sols eren defensats a Mallorca pel PSM, el MCI, la LCR, l´OEC i altres sectors rupturistes. Xirinacs parlà, fins al dia de la seva mort, de tot el que s´havia enterrat en els anys de la transició. No solament de la necessitat de forjar els instruments polítics que permetessin l´autoorganització obrera i popular. Lluís M. Xirinacs servà el record dels aspectes revolucionaris de l´Assemblea de Catalunya, de la història del moviment obrer, del consellisme, dels aspectes de democràcia popular, la pràctica assemblaria aconseguida en els anys de la transició i que els partits del règim, especialment PCE-PSUC i PSOE, enterraren sota tones d´oportunisme polític.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Llibertat.cat vol oferir a l’Esquerra Independentista una eina de difusió i de debat al servei de tot el moviment. Per contactar-hi, adreceu-vos a correu@llibertat.cat

Amb els articles de Miquel López Crespí, “Defensa d´Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil”; d´Ester Vivas, “Supermercats: agricultura alimentació S.A,” i les informacions dels corresponsals de Llibertat .cat: “Nosaltres també cremem la foto del rei espanyol”; “Un centenar de persones es concentren a Barcelona en solidaritat amb Batasuna"; “El darrer Diumenge d´Octubre”; “Lliuren més de 600 signatures contra la MAT a l´Alcalde de Folgueroles”; “Les eleccions municipals del 27 de maig. Reptes de futur per a l´esquerra independentista”... I les seccions: Notícies, Entrevistes, Documentació, Editorial i Opinió.

Qui som?

Fa vuit anys, un col·lectiu de persones van crear Llibertat.com, una portalada que volia oferir a l'Esquerra Independentista una eina de difusió i de debat al servei de tot el moviment. Tot i els entebancs (tècnics, personals, etc.) amb què va ensopegar, es va convertir en una web pionera en el món internauta, que va esdevenir al llarg dels seus set anys de vida un referent de l'Esquerra Independentista.

Lllibertat.cat, que va iniciar el seu camí el darrer novembre, se sent hereva de la tasca que va dur a terme Llibertat.com. Però malgrat el pòsit d’aquella experiència, aquesta nova portalada no pretén ser-ne una continuació, sinó un projecte nou on es prioritzi la informació i l'opinió dins l’àmbit de l’Esquerra Independentista.

La conclusió que hem extret en aquests pocs mesos de rodatge és que llibertat.cat ha omplert un espai que moltes veus reclamaven. La manca de referents d’opinió o la desorganització comunicativa en el nostre àmbit polític s’han superat modestament amb l’aparició d’aquesta portalada. Un buit que no hem supertat tots sols, perquè les aportacions de diverses persones col.laboradores amb el projecte l’han fet possible i, sobretot, perquè llibertat.cat s’ha vist reforçada gràcies a la confluència amb una experiència anterior, focnou.org. Una aportació d’importància per allò que hem sumat, però sobretot pel seu simbolisme, ja que aquests companys han sabut demostrar amb el seu exemple que per avançar cal prioritzar els projectes col.lectius, i no emmirallar-se en els projectes propis. Gràcies, companys de FocNou!

Pel que fa a la vessant informativa, Llibertat.cat no només vol fer-se ressò de les activitats del moviment sinó també de les lluites populars d'arreu dels Països Catalans i, en el la mesura que sigui possible, de la resta del món. Creiem que les lluites populars, la praxi política i el teixit associatiu són allò que permeten visualitzar una nació que construeix la seva identitat dia a dia.

D’altra banda, Llibertat.cat obre un espai d'Opinió perquè diferents agents individuals i col·lectius, preferentment de l'Esquerra Independentista, exposin els seus arguments sobre qualsevol aspecte que pugui ser d'interès per al nostre moviment. Creiem que aquest apartat pot ajudar tant al debat com a la cohesió i clarificació ideològica d'aquest espai polític plural dins la lluita independentista.

Esperem que aquest nou projecte compti amb el vostre suport i ajut. Per això restem oberts a la vostra col·laboració, ja sia enviant-nos informacions i articles d'opinió, ja sia participant directament en el grup dinamitzador del projecte.

Per a més informació, us podeu dirigir a la Taula de redacció de Llibertat.cat: correu@llibertat.cat

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

De la creu dels caidos veiem que amb el nou pacte de govern quasi res ha canviat, bàsicament que el PSOE ara forma part del govern municipal i també ha passat a defensar la seva conservació, la difícil i costosa restauració i el posterior trasllat al cementiri. (Guillem Ramis,d’EU-EV)

Santa Maria del Camí (Mallorca): Plenari de dijous 26 de juliol de 2007

Tres qüestions de l’ordre del dia destaquen o criden l’atenció.

1er. La creu dels “Caidos”,

2on. La no inclusió a l’ordre del dia per segona vegada del tema de l’escola.

3er. La regulació de les aigües brutes del poble no connectades a la xarxa de clavegueram.

De la creu dels caidos veiem que amb el nou pacte de govern quasi res ha canviat, bàsicament que el PSOE ara forma part del govern municipal i també ha passat a defensar la seva conservació, la difícil i costosa restauració i el posterior trasllat al cementiri. Reconeixen que no tenen ni idea del cost, encara no han sol·licitat cap pressupost de la operació, saben que seran molts de doblers i que hauran de sortir del pressupost municipal. Admeten que el monument es ofensiu, suposo que a petició del PSOE i estudiaran la possibilitat de retirar alguna part de la simbologia franquista per a disfressar el que veritablement es, un monument d’homenatge al feixisme. Personalment crec que finalment no el podran dissimular, l’ex-batle Mateu Morro ja va advertir en el seu dia que per a ell no era admissible la transformació del monument i no hi ha cap indici que pugui fer pensar que l’equip de govern actual hagi canviat d’opinió. El resultat de la votació es molt il·lustratiu: 12 vots de PP, GPSM, UM i PSOE a favor de conservar la creu i portar-la al cementiri municipal i 1 vot de EU-EV a favor de la demolició.

De la moció de EU-EV sobre la incorporació de la Plaça Andreu Torrens al recinte de l’escola pública per a pal·liar provisionalment la manca d’espai que pateixen, l’equip de govern municipal no en vol discutir en el plenari municipal. Diu la Batlessa que el tema de l’escola es competència del Consell Escolar i es aquest orgue el que ha de decidir. Passen tota la responsabilitat al Consell Escolar, de la no incorporació de la plaça a l’escola, de com queda ara distribuïda la plaça, de com queden els passos de vianants i les aules situades damunt l’acera. En definitiva segons la batlessa el Consell Escolar ha valorat més el dret d’aparcament i trànsit de cotxes per davant l’escola que la comoditat i la seguretat dels alumnes, mares i pares, a les entrades i sortides d’escola.

De la regulació de les aigües brutes de domicilis i comerços del poble no connectats a la xarxa de clavegueram i de l’activitat que se genera de buidar les fosses sèptiques a dins el casc urbà, diu la batlessa que no en tenen constància a l’ajuntament, que si alguna persona en té coneixement que ho denuncií o ho digui. Sembla que no es vol actuar d’ofici i que necessiten l’excusa de una denúncia per a poder notificar als domicilis i comerços infractors, la il·legalitat de la situació. Es a dir, evitar a tota costa que l’equip de govern quedi malament amb els infractors per fer complir la llei.

Guillem Ramis

Regidor d’EU-EV de Santa Maria del Camí

En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. (Miquel López Crespí)

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT... (Miquel López Crespí)

Nanda Ramon i el nomenclàtor de Palma

Nanda Ramon

En un article recent parlàvem de l´extrema eficàcia de Nanda Ramon quant al compliment de les promeses electorals. En aquest cas en referència a la normalització lingüística i a la recuperació de la toponímia tradicional de les nostres places i carrers i, igualment, en la tasca de recuperar la nostra memòria històrica. Ho hem escrit en nombroses ocasions: Nanda Ramon no és d´aquells polítics que parlen per parlar i, una vegada obtenguda la cadireta, s´obliden de les promeses fetes a l´electorat. Nanda Ramon, a part d´una funcionària experta, molt qualificada, és summament feinera i entestada a fer palès el canvi esdevengut a Palma a ran de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Per a mi, per a tots aquells que fa prop de trenta anys encapçalàrem la campanya de l´OEC “Volem noms populars i en català a places i carrers”, ha estat un motiu de satisfacció especial constatar com, tres dècades després d´iniciada la campanya de canvi dels noms imposats pel feixisme, el nou consistori palmesà i, especialment, la Regidoria de Cultura, tornen a portar endavant una tasca massa oblidada pels anteriors consistoris (i tots recordam la feina iniciada en temps del batle Ramon Aguiló). En la transició i anys posteriors no es van tirar endavant les propostes de l´esquerra conseqüent perquè els pactes entre el franquisme reciclat i els dirigents de PCE i PSOE imposaren la més brutal amnèsia històrica damunt el nostre recent passat. Érem en una democràcia a mig fer on els noms dels generals i assassins del poble que presidien places i carrers vigilaven que res no anàs més enllà de les previsions successòries de Franco. S´oblidaven els milers de morts i exiliats, els torturats, perseguits, afusellats i empresonats. Com informa la Comissió 14 d´Abril de Santa Maria del Camí, trenta anys després de les primeres eleccions el batle republicà Bartomeu Horrach encara no té placa al poble. La Comissió demana: “Per què no se’l nomena fill il·lustre? Quants anys hauran de passar perquè els cinc assassinats rebin el merescut homenatge oficial de l´Ajuntament? Els Norats, pare i fill, que resistiren amagats tretze anys a la muntanya, tindran qualque dia un carrer dedicat? Deis que voleu que les generacions futures sàpiguen el que va passar. Què esperau, idò?”.

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Les persones i partits d´esquerra alternativa, cas del PSM, de l´OEC o del MCI, per dir unes sigles que en temps de la transició gosàvem exigir canvis en el viari de Palma, érem silenciats i demonitzats de forma continuada. Els polítics professionals del règim, els vividors del romanço que engreixaven llurs comptes corrents mitjançant el silenci continuat i el respecte a l´herència del franquisme, no volien que la lluita per a la recuperació de la memòria històrica, per exemple, molestàs la migdiada dels satisfets.

Trenta anys després de les primeres eleccions ens trobam, com molt bé diu la nostra regidora de Cultura, que encara hi ha molts carrers de l´Eixample, de les noves urbanitzacions, que conserven noms sense normalitzar. Encara tenim noranta carrers amb noms franquistes: els que queden dels que es posaren dia 2 de maig de 1942 i que encara ningú ha revisat. Nanda Ramon, efectiva com de costum, ens informa que aquestes setmanes d´estiu la Regidoria de Cultura ha anat recopilant moltes propostes quant a la recuperació de la toponímia tradicional i a la lluita per la recuperació de la nostra memòria històrica democràtica i antifeixista. A part dels contactes amb les més diverses organitzacions que treballen en tots els camps de la recerca històrica, està previst començar a estudiar a fons les propostes del professor Gabriel Bibiloni de la UIB, que seran revisades per diferents departaments municipals, grups polítics, associacions de veïnats, especialistes en toponímia i altres sectors implicats.

La tasca eficient de Nanda Ramon m´ha recordat, com escrivia una mica més amunt, aquella campanya per a la recuperació de la nostra memòria històrica iniciada en temps de la transició. Una feia silenciada aleshores per la majoria de mitjans de comunicació oficials, que demonitzaven les organitzacions esquerranes tipus PSM-PSI, OEC, PORE, MCI, CNT...

Una campanya de mesos que portà OEC -i a la qual s'afegiren l'OCB, el MCI, el PSM (PSI)... -per a anar esborrant de la nostra ciutat l'empremta dels quaranta anys d'opressió quant a la retolació d´avingudes, carrers i places.

L'OEC repartí milers de fulls volanders per barris i pobles, escrigué articles a la premsa, repartí uns autoadhesius meravellosos que havia dibuixat el delineant Monxo Clop, militant de l'organització; autoadhesiu que encara avui dia palesa l'art i el treball acurat de més d'un d'aquells treballs d'agitació i propaganda.

Una comissió d'OEC va lliurar una carta de protesta a l'Ajuntament -dia 15 de maig de 1978- signada per qui era aleshores el secretari general de l'OEC, Mateu Ramis, que deia, entre altres coses: "Volem: 1) La substitució de tots els noms imposats per la Dictadura que res tenen a veure amb la tasca del nostre retrobament com a poble.

'2) Que la nomenclatura dels nostres carrers i places respecti la nostra història, les nostres formes de vida, el medi ambient, etc., i, sobretot, la lluita per la nostra cultura i la democràcia.

'Especial preocupació seria la de conservar els noms populars dels carrers que existien abans del feixisme així com donar relleu als fills del nostre poble que hagin treballat per la nostra cultura i per la nostra llibertat: Biel Alomar, Aurora Picornell, Emili Darder, etc, etc".

La campanya -com moltes d'altres de l'OEC-, comptà amb la participació de centenars de persones identificades amb els nostres objectius i durant setmanes -amb participació de l'OCB, el PSM (PSI), el MCI, etc.- fou un punt de referència combatiu en aquella època de brutal desmemòria històrica practicada pels partits del règim.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Cap a l'any 1960, a causa de l'embranzida turística i del col×lapse absolut de l'antic aeroport de Son Bonet, a la carretera d'Inca, s'hagueren d'habilitar un hangar i diversos barracons prefabricats que serviren per descongestionar una mica l'allau de turistes que, com a manà caigut del cel, aturarien en sec la històrica emigració mallorquina cap a l'Estat francès i les Amèriques. Recordem que en aquests inicials anys seixanta, mentre que a Astúries i altres indrets de l'Estat s'esdevenen les importants vagues dels seixanta, aquí, en plena febre de començaments del "boom", passam d'un milió de passatgers per l'aeroport de Son Sant Joan a cinc milions el 1971. (Miquel López Crespí) (Diari de Balears 5-VII-98)

La Mallorca dels anys 60 i un viatge a Roma

L'ECÒNOM JOAN SUECA MIRALLES (1903-1968)

L'any 1961 vaig conèixer Joan Sueca Miralles, l'ecònom de sa Vileta. L'eclesiàstic Joan Sueca Miralles va néixer a Sóller el 1903 i morí a Ciutat el 1968. Amb el temps, parlant amb Joan Miralles, el cap del Departament de Català de la nostra universitat, he descobert que Joan Sueca era familiar seu. Fou igualment ecònom del Port de Sóller i creà la institució religiosa El Bon Pastor, a Ca ses Bieles (Ciutat).

El record a la rectoria de sa Vileta. Amb el pare i l'oncle anàvem per l'església per a fer restauracions de quadres antics. Joan Sueca fou un col.leccionista d'objectes i estris i bibliòfil de primera. Encara record com si fos ara mateix les discussions que mantenia en el seu despatx o en el jardí de la rectoria amb el meu oncle José López sobre la importància del darrer llibre adquirit. A ran dels meus constants problemes amb la policia política del règim -la temuda Brigada Social-, i de les detencions per part dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil, la mare anava sovint a veure Sueca Miralles per a demarnar-li ajut. Es tractava d'evitar per tots els mitjans que el fill -qui signa aquest article- fos condemnant pel Tribunal de Menors, per propaganda subversiva. Cal reconèixer que l'ecònom Joan Sueca (com igualment el general retirat de l'exèrcit feixista Ricardo Mulet, advocat dels meus padrins) m'ajudà moltíssim per evitar ser detingut més hores de les "normals" per aquells lacais del terrorisme d'Estat.

Que jo recordi, sempre funcionaren a la perfecció les trucades que tant Joan Sueca com el general Ricardo Mulet feren a les seves amistats lligades al règim. Sense aquestes "recomanacions", ben cert que no m'haurien mancat les pallisses i, potser, un parell d'anys d'internament en un llòbrec correccional.

També vaig conèixer la germana de l'ecònom, Indalècia Sueca Miralles (Ciutat, 1888-Esporles, 1969), que havia ingressat l'any 1909 a la congregació de Germanes de la Caritat. Per la barriada deien que, només amb les seves mans posades damunt el front d'un malalt, el curava.

La meva padrina, Martina Caldés Torrens ("Ximbona"), poblera de rel, escriptora, autora d'un curiós llibre de poesia mallorquina misticoreligiós, s'apuntà a una de les peregrinacions a Roma organitzades per l'ecònom de sa Vileta. Es vivia en aquell temps el regnat terrible del més ranci nacionalcatolicisme. Sortírem amb un vell quadrimotor de l'aeroport de Son Sant Joan (que, com és de suposar, acabat de posar en servei, no tenia res a veure amb l'actual monstre de les comunicacions aèries internacionals i, més que res, semblava un atrotinat magatzem). Cap a l'any 1960, a causa de l'embranzida turística i del col×lapse absolut de l'antic aeroport de Son Bonet, a la carretera d'Inca, s'hagueren d'habilitar un hangar i diversos barracons prefabricats que serviren per descongestionar una mica l'allau de turistes que, com a manà caigut del cel, aturarien en sec la històrica emigració mallorquina cap a l'Estat francès i les Amèriques. Recordem que en aquests inicials anys seixanta, mentre que a Astúries i altres indrets de l'Estat s'esdevenen les importants vagues dels seixanta, aquí, en plena febre de començaments del "boom", passam d'un milió de passatgers per l'aeroport de Son Sant Joan a cinc milions el 1971. Les Illes, Mallorca concretament, rompien així les cadenes econòmiques que fermaven la nostra terra a l'Edat Mitjana.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Diari de Balears (5-VII-98)

És com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; enverinats articles plens de ràbia contra aquell o aquella que no poden ser controlats per aquestes camarilles de baix nivell cultural; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. (Miquel López Crespì)

Pàgines del meu dietari. Els llefiscosos comissaris culturals (I)

A començaments de maig de 1985, el poeta i investigador Ferran Lupescu ens feia arribar una col·laboració per al suplement Cultura del diari Última Hora. Es titulava "Contes de constatació contestant" i seria publicat el 5-V-85. Feia prop d´un any que l'Editorial Laia havia publicat, en la col·lecció de narrativa juvenil "El Nus" el meu recull de narracions Històries per a no anar mai a l'escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984). Exceptuant algun atac rebentista, el llibre, que assoliria diverses edicions, havia passat completament desapercebut per a la, diguem-ne, la "crítica oficial" neoparanoucentista que, gràcies a l'ajut inestimable del pujolisme i tots els seus servidors intel·lectuals, planava com una llosa damunt la nostra cultura. Tan sols l'escriptor Ignasi Riera, en el pròleg d'aquella obra, digué quatre paraules que, evidentment, no arribaren a les pàgines d'opinió des d'on s'enlairava els escriptors endollats i en nòmina de CiU o el PSOE.

Ciutat de Mallorca 18-IV-1973. Andreu Ferret (centre la fotografia) va presentar les obres de Miquel López Crespí A preu fet i d'Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira en els baixos de la llibreria Tous.

En aquell pròleg, Ignasi Riera havia escrit:

"Miquel López Crespí és moltes coses alhora: periodista, dramaturg, poeta, activista i polític solidari. Mallorquí a Ciutat, d'arrels familiars que el connecten amb els mallorquins nascuts a d'altres contrades de l'Estat, allò que em sorprèn i m'entusiasma de López Crespí és la seva voluntat d'intervenció en els debats i en els conflictes que molts contemplen, miops, calculadors, astuts, des les sagrades torres d'ivori. Guanyador de múltiples premis literaris, arreu dels Països Catalans, autor d'un bon grapat de llibres -recordo ara: A preu fet, Autòpsia a la matinada, La guerra just acaba de començar, Ara, a qui toca, d'entre els primers-, aquest fill de sa Pobla (nascut l'any 1946) ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions. (Hi ha polítics que semblen seduïts pels càrrecs. D'altres, com en Miquel, s'esforcen per ser fidels a uns afanys revolucionaris, tan utòpics com dignes d'un respecte immens).

'I ara resulta que aquest escriptor jove i prolífic, hereu també a la seva manera de l'art de dir coses belles de les escoles literàries mallorquines, mira, fit a fit, l'escola... (parlam del seu llibre Històries per a no anar mai a l'escola). Això sí: amb ulls irònics, com qui revisa els records d'una escola no massa estimada. ¿No massa? ¿No gaire? ¡Qui ho sap! El lector s'adonarà que en Miquel s'estima més els companys de classe que els mestres, els patis que les aules, la possibilitat d'escapolir-se que l'afany de fer deures. I, tanmateix, és ben clar que el llibre esdevé, més enllà de l'escorça crítica, com un homenatge a tants i tants anys de lliçons mal apreses, de convivència intensíssima...

'Al llarg del llibre, en efecte hi ha un seguit d'evocacions infreqüents i de comparacions paradoxals. Com la que hi pot haver entre un col×legi i una selva: "Has d'entrar al col×legi com si fos una selva, gran i perillosa, plena d'animals salvatges i feres ferotges...". O l'evocació del cant de la Sibil×la. O la història autobiogràfica del primer dia d'escola. O la descripció dels alumnes que fugen de l'escola per anar a jugar amb les màquines de les guerres galàctiques.

'Al llibre hi ha també, però, una altra de les passions de López Crespí: la solidaritat amb els països oprimits. Cosa que el porta a encetar així un conte magnífic:

''Avui he rebut una carta dels nins de El Salvador que diu així: 'Nosaltres també jugàvem a fer volar els estels fins que arribaren els soldats'...'.

'Històries per a no anar mai a l'escola és un llibre fet de textos breus, ben escrits, moralitzants. Amb l'escola al fons. I el transport escolar. I el guix i les pissarres. I els amics. I els mestres... que sabran perdonar, ¡ben segur!, les impertinències d'aquest nen gran que és en Miquel López i Crespí, escriptor. Poeta-poeta".

Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.

Unes paraules amables que, quan hom es sotmès a una marginació ferotge, sempre són d'agrair i ajuden, ben cert, a carregar piles per anar preparant noves obres que, invariablement, augmentaran la ràbia dels envejosos. És com un cercle infernal. L'enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l'autor considerat "dissolvent" sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l'ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar... El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l'infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l'infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d'aquestes afirmacions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El teatre que hem vist a Berlín (el Berliner Ensemble), a Barcelona (les experiències del Living Theater) a Lisboa (el Teatre de la Commune), a Londres (el teatre musical dels setanta)... tot ha anat influint en el tipus d'obres que hem anat escrivint d'ençà els anys seixanta fins els vuitanta (i malgrat els canvis de situació política continuarà sempre present en les obres que anam bastint). Totes aquestes influències són ben evidents en obres del tipus Les germanies (segrestada per la Brigada Social del règim franquista a mitjans dels anys setanta i mai més recuperada de les tètriques oficines del carrer de la Soledat de Ciutat); del Premi de Teatre "Carles Arniches 1972" concedit a la meva obra Ara, a qui toca? per un jurat integrat, entre d'altres personalitats del teatre, per Ricard Salvat i José Monleón. (Miquel López Crespí)

Bertold Brecht, Weiss, Piscator, Valle-Inclán, Antonin Artaud, Peter Brook, Aimé Césaire, Friedrich Dürrenmatt, Dario Fo, Peter Hacks, Witold Gombrowicz, Anatoli Lunatxarski, Ionesco, Buero Vallejo, Pasolini etc., etc.).

El teatre de la revolta a les Illes.

Peter Weiss

La recent publicació d'Acte únic en la col×lecció de textos teatrals "Tespis" que edita la Universitat de les Illes Balears (UIB) sota la direcció de Joan Mas i Vives m'ha tornat a la memòria el temps, les circumstàncies històriques en les quals vaig escriure l'obra. Acte únic guanyà el Premi "Teatre Principal" de textos escènics l'any 1987 i venia a consolidar una tendència experimental que havia començat a formular amb l'obra Homenatge Rosselló-Pòrcel (Premi de Teatre "Ciutat d'Alcoi" 1984) posteriorment publicat per la Diputació Provincial d'Alacant amb estudi preliminar (sobre la situació del teatre en els anys vuitanta a les Illes) d'Antoni Serra.

Posteriorment (en concret l'any 1990) una obra titulada Atzucac (que seguia les mateixes coordenades d'experimentació formal de les obres esmentades) guanyava el "Ciutat de Granollers", aleshores un dels guardons teatrals més importants dels que es lliuraven dins l'àmbit dels Països Catalans.

Les tres obres (Acte únic, Homenatge Rosselló-Pòrcel i Atzucac) responen als nous reptes personals i històrics que els anys vuitanta porten al primer pla de les meves personals preocupacions socioculturals i polítiques. Aleshores -i només d'una forma provisional- és quan faig un parèntesi en l'anterior línia teatral, en la manera de fer teatre dels anys seixanta i setanta.

Si reflexionam una mica veurem com els autors d'aquells anys (Alexandre Ballester, Joan Soler Antich o qui signa aquest article ja que els casos de Llorenç Moyà, Miquel Mestre o Llorenç Capellà plantegen problemes diferents) ens movem molt dins la influència clàssica de Bertold Brceht, Weiss, Piscator, Valle-Inclán, Antonin Artaud, Peter Brook, Aimé Césaire, Friedrich Dürrenmatt, Dario Fo, Peter Hacks, Witold Gombrowicz, Anatoli Lunatxarski... (amb pinzellades d'Ionesco, Buero Vallejo, Pasolini etc, etc). El teatre que hem vist a Berlín (el Berliner Ensemble), a Barcelona (les experiències del Living Theater) a Lisboa (el Teatre de la Commune), a Londres (el teatre musical dels setanta)... tot ha anat influint en el tipus d'obres que hem anat escrivint d'ençà els anys seixanta fins els vuitanta (i malgrat els canvis de situació política continuarà sempre present en les obres que anam bastint). Totes aquestes influències són ben evidents en obres del tipus Les germanies (segrestada per la Brigada Social del règim franquista a mitjans dels anys setanta i mai més recuperada de les tètriques oficines del carrer de la Soledat de Ciutat); del Premi de Teatre "Carles Arniches 1972" concedit a la meva obra Ara, a qui toca? per un jurat integrat, entre d'altres personalitats del teatre, per Ricard Salvat i José Monleón.

Més endavant, concretament en el 1973, obtindria el "Ciutat de Palma de Teatre" amb l'obra Autòpsia a la matinada (un experiment teatral dedicat a la lluita dels estudiants contra la dictadura franquista i que era un reflex de totes aquestes influències de les quals parlàvem una mica més amunt).

L'estudiós Antoni Nadal, en la introducció del llibre El teatre modern a Mallorca (Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1998), situa amb força exactitud l'ambient de soledat i marginació en el qual ens hem trobat -i ens trobam!- durant dècades els autors mallorquins; basta pensar en la manca de representacions normals d'autors com Llorenç Capellà, Joan Soler Antich, Xesc Barceló, Guillem Cabré, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Alexandre Ballester o el mateix Guillem d'Efak.

