pobler | 11 Juny, 2007 18:30 |
A començaments de l'any 2004 hi hagué a Mallorca una forta campanya contra George Sand i el que aquesta gran escriptora francesa representava i representa en el món de la literatura i de les idees. La campanya s'inicià quan el Consell de Mallorca proclamà George Sand filla adoptiva de Mallorca. En adonar-me de la ràbia que sentien els sectors conservadors illencs contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social i republicanisme vaig decidir escriure un parell d'articles en defensa de George Sand. (Miquel López Crespí)
Dos viatgers romàntics: George sand i Frédéric Chopin
A començaments de l'any 2004 hi hagué a Mallorca una forta campanya contra George Sand i el que aquesta gran escriptora francesa representava i representa en el món de la literatura i de les idees. La campanya s'inicià quan el Consell de Mallorca proclamà George Sand filla adoptiva de Mallorca. En adonar-me de la ràbia que sentien els sectors conservadors illencs contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social i republicanisme vaig decidir escriure un parell d'articles en defensa de George Sand. Dins aquesta línia, i a mesura que la campanya rebentista s'anava accentuant, vaig anar publicant diversos treballs EN El Mundo-El Día de Baleares.
El primer article publicat, el titulat "Aproximació a George Sand", podria ser útil, pens, com a primera presa de contacte amb el personatge i el món que l'envolta. En aquesta "Aproximació a George Sand" ens trobam davant les primeres indicacions bibliogràfiques que permeten situar en la història Armandine-Aurore-Luce Dupin, la George Sand que coneixem. Sense copsar la importància històrica i cultural de la generació literària i política francesa dels anys trenta i posteriors del segle XIX no podem entendre res dels nostres personatges ni, segurament, gaire cosa del món actual, ja que en bona part tots som fills de les idees emanades de la gran Revolució Francesa i del clima revolucionari que es viu a França durant tot el segle XIX. El paper de la literatura, dels escriptors i els artistes dins la societat, la lluita per la professionalització dels autors, el naixement del romanticisme, els primers embrions d'organitzacions socialistes i anarquistes, tot es va congriant en aquests anys de formació de la baronessa republicana, conformant la seva manera de veure el món, les concepcions que conformaran el seu tarannà alhora revolucionari i contradictori.
Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX...
Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.
Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (2-XI-06)
pobler | 11 Juny, 2007 07:50 |
Ja érem enmig del desert. El cicle dels darrers vint anys de lluites s'havia tancat irremeiablement. Miràvem el fet poètic i literari amb uns altres ulls. La percepció de la realitat que ens encerclava havia mudat imperceptiblement però decisivament. Qui sap si, des de mitjans del seixanta, amb vint anys i busques, fins a finals dels setanta visquérem els anys més intensos de la nostra vida. La joventut! Qui no l'enyora quan ja s'acosta a la seixantena? Possiblement, malgrat els entrebancs creats per la dictadura, vivíem una de les èpoques més obertes a l'esperança i ara ens n'adonàvem. La disposició a donar la vida per la llibertat, la creença ingènua en la ciència i en l'amor con a fórmules màgiques que havien de deslliurar la humanitat, l'alegria de romandre al costat de companys i companyes entestats en la dèria de voler canviar el món... Tot era possible. Qui no s'havia deixat influir per aquelles consignes poètiques pintades al llard de les parets de París en el maig del 68? "Demanau l'impossible!". (Miquel López Crespí)
"Talment podar un arbre amb tantes branques que, per l'exuberància, en el fons li dificulten la supervivència, així treballava amb els poemes en brut del meu llibre. Igual que argenter que vol una joia perenne, però alhora senzilla i digna, sense cap mena d'ornamentació gratuita". (Miquel López Crespí)
Els misteris de la poesia: traducció a l’espanyol del poemari L’obscura ànsia del cor
Record molt bé com en L'obscura ànsia del cor defugia cert experimentalisme gràfic que havia emprat amb molta profusió en els poemaris abans esmentats. L'evident influència de Salvat Papasseit i les avantguardes parisenques de començaments del segle XX. El cert és que, sense desagradar-me totalment, i una vegada comprovats els resultats, vaig decidir no repetir aquesta mena d'experiments en altres poemaris. Com dic, no és que no m'agradàs el resultat final del que havia fet; però trobava absolutament gratuïtes algunes de les experimentacions simplement formalistes, pura incursió en una mena d'estètica per l'estètica que hi havia introduït. Vaig decidir mudar de registre literari. Una sobtada recaiguda en el "classicisme"? No res de tot això. Potser mai no havia dedicat tant de temps a treballar els poemes com quan enllestia les redaccions finals de L'obscura ànsia del cor, aquests poemes que ara hom pot llegir, traduïts al castellà, per José Luis Reina i Pere Gomila, a Densa marea de tristeza.
El problema que el poeta tenia pel davant era el de provar de controlar i retallar certs excessos d'una espontaneïtat que, ara, a vegades trobava excessiva i a voltes innecessària. Es tractava de trobar el just mitjà en la redacció des de la més absoluta llibertat en la redacció del vers i en l'expressió dels sentiments del poeta. Però s'havia d'aconseguir dir el que volia des d'una economia de mitjans ben estudiada, suprimint les innecessàries experimentacions gràfiques de Foc i fum i Cercle clos. Aconseguir, malgrat que la redacció final del llibre resultàs a vegades inacabable, la més perfecta unió entre forma i contingut. La feina requeria paciència. Estudiar els versos en fred, molt de temps després d'haver estat escrits i amb la suficient humilitat per a entendre que no tot el que escrius és digne de passar a la posteritat. Ni molt manco! Talment podar un arbre amb tantes branques que, per l'exuberància, en el fons li dificulten la supervivència, així treballava amb els poemes en brut del meu llibre. Igual que argenter que vol una joia perenne, però alhora senzilla i digna, sense cap mena d'ornamentació gratuita.
Potser vaig poder arribar a aquella mena de conclusions perquè llavors, sense tantes hores perdudes (?) en reunions clandestines, tenia més temps per a mi mateix, per a elaborar, fins on volgués, cada un dels versos del poemari. Ja érem enmig del desert. El cicle dels darrers vint anys de lluites s'havia tancat irremeiablement. Miràvem el fet poètic i literari amb uns altres ulls. La percepció de la realitat que ens encerclava havia mudat imperceptiblement però decisivament. Qui sap si, des de mitjans del seixanta, amb vint anys i busques, fins a finals dels setanta visquérem els anys més intensos de la nostra vida. La joventut! Qui no l'enyora quan ja s'acosta a la seixantena? Possiblement, malgrat els entrebancs creats per la dictadura, vivíem una de les èpoques més obertes a l'esperança i ara ens n'adonàvem. La disposició a donar la vida per la llibertat, la creença ingènua en la ciència i en l'amor con a fórmules màgiques que havien de deslliurar la humanitat, l'alegria de romandre al costat de companys i companyes entestats en la dèria de voler canviar el món... Tot era possible. Qui no s'havia deixat influir per aquelles consignes poètiques pintades al llard de les parets de París en el maig del 68? "Demanau l'impossible!".
Però els temps havien mudat de forma irreversible. Ni la llibertat dels pobles, l'autodeterminació, ni la República, ni el socialisme havien estat possibles. De cop i volta, amb la dignitat venuda com a esclava als poders fàctics per quatre monedes de plata, el poeta escriu, descrivint el moment de l'arribada de la fosca en el poema "Nuesa de la mort": "Encès de dolor, / com un animal dins una gàbia: / sensació d'irrealitat que ens encercla. / No hi ha res, / només un espai buit que s'obre com una navalla. / Gnòstic del desert, / entrava al misteriós món dels morts / empresonats dins el puny d'hacer de gel".
Aquesta era una sensació ben concreta en els anys de redacció de L'obscura ànsia del cor. "Sensació d'irrealitat que ens encercla". No hi calien gaire floritures gràfiques per a provar d'expressar la veritat íntima del poeta, de l'època que ens aclaparava. La forma s'havia d'adequar, en perfecta simbiosi, al contingut que volíem expressar.
Si estim amb prou força el poemari que La Lucerna acaba de traduir al castellà és precisament per això mateix: per haver estat un dels primers graons d'un continuat aprenentatge amb la paraula a la recerca de la senzillesa, de la síntesi entre forma i contingut. L'obscura ànsia del cor és, efectivament, el primer poemari de tots els que he anat escrivint en les llargues i desesperançades dècades que vendrien després de la restauració monàrquica.
Per a tot aquell que conegui una mica la meva obra es fa evident que mai, exceptuant algunes provatures normals en tots els escriptors, m'he decantat pel cultiu de la "forma pura", per la simple experimentació formal. Al contrari, el problema de com fer arribar amb la màxima contundència possible i estalvi de mitjans el contingut que s'ha de comunicar al lector ha estat sempre l'ànima, el bessó de la meva escriptura. D'ençà fa molts d'anys, des dels meus primers poemaris, ja sabia, no en mancaria d'altra!, que una cosa és la poesia i una altra de ben diferent és la prosa, l'article periodístic, l'assaig... A vegades, seguint les teoritzacions de determinats autors situacionistes, he pogut parlar de la fi dels gèneres literaris. Fins i tot he fet certes experimentacions en aquesta direcció. Però la poesia té i tendrà sempre quelcom de màgic, un misteri provinent de temps molts antics que fa que el seu conreu requereixi un tractament ben especial i diferenciat.
« | Juny 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |