pobler | 14 Juliol, 2007 20:32 |
L’Obra Cultural Balear considera que el procés de normalització lingüística no s’ha de limitar a les polítiques adreçades a la ciutadania: també és molt important l’exemple que donen al conjunt de la societat els representants institucionals. És per això que l’entitat anima Margarita Nájera a fer servir el català a partir d’ara en les seves compareixences públiques. La seva actitud serà un exemple per al conjunt de ciutadans i ciutadanes de Mallorca que, hi hagin nascut o no, encara no parlen la nostra llengua, i que valoraran positivament el fet que el Govern faci servir amb normalitat l’idioma propi. Per la seva banda, Joves de Mallorca per la Llengua anima les institucions de la comunitat a complir la Llei de Normalització Lingüística a tots els àmbits. L’associació juvenil exigeix a la consellera que compleixi el Decret 100/1990, que obliga als càrrecs públics a expressar-se en llengua catalana, pròpia de les Illes Balears. (Tribuna Mallorca)
Polèmica per l’actitud lingüística de Margarita Nájera
El nomenament de Margarita Nájera com a portaveu del nou Govern serà problemàtic des del punt de vista lingüístic. La manca de coneixement de la llengua catalana que té la consellera posa en entredit la voluntat de l’executiu de rectificar les mesures contra la llengua impulsades pel Govern Matas. Dins els ambients polítics s’afirma que és una decisió del nucli dur del PSOE per recuperar el favor dels votants castellanoparlants marcant un perfil més espanyolista. Si el PP tenia, lingüísticament parlant, una Pastor i un José María Rodríguez, el PSOE ha de tenir un Diéguez i una Nájera. En qualsevol cas, és un mal símptoma per als sectors culturals i contrasta amb l’actitud lingüística del primer pacte de progrés, on el la presència de consellers castellanoparlants no va significar cap retrocés lingüístic. En qualsevol cas, el fet que ahir Nájera fes la seva primera compareixença íntegrament en castellà ha provocat les reaccions d’entitats com l’Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua i el JEN-PSM. L’Obra Cultural Balear ha demanat al nou Govern de les Illes Balears que compleixi i faci complir la Llei de Normalització Lingüística i tota la normativa que se’n deriva. Per a l’entitat, la llengua ha patit nombrosos atacs per part de les institucions durant els darrers quatre anys, que s’han traduït en una pèrdua de prestigi social i en retrocessos en l’ús a la mateixa administració autonòmica. En aquest sentit, l’OCB considera positius els acords del nou pacte de govern en matèria de política lingüística i anima el nou executiu a dur-los a la pràctica. No obstant això, l’entitat manifesta la seva preocupació pels primers gests del nou Govern, que han expressat poc respecte cap a l’esperit d’aquests acords. En aquest sentit, l’Obra Cultural Balear considera inacceptable que la portaveu de l’executiu no parli la llengua catalana en les seves compareixences públiques. Per a l’entitat, el fet és greu, ja que incompleix directament el Decret 100, de 1990, que obliga els càrrecs públics governamentals a fer servir el català en el curs de la seva activitat institucional. L’entitat considera que un càrrec com el de portaveu, que parla en nom de tot el Govern, ha de fer servir l’idioma propi de les Illes Balears. En aquest sentit, l’Obra Cultural Balear considera que el procés de normalització lingüística no s’ha de limitar a les polítiques adreçades a la ciutadania: també és molt important l’exemple que donen al conjunt de la societat els representants institucionals. És per això que l’entitat anima Margarita Nájera a fer servir el català a partir d’ara en les seves compareixences públiques. La seva actitud serà un exemple per al conjunt de ciutadans i ciutadanes de Mallorca que, hi hagin nascut o no, encara no parlen la nostra llengua, i que valoraran positivament el fet que el Govern faci servir amb normalitat l’idioma propi. Per la seva banda, Joves de Mallorca per la Llengua anima les institucions de la comunitat a complir la Llei de Normalització Lingüística a tots els àmbits. L’associació juvenil exigeix a la consellera que compleixi el Decret 100/1990, que obliga als càrrecs públics a expressar-se en llengua catalana, pròpia de les Illes Balears. Així mateix, l’entitat espera que també el compleixin la resta de càrrecs de les diverses institucions de les Balears. Segons l’entitat, la llengua catalana va patir importants agressions durant la passada legislatura, que varen provocar que la seva situació es degradàs greument. Per aquesta raó, Joves de Mallorca per la Llengua demana als nous càrrecs que vetllin per la llengua pròpia de la nostra comunitat autònoma i facin feina per la seva plena normalització. Per altra banda, l’entitat dóna l’enhorabona al nou Govern Balear per l’anunci del seu proper retorn a l’Institut Ramon Llull. Els JEN també han demanat a la portaveu del Govern que rectifiqui i que es dirigeixi en català. L’organització juvenil considera que aquestes formes no ajuden a la normalització del català a la nostra terra. Segons Antoni Noguera, secretari general del JEN “ no és convenient ni raonable que un Govern nacionalista i d’esquerra es dirigeixi en castellà a les compareixences públiques”, a més recorda que “el decret 100/1990 que regula l'ús de les llengües oficials de l'administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears diu textualment que "els càrrecs de l'administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears s'han d'expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec". Per tot això des del JEN es demana un esforç a la nova portaveu per parlar en català.
pobler | 13 Juliol, 2007 15:19 |
Cal que els partits de l'esquerra nacional, transformadora i ecologista de les Illes Balears (PSM, EU, EV i Esquerra) es plantegin seriosament l'estructuració d'un Bloc per les Illes Balears, que no sigui una simple coalició electoral sinó una força estable amb vocació hegemònica, útil per a tots els ciutadans de les Illes. (Progressistes pel Bloc)
Progressistes pel Bloc, satisfets amb el canvi polític a Balears
La plataforma Progressistes pel Bloc, integrada per 200 professionals i intel·lectuals independents que a les passades eleccions autonòmiques va donar suport al Bloc per Mallorca, ha manifestat la seva satisfacció per l'acord que ha donat lloc a la conformació de governs de signe progressista a les principals institucions de les Illes Balears. D'aquesta manera ha quedat demostrat, segons el col·lectiu, que la formació del Bloc per Mallorca, d'Eivissa pel Canvi i de la coalició PSM-Els Verds de Menorca han estat opcions estratègiques encertades, que han resultat decisives per a la consecució del canvi polític a les Balears. Per als Progressistes, els set diputats assolits per aquests partits han estat la clau de la derrota del PP i asseguraran que el canvi polític que s'inicia impliqui un compromís real amb polítiques avançades en matèria social, d'autogovern i de creixement sostenible. Els independents consideren que, a partir d'ara, cal que els partits de l'esquerra nacional, transformadora i ecologista de les Illes Balears (PSM, EU, EV i Esquerra) es plantegin seriosament l'estructuració d'un Bloc per les Illes Balears, que no sigui una simple coalició electoral sinó una força estable amb vocació hegemònica, útil per a tots els ciutadans de les Illes.
Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al Manifest de la Plataforma Ciutadana “Progressistes pel Bloc”.
MANIFEST DE LA PLATAFORMA CIUTADANA "PROGRESSISTES PEL BLOC"
Com a persones identificades amb els valors del progressisme, el sobiranisme i l'ecologisme,
CONSIDERAM que l'actual legislatura de Govern del Partit Popular a les Illes Balears, amb el suport imprescindible d'UM, s'ha traduït en:
1) Una destrucció ambiental a una escala sense precedents, que amenaça greument el futur, el benestar i la personalitat d'aquest poble.
2) Un seguit d'atacs a la llengua catalana que han començat a invertir el que havien estat tímids avenços en el procés de normalització lingüística i cultural fent que la identitat del nostre país corri un molt seriós perill.
3) Un seguit de casos de corrupció que, en el seu conjunt, són un absolut menyspreu a la democràcia i a les institucions d'autogovern.
4) L'atac sistemàtic als serveis públics essencials, en particular l'ensenyament i la sanitat, juntament amb el més aferrissat clientelisme en la politiques d'atenció a les persones amb dependència i a la gent gran.
5) Un model de desenvolupament econòmic insostenible, des de una perspectiva econòmica i social, que s'ha traduït en el tancament d'empreses no vinculades a l'oligopoli de la construcció, la destrucció del teixit industrial, la precarització i la sinistralitat laboral.
6) Un procés d'involució democràtica, retallada de llibertat i manca de pluralitat en els mitjans de comunicació de titularitat pública.
Davant aquesta situació, que amenaça d'esdevenir irreversible, com a ciutadans i ciutadanes ens negam a acceptar la situació present, perquè
SABEM que és possible capgirar l'escenari polític. Les mobilitzacions d'Eivissa, la bona gestió del pacte d'esquerres i nacionalista en el Consell de Menorca, el ritme creixent de mobilitzacions i la revitalització de la societat civil a Mallorca fan pensar que la derrota del Partit Popular i la reedició dels pactes progressistes és possible perquè respon a la demanda de la part majoritària i més conscient de la societat. La fragmentació de l'espai electoral progressista i la tendència a la bipolarització havien amenaçat, fins a dia d'avui, seriosament que aquesta voluntat en favor de governs de progrés pogués tenir expressió victoriosa en la futura composició de les institucions autonòmiques.
CONSTATAM que les forces polítiques progressistes, nacionalistes i ecologistes, tot i que provenen de tradicions diferents i manifesten objectius finals diferenciats, coincideixen, en la pràctica i en les votacions parlamentàries, en la representació d'uns posicionaments i d'unes reivindicacions que bona part de la societat mallorquina percep com a comunes i pròpies.
OPINAM que l'experiència de la coalició "Progressistes per les Illes Balears" a les eleccions del 2004 demostrà l'existència d'una forta demanda social favorable a la confluència d'esforços entre les organitzacions polítiques procedents de les diverses tradicions del nacionalisme progressista i l'esquerra alternativa. La il·lusió que va generar el projecte unitari es va traduir en un important èxit electoral (més de 40.000 vots) .
DEFENSAM que la constitució d'un bloc progressista, sobiranista i alternatiu denominat "BLOC per Mallorca", així com aquelles candidatures municipals que s'hagin pogut conformar sota la denominació i l'esperit del "BLOC", són la opció electoral que pot assegurar un canvi polític a n'aquesta terra a partir de dia 27 de maig. El BLOC suposa un projecte il·lusionant en el qual hi participen partits, així com persones independents, sent per tot plegat una opció que enllaça amb una aspiració unitària àmpliament estesa entre la ciutadania. Consideram que el BLOC, a més d'assegurar la utilitat de tots els vots progressistes, necessita de la mobilització de centenars de persones que, sense militar en cap partit polític, ens sentim identificats amb les diverses opcions de l'esquerra sobiranista i alternativa.
És per això que
DONAM SUPORT, en nom de la causa que ens uneix, al projecte que suposa el BLOC per Mallorca com una alternativa electoral i parlamentària unificada que farà possible un canvi polític cap a una societat més justa, culta i sobirana, i un progrés més sostenible per a les nostres Illes.
pobler | 13 Juliol, 2007 05:52 |
Nanda Ramon: els escriptors mallorquins donen suport a l´esquerra nacionalista.
Nanda Ramon proposarà els canvis de nom corresponents seguint els criteris de la toponímia tradicional, i per anar reconstruint els fonaments de la nostra memòria històrica, fonaments que foren deixats de banda per certs sectors amnèsics de l´esquerra oficial. Com diu la nova regidora de Cultura: “Els noms de carrers i places com la del Teniente Coronel Franco, s´han de canviar”. (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon no parla per parlar, com ja ha demostrat aquests primers dies de gestió municipal. Que ningú no s’engani: Nanda Ramon no és un d´aquests fantasmes a què ens té tan acostumats l´esquerra oficial. Na Nanda compleix i fa complir el que promet. I a més, és una tècnica summament experta en la gestió cultural de les nostres institucions, com va demostrar sobradament durant el seu pas per l´àrea que va portar en el Consell Insular de Mallorca. (Miquel López Crespí)
Defensa de Nanda Ramon
Nanda Ramon, la regidora de Cultura de l´Ajuntament de Palma, és un dels primers polítics del pacte progressista que ha començat bé la tasca. Començar a complir les promeses electorals el primer dia d´entrar en funcions no és un fet a què estiguem gaire acostumats. Normalment els programes, les promeses, que els professionals de la política fan en període electoral solen ser, per desgràcia, tan efímers i evanescents com el fum; simple demagògia per a guanyar uns vots. L´esquerra institucional ens té avorrits de promeses que, quan arriba a la gestió del poder, resten per a sempre en el calaix dels records. Cas, per exemple, de la lluita per l´ecotaxa.
Faig aquesta petita introducció per a ressaltar la importància dels polítics que, com Nanda Ramon, són coherents amb els programes presentats a l´electorat. Quan la companya Nanda Ramon afirma que els Premis Ciutat de Palma tornaran a ser en català, compleix el que ens digué a tots aquells que hem donat suport actiu al Bloc, als ciutadans i ciutadanes que volien acabar amb dècades de despersonalització i banalització cultural. El programa que va defensar Nanda Ramon a les passades eleccions parlava ben clar de la recuperació dels Premis Ciutat de Palma per a la nostra cultura. Igual que ens prometia impulsar a fons la normalització lingüística a Palma. Com ha declarat recentment: “En arribar a Cort, he tengut la sensació d´haver arribat a un Ajuntament de fa vint anys, on no es feia política lingüística, sols s´hi feia assessorament i correcció. [...] L´objectiu ara és posar en marxa un servei de política lingüística municipal que ha de desenvolupar un pla de normalització lingüística. Són necessaris centres d´autoaprenentatge, casals per a joves, colònies, agents lingüístics, promoure les retolacions, etc”.
Per a la tasca de la recuperació de la nostra memòria històrica també és prou important, jo diria que decisiu, el fet que la normalització de la toponímia de les nostres barriades, la toponímia de Palma, s´inclogui ara dins l´àrea de Cultura. Els pactes i renúncies de la transició fan que encara tenguem en els nostres carrers els noms d´aquells que foren màxims responsables de la repressió contra les forces democràtiques i d´esquerra de les Illes i de l´estat espanyol. Ben igual que els Premis Ciutat de Palma seran recuperats per a la Ciutat; de la mateixa manera que la política de normalització lingüística deixarà de ser solament una tasca de simple assessorament i correcció, aviat podrem veure com l´àrea de Cultura gestionada per Nanda Ramon proposarà els canvis de nom corresponents seguint els criteris de la toponímia tradicional, i per anar reconstruint els fonaments de la nostra memòria històrica, fonaments que foren deixats de banda per certs sectors amnèsics de l´esquerra oficial. Com diu la nova regidora de Cultura: “Els noms de carrers i places com la del Teniente Coronel Franco, s´han de canviar”.
Per avís de navegats, cal advertir que Nanda Ramon no parla per parlar, com ja ha demostrat aquests primers dies de gestió municipal. Que ningú no s’engani: Nanda Ramon no és un d´aquests fantasmes a què ens té tan acostumats l´esquerra oficial. Na Nanda compleix i fa complir el que promet. I a més, és una tècnica summament experta en la gestió cultural de les nostres institucions, com va demostrar sobradament durant el seu pas per l´àrea que va portar en el Consell Insular de Mallorca. A finals dels noranta em sorprengueren els seus coneixements quant a la nostra cultura. D´aquella coneixença n´he deixat constància en nombrosos articles publicats en aquestes mateixes planes en moments en què fins i tot molts dels dirigents del PSM no eren prou conscients de les capacitats d´aquella, aleshores quasi desconeguda, militant de l´esquerra nacionalista.
Recuperació dels Ciutat de Palma en català, autèntica política de normalització lingüística a Palma i a l´Ajuntament, recuperació de la toponímia tradicional i de la nostra memòria històrica: tres grans àrees d´actuació de Nanda Ramon que ja són en marxa.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-VII-07)
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
pobler | 11 Juliol, 2007 19:54 |
”Escriure de Pere Rosselló és parlar d'un dels investigadors més reconeguts del nostre fet literari i alhora situar, en els difícils viaranys del present, un escriptor de rel”. (Miquel López Crespí)
Pere Rosselló Bover i L'Infern de l'Illa
Escriure de Pere Rosselló és parlar d'un dels investigadors més reconeguts del nostre fet literari i alhora situar, en els difícils viaranys del present, un escriptor de rel. L'altre dia en parlàvem a Santanyí, en una trobada informal amb l'escriptor Antoni Vidal Ferrando i el poeta Lluís Alpera. Ambdós escriptors excellents coneixedors de l'obra poètica i narrativa de Pere Rosselló. Entre moltes altres coses discutírem de les nombroses aportacions de Pere Rosselló a l'estudi dels moviments literaris a les Illes i a deixar constància de l'existència dels nostres escriptors i de la seva feina. Ara mateix em ve a la memòria aquell històric treball damunt la vida i l'obra de Miquel Àngel Riera titulat L'escriptura de l'home i que, un dia d'octubre de mil nou-cents vuitanta-tres em regalà el mateix Riera a casa seva amb una d'aquestes dedicatòries que, de sincera i autèntica, t'anima a seguir escrivint. L'escriptura de l'home (que publicà l'any 1982 "Sa Nostra") era la tesi de llicenciatura de Pere Rosselló (1980). Posteriorment hem pogut llegir L'obra de Salvador Galmés i Sanxo (1876-1951) (1981), Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga (1993), Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), La literatura a Mallorca durant el franquisme (1936-1975) (1999), Els camins de la cançó: Vida i obra del P. Rafel Ginard Bauçà (1999), Bartomeu Rosselló-Pòrcel: A la llum (amb X. Abraham, 1999) i Els paradisos perduts de Llorenç Villalonga (2001).
Pere Rosseló Bover es va donar a conèixer com a escriptor amb el premi Ciutat de Manacor de poesia (Antologia, 1977). Posteriorment obtingué també el Joan Alcover, dels Ciutat de Palma, amb Aplec de distàncies (Editorial Moll, 1978). Altres poemaris d'aquest excel·lent poeta, narrador i assagista són Llibre de la selva i altres poemes (1983) i L'hort de la lluna (1988). En narrativa infantil ha escrit Les aventures d'en Tres i Mig (1989) i El fantasma del País del Vent (1992). Com podeu comprovar, una obra prou valuosa i ja ben extensa en aquests moments. Ara bé, juntament amb Antoni Vidal Ferrando i Lluís Alpera arribàvem a la conclusió que Pere Rosselló, tot i haver enllestit una obra literària de primera magnitud, ha vist minvada la seva dedicació a la creació per la multitud d'entrebancs que ha significat la tasca de donar a conèixer l'obra dels nostres autors. Analitzant la brillant trajectòria de l'autor que ens ocupa es constatava que aquestes feines inajornables (enllestir aquella biografia, preparar les més diverses antologies de prosa i poesia, estudiar l'obra d'aquell autor, dirigir les colleccions "El Turó" i "Tià de Sa Real"...) han fet que la seva obra literària no fos tot l'extensa que podria haver estat.
Alhora que comentàvem aquests fets miràvem de seguir indicis de llibres que sabíem ja eren escrits i que encara no s'havien publicat. Com aquell qui parla d'un gran secret i amb por d'haver parlat massa, Vidal Ferrando ens comunicava que havia tengut la sort de llegir una novel·la inèdita del nostre bon amic.
Aquests dies el misteri referent a la darrera novel·la de Pere Rosselló s'ha esvanit i, sortosament, ja tenim en les mans L'Infern de l'Illa (Tià de sa Real, 2002) que acaba de sortir a la venda en la Fira del Llibre d'enguany. Amb cites de Santiago Rusiñol, Maria Antònia Salvà, Josep Pla, Salvador Espriu i Dant Alighieri, Pere Rosselló ens convida a seguir-lo en un pelegrinatge autènticament dantesc per aquest Infern d'una Mallorca en vies de perdició. El nostre protagonista serà Santiago Rusiñol, retornant en un estrany viatge a través del temps. De la seva mà ensopegarem amb nous capítols del famós llibre L'Illa de la calma. Com ens explica l'autor de la novel·la: "...els capítols inèdits de L'Illa de la Calma reproduïts aquí són apòcrifs. Varen arribar a les nostres mans procedents de l'arxiu d'un conegut bibliòfil mallorquí, que els guardava com si fossin un tresor i no els havia mostrat mai a ningú".
Alhora el lector podrà descobrir aspectes ben diversos d'aquesta Mallorca feta malbé per l'especulació i el saqueig de recursos de la mà de Llorenç Villalonga o de Gabriel Alomar. Els profunds coneixements que de la nostra literatura té l'autor de L'Infern de l'Illa fa que l'estil de la novel·la, certs fragments, ens recordin Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Maria Antònia Salvà, Joan Maragall, Miquel Àngel Riera, Gabriel Alomar, Joan Alcover, Miquel Costa i LLobera, Mn. Antoni M. Alcover, Víctor Català... La utilització de certs fragments dels autors abans esmentats ens obri els ulls pel que fa referència a les possibilitats del collage literari.
L'Infern de l'Illa que acaba de publicar la collecció "Tià de sa Real" hauria de ser l'inici d'una represa que tots volem que sigui intensa i de llarga durada.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-VI-02)
pobler | 11 Juliol, 2007 12:16 |
Les idees de la Revolució Francesa en la novel·la històrica de les Illes.
Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge. (Miquel López Crespí)
L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun. (Miquel López Crespí)
La novel·la La conspiració i les idees de la Il·lustració
No sempre l’escriptor nostrat es troba davant uns amics com els que conformen l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, organitzadora del I Premi Internacional de Narrativa “Aiguals de Izco 2006” que vaig enir l´honor de guanyar. Per a desgràcia de la cultura catalana i de la cultura en general, molts premis institucionals esdevenen un simple acte rutinari en el qual el conseller o el batle de torn, siguin del partit que siguin, aprofiten l´ocasió per a fer-se l’acostumada fotografia amb els guardonats, lliurar el xec corresponent i desaparèixer rere els cortinatges del Saló de Sessions de l’Ajuntament o la Conselleria de Cultura. Posteriorment, els funcionaris de cultura s’encarreguen de demanar el disquet de l´obra a l’autor guanyador i, mesos més tard, aquest rep el paquet amb els vint exemplars que li corresponen. I punt final de la història d’aquell premi. Tot el que es pugui afegir a la fredor d’aquesta història que us he explicat i que qualsevol escriptor que hagi obtengut un guardó literari pot confirmar, ja depèn de l’escriptor. Parl de promoció, fer arribar la informació a l’hipotètic públic lector i comprador. Quantes feines que ha de fer el nostre autor! No solament ha de saber escriure; això no basta: després s’haurà de preocupar de la tasca ingrata de provar de moure les tecles adequades per aconseguir rompre el mur de silenci que sovint encercla el fet creatiu.
Com deia, quant a la promoció de l´obra, tot dependrà del tipus de relacions que pugui tenir l’escriptor amb els “poders fàctics” culturals. Si l’autor no forma part de cap clan o camarilla, el premi, per molt important que sigui, serà oblidat de seguida i a part de les notícies que puguin sortir en la premsa, sempre escasses i esquifides, poca cosa més sortirà als mitjans de comunicació. S’ha de pensar que a la majoria d’editorials encarregades de l’edició de premis literaris l´únic que els interessa és cobrar l’edició a l’Ajuntament o la Conselleria. Si de cas, si l’autor guardonat és “de la casa”, és a dir, de l’editorial que controla aquell premi, potser hi haurà una mica més d’enrenou mediàtic, ja que es posen en marxa els mecanismes habituals en aquestes ocasions: els autors de la casa que tenen seccions als suplements de cultura en parlen favorablement (per “quedar bé” amb el director de l’editorial), algun contacte amb la televisió crida el guardonat per a fer-li una entrevista. El món oficial dels premis, inclusos aquells que, diuen els entesos, “consagren”, es mou més o manco dins la fredor del que hem explicat.
La situació sol mudar quan rere un premi hi ha gent autènticament interessada en la cultura i no en el negoci que comporta l’edició dels llibres, les subvencions o les compres d´un determinat nombre d’exemplars per part de l’Ajuntament o Conselleria de Cultura. Pel que he pogut comprovar, rere el I Premi Internacional de Narrativa no hi ha, sortosament, una d’aquests editorials a la recerca de l’euro ni cap camarilla d’aquelles que tan sols donen els guardons als amics i coneguts.
L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun.
L’encàrrec de l’Associació d’Amics de Vinaròs de parlar de l´origen de la novel·la La conspiració m’agrada per diferents motius. Sempre m’ha interessat, i he escrit molts d’articles al respecte, fer algunes reflexions anys després de la redacció d’una obra. Reflexions que són quasi impossibles quan ets en ple procés creatiu.
És ara, quan han passat uns anys d’ençà que vares començar a cercar la documentació adient per a començar a escriure, quan tens el llibre damunt la taula i ja estàs fent feina en uns altres projectes, que és el moment adequat per provar d’anar a la recerca dels orígens del llibre que vols comentar. En aquest cas es tracta de parlar dels motius que, en un determinat moment, em feren decantar vers la tasca de novel·lar la vida apassionant i apassionada d´un revolucionari mallorquí de mitjans del segle XVIII i començaments del XIX.
Per què aquest personatge i no un altre? Què és el que decanta la voluntat de l’autor cap a una concreta drecera?
Per aclarir la qüestió d´una manera clara i llampant i per anar donant elements de judici al possible lector de l´obra, cal dir que el Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la, no és altra persona que Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825), convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.
Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge.
Diu la GEM: "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]”.
Els fets posteriors, quan l’antic revolucionari, ja de vell, es retractà de les seves conviccions demanant un indult a Ferran VII, no ens interessaven tant per al nucli, l’essència del que havia de ser La conspiració.
Els fonaments de la novel·la es concreten en la tasca d’anar creant una àmplia visió del món d’aquells catalans i aquells espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de les idees de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d’aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític, a l’endarrerit estat espanyol. Una tasca de titans en la qual tots els Miquel Sureda i Montaner de l´època s’hagueren d’enfrontar amb l’arcaica estructura d´un estat que vivia immers en les fondàries de les tenebroses ombres de l’edat mitjana.
Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea
Correu electrònic:
editorialantinea@gmail.com
Telèfon: 964-450085
pobler | 11 Juliol, 2007 09:00 |
"Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemoria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries". (Antoni Vidal Ferrando)
Noms propis: Antoni Vidal Ferrando
La recent edició del compact-disc número 8 de "Veu de Poeta", una interessant i útil iniciativa cultural del Consell de Mallorca, la Fundació ACA que dirigeix el meu bon amic Antoni Caimari i l'Aula Poètica m'ha recordat l'any que vaig conèixer el poeta de Santanyí. Sota el títol La lògica del temps, el compact-disc arreplega una acurada selecció dels millors treballs poètics de Vidal Ferrando.
La meva amistat amb Antoni Vidal Ferrando es refermà i consolidà a començaments de l'any 1986 quan, per aquelles circumstàncies de la vida i com a membre dels Premis Ciutat de Palma de Poesia, vaig tenir la sort d'ensopegar amb un dels llibres fonamentals de la poesia catalana contemporània. Estic parlant, és evident, del poemari Racó de n'Aulet que un jurat format per Jacint Sala, Miquel Pons, Victorià Ramis d'Ayreflor i qui signa aquest article guardonàrem sense discussió encisats per la qualitat literària de l'obra presentada al concurs. La fama de Vidal Ferrando ja venia avalada pels seus treballs com a escriptor i historiador (una dedicació que potser poca gent coneix).
D'ençà que l'any 1963 obtingué el títol de mestre a l'Escola Universitària de Formació del Professorat d'Educació General Bàsica i posteriorment (1978) es llicencià en l'especialitat d'història, a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma, destacà com a historiadors publicant diversos treballs didàctics, divulgatius i de recerca de la història de Mallorca apareguts a Estudis Baleàrics i Recerques. Un d'aquests llibres d'història és La població i la propietat de la terra en el municipi de Santanyí (1868-1920).
El primer llibre de poesia que vaig llegir de l'amic Antoni Vidal Ferrando ja em sobtà de forma positiva. Es tractava del poemari El brell dels jorns que va ser publicat l'any 1986. Posteriorment les seves aportacions a la cultura catalana han estat constants i d'una qualitat prou reconeguda pels crítics més exigents de la nostra literatura. Es pot dir, sense por d'equivocar-se que cada nou llibre de l'autor de Santanyí ha significat una nova i arriscada proposta cultural, una demostració palesa de la seva ètica de la resistència permanent i d'un amor fora mida per la nostra llengua.
Als llibres de poesia abans esmentats hem d'afegir A l'alba lila dels alocs (1988), premi Bernat Vidal i Tomàs 1988; Els colors del zodíac (1990); Getsemaní (1989); Cartes a Lady Hamilton (1990); Calvari (1992), premi Josep M. Llompart 1992; Bandera blanca (1994), premi Jocs Florals de Barcelona 1994 i El batec de les pedres (1996), premi Ciutat de Palma 1995. També ha publicat les novelles Les llunes i els calàpets 1994) i La mà del jardiner (1999).
En una entrevista que li vaig fer per la revista El Mirall de l'OCB l'autor definia així la seva literatura: "Tots els meus llibres s'insereixen dins les quatre grans temàtiques de la lírica tradicional: amor, mort, memòria, el transcórrer del temps. En realitat, en literatura no hi ha res per inventar i no fem altra cosa que posar en un llenguatge modern les velles històries. Ara, el secret està en la capacitat de donar a tot això un aire personal i actual, en saber-se expressar plàsticament i saber-hi enganxar els receptors, que són els autèntics co-artífex de qualsevol obra d'art que, si és bona, tendrà infinites lectures".
La memòria i l'amor com a forma de resistència. A diferència dels cínics i menfotistes, aquesta plaga que fa malbé la nostra literatura, Vidal Ferrando sap a la perfecció com són d'importants les arrels culturals i històriques d'un autor.
Pere Rosselló Bover en el seu estudi "Els ferros niquelats de la memòria: una aproximació a la poesia d'Antoni Vidal Ferrando" publicat a les Publicacions de l'Abadia de Montserrat deia del poeta de Santanyí: "...ens trobam davant una obra madura des del principi, escrita amb un ple domini del llenguatge, sense les vacillacions pròpies d'aquells autors que s'han iniciat molt prest en el món de les lletres". Vidal Ferrando creu en la capacitat subversiva de la memòria. En una entrevista que la periodista Sandra Martínez li feia per al diari Avui (28-V-95), el poeta es refermava en les seves conegudes opinions i, parlant de la novella Les llunes i els calàpets deia: "Jo he volgut fer un homenatge a la memòria, que no està gens de moda. Vivim una època de desmemoria voluntària, i això és un perill greu per als signes d'identitat mateixos, com a individus i com a poble. De vegades penso que el nostre poble, més que per la nostra llengua, pot morir per desmemòria, que és un perill tan gros com el de la llengua. Jo volia reivindicar la memòria i els signes d'identitat dels pobles, que no són les grans gestes, sinó la vida dura, diària i atzarosa de la gent, que mai no surt a les històries".
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-VI-02)
Escriptors de les Illes que aniran a la Fira del Llibre de Frankfurt: Damià Pons, Baltasar Porcel, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Carme Riera, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Arnau Pons, Miquel Ferrà i Martorell, Miquel Àngel Vidal, Sebastià Alzamora, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Pau Faner, Antoni Marí, Margalida Pons, Antònia Vicens. Toni Serra, Jean Serra, Alexandre Ballester i Pons Ponç.
pobler | 10 Juliol, 2007 15:09 |
D’ençà que UM va deixar entreveure la possibilitat de donar suport a la formació d’un nou Pacte de Progrés, l’esquerra va començar a pegar-se cops pel pit públicament. Tan aviat com un periodista acosta la carxofa a la boca de qualsevol líder, el líder en qüestió aprofita l’avinentesa per a descarregar la consciència. Les esquerres arrosseguem la culpa històrica d’existir. Així diuen: no caurem en els errors de l’altra legislatura; a diferència de fa quatre anys procurarem sospesar totes les decisions; tocant a turisme no prendrem cap mesura sense consens previ amb el sector hoteler; hem après de la inexperiència, etcètera, etcètera. He escrit etcètera, etcètera? Doncs afegiu: etcètera, etcètera, etcètera. Si l’esquerra continua per aquest camí caracteritzat pel cop al pit i el mea culpa, no trigarem gaire a veure com Monsenyor Murgui baixa del colomer de la Seu, on va refugiar-se el 27-M (han arribat els rojos!), i ens proposa encetar la legislatura amb la convocatòria d’una Santa Missió per a redimir la gent tarada d’esquerres (i tanmateix filla de Déu) dels pecats d’obra i pensament que ha comès. Cas que la cosa tiri endavant, Monsenyor pot excloure ERC del mea culpa col·lectiu, perquè ERC ha demostrat no tenir res seu. De fet, els d’ERC poden ingressar en bloc a l’ordre d’Assís, on probablement els espera un futur més engrescador que en la política. No exagero, ni poc ni gens. ERC ha fet campanya per als altres i han celebrat l’èxit del BLOC amb una joia que sols s’entén a partir de la lectura del desè manament. Recordeu: no cobejaràs els béns d’altri. (Llorenç Capellà)
Sí, sí: ja ho sabem. El nou Pacte de Progrés ha de fer ús de la moderació, si tant voleu, perquè la moderació és saviesa. Però, vius!, ésser moderat no vol dir fer la farina blana. Hauria de tenir sempre present, l’esquerra, que els ciutadans que l’han votada no li exigeixen fer la gara-gara a la dreta més cavernícola, sinó que esperen que governi amb seny i rectitud, la qual cosa equival a dir de manera diametralment oposada a com ho va fer el govern de Jaume Matas. Tanmateix, entre proclames de penediment i cops pel pit dels seus líders, ja comencen a tenir dubtes. Jo els comparteixo. Els quatre anys darrers hem marcat el pas de l’oca. No voldríem que ens n’esperessin quatre marcant el pas de la lloca. Abans, cicuta. (Llorenç Capellà)
El pas de l’oca & el pas de la lloca
Per Llorenç Capellà, escriptor
És evident que el Partit Popular va perdre les eleccions, malgrat el suport incondicional de l’esquerra que feia tot el que sabia per veure’l presidint pòdium. Foren el ciutadans, amb el seu vot, els que decidiren cedir la batuta del país al centre-esquerra i enviar el Pepé a cotxeres. Però l’esquerra (UM és una altra cosa) no va fer gaires mèrits per guanyar-se l’aprovat. I ara, un mes després de la cita electoral, continua abonada a un missatge tebi, ni fred ni calent. Amb aquest llenguatge, que tan sols expressa dubtes, difícilment encaterinarà la ciutadania. D’ençà que UM va deixar entreveure la possibilitat de donar suport a la formació d’un nou Pacte de Progrés, l’esquerra va començar a pegar-se cops pel pit públicament. Tan aviat com un periodista acosta la carxofa a la boca de qualsevol líder, el líder en qüestió aprofita l’avinentesa per a descarregar la consciència. Les esquerres arrosseguem la culpa històrica d’existir. Així diuen: no caurem en els errors de l’altra legislatura; a diferència de fa quatre anys procurarem sospesar totes les decisions; tocant a turisme no prendrem cap mesura sense consens previ amb el sector hoteler; hem après de la inexperiència, etcètera, etcètera. He escrit etcètera, etcètera? Doncs afegiu: etcètera, etcètera, etcètera. Si l’esquerra continua per aquest camí caracteritzat pel cop al pit i el mea culpa, no trigarem gaire a veure com Monsenyor Murgui baixa del colomer de la Seu, on va refugiar-se el 27-M (han arribat els rojos!), i ens proposa encetar la legislatura amb la convocatòria d’una Santa Missió per a redimir la gent tarada d’esquerres (i tanmateix filla de Déu) dels pecats d’obra i pensament que ha comès. Cas que la cosa tiri endavant, Monsenyor pot excloure ERC del mea culpa col·lectiu, perquè ERC ha demostrat no tenir res seu. De fet, els d’ERC poden ingressar en bloc a l’ordre d’Assís, on probablement els espera un futur més engrescador que en la política. No exagero, ni poc ni gens. ERC ha fet campanya per als altres i han celebrat l’èxit del BLOC amb una joia que sols s’entén a partir de la lectura del desè manament. Recordeu: no cobejaràs els béns d’altri. ERC ha treballat per l’esquerra amb un cor net, angelical. A tot estirar aspira que li deixin gestionar l’IEB, i encara és per a lliurar-ne la presidència a un independent que, mireu per on, pobre al·lot, aplegarà en el cap més sol que una plaça de toros esperant i esperant (com espera) a la porta de casa el motorista amb el nomenament.
Bé, deia que aquests dies l’esquerra fa acte de contrició. I, realment, ho hem d’agrair. Tothom que expressa voluntat de millorar, és mereixedora d’un aplaudiment. Però, vés per on, no n’hi ha per tant. Primera, perquè a l’anterior legislatura progressista les Illes Balears no foren una rèplica de Cuba, ni prop fer-s’hi! Segona, perquè encara esperem (si tant voleu en amable resposta al cloqueig de l’esquerra) que gent com Pere Cañellas o Gabito Escarrer, de l’Hosteleria Korps, donin mostres de penediment del seu passat bel·licós. De manera que tantes promeses de bona conducta per part d’Antich i els seus, embafen més que dues cullerades de blanc d’ou pujat. Sí, sí: ja ho sabem. El nou Pacte de Progrés ha de fer ús de la moderació, si tant voleu, perquè la moderació és saviesa. Però, vius!, ésser moderat no vol dir fer la farina blana. Hauria de tenir sempre present, l’esquerra, que els ciutadans que l’han votada no li exigeixen fer la gara-gara a la dreta més cavernícola, sinó que esperen que governi amb seny i rectitud, la qual cosa equival a dir de manera diametralment oposada a com ho va fer el govern de Jaume Matas. Tanmateix, entre proclames de penediment i cops pel pit dels seus líders, ja comencen a tenir dubtes. Jo els comparteixo. Els quatre anys darrers hem marcat el pas de l’oca. No voldríem que ens n’esperessin quatre marcant el pas de la lloca. Abans, cicuta.
Diari de Balears (3-VII-07)
Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles. (Miquel López Crespí)
Defensa de Biel Barceló.
Aquests dies el PSM ha tornat a rebre, i fort!, per part d´alguns publicistes que diuen ser progressistes. Els atacs contra el PSM formen part del “normal” paisatge quotidià, del conegut autoodi nostrat. És una història prou coneguda: d´ençà els anys de la transició, quan determinats sectors de l´esquerra institucional espanyola criminalitzaven el nacionalisme d´esquerra perquè aquest volia una constitució autènticament democràtica, el panorama no ha canviat gens ni mica.
Després vengueren les demonitzacions perquè el PSM lluitava per sortir de l´OTAN, quan el PSOE varià la seva postura i, de dir d´”entrada, no”, va acabar defensant allò tan conegut “d’entrada, sí”. Sempre són el mateix, tots aquests atacs, en teoria provinents de fileres “amigues”. Una de les darreres campanyes contra el PSM s´esdevengué en les setmanes de la signatura del primer Pacte de Progrés, quan Francesc Antich i Maria Antònia Munar, completament d´acord en la tasca de marginar els nacionalistes d´esquerra, volien excloure l´organització, que en aquell temps dirigia Mateu Morro i Pere Sampol, de la gestió del Consell Insular de Mallorca.
Ara, amb el segon Pacte de Progrés, s´ha esdevengut més del mateix. Idèntiques campanyes rebentistes i d´intoxicació per provar de fer veure al votant progressista que els nacionalistes d´esquerra continuen navegant per la follia, la immaduresa, l´infantilisme polític més forassenyat. Però Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles.
Crec sincerament que el paper de Biel Barceló ha estat summament important per a concretar el Bloc, la força que ha estat decisiva per a foragitar el PP de les principals institucions de les Illes. Biel Barceló es trobava en una situació prou complicada quan patí l´escisió del partit, amb la marxa dels militants que formaren Entesa per Mallorca. El PSM s´enfrontava en aquest complicat envit electoral sense el suport dels principals dirigents, amb la desaparició de la primera línia d´acció política d´homes i domes com Mateu Morro, Sebastià Serra, Bàrbara Bujosa, Pere Muñoz, Pere Sampol, Mateu Crespí, Jaume Samsó, Josep Gomila i tants d´altres. El camí que hi havia pel davant era tèrbol i obscur. Enmig de tots aquests problemes, la crisi més creu patida mai pel nacionalisme d´esquerra, Biel Barceló va saber anar unificant el que restava de partit, consolidant les agrupacions que restaven alhora que, en una tasca prou complicada per les reticències d´ERC, anava concretant el Bloc.
En lloc de comprendre l´aportació del PSM a la unitat progressista i a la victòria damunt el PP, determinats “amics” s´han dedicat, com de costum d´ençà fa trenta anys, a insultar, a dir que el PSM contribuïa a crear “clima d´inestabilitat” a conseqüència dels prejudicis, fòbies irracionals, complexos i neuròtiques bregues polítiques dels nacionalistes. Altres, més cínics i barroers encara, s´atrevien a escriure que UM i PSOE “havien donat massa peixet” al PSM. Com si Biel Barceló i els altres membres del Bloc haguessin de ser uns simples convidats de pedra als quals els donava una almoina per tal que fessin bondat i callassin. Els més espanyolistes de la colla de demonitzadors, els han dit “adolescentes gimoteadores de la tercera edad” i el company Biel Barceló ha estat qualificat de “títere de los druidas petrificados que hundieron sus siglas”. Redéu, quins “amics”, que tenim! Com deuen ser els enemics, si els “nostres” ens tracten amb aquesta brutalitat!
Biel, no els facis cas. Deixa que prediquin. Els sectors progressistes que hem donat i donam suport al Bloc pensam que s´ha fet una bona feina.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (3-VII-07)
PSOE-UM hauran d’afinar molt per mantenir-se com un bloc homogeni i, alhora, intentar sostreure’s als moviments, d’altra banda comprensibles, que el Bloc haurà de fer de consum intern —com el del passat cap de setmana per part del PSM— per fer-se notar. La distribució de conselleries fa pensar que l’aliança entre socialistes i nacionalistes és molt forta ja que s’ha repartit totes les àrees estratègiques. Però així i tot no els serà fàcil. En qualsevol cas el que és segur és que l’èxit o fracàs del pacte, és a dir que pugui anar més enllà de 2011 o que s’hi encalli, dependrà de com se condueixi el seu nucli, PSOE-UM. (Miquel Payeras)
El nucli del pacte: PSOE-UM.
Per Miquel Payeras
El PSOE i UM tenen la responsabilitat màxima del pacte. Ells són, en més del 90%, els responsables que l’acord funcioni i que, en conseqüència, els permeti a tots dos superar amb èxit l’objectiu partidista que mitjançant l’aliança esperen assolir. Els altres, el conglomerat de partits que formen el Bloc i els dos altres escons a PSOE-Eivissa pel Canvi, són elements necessaris però, a pesar que hores d’ara ningú no ho vulgui contemplar, també seran els damnificats de l’èxit del pacte, si és que així acaba, triomfant. No és una avaluació gratuïta. Els dos escons eivissencs existeixen perquè el PSOE va fer de la necessitat virtut, però és clar que les dues forces –EU i ERC— és impossible que els haguessin assolit per si soles, i fins i tot conjuntament en Eivissa pel Canvi l’objectiu —quan pareixia que no es faria la coalició amb el PSOE— màxim era un escó. Pel que fa al Bloc —comptant l’aportació menorquina— la feblesa és manifesta si s’observa que són més partits que no diputats. Cinc escons per a sis formacions: els dos PSM, EU, els dos Verds i ERC. Més nítida encara és la debilitat si es concentra l’atenció només a Mallorca: no es tracta sols de la pèrdua de vots del Bloc —considerable—, sinó que la formació majoritària, el PSM, és la principal damnificada a cada elecció d’ençà del primer pacte de progrés, al Consell de Mallorca el 1995: fa dotze anys tenia cinc escons; en fa vuit, quatre; en fa quatre, tres; i ara, dos. El procés serà el mateix amb el Bloc. No se tracta d’una valoració ideològica, sinó pura constatació política: l’esquerra del PSOE –i PSM, EU i Verds això són— és un vas comunicant amb els socialistes i per poc bé que els vagi a aquests, aquells baixen. I alhora aquesta constatació és també l’evidència per la qual el Bloc no pot deixar d’existir, perquè ara sí que està fora de dubte que els partits que el formen, tot i ser tan diferents com que ni tan sols han pogut negociar amb una sola veu, estan encadenats uns als altres per allargar el màxim possible la supervivència.
La debilitat del, en el fons, inexistent Bloc fa que el pacte estigui nucleat en PSOE-UM. Són els dos partits que poden assegurar la permanència de l’experiment més enllà d’un segon parèntesi. El pacte viurà moments durs. L’oposició que ha mostrat el PP que farà serà duríssima. Rosa Estaràs ha tengut aquesta setmana dues intervencions insòlites, en els usos parlamentaris: primer, dejectar Maria Antònia Munar per ser presidenta del Parlament, quan el que és habitual és mantenir una mínima cortesia institucional que no ha volgut tenir; i, segon, dir que ha anat «per imperatiu legal» a l’audiència amb la nova presidenta del Parlament, un menyspreu institucional mai no vist. Prova, a més de la tutela directe d’Ángel Acebes que pateix ja el PP balear, de com aniran les coses els pròxims mesos. I de com anirien si el PP guanyàs les eleccions generals. Aquesta ferotge oposició se traduirà en el fet que el PP aprofitarà qualsevol absència d’un diputat de la majoria per fer perdre votacions als progressistes. Fins ara, l’educació parlamentària feia que si el grup majoritari tenia una baixa, un de l’oposició s’absentàs del ple per mantenir així l’equilibri; un ús d’elegància parlamentària que no és gens segur –més aviat tot el contrari— que se mantengui aquesta legislatura.
Davant d’aquesta previsible oposició sense precedents a Balears, PSOE-UM hauran d’afinar molt per mantenir-se com un bloc homogeni i, alhora, intentar sostreure’s als moviments, d’altra banda comprensibles, que el Bloc haurà de fer de consum intern —com el del passat cap de setmana per part del PSM— per fer-se notar. La distribució de conselleries fa pensar que l’aliança entre socialistes i nacionalistes és molt forta ja que s’ha repartit totes les àrees estratègiques. Però així i tot no els serà fàcil. En qualsevol cas el que és segur és que l’èxit o fracàs del pacte, és a dir que pugui anar més enllà de 2011 o que s’hi encalli, dependrà de com se condueixi el seu nucli, PSOE-UM.
Diari de Balears (1-VII-07)
pobler | 09 Juliol, 2007 17:41 |
Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
El BLOC ha aconseguit accedir al Pacte en condicions de feblesa molt superiors al de l'anterior Pacte de Progrés, on per separat van poder negociar directament el domini de les taifes corresponents (educació, medi ambient, treball, benestar social…). És el BLOC qui més ha cedit en la composició dels nous governs, i la més petita tensió generada pel PSM en relació al repartiment de conselleries ha topat amb l'atac mediàtic de la premsa favorable al Pacte. Serà molt difícil que es puguin desenvolupar polítiques progressistes quan Antich ha volgut en tot moment tranquilitzar els poders fàctics i ha deixat ben clar que vol corregir els "excessos" de l'anterior Pacte de Progrés. (Llorenç Buades)
EL PACTE: CANVI DE POLÍTICS O CANVI DE POLÍTIQUES ?
El partit insular Unió Mallorquina, una formació liberal, gaudeix des de la seva fundació de la possibilitat de condicionar el futur de les institucions mallorquines,i també les del conjunt de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Es tracta d'un partit hàbil en la negociació que fa valer a preu d'or els seus minsos resultats electorals. Per posar-ne un exemple, la seva entrada a l'Ajuntament de Ciutat amb dos regidors, un resultat igual al del Bloc (PSM, Alternativa-EU-Verds, ERC) , permet assolir àrees de gestió pressupostades quatre vegades per damunt de les del Bloc.
El seu paper és determinant, les seves polítiques al costat del PP al llarg d'aquests quatre anys, han contribuït de manera decisiva a la destrucció del territori, com va denunciar el GOB i al retrocés de la llengua pròpia amb l'aprovació del decret a favor del trilingüisme en perjudici del català . D'altra banda ha mantingut una pràctica política que ha fet obrir diligències i ha conduït al titular del jutjat d'instrucció Juan Sobrino i al fiscal Carrau a investigar UM en relació a casos de corrupció relacionats amb la política de subvencions coneguts com la "pinyata". Els actuals socis institucionals dels nous pactes, van denunciar per corrupció en el seu moment la concessió per la meitat del seu valor de Can Domenge, i sobre aquest cas es mantenen en aquest moment les denuncies de l'antic diputat del PSOE Carlos Zayas, de la constructora Núñez y Navarro, i d'Esquerra Unida.
UM no es retracta de les polítiques del formigó i l'asfalt fetes al costat del PP. Així s'ha deixat sentir la seva veu en encetar-se el debat per a la formació del Consell Insular de Mallorca, i ha condicionat el pacte a l'acceptació del conjunt d'un Pla Territorial que permet la construcció de 183.000 habitatges, i que possibilita asfaltar dos milions més de metres quadrats si es mantenen els projectes del conveni de carreteres.
La patronal hotelera ha manifestat el seu entusiasme en el nomenament d'un conseller d'aquest partit (Buils) al front del Turisme i la patronal de la construcció disposa ara mateix de projectes visats per l'anterior govern del PP que garanteixen el manteniment de l'activitat constructora privada al mateix ritme durant un any. Els dos sectors més importants de l'economia balear no tenen cap temor al canvi de govern perquè saben perfectament que el Pacte no imposarà ni l'ecotaxa, ni pretendrà cap tipus de moratòria urbanística.
La dreta econòmica que al llarg dels anys ha neutralitzat la mobilització de les organitzacions sindicals UGT i CC.OO. mitjançant la compensació a la seva burocràcia, no ha aconseguit el mateix en el cas de les Balears en relació als seus projectes d'ordenació territorial que al llarg dels darrers quatre anys de govern del PP i UM ha sufert un grau de resposta i de mobilització social apreciables.
La participació de l'esquerra al govern (BLOC) no és una participació que es faci per la via d'un diàleg d'iguals de les forces que formen el Pacte.El Pacte es sosté sobre dues cames, la dreta que és UM i la social-liberal que és el PSOE i que al llarg de la negociació del Pacte ha representat els interessos de les forces que formen el BLOC. El BLOC no ha pactat amb UM. El BLOC ha pactat amb el PSOE que és la seva representació en la negociació amb UM. I dins el BLOC , ERC té la seva mediació en el PSM, i no en el conjunt del BLOC. A partir d'aquest esquema de relacions és fàcil veure quin paper juga l'esquerra en el Pacte, i com la dreta econòmica pot fer un bon negoci si aconsegueix d'aquesta manera desactivar la punta de llança de l'esquerra en moviment, la que es basteix en la lluita contra els projectes desenvolupistes. D'aquesta manera es poden realitzar els objectius de la dreta econòmica no aconseguits sense desgast per a la dreta política.
L'expressió política de la dreta econòmica de les Illes Balears és el PP, i els puntals de la dreta econòmica de les Balears (Barceló, Escarrer, Nigorra) que es projecta internacionalment "por el azul del mar i el caminar del sol", amb les seves multinacionals, han estirat al PP cap al trencament amb Unió Mallorquina. Aquesta aposta, molt arriscada, no ha funcionat per poc perquè el PP no ha perdut vot i la victòria dels signants del Pacte, és una victòria de mínims, que es pot capgirar en qualsevol moment en funció dels interessos d'UM, que naturalment és una formació de dreta, tot i que no sigui l'expressió política preferida per la dreta econòmica. Amb la dreta liberal (UM) que, reivindica les polítiques fetes amb el PP i que en cas de desfer-se d'algunes decisions preses, vol que es compensin als adjudicataris a cop de talonari, com és el cas de la no construcció de l'Hospital de Son Espases, no és d'esperar que es pugui anar molt lluny en les polítiques socials progressistes.
El BLOC ha aconseguit accedir al Pacte en condicions de feblesa molt superiors al de l'anterior Pacte de Progrés, on per separat van poder negociar directament el domini de les taifes corresponents (educació, medi ambient, treball, benestar social…). És el BLOC qui més ha cedit en la composició dels nous governs, i la més petita tensió generada pel PSM en relació al repartiment de conselleries ha topat amb l'atac mediàtic de la premsa favorable al Pacte. Serà molt difícil que es puguin desenvolupar polítiques progressistes quan Antich ha volgut en tot moment tranquilitzar els poders fàctics i ha deixat ben clar que vol corregir els "excessos" de l'anterior Pacte de Progrés.
El proper any 2008 serà un any clau per al nou Pacte si Zapatero obre el calaix de les inversions en matèria de transports i es posen en marxa els projectes promesos d'ampliació de les xarxes ferroviàries i del transport públic, i l'habitatge. Ara mateix al mes de juny ja s'ha deixat sentir la caiguda d'ocupació amb la finalització dels diferents projectes d'obra pública propis dels dies previs a les eleccions, però l'hoteleria creixerà en ocupació aquest estiu i jugarà un paper compensatori i més.
No és gens fàcil que el sector primari surti d'un estat de postració que arrel de l'estudi dels senyors Tamames i Lamo de Espinosa, pagats amb 600.000 euros dels fons de la Conselleria d'Agricultura regida pel PP, sabem que no arriba al 1% del PIB . Sabem també que el sector industrial ha reculat i que en el actual mapa europeu que ens han imposat , les paraules de Méndez i Bravo (UGT) cap al nou executiu autonòmic a favor de les inversions no passen de ser vendes de fum que no quadren en els projectes de l'Europa dels mercaders que ajudaren a configurar. I sabem també que el sector serveis creix especialment en persones autònomes vinculades a la precarietat del món dels immigrants.
Les perspectives per a la gent treballadora de les Illes Balears no milloraran amb el govern del pacte perquè qui marca les directrius de la negociació col·lectiva són les direccions dels aparells patronals i sindicals de Madrid per la via de la política de pactes. Es mantindrà l'exèrcit de reserva format per les persones desocupades registrades com és habitual i les desocupades que formen part de la "normalitat constitucional" imposades per la dreta i l'esquerra espanyola, però també per una part de la pròpia "classe" política i sindical de la nostra nació.
Él delegat de govern, senyor Socias (PSOE) s'ha significat sempre a favor de la patronal contra els drets de vaga com és ara en el conflicte dels remolcadors. Què podem esperar de la senyora Nàjera?.
Els pilars de l'activitat econòmica es fonamenten en els baixos salaris, els contractes precaris,l'excés d'hores treballades i l'explotació laboral, i així han de seguir si no emergeix amb força una esquerra nacional, política i sindical anticapitalista que capgiri la situació, i posi l'objectiu en la satisfacció dels drets de la gent treballadora.
Web Ixent (l´Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Aquest article s'ha escrit per a a la revista www.fabrica.cat
pobler | 09 Juliol, 2007 11:02 |
Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. (Miquel López Crespí)
Miquel Rosselló en el record. Els anys de lluita contra l´eurocomunisme i l´abandonament del PCE de la lluita per la República, l´autodeterminació i el socialisme.
Article publicat l´any 2002 quan Miquel Rosselló era Conseller de Treball del Govern de les Illes.
Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol).
L'any 1978 hi hagué la ferotge campanya contra les idees socialistes d'Octubre en la qual participaren activament tots els que després marxarien del PCE per a entrar en el PCPE-PCB prosoviètic d'Ignacio Gallego. Jo mai vaig militar en aquest "experiment" dels excarrillistes dels quals eren capdavanters eminents Miquel Rosselló, Francesca Bosch, Josep Valero i Lila Thomàs entre molts d'altres exeurocomunistes.
La ruptura dins del PCE (començada a principis de 1984) agafà una forta embranzida amb l'informe de Josep Valero al Comitè d'Illes del PCIB llegit el 3 de juny de 1984. En l'informe que ofiliza la ruptura dels eurocomunistes de les Illes i que enfronta el grup Valero-Rosselló-Thomàs amb el format pels seguidors de Manolo Càmara i en Pep Vilchez es fa una autocrítica dels greus "errors" polítics que s'ha comés contribuint a la consolidació del projecte de Santiago Carrillo (abandonament dels principis del socialisme científic, de la lluita per la Repúblcia i l'autodeterminació, minusvaloració de l'internacionalisme...). L'informe de Josep Valero en contra de la política del PCE és aprovat sense gaire discussió. En l'executiva del PCIB que romprà tots els vincles amb el PCE (aleshores governat per Gerardo Iglesias) hi ha en Miquel Rosselló (com a secretari d'organització) i Lila Thomàs com a responsable de política cultural. Francesca Bosch és nomenada directora de Nostra Paraula; Sofia Sintes es confirma com a responsable del PCIB a Menorca.
La mateixa direcció històrica que havia ajudat a enterrar l'herència de la revolució d'octubre en la conferència del PCIB celebrada en el Poble Espanyol l'any 1978, ara, fent un gir de cent vuitanta graus, deia tot el contrari. Feia sis anys, sota vigilància del "comissari" carrillista Zaldívar (posteriorment un trànsfuga ben pagat pel PSOE), havien atacat a mort les concepcions antisistema, definides com a "superades". Ara, Josep Valero, flanquejat per Miquel Rosselló, deia tot el contrari. L'informe contra l'eurocomunisme carrillista de dia 3 de juny de 1984 diu: "Tal como señala Lenin en El Estado y la Revolución: '...circunscribir el marxismo a la teoría de a lucha de clases es limitar el marxismo, tergiversarlo, reducirlo a algo que la burguesía puede aceptar. Marxista sólo es el que hace extensivo el reconocimiento de la lucha de clases al reconocimiento de la dictadura del proletariado... [...]".
Recodem que en temps de la transició el PCE i els seus dirigents (els del PCIB inclosos!) feien públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes (en la teoria i en la pràctica). La política de "reconciliación nacional" amb la burgesia i el franquisme, els antipopulars Pactes de la Moncloa, la supeditació del PCE als plans de Suárez havia desprestigiat completament aquesta organització davant les avantguardes revolucionàries de l'Estat espanyol.
En el reportatge titulat "La pautas de una semana movida" publicat en el número 12 de Nostra Paraula (juny de 1984) podem llegir un resum dels greus enfrontaments entre Miquel Rosselló i els "reformistes" (el grup Càmara-Vilchez). Els principals esdeveniments tengueren lloc en les "batalles" per "ocupar" la seu central del PCIB (en el carrer del Sindicat, damunt el bar Triquet) i a Son Espanyolet, on, per provar de conservar el local per al seu grup, Manolo Càmara i els seus amics (com informa Nostra Paraula) van rompre el pany de la porta. Aquest intent de controlar el local de Son Espanyolet acabà amb una denúncia de Miquel Rosselló contra l'actual senador per les Illes, Manolo Càmara, en el Jutjat de Guàrdia.
Vaig viure molt de prop aquests esdeveniments, ja que, sense ser militant del PCE, alguns independents d'esquerra tenguérem uns inicials contactes amb Miquel Rosselló, Francesca Bosch i Josep Valero per analitzar les possibilitats de crear un Ateneu Popular (que després tendria per nom Aurora Picornell) en vista a servar les tradicions republicanes del nostre poble fetes malbé pel PCE i pel PSOE. En la idea de bastir aquest Ateneu (del qual vaig ser vicepresident) coincidíem amb l'amic Carles Manera (que aleshores ja collaborava a Nostra Paraula), Isidre Forteza (un antic dirigent del MCI), el tinent Rafel Morales, en Manel Domènech, na Lila Thomàs i un munt l'illusionats companys i companyes entestats a recuperar les millors tradicions del moviment obrer.
(28-X-02)
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Literatura catalana contemporània
pobler | 09 Juliol, 2007 06:48 |
Escriptors de les Illes a Frankfurt: Damià Pons, Miquel López Crespí, Sebastià Alzamora, Guillem Frontera, Carme Riera, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Arnau Pons, Miquel Ferrà i Martorell, Miquel Àngel Vidal, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Baltasar Porcel, Antoni Marí, Margalida Pons, Antònia Vicens. Toni Serra, Jean Serra, Alexandre Ballester i Pons Ponç.
Fira del Llibre de Frankfurt
La cultura i la llengua catalanes són les convidades d´honor a la propera Fira de Frankfurt 2007. Aquesta serà una oportunitat única per promocionar la literatura, la cultura i la llengua de les Illes Balears en els àmbits internacionals. La participació del Govern de les Illes Balears – a través de l´Institut d´Estudis Baleàrics – s´articula mitjançant un conveni signat amb l´Institut Ramon Llull. L´IEB té com a objectiu assegurar la representació de la producció literària illenca i, a més, que la cultura i els artistes illencs tinguin el seu lloc a la fira. Amb aquesta finalitat disposa d´un pressupost de 500.000 euros per realitzar un ampli programa d´activitats culturals.
El 21 d´octubre de 2005, l´Institut Ramon Llull va signar un conveni amb la Ausgtellung und Messe GmbH, entitat organitzadora de la Fira del Llibre de Frankfurt, per preparar la participació de la cultura catalana a la fira de l´any 2007.
Dia 27 de febrer de 2007, l´IEB es va afegir al projecte Frankfurt 2007 mitjançant la signatura d´un conveni de col·laboració amb el qual es varen aportar 500.000 euros. La signatura va tenir lloc a la seu de Palma amb la presència del president de l´Institut d´Estudis Baleàrics i el president de l´Institut Ramon Llull.
El 22de març, l´IEB va ser present a la presentació del projecte Frankfurt 2007 a la Fira del Llibre de Leipzig i a partir de llavors es varen iniciar les activitats del programa Frankfurt.
El president de l´IEB, Gabriel Janer Manila, ha destacat els esforços que el Govern de les Illes Balears –a través de l´Institut d´Estudis Baleàrics- ha fet per impulsar els editors i escriptors de l´arxipèlag a la Fira de Frankfurt i ha agraït la gran acollida del director de la Fira de Frankfurt, Juergen Boos i del director de l´Institut Ramon Llull, Josep Bargalló.
Boos es declara entusiasta de la cultura catalana, i destaca com a un punt d´inflexió que sigui enguany la convidada d´honor a la Fira, Justifica aquest fet per la “potent” indústria editorial i per l´existència d´una llengua pròpia que s´identifica amb aquesta indústria cultural. Boos valora que s´hagin incorporat al projecte altres territoris de parla catalana com les Illes Balears, a través del Govern amb l´IEB, el Govern d´Andorra i l´Ajuntament de Perpinyà.
Atès que la cultura catalana és la convidada d´honor a la Fira de Frankfurt de 2007 i per tal de fer efectius els compromisos contrets per l´Institut Ramon Llull amb l´Augstellung und Messe GmbH, ambdues parts consideren necessària la participació de l´Institut d´Estudis Baleàrics en l´organització d´aquest esdeveniment.
Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)
pobler | 08 Juliol, 2007 05:50 |
Quatre formacions polítiques illenques que des de fa mesos proclamen que volen concórrer plegades a les properes eleccions generals, assumien com a pròpia la proposta de mínims republicana, catalanista i d'esquerres que ERC els havia presentat. (Miquel López Crespí)
Ara fa falta saber si es concretarà de veritat tot el que aquestes quatre formacions diuen que
defensaran i si, com demanen les persones i collectius de l'autèntia esquerra social de les Illes, aquest inici de coalició s'ampliarà a nous collectius socials, culturals, nacionalistes i ecologistes. És a dir, si la unitat contra la dreta agruparà moltes més forces que les que representen les burocràcies fracassades dia vint-i-cinc de maig. (Miquel López Crespí)
Defensa d´ERC-Illes. Suport als independentistes de Bernat Joan i Joan Lladó (II)
ERC juga fort
Deu articles de suport als independistes d´ERC-Illes
Vol dir que les coses han començat a canviar dins el món de l'esquerra oficial, tan plàcid fins dia vint-i-cinc de maig? Totes aquelles burocràcies que portaren al fracàs la nostra experiència progressista, que no saberen defensar les indicacions que els arribaven des de la base del Pacte de Progrés, han mudat radicalment de línia política? Es deixa de banda aquella forassenyada malaltia infantil, la "gestionitis", i s'avança ferm en la recuperació d'una ideologia i uns principis que no haurien d'haver deixat mai de banda?
Anem a pams. El cert és que la gent que volem seguir una mica de prop allò que fan i diuen els polítics que ens governen o que ens volen governar, no guanyam per a ensurts ni per a sorpreses. Just acabam de sortir-ne, d'una, quan tornam a entrar dins una altra, encara molt més grossa. Vint-i-quatre hores abans del Dia dels Innocents, apareixia publicada una notícia periodística molt mala de pair per segons qui.
De cop i volta, sense que ningú ho esperàs, quatre formacions polítiques illenques que des de fa mesos proclamen que volen concórrer plegades a les properes eleccions generals, assumien com a pròpia la proposta de mínims republicana, catalanista i d'esquerres que ERC els havia presentat. Totes aquelles persones i collectius nacionalistes i d'esquerra que d'ençà fa un quart de segle, enmig de la indiferència general i dels atacs rebentistes de tota mena d'oportunistes i panxacontents, hem defensat els principis democràtics republicans i de defensa dels drets dels pobles, no ens podíem avenir del que llegíem. Entre altres assumptes es pactava, entre els crits i l'esglai dels més covards, un referèndum vers la independència i la federació de les Illes amb el Principat. Per a més sorpresa nostra, els mateixos que enlairaren la bandera de Franco en totes les seus del PCE el dia de la seva legalització, ara propugnaven anullar els privilegis d'inviolabilitat de la corona. Es defensava el concert econòmic perquè les Illes gestionin els seus impostos i s'exigeix que l'exèrcit renunciï a defensar la unitat territorial de l'Estat espanyol.
Una de les quatre formacions polítiques considerava perfectament assumible aquesta proposta de mínims que hi feia Esquerra Republicana, i la valorava com a sensata i de sentit comú en democràcia.
Els sectors progressistes voldríem saber alguna cosa més al respecte. Que ens informassin on i quan s'han reunit per a prendre decisions tan importants. On s'han celebrat aquestes reunions, quins documents s'han lliurat, com han anat els debats, quins dirigents han aprovat aquests punts?
En aquest sentit, hem pogut constatar enormes diferències amb els polítics que representen i governen el Principat: aquests sí, es reuneixen, s'asseuen a la taula, proposen, conversen, mostren els acords públicament i els signen a la vista de tothom. És tota una altra manera de fer les coses.
Més coses curioses. Aquesta vegada entorn de la candidata a encapçalar la llista al Congrés dels Diputats, en representació dels Progressistes de les Illes.
Ningú podrà negar ja que hi ha constància escrita a les hemeroteques que qui signa aquest article va ser l´únic que defensà Nanda Ramon quan aquesta va ser marginada de determinades activitats polítiques. Quan Nanda Ramon exercia de coordinadora del Departament de Cultura del Consell de Mallorca, ja férem valoracions molt positives de la seva gran tasca. Sorprèn enormement que els responsables de la formació a la qual pertany no se n'hagin adonat fins ara. Llàstima d'haver perdut quatre anys i, sens dubte, qualque cosa més, per a arribar a copsar la vàlua de Nanda Ramon.
Tercera sorpresa. El nom de qui va ser conseller de cultura, Cecili Buele, apareixia juntament amb el president d'ERC, Joan Lladó, com a possible candidat a encapçalar la llista al Senat. Tot plegat, l'assumpció per part d'EU-Verds i PSM de les propostes d'ERC ens fa veure que Esquerra Republicana està jugant molt fort, també a les Illes. Amb gent jove que hi posa la cara i la veu, i gent major i més experta que hi dóna la mà i el suport, ERC s'està convertint en un referent de primera importància, del qual ningú no pot prescindir.
Ara fa falta saber si es concretarà de veritat tot el que aquestes quatre formacions diuen que defensaran i si, com demanen les persones i collectius de l'autèntia esquerra social de les Illes, aquest inici de coalició s'ampliarà a nous collectius socials, culturals, nacionalistes i ecologistes. És a dir, si la unitat contra la dreta agruparà moltes més forces que les que representen les burocràcies fracassades dia vint-i-cinc de maig.
Fa falta saber si serà realment cert que totes quatre formacions polítiques s'arribaran a posar definitivament d'acord en l'imprescindible, per tal de dur endavant el mínim irrenunciable.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (13-I-04)
pobler | 07 Juliol, 2007 15:40 |
Cal ressaltar la importància dels polítics que, com Nanda Ramon, són coherents amb els programes presentats a l´electorat. Quan la companya Nanda Ramon afirma que els Premis Ciutat de Palma tornaran a ser en català, compleix el que ens digué a tots aquells que hem donat suport actiu al Bloc, als ciutadans i ciutadanes que volien acabar amb dècades de despersonalització i banalització cultural. (Miquel López Crespí)
Per avís de navegats, cal advertir que Nanda Ramon no parla per parlar, com ja ha demostrat aquests primers dies de gestió municipal. Que ningú no s’engani: Nanda Ramon no és un d´aquests fantasmes a què ens té tan acostumats l´esquerra oficial. Na Nanda compleix i fa complir el que promet. I a més, és una tècnica summament experta en la gestió cultural de les nostres institucions, com va demostrar sobradament durant el seu pas per l´àrea que va portar en el Consell Insular de Mallorca. (Miquel López Crespí)
Nanda Ramon: normalització lingüística i recuperació de la memòria històrica
Nanda Ramon, la regidora de Cultura de l´Ajuntament de Palma i dirigent del PSM, és un dels primers polítics del pacte progressista que ha començat bé la tasca. Començar a complir les promeses electorals el primer dia d´entrar en funcions no és un fet a què estiguem gaire acostumats. Normalment els programes, les promeses, que els professionals de la política fan en període electoral solen ser, per desgràcia, tan efímers i evanescents com el fum; simple demagògia per a guanyar uns vots. L´esquerra institucional ens té avorrits de promeses que, quan arriba a la gestió del poder, resten per a sempre en el calaix dels records. Cas, per exemple, de la lluita per l´ecotaxa. En el passat Pacte de Progrés ens cansàrem d´escriure articles en defensa de les forces progressistes que eren atacades per la dreta per voler cobrar un euro per turista; un petit impost ecològic, menys del que costa un cafè, per tal de poder anar solucionant alguns dels problemes causats precisament per la massificació turística. Ara, molts polítics professionals han fet com el Capità Aranya, aquell personatge del conte que va embarcar la gent i ell restà al port.
Faig aquesta petita introducció per a ressaltar la importància dels polítics que, com Nanda Ramon, són coherents amb els programes presentats a l´electorat. Quan la companya Nanda Ramon afirma que els Premis Ciutat de Palma tornaran a ser en català, compleix el que ens digué a tots aquells que hem donat suport actiu al Bloc, als ciutadans i ciutadanes que volien acabar amb dècades de despersonalització i banalització cultural. El programa que va defensar Nanda Ramon a les passades eleccions parlava ben clar de la recuperació dels Premis Ciutat de Palma per a la nostra cultura. Igual que ens prometia impulsar a fons la normalització lingüística a Palma. Com ha declarat recentment: “En arribar a Cort, he tengut la sensació d´haver arribat a un Ajuntament de fa vint anys, on no es feia política lingüística, sols s´hi feia assessorament i correcció. Encara que no m´agrada el terme, Ciutat és una zona considerada d´emergència lingüística. L´objectiu ara és posar en marxa un servei de política lingüística municipal que ha de desenvolupar un pla de normalització lingüística. Són necessaris centres d´autoaprenentatge, casals per a joves, colònies, agents lingüístics, promoure les retolacions, etc”.
Per a la tasca de la recuperació de la nostra memòria històrica també és prou important, jo diria que decisiu, el fet que la normalització de la toponímia de les nostres barriades, la toponímia de Palma, s´inclogui ara dins l´àrea de Cultura. Trenta anys després de la restauració borbònica, era una tasca urgent i necessària. Els pactes i renúncies de la transició fan que encara tenguem en els nostres carrers els noms d´aquells que foren màxims responsables de la repressió contra les forces democràtiques i d´esquerra de les Illes i de l´estat espanyol. Ben igual que els Premis Ciutat de Palma seran recuperats per a la Ciutat; de la mateixa manera que la política de normalització lingüística deixarà de ser solament una tasca de simple assessorament i correcció, aviat podrem veure com l´àrea de Cultura gestionada per Nanda Ramon proposarà els canvis de nom corresponents seguint els criteris de la toponímia tradicional, i per anar reconstruint els fonaments de la nostra memòria històrica, fonaments que foren deixats de banda per certs sectors amnèsics de l´esquerra oficial. Com diu la nova regidora de Cultura: “Els noms de carrers i places com la del Teniente Coronel Franco, s´ha n de canviar”.
Per avís de navegats, cal advertir que Nanda Ramon no parla per parlar, com ja ha demostrat aquests primers dies de gestió municipal. Que ningú no s’engani: Nanda Ramon no és un d´aquests fantasmes a què ens té tan acostumats l´esquerra oficial. Na Nanda compleix i fa complir el que promet. I a més, és una tècnica summament experta en la gestió cultural de les nostres institucions, com va demostrar sobradament durant el seu pas per l´àrea que va portar en el Consell Insular de Mallorca. A finals dels noranta em sorprengueren els seus coneixements quant a la nostra cultura. D´aquella coneixença n´he deixat constància en nombrosos articles publicats en aquestes mateixes planes en moments en què fins i tot molts dels dirigents del PSM no eren prou conscients de les capacitats d´aquella, aleshores quasi desconeguda, militant de l´esquerra nacionalista. En un moment determinat patí una certa marginació a l´interior del seu propi partit. El fet em va semblat tan injust que vaig escriure un article adreçat a l´amic Mateu Morro i a Josep Antoni Salas, llavors responsable d´organització del PSM. En aquell article, publicar ara farà set anys, deia als dos amics i companys: “Na Nanda és un d´aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir ‘cap avall’, el que la direcció del PSM hauria d´haver fet era ‘pujar-la cap amunt’. Acceptant la seva dimissió el partit de Mateu Morro comet (en el meu parer) un greu error polític, ja que difícilment podrà trobar una substituta de na Nanda que compleixi els requisits que reunia la dimitida”.
Recuperació dels Ciutat de Palma en català, autèntica política de normalització lingüística a Palma i a l´Ajuntament, recuperació de la toponímia tradicional i de la nostra memòria històrica: tres grans àrees d´actuació de Nanda Ramon que ja són en marxa.
Miquel López Crespípobler | 06 Juliol, 2007 17:18 |
L'any 1983 Carles Manera havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament -com ja deia en el text citat- en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina. (Miquel López Crespí)
...al costat de Francesca Bosch, Manel Domenech, Aina Salom, Miquel Planas, l'amic Sancho i diversos companys del PCPE i independents s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem en el local del PCPE en el local de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molt abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui. (Miquel López Crespí)
Carles Manera en el record.
Cap a la primera setmana de juny de l'any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L'entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m'encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.
L'entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l'intel·lectual" comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d'història de Mallorca a l'Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de collaboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L'any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l'alliberament social i nacional dels pobles d'aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua i actuà també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba".
Han passat molts d'anys d'ençà que es va fer aquesta entrevista! D'ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n'és catedràtic d'història i institucions econòmiques del Departament d'Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.
Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l'amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l'esquerra antisistema de les Illes. L'any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d'investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament -com ja deia en el text citat- en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d'expressió del PCPE-PCB. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d'Amèrica Llatina.
Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domenech, Aina Salom, Miquel Planas, l'amic Sancho i diversos companys del PCPE i independents s'organitza el Casal d'Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem en el local del PCPE en el local de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l'Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molt abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d'activitats culturals i polítiques). Amb l'amic Carles Manera i amb altres membres del Casal anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d'Amèrica Llatina contra l'imperialisme ianqui.
Érem molts els esquerrans que pensàvem que els hereus de l'estalinisme (PCE) no podien dir-se "comunistes", ja que des de feia dècades havien renunciat públicament a totes les idees del socialisme i del comunisme (recordeu el rebuig de les idees de la Revolució Socialista fetes el mes d'abril de 1978 per la plana major del PCE). Per això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens interessava molt la recuperació que provava de fer l'amic Carles Manera dels clàssics del pensament revolucionari mundial. La recuperació de la teoria de Che Guevara des de les pàgines de cultura del diari Última Hora era una prova del que comentam. Eren unes idees valentes i que es feien notar en una època de gris oportunisme on el sistema només premiava i enlairava -electoralment, professionalment- qui més servil havia estat amb els interessos del bloc dominat que portà endavant la reforma del franquisme.
No és gens estrany, doncs, que en la defensa del pensament i la pràctica revolucionària mundial heretada de Marx, Engels, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i Che Guevara coincidíssim amb l'amic Carles Manera als voltants dels Comitès de Defensa d'Amèrica Llatina, la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua i de suport al poble del Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la redacció de Nostra Paraula, les manifestacions contra l'imperialisme ianqui i en la batalla de recuperar el marxisme fet malbé, com deia en Carles, "pel reformisme i el pragmatisme".
Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l'esclerosi de l'esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Per això, en aquells anys de lluita contra l'OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l'amic Carles esdevenia quelcom d'important en el combat contra l'oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (21-I-03)
pobler | 06 Juliol, 2007 07:20 |
Sense el sobtat protagonisme d'ERC en l'àmbit de la política de les Illes, els ciutadans no hauríem pogut participar en un debat tan interessant i creatiu. Tot s'ha d'agrair a uns joves valents que, sense por d'incordiar els satisfets, han aixecat altra vegada determinades banderes democràtiques enterrades per l'esquerra acomodada fa un quart segle. (Miquel López Crespí)
Recordem que la restauració borbònica, tot allò que s'ha vengut a dir "la transició", es va bastir precisament damunt l'oblit de tot el que havia estat el nostre passat nacionalista, esquerrà i republicà. Són prou coneguts els pactes secrets per a bastir la Constitució entre els franquistes reciclats i la pseudoesquerra aspirant a les nòmines institucionals i les cadiretes. En aquells pactes de fa un quart de segle s'enterraren més de segle i mig de lluites populars socialistes i republicanes. A partir d'aleshores, el silenci, l'amnèsia història i la criminalització de l'intel·lectual dissident foren la norma general. (Miquel López Crespí)
Deu articles de suport als independentistes d´ERC-Illes
ERC i el retorn de l'esquerra
El que s'ha esdevingut aquests dies amb la proposta de mínims d'ERC per a formar coalició electoral, és una història increïble. El debat sobiranista, en defensa de l'autodeterminació i en favor de la República que han organitzat un grup de joves decidits i sense por a no ser "políticament correctes" està dinamitzant els somorts debats illencs, sempre tèbiament reformistes, porucs i covards d'ençà fa un quart de segle.
Parlam d'un grup, ERC, que només va obtenir prop de mil dos-cents vots en les passades eleccions. Ells tot solets, impulsats només per la sana rebelió que plana sempre en el cor dels esperits joves, no contaminats per les lacres de l'oportunisme i el cinisme, podien aconseguir quelcom de tan miraculós. Aquests quatre joves han obligat a definicions que ningú volia fer a EU, Verds i PSM, els possibles socis d'una coalició electoral que ha de portar el nom de "Progressistes de Balears". I, no solament estan obligant EU, PSM i Verds a unes preses de posició inesperades, sinó que, d'ençà fa mesos, quan es comença a parlar de la possible unitat electoral de l'esquerra oficial (excepció feta del PSOE), ocupen totes les planes dels diaris, els articles d'opinió de la majoria de comentaristes polítics, alhora que reben els atacs indiscriminats, com era d'esperar, de les forces d'ordre del país.
Recordem que la restauració borbònica, tot allò que s'ha vengut a dir "la transició", es va bastir precisament damunt l'oblit de tot el que havia estat el nostre passat nacionalista, esquerrà i republicà. Són prou coneguts els pactes secrets per a bastir la Constitució entre els franquistes reciclats i la pseudoesquerra aspirant a les nòmines institucionals i les cadiretes. En aquells pactes de fa un quart de segle s'enterraren més de segle i mig de lluites populars socialistes i republicanes. A partir d'aleshores, el silenci, l'amnèsia història i la criminalització de l'intellectual dissident foren la norma general.
De cop i volta, aquests joves encenen novament la flama dels principis i les idees que, feia dècades, havien deixat a les golfes, tancades amb set panys i claus, els polítics del règim. Es constaten nervis arreu. Miquel Rosselló, d'EU, declara que malgrat que a nivell federal la seva coalició sigui partidària del dret a l'autodeterminació, opina que no és partidari de defensar-lo per a les Illes en la propera legislatura.
Ben diferent del que opina Miquel Rosselló, Mateu Morro, secretari general del PSM, considera la proposta de mínims d'ERC com a encertada i de sentit comú en democràcia (declaracions a El Mundo dia 27-XII-03). Per a Mateu Morro la reforma de la Constitució és quelcom consubstancial a la mateixa Constitució. Per tant no s'ha de voler criminalitzar postures polítiques ben normals i legítimes. "La d'autodeterminació -afirma Mateu Morro- és una proposta ja clàssica inscrita dins els programes dels PSM, ERC, EU i Els Verds".
Margalida Rosselló, la diputa verda, afirma que és partidària de la reforma constitucional i està en contra de la reforma del Codi penal que ha impulsat el PP i que permet portar a la presó els presidents de les comunitats autònomes que organitzin un referèndum. Pensa que no hi haurà problemes per a anar consensuant el programa electoral conjunt, malgrat que encara no han estudiat la possibilitat de reclamar l'autodeterminació de les Illes.
Pere Sampol, sense estar en desacord amb la proposta de mínims plantejada per ERC, fa unes interessants matisacions. Cal dir que, a aquestes alçades de l'oblit de la lluita per la República i el socialisme, ningú no esperava la sortida dels joves dirigents d'Esquerra Republicana. De no ser ningú dins la política mallorquina, de cop i volta, com dèiem una mica més amunt, obliguen l'esquerra acomodada a definir-se. De les dues pàgines de l'entrevista que aquest diari ha fet a Pere Sampol, el noranta per cent del seu contingut és dedicat, precisament, a comentar la iniciativa de Joan Lladó i ERC. Pere Sampol, igual que Miquel Rosselló, hi veu més d'un inconvenient. Per exemple: considera que plantejar un referèndum en favor de la independència avui dia seria quelcom d'utòpic. Però malgrat aquest utopisme, el PSM no vol renunciar a l'exercici d'aquest dret democràtic.
Pel que fa referència a aquella consulta que mai es fa poder fer en temps de la transició, per oposició frontal amb la pseudoesquerra referent a si s'havia de fer un referèndum per a demanar si el poble volia una monarquia o una República, Pere Sampol considera que actualment la majoria de la població accepta la corona i, per tant, una batalla activa en defensa de la instauració de la República podria portar la coalició al fracàs. El portaveu parlamentari del PSM en el Parlament de les Illes pensa que la unitat electoral no pot fer-se basant-se en un tipus de plantejaments que podrien fer inviable la coalició.
Tot plegat molt interessant. Sense el sobtat protagonisme d'ERC en l'àmbit de la política de les Illes, els ciutadans no hauríem pogut participar en un debat tan interessant i creatiu. Tot s'ha d'agrair a uns joves valents que, sense por d'incordiar els satisfets, han aixecat altra vegada determinades banderes democràtiques enterrades per l'esquerra acomodada fa un quart segle.
(6-I-04)
pobler | 05 Juliol, 2007 19:32 |
No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder. (Miquel López Crespí)
Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.
Escriptors mallorquins i compromís polític: carta oberta al President Francesc Antich.
Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.
Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.
El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.
Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder.
Som ben conscients de les debilitats i mancances d'alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l'edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d'identitat que en bastir els fonaments d'una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.
Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d'un quart de segle de renúncies i abandonaments.
I precisament perquè ho sabem és pel que hem d'estar alerta i vigilants.
Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d'unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L'actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l'agricultura, la indústria i l'artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d'identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d'autogovern.
Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d'esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l'imprescindible treball d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.
El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar.
(1-IV-02)
pobler | 04 Juliol, 2007 19:59 |
D’ençà que UM va deixar entreveure la possibilitat de donar suport a la formació d’un nou Pacte de Progrés, l’esquerra va començar a pegar-se cops pel pit públicament. Tan aviat com un periodista acosta la carxofa a la boca de qualsevol líder, el líder en qüestió aprofita l’avinentesa per a descarregar la consciència. Les esquerres arrosseguem la culpa històrica d’existir. Així diuen: no caurem en els errors de l’altra legislatura; a diferència de fa quatre anys procurarem sospesar totes les decisions; tocant a turisme no prendrem cap mesura sense consens previ amb el sector hoteler; hem après de la inexperiència, etcètera, etcètera. He escrit etcètera, etcètera? Doncs afegiu: etcètera, etcètera, etcètera. Si l’esquerra continua per aquest camí caracteritzat pel cop al pit i el mea culpa, no trigarem gaire a veure com Monsenyor Murgui baixa del colomer de la Seu, on va refugiar-se el 27-M (han arribat els rojos!), i ens proposa encetar la legislatura amb la convocatòria d’una Santa Missió per a redimir la gent tarada d’esquerres (i tanmateix filla de Déu) dels pecats d’obra i pensament que ha comès. Cas que la cosa tiri endavant, Monsenyor pot excloure ERC del mea culpa col·lectiu, perquè ERC ha demostrat no tenir res seu. De fet, els d’ERC poden ingressar en bloc a l’ordre d’Assís, on probablement els espera un futur més engrescador que en la política. No exagero, ni poc ni gens. ERC ha fet campanya per als altres i han celebrat l’èxit del BLOC amb una joia que sols s’entén a partir de la lectura del desè manament. Recordeu: no cobejaràs els béns d’altri. (Llorenç Capellà)
Sí, sí: ja ho sabem. El nou Pacte de Progrés ha de fer ús de la moderació, si tant voleu, perquè la moderació és saviesa. Però, vius!, ésser moderat no vol dir fer la farina blana. Hauria de tenir sempre present, l’esquerra, que els ciutadans que l’han votada no li exigeixen fer la gara-gara a la dreta més cavernícola, sinó que esperen que governi amb seny i rectitud, la qual cosa equival a dir de manera diametralment oposada a com ho va fer el govern de Jaume Matas. Tanmateix, entre proclames de penediment i cops pel pit dels seus líders, ja comencen a tenir dubtes. Jo els comparteixo. Els quatre anys darrers hem marcat el pas de l’oca. No voldríem que ens n’esperessin quatre marcant el pas de la lloca. Abans, cicuta. (Llorenç Capellà)
El pas de l’oca & el pas de la lloca
Per Llorenç Capellà, escriptor
És evident que el Partit Popular va perdre les eleccions, malgrat el suport incondicional de l’esquerra que feia tot el que sabia per veure’l presidint pòdium. Foren el ciutadans, amb el seu vot, els que decidiren cedir la batuta del país al centre-esquerra i enviar el Pepé a cotxeres. Però l’esquerra (UM és una altra cosa) no va fer gaires mèrits per guanyar-se l’aprovat. I ara, un mes després de la cita electoral, continua abonada a un missatge tebi, ni fred ni calent. Amb aquest llenguatge, que tan sols expressa dubtes, difícilment encaterinarà la ciutadania. D’ençà que UM va deixar entreveure la possibilitat de donar suport a la formació d’un nou Pacte de Progrés, l’esquerra va començar a pegar-se cops pel pit públicament. Tan aviat com un periodista acosta la carxofa a la boca de qualsevol líder, el líder en qüestió aprofita l’avinentesa per a descarregar la consciència. Les esquerres arrosseguem la culpa històrica d’existir. Així diuen: no caurem en els errors de l’altra legislatura; a diferència de fa quatre anys procurarem sospesar totes les decisions; tocant a turisme no prendrem cap mesura sense consens previ amb el sector hoteler; hem après de la inexperiència, etcètera, etcètera. He escrit etcètera, etcètera? Doncs afegiu: etcètera, etcètera, etcètera. Si l’esquerra continua per aquest camí caracteritzat pel cop al pit i el mea culpa, no trigarem gaire a veure com Monsenyor Murgui baixa del colomer de la Seu, on va refugiar-se el 27-M (han arribat els rojos!), i ens proposa encetar la legislatura amb la convocatòria d’una Santa Missió per a redimir la gent tarada d’esquerres (i tanmateix filla de Déu) dels pecats d’obra i pensament que ha comès. Cas que la cosa tiri endavant, Monsenyor pot excloure ERC del mea culpa col·lectiu, perquè ERC ha demostrat no tenir res seu. De fet, els d’ERC poden ingressar en bloc a l’ordre d’Assís, on probablement els espera un futur més engrescador que en la política. No exagero, ni poc ni gens. ERC ha fet campanya per als altres i han celebrat l’èxit del BLOC amb una joia que sols s’entén a partir de la lectura del desè manament. Recordeu: no cobejaràs els béns d’altri. ERC ha treballat per l’esquerra amb un cor net, angelical. A tot estirar aspira que li deixin gestionar l’IEB, i encara és per a lliurar-ne la presidència a un independent que, mireu per on, pobre al·lot, aplegarà en el cap més sol que una plaça de toros esperant i esperant (com espera) a la porta de casa el motorista amb el nomenament. Bé, deia que aquests dies l’esquerra fa acte de contrició. I, realment, ho hem d’agrair. Tothom que expressa voluntat de millorar, és mereixedora d’un aplaudiment. Però, vés per on, no n’hi ha per tant. Primera, perquè a l’anterior legislatura progressista les Illes Balears no foren una rèplica de Cuba, ni prop fer-s’hi! Segona, perquè encara esperem (si tant voleu en amable resposta al cloqueig de l’esquerra) que gent com Pere Cañellas o Gabito Escarrer, de l’Hosteleria Korps, donin mostres de penediment del seu passat bel·licós. De manera que tantes promeses de bona conducta per part d’Antich i els seus, embafen més que dues cullerades de blanc d’ou pujat. Sí, sí: ja ho sabem. El nou Pacte de Progrés ha de fer ús de la moderació, si tant voleu, perquè la moderació és saviesa. Però, vius!, ésser moderat no vol dir fer la farina blana. Hauria de tenir sempre present, l’esquerra, que els ciutadans que l’han votada no li exigeixen fer la gara-gara a la dreta més cavernícola, sinó que esperen que governi amb seny i rectitud, la qual cosa equival a dir de manera diametralment oposada a com ho va fer el govern de Jaume Matas. Tanmateix, entre proclames de penediment i cops pel pit dels seus líders, ja comencen a tenir dubtes. Jo els comparteixo. Els quatre anys darrers hem marcat el pas de l’oca. No voldríem que ens n’esperessin quatre marcant el pas de la lloca. Abans, cicuta.
Diari de Balears (3-VII-07)
pobler | 04 Juliol, 2007 12:23 |
Nanda Ramon és un d'aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir 'cap avall' el que la direcció del PSM hauria d'haver fet era 'pujar-la cap amunt'". (Miquel López Crespí)
Nosaltres pensam que el PSM es consolidarà si sap apreciar la feina de militants tan ferms i tan eficaços en la seva gestió com ho ha demostrat esser na Nanda Ramon. Mateu (Morro), aquesta vegada t'has equivocat. I molt!".(Miquel López Crespí)
Els escriptors mallorquins i Nanda Ramon.
(Un article de juliol de l´any 2000)
La dimissió de Nanda Ramon i el PSM.
Hi ha coses males d'entendre. La dimissió de Joan Mayol va ser una d'aquestes coses. Abans hi hagué la de Cecili Buele. Ara el PSM troba necessari desfer-se d'una de les dones més vàlides dins del camp de la nostra cultura que he conegut mai. Em referesc evidentment a Fernanda Ramon, na Nanda, com familiarment és coneguda entre membres del PSM i tots els que tenim l'honor de considerar-nos els seus amics. Algú, dins les "altes instàncies" del partit del quan parlam, dirà, arrufant el nas: "I ara a què treu cap aquesta defensa de na Nanda. El partit ja sap el que fa i si l'hem llevada per alguna cosa serà". O, rememorant un antic poema de la resistència, pot arribar a pensar: "El partit ho sap tot perquè té mil ulls. Un home sol només en té dos. Nosaltres sabem el que fem".
Cada u és lliure d'opinar el que vulgui, però pens, com a intel·lectual que sovint (en temps d'eleccions) demana el vot pel PSM (juntament amb altres companys de la confraria literària i diversos estaments professionals), tenc un cert dret a fiscalitzar d'una manera amistosa el "meu" partit. I així com deman el vot per a "un partit progressista, nacionalista i d'esquerres", ara, amb tantes dimissions i tan sobtades (i sobretot quan són de companys d'una válua humana i professional com les persones abans esmentades), és necessari exigir certes explicacions. Reconec que no m'acaben de convèncer les explicacions oficials que el secretari d'organització donava recentment des d'aquestes mateixes pàgines: "La direcció del PSM assumeix que el partit té un 'dèficit' de participació femenina en les institucions i, fins i tot, en el nombre de càrrecs orgànics". Afegeix la declaració del PSM que ja es prenen mesures per a anar solucionant aquests problemes.
Jo no ho veig tan clar com explica l'amic Josep Antoni Salas, d'organització. Crec que (almanco a la gent que històricament hem demanat el vot públicament pel PSM, per a militants i simpatitzants, per a l'electorat en general) s'haurien d'explicar molt més bé unes "dimissions" tan sobtades. Si no s'aprofundeix com pertoca, tot plegat fa mal efecte. Hom podria ensumar certes diferències polítiques evidenciades amb aquestes inesperades desaparicions de la vida política de gent tan estimada, tan valuosa i de la qual ningú ha expressat mai queixa, ans al contrari, tothom no fa més que parlar-ne bé i lloar la feina feta. Na Nanda és un d'aquests casos excepcionals de dona militant però alhora capaç de gestionar també la seva àrea com a professional summament eficient. A la seva capacitat indiscutible de gestió de la feina com a coordinadora de Cultura cal afegir-hi una sensibilitat tan especial que particularment mai no havia vist en responsables culturals de les nostres institucions. Jo crec que en lloc de fer-la dimitir "cap avall" el que la direcció del PSM hauria d'haver fet era "pujar-la cap amunt". Acceptant la seva dimissió el partit de Mateu Morro comet (en el meu parer) un greu error polític, ja que difícilment podrà trobar una substituta de na Nanda que compleixi els requisits que reunia la dimitida. Reflexionem una mica: la gent que demanam el vot pel PSM, que durant anys hem escrit articles i articles en el seu favor, defensant-lo de la crimininalització que per part dels partits majoritaris va patir a finals dels setanta, pensam que hi ha d'haver més claredat quan es tracta de dimissions com la de Cecili Buele o na Nanda Ramon. Quina mena d'embulls inconfesables hi ha dins del partit per fer possible aquesta situació, aquests errors de notable magnitud? La lluita per la participació activa de la dona (i na Nanda n´és un exemple paradigmàtic de valuosa lluitadora) és essencial en tot partit progressista. Som molts els que pensam que sovint els càrrecs públics fan massa olor de mascle i que el que s'ha de fer no és tancar portes, sinó que s'han d'obrir perquè siguin les dones les que els ocupin. ¿O és que encara hi ha en les nostres fileres massa arribistes, massa professionals de la colzada i l'endoll, massa gent que pensa i creu que en el PSM no hi ha dones que estiguin suficientment capacitades? Si fos això, si els responsables de la dimissió de Nanda Ramon fossin els que opinen així, aniríem ben arreglats. La direcció del PSM s'erraria a les totes. No és na Nanda qui ha de marxar. Són els que defensen l'acumulació de càrrecs públics en poques mans qui haurien de fer un pensament i deixar la gent vàlida en el seu lloc de responsabilitat. La tasca de governar un país és una feina prou seriosa i no es pot prescindir de la gent més feinera que tenim. Així ho veig jo ara mateix. I que quedi ben clar que he escrit aquestes retxes amb la sana intenció de fer pensar damunt el que a mi em sembla una greu equivocació política. Aquesta no és una crítica "des de fora" o malintencionada. Crec que el to de l'article així ho demostra. Nosaltres pensam que el PSM es consolidarà si sap apreciar la feina de militants tan ferms i tan eficaços en la seva gestió com ho ha demostrat esser na Nanda Ramon. Mateu (Morro), aquesta vegada t'has equivocat. I molt!
Vagi la meva abraçada més cordial, per na Fernanda Ramon, una de les persones que més saben de la nostra cultura i de com portar endavant un projecte autèntic de país en la línia del nostre redreçament nacional.
Miquel López Crespí
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (2-VII-2000)
pobler | 03 Juliol, 2007 17:55 |
Manifest per l’ateisme.
Assemblea d´Ateus de Catalunya.
Nosaltres, ciutadans ateus de Catalunya, lliure i voluntàriament, manifestem que no creiem en cap déu, que no creiem en l’existència d’una realitat transcendent més enllà d’aquest món que ens ha tocat viure i que considerem l’home com un ésser finit amb un principi i un final on tot s’acaba. Entenem que el reconeixement i l’acceptació d'aquesta naturalesa material i finita serà fonamental perquè l’home pugui superar els reptes del món actual i afrontar amb possibilitats d’èxit les dificultats que presenti el futur, i per tant considerem que ha arribat l'hora de reivindicar un paper protagonista per a nosaltres en aquesta societat.
Algú podria pensar que al negar l’existència d’un déu transcendent i tancar la porta a un més enllà després de la mort l’ateisme aboca l’home a una espècie de carreró sense sortida, a una mena de desesperació, però res no és més lluny de la realitat; l’ateisme no és una forma de pensament negativa ni pessimista basada en l’oposició ni en la falta d’esperança, sinó tot el contrari. L'ateisme és alliberador, perquè retorna a l'home el govern i la responsabilitat dels seus actes i del seu destí.
L'home necessita preguntar-se sobre les qüestions fonamentals. La història de la civilització ha estat en definitiva la història de la lluita de l'home contra la ignorància, per reduir l'àmbit d'allò que anomenem el desconegut, de la part de la naturalesa que no hem arribat encara a comprendre. L'ateisme no és més, en realitat, que una conclusió lògica, una resposta consistent davant de determinades preguntes que l'home s'ha fet reiteradament al llarg dels segles. No hi ha cap raó, cap argument, cap necessitat de dipositar en mans d'una força màgica ni d'una suposada divinitat sobrenatural el destí dels homes, i encara menys en una casta d'intermediaris que pretenen constituir-se en interlocutors únics d'aquesta suposada veritat.
Ha arribat l'hora de renovar les velles estructures de pensament. Ha arribat l'hora de treballar per garantir la defensa del dret de totes les persones a la llibertat de consciència, a manifestar i a difondre el seu pensament sense coaccions imposades per tabús socials ni per la profusió de medis que gaudeixen les religions ni altres formes d'intolerància. Ha arribat l'hora de defensar la igualtat d'oportunitats per a tothom sense discriminacions induïdes per l'adscripció escèptica o religiosa de cadascú, de vetllar per la independència de l'Estat respecte de l'Església, denunciant pressions, privilegis, ingerències, de reclamar per als no creients el mateix tracte respectuós i els mateixos drets que s'atorguen a les demés organitzacions. Ha arribat l'hora de conscienciar els ciutadans sobre l'enorme poder i la desmesurada influència que les religions tenen en tots els àmbits de la societat i sobre les fatals conseqüències que s'en deriven. Ha arribat l'hora de fer de l'ateisme un valor de referència imprescindible a l'hora d'organitzar la vida social.
Nosaltres entenem l'ateisme com un sistema obert, generós, que s'enriqueix quan rep aportacions noves, que té per objecte el coneixement i el progrés, però també que s'oposa a qualsevol dogmatisme. El nostre no és un projecte en contra de déu, perquè entenem que no pot ser la simple negació el motor que impulsi la construcció d'una societat nova. El nostre és senzillament un projecte sense necessitat de déu. És el projecte d'una concepció del món que cerca en l'home els principis d'una societat laica, d'una societat oberta a tots i basada en la tolerància, la cooperació i la solidaritat, sense interferència de la religió en l'exercici del poder polític, que estigui orientada a servir als ciutadans sense distincions i no a mantenir privilegis en nom d'una transcendència que mai ningú no ha conegut, ni mai ningú no podrà comprovar.
Aprovat per l'Assemblea General d'Ateus de Catalunya al solstici d'hivern de l'any 2000.
pobler | 03 Juliol, 2007 14:56 |
PSOE-UM hauran d’afinar molt per mantenir-se com un bloc homogeni i, alhora, intentar sostreure’s als moviments, d’altra banda comprensibles, que el Bloc haurà de fer de consum intern —com el del passat cap de setmana per part del PSM— per fer-se notar. La distribució de conselleries fa pensar que l’aliança entre socialistes i nacionalistes és molt forta ja que s’ha repartit totes les àrees estratègiques. Però així i tot no els serà fàcil. En qualsevol cas el que és segur és que l’èxit o fracàs del pacte, és a dir que pugui anar més enllà de 2011 o que s’hi encalli, dependrà de com se condueixi el seu nucli, PSOE-UM. (Miquel Payeras)
El nucli del pacte: PSOE-UM.
Per Miquel Payeras
El PSOE i UM tenen la responsabilitat màxima del pacte. Ells són, en més del 90%, els responsables que l’acord funcioni i que, en conseqüència, els permeti a tots dos superar amb èxit l’objectiu partidista que mitjançant l’aliança esperen assolir. Els altres, el conglomerat de partits que formen el Bloc i els dos altres escons a PSOE-Eivissa pel Canvi, són elements necessaris però, a pesar que hores d’ara ningú no ho vulgui contemplar, també seran els damnificats de l’èxit del pacte, si és que així acaba, triomfant. No és una avaluació gratuïta. Els dos escons eivissencs existeixen perquè el PSOE va fer de la necessitat virtut, però és clar que les dues forces –EU i ERC— és impossible que els haguessin assolit per si soles, i fins i tot conjuntament en Eivissa pel Canvi l’objectiu —quan pareixia que no es faria la coalició amb el PSOE— màxim era un escó. Pel que fa al Bloc —comptant l’aportació menorquina— la feblesa és manifesta si s’observa que són més partits que no diputats. Cinc escons per a sis formacions: els dos PSM, EU, els dos Verds i ERC. Més nítida encara és la debilitat si es concentra l’atenció només a Mallorca: no es tracta sols de la pèrdua de vots del Bloc —considerable—, sinó que la formació majoritària, el PSM, és la principal damnificada a cada elecció d’ençà del primer pacte de progrés, al Consell de Mallorca el 1995: fa dotze anys tenia cinc escons; en fa vuit, quatre; en fa quatre, tres; i ara, dos. El procés serà el mateix amb el Bloc. No se tracta d’una valoració ideològica, sinó pura constatació política: l’esquerra del PSOE –i PSM, EU i Verds això són— és un vas comunicant amb els socialistes i per poc bé que els vagi a aquests, aquells baixen. I alhora aquesta constatació és també l’evidència per la qual el Bloc no pot deixar d’existir, perquè ara sí que està fora de dubte que els partits que el formen, tot i ser tan diferents com que ni tan sols han pogut negociar amb una sola veu, estan encadenats uns als altres per allargar el màxim possible la supervivència.
La debilitat del, en el fons, inexistent Bloc fa que el pacte estigui nucleat en PSOE-UM. Són els dos partits que poden assegurar la permanència de l’experiment més enllà d’un segon parèntesi. El pacte viurà moments durs. L’oposició que ha mostrat el PP que farà serà duríssima. Rosa Estaràs ha tengut aquesta setmana dues intervencions insòlites, en els usos parlamentaris: primer, dejectar Maria Antònia Munar per ser presidenta del Parlament, quan el que és habitual és mantenir una mínima cortesia institucional que no ha volgut tenir; i, segon, dir que ha anat «per imperatiu legal» a l’audiència amb la nova presidenta del Parlament, un menyspreu institucional mai no vist. Prova, a més de la tutela directe d’Ángel Acebes que pateix ja el PP balear, de com aniran les coses els pròxims mesos. I de com anirien si el PP guanyàs les eleccions generals. Aquesta ferotge oposició se traduirà en el fet que el PP aprofitarà qualsevol absència d’un diputat de la majoria per fer perdre votacions als progressistes. Fins ara, l’educació parlamentària feia que si el grup majoritari tenia una baixa, un de l’oposició s’absentàs del ple per mantenir així l’equilibri; un ús d’elegància parlamentària que no és gens segur –més aviat tot el contrari— que se mantengui aquesta legislatura.
Davant d’aquesta previsible oposició sense precedents a Balears, PSOE-UM hauran d’afinar molt per mantenir-se com un bloc homogeni i, alhora, intentar sostreure’s als moviments, d’altra banda comprensibles, que el Bloc haurà de fer de consum intern —com el del passat cap de setmana per part del PSM— per fer-se notar. La distribució de conselleries fa pensar que l’aliança entre socialistes i nacionalistes és molt forta ja que s’ha repartit totes les àrees estratègiques. Però així i tot no els serà fàcil. En qualsevol cas el que és segur és que l’èxit o fracàs del pacte, és a dir que pugui anar més enllà de 2011 o que s’hi encalli, dependrà de com se condueixi el seu nucli, PSOE-UM.
Diari de Balears (1-VII-07)
pobler | 03 Juliol, 2007 05:34 |
Els fulls dels calendaris cauen cada volta amb més rapidesa, a una velocitat vertiginosa. Quan ens aturam un moment, en ple brogit de la batalla quotidiana contra malfactors i menfotistes, el combat per la simple supervivència de cada dia, de sobte, amb el cor bategant a mil per hora, t'adones que ja han passat quaranta anys, quatre dècades!, d'ençà aquell dia en què, tremolós, anares a mostrar els primers versos teus, esburbats, a Josep M. Llompart. (Miquel López Crespí)
Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí? (Miquel López Crespí)
Cossetània Edicions publica Les ciutats imaginades, Premi Ciutat de Tarragona 2005 de Poesia (Premi Comas i Maduell).
No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades, que ha editat Cossetània Edicions de Tarragona, s'accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable. Ella, la que resta a l'aguait, sorneguera, en el replà de l'escala, tot esperant que el temps faci la seva feina, rient-se de nosaltres, evidenciant amb la seva presència com acaben les nostres estèrils provatures de vèncer el seu poder absolut. Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades damunt el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida. I també, seríem injusts si no ho féssim, per a deixar alguns senyals de les esperances i il·lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació.
El poeta escriu des d'una perspectiva personal ben concreta, sense amagar en cap moment que nota ben propera la vellesa. Finalment, ja sents a prop teu la Dama de Negre, de nit i de dia, a totes hores. És aquí present i cap poder de la terra pot fer variar la seva decisió. Ve a cercar-nos i ja sentim les seves passes que no dissimulen la urgència del desig que la posseeix: segar totes les vides i il·lusions que pot, sense fre, sense cap mena de descans, incansable en la seva tasca destructiva, insaciable sempre.
Els fulls dels calendaris cauen cada volta amb més rapidesa, a una velocitat vertiginosa. Quan ens aturam un moment, en ple brogit de la batalla quotidiana contra malfactors i menfotistes, el combat per la simple supervivència de cada dia, de sobte, amb el cor bategant a mil per hora, t'adones que ja han passat quaranta anys, quatre dècades!, d'ençà aquell dia en què, tremolós, anares a mostrar els primers versos teus, esburbats, a Josep M. Llompart. Respiràvem les darreres conseqüències de la guerra i la postguerra que, pel que posteriorment hem anat comprovant, duren molt més del que aleshores imaginàvem. Groguenca bombeta de pocs vats il·luminant els gastats escalons de l'Editorial Moll del carrer de la Torre del Amor on feinejaven Llompart de la Peña i Francesc de B. Moll, que, a vegades, ens obria la porta i ens conduïa, amatent, fins al despatx del poeta. Senzilla taula gastada pel temps carregada de carpetes i papers, dues velles cadires de bova, prestatges plens de llibres, d'originals i proves d'imprenta per a corregir... Quaranta anys, quantes converses que ha esborrat el temps! La lectura dels meus primers poemes que, recitats per ell, esdevenien quelcom de màgic que ens empenyia a escriure fins a perfeccionar la nostra escriptura primerenca. No serà precisament Josep M. Llompart aquell que, del no-res, bastí la generació d'escriptors dels anys setanta? Cada vegada estic més convençut que va ser ell, amb aquelles xerrades en el despatxet de Can Moll o amb aquelles voluntarioses lectures dels nostres inicials versos, el que, de forma molt dissimula però summament intel·ligent, guià les primeres passes de tants i tants escriptors de la meva fornada.
Llompart no desanimava ningú. Segurament pensava, i no anava gens errat en les seves apreciacions, que havia de ser temps qui digués la darrera paraula en referència a les qualitats d'un escriptor. ¿Quin sentit tenia cercar un nou Ramon Llull, un Kafka reencarnat, un nou Gabriel Alomar de bon començament quan encara s'havia d'anar bastint els fonaments i les infraestructures essencials de la nostra cultura? Els Ramon Llull, els Rosselló-Pòrcel no surten com a esclata-sangs enmig del bosc així, per les bones. Els genis de la literatura solen ser productes de la sedimentació final de cultures amb llargs períodes històrics de funcionament. Ens hauríem de demanar si durant els darrers tres segles havia funcionat normalment la nostra cultura. Ens sembla que tothom convendrà que la situació d'excepció no correspon solament al passat sinó que encara hi és ben present en l'actualitat. Llompart volia grans escriptors per a Mallorca i les Illes, però també volia que al costat dels possibles "genis" hi hagués, com en tota literatura normalitzada, escriptors de segona i de tercera. Ben igual que si la cultura catalana fos la francesa o l'anglesa.
Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí?
« | Juliol 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |