Miquel López Crespí - Memòria històrica

Sirera anuncia el boicot del PP a la Fira de Frankfurt.

"ÉS UNA MOSTRA DE SECTARISME"

El president del PP, Daniel Sirera, ha anunciat que el seu grup parlamentari "no acompanyarà la delegació oficial de la Generalitat ni del Parlament" a la Fira de Frankfurt perquè considera que "és una altra mostra de sectarisme". El líder dels populars catalans ha assegurat que "l'espectacle que hem viscut amb el tema de la fira de Frankfurt ha estat especialment lamentable", ja que "el principals autors catalans en vendes com Ruiz Zafón o Falcones no hi seran perquè escriuen en castellà". En aquest sentit, ha dit que aquesta fira "no serà un fidel mirall de la realitat cultural catalana" perquè "si no hi és la cultura catalana escrita en castellà estarem enganyant a tots els visitants".

Web E-Notícies

Defensa de la cultura catalana. Declaracions d´escriptors de les Illes que participen a la Fira de Frankfurt: Carme Riera, Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando...

Vidal Ferrando: “Crec que la Fira és una gran festa de la cultura en general”.

Per Laura Acedo

Antoni Vidal Ferrando

Pel que fa a la presència d´Antoni Vidal Ferrando al que descriu com “una festa de la cultura”, l´escriptor fa referència a la importància de la participació de la llengua i la literatura catalanes a l´esdeveniment. “És important que algú ens convidi en aquest tipus d´actes en algun moment, perquè la nostra cultura sigui la protagonista fora del país”.

L´escriptor esmenta, en referència a la seva participació, individualment parlant, que “la qüestió personal queda en aquesta fira un a mica en segon terme”. D´altra banda, afirma que està “convençut que la meva obra no és a Frankfurt on esdevindrà més important del que ara pot ser”.

Quant a l´assistència del grup dels 130 escriptors en llengua catalana, considera que el viatge i l´estada a Frankfurt “serà una oportunitat per reunir-nos un gran grup d´amics i compartir amb ells la possibilitat de conèixer la fira i la ciutat. “Personalment, hi aportaré tot el que pugui per aconseguir donar a conèixer-nos aprofitant el protagonisme d´enguany de la llengua catalana”, apunta el mallorquí.

Frankfurt pot resultar un bon aparador de la llengua i la cultura catalanes.

Diari de Balears (28-IX-07)

López Crespí: “No ha de ser una cita que creï competència entre els escriptors”.

Per Laura Acedo

Miquel López Crespí forma part dels cent trenta escriptors en llengua catalana que participen a la Fira de Frankfurt, “una fira que sens dubte és una finestra al món literari, que permetrà donar a conèixer la nostra llengua i cultura, sempre entesa d´una manera global”.

Un dels fets que destaca de fira és “que en aquest cas no s´ha centralitzat l´elecció dels representants, s´ha donat importància a la participació de membres de la Catalunya Central, les Balears, Catalunya Nord, el País Valencià, etc”.

Malgrat tot, l´escriptor vol que quedi força clar el seu suport a tots aquells escriptors que no han estat seleccionats per poder assistir a la fita literària, doncs “la feina que hem de fer els escriptors que anem a Frankfurt és en representació de tots aquells que escrivim en català, no és tracta d´una presència personalitzada per anar a publicitar els nostres llibres sinó quelcom global a favor de la nostra llengua i cultura”.

La de Frankfurt ha de ser “una cita que no creï competència entre els escriptors, ans al contrari, ha de fomentar els llaços, la col·laboració i el treball conjunt a favor del desenvolupament de la nostra llengua i cultura”, sentencià.

Diari de Balears (26-IX-07)

Carme Riera: “És una oportunitat per difondre el català arreu del món”.

Per Laura Acedo

L´escriptora mallorquina forma part d´aquest grup d´autors literaris en llengua catalana que defensaran l´any català a la Fira de Frankfurt. El seu és, sens dubte, un dels noms que integren la llista dels assistents des del primer moment.

Quant a l´esdeveniment, Carme Riera el defineix com “un enorme aparador de novetats i de compra i venda de drets” que espera “que serveixi per difondre arreu d´Europa i del món una llengua i una literatura com la catalana” amb una història i una realitat excel·lent, quantitativa i qualitativament parlant.

L´escriptora té “obra traduïda a l´alemany però a causa que es tracta d´una de les fires més importants del món en el seu sector, esper que representants d´altres idiomes es puguin interessar per les meves obres”, afirmà.

Així mateix, l´escriptora mallorquina considera molt important que es potenciïn les anomenades llengües sense estat, com és el cas de la llengua catalana, i en concret aquesta “Fira de Frankfurt representa una bona oportunitat per mostrar-se a l´immens públic que s´hi congrega”, destacà Riera.

Diari de Balears (29-IX-07)

Guillem Frontera: “Un excel·lent mostrador de la cultura catalana”.

Frankfurt

Per M. M. Rayó

Guillem Frontera està “molt agraït” que l´Institut Ramon Llull i l´Institut d´Estudis Baleàrics “hagin tingut l´amabilitat de convidar-me a la Fira de Frankfurt”. L´escriptor assegura que assisteix a la trobada amb molt de gust i que, malgrat que “no esper res a nivell personal”, desitja “que Frankfurt es converteixi en un excel·lent mostrador per a la cultura catalana”.

L´escriptor mallorquí, nascut a Ariany i amb obres traduïdes al castellà, a l´italià i al francès, creu que la fira servirà per evidenciar que “som una cultura amb una llengua pròpia i que el que volem”, afegeix, “és que aquesta llengua es pugui desenvolupar amb tota normalitat”. Per Guillem Frontera, el fet que una llengua no pugui desenvolupar-se amb normalitat implica “o bé que s´acabi extingint i diluint-se o bé que s´hagi de treballar fins a aconseguir aquesta normalitat·.

L´escriptor afirma que és difícil valorar la Fira de Frankfurt abans que es dugui a terme, però insisteix en el fet que no es tracta tant de la promoció cultural com de “promoure la nostra llengua i la nostra cultura”.

Diari de Balears (25-IX-07)

Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...

Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt

Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)

A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...

Alemany

L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.

Castellà

Poesia:

Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.

Narrativa:

Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.

Francès:

Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.

Romanès:

Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.

Italià:

Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.

Un polític no pot trair els seus votants fent el contrari del que els hi va prometre, ja que si ho fa es juga que a les properes eleccions els votants que es sentin traïts no el votaran. De la mateixa manera el BLOC que dona suport al PSIB per formar aquest govern, tampoc pot trair els seus votants, ja que ni tan sols presentant-se en bloc treuran representació parlamentària les properes eleccions. (Xisco Sastre)

Carta oberta al PSIB des de La Real (Part II)

Encara hi sou a temps, compliu amb les vostres promeses i els “ciutadans i ciutadanes” (Antich dixit sempre) que vos varen donar el poder seguirem estant del vostre costat

Un polític no pot trair els seus votants fent el contrari del que els hi va prometre, ja que si ho fa es juga que a les properes eleccions els votants que es sentin traïts no el votaran. De la mateixa manera el BLOC que dona suport al PSIB per formar aquest govern, tampoc pot trair els seus votants, ja que ni tan sols presentant-se en bloc treuran representació parlamentària les properes eleccions.

Pensau que el més de Març tenim eleccions generals i el càstig a les urnes pot ser històric. Al poble no l’hi agrada que l’enganyin, o no recordau que va passar a les generals de l’any 2004 que el PP amb una segura majoria absoluta, la va cagar mentint durant 3 dies i això li va fe perdre les eleccions?. Idò el mateix vos pot passar d’aquí a 6 mesos, ja que la gent no oblida tan fàcilment.

Si haguéssiu fet el que va fer Matas l’any 2003 quan va entrar al govern: fer net de progressistes dins els llocs tècnics del Govern per posar-ne dels seus i així tenir les decisions tècniques que els hi interessaven, ara no tendrieu damunt la taula els mateixos informes de l’hospital que tenia Matas per justificar-ho. El sindicat metge i d’infermers que no avala la reforma de Son Dureta, vos assegur que mai vos votaran, ja que son de dretes.

Encara hi sou a temps, compliu amb les vostres promeses i els “ciutadans i ciutadanes” (Antich dixit sempre) que vos varen donar el poder seguirem estant del vostre costat, del contrari convé que per les properes eleccions prepareu un pacte PSOE-PP ja que haureu donat la raó a tot el que va fer malament el PP i llavors els ciutadans (i ciutadanes) d’aquestes illes ens vendrà al cap la frase que un dia va pronunciar Felipe González “PP i IU, la misma mierda”, però canviarem IU per PSOE.

Xisco Sastre

La Real (Salvem la)

Obtingut de Diari de Balears (24-IX-07)

Basta de Comèdia! O som o no som! No em concentraré amb la gent que participa del govern . Que dimiteixin !

Per Llorenç Buades, Web Ixent

Avui no participaré en la concentració contra la decisió de fer l'hospital a Son Espases. I no ho faré perquè estic fart de manipulacions polítiques.

Dirigents del Bloc han anunciat que participaran en la concentració. Ho fan per tal de no perdre electors quan allò exigible si participen d'un govern és que es facin valer des dels seus càrrecs institucionals.

Si formen part d'un govern és en el seu lloc de feina on han de resoldre les coses. Si participen d'un govern que opta per la destrucció de Mallorca, els líders polítics també són responsables d'aquesta destrucció.

Només la dimissió i passar a l'oposició els salvaria, però no ho volen fer perquè les cadires són les cadires.

Però són les seves cadires, i no les meves i com que no tenen credibilitat, no participaré de la concentració tot que estic molt a favor de salvar la Real, Ses Fontanelles, El Toro, Cala Carbó, Son Quint, i més.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Carta oberta al PSIB des de La Real (Part I)

T’en recordes Francesc Antich de les reunions a La Real que assistires amb nosaltres i et comprometeres que en ésser President de la Comunitat l’hospital es faria a Son Dureta

Carta oberta al PSIB des de La Real (Part I)

Senyores i senyors (ciutadans i ciutadanes) del PSIB, vos vull adreçar aquestes lletres per veure si a algun de vosaltres li queda un dit de seny i vergonya.

Recordau el que heu estat fent aquests darrers 4 anys amb la gent de la Real, no?, idò ens heu estat utilitzant per fer oposició al govern, perquè segons ara es veu us importàvem un rave i l’únic que us interessava era la nostra oposició als projectes destructors de la nostra estimada terra fomentats pel PP. En realitat durant 4 anys l’oposició al PP l’hem feta les plataformes ciutadanes que hem alçat la veu contra la pesta bubònica (Joan F.March dixit) que arrasà la nostra terra. El meu homenatge a les plataformes anti-autopista d’Eivissa, de Mallorca, la plataforma S.O.S. Ca’n Vairet, la plataforma Cinturó-NO, la plataforma de Ses Fontanelles, la plataforma Parc-Si i també la plataforma Salvem La Real, d’entre d’altres que em disculpin si no les he anomenades. Nosaltres hem fet l’oposició al govern corrupte del PP, vosaltres ens heu aprofitat de nosaltres per aconseguir les cadires i els cotxes oficials que avui teniu.

T’en recordes Carles Manera de a quants de concerts i manifestacions de Salvem La Real has assistit?. T’en recordes Aina Salom de la teva ferotge defensa de la reforma de Son Dureta i tot el que vares escriure i dir contra la construcció de Son Espases. T’en recordes Francesc Antich de les reunions a La Real que assistires amb nosaltres i et comprometeres que en ésser President de la Comunitat l’hospital es faria a Son Dureta, T’en recordes Francina Armengol de les fotos que venies a fer-te a La Real cada cop que hi havia “moguda”. Jo si que m’enrecord de vosaltres i també tenc escrits els vostres compromisos:

Programa electoral del PSOE per les autonòmiques de 2007

Pàgina 41: Un hospital de primer nivel, el Hospital Son Dureta, que cuente con toda la tecnología moderna que nuestra población precisa. Un hospital moderno, confortable, líder entre los grandes hospitales españoles, con una mayoría de habitaciones individuales y con un acceso confortable en todas las áreas: urgencias, consultas externas y áreas de información y ubicado en la finca de Son Dureta.

Discurs d’investidura com a president de Francesc Antich 06/07/07

Per cert, tenim tot un catàleg d'actuacions, reformes, transformacions i millores per als hospitals de les Illes. Igualment, vull anunciar que paralitzarem les polèmiques obres de Son Espases i analitzarem, de forma immediata, la situació econòmica, jurídica i patrimonial, amb l'objectiu de construir un nou hospital al solar de Son Dureta.

… i si mirau les hemeroteques us fartareu de llegir que el vostre compromís és no fer l’hospital a Son Espases.

Continuarà …

Xisco Sastre

La Real (Salvem la)

Obtingut de Diari de Balears

Ningú no ignora que l´autèntica oposició a la dreta depredadora ha consistit en els activistes i simpatitzants de les plataformes antiautopista d´Eivissa, de Mallorca, la plataforma S.O.S. Can Vairet, la plataforma Cinturó-NO, la plataforma de ses Fontanelles, la plataforma Parc-Si i també la plataforma Salvem la Real, entre moltes altres. Aquests col·lectius, juntament amb el GOB, l´OCB, els Joves d´Esquerra Nacionalista, la CGT, el sindicat STEI, el que demanen als actuals governants és que siguin coherents i compleixin les promeses fetes a l´electorat. Promeses que, no ho haurien d´oblidar, els serviren per a arribar al poder, a la gestió del govern de les Illes, el Consell Insular de Mallorca i nombroses batlies. (Miquel López Crespí)

Son Espases, el PSOE i les promeses electorals

D´ençà l´inici del nou curs polític, acabades les vacances, molts activistes de les plataformes que han portat a coll la lluita en defensa dels nostres escassos recursos naturals i que s´han mobilitzat en defensa del territori, resten prou preocupades en veure com es van desenvolupant els esdeveniments en referència a Son Espases, ses Fontanelles i el mal anomenat “Port Adriano”. En el fons, com molt bé escrivia Xisco Sastre, de Salvem la Real, qui en aquests quatre anys de destrucció de la terra ha portat la lluita contra el PP per a preservar Mallorca de la salvatge especulació que patim han estat les plataformes ciutadanes. Té raó. Ningú no ignora que l´autèntica oposició a la dreta depredadora ha consistit en els activistes i simpatitzants de les plataformes antiautopista d´Eivissa, de Mallorca, la plataforma S.O.S. Can Vairet, la plataforma Cinturó-NO, la plataforma de ses Fontanelles, la plataforma Parc-Si i també la plataforma Salvem la Real, entre moltes altres. Aquests col·lectius, juntament amb el GOB, l´OCB, els Joves d´Esquerra Nacionalista, la CGT, el sindicat STEI, el que demanen als actuals governants és que siguin coherents i compleixin les promeses fetes a l´electorat. Promeses que, no ho haurien d´oblidar, els serviren per a arribar al poder, a la gestió del govern de les Illes, el Consell Insular de Mallorca i nombroses batlies. Unes quotes de poder institucional com mai no s´havia vist. Els manifestants que en diverses ocasions han sortit al carrer per a expressar la insatisfacció en constatar com el govern incompleix el que va prometre demanen COHERÈNCIA. Així de senzill. És massa radical, en opinió de qui governa, exigir el compliment del programa electoral, les paraules pronunciades en el discurs d´investidura del president Antich?

En el programa electoral del PSOE per a les autonòmiques de 2007, el votant progressista va poder llegir: “Un hospital de primer nivel, el Hospital Son Dureta, que cuente con toda la tecnología moderna que nuestra población precisa. Un hospital moderno, confortable, líder entre los grandes hospitales españoles, con una mayoría de habitaciones individuales y con un acceso confortable en todas las áreas: urgencias, consultas externas y áreas de información y ubicabo en la finca de Son Dureta”. I, més endavant, en el discurs d´investidura, sentírem el president dient: “Vull anunciar que paralitzarem les polèmiques obres de Son Espases i analitzarem, de forma immediata, la situació econòmica, jurídica i patrimonial, amb l´objectiu de construir un nou hospital AL SOLAR DE SON DURETA”.

Els mallorquins i mallorquines que hem sortit al carrer per a defensar el nostre restarem profundament decebuts si, finalment, el PSOE i UM decideixen tirar endavant el projecte estel·lar del PP i l´hospital de referència es basteix a la Real.

El PSOE, els amics i companys del Bloc que participen en el govern amb UM... són conscients que la credibilitat del Pacte de Governabilitat pot quedar ferida de mort per a tota la legislatura? No val ni és de rebut afirmar, com hem sentit a algun dirigent socialista, que “si perdem el vot de tres o quatre mil ‘radicals’ en guanyarem vint mil dels antics votants del PP”. Tot plegat, a part de ser unes afirmacions plenes de cinisme, és l´expressió d´una coneguda i reaccionaria forma de fer política que no ens agrada i que voldríem veure foragitada de la nostra terra. O d´altres afirmacions, igualment cíniques i barroeres, afirmant que “d´aquí a quatre anys ningú no se’n recordarà d´aquesta pol·lèmica i, com en el cas de la incineradora de Son Reus, els mateixos dirigents que es manifesten en contra aniran a inaugurar l´hospital”.

Qui arriba en aquests extrems de cinisme, quines conviccions té, i en funció de què es considera d´esquerra? I, cinisme a banda, ¿quan aprendran que poden perdre els votants d´esquerra, però que mai de la vida no guanyaran els de dreta, com es demostrà amb la derrota del Pacte? I si mai en guanyassin algun, ¿ja són conscients que ho farien servint-los la política corresponent, és a dir, una política dretana? Tornem-hi: per què es fan dir “d´esquerra”?

Tots aquells i aquelles que durant quatre anys (i tots els anys anteriors!) han sortit al carrer per a preservar recursos i territori, en lluita contra les maniobres especulatives i la corrupció que tot ho encercla, pensam que més d´una vegada la història no es repeteix. Si el PSM començà a perdre vots i representació institucional amb la seva claudicació davant les maniobres de PSOE-UM, no vol dir que ara ho faci. La direcció política dels nacionalistes d´esquerra no és la mateixa d´aquells temps, i molts dirigents actuals del PSM saben a la perfecció que no poden iniciar aquesta legislatura caminant damunt les cendres de l´esperança popular. Per ara, en el moment que escric aquestes retxes, el Bloc, i cada partit que el conforma, han expressat públicament la disconformitat amb continuar la política del PP i continuen denunciat la construcció de l´hospital a Son Espases com a una simple maniobra especulativa.

El PSOE va ben errat si pensa, en cas de decidir-se per l´opció de continuar amb el projecte de Jaume Matas, que els milers de votants progressistes que li donaren suport per a acabar amb l´especulació i la destrucció de recursos i territori oblidaran tan fàcilment les promeses de la passada campanya electoral. Va ben errat si es pensa que en el futur li donaran el vot per a continuar amb l´especulació i amb la destrucció de recursos i territori només perquè l´encapçali el PSOE i no el PP. Ho hauria de tenir ben present.

Miquel López Crespí

Amb un lema com aquest, la Plataforma Salvem la Real convida la gent que vol veure aquest indret rural de Palma protegit i sense el macrohospital projectat per l'anterior govern del PP, a una altra concentració cívica a la Plaça de Cort, dissabte, 29 de setembre, a les 18:00 hores.

Des del GOB es recorda que la Plataforma, amb el suport de nombroses entitats i altres plataformes ha organitzat aquesta concentració per evitar que l'hospital de referència es faci a Son Espases, devora el Monestir de Las Real.

Aprofita l'avinentesa per adjuntar en format pdf, l'octaveta que ha editat perquè se'n puguin fer còpies.

D'altres nombroses entitats s'hi adhereixen tot d'una, i conviden la ciutadania a fer-s'hi present amb aquest objectiu.

La conflictiva construcció d'un hospital a la finca de Son Espases penja com a espasa de Damocles damunt caps governants d'esquerres que, des de l'oposició estant i als inicis del mandat actual, es comprometen enèrgicament a rebutjar-ne el projecte impulsat pel govern anterior de dretes.

Amb el crit de Salvem la Real, mobilitzem-nos! nombroses persones es concentren davant del Consolat de la Mar per reclamar-hi el compliment de la paraula donada.

Es tracta d'una concentració cívica que neix de la iniciativa llançada per la Plataforma Salvem la Real.

No hi falteu, encara hi som a temps. Salvem Son Espases, Salvem La Real

http://nubulaya.cecili.cat/post/40158

El divendres 12 d’octubre, i sota el títol Les Illes Balears: territori i literatura, l’IEB ha preparat una taula rodona moderada per Sebastià Moranta en la qual també participaran: J.L. Aguiló, Miquel Bezares, Maite Salord, Àlex Volney, Melcion Comes, López Crespí, Jaume Pomar, Jean Serra, Vicent Ferrer, Janer Manila, Joan Pons i M.A. Vidal Pons. A aquesta activitat assistiran touroperadors, professors i periodistes alemanys.

Balears es presentarà a Frankfurt amb un programa de trenta actes

Desset editorials i 35 escriptors participaran a la Fira del Llibre

Frankfurt

Per F.MARÍ. Palma.

Queden sols deu dies per a l’inici de la Fira del Llibre de Frankfurt, on la cultura catalana passejarà per la catifa vermella de la ciutat germànica. Enrere queden les polèmiques sobre la presència d’escriptors en espanyol, els pocs metres quadrats per als editors illencs o els estira-i-arronses entre l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i el Ramon Llull (IRL). El programa ja està tancat i ara caldrà esperar als resultats de l’escomesa.

En total, trenta activitats formaran el programa de les Balears i Pitiüses per a la Fira. Hi participaran 35 escriptors illencs i, el que és més important, desset editorals seran presents a Frankfurt. L’espai de què disposaran els editors per mostrar les seves propostes literàries quedarà, al final, compost per un estand institucional de l’IEB de set metres quadrats i 10'40 metres lineals a l’espai de l’Associació d’editors en llengua catalana.

A més, segons explicà ahir el president de l’IEB, Sebastià Serra, els editors gaudiran d’un espai més ample per tal de «poder mantenir relacions i negocis amb altres editors, a més d’un intèrpret d’alemany i del propi personal de l’IEB», afegí durant la presentació del programa.

Els actes, que s’allargaran del 9 al 14 d’octubre, estan dividits en quatre grans blocs temàtics en els quals la literatura i la llengua tenen una major presència. El sus el donarà dia 10 al matí amb la taula rodona sobre «Què és literatura» a l’espai Fòrum, en la qual intervindrà Carme Riera. Aquest mateix dia hi haurà cinc activitats literàries més tant al mateix recinte de la Fira com al Literhaus, enmig de la ciutat.

Serà aquest mateix indret el que acollirà l’esdeveniment més multitudinari pel que fa a representació insular. El divendres 12 d’octubre, i sota el títol Les Illes Balears: territori i literatura, l’IEB ha preparat una taula rodona moderada per Sebastià Moranta en la qual també participaran: J.L. Aguiló, Miquel Bezares, Maite Salord, Àlex Volney, Melcion Comes, López Crespí, Jaume Pomar, Jean Serra, Vicent Ferrer, Janer Manila, Joan Pons i M.A. Vidal Pons. A aquesta activitat assistiran touroperadors, professors i periodistes alemanys.

Dins el marc de les activitats literàries també destaca la presentació dels autors balears a l’editoral Valentia. Axel Schönberger donarà a conèixer els deu títols d’escriptors illencs que han estat traduïts a l’alemany per Valentia. Així mateix, a l’acte hi participaren Pau Faner, Maria de la Pau Janer, Antoni Vidal Ferrando i Guillem Frontera.

Pel que fa als catàlegs d’escriptors i editorials que les Illes Balears havia de presentar a la Fira, Sebastià Serra aclarí que s’ha descarcat l’opció en paper, «acollint-se» a les noves tecnologies. «Els catàlegs en paper tenien un pressupost de 60.000 euros», puntualitzà. D’aquesta manera, l’IEB repartirà 3.000 CD amb els catàlegs digitals i, a més, distribuirà entre els visitants punts de llibre amb l’adreça electrònica de l’Institut, lloc des del qual també es poden davallar els catàlegs. «Així mateix, es distribuirà en paper un catàleg de vint planes de les denou editorals illenques», afegí el president.

Un altre plat fort de la presència illenca a la Fira seran les tres exposicions que l’IEB portarà a Frankfurt. D’una banda, la galeria Eva Winkeler acollirà l’exposició Miró i Mallorca del 13 al 25 d’octubre.En aquest marc, el dia de la inauguració, divendres 12, també es durà a terme la presentació del llibre Miró und Mallorca de l’editor Pere A. Serra i publicat per Ensiola.

D’altra banda, la menorquina Triangle Postals mostrarà el paisatge i la literatura de les terres catalanes amb una exposició en el passadís central del recinte firal. Mentrestant, la Biblioteca de la Universitat central de Frankfurt serà l’aparador de la mostra Walter Benjamin a Eivissa.L’acte de cloenda també estarà protagonitzat per un escriptor illenc de renom. Baltasar Porcel farà el discurs que tancarà cinc intensos dies en els quals els territoris de parla catalana hauran mostrat al món les seves principals característiques, les d’una cultura sense Estat propi.

Diari de Balears (28-IX-07)

Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. (Miquel López Crespí)

La generació literària dels 70

Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Alguns dels escriptors de la generació dels 70 som implicats de forma prou intensa en la consolidació de les primeres organitzacions antifeixistes de les Illes després de la derrota popular del 39. El compromís polític en la lluita contra la dictadura, l´estudi dels clàssics del socialisme, de l´anarquisme, del nacionalisme d´esquerra català, ens porta sovint a qüestionar molts dels dogmes establerts pels escriptors de l´Escola Mallorquina. Els punts de ruptura, estètics i ideològics, amb els hereus de Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, que s´havien accentuat fins el màxim en l´obra i l´actitud vital d´escriptors com Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o Blai Bonet, per citar només uns noms, augmenta fins a límits insospitats en els anys setanta.

L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

A mitjans dels seixanta, després de les primeres detencions per part de la Brigada Social del règim, som ben lluny de les concepcions dels seguidors de Maria Antònia Salvà, una part dels quals es d´un tarannà prou conservador i ben lluny de qualsevol implicació personal en organitzacions polítiques clandestines antifeixistes. La nostra presa de consciència catalanista i marxista neix amb la consolidació de l´Obra Cultural Balear (OCB), una de les iniciatives culturals més importants de la postguerra, sorgida per la voluntat del lingüista i editor Francesc de B. Moll. A partir de 1965-66 participam activament a les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i ànima de la dinamització cultural d´aleshores, Jaume Adrover. Sense por d´errar-nos es pot dir que les conferències fetes a la Casa Regional Catalana de Palma anaren bastint la nostra formació política i cultural. Aquells anys intensos, viscuts amb extrema passió, foren l´equivalent dels cursos universitaris de les generacions següents. Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. Ara ja no es tracta d’oposar-se a la repressió del règim des de la tertúlia d´una sala-menjador de casa benestant ciutadana, com havien fet alguns capppares de les nostres lletres; ara, recordem que som a començaments dels seixanta, la qüestió es implicar-se a fons en la lluita contra la dictadura franquista. Escriure i militar contra el feixisme són fets indestriables. Per això escrivim les nostres primeres obres, els llibres de narrativa i teatre que guanyarien el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, el Carles Arniches de teatre en català, a Alacant, el Llorenç Riber, alhora que participam en el combat directe contra el feixisme de forma contundent, i no solament com a corresponsals de les emissores antifranquistes. Son els anys de les sortides nocturnes per a fer pintades, de les repartides de fulls volanders, dels seminaris de marxisme clandestins, de la creació dels primers embrions d´organitzacions veïnals... Literatura, crítica literària, militància marxista, defensa de la cultura catalana, formen una unitat indissoluble, estretament lligada a tots els aspectes de la nostra vida personal.

El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

Quan ho mires amb una certa perspectiva històrica, no arribes a entendre com teníem temps abastament per a tantes activitats culturals i polítiques: escriure a la premsa, bastir les inicials provatures literàries, donar suport als amics que pertanyien o volien pertànyer a la Nova Cançó... qui no recorda els viatges amb el pintor i cantautor Gerard Matas a Barcelona, quan cantava poetes mallorquins a la Cova del Drac! Els recitals amb Guillem d´Efak; fer de taxista de Joan Manuel Serrat quan encara era desconegut, i venia a fer algun recital a Mallorca. I, quan el Govern Civil prohibia els recitals de la Nova Cançó, portar Jaume Armella i els amics venguts de Barcelona als pisos clandestins on cantaven per a grups reduïts de persones, sempre d´amagat de la policia política. Xerrar amb Joan Ramon Bonet al baret que tenia en el Passeig Marítim. Miquel Bauçà, silenciós sempre, escoltava sense dir mai res, reconcentrat en no sabíem quins estranys pensaments. Són els anys inicials de Maria del Mar Bonet, Miquelina Lladó, Guillem d´Efak, Gerard Matas, Antoni Parera Fons, Jaume Sureda... Antoni Catany inicia les seves experiències fotogràfiques i ens mostra els primers i innovadors treballs. Repartir la propaganda per convidar la gent a anar als recitals de Raimon al Cine Born; donar suport a les activitats del Cine Club Universitari que havien muntat Antoni Figuera i Francesc Llinàs; discussions i projeccions de cinema revolucionari a casa de Vicenç Mates... També amb l´amic Vicenç Matas, que tenia un projector portàtil, anar a pobles per a mostrar, d´amagat, documentals sobre la guerra del Vietnam; comentar els discs de cançons revolucionàries que ens arribaven de París, Espanya o Amèrica Llatina. Amb Pere Noguera i Bernat Homar, que tenien grups de teatre experimental, fer llargues xerrades damunt Peter Weiss, Bertold Brecht, Ricard Salvat, Pirandello, Piscator, Meyerhold, Samuel Beckett, Arthur Adamov...

De la represa cultural de la postguerra i de l´evolució de la cultura i la literatura catalana a Mallorca en podem trobar una bona introducció en els llibres de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2004) i Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997).

Miquel López Crespí

No és estrany que l´actual consellera de Benestar Social, Fina de Santiago, s´hagi mostrat convençuda, com ha dit als membres del Bloc, de la necessitat d´abandonar els càrrecs públics del Pacte de Governabilitat si el govern progressista decideix continuar amb les obres decidides per Jaume Matas: l´hospital de Son Espases. Segons ha informat la premsa de Ciutat, Fina Santiago defensà aquesta possibilitat en una reunió de coordinació del Bloc. (Miquel López Crespí)

Salvem Mallorca!

Son Espases, Fina Santiago i el Pacte

Des de les primeres declaracions i comunicats referents a Son Espases, Esquerra Unida-Verds ha mantengut una actitud idèntica i sense gaire variacions en relació a la construcció de l´hospital de referència de Mallorca. Record ara mateix les importants al·legacions contra la construcció de l´hospital a Son Espases que Antoni Esteva Mestre i Magdalena Tugores adreçaren en el seu moment a l´antiga consellera de Salut del PP Aina Castillo. Alguns d´aquests importants arguments per a la preservació de la zona de la Real es repeteixen amb igual contundència en el comunicat de la Presidència d´Esquerra Unida de Mallorca de dia 18 de setembre. Esquerra Unida recorda als ciutadans i ciutadanes de les Illes que “el projecte d´Hospital de Son Espases és fruit d´una operació d´especulació urbanística, per molt que ara el PP centri els seus arguments en pro de la seva construcció en l´interès general i l´assistència sanitària”.

Antoni Esteva i Magdalena Tugores ja havien parlat de la profunda alteració de la configuració urbana de Palma que significa el projecte del PP, projecte estel·lar del govern de Jaume Matas que comportarà a Palma la pèrdua de 217.000 m2 de sòl rústic en una zona prou saturada d´habitatges i serveis. Un indret que ja té greus problemes de trànsit i d´accessos. Un projecte del PP urbanísticament molt irregular, en paraules d´Esquerra Unida, “ja que la corresponent modificació del PGOU no està conclosa, la qual cosa vol dir que no hi ha establerts els paràmetres d´edificabilitat que el projecte necessitaria”.

El projecte del PP, que no tenia resolt el problema d´accessos a l´hospital, amb l´augment de prop de 4.500 vehicles diaris, col·lapsaria una via natural d´accés, el Camí dels Reis, tan sols per a afavorir els interessos especulatius d´un lloc revaloritzat artificialment i sense previsions de cap classe. Un projecte, el Son Espases del PP, que es presentà sense fer referència als elements d´interès cultural i patrimonial que es poden veure afectats: el Monestir de la Real, la síquia de la Font de la Vila, les cases de Son Espases, els jaciments arqueològics de l´indret afectat. A tota aquesta problemàtica tan greu, el comunicat de la Presidència d´EU afegeix que el projecte de construcció de l´Hospital de Referència incompleix alguns punts del Pla Hidrològic, ja que la construcció es realitza a una zona d´alt risc d´inundacions.

No és estrany que l´actual consellera de Benestar Social, Fina de Santiago, s´hagi mostrat convençuda, com ha dit als membres del Bloc, de la necessitat d´abandonar els càrrecs públics del Pacte de Governabilitat si el govern progressista decideix continuar amb les obres decidides per Jaume Matas: l´hospital de Son Espases. Segons ha informat la premsa de Ciutat, Fina Santiago defensà aquesta possibilitat en una reunió de coordinació del Bloc.

Sembla ser que la consellera demanaria coherència als membres de la coalició esquerrana i nacionalista. Imaginam que és prou fort haver de compartir la gestió amb uns partits, PSOE i UM que, si continuassin amb els plans del PP de fer l´hospital a la Real, no tendrien en compte els interessos de molts dels votants progressistes que donaren suport al President Antich i al Bloc precisament per haver promès que no continuarien amb aquestes obres.

Possiblement Fina Santiago encerta en la seva valoració ètica del paper dels professionals de la política. Deu ser una de les poques gestores i dirigents que pensa que la qüestió essencial de la democràcia, malgrat que sigui d´una democràcia imperfecta com la present, no és tant canviar aquells que són en nòmina en un determinat moment sinó, i això és el veritablement important, CANVIAR DE POLÍTICA. L´actitud honesta de Fina Santiago exigint als companys de partit i de coalició el compliment de les promeses fetes a l´electorat ens fa recobrar les esperances. Veient el que fa i el que diu, potser haurem de pensar que, a diferència del que creu una bona part de la població, escalivada de les traïdes dels professionals del romanço, “NO tots els polítics són iguals”. Evidentment, Fina de Santiago no és com els altres, aquells que, atemorits de la possibilitat de perdre sou i privilegis, s´aferren a la poltrona, amb pànic d´haver de deixar el càrrec.

Els amics del Bloc, als quals hem donat suport tant a les eleccions com ara mateix, hauran de reflexionar quant al paper que els correspon en el Pacte si finalment el president Antich comunica que la decisió de l´executiu és continuar amb el projecte estrella del PP. Pensam, i tothom que tengui dos dits de seny ho pot copsar a la perfecció, que si Antich continua endavant amb Son Espases donant arguments per a legitimar el projecte del PP, el fet suposarà una important pèrdua de credibilitat tant per al PSOE com per al conjunt dels partits que conformen l´actual Pacte de Governabilitat, amb el cost electoral que, en properes eleccions, veurem reflectit a les urnes.

Miquel López Crespí

Quaranta-dos anys després dels primers contactes amb Josep M. Llompart podem copsar, malgrat les crítiques que en aquest sentit va tenir en vida i continua patint de mort, com bona part de la literatura contemporània de les Illes i bona part de la del Principat i País Valencià es va anar bastint lentament gràcies a la seva feina d´animar, aconsellar i formar els joves d’aquella època. Moltes de les lectures de formació de mitjans dels anys seixanta són fetes pels seus amables suggeriments. (Miquel López Crespí)

L’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i les traduccions

1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

Temps enrere escrivia: “Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la ‘paraula viva’ lluny de la falsa retòrica dels exquisits”. Aquestes eren les paraules amb què, a sol·licitud de l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover començava la introducció de la meva Antologia (1972-2002), apareguda el 2003 a la col·lecció El Turó. Ara, cinc anys després, podria tornar començar unes notes referents a El mecanismo del tiempo amb la mateixa recomanació, perquè quan l’escriptor Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em demanaren que començàs a preparar aquesta nova antologia el que vaig fer va ser continuar la feina començada l´any 2000 amb Antologia (1972-2002).

La diferència era que ara tenia més pàgines a la meva disposició i, per tant, podia donar una visió una mica més àmplia del que ha estat la meva feina poètica de mitjans dels anys seixanta fins al present. I també em permetria, i això sí que ho considerava prou important per a anar deixant material informatiu per als futurs estudiosos del fet literari a les Illes, situar a l´inici de la selecció de cada poemari les dates de redacció i de publicació. Un fet a tenir en compte, perquè sovint, i s’esdevé en molts d’escriptors, la data de publicació d´un poemari no correspon amb l’any o anys en què foren escrits els poemes. L’encàrrec de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em permetria deixar solucionat aquest petit problema ja per sempre.

Per fer més entenedor el que vull dir basta explicar que, per exemple, el poemari Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia Marià Manent de l’any 1983 i que va ser publicat per l’Editorial Oikos-Tau de Barcelona el mateix any, és compost per poemes escrits entre els anys 1970 i 1977.

El cas del poemari Cercle clos, que guanyà el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó l’any 2001 i que publicà l’Institut Menorquí d’Estudis en la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau, és un cas semblant. El poemari, escrit en la mateixa època que Foc i fum no va ser publicat fins... el 2002! És a dir, quasi trenta anys després. L’antologia publicada per Calambur Editoria en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares, la selecció i traducció d’alguns dels meus poemes en el llibre titulat El mecanismo del tiempo(El mecanisme del temps) m´ha permès solucionar aquest petit problema que, com deia, aclareix dades de la creació dels meus poemaris que d´una altra manera quedarien en l’obscuritat. Per posar-ne un exemple: el lector que ara llegís Cercle clos (2002) podria arribar a la conclusió que el meu treball no ha evolucionat d’ençà començaments dels vuitanta, quan va sortir Foc i fum a Oikos Tau.

La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. Quaranta-dos anys després dels primers contactes amb Josep M. Llompart podem copsar, malgrat les crítiques que en aquest sentit va tenir en vida i continua patint de mort, com bona part de la literatura contemporània de les Illes i bona part de la del Principat i País Valencià es va anar bastint lentament gràcies a la seva feina d´animar, aconsellar i formar els joves d’aquella època. Moltes de les lectures de formació de mitjans dels anys seixanta són fetes pels seus amables suggeriments.

I quines són, de forma resumida, aquestes influències poètiques? Jo crec, i ho he dit més d´una vegada, i qui ha llegit algun dels meus poemaris ho sap perfectament, que en aquests trenta tants d’anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquesta és tan sols una llista mínima, escadussera i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta. Les referències de la poesia insular que tenim a començaments dels anys seixanta són, segurament, les que trobam en la selecció d’autors nostrats feta per Manuel Sanchis Guarner: Els poetes insulars de postguerra (1951).

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-IX-07)

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974. (Miquel López Crespí)

Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)

La narrativa experimental dels anys 70 i 80

Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions que acaba de publicar la Fundació “SA Nostra” en la prestigiosa col·lecció Tià de Sa Real que dirigeix l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, s’han d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta.

Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).

Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

Miquel López Crespí

Declaracions d´escriptors de les Illes que participen a la Fira de Frankfurt.

Guillem Frontera: “Un excel·lent mostrador de la cultura catalana”.

Frankfurt

Per M. M. Rayó

Guillem Frontera està “molt agraït” que l´Institut Ramon Llull i l´Institut d´Estudis Baleàrics “hagin tingut l´amabilitat de convidar-me a la Fira de Frankfurt”. L´escriptor assegura que assisteix a la trobada amb molt de gust i que, malgrat que “no esper res a nivell personal”, desitja “que Frankfurt es converteixi en un excel·lent mostrador per a la cultura catalana”.

L´escriptor mallorquí, nascut a Ariany i amb obres traduïdes al castellà, a l´italià i al francès, creu que la fira servirà per evidenciar que “som una cultura amb una llengua pròpia i que el que volem”, afegeix, “és que aquesta llengua es pugui desenvolupar amb tota normalitat”. Per Guillem Frontera, el fet que una llengua no pugui desenvolupar-se amb normalitat implica “o bé que s´acabi extingint i diluint-se o bé que s´hagi de treballar fins a aconseguir aquesta normalitat·.

L´escriptor afirma que és difícil valorar la Fira de Frankfurt abans que es dugui a terme, però insisteix en el fet que no es tracta tant de la promoció cultural com de “promoure la nostra llengua i la nostra cultura”.

Diari de Balears (25-IX-07)

López Crespí: “No ha de ser una cita que creï competència entre els escriptors”.

Per Laura Acedo

Miquel López Crespí forma part dels cent trenta escriptors en llengua catalana que participen a la Fira de Frankfurt, “una fira que sens dubte és una finestra al món literari, que permetrà donar a conèixer la nostra llengua i cultura, sempre entesa d´una manera global”.

Un dels fets que destaca de fira és “que en aquest cas no s´ha centralitzat l´elecció dels representants, s´ha donat importància a la participació de membres de la Catalunya Central, les Balears, Catalunya Nord, el País Valencià, etc”.

Malgrat tot, l´escriptor vol que quedi força clar el seu suport a tots aquells escriptors que no han estat seleccionats per poder assistir a la fita literària, doncs “la feina que hem de fer els escriptors que anem a Frankfurt és en representació de tots aquells que escrivim en català, no és tracta d´una presència personalitzada per anar a publicitar els nostres llibres sinó quelcom global a favor de la nostra llengua i cultura”.

La de Frankfurt ha de ser “una cita que no creï competència entre els escriptors, ans al contrari, ha de fomentar els llaços, la col·laboració i el treball conjunt a favor del desenvolupament de la nostra llengua i cultura”, sentencià.

Diari de Balears (26-IX-07)

Melcior Comes: “Una oportunitat per donar a conèixer-nos al món”.

Per Laura Acedo

Pel jove mallorquí Melcior Comes, amb tres llibres publicats, el fet que l´hagin proposat com un dels 130 millors escriptors en llengua catalana li permet gaudir de “l´oportunitat de donar a conèixer la meva obra a l´estranger”.

Respecte al fet de la participació de la llengua i la cultura catalanes a la Fira de Frankfurt, “és quelcom molt important, ja que internacionalment es reconeix que es tracta de fer literatura de llengües i no d´estats, no és una qüestió política, l´art es regeix per un altre tipus de discurs”, comenta l´escriptor. El mallorquí veu en la participació dels 130 escriptors una oportunitat per impulsar la traducció de les seves obres a altres llengües, aquelles que “juguen a primera divisió”. Comes, recalca, continuant amb termes esportius, que “malgrat que els escriptors en català juguem a una hipotètica segona divisió, el planter és de primeríssima qualitat, igualable al de qualsevol altra llengua estatal”.

Amb aquesta participació s´obre una porta a la llengua i a la literatura catalanes i permet als participants mostrar la seva obra i les seves novetats arreu del món, ja que “es tracta d´una de les cites literàries més importants”.

Diari de Balears (25-IX-07)

Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...

Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt

Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)

A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...

Alemany

L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.

Castellà

Poesia:

Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.

Narrativa:

Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.

Francès:

Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.

Romanès:

Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.

Italià:

Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.

He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers). (Miquel López Crespí)

Tres dels cinc antifeixistes assassinats per la dictadura del general Franco: Xose Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón Garcia Sanz.

Lucila Aragó, una bona amiga valenciana, companya en la lluita per la llibertat i el socialisme, m'envia, setembre de 2000, un sentit manifest tot recordant les darreres execucions de la dictadura; em diu que segurament sortirà a la premsa. Juntament amb Lucila, signen l'article altres militants d'aquells anys heroics, la majoria membres del PCE(ml) i del FRAP: Víctor Baeta, Amparo Garrigós, Dolors Calatayud, Àngel Yébenes, Miguel Morata, Alejandro Mayordomo, José Luís Piquer... Diu el document (sota el títol Els darrers afusellats del franquisme): "A primeres hores del dia 27 de setembre de 1975, a Burgos, Cerdanyola i Madrid, foren afusellats cinc joves: José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo pertanyien al FRAP; Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui eren d'ETA. Fins l´últim moment es van succeir les protestes en molts llocs del món: París, Lisboa, Roma... Alguns governs retiraren les seues delegacions diplomàtiques. Però el franquisme s'afanyava a acabar els seus dies com els havia començat: imposant la seva força a sang i foc.

'Els judicis mancaren de tota garantia legal. Els tribunals estigueren formats per militars amb molta pressa per dictar sentència. La denominada llei antiterrorista, per la qual es va jutjar i executar aquests cinc joves de famílies humils i treballadores, formava part del mateix arsenal de lleis repressives pel qual el règim de Franco va condemnar milers d'obrers, sindicalistes i intel·lectuals que en aquells moments lluitaven contra la dictadura.

'Ni les sol·licituds de commutació de condemna, ni les reaccions internacionals obtingueren resposta. Els cinc joves antifranquistes caigueren abatuts pels trets dels escamots d'afusellament. Les penes de mort, que Franco i els seus ministres havien signat, s'executaren. Foren les últimes condemnes a mort d'una dictadura que, ja en fase terminal, es regirava contra aquells que no acceptaven la seua continuïtat, contra els qui des de l'oposició antifranquista lluitaven llavors per la ruptura democràtica i no per una transició pactada, que deixés impune el règim i aquells que el sustentaven.

'Pocs dies després, el 1 d'octubre, des del balcó del Palacio de Oriente Franco, acompanyat dels seus ministres, dels seus generals i del seu successor, per ell mateix designat i aleshores Príncep Joan Carles, i ara actual rei, presidien una de les seues concentracions patriòtiques, un intent d'autoafirmació enfront les democràcies europees que havien retirat els seus ambaixadors; enfront els demòcrates que repudiaven aquells recents assassinats; enfront els que aspiraven a conquerir autèntiques llibertats democràtiques, individuals i col·lectives, per a tots. Només principis democràtics era allò que reivindicaven aquells cinc joves.

'El silenci, que després va sorgir, del pacte per legitimar la monarquia amb una constitució, retallada i vigilada, a canvi de la legalització dels partits, va impedir a posteriori que es revisessin les condemnes a mort. I encara continua pendent ara, en el temps que Pinochet -que llavors compartia amb Franco poder i ideologia- o els militars argentins de "la Junta", estan ja seguts en el banc dels acusats. Aquella "Espanya del borrón y cuenta nueva" continua essent la mateixa d'ara que impedeix la rehabilitació de lluitadors demòcrates com Julián Grimau, Puig Antich i tants d'altres que, com els cinc joves del 75, van ser els autèntics continuadors de la resistència al franquisme.

'Han passat vint-i-cinc anys. Avui, aquells companys, afusellats al trencar l'alba del 27 de setembre de 1975, podrien estar amb nosaltres, xerrant sobre aquells temps i continuant treballant per un món més just i lliure. Però foren condemnats a mort i afusellats. Ells, com tanta gent, homes i dones que patiren tortures, anys de presó, exilis... cercant camins de llibertat, han sigut, són, la sal de la terra. Sense ells, tal vegada, el pragmatisme de "el possible" hauria sigut un etern mur de contenció.

'José Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui... no vos oblidem. València, 14 de setembre del 2000."

Per uns moments, llegint el manifest de Lucila Aragó em vénen a la memòria munió de records, la presència dels darrers antifeixistes assassinats per la dictadura. He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers).

El mateix dia 27 hi ha enfrontaments amb la policia a les Rambles de Barcelona, a Sabadell, Terrassa, Badalona, Santa Coloma, Vic, Cerdanyola... València, Vigo, Ourense... Les anècdotes de solidaritat són infinites. Entre els centenars i centenars d'accions de protesta contra els crims del règim de Franco cal recordar (per copsar l'amplària de la indignació popular) que els jugadors de futbol A. Aguirre i Sergio Manzanera sortien a jugar un partit de primera divisió amb roba de dol. Van ser immediatment detinguts per a policia. A Burgos, les forces repressives hagueren de tancar la fàbrica Firestone...

El PCE, com sempre, es desmarcà de les grans manifestacions de solidaritat amb els condemnats a mort pel feixisme. Com explica a la perfecció un conegut assaig que analitza els anys de la dictadura, el llibre FRAP: 27 de septiembre de 1975 (Vanguardia Obrera, 1985) en el capítol "Intentos desesperados del PCE y del PSOE para boicotear las movilizaciones" (pàginas 195-198): "La dirección del PCE comprometida en la maniobra por las alturas con sectores de la oligarquía y de la derecha para efectuar la transición monárquica, y queriéndose desmarcar abiertamente de las organizaciones revolucionarias para no asustar a sus compinches, impartió la orden a sus afiliados de boicotear y oponerse a las movilizaciones contra los Consejos de Guerra, las penas de muerte y contra los fusilamientos, utilizando el argumento de que las acciones del FRAP eran 'terroristas' y hacían el juego a la derecha.

'El Comité Ejecutivo del PCE publicó una declaración en la que se decía textualmente que 'el PCE condena con todas sus fuerzas una vez más, estos métodos terroristas' y el señor Santiago Carrillo, por entonces secretario de esa organización y en nombre de todos los que por entonces la compartían (Gallego, Azcárate, Romero Marín, López Raimundo, Sánchez Montero, etc), hizo unas declaraciones al periódico italiano L'Europeo en la que dijo: 'yo no comprendo ni a los vascos ni a los guerrilleros del FRAP" y añadió sobre las acciones armadas [contra el feixisme] "¿A quién sirven?, ¿a quién sino al gobierno y a la policía? En algunos casos pienso si esto no será obra del gobierno, de la policía...'.

'Esta es la posición que mantuvo oficialmente Mundo Obrero que, por ejemplo, en un artículo de Carrillo en la segunda semana de septiembre, decía, refiriéndose al FRAP: 'Tenemos que condenar sin ninguna vacilación ese terrorismo'...

'Esta actitud tuvo sus repercusiones en diverso sentido. Ya se ha visto el boicot que organizaron los abogados del PCE a la hora de defender a militantes del FRAP en los Consejos de Guerra. También en las reuniones de fuerzas [polítiques] intentaron oponerse a las movilizaciones... en muchas ocasiones, la actividad de zapa de los revisionistas del PCE contribuyó a sembrar la confusión, a desorientar a sectores populares, a impedir que se movilizasen para salvar la vida a los luchadores antifascistas condenados a muerte. Pero en ese boicot, no sólo participaron los revisionistas del PCE... la llamada 'Junta Democràtica" que dirigía el PCE y la llamada 'Convergencía' o 'Plataforma' encabezada por el PSOE, hicieron una declaración conjunta el 18 de septiembre [de 1975]: en ella no había ni una sola palabra contra las penas de muerte".

És el mateix que s'esdevingué quan l'assassinat (un any abans) del revolucionari anarquista català Salvador Puig Antich. Tampoc el carrillisme volgué fer res en favor del jove antifeixista. I a Palma, record a la perfecció els problemes que tengué la meva bona amiga Lieta López, l'esposa de l'home que va ser l'ànima de la resistència cultural antifranquista en temps de la dictadura, en Jaume Adrover. Lieta ser detinguda i acusada falsament de ser una "peligrosa terrorista"... pel simple fet d'haver-hi a casa seva unes cartes de l'escriptor Alfonso Sastre! Lieta López no obtengué en cap moment la normal solidaritat que hauria d'haver trobat entre les forces de l'oposició, especialment el PCE a les Illes. Misèries que tothom ja coneix: ganes d'arribar al poder al preu que sigui, malgrat fos deixant sols, davant els murs d'execució, els joves més valents de la generació dels anys setanta! La indiferència del carrillisme i la socialdemòcracia enfront els darrers crims del feixisme no aturà, emperò, les mobilitzacions populars ni a l'Estat espanyol ni a la resta del món. De Londres a Pequín, de Marsella al Japó, de Lisboa a l'Havana, de Xile als EUA, de Berlín a Milà, arreu la gent va sortir al carrer en un intent desesperat de salvar la vida dels cinc revolucionaris que havien estat condemnats a mort en infames consells de guerra sense cap garantia legal. París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, eren flames enceses, guspires solidàries en la llarga nit del 27 de setembre de 1975. A Suècia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos... al Canadà i a Veneçuela hi hagué concentracions massives de manifestants i provatures d'assalt a les ambaixades de la dictadura (com la que s'esdevingué a Lisboa). És evident que si PCE i PSOE no haguessin estat fermats de mans i peus al franquisme reciclat haurien pogut (actuant conjuntament amb les altres forces d'esquerra) bastir un ampli moviment de resistència antifeixista. L'esforç unitari antirepressiu hauria servit per a colpejar fort la dictadura en el camí en el camí d'avançar envers la república i el socialisme. Però no era aquesta la voluntat dels dirigents del PCE i del PSOE. La direcció que havien escollit, des de feina molt de temps, no era el de la lluita conseqüent contra el feixisme; ben al contrari: la seva funció era precisament ajudar la burgesia a aturar l'onada revolucionària que durant la transició colpejava el sistema i posava en perill la maniobra del capitalisme espanyol: canviar alguna per a deixar l'essencial del règim sorgit de la victòria reaccionària de 1939.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

El conseller de Salut, Vicenç Thomàs, no revelà la incògnita però donà pistes de per on pot anar la decisió del Govern sobre la ubicació de l’hospital de referència.En una intervenció al Parlament, donà per gairebé descartat l’emplaçament de Son Dureta i deixà entreveure que l’alternativa de Son Hugo encara no dóna totes les garanties. En canvi, avançà que si s’optàs per Son Espases s’incorporarien mesures arquitectòniques, de protecció i urbanístiques per «compensar la calamitat». I, en tot cas, l’opció per la que es decanti l’Executiu serà «clarament diferenciada» de la que deixà l’anterior.

Salut no veu clara l’alternativa de Son Hugo per fer l’hospital

UM demana a Antich que prengui una decisió i no caigui en «subhastes de solars»

QUIM TORRES. Palma.

El conseller de Salut, Vicenç Thomàs, no revelà la incògnita però donà pistes de per on pot anar la decisió del Govern sobre la ubicació de l’hospital de referència.En una intervenció al Parlament, donà per gairebé descartat l’emplaçament de Son Dureta i deixà entreveure que l’alternativa de Son Hugo encara no dóna totes les garanties. En canvi, avançà que si s’optàs per Son Espases s’incorporarien mesures arquitectòniques, de protecció i urbanístiques per «compensar la calamitat». I, en tot cas, l’opció per la que es decanti l’Executiu serà «clarament diferenciada» de la que deixà l’anterior.

Thomàs, que acusà el PP de ser «els únics culpables» del retard en la construcció de l’hospital, recalcà que no es poden permetre més dilacions. Al mateix temps, advertí que les condicions de l’any 2003, quan s’haurien d’haver iniciat les obres de Son Dureta, no són les mateixes que ara perquè hi ha més pressió demogràfica i més complicacions per actuar i, per tant, aquesta opció planteja ara més dificultats. A més, ja es té una obra adjudicada i començada en un solar «que no hem escollit nosaltres» i que és «una mala opció» envoltada de «negocis grisos». «El Govern no es fa responsable del que ha passat», reiterà el conseller, qui apuntà la necessitat de revisar el projecte «en el cas hipotètic» de continuar a Son Espases. Pel que fa als solars alternatius, com el de Son Hugo, Vicens deixà clar que «abans d’emigrar» cal «estar segurs que no comprometrem el futur», generant més endeutament, més jeroglífics judicials i més demora i incertesa.

La intervenció del conseller es produí arran d’una interpel·lació formulada per l’anterior consellera de Salut, la diputada del PP Aina Castillo, qui advertí que un canvi d’ubicació endarrerirà les obres i les encarirà fins al punt que es podrien construir dos hospitals. La popular, que titllà Thomàs de «conseller antihospital», desvelà que la suspensió d’obres costa al Govern un milió al mes.

Per la seva part, el portaveu d’UM, Tomeu Vicens, instà el Govern a prendre una decisió immediata que «i no caigui en una subhasta de solars» que crea «confusió». Des del Bloc, Biel Barceló no defensà ahir la reforma de Son Dureta i demanà al Govern que triï «la millor opció per evitar Son Espases». El socialista Joan Boned advertí que al PP, «els malalts els importen poc» i, en canvi, «els totxos els lleven la son».

Diari de Balears (26-IX-07)

La sostenibilitat ambiental, com diuen les organitzacions ecologistes i polítiques que no han claudicat davant els poders fàctics de sempre, és essencial per a garantir el benestar ambiental, social i econòmic de les generacions futures. Els Joves d´Esquerra Nacionalista (JEN) expliquen molt encertadament, en el comunicat de suport a la concentració davant el Consolat de Mar que “Son Espases ha de ser un espai protegit com a lloc emblemàtic de la història de Palma”. I com diu la Plataforma Salvem la Real: “Que quedi clar, Salvem la Real creu necessari fer un hospital, però no en una zona de tan alt valor paisatgístic i patrimonial i amb un alt risc d´inundacions (catalogació que ha desaparegut dels plànols actuals). L´hospital no és més que l´excusa perquè Palma creixi fins a la UIB”. (Miquel López Crespí)

Salvem la Real!

Mai no hauríem imaginat que just acabades les vacances ens trobàssim amb un panorama polític tan desolador. Em referesc a la decisió, més que probable, que el govern progressista a què donam suport crític faci anques enrere i deixi de banda les lluites populars d´aquests darrers quatre anys per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. En l´anterior Pacte de Progrés lluitàrem fent costat al govern del president Antich per tal de tirar endavant l´ecotaxa, donant suport a les propostes que anaven en direcció de bastir un autèntic Pla d´Ordenació Territorial que servís per a protegir la nostra terra de les urpades d´encimentadors i especuladors sense escrúpols... Res no va ser possible: ni Pla d´Ordenació Territorial per a salvar les Illes de la destrucció, ni continuació de l´ecotaxa. Els poders fàctics de sempre, la banca que vigila, atenta, els partits del règim, ho impediren. Amb el nou Pacte de Progrés, “Pacte de governabilitat”, li diuen, hem provat de deixar de banda el desencís, la memòria de tantes claudicacions i, amb un nou acte de voluntat, perquè estimam aquesta terra que ens ha vist néixer i la volem preservar per als mallorquins i mallorquines de l´esdevenidor, hem participat – i participarem tot el que faci falta, no en mancaria d´altra!,- en les històriques i combatives mobilitzacions organitzades per la Plataforma Salvem la Real, la Plataforma ses Fontanelles, les grans diades en defensa dels nostres minvats recursos naturals i escàs territori que, impulsades pel GOB i els partits d´esquerra nacionalista, han commogut el somort panorama de la postmodernitat i el neoliberalisme regnants. No recorden Francina Armengol, Francesc Antich i Aina Calvo quan, juntament amb els sectors populars més combatius i amants de Mallorca, eren de bracet del Bloc per Mallorca, de totes les plataformes i organitzacions ecologistes per a aturar les obres de Son Espases? Tan curta és la memòria i la voluntat d´aquells que diuen governar amb els nostres vots, d’aquells professionals de la política que, una vegada en nòmina, obliden les promeses fetes als que els hem donat suport?

Sabem que a l´executiva del PSOE de les Illes hi ha veus que diuen: “les properes eleccions són molt lluny; d´aquí quatre anys tot això s´haurà oblidat”. Altres, panxacontents, afirmen: “si electoralment perdem el vot de tres o quatre mil radicals, guanyàrem vint o trenta mil dels que volen l´hospital i votaven el PP”. Tot plegat és d´un cinisme lamentable. Com si el poble, els que hem donat i donat suport a les plataformes conservacionistes no tenguéssim memòria i fóssim números, objectes, “coses” que es poden emprar per a arribar al poder i una vegada instal·lats en la poltrona, llançar al cubell de les escombraries.

Tampoc no ens convencen les excuses que ha donat el conseller de la Presidència, el senyor Albert Moragues, quan, tot xalest, afirma que “reformar Son Dureta significaria un retard de set anys en la construcció de l´hospital que necessita Mallorca”, així com que “no hi ha temps per a cercar un altre indret més adient per a bastir l´hospital”.

La sostenibilitat ambiental, com diuen les organitzacions ecologistes i polítiques que no han claudicat davant els poders fàctics de sempre, és essencial per a garantir el benestar ambiental, social i econòmic de les generacions futures. Els Joves d´Esquerra Nacionalista (JEN) expliquen molt encertadament, en el comunicat de suport a la concentració davant el Consolat de Mar que “Son Espases ha de ser un espai protegit com a lloc emblemàtic de la història de Palma”. I com diu la Plataforma Salvem la Real: “Que quedi clar, Salvem la Real creu necessari fer un hospital, però no en una zona de tan alt valor paisatgístic i patrimonial i amb un alt risc d´inundacions (catalogació que ha desaparegut dels plànols actuals). L´hospital no és més que l´excusa perquè Palma creixi fins a la UIB”.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (18-IX-07)

L'esquerra oficial europea i mundial (socialdemocràcia i estalinisme) quasi havien aconseguit fer oblidar de la memòria dels militants esquerrans els continguts anticapitalistes de Marx i Engels, dels utopistes socialistes... S'havien llençat tones de ciment armat contra la memòria de l'anarquisme mundial; la burocràcia estalinista havia capolat la història soviètica (democràcia de base, el poder dels Consells, revolució antiimperialista i anticapitalista internacionals...). Triunfo contribuïa (i en tots els camps) a recuperar la memòria històrica: agermanats mallorquins i valencians; comuners de Castella; Catalunya contra Felip V; les Brigades Internacionals... L'aspecte de la lluita de classes cultural contra la putrefacció capitalista va ser una constant de la revista en tots els anys de la seva existència. (Miquel López Crespí)

La revista Triunfo i l´oposició antifranquista (i II)

Lenin i Trotski (centre de la fotografia) presideixen una desfilada a Moscou a començaments dels anys 20.

Triunfo, sota la direcció d'Ezcurra, va saber mantenir una difícil independència política (especialment del PCE, que era l'organització de l'oposició amb més intel×lectuals en els seves fileres). Durant molt d'anys es va mantenir aquesta pluralitat (potser més propera a l'esquerra revolucionària, a les idees sorgides a ran del maig francès de 1968 que no pas a l'esclerosi socialdemòcrata o carrillista). De bon principi la lluita contra l'explotació capitalista en el marc mundial i contra els imperialismes (especialment el ianqui i el de la burocràcia russa) esdevingueren eixos fonamentals de la publicació. La defensa de totes les lluites d'alliberament, tant de la classe obrera de les metròpolis imperialistes, com dels pobles colonitzats pels diferents imperialismes, va ser tasca fonamental de tots els seus col×laboradors. La revista sortia cada setmana (quan no era prohibida per la dictadura) amb articles d'Haro Tecglen (política internacional); Miret Magdalena (religió); José Monleón (teatre); Eduardo García Rico (llibres) y Arturo López Muñoz (economia).

També destacà des de finals dels seixanta la signatura de Manuel Vázquez Montalbán. Qui no recorda aquella impressionant Crónica Sentimental de España que publicà a Triunfo? En aquesta primera atapa hi ha algunes signatures que vénen del carrillisme. Per exemple el nom "Arturo López Muñoz" amagava una col×laboració especial de tres joves professors, un dels quals era Santiago Roldán (un dirigent universitari del PCE fins a l'expulsió de Claudín i dels proxinesos cap a l'any 1964). Altres col×laboradors propers al PCE havien estat (fins a les expulsions de dissidents decretades per Carrillo l'any 1964) Eduardo García Rico i Manuel Vázquez Montalbán (que era membre del PSUC). Altres destacats carrillistes eren el periodista Pablo Martínez Corbalán i César Alonso de los Ríos, redactor en cap en els anys setanta i que aleshores (juntament amb Víctor Márquez Reviriego) era proper a les formulacions de Santiago Carrillo.

Però no ens equivoquem en les nostres apreciacions. Malgrat una certa abundor de col×laboradors procedents de les fileres del PCE, Triunfo no va ser (ni molt manco!) una revista carrillista. La meva opinió és que va ser tot el contrari. L'extrema habilitat d'Ezcurra, la sensibilitat que demostrà com a director, la seva provada llibertat de criteris, les simpaties demostrades per tot moviment antisistema, van fer de Triunfo una experiència única, irrepetible i ben propera a les tesis d'una autèntica esquerra antisistema. Lluny de la coneguda esclerosi intel×lectual de la socialdemocràcia i estalinisme mundials, Triunfo va fer costat no solament als moviments culturals i socials que s'oposaven als imperialismes (ianqui o rus, francès o espanyol), sinó que destacà en tot moment els corrents crítics del pensament cristià (la teologia de l'alliberament), del marxisme revolucionari, del nacionalisme... La lluita cultural contra el mercantilisme dominant dins de la societat burgesa (en el cinema, teatre, psicologia, poesia, novel×la, pintura, escultura...) tengué sempre obertes les portes de la publicació. Ezcurra lluità per recuperar la memòria de tots els revolucionaris heterodoxos, de tots els polítics marginats pel sistema i per la pesudoesquerra oficial. D'aquesta manera es servà la memòria de Reich i Marcuse, de George Orwell i Andreu Nin, de Trotski i Rosa Luxemburg, de Mao i Emiliano Zapata, del Fets de Maig de 1937 a Barcelona i de la Comuna de París (1871)... L'esquerra oficial europea i mundial (socialdemocràcia i estalinisme) quasi havien aconseguit fer oblidar de la memòria dels militants esquerrans els continguts anticapitalistes de Marx i Engels, dels utopistes socialistes... S'havien llençat tones de ciment armat contra la memòria de l'anarquisme mundial; la burocràcia estalinista havia capolat la història soviètica (democràcia de base, el poder dels Consells, revolució antiimperialista i anticapitalista internacionals...). Triunfo contribuïa (i en tots els camps) a recuperar la memòria històrica: agermanats mallorquins i valencians; comuners de Castella; Catalunya contra Felip V; les Brigades Internacionals... L'aspecte de la lluita de classes cultural contra la putrefacció capitalista va ser una constant de la revista en tots els anys de la seva existència.

Igualment el seguiment de les lluites d'alliberament del Tercer Món o de les revolucions (o possibilitats revolucionàries) que s'anaven donant dins de les metròpolis imperialistes. La revolta dels negres als EUA; la lluita guerrillera a tot Amèrica Llatina; la independència de les colònies; el combat del poble de Vietnam contra el bestial imperialisme dels EUA; les sublevacions dels pobles del Pacte de Varsòvia contra els tancs de la burocràcia estalinista russa... I també s'informava dia a dia, setmana a setmana, de les sangonoses dictadures militars que, amb l'ajut de la CIA i sovint de l'exèrcit ianqui, s'imposaven arreu del món (especialment a l'Amèrica Llatina): em referesc a les bestialitats comeses per ordre de Washington contra els pobles de Xile, Uruguai, Argentina, Bolivia, Brasil... Països en els quals (com a Indonèsia o a Vietnam del Sud) els ianquis havien instal×lat esfereïdores dictadures militars que assassinaven marxistes, cristians, musulmans o, simplement, progressistes sense partit, pel fet de voler millorar la societat on vivien. Potser si no hagués estat pels reportatges, informes, denúncies, fotografies, documents publicats a Triunfo, mai ens hauríem pogut fer una idea clara de la bestialitat del sistema d'explotació capitalista.

Miquel López Crespí

Enllaç amb la revista Triunfo

Amb un lema com aquest, la Plataforma Salvem la Real convida la gent que vol veure aquest indret rural de Palma protegit i sense el macrohospital projectat per l'anterior govern del PP, a una altra concentració cívica a la Plaça de Cort, dissabte, 29 de setembre, a les 18:00 hores.

Des del GOB es recorda que la Plataforma, amb el suport de nombroses entitats i altres plataformes ha organitzat aquesta concentració per evitar que l'hospital de referència es faci a Son Espases, devora el Monestir de Las Real.

Aprofita l'avinentesa per adjuntar en format pdf, l'octaveta que ha editat perquè se'n puguin fer còpies.

D'altres nombroses entitats s'hi adhereixen tot d'una, i conviden la ciutadania a fer-s'hi present amb aquest objectiu.

La conflictiva construcció d'un hospital a la finca de Son Espases penja com a espasa de Damocles damunt caps governants d'esquerres que, des de l'oposició estant i als inicis del mandat actual, es comprometen enèrgicament a rebutjar-ne el projecte impulsat pel govern anterior de dretes.

Amb el crit de Salvem la Real, mobilitzem-nos! nombroses persones es concentren davant del Consolat de la Mar per reclamar-hi el compliment de la paraula donada.

Es tracta d'una concentració cívica que neix de la iniciativa llançada per la Plataforma Salvem la Real.

No hi falteu, encara hi som a temps. Salvem Son Espases, Salvem La Real

http://nubulaya.cecili.cat/post/40158

Malgrat la memòria històrica de les claudicacions de l´esquerra oficial (tots recordam el recent abandonament de l´ecotaxa), reconec que no pensava que la marxa enrere fos tan ràpida per part del nou govern. Havia fet un esforç per a tornar a creure que, potser, igual, qui sap, aquesta vegada es podria avançar en el camí de fer alguna cosa de diferent. Diferent del que han fet els partits de les renúncies i claudicacions davant la banca, els poders fàctics empresarials i especulatius. (Miquel López Crespí)

Salvem la Real!

El Bloc i el PSOE

Palma (14-IX-07): manifestació en defensa de Son Espases. L´escriptor Miquel López Crespí i Cecili Buele, sempre a l´avantguarda de la lluita contra la corrupció i per l´alliberament nacional i social dels Països Catalans.

En la manifestació de dia catorze davant el Consolat de Mar per a defensar Son Espases, molts militants i simpatitzants del Bloc parlaven de la necessitat que els seus dirigents sortissin del govern. Es tractava, deien, de donar suport crític a un govern PSOE-UM des de l´exterior, per a no fer-se responsables de decisions de l´executiu que puguin anar en contra del que s´havia promès a l´electorat progressista. Tothom es mostrava decebut per l´actitud de claudicació del PSOE davant els poders fàctics de les Illes. En el fons, l´ambient que es respirava entre els manifestants que volien --i volem!—preservar el territori de les urpades d´especuladors i del desenvolupisme salvatge i irracional, era que ningú no s´esperava un abandonament de promeses electorals de tal magnitud i just en començar la legislatura.

És evident que el fet de deixar de banda les promeses electorals, les històriques lluites ecologistes i conservacionistes en defensa dels nostres minvats recursos naturals i territori, d´abandonar les mobilitzacions per defensar la Real, ses Fontanelles i “Port Adriano”, és un problema prou greu que condicionarà en un sentit negatiu l´actual Pacte de Governabilitat. Però els abandonaments de les promeses electorals per part del PSOE vénen de molt lluny, no solament de la transició. O és que ja ningú no recorda com Felipe González i Alfonso Guerra ens feren restar a l´OTAN? Son Espases, ses Fontanelles, “Port Adriano” avui, i demà, possiblement, el segon cinturó de Palma i la façana marítima, seran també causes de lluita i mobilitzacions.

La construcció de l´hospital a Son Espases, l´ampliació del port de Palma fins a límits de l´irracionalitat més absoluta, l´arribada del gasoducte que ha de proporcionar energia il·limitada a les Illes, assenyalen com és de lluny que és la realitat que constatam diàriament amb el que xerriquen i prometen els professionals de la política quan són en campanya electoral per a entrar en nòmina.

Malgrat la memòria històrica de les claudicacions de l´esquerra oficial (tots recordam el recent abandonament de l´ecotaxa), reconec que no pensava que la marxa enrere fos tan ràpida per part del nou govern. Havia fet un esforç per a tornar a creure que, potser, igual, qui sap, aquesta vegada es podria avançar en el camí de fer alguna cosa de diferent. Diferent del que han fet els partits de les renúncies i claudicacions davant la banca, els poders fàctics empresarials i especulatius.

Què faran els companys i companyes del Bloc davant aquest abandonament de lluites i justes aspiracions populars? Les direccions que comparteixen responsabilitats amb UM i PSOE... com podran justificar davant els seus electors la continuació en el govern? És una situació difícil que no sabem com es pot resoldre. Donar suport crític a la gestió Munar-Antich des de fora del govern comportaria, per a la direcció del Bloc, perdre les grans àrees de gestió que ara ocupen. Sembla que la decisió que demanaven alguns manifestants que sortiren en defensa de la Real és, a hores d´ara, impossible, a causa, precisament, de l´estreta unió de totes les forces de centre-esquerra en el Pacte de Governabilitat. La decisió de donar suport a l´executiu des de l´exterior potser s´hauria d´haver pres abans d´acceptar compartir el poder amb UM i la socialdemocràcia espanyola. Es tractaria, més que el col·locar alts càrrecs en el govern, de prioritzar la consolidació de la societat civil de les Illes, els partits, sindicats i plataformes que han portat i porten a coll la tasca d´aturar el desenvolupisme salvatge que pateix el nostre poble.

Els mesos vinents anirem veient com es desenvolupa la crisi que ha encetat aquest abandonament dels interessos populars per part del PSOE. Veurem igualment què anirà fent el Bloc per a no caure en l´anomenat “pragmatisme” dels seus socis de govern i quins equilibris haurà de fer per a no ser identificats amb la famosa dita popular que diu que “tots els polítics són iguals”.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (25-IX-07)

Triunfo esdevé la principal arma de combat intel×lectual de l'esquerra, de reconstrucció de la memòria històrica anihilada per la dictadura. Hem de recordar que la premsa clandestina (comunista o anarquista, especialment) era mala de trobar i, una vegada trobada (cosa extremadament complicada) tampoc no era d'excessiva qualitat. Preocupada per qüestions sindicals (vagues, augments de sou...), no prestava gaire importància a la lluita cultural ni a la informació internacional. És evident que en aquelles condicions de misèria cultural i d'indigència intel×lectual Triunfo esdevé una esplendorosa lluminària enmig de la fosca. (Miquel López Crespí)

La revista Triunfo i l´oposició antifranquista (I)

La revista progressista Triunfo marcà tota una generació d'intel×lectuals i de militants antifranquistes. Especialment important fou la fase que va des de la seva renovació (abans era una revista de cinema) fins al 1975. Es pot afirmar sense por d'equivocar-se que nosaltres, els escriptors nascuts a mitjans dels quaranta, som la "generació de Triunfo". Quan s'inicià a Roma el Concili Vaticà II (a Astúries hi ha les grans vagues mineres) a l'Estat espanyol encara vivim sota els sangonosos fastos de la dictadura. No hi ha escletxes de llibertat. Els antifranquistes procuram informar-nos per la BBC de Londres, Ràdio París, Ràdio Espanya Independent o qualsevol emissora no controlada pel feixisme. Les revistes clandestines són poques, difícils de trobar. A Mallorca l´únic signe que permet pensar en una possible oposició són algunes pintades ocasionals pel carrer. A les llibreries (a les seves golfes) encara no hi ha els llibres que es podran trobar més endavant. Per tot això és molt important la reconversió de Triunfo en una revista d'actualitat. De seguida esdevé la "Biblia" dels antifeixistes de l'època.

Els feixistes proianquis assassinant comunistes

Cap a començaments dels seixanta els sobrevivents de la guerra civil (el pare, els oncles que lluitaren en defensa de la República) ja ens han donat la seva visió de les coses. Es pot dir que són aquells heroics supervivents els que han complit amb el deure de fer arribar a la propera generació de militants antififranquistes les esperances i il×lusions dels lluitadors esquerrans dels anys vint i trenta. Cap a 1962, coincidint amb les grans vagues d'Astúries i amb l'assassinat de Julián Grimau per part de la dictadura, aquesta tasca (en línies generals) ja ha estat acomplerta. La memòria de la revolució i de la guerra antifeixista ha passat a la nova generació. Però a començaments dels seixanta, els joves volem veure escrites aquestes experiències; i és molt difícil i complicat trobar-hi res. La màgia insubstituïble de la lletra impresa! És quan apareix Triunfo. La seva miraculosa aparició coincideix amb les nostres primeres detencions per part de la Brigada Social del règim (1963). A mitjans dels seixanta hem fet els vint anys. L'entrada en la majoria d'edat dels escriptors mallorquins de la generació dels setanta coincideix amb l'assassinat del Che en mans dels escamots d'extermini dirigits per la CIA ianqui (1967), amb el maig del 68 a París, amb la sublevació de txecs i eslovacs contra la burocràcia imperialista que dirigeix el PCUS... Tampoc no hem d'oblidar que tots els anys seixanta i setanta resten marcats per la guerra d'alliberament del poble del Vietnam contra la criminal agressió de l'imperialisme dels EUA. Martin Luther King porta endavant una croada per a reivindicar els drets dels negres a tots els estats on, d'ençà el final de la Guerra de Secessió (1861-1865) encara existeix la discriminació racial. Són els anys de les grans marxes contra les injustícies comeses per la racista i anticomunista societat ianqui. La lluita per la defensa del drets civils, contra les agressions als pobles d'Amèrica Llatina (Cuba, Xile, Santo Domingo...). Triunfo, entre moltes altres coses ens explica dia a dia aquest racisme existent en els EUA contra negres, llatins, asiàtics, gent d'altres cultures i altres religions. Al sud (record les barbaritats contra els negres a Alabama, per exemple) existeix encara el reialme del Ku-Kux-Klan; fanàtics protestants antimarxistes defensors d'una pseudoraça "superior" (els rossos i d'ulls blaus), marginen, neguen els drets més elementals de les persones a les "races inferiors" (és a dir, als negres i gent dels països latinoamericans... i als jueus, i als irlandesos, i...). Són la base del nazisme ianqui, l'extrema dreta que malda per matar gent progressista, que aplaudeix els cops d'estat organitzats pels EUA arreu del món. Només el cop d'Estat a Indonèsia organitzat per la CIA costà la vida a mig milió de ciutadans d'aquell Estat!

Potser un dia l'esquerra haurà de retre l'homenatge que pertoca a Ezcurra i el seu esforçat grup de col×laboradors. La revista havia nascut a València l'any 1946 com a publicació de cinema, teatre, esports i braus. El 1948 Ezcurra la porta a Madrid. Recordem que el mateix José Ángel Ezcurra havia fundat dues altres importants publicacions culturals: Primer Acto (1957) i Nuestro cine (1961). Un poc més endavant aquestes revistes varen ser dirigides per José Monleón (que també seria un important col×laborador de Triunfo).

Aleshores (1962-1968) no hi havia res (culturalment parlant) en tot l'Estat espanyol que tengués una certa orientació antifeixista. Triunfo, Nuestro cine i Primer acto són oasis dins el desert cultural de la dictadura. Més endavant (1962) sorgiran Cuadernos para el Diálogo y Revista de Occidente. Però a mitjans dels seixanta Triunfo esdevé la principal arma de combat intel×lectual de l'esquerra, de reconstrucció de la memòria històrica anihilada per la dictadura. Hem de recordar que la premsa clandestina (comunista o anarquista, especialment) era mala de trobar i, una vegada trobada (cosa extremadament complicada) tampoc no era d'excessiva qualitat. Preocupada per qüestions sindicals (vagues, augments de sou...), no prestava gaire importància a la lluita cultural ni a la informació internacional. És evident que en aquelles condicions de misèria cultural i d'indigència intel×lectual Triunfo esdevé una esplendorosa lluminària enmig de la fosca.

Ben segur que la nostra literatura (novel×les, poemaris, obres de teatre...) hagués estat ben diferent de no haver existit en aquells anys la revista Triunfo!

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Enllaç amb la revista