Antoni Nadal escriu: "S'ha dit moltes vegades i amb tota la raó que l'espectacle teatral ha estat injustament postergat en les destinacions pressupostàries de les institucions autonòmiques i locals. Però, pel que fa al teatre d'autor català a Mallorca, la situació encara és molt pitjor, si és possible. Hi ha raons per creure que els autors mallorquins contemporanis sempre s'han sentit sols, incloent-hi aquells qui han gaudit del favor del públic. Els autors mallorquins desconeixen llurs col×legues, gairebé no es tracten amb les companyies, estan mancats d'una crítica qualificada (cap crític no ha aconseguit d'acomplir una funció semblant a la de Joan Bonet i Antoni Serra en els anys cinquanta i seixanta, respectivament) i fins fa ben pocs anys no han pogut comptar amb el suport oficial, sempre escàs i discriminat. El desconeixement que en demostren els professionals i els crítics literaris és tan gran, salvades les excepcions que siguin, que no ens en podem sorprendre, perquè respon a una situació freqüent en països més desenvolupats, tot i que ací està marcada per l'autoodi".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

No se’n adonen de que la manera més segura de que torni la dreta és, justament, avalar i guardar silenci davant la corrupció econòmica i política? De fet, aquesta esquerreta de cartró-pedra que tenim, al que aspira realment és a ser bons gestors, d’un sistema que fabrica inesgotablement exclosos i privilegiats. És a dir, a fer polítiques de dreta. A ser bons al·lots, i dur-se bé amb els qui realment comanden. Realment, deuen estar “fent-lo bé” perquè, si miram prim, observarem en l’actualitat un grau de virulència sensiblement inferior cap a l’actual govern, per part dels poders fàctics, del que fins i tot hi havia en temps del “pacte de progrés”, i això que els governants d’aleshores ja començaren a fer “mèrits”. (Josep Juárez)

“No ens fareu callar”, diu la cançó d’Al Mayurqa. Ara i aquí, la millor manera d’honorar el record de Toni Roig, i d’honorar-nos a nosaltres mateixos, és obrar en conseqüència. En aquests moments cal estendre la informació, per qualsevol mitjà, del què veritablement hi ha darrera de l’hospital de Son Espases. La informació és la millor eina de lluita. Davant la paràlisi i el silenci que alguns desitgen, la mobilització social és més necessària que mai. (Josep Juárez)

OMERTÀ SOBRE SON ESPASES ?

Josep Juárez

Els grans negocis han de menester discreció. Això ho saben bé els banquers i altres oportunistes. Omertà, o pacte de silenci. El dur llum i debat sobre segons quines transaccions pot posar en perill la seva viabilitat. Per això, les operacions especulatives no són bones amigues dels ventiladors, no sigui que la pudor arribi a la ciutadania, i faci botar les consciències.

Miquel López Crespí i Josep Juárez, sempre a l´avantguarda de la lluita contra el feixisme i en defensa d´una societat més justa i solidària. En la fotografia els podem veure en la manifestació per a salvar la Real i en defensa de la terra del mes de març de 2007

Una vegada passat el primer rebombori per la decisió del Govern Antich de continuar la construcció de l’hospital de Son Espases han desaparegut, de sobte, les imatges de les grues i de les excavadores, i poca cosa es sap de l’activitat constructora-destructora. Sembla que les obres se’n fan d’amagat, i els mitjans de comunicació i la majoria dels articulistes passen de puntetes sobre el tema. El que no es veu, no existeix.

Tampoc li convé aixecar polseguera a l’esquerra institucional, tan obedient de l’ordre establert. No s’ha de nomenar la corda, a la casa del penjat. Gent de base dels partits coaligats en el govern demanen debat, transparència i que se’ls escolti, però els directius no estan per feina. On s’han pres les decisions sobre Son Espases? Si aquestes decisions són irreversibles, on queden els principis democràtics? On el respecte per l’opinió de la militància? On la vergonya?

Així i tot, hi han altres tipus de silencis no tan fàcils d’explicar. O potser sí, perquè aquest desgavell de Son Espases posa a prova la independència del teixit social de Mallorca. Hi ha gent que, estant ben informada, opta per callar “per no fer perillar l’actual govern d’esquerres i nacionalista”. Fins i tot hi ha qui es situa dins el perfil més clàssic del clientelisme polític.

No se’n adonen de que la manera més segura de que torni la dreta és, justament, avalar i guardar silenci davant la corrupció econòmica i política? De fet, aquesta esquerreta de cartró-pedra que tenim, al que aspira realment és a ser bons gestors, d’un sistema que fabrica inesgotablement exclosos i privilegiats. És a dir, a fer polítiques de dreta. A ser bons al·lots, i dur-se bé amb els qui realment comanden. Realment, deuen estar “fent-lo bé” perquè, si miram prim, observarem en l’actualitat un grau de virulència sensiblement inferior cap a l’actual govern, per part dels poders fàctics, del que fins i tot hi havia en temps del “pacte de progrés”, i això que els governants d’aleshores ja començaren a fer “mèrits”.

Callar o no callar: aquesta és la qüestió. Evidentment, de Son Espases esdevenen moltes conclusions. Una d’elles és que tota aquesta varietat de tipus de silencis, conscients, tenen un denominador comú: la complicitat.

Mentrestant, en el món de les entitats socials de Mallorca, avui no tot és blanc o negre, sobre aquest assumpte. L’apagada informativa, i altres intoxicacions, tenen els seus efectes, i hi han sectors de la xarxa social que, per la seva idiosincràsia, els hi costa més prendre consciència del que ens estam jugant. També moltes persones, compromeses i lluitadores contra aquesta barbàrie des de fa anys, en aquests moments estan amb la moral per terra i sofrint en silenci el regust amarg de la traïció dels governants.

“No ens fareu callar”, diu la cançó d’Al Mayurqa. Ara i aquí, la millor manera d’honorar el record de Toni Roig, i d’honorar-nos a nosaltres mateixos, és obrar en conseqüència. En aquests moments cal estendre la informació, per qualsevol mitjà, del què veritablement hi ha darrera de l’hospital de Son Espases. La informació és la millor eina de lluita. Davant la paràlisi i el silenci que alguns desitgen, la mobilització social és més necessària que mai.

Pep Juárez,

Palma, octubre 2007.

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

No conec ningú, a l'àmbit de la nostra àrea cultural, que es pugui plantejar escriure una escenificació teatral consemblant a Acte Únic. I també tenc el convenciment de què seria difícilment localitzable trobar un escriptor amb coratge per exposat aquest barreig de materials. Estàvem avesats a què Ionesco ens fes caminar pels terrenys relliscants de l'absurd i ens fes partícips de fantasies d'un escepticisme cantellut. Tanmateix sempre ens deixava l'alternativa de l'alçament, del crit eixordador que s'avança a la revolta. Havíem après de Samuel Becket que el sarcasme, aliat a la més pura representació de l'estupidesa, era capaç de reblanir les consciències més obtuses. Acte Únic és una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta u opció que defugi plantejaments d'estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació.(Miquel Mas Ferrà)

Representació a Barcelona (1999) de l'obra de Miquel López Crespí El Cadaver.

Per Miquel Mas Ferrà, escriptor.

El teatre modern a Mallorca.

El mes de gener de l'any 1974 ja feia un bon grapat d'anys que coneixia en Miquel López Crespí. De fet em seria molt difícil precisar la data en què vaig ser presentat a aquest madur combatent, probablement per algú que devia rodolar pel triangle format entre la Plaça de Santa Eulàlia, el Bar Brussel·les i el Bar Bosch. Però en qualsevol cas el dia 20 de gener del 74 el recordo especialment perquè va ser justament aquell dia quan vaig poder esbrinar aspectes de la seva personalitat que en van confirmar la dimensió dels seus esquemes cívics i socials. Jo, moments abans, havia passat per un quiosc i, sense haver mirat ni les portades dels dos diaris que havia comprat, vaig pujar al seu pis del carrer Antoni Marquès. M´obrí la porta, m´oferí cafè i va fer un cop d'ulls a un dels diaris.

- Mira, he guanyat el Ciutat de Palma de teatre -mormolà, sense perdre ni un àpex de la seva serenitat. Servirà per anar de viatge -afegí, inhalant una espessa xuclada de tabac de pipa.

Aquest va ser el seu esplai. Perquè instantàniament deixà els diaris i em parlà de projectes clandestins que considerava molt més imperiosos que haver guanyat el premi més prestigiós de les lletres illenques.

He considerat vàlid rescatar aquesta anècdota de la memòria perquè la vida literària d´aquest home de combat, es cabdal en la seva existència -malgrat que alguns dels seus adversaris afirmen que gairebé s'hi guanya el pa i el companatge- i arriba ben clarament al concepte de l´ofici d´escriure pavesià. I aquest ofici que tant estima, tanmateix, per a ell, mai no ha arribat a assolir la transcendència que com a lluitador, activista o, senzillament, com a persona, ha assolit l´altre caire, el que realment l'instiga a mantenir-se en una pugna constant contra qualsevol forma de submissió als poders establerts. I la raó és simple a més no poder: ha posat aquest ofici, tan bell i tan turmentós alhora, al servei de l'esperit que Gramsci establí als Quaderni dal carcere i a Letteratura e vita nazionale.

Coberta de l'obra de teatre Acte únic.

Seria bo creure que, sempre i en qualsevol cas, la dignificació de l'intel·lectual, l´adscripció a una determinada causa, l'anàlisi constant i crític, el voler sospesar el difícil equilibri que s'estableix entre l'art i el compromís, s´acompleix amb una veritable i imparcial honestedat. L´ambient que ens envolta, aquesta constant en voler mercantilitzar qualsevol estímul que prové de les expressions de l´art, la vulgarització dels conceptes i la reducció dels seus postulats objectius a uns exponents gratuïts i de nul·la repercussió en la vida quotidiana, és un paradigma de configuració tan clàssica que és implícit en totes les cultures de qualsevol àmbit de la nostra civilització. El dogmatisme i la demagògia, eines sovintejades pels palafraners del poder, o l´acatament i la submissió, han configurat reductes inquietants la manipulació dels quals Ernst Fischer, Lucien Goldmann o George Lukacs n'ens han deixat estudis de gran erudicció.

Per aquest entorn, precisament, ha vogat la literatura de Miquel López Crespí. I és que, parlant clar i planer, el perniciós esperit fenici dels poders mediàtics, les grans fusions editorials i els poderosos mercaders de l'art -però no únicament aquests, anem amb compte!- han aconseguit mixturar barroerament els conceptes convencionals del valor d'us i del valor de canvi en l'art i la literatura, arribant a un grau tan alt de mediocritat ambiental que potser ens hauríem de traslladar als penosos episodis del feixisme o de l'estalinisme per trobar antecedents encara més contundents.

Personalment, no conec ningú, a l'àmbit de la nostra àrea cultural, que es pugui plantejar escriure una escenificació teatral consemblant a Acte Únic. I també tenc el convenciment de què seria difícilment localitzable trobar un escriptor amb coratge per exposat aquest barreig de materials. Estàvem avesats a què Ionesco ens fes caminar pels terrenys relliscants de l'absurd i ens fes partícips de fantasies d'un escepticisme cantellut. Tanmateix sempre ens deixava l'alternativa de l'alçament, del crit eixordador que s'avança a la revolta. Havíem après de Samuel Becket que el sarcasme, aliat a la més pura representació de l'estupidesa, era capaç de reblanir les consciències més obtuses. Acte Únic és una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta u opció que defugi plantejaments d'estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació. És com si l'autor, nafrat i de retorn de moltes guerres, ja desconfies fins i tot d´aquells que li eren més pròxims, dels antics lluitadors a la mateixa trinxera, aliats escadussers extraviats en el fragor del camp de batalla. I és que té la facultat, l'autor, de preveure tantes escletxes, en torn del seu territori, del paratge inhòspit on ha anat a raure -esdevingut un setge- que desconfia tant dels seus manifests enemics naturals com d'aquells companys de viatge de variat pelatge, infautats com pregoners de la llibertat, que sota la denominació de progressistes han derivat vers posicions molt pròximes a una subtil variant de conformisme iconoclasta.

L'estilet que usa disecciona escenes de la vida diària des de qualsevol perspectiva, usant tots els recursos estilístics que permet una escenificació. Penetra en les curvatures sinuoses del cos social i fa supurar a l'organisme impureses purulentes. A cops, aquestes vísceres, transportades tan a prop dels angles de visió, produeixen repulsió, com si fossin petites porcions d'impudícia ideològica. Vegeu-ne una mostra:

"SARA: ...un milió de momificats revolucionaris dels anys seixanta, amb el llibre de Mao Zedong a la mà, rebent emocionats el Papa en el Camp Nou... hi havia també, com una bella desfilada d'àngels els milicians morts a la guerra del trenta-sis pujant al cel cantant cançons d'en Julio Iglesias...

'JOAQUIM: ...vaig veure els antics companys de la revolta cobrant amb sang el preu de la seva traïció...".

Quan estava escrivint aquesta darrera transcripció he contemplat per televisió les escenes de l'assalt al Parlament de Belgrad. I el meu magí s'engresca i rememora les imatges recents de Polònia, de Romania, i la més llunyana de totes: les fotografies en blanc i negre de l'assalt al Palau d'Hivern tsarista. Aleshores faig encaixar moltes idees esparses que m'ha ofert aquest llibre. Idees que tanmateix han de perdurar malgrat només sigui per fer una punxada constant a les consciències que manifesten una marcada tendència a condormir-se en una atmosfera de lleugeresa narcòtica, d'un metzinós individualisme benestant. I és que al poder, amics meus, a tots els poders que s'alcen sobre l'individu i atorgant-se la seva representació malden per sotmetre'l, aquesta mena d'obres els fan nosa i no poden evitar palesar una manifesta incomoditat. Aquest és, potser, un dels mèrits per seguir confiant en els literats i en la literatura.

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-II-01)

Mas Ferrà, Miquel. Presentació del llibre Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Davant la decisió de l’actual Govern de les Illes Balears de continuar amb el projecte del PP de construir l’hospital de referència a Son Espases, les entitats socials sotasignats i molts de ciutadans i ciutadanes de Mallorca volem expressar que ens oposam, com al llarg de tots aquests anys, a aquest projecte, alhora que fem palesa la nostra protesta i el nostre desencís per l’incompliment flagrant d’una de les principals promeses electorals dels partits que conformen el Govern.

Per què ens oposam a la construcció de l’hospital de referència a Son Espases

· 10 de novembre: trobada solidària i festival al Monestir de la Real, 19,00 hores.

· · 17 de novembre: Manifestació a Palma, Plaça d’Espanya, 18,00 hores.

Davant la decisió de l’actual Govern de les Illes Balears de continuar amb el projecte del PP de construir l’hospital de referència a Son Espases, les entitats socials sotasignats i molts de ciutadans i ciutadanes de Mallorca volem expressar que ens oposam, com al llarg de tots aquests anys, a aquest projecte, alhora que fem palesa la nostra protesta i el nostre desencís per l’incompliment flagrant d’una de les principals promeses electorals dels partits que conformen el Govern. Les raons són les següents:

1. Inevitablement, la construcció de l’hospital a Son Espases suposa la destrucció de l’entorn del Monestir de la Real, com a element cultural, paisatgístic i d’arrels històriques d’enorme valor per a tot Mallorca.

2. Per si no n’hi hagués prou, atesa la congestió actual de trànsit rodat a la zona (via de cintura, camí dels Reis, Polígon de Son Castelló...), l’hospital de Son Espases suposarà, necessàriament, la construcció del segon cinturó de Palma, i, consegüentment, un enorme impacte ambiental i un gran consum de territori a les zones afectades (Son Sardina, el Secar, Establiments, Son Roca, la Vileta, Son Rapinya...).

3. Les obres iniciades de l’hospital ja han destruït jaciments arqueològics de manera irrecuperable sense que tinguem coneixement que s’hagin depurat responsabilitats. Una sèquia àrab parcialment destruïda i una necròpolis arrasada ja han estat víctimes de la cobdícia i la incultura.

4. La zona on es construeix l’hospital té un gravíssim risc d’inundacions, ja que parcialment ocupa una llera de corrent discontínua, i això pot tenir desastroses conseqüències en cas de gota freda, cada vegada més probable.

5. Des del punt de vista sanitari, l’hospital de Son Espases no podrà donar servei fins que no estigui completament acabat. En canvi, l’opció aprovada per consens amb anterioritat —la reconstrucció del nou Son Dureta— hauria pogut donar servei per fases, acurçar els terminis d’atenció hospitalària i a més abaratir costos.

6. Per tant, el nou hospital a Son Espases només beneficia els especuladors de la compravenda de terrenys, les empreses constructores i les que gestionaran privadament els serveis hospitalaris durant dècades. És a dir, el govern Antich avala íntegrament el pelotazo especulatiu que va pactar el PP amb els interessos privats.

7. Aquesta decisió del nou govern, si no la rectifica, suposarà un frau polític molt greu. El govern presidit pel senyor Antich va ser triat pels ciutadans i ciutadanes per les promeses electorals, per fer justament el contrari del que ara vol fer, amb la deslegitimació consegüent davant el seu electorat i el conjunt de la ciutadania.

8. Amb Son Espases es crea un precedent que allunya les esperances d’aturar altres projectes agressius contra els espais naturals, a Mallorca i a les Balears. El govern Antich, en sotmetre’s als poderosos, deixa la porta oberta a altres destruccions, com les Fontanelles, Port Adriano, façana marítima de Palma, etc., a més de decisions ja preses, com anul·lar el PORN de la península de Llevant, etc.

Per tots aquests motius, demanam al Govern presidit per Francesc Antich que, de manera immediata, rectifiqui la decisió de construir l’hospital de referència a Son Espases, i apliqui una alternativa més racional per a l’hospital de referència de Mallorca, respectuosa amb l’interès general de la ciutadania i fidel als compromisos polítics dels gestors actuals.

En demanda d’aquesta rectificació, feim una crida als ciutadans i ciutadanes de Mallorca perquè participin als actes previstos, que, entre d’altres, són els següents:

· 10 de novembre: trobada solidària i festival al Monestir de la Real, 19,00 hores.

· 17 de novembre: Manifestació a Palma, Plaça d’Espanya, 18,00 hores.

RECTIFICAU! SALVEM LA REAL! SALVEM MALLORCA!

Octubre de 2007

Companyes i companys:

Tal com a acordarem a la reunió de dimarts passat, adjuntam esborrany del manifest, per a la seva aprovació en la reunió de dimarts que ve.

ES RECORDA QUE AQUESTA NOVA REUNIÓ, PER DIMARTS 30 D'OCTUBRE, A LES 20,00

CASAL D'ENTITATS CIUTADANES (C/. Montenegro, 8, de Palma). ÉS IMPORTANT

L'ASSISTÈNCIA DE TOTHOM.

Salut i bona feina.

Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí, Antoni Serra, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Salvador Galmés, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.

Antologies de narrativa i poesia

L´any 2003 la col·lecció El Turó publicava Antologia (1972-2002), recull que aplegava poemes procedents de Foc i fum (Barcelona, Oikos Tau, 1983); Tatuatges (Castelló, Ajuntament de Vila Real, 1987); Les Plèiades (Andorra, Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, col×lecció Balenguera número 58, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, col×lecció Balenguera número 72, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Barcelona, Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, col×lecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Andorra, Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, 2000); Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, col×lecció Balenguera número 88, 2000); Record de Praga (Ciutat de Mallorca, Capaltard, 2000); Un violí en el crepuscle (Barcelona, Viena Edicions, 2000); Rituals (Eivissa, Res Publica Edicions, 2001); Perifèries (Alacant, Editorial Agua Clara, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Barcelona, Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2003) i Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, col×lecció Xibau de poesia, 2003).

Posteriorment, la col·lecció Tià de sa Real editava l´antologia de contes titulada Un viatge imaginari i altres narracions (Ciutat de Mallorca, Fundació Sa Nostra, 2007), un volum amb alguns dels contes que he anat publicant en diverses editorials d´ençà l´any 1973, quan després de guanyar el Ciutat de Manacor de narrativa, l´editorial Turmeda publicava els reculls A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974). Aquesta antologia, en la qual hi participà activament, quant a la selecció dels contes que hi vaig incloure i amb un pròleg, el poeta i investigador Ferran Lupescu, premi Josep M. López Pico de poesia 1996. En aquesta antologia el lector pot trobar quaranta-quatre narracions seleccionades de diferents llibres meus publicats entre 1973 i 1993. Hi ha igualment alguns contes que es publiquen per primera vegada; concretament, els titulats “Parets de foc”, “Lídia”, “L’ermità” i “La mort”. Quatre narracions escrites a mitjans dels anys vuitanta. La majoria de les narracions seleccionades, és a dir, trenta-vuit, corresponen, doncs, a nou llibres editats entre començaments dels setanta i principis del noranta.

La llista de llibres i de contes és la següent: de A preu fet (Ciutat de Mallorca, Turmeda, 1973), llibre que guanyà el Premi de Narrativa “Llorenç Riber 1972”, les narracions “Saor Éire”, “Cançons d’anar a marjal”, “Decapvespre”, “La invitació”, “Lluna de mel a Castella” i “La llibertat”; del llibre La guerra just acaba de començar (Ciutat de Mallorca, Turmeda, 1974), recull de contes que obtengué el Premi de Narrativa “Ciutat de Manacor 1973” amb un jurat format per Blai Bonet, Guillem Lluís Díaz-Plaja, Josep Melià, Antoni Serra i Manuel Vázquez Montalbán, les narracions “La guerra just acaba de començar”, “Genteta de Ciutat (I)”, “Passa que...” i “Fugir”; del llibre Diari de la darrera resistència (València, Fundació Cultural Tavernes de la Valldigna, 1987), les narracions “Una dona mallorquina”, “Els darrers militants”, “Parella”, “La manifestació”, “La difícil subsistència”, “Malson”, “Parelles modernes” i “Pares i fills”; del llibre Paisatges de sorra (València, Ajuntament de Gandia, 1987), recull de contes que va guanyar el VIII Premi Joanot Martorell, atorgat per un jurat format per Josep Iborra, Encarna Santceloni, Bernat Capó, Alfons Sánchez i Ignasi Mora, les narracions “La pel·lícula d’aquesta nit”, “Els diners del premi”, “Desaparegut” i “Una història d’amor”; del llibre Notícies d´enlloc (Ciutat de Mallorca, Documenta Balear, 1987), Premi de les Lletres 1987 atorgat per un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover, les narracions “Una bona carrera”, “Genteta de Ciutat (2)”, “Acqua alta”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa” i “Missatge xifrat”; del llibre Necrològiques (València, Amós Belinchón Editor, 1988), Premi Ciutat de València Constantí Llompart 1988 atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Martín Quirós Palau i Joaquim Soler, les narracions “La força del record”, “Escriptors”, “Un viatge imaginari”, “El darrer guerriller”, “Atemptat”, “Una fotografia clandestina”, “La cambra dels quinze”, “El viatge” i “Carta personal”; del llibre Històries del desencís (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1995) la narració “El talp”; del llibre Vida d’artista (Girona, Llibres del Segle, 1995), Premi Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya atorgat per un jurat format per Isabel-Clara Simó, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Miquel Porter Moix, Pilarín Bayès, Albert Jané, Oleguer Sarsanedes i Antoni Kirchner, la narració “Tertúlia literària”; del llibre Crònica de la pesta (Girona, Llibres del Segle, 1993), la narració ”El mecanisme del temps”.

He parlat d´aquestes antologies de poesia i contes en relació amb la publicació recent de Narrativa breu a les Illes Balears, una mostra molt representativa de la narrativa breu a les nostres Illes des de principis del segle XX fins a l´actualitat. Com diu la ressenya de l´Editorial Moll que presenta el recull de Francesc Vernet, aquesta és una antologia “que permet observar l´evolució de la nostra literatura des del modernisme, passant pel boom dels anys 70, fins a les manifestacions actuals dels autors més joves”. El llibre, a més, es complementa amb una breu introducció a càrrec de Bartomeu Carrió i unes propostes didàctiques interessants i molt útils. Com explicava Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES-Marratxí en un article de Diario de Mallorca: “Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllaç (obert o tancat).

‘Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes d´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu”.

Com explica Josep Antoni Calvo i Femenies: “Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles”.

Tot plegat, com dèiem més amunt, una eina prou útil per a professor i alumnes a l´hora d´iniciar el coneixement d´alguns dels principals escriptors de les Illes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Llorenç Buades (Ixent): "Socialitzar la comunicació és una necessitat. Vull escriure, tot i que no ho faci bé, perquè l'escriptura no pot ser només objecte dels professionals, i perquè tothom--també els que apartanyem al món dels pobres-- tenim el dret a l'expressió en llibertat i com convengui".

ELS COMUNISTES (LCR) I LA MEMÒRIA DEL POSTFRANQUISME

Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Llorenç Buades, un dels dirigents dels comunistes de les Illes de tendència trotsquista en una fotografia dels anys vuitanta. Llorenç Buades va ser un dels màxims dirigents de l´antifranquisme a la nostra terra i destacat militant sindicalista, primer a CC.OO. i posteriorment a la CGT.

Pròleg

Aquestes pàgines, en permanent construcció, corresponen a la memòria històrica del postfranquisme que tenc com a militant d'esquerra. Som un ciutadà d'esquerra sense cap llicenciatura, com molts i moltes dels que basteixen les organitzacions populars de l'esquerra, perquè els fills de les famílies humils no es podien permetre accedir a una Universitat inexistent a les Balears, de la mateixa manera que no podiem accedir al coneixement de la nostra llengua, de la nostra cultura i de la nostra història.

Diuen que hem progressat, però encara hi ha moltes famílies que no es poden permetre el luxe de tenir un fill o una filla amb estudis, i moltes carreres i feines són inaccessibles per a la gent amb salaris baixos. La Universitat que s'havia fet accessible en les "disciplines" més barates cap a les classes populars camina de bell nou a fer-se només possible per a les èlits.

Escriure sobre paper no és fàcil en aquesta terra, i que et coneguin encara menys perquè la comunicació és més que res un producte empresarial, i en conseqüència no pot contravenir les necessitats del seu empresari capitalista. El vell Marx, ara passat de "moda" , ens va donar un exemple d'aquest fet en la seva pròpia existència personal, i ell tenia l'avantatge de no venir d'una família proletària com la meva.

Socialitzar la comunicació és una necessitat. Vull escriure, tot i que no ho faci bé, perquè l'escriptura no pot ser només objecte dels professionals, i perquè tothom--també els que apartanyem al món dels pobres-- tenim el dret a l'expressió en llibertat i com convengui.

Escric del postfranquisme perquè tot i que vaig patir la repressió franquista com qualsevol persona que no compartís els objectius del règim, crec que s'ha escrit molt del franquisme i poc en canvi d'això que en diuen democràcia i no ho és molt més enllà d'alguns fets formals de caire institucional.

El que es pretèn amb aquestes pàgines que amb el temps han de guanyar en continguts com la fruita que madura, és fer memòria viva a partir de l'experiència pròpia, a partir dels documents que al llarg dels anys he arraconat, i de les notes i observacions que al llarg dels dies he robat al temps per fer-les memòria.

Per anar a les pàgines de memòria històrica dels comunistes de les Illes (LCR): Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

A Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)

Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)

Moscou en els anys 20. Lenin i Trotsqui (en el centre de la fotografia) en una desfilada en memòria de la victòria de la Revolució Socialista.

Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Dia del llibre a Palma, a començaments dels anys setanta. Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos (a l'esquerra) i Miquel López Crespí (en el centre de la fotografia) portaren endavant nombroses activitats culturals que reforçarem els grups antifranquistes de les Illes, com explica el dirigent de la LCR Llorenç Buades.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 200