pobler | 04 Juliol, 2007 19:59 |
D’ençà que UM va deixar entreveure la possibilitat de donar suport a la formació d’un nou Pacte de Progrés, l’esquerra va començar a pegar-se cops pel pit públicament. Tan aviat com un periodista acosta la carxofa a la boca de qualsevol líder, el líder en qüestió aprofita l’avinentesa per a descarregar la consciència. Les esquerres arrosseguem la culpa històrica d’existir. Així diuen: no caurem en els errors de l’altra legislatura; a diferència de fa quatre anys procurarem sospesar totes les decisions; tocant a turisme no prendrem cap mesura sense consens previ amb el sector hoteler; hem après de la inexperiència, etcètera, etcètera. He escrit etcètera, etcètera? Doncs afegiu: etcètera, etcètera, etcètera. Si l’esquerra continua per aquest camí caracteritzat pel cop al pit i el mea culpa, no trigarem gaire a veure com Monsenyor Murgui baixa del colomer de la Seu, on va refugiar-se el 27-M (han arribat els rojos!), i ens proposa encetar la legislatura amb la convocatòria d’una Santa Missió per a redimir la gent tarada d’esquerres (i tanmateix filla de Déu) dels pecats d’obra i pensament que ha comès. Cas que la cosa tiri endavant, Monsenyor pot excloure ERC del mea culpa col·lectiu, perquè ERC ha demostrat no tenir res seu. De fet, els d’ERC poden ingressar en bloc a l’ordre d’Assís, on probablement els espera un futur més engrescador que en la política. No exagero, ni poc ni gens. ERC ha fet campanya per als altres i han celebrat l’èxit del BLOC amb una joia que sols s’entén a partir de la lectura del desè manament. Recordeu: no cobejaràs els béns d’altri. (Llorenç Capellà)
Sí, sí: ja ho sabem. El nou Pacte de Progrés ha de fer ús de la moderació, si tant voleu, perquè la moderació és saviesa. Però, vius!, ésser moderat no vol dir fer la farina blana. Hauria de tenir sempre present, l’esquerra, que els ciutadans que l’han votada no li exigeixen fer la gara-gara a la dreta més cavernícola, sinó que esperen que governi amb seny i rectitud, la qual cosa equival a dir de manera diametralment oposada a com ho va fer el govern de Jaume Matas. Tanmateix, entre proclames de penediment i cops pel pit dels seus líders, ja comencen a tenir dubtes. Jo els comparteixo. Els quatre anys darrers hem marcat el pas de l’oca. No voldríem que ens n’esperessin quatre marcant el pas de la lloca. Abans, cicuta. (Llorenç Capellà)
El pas de l’oca & el pas de la lloca
Per Llorenç Capellà, escriptor
És evident que el Partit Popular va perdre les eleccions, malgrat el suport incondicional de l’esquerra que feia tot el que sabia per veure’l presidint pòdium. Foren el ciutadans, amb el seu vot, els que decidiren cedir la batuta del país al centre-esquerra i enviar el Pepé a cotxeres. Però l’esquerra (UM és una altra cosa) no va fer gaires mèrits per guanyar-se l’aprovat. I ara, un mes després de la cita electoral, continua abonada a un missatge tebi, ni fred ni calent. Amb aquest llenguatge, que tan sols expressa dubtes, difícilment encaterinarà la ciutadania. D’ençà que UM va deixar entreveure la possibilitat de donar suport a la formació d’un nou Pacte de Progrés, l’esquerra va començar a pegar-se cops pel pit públicament. Tan aviat com un periodista acosta la carxofa a la boca de qualsevol líder, el líder en qüestió aprofita l’avinentesa per a descarregar la consciència. Les esquerres arrosseguem la culpa històrica d’existir. Així diuen: no caurem en els errors de l’altra legislatura; a diferència de fa quatre anys procurarem sospesar totes les decisions; tocant a turisme no prendrem cap mesura sense consens previ amb el sector hoteler; hem après de la inexperiència, etcètera, etcètera. He escrit etcètera, etcètera? Doncs afegiu: etcètera, etcètera, etcètera. Si l’esquerra continua per aquest camí caracteritzat pel cop al pit i el mea culpa, no trigarem gaire a veure com Monsenyor Murgui baixa del colomer de la Seu, on va refugiar-se el 27-M (han arribat els rojos!), i ens proposa encetar la legislatura amb la convocatòria d’una Santa Missió per a redimir la gent tarada d’esquerres (i tanmateix filla de Déu) dels pecats d’obra i pensament que ha comès. Cas que la cosa tiri endavant, Monsenyor pot excloure ERC del mea culpa col·lectiu, perquè ERC ha demostrat no tenir res seu. De fet, els d’ERC poden ingressar en bloc a l’ordre d’Assís, on probablement els espera un futur més engrescador que en la política. No exagero, ni poc ni gens. ERC ha fet campanya per als altres i han celebrat l’èxit del BLOC amb una joia que sols s’entén a partir de la lectura del desè manament. Recordeu: no cobejaràs els béns d’altri. ERC ha treballat per l’esquerra amb un cor net, angelical. A tot estirar aspira que li deixin gestionar l’IEB, i encara és per a lliurar-ne la presidència a un independent que, mireu per on, pobre al·lot, aplegarà en el cap més sol que una plaça de toros esperant i esperant (com espera) a la porta de casa el motorista amb el nomenament. Bé, deia que aquests dies l’esquerra fa acte de contrició. I, realment, ho hem d’agrair. Tothom que expressa voluntat de millorar, és mereixedora d’un aplaudiment. Però, vés per on, no n’hi ha per tant. Primera, perquè a l’anterior legislatura progressista les Illes Balears no foren una rèplica de Cuba, ni prop fer-s’hi! Segona, perquè encara esperem (si tant voleu en amable resposta al cloqueig de l’esquerra) que gent com Pere Cañellas o Gabito Escarrer, de l’Hosteleria Korps, donin mostres de penediment del seu passat bel·licós. De manera que tantes promeses de bona conducta per part d’Antich i els seus, embafen més que dues cullerades de blanc d’ou pujat. Sí, sí: ja ho sabem. El nou Pacte de Progrés ha de fer ús de la moderació, si tant voleu, perquè la moderació és saviesa. Però, vius!, ésser moderat no vol dir fer la farina blana. Hauria de tenir sempre present, l’esquerra, que els ciutadans que l’han votada no li exigeixen fer la gara-gara a la dreta més cavernícola, sinó que esperen que governi amb seny i rectitud, la qual cosa equival a dir de manera diametralment oposada a com ho va fer el govern de Jaume Matas. Tanmateix, entre proclames de penediment i cops pel pit dels seus líders, ja comencen a tenir dubtes. Jo els comparteixo. Els quatre anys darrers hem marcat el pas de l’oca. No voldríem que ens n’esperessin quatre marcant el pas de la lloca. Abans, cicuta.
Diari de Balears (3-VII-07)
pobler | 04 Juliol, 2007 12:23 |
Nanda Ramon és un d'aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir 'cap avall' el que la direcció del PSM hauria d'haver fet era 'pujar-la cap amunt'". (Miquel López Crespí)
Nosaltres pensam que el PSM es consolidarà si sap apreciar la feina de militants tan ferms i tan eficaços en la seva gestió com ho ha demostrat esser na Nanda Ramon. Mateu (Morro), aquesta vegada t'has equivocat. I molt!".(Miquel López Crespí)
Els escriptors mallorquins i Nanda Ramon.
(Un article de juliol de l´any 2000)
La dimissió de Nanda Ramon i el PSM.
Hi ha coses males d'entendre. La dimissió de Joan Mayol va ser una d'aquestes coses. Abans hi hagué la de Cecili Buele. Ara el PSM troba necessari desfer-se d'una de les dones més vàlides dins del camp de la nostra cultura que he conegut mai. Em referesc evidentment a Fernanda Ramon, na Nanda, com familiarment és coneguda entre membres del PSM i tots els que tenim l'honor de considerar-nos els seus amics. Algú, dins les "altes instàncies" del partit del quan parlam, dirà, arrufant el nas: "I ara a què treu cap aquesta defensa de na Nanda. El partit ja sap el que fa i si l'hem llevada per alguna cosa serà". O, rememorant un antic poema de la resistència, pot arribar a pensar: "El partit ho sap tot perquè té mil ulls. Un home sol només en té dos. Nosaltres sabem el que fem".
Cada u és lliure d'opinar el que vulgui, però pens, com a intel·lectual que sovint (en temps d'eleccions) demana el vot pel PSM (juntament amb altres companys de la confraria literària i diversos estaments professionals), tenc un cert dret a fiscalitzar d'una manera amistosa el "meu" partit. I així com deman el vot per a "un partit progressista, nacionalista i d'esquerres", ara, amb tantes dimissions i tan sobtades (i sobretot quan són de companys d'una válua humana i professional com les persones abans esmentades), és necessari exigir certes explicacions. Reconec que no m'acaben de convèncer les explicacions oficials que el secretari d'organització donava recentment des d'aquestes mateixes pàgines: "La direcció del PSM assumeix que el partit té un 'dèficit' de participació femenina en les institucions i, fins i tot, en el nombre de càrrecs orgànics". Afegeix la declaració del PSM que ja es prenen mesures per a anar solucionant aquests problemes.
Jo no ho veig tan clar com explica l'amic Josep Antoni Salas, d'organització. Crec que (almanco a la gent que històricament hem demanat el vot públicament pel PSM, per a militants i simpatitzants, per a l'electorat en general) s'haurien d'explicar molt més bé unes "dimissions" tan sobtades. Si no s'aprofundeix com pertoca, tot plegat fa mal efecte. Hom podria ensumar certes diferències polítiques evidenciades amb aquestes inesperades desaparicions de la vida política de gent tan estimada, tan valuosa i de la qual ningú ha expressat mai queixa, ans al contrari, tothom no fa més que parlar-ne bé i lloar la feina feta. Na Nanda és un d'aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir "cap avall" el que la direcció del PSM hauria d'haver fet era "pujar-la cap amunt". Acceptant la seva dimissió el partit de Mateu Morro comet (en el meu parer) un greu error polític, ja que difícilment podrà trobar una substituta de na Nanda que compleixi els requisits que reunia la dimitida. Reflexionem una mica: la gent que demanam el vot pel PSM, que durant anys hem escrit articles i articles en el seu favor, defensant-lo de la crimininalització que per part dels partits majoritaris va patir a finals dels setanta, pensam que hi ha d'haver més claredat quan es tracta de dimissions com la de Cecili Buele o na Nanda Ramon. Quina mena d'embulls inconfesables hi ha dins del partit per fer possible aquesta situació, aquests errors de notable magnitud? La lluita per la participació activa de la dona (i na Nanda n´és un exemple paradigmàtic de valuosa lluitadora) és essencial en tot partit progressista. Som molts els que pensam que sovint els càrrecs públics fan massa olor de mascle i que el que s'ha de fer no és tancar portes, sinó que s'han d'obrir perquè siguin les dones les que els ocupin. ¿O és que encara hi ha en les nostres fileres massa arribistes, massa professionals de la colzada i l'endoll, massa gent que pensa i creu que en el PSM no hi ha dones que estiguin suficientment capacitades? Si fos això, si els responsables de la dimissió de Nanda Ramon fossin els que opinen així, aniríem ben arreglats. La direcció del PSM s'erraria a les totes. No és na Nanda qui ha de marxar. Són els que defensen l'acumulació de càrrecs públics en poques mans qui haurien de fer un pensament i deixar la gent vàlida en el seu lloc de responsabilitat. La tasca de governar un país és una feina prou seriosa i no es pot prescindir de la gent més feinera que tenim. Així ho veig jo ara mateix. I que quedi ben clar que he escrit aquestes retxes amb la sana intenció de fer pensar damunt el que a mi em sembla una greu equivocació política. Aquesta no és una crítica "des de fora" o malintencionada. Crec que el to de l'article així ho demostra. Nosaltres pensam que el PSM es consolidarà si sap apreciar la feina de militants tan ferms i tan eficaços en la seva gestió com ho ha demostrat esser na Nanda Ramon. Mateu (Morro), aquesta vegada t'has equivocat. I molt!
Vagi la meva abraçada més cordial, per na Fernanda Ramon, una de les persones que més saben de la nostra cultura i de com portar endavant un projecte autèntic de país en la línia del nostre redreçament nacional.
Miquel López Crespí
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (2-VII-2000)
« | Juliol 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |