Administrar

Els atacs contra Biel Barceló i contra el PSM

pobler | 30 Juny, 2007 11:11 | facebook.com

Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles. Un egoisme que humiliava de tal manera els dirigents, militants i electors de l´esquerra nacionalista que, tothom ho pot entendre perfectament, obligava a alçar la veu per a exigir el que era just i necessari per a consolidar el pacte progressista. (Miquel López Crespí)


En lloc de comprendre l´aportació del PSM a la unitat progressista i a la victòria damunt el PP, aquests “amics” s´han dedicat, com de costum d´ençà fa trenta anys, a insultar, a dir que el PSM contribuïa a crear “clima d´inestabilitat” a conseqüència dels prejudicis, fòbies irracionals, complexos i neuròtiques bregues polítiques dels nacionalistes. Altres, més cínics i barroers encara, s´atrevien a escriure que UM i PSOE “havien donat massa peixet” al PSM. Com si Biel Barceló i els altres membres del Bloc haguessin de ser uns simples convidats de pedra als quals els donava una almoina per tal que fessin bondat i callassin. Els més espanyolistes de la colla de demonitzadors, els han dit “adolescentes gimoteadores de la tercera edad” i el company Biel Barceló ha estat qualificat de “títere de los druidas petrificados que hundieron sus siglas”. Redéu, quins “amics”, que tenim! Com deuen ser els enemics, si els “nostres” ens tracten amb aquesta brutalitat! (Miquel López Crespí)


Els atacs contra Biel Barceló i contra el PSM



Biel Barceló

Aquests dies el PSM ha tornat a rebre, i fort!, per part d´alguns publicistes que diuen ser progressistes. Els atacs contra el PSM formen part del “normal” paisatge quotidià, del conegut autoodi nostrat. És una història prou coneguda: d´ençà els anys de la transició, quan determinats sectors de l´esquerra institucional espanyola criminalitzaven el nacionalisme d´esquerra perquè aquest volia una constitució autènticament democràtica, el panorama no ha canviat gens ni mica. Aleshores, els servils que abandonaven la lluita per la república i l´autodeterminació blasmaven diàriament el PSM perquè aquest demanava l’abstenció davant el referèndum constitucional. Sebastià Serra, un dels caps visibles de l´organització, rebia els atacs de tots aquells que fugien a recer del PSOE. La direcció del PSM era atacada com a responsable, afirmaven, de “dividir l´esquerra” per no voler ser deglutits pel partit de Felipe González i Alfonso Guerra. Al PCE de Santiago Carrillo tampoc no li agradava veure l´enfortiment d´un partit que, a part de recordar l´abandonament de la lluita republicana i nacionalista dels neoestalinistes, criticava la signatura dels antipopulars Pactes de la Moncloa.

Després vengueren les demonitzacions perquè el PSM lluitava per sortir de l´OTAN, quan el PSOE varià la seva postura i, de dir d´”entrada, no”, va acabar defensant allò tan conegut “d’entrada, sí”. Sempre són el mateix, tots aquests atacs, en teoria provinents de fileres “amigues”. Una de les darreres campanyes contra el PSM s´esdevengué en les setmanes de la signatura del primer Pacte de Progrés, quan Francesc Antich i Maria Antònia Munar, completament d´acord en la tasca de marginar els nacionalistes d´esquerra, volien excloure l´organització, que en aquell temps dirigia Mateu Morro i Pere Sampol, de la gestió del Consell Insular de Mallorca. Si consultam les hemeroteques podren comprovar la quantitat i la “qualitat” dels insults, desqualificacions i tèrbols advertiments que aquests sectors “amics” bastien cada dia.

Ara, amb el segon Pacte de Progrés, s´ha esdevengut més del mateix. No res d´especial, per entendre'ns. Idèntiques campanyes rebentistes i d´intoxicació per provar de fer veure al votant progressista que els nacionalistes d´esquerra continuen navegant per la follia, la immaduresa, l´infantilisme polític més forassenyat. Ningú no felicitava Biel Barceló i la direcció del PSM per haver aconseguit, juntament amb els altres membres del Bloc, unificar esforços, resistir l´onada del bipartidisme regnant i, amb els diputats obtenguts, acabar amb la majoria del PP a les Illes. El Bloc ha estat decisiu a l´hora d´impedir que el PP revalidàs la majoria absoluta. I aconseguir-ho sense disposar dels mitjans i del suport mediàtic amb què comptaven PSOE i UM, és un dels grans mèrits de les forces coaligades en el Bloc.

Biel Barceló i el PSM han estat en tot moment seriosos i responsables amb uns socis, la socialdemocràcia espanyola i el regionalisme mallorquí, que feien el repartiment de conselleries quasi sense comptar amb ells. Qui pot negar la voluntat de Biel Barceló i del PSM de voler acabar amb l´hegemonia de la dreta a les Illes? Quan el PSM ha demanat el que li corresponia, tant per nombre de vots com pel nombre de diputats, ha estat perquè l’avarícia de PSOE i UM se sortia de mare fins a límits inconcebibles. Un egoisme que humiliava de tal manera els dirigents, militants i electors de l´esquerra nacionalista que, tothom ho pot entendre perfectament, obligava a alçar la veu per a exigir el que era just i necessari per a consolidar el pacte progressista. Crec sincerament que el paper de Biel Barceló ha estat summament important per a concretar el Bloc, la força que ha estat decisiva per a foragitar el PP de les principals institucions de les Illes. Biel Barceló es trobava en una situació prou complicada quan patí l´escisió del partit, amb la marxa dels militants que formaren Entesa per Mallorca. El PSM s´enfrontava en aquest complicat envit electoral sense el suport dels principals dirigents, amb la desaparició de la primera línia d´acció política d´homes i domes com Mateu Morro, Sebastià Serra, Bàrbara Bujosa, Pere Muñoz, Pere Sampol, Mateu Crespí, Jaume Samsó, Josep Gomila i tants d´altres. El camí que hi havia pel davant era tèrbol i obscur. Enmig de tots aquests problemes, la crisi més creu patida mai pel nacionalisme d´esquerra, Biel Barceló va saber anar unificant el que restava de partit, consolidant les agrupacions que restaven alhora que, en una tasca prou complicada per les reticències d´ERC, anava concretant el Bloc.

Per quins motius determinats gasetillers no volen reconèixer la immensa tasca realitzada pels nacionalistes d´esquerra? En lloc de comprendre l´aportació del PSM a la unitat progressista i a la victòria damunt el PP, aquests “amics” s´han dedicat, com de costum d´ençà fa trenta anys, a insultar, a dir que el PSM contribuïa a crear “clima d´inestabilitat” a conseqüència dels prejudicis, fòbies irracionals, complexos i neuròtiques bregues polítiques dels nacionalistes. Altres, més cínics i barroers encara, s´atrevien a escriure que UM i PSOE “havien donat massa peixet” al PSM. Com si Biel Barceló i els altres membres del Bloc haguessin de ser uns simples convidats de pedra als quals els donava una almoina per tal que fessin bondat i callassin. Els més espanyolistes de la colla de demonitzadors, els han dit “adolescentes gimoteadores de la tercera edad” i el company Biel Barceló ha estat qualificat de “títere de los druidas petrificados que hundieron sus siglas”. Redéu, quins “amics”, que tenim! Com deuen ser els enemics, si els “nostres” ens tracten amb aquesta brutalitat!

Biel, no els facis cas. Deixa que prediquin. Els sectors progressistes que hem donat i donam suport al Bloc pensam que s´ha fet una bona feina i que els objectius essencials del Bloc es van aconseguint a poc a poc.

Miquel López Crespí

El futur del Bloc per Mallorca

pobler | 29 Juny, 2007 09:09 | facebook.com

Un dels problemes essencials que han condicionat la davallada electoral del Bloc, un entre molts!, ha estat que la coalició s´ha concretat massa tard. Érem molts els que, just després de la derrota progressista del 2003, ja demanàvem anàlisis del que s´havia esdevengut. El retard d´ERC a incorporar-s’hi també ha estat decisiu, juntament amb l´eterna crisi dels Verds, per a no donar la imatge que pertocava al Bloc. (Miquel López Crespí)


Consolidar una nova força política conseqüent amb les idees republicanes, d´autodeterminació i socialistes, una força capaç de controlar la possible deriva de la socialdemocràcia espanyola cap a l´excessiva complaença amb l´establert, requereix una anàlisi de la realitat acurada i continuada vies d´anar trobant solució a les dificultats que hem apuntat. (Miquel López Crespí)


El futur del Bloc



D´ençà el 27 de març hem escrit nombrosos articles destacant la importància història que té la constitució dels diversos ajuntaments progressistes en relació al redreçament nacional de les Illes, per tal d’avançar en el camí d´enfortir la societat civil i començar a rompre l´hegemonia de la dreta a la nostra terra. És molt important haver aconseguit formar una coalició de centre-esquerra a un dels ajuntaments més importants: el de Ciutat. La constitució de coalicions semblants al Govern i al Consell Insular de Mallorca és igualment decisiva per a capgirar la dinàmica encimentadora, destructora de recursos i de despersonalització i banalització que hem patit amb el govern conservador.

Una vegada s´hagin resolt els petits problemes de distribució de les àrees de gestió entre les distintes forces progressistes i centristes, els dirigents del Bloc haurien de començar a analitzar seriosament els resultats electorals. Veure per on es podria anar tapant la important via d´aigua que, per a la coalició a què donam suport, ha significat la pèrdua del 54,60% del seu electorat a Palma. He escrit per endavant que ningú no discuteix l´èxit decisiu que ha significat per a l´esquerra nacionalista i per a la socialdemocràcia espanyola batre a fons el poder hegemònic del PP a les principals institucions de les Illes. En aquest punt coincidim amb un escrit que en el seu moment va fer Gabriel Barceló, i nosaltres som els primers que ho hem explicat per escrit i signat públicament a l´endemà de conèixer els resultats electorals.

El que voldria dir és que, malgrat l´èxit de la formació de governs progressistes arreu, no hem d´oblidar el que de veritat s´esdevengué el dia de la votació, si, a partir d´ara mateix, volem consolidar el que ha atès el Bloc. Una davallada electoral molt important va ser la de 1999, després que el PSM gestionàs al costat d´UM, el Consell Insular de Mallorca. Aleshores es perderen un diputat, un regidor a l´Ajuntament de Palma i dos mil vots. La constitució del primer Pacte de Progrés, l´accés a la gestió de més àrees de poder institucional, dificultà una valoració adient de la relativa derrota esdevenguda. El 2003 es tornà a perdre un altre diputat i un altre regidor. En aquella ocasió tampoc no es va aprofundir en el problema ni vaig veure cap valoració versemblant del nou retrocés electoral. Aquest 2007, els partits coaligats en el Bloc, candidatura a què hem donat i donam suport, ha perdut a Palma tres dels cinc regidors que tenia, i dos diputats. Resumint: d´ençà 1999, el nacionalisme d´esquerra, anant en solitari o en coalició, ha perdut dos regidors a l´Ajuntament de Palma, quatre consellers i tres diputats. A Palma, que és on la davallada electoral ha estat més seriosa, la pèrdua ha estat propera al 55% de l´electorat conjunt de les forces que anaven coaligades.

Som moltes les persones que donam suport a l´esquerra nacionalista que volem saber per què s´esdevenen aquests fets. L´èxit obtengut en haver aconseguit batre la majoria absoluta del PP no ens ha de fer tancar els ulls davant la realitat.

Tots aquells que hem demanat que s´avanci en la constitució d´un autèntic bloc d´esquerra nacionalista, d´una força política que, com el Bloc Nacionalista Gallec, vagi més enllà de les coalicions de circumstàncies, voldríem veure que es comença a treballar en aquesta direcció. Pareix que un dels problemes essencials que han condicionat la davallada electoral del Bloc, un entre molts!, ha estat que la coalició s´ha concretat massa tard. Érem molts els que, just després de la derrota progressista del 2003, ja demanàvem anàlisis del que s´havia esdevengut. El retard d´ERC a incorporar-s’hi també ha estat decisiu, juntament amb l´eterna crisi dels Verds, per a no donar la imatge que pertocava al Bloc.

Sembla que un dels principals problemes de la pèrdua d´electors ve donat per la impossibilitat, almanco a Ciutat, d´unir en una direcció comuna l´electorat procedent d´EU i PSM. La pèrdua de quinze mil vots demostra que han existit moltes fugides d´EU (i PSM) envers el PSOE. El PSM, a part d´haver pogut tenir fugides cap a Aina Calvo, també ha perdut vots en direcció a Unió Mallorquina. Pensem en l´èxit d´UM que, de no tenir representació a Palma, ha passat a tenir dos regidors.

Per provar d´evitar la continuada sangnia de vots i de representants institucionals s´han de cercar solucions des d´ara mateix i no amagar el cap dins l´arena com els estruços, dissimulant aquest problema ben real rere la repartició de les àrees de gestió actuals.

Consolidar una nova força política conseqüent amb les idees republicanes, d´autodeterminació i socialistes, una força capaç de controlar la possible deriva de la socialdemocràcia espanyola cap a l´excessiva complaença amb l´establert, requereix una anàlisi de la realitat acurada i continuada vies d´anar trobant solució a les dificultats que hem apuntat.

Miquel López Crespí

Els problemes del PP

pobler | 28 Juny, 2007 07:04 | facebook.com

Qui assessorava Matas, Estaràs, Delgado, Rodríguez, Cardona? I en cas de no haver llegit el manual per a aprenents de polític, d'haver-se fullat dels cursets on, teòricament, Aznar, Rajoy i Zaplana els havien d´ensinistrar en l´art de conservar el poder... com a afeccionats al futbol, ¿no eren conscients que un partit es pot perdre en el darrer segon? D’on procedia, quins fonaments tenia la forassenyada seguretat en una possible majoria absoluta? Què i qui els feia cantar victòria abans de comptar els vots? Per què no tenien cap pla alternatiu en cas que fallàs la tàctica de destruir el seu aliat? (Miquel López Crespí)


Els problemes de la dreta illenca



Jaume Matas

L´horabaixa que Jaume Matas va anunciar la seva fugida a Nord-amèrica, cents d’alts càrrecs del PP ja sabien que haurien de començar a cercar feina. El batle de Calvià sembla que, a part d´apujar-se els sou fins a noranta-mil euros anuals, ha pogut col·locar al seu recer uns quaranta assessors. Més no és possible, ja que tots podem imaginar que les arques municipals no donen per a tant. La majora dels alts càrrecs del PP han passat tres setmanes de vertigen. Talment una narració kafkiana, en constatar diàriament com Maria Antònia Munar es reunia amb Francesc Antich i, ambdós, anaven concretant l´organigrama del nou poder. Una estreta aliança UM-PSOE que portava a constituir majories de centre-esquerra a munió de pobles de les Illes, a l’Ajuntament de Palma, al Consell de Mallorca i al Govern de les Illes. Ningú no es pot explicar encara com un grup de polítics professionals com és el que hi ha rere el PP decideix jugar-se el futur, en enfrontar-se amb Unió Mallorquina, a “tot o res”. Jugar-se el futur d´un partit que té cent noranta mil electors a la dubtosa carta d’acabar amb el soci de coalició, és a dir, UM... qui ho entén? No expliquen tots els manuals per a aprenents que, en el món de la política institucional, com en el de la diplomàcia, l´essencial és saber trobar amics, aliats, coincidències, afinitats entre els possibles aliats per a assolir un objectiu? Qui assessorava Matas, Estaràs, Delgado, Rodríguez, Cardona? I en cas de no haver llegit el manual per a aprenents de polític, d'haver-se fullat dels cursets on, teòricament, Aznar, Rajoy i Zaplana els havien d´ensinistrar en l´art de conservar el poder... com a afeccionats al futbol, ¿no eren conscients que un partit es pot perdre en el darrer segon? D’on procedia, quins fonaments tenia la forassenyada seguretat en una possible majoria absoluta? Què i qui els feia cantar victòria abans de comptar els vots? Per què no tenien cap pla alternatiu en cas que fallàs la tàctica de destruir el seu aliat?

Vaig veure la roda de premsa en què Jaume Matas comunicava l´abandonament de la política professional. Durant els dies propers a la compareixença de Matas, els diaris i revistes també han anat publicant fotografies i reportatges de la tètrica, per als populars, horabaixa cendrosa. Bastava veure les cares de circumstàncies de Catalina Cirer, de Pere Rotger, de Rosa Estaràs, de José M. Rodríguez, de molts alts càrrecs que han de cessar, per a constatar la magnitud de la tragèdia. Ningú no podia dissimular l´infern interior que els rosegava per dins ni el sotrac interior que patien.

És el moment de les crítiques i de les recriminacions. El que ahir semblava clar, un camí de roses, ara, quan Aina Calvo és batlessa de Palma i tothom ja sap que hi haurà governs de centreesquerra al Consell Insular de Mallorca i al Govern de les Illes, es converteix en un munt d´errors, grans com l´Everest. Com hem escrit més amunt, cents de dirigents i alts càrrecs polítics del PP, un exèrcit de directors generals, responsables d´empreses subsidiàries del poder polític, alts dirigents propers al Govern i a les conselleries, estan fent les maletes. Aquests prop de quatre-cents responsables de la política de la dreta illenca eren la columna vertebral, l´estructura sobre la qual basaven la seva prepotència els sectors més desenvolupistes de l´economia de les Illes. Amb la derrota política que ha patit i pateix el PP, no solament són amenaçats en l´usdefruit dels privilegis que gaudien, sinó, i això és el que realment importa a un sector prou significatiu del capitalisme nostrat, el que ha sortit tocat per sempre és una forma, errada a parer nostre, d´entedre quin havia de ser el model de desenvolupament econòmic, territorial, cultural i informatiu de les Illes.

El que és de mal d’entendre, com ho és que el PP no hagi sabut mantenir les formes amb l’aliada de molts d´anys, és l´estrany, curiós i esperpèntic procés de les “negociacions” de Matas amb UM. Trigar prop de tres setmanes per anar a veure la dirigent d´UM? A què treu cap aquesta rara forma de negociar sense negociar? O no veien que, a cada dia que passava, el PSOE, UM i el Bloc anaven llimant les diferències que tenien, concretaven àrees de gestió i enllestien el programa conjunt de govern? Quin miracle del cel esperaven Jaume Matas i els seus? Ara podem comprovar com tot un president de la nostra comunitat autònoma, a part de no saber com actuar en referència a les aliances polítiques, tampoc no havia anat als cursets de formació per a saber negociar. Sortosament per a l´esquerra institucional, per als nous gestors de les institucions, el PP no ha sabut fer els deures.

Determinats sectors econòmics desenvolupistes i depredadors que hi havia rere moltes de les iniciatives destructores de recursos i de territori han perdut una gran batalla. Optimista com sóc, pens que si els amics a qui donam suport saben fer bé les coses, pot començar una nova època per a la nostra terra. Potser que hagi arribat el moment d´aquella, fins ara inexistent burgesia illenca, més o manco progressista, però què, intel·ligent, no vol que el negoci se´n vagi en orris. Un capitalista intel·ligent, modern, com qualsevol persona amb dos dits de seny, sap que l´actual model desenvolupista depredador no pot continuar fins a l´infinit. La nostra economia, el que ens resta d´agricultura, els problemes de preservació de la nostra cultura i senyes d´identitat amenaçades per la banalització regnant, necessitava i necessita un canvi de rumb urgent. Importants sectors del món empresarial, farts de la bestial deriva “zaplanista” aplicada per l´equip del dimitit Jaume Matas, tenen ara, mitjançant el tractament de xoc aplicat per Unió Mallorquina i units a l´esquerra institucional, l´oportunitat històrica d´acabar amb el model seguit fins ara mateix.

Miquel López Crespí

L´Estat monàrquic espanyol s´enfonsa

pobler | 27 Juny, 2007 06:26 | facebook.com

La majoria de polítics submisos s'acontenten comprovant que poden mantenir-se al poder, si no és que manifesten amb una descarada innocència que «han aconseguit els objectius que s'havien proposat»... Aquestes actituds expressen, doncs, en la majoria dels casos, amb una tossuderia envejable l'aferrament al sistema, sense ni tan sols insinuar un gest de canvi estructural. (Carles Castellanos)


L'Estat monàrquic espanyol s'enfonsa


Per Carles Castellanos i Llorenç, Professor de la UAB i membre del col·lectiu Mata de Jonc



La majoria de polítics s'acontenten comprovant que poden mantenir-se al poder, si no és que manifesten amb una descarada innocència que «han aconseguit els objectius que s'havien proposat»

La miopia dels partits del règim actual –la monarquia parlamentària espanyola– és proverbial. Davant la desafecció creixent de la població (abstenció galopant, augment del vot en blanc i nul) només s'atreveixen a parlar –en el cas d'ICV– de l'existència d'una mena de «desvincle» (sic) entre l'estament polític i la ciutadania. Un invent lingüístic imaginatiu però insuficient per descriure la situació.

Si ho observem amb perspectiva i globalment, els símptomes d'alguna cosa més seriosa són prou evidents: la majoria de polítics submisos s'acontenten comprovant que poden mantenir-se al poder, si no és que manifesten amb una descarada innocència que «han aconseguit els objectius que s'havien proposat»... Aquestes actituds expressen, doncs, en la majoria dels casos, amb una tossuderia envejable l'aferrament al sistema, sense ni tan sols insinuar un gest de canvi estructural.

Segona dada: Seria un error pensar que les actituds crítiques expressen només una protesta contra l'honestedat o la inoperància de les persones que es dediquen a la cosa pública; si n'observem la forma i la tendència (creixement de l'abstenció i del vot de protesta actiu) i ho sabem lligar amb les inquietuds socials que s'han anat manifestant progressivament, podrem comprovar que expressen més aviat una desconfiança profunda i amarga en les possibilitats reals de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a milers de famílies com en els casos de vellesa i dependència, a la impotència per protegir i promoure la llengua del país etc. Tot un conjunt de problemes que tothom sap que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament.

Tercera dada: l'immobilisme com a resposta i l'encastellament com a mètode. Fa riure com el PSOE –i sucursals regionals– ha abordat la seva operació política suposadament més ambiciosa, de construcció d'un Estat espanyol federal, realment una contradicció en els termes, un fracàs tan gran que ha comportat ni més ni menys que una crisi presidencial, que per més mitjans de comunicació que tinguin al seu servei, els costarà de dissimular.

[INCíS] Seria un error pensar que les actituds crítiques expressen només una protesta contra l’honestedat o la inoperància de les persones que es dediquen a la cosa pública

Una cosa és ben certa: a l'Espanya profunda, aquella que alimenta l'Estat i que l'Estat alimenta, guanya la política del PP, perquè tant si és pels vots d'aquest partit, com si és per la política que el PSOE, realment desenvolupa, guanya l'immobilisme; un immobilisme, expressat ara tant per l'emergència de formes de reaccionarisme agut (espanyolisme «il·lustrat», hispanisme «ètnic» etc.), com pel suport polític explícit a la corrupció: el PP s'enfila en els municipis més corruptes. La força del PP al País Valencià es pot interpretar com una mostra més de l'encastellament en el poder d'un sistema economicopolític que s'ha mantingut per mitjà de la promoció febril de formes de clientelisme especulatiu.

El divorci entre una Catalunya desafecta i el nucli dur espanyol encastellat en les seves paranoies, no para d'engrandir-se. La monarquia borbonicoparlamentària comença a mostrar obertament les seves ferides.

La força de l'esquerra independentista basca i catalana, manifestada en el nostre cas per la irrupció de les CUP, no és altra cosa que el despuntar d'una nova política en ascens. El cicle del règim de la monarquia nascuda del franquisme, cultivador de l'espanyolisme, de l'economia de les prebendes i de la repressió, es comença a cloure perquè ha esgotat ja del tot les seves possibilitats persuasives. La seva crisi anuncia alhora l'esperança en les possibilitats d'un sistema polític i econòmic millor, amb un suport popular creixent.

Publicat a El Punt 2.06.07


Web Llibertat.cat

La dimissió de Jaume Matas i la desfeta total del PP

pobler | 26 Juny, 2007 06:27 | facebook.com

La derrota del PP és tan absoluta que ja no resten bastions per a resguardar-se de l´adversitat que, com un inesperat terratrèmol, els ha caigut al damunt. Menorca s´ha perdut; les Pitiüses, també; el Consell Insular de Mallorca i el Govern de les Illes seran de l’aliança PSOE-UM-Bloc. Ni Inca, Calvià, ni Manacor, alguns dels reductes més grans que resten als conservadors, tenen espai abastament per a recollir els centenars de damnificats pel naufragi. (Miquel López Crespí)


Ara és quan hi l´oportunitat de començar una profunda reorientació del model polític, cultural, econòmic, territorial i social de les Illes. La dreta ha estat incapaç de captar la importància del canvi que bategava a l´interior de la societat civil illenca. Les darreres manifestacions contra la corrupció i l´especulació, en defensa de la terra i de la cultura catalana, demostraven la força de l´exigència envers un canvi radical de tot el que hem viscut fins ara mateix. (Miquel López Crespí)


La derrota del PP



Jaume Matas


La fugida de Jaume Matas deixa el PP en una situació prou crítica i amb poca capacitat de reacció cara al futur. El sotrac de Jaume Matas i de tot el PP illenc és d´una importància històrica encara molt mala de calibrar. Malgrat el 47% dels vots obtinguts pel PP, l´aliança estratègica entre UM, el PSOE i el Bloc més els aliats d’Eivissa pel Canvi i altres formacions municipals afins al PSOE, configura un panorama desolador per a tots els derrotats, començant per Catalina Cirer, que ja ha perdut la batlia de Palma; Rosa Estaràs, derrotada en l´aspiració de governar el Consell Insular de Mallorca. Les aliances contra la dreta també s´han formalitzat a molts pobles de Mallorca, pens ara mateix en Andratx, Artà, sa Pobla, Sencelles o Sóller, per dir solament uns noms. Totes aquestes intel·ligents aliances de centre-esquerra han romput la columna vertebral del predomini del PP a les Illes.

A part dels ajuntaments que la dreta perd a totes les Illes, el partit de Jaume Matas ha quedat sense uns dels baluards principals de la seva hegemonia política: l´Ajuntament de Palma, que, en temps de sequera per a la dreta, com ho va ser en l´època del Pacte de Progrés, serví de refugi i hospital per tots els que havien estat foragitats del Govern.

Ara la derrota és tan absoluta que ja no resten bastions per a resguardar-se de l´adversitat que, com un inesperat terratrèmol, els ha caigut al damunt. Menorca s´ha perdut; les Pitiüses, també; el Consell Insular de Mallorca i el Govern de les Illes seran de l’aliança PSOE-UM-Bloc. Ni Inca, Calvià, ni Manacor, alguns dels reductes més grans que resten als conservadors, tenen espai abastament per a recollir els centenars de damnificats pel naufragi.

El fracàs del PP ha resultat tan aclaparador que els analistes veuen summament complicada una recuperació ràpida. El PP no ha sabut privilegiar els contactes, les normals relacions que hauria d´haver mantengut amb el seu soci durant tants d´anys: el partit de Maria Antònia Munar. La impossibilitat de bastir ponts amb el soci de govern, és a dir, entre el PP i UM, ha passat factura. I el preu del desencontre és el que tenim al davant: una pèrdua del poder polític de la dreta com mai no s´havia conegut a la nostra terra. L´esquerra té ara a les mans l´oportunitat històrica de començar a erosionar de veres i amb profunditat, i podria ser per sempre, l´estructura de poder de la dreta de les Illes i iniciar el camí per anar bastint l´hegemonia de l´esquerra del règim actual. És una segona oportunitat que cal no desaprofitar.

És un moment important per a començar a fer feina. El nacionalisme de centre i el d´esquerra, l´ecologisme, el republicanisme històric, la socialdemocràcia espanyola podrien, a partir d´ara mateix, doblegar els sectors més aliens i contraris a la nostra terra i als nostres interessos culturals, econòmics i polítics. La dreta, després d´aquesta desfeta, hauria de saber ja per sempre que Mallorca, les Illes, no són una finca propietat privada de ningú, una colònia de la qual poden anar xuclant recursos econòmics, riqueses naturals, sense protestes.

Totes les persones i col·lectius que hem lluitat activament per tal d´aconseguir el triomf electoral de les forces d´esquerra, les mateixes organitzacions que en aquests moments elaboren l´organigrama de gestió de les institucions, hauríem de ser conscients de la situació històrica que cal aprofitar a fons per mudar el model absurdament desenvolupista de la nostra societat. Ara és quan hi l´oportunitat de començar una profunda reorientació del model polític, cultural, econòmic, territorial i social de les Illes. La dreta ha estat incapaç de captar la importància del canvi que bategava a l´interior de la societat civil illenca. Les darreres manifestacions contra la corrupció i l´especulació, en defensa de la terra i de la cultura catalana, demostraven la força de l´exigència envers un canvi radical de tot el que hem viscut fins ara mateix.

Miquel López Crespí

(26-VI-07)

Chopin i George Sand: els revolucionaris romàntics

pobler | 25 Juny, 2007 16:22 | facebook.com

Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la 'nostra' endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit. (Miquel López Crespí)


Les campanyes contra George Sand i el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre)



George Sand.

Edicions Can Sifre acaba de publicar un recull d'articles meus sobre la vida i concepcions literàries i polítiques de George Sand que porta per títol Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin. L'editor, l'amic Antoni Cardona, m'ha ofert així la possibilitat de centralitzar tota una sèrie de treballs que havien sortit a diverses revistes i diaris. Però... ¿quins són els motius que, en un determinat moment, fan que em dediqui a estudiar i aprofundir en la complexa personalitat d'aquests dos personatges, Chopin i George Sand?



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Corambé: el dietari de George Sand.

Anem a pams. Fa uns anys, quan vaig començar a estudiar amb profunditat George Sand i Frédéric Chopin, els dos personatges que he novel·lat en els llibres El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), no imaginava el que s'esdevendria posteriorment. Desconeixia la intenció del Consell Insular de Mallorca de proclamar la gran escriptora francesa filla adoptiva de Mallorca. Tampoc imaginava que aquesta proclamació posàs en marxa novament, al cap de prop d'un segle, una nova campanya contra la contradictòria escriptora republicana que ens ocupa. Cal dir que quan, a començaments de l'any 2004, una vegada publicades les novel·les abans esmentades, vaig començar a llegir els enfurismats articles de la reacció nostrada contra George Sand, vaig quedar una mica sorprès. De sobte em vaig adonar com la ràbia dels sectors conservadors contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social, republicanisme i rebel·lió contra l'Església Catòlica i la reacció política és sempre idèntica. I, a voltes, superior! Ja hem dit que en el seu llibre Un hivern a Mallorca hi ha algunes frases que poden ferir la susceptibilitat dels mallorquins. L'estada de Chopin i George Sand a Mallorca no va ser amable, ni tranquil·la. L'escriptora, a causa, segurament, dels problemes que hagué de patir en la seva estada a Mallorca, no estava en condicions de ser amable amb uns mallorquins que el clergat, en bona part carlí i inquisitorial, instrumentalitzava contra ella. Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la "nostra" endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, publicat per Edicions Can Sifre.

Però abans de criticar George Sand per haver escrit unes frases de circumstàncies caldria analitzar, és el primer que s'ha de fer, l'època i el temps concret en les quals varen ser escrites. Les campanyes rebentistes contra George Sand són completament injustes i, la majoria de vegades, fetes des d'una palesa ignorància.

Segurament seria absurd demanar seny i objectivitat a la reacció illenca. Tots sabem com les classes dominants mallorquines i els seus servidors intel·lectuals han tractat i tracten aquells o aquelles que han gosat destacar-se per les seves idees avançades. I no cal anar fins a la guerra de les Germanies ni a la traïció dels botiflers, els venuts partidaris illencs de Felip V, per a constatar-ho. L'extermini de l'esquerra i del nacionalisme progressista a les Illes en els anys de la guerra civil i posteriors ens forneix d'un munt d'exemples al respecte. És una història prou sabuda. Centenars i centenars de potencials Gabriels Alomars o Aurores Picornells foren exterminats de rel, alhora que falangistes i clergat enlairaven i enriquien aquells que havien treballat al servei de Franco i el règim feixista espanyol. Idèntica repressió a la realitzada per Felip V contra els defensors de les llibertats nacionals del Principat, València i les Illes. Igual persecució que la que va fer Ferran VII contra els partidaris de la Constitució de Cadis, els liberals del moment. És bo d'imaginar, coneixent la nostra història, el sotmetiment forçat al poder de terratinents i clergat, a governs aliens i colonitzadors, que George Sand representava per a aquests sectors el dimoni reencarnat. El dimoni seria tan sols una dèbil aproximació a com la veien en realitat. Més que una reencarnació del dimoni Sand era l'infern sencer sortint en massa del fons de la terra.

El cert és que els sectors reaccionaris de Mallorca veien en l'escriptora i activista republicana, en aquesta fervent lluitadora contra les idees reaccionàries del seu temps, l'alè de la Revolució Francesa, la força dels pobles que, com les antigues colònies de la corona britànica a Amèrica o les nacions que s'anaven desfent del colonialisme espanyol i de totes les barreres que els volien mantenir fermats a un sangonós passat feudal i clerical.

És des d'aquesta perspectiva que podem entendre els motius i la causa de les antigues campanyes rebentistes contra George Sand, i també les del present.

La campanya contra George Sand de començaments del 2004 i que per unes setmanes agafà una força inusitada coincidint amb els actes oficials del Consell Insular de Mallorca de proclamar filla adoptiva de Mallorca l'escriptora francesa, tengué lloc en els mateixos mesos en què Edicions Proa de Barcelona i Pagès Editors de Lleida editaven El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. Com he explicat al començament d'aquest article, hi hagué nombrosos articles i també editorials en contra de la baronessa republicana. Cal dir que vaig participar en la polèmica procurant en tot moment centrar el debat, malgrat que sabia a la perfecció com era inútil provar de convèncer en res els instigadors de la campanya. Més que debatre amb els enrabiats vaig pensar en el lector, en aquella persona que, sense prejudicis, volgués saber per quins motius George Sand havia escrit unes frases desafortunades (i altres d'elogioses!) en referència als mallorquins feia dos-cents anys.

En aquesta línia, el primer article que vaig publicar fou el titulat "Defensa de George Sand" i sortí en El Mundo-El Día de Baleares (9-IX-04).

Miquel López Crespí

Els pactes: acumular càrrecs o fer país?

pobler | 25 Juny, 2007 06:38 | facebook.com

Els partits no poden ser el cau d'unes elits inamovibles, unes simples màquines electorals, la propietat exclusiva d'unes executives eternes que només s'animen en el moment de fer les llistes. S'hauria d'aconseguir la participació activa dels ciutadans mitjançant una sèrie d'iniciatives democràtiques que donin vida a l'esclerosi de les maquinàries en el poder mitjançant multitud d'iniciatives populars... La batalla per les llistes electorals obertes, per a les primàries en tots els partits, per fer que les associacions culturals, juvenils, sindicals, professionals es comprometin activament en la defensa de les llibertats, per implantar uns pressuposts més participatius, fent palès que, també a les nostres illes, un altre món és possible. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés: la defensa del Pacte.

Acumular càrrecs o fer país?


Els escriptors mallorquins i la política: Llorenç Capellà i Miquel López Crespí.



Francesc Antich

Un article de Llorenç Capellà publicat recentment ("Governar o fer país") enceta un debat que crec de gran importància. L'escriptor i amic analitza la situació política actual, especialment el paper d'Els Verds i del PSM en el Pacte, i es demana si la gran qüestió de la política autonòmica es redueix tan sols a gestionar, sense fer gaire soroll "afegint oli als engranatges que grinyolaven del Consolat de Mar" (la qual cosa hauria fet el PSM en opinió de Llorenç Capellà) o ser exigent i avançar, com Els Verds, el l'execució d' un programa (en aquest cas la preservació dels nostres recursos i territori) caigui qui caigui, malgrat que sovint "no bastin una dotzena de cabassos per a recollir els renecs dels seus agreujats".

Vet aquí com Llorenç Capellà situa de nou el problema de certa esquerra oficial, les seves mancances i debilitats just en el moment en el qual, aquesta esquerra ha assolit el grau més alt de poder institucional de la seva història. Sovint, ho comprovam cada dia, els aparells en el poder aparells imaginen que gestionar l'existent és fer política d'esquerres. Com si no fos tasca normal dels nostres funcionaris l'aconseguir que l'ensenyament, la sanitat, la cultura, el medi ambient, benestar social, treball o obres públiques marxin a la perfecció. Moltes vegades confonen la feina de provar de resoldre els problemes dels ciutadans amb un "canvi de societat" de connotacions històriques.

Llorenç Capellà, en el començament del seu article, en posava un exemple clar i llampant quan deia, parlant del rebuig de Jordi Pujol a la proposta del PP d'entrar en el govern espanyol: "L'objectiu de CIU no era acumular càrrecs, sinó fer país". Afirmacions que serveixen per a mesurar la distància infinita que hi ha entre els polítics de la burgesia del Principat i els nostres aprenents de bruixots. Aquí, a diferència de Pujol, el que és considerat "políticament correcte" és precisament el contrari del que afirma el dirigent del Principat. Com més càrrecs aconsegueixes en les negociacions, com més sous pots repartir entre els teus, més encertes en la línia política i més t'allunyes de l'"utopisme esquerranós i nacional". "Fer país" a les Illes encara és considerat una forma de perillosa utopia que no porta enlloc. Una recent història del PSM que circula entre nosaltres en fa bandera, de tot aquest pragmatisme d'anar per casa, i situa les idees de reconstrucció nacional, socialisme, república o autodeterminació en el camp de l'"ultraesquerranisme social i nacional". Per mi ha estat molt curiós llegir aquesta obra on, fent directa referència a qui signa el present article, l'estudiós considera "verbalisme extremista" el que Gabriel Alomar, Emili Darder, Josep M. Llompart o Joan Fuster ens ensenyaren amb el seu exemple personal. Ens demanam si es pot "fer país" atacant d'aquesta manera els qui, com el mateix Llorenç Capellà, Antoni Serra, Jaume Santandreu, Isabel Clara-Simó, Gabriel Janer Manila, Jaume Fuster i els centenars d'intellectuals catalans -per no dir milers!-, participaren al Congrés de Cultura Catalana dels anys de la transició lluitant precisament per portar endavant les idees ara considerades "extremistes". La lluita per una constitució que reconegui el dret a l'autodeterminació i la possibilitat de la federació entre els diferents Països Catalans és el més "normal" que hom pugui defensar en una societat democràtica i no té res a veure amb cap mena de "retòrica extremista".

Demonitzant l'esquerra progressista no podem "fer país". En confondre de forma permanent la lluita pels més essencials principis democràtics amb "integrisme ideològic" no anam a part ni banda. Jordi Pujol deu ser, per aquests sectors enemics de la coherència en els principis, un element perillossíssim.

Aleshores, si entenem com un "gran avenç" en la història d'un collectiu la plasmació concreta (en forma de càrrecs i de sous) de l'abandonament de tota idea de lluita conseqüent per uns objectius nacionals i socials, poca cosa haurem entès del que significa "fer país".

Josep Portella, el conseller de cultura del Consell Insular de Menorca escrivia al respecte en el llibre El repte del 2003: reflexions i propostes: "Un partit polític, un govern que respon -com el nostre- a una suma de diferents partits polítics, no ha de pretendre, únicament, realitzar la millor gestió possible, promoure iniciatives per respondre a la multitud de qüestions que una societat com la nostra planteja, sinó que també ha de saber projectar futur. Projectar futur, que per a mi significa anar més enllà de la simple planificació, és avui una actitud revolucionària. És així perquè una de les bases de la política conservadora és, precisament, la de situar-se únicament en el moment present, en la gestió... no existeixen ideologies, per tant, només es jutjaran els resultats econòmics".

Josep Portella té tota la raó del món. L'esquerra ha de tenir una ideologia, unes senyes d'identitat pròpies. Per això cal recuperar moltes de les reivindicacions del temps de la transició que no s'aconseguiren, ofegades per tones del més barroer pragmatisme. L'esquerra hauria d'aprendre a reinterpretar la realitat per a copsar-la de forma nova, lluny d'aquesta criminalització constant de la utopia i de les idees d'avenç nacional i social. S'ha d'ampliar i renovar la nostra democràcia (pensar en la millora democràtica no és caure en cap "extremisme verbalista", en cap "fonamentalisme forasenyat"). S'ha de recuperar la política per als ciutadans. Regenerar l'ambient que envolta els que gestionen el poder. Evitar que els electors hagin de pensar allò tan conegut de "tots són iguals; només els importa el sou". Els partits no poden ser el cau d'unes elits inamovibles, unes simples màquines electorals, la propietat exclusiva d'unes executives eternes que només s'animen en el moment de fer les llistes. S'hauria d'aconseguir la participació activa dels ciutadans mitjançant una sèrie d'iniciatives democràtiques que donin vida a l'esclerosi de les maquinàries en el poder mitjançant multitud d'iniciatives populars... La batalla per les llistes electorals obertes, per a les primàries en tots els partits, per fer que les associacions culturals, juvenils, sindicals, professionals es comprometin activament en la defensa de les llibertats, per implantar uns pressuposts més participatius, fent palès que, també a les nostres illes, un altre món és possible. Tot és útil per a consolidar, fer avançar i ampliar la democràcia. I el nacionalisme d'esquerres hauria de ser el més obert a totes aquestes propostes de renovació de la societat. Restar aturats en el recompte dels càrrecs, marginar la lluita per "fer país" de debò, demonitzar com a "fonamentalista" qui manté l'esperança en la transformació de la societat, en les idees i l'exemple que várem heretat de Gabriel Alomar i Joan Fuster no ens és útil per bastir el futur. En les passades eleccions el PSM va perdre un diputat. En les properes en podria perdre un altre de no situar l'eix de la feina en la transformació de la societat. El camí del "pragmatisme"... és sempre el més adient per a triomfar? Tan sols era una pregunta.

Miquel López Crespí

(4-III-02)

Maria Antònia Munar: el polític més intel·ligent

pobler | 24 Juny, 2007 07:55 | facebook.com

La Presidenta podrà competir (amb igualtat de condicions) fins i tot amb n'Antich i el Govern de les Balears. Es va creant així un nou marc de referència en el món polític illenc: el Govern Munar amb tot l'augment de poder polític i econòmic que això comportarà. D'aquí unes setmanes tendrem un Govern Balear cada volta més decoratiu (amb cert poder només a Menorca i Eivissa-Formentera) i un PSM conformat amb allò "d'estar al Govern de les Illes i en el CIM". Els dos partits es veuran cada vegada més supeditats a les intelligents jugades de Maria Antònia Munar. Verds i Izquierda Unida es conformen amb el que tenen. Mai no els sents piular no fos cosa molestassin a "la madona". (Miquel López Crespí)


El cert és que (i això ja no hi ha ningú que ho dubti) qui porta la iniciativa política en aquest instant és Maria Antònia Munar que, a poc a poc -tot i essent una de les forces menys votades de la nostra comunitat amb el 6% dels vots-, aconsegueix fer retrocedir les iniciatives del PP, buida de poder polític i de recursos econòmics el Govern d'Antich (i per tant debilita el PSOE) alhora que va arraconant el seu soci del CIM (PSM) fins a límits increïbles si tenim en compte que el partit de Mateu Morro obtingué molts més vots que UM. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica del Pacte de Progrés (1999-2003).


MARIA ANTÒNIA MUNAR: EL POLÍTIC MÉS INTEL·LIGENT DE LES ILLES


(Un article publicat el mes de maig de 2001)



Miquel López Crespí i Maria Antònia Munar en el mes de setembre de 2003, quan el Consell Insular de Mallorca va retre un homenatge a l´escriptor de sa Pobla per una vida dedicada a la lluita per la llibertat del nostre poble i de defensa de la cultura catalana. Maria Antònia Munar recomanà l´obra de Miquel López Crespí, la qual, explicà la presidenta “era imprescindible per a conèixer a fons la nostra història”.

Maria Antònia Munar es va confirmant com un dels polítics més intelligents de les Illes. La forma com ha presentat davant de l'opinió pública la victoriosa aprovació de la Llei de Consells així ho confirma. Indubtablement, en aquesta ocasió (com en tantes altres!) PSOE i PSM han d'anar al darrera dels èxits de Maria Antònia una mica esmaperduts. La derrota política del PP provant de posar entrebancs a la Llei de Consells s'ha fet real amb la decisió del Tribunal Constitucional. A partir d'aquest moment la victòria política ha estat capitalitzada per UM en contra del Govern Antich (PSOE) deixant en evidència, de rebot, el paper sovint de soci embadalit, del PSM. I cal remarcar que la meva crítica a Mateu Morro es fa des de la posició d'amic (per això he demanat sovint el vot per aquest partit). Un amic al qual no li agrada constatar el paper subordinat del nacionalisme d'esquerres (i fins i tot del socialisme) a UM. No en parlem del paper d'IU i dels Verds en el nou organigrama que s'apropa!

Amb l'aprovació de la Llei de Consells el panorama polític illenc canvia radicalment en benefici dels interessos de Maria Antònia Munar. Recordem, per exemple, quina és la situació dins del CIM per poder anar albirant un futur que es presenta cada volta més controlat per "la Princesa".

La correlació de forces dins del CIM era, fins ara mateix, de tres càrrecs electes d'UM (Munar, Pasqual, Nadal) contra quatre del PSM (Vadell, Gomila, Alorda, Aguiló). Cal dir emperò que la prepotència del partit de Munar era absoluta (a conseqüència dels acords del Pacte de Progrés) i UM actuava de forma hegemònica mitjançant els càrrecs no electes que controlaven les conselleries: Sintes (serveis socials), Lacy (urbanisme), Borràs (medi ambient), Flaquer (hisenda), Sedano (esports). Maria Antònia Vadell ho tenia ben cru enmig de tot aquest personal. La diferència essencial (i bàsica) a partir d'ara serà (en entrar en vigor la nova Llei de Consells) que UM podrà nomenar multitud d'alts càrrecs (directors generals, secretaris generals tècnics, etc., etc.) que sí decidiran "amb totes les de la llei" (i valgui la redundància). Aleshores la balança del poder polític (i econòmic!) en favor de Maria Antònia Munar es multiplicarà fins a límits que ningú no pot imaginar. La Presidenta podrà competir (amb igualtat de condicions) fins i tot amb n'Antich i el Govern de les Balears. Es va creant així un nou marc de referència en el món polític illenc: el Govern Munar amb tot l'augment de poder polític i econòmic que això comportarà. D'aquí unes setmanes tendrem un Govern Balear cada volta més decoratiu (amb cert poder només a Menorca i Eivissa-Formentera) i un PSM conformat amb allò "d'estar al Govern de les Illes i en el CIM". Els dos partits es veuran cada vegada més supeditats a les intelligents jugades de Maria Antònia Munar. Verds i Izquierda Unida es conformen amb el que tenen. Mai no els sents piular no fos cosa molestassin a "la madona".

Recordem que, amb els pactes signats l'any 1999, el pressupost que controla el Consell Insular de Mallorca (enguany és de 19.000 milions) serà, l'any 2002, de 38.000 milions. El nou Govern de Munar tendrà per tant més competències, més poder polític, el doble de pressupost... De deu conselleries set seran per UM i només tres pel PSM . Dins del nou Govern Munar, PSOE, Verds i Izquierda Unida amb multitud de càrrecs electes no poden aspirar a res a conseqüència dels pactes signats l'any 1999. La consolidació del "doble poder" (PSOE-UM) es va concretant dia a dia en perjudici del PSM.

I les coses no acaben així. Potser on es veurà més l'augment de protagonisme de Maria Antònia Munar damunt els seus socis serà en la possibilitat d'elegir nombrosos alts càrrecs (que és el que comporta aquesta Llei de Consells, entre moltes altres coses). Ara mateix Maria Antònia Munar (a part de les conselleries: Antoni Pasqual, Josefina Sintes, Miquel Àngel Borràs, Rafel de Lacy, Mateo Sedano i Miquel Àngel Flaquer; Miquel Nadal passaria a ser conseller de Presidència) podrà disposar (per començar) d'un total de vint-i-un altas càrrecs (directors generals i secretaris generals tècnics amb possibilitats d'exercir les més importants atribucions, amb poder executiu absolut). El PSM s'haurà de conformar amb només vuit. Vint-i-un alts càrrecs d'UM al costat dels 8 del PSM! Gran jugada de Maria Antònia Munar novament!

Els amics del PSM haurien d'anar pensant si s'ho val anar conformant-se permanentment amb la cançoneta aquella de "Nosaltres estam en el Govern i en el Consell; ni PSOE, ni UM ni IU-Verds són en els dos llocs". Potser en Mateu (i el nacionalisme d'esquerres) haurien d'esmolar les ungles de no voler quedar aixafats en un futur ben proper.

El cert és que (i això ja no hi ha ningú que ho dubti) qui porta la iniciativa política en aquest instant és Maria Antònia Munar que, a poc a poc -tot i essent una de les forces menys votades de la nostra comunitat amb el 6% dels vots-, aconsegueix fer retrocedir les iniciatives del PP, buida de poder polític i de recursos econòmics el Govern d'Antich (i per tant debilita el PSOE) alhora que va arraconant el seu soci del CIM (PSM) fins a límits increïbles si tenim en compte que el partit de Mateu Morro obtingué molts més vots que UM.

Només en cal felicitar, des d'aquestes pàgines, a una excellent lectora de Maquiavelo (l'autor italià, no l'escadusser informe dels amics de na Nàjera!), el polític més viu de la nostra terra i desitjar que els companys del nacionalisme d'esquerres (i altres sectors progressistes) espavilin, es llevin la son i comencin a actuar decididament abans sigui massa tard.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-V-01)

Comunicat de les germanes de Salvador Puig Antich

pobler | 23 Juny, 2007 15:58 | facebook.com

Les proves de la defensa del Salvador que en el seu dia no es van realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la sala cinquena militar del Suprem. D’ells depenia un acte reparador de justícia i no ho han volgut així. Davant d’aquesta indefensió decebedora que avui ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà, entre molts d’altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el futur. No podrem mai. (Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich)


Comunicat de les germanes de Salvador Puig Antich



Avui és un altre dia trist per a nosaltres. Si, l’any 1973, un Tribunal Militar es va avenir a representar una farsa de judici contra el nostre germà i el va condemnar a mort per acontentar els sectors més assedegats de sang del final del franquisme, avui, amb la distància de més de 34 anys, amb una democràcia teòricament consolidada i amb un poder judicial que hauria de ser independent de qualsevol interès aliè a la justícia, ens trobem en la mateixa situació. L’equip d’advocats que ens representa ha treballat amb eficàcia absoluta, ha reunit i presentat una àmplia bateria de proves noves amb argumentacions contrastades i contundents. Ha presentat nous testimonis i proves pericials. Això era el que legalment es requeria perquè el cas del nostre germà es pogués revisar. Les proves de la defensa del Salvador que en el seu dia no es van realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la sala cinquena militar del Suprem. D’ells depenia un acte reparador de justícia i no ho han volgut així. Davant d’aquesta indefensió decebedora que avui ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà, entre molts d’altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el futur. No podrem mai. Ens preguntem si aquesta mateixa ànsia judicial que ara ha negat la revisió el que ha fet és defensar aquell nefast tribunal que, al seu temps, va signar, sense garanties processals, la pena de mort contra el nostre germà. Sabem que no estem soles en aquest moment. Agraïm l’ànim i el suport que ens fan arribar innombrables persones i col·lectius. La societat en general i la catalana en particular ha entès que el cas del nostre germà no és una qüestió estrictament personal o familiar. Hi ha en joc conceptes poderosos com la dignitat o la restauració de la justícia. Sabem que no som les úniques persones que estem en aquesta situació. I també sabem qu hem de continuar fins que un dia o altre es reconegui la profunda injustícia que es va cometre quan, el 2 de març de 1974, el botxí collava el garrot amb el vistiplau d’un sistema judicial corrupte, indefensable des de la perspectiva dels temps que vivim.

Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich.

Diari de Balears (22-VI-07)


La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General [Ciutat de Mallorca]), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les. (Miquel López Crespí)

Mallorca 1974: salvar Puig Antich!


Salvador Puih Antich

Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".

Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.

Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.

A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.

Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.

La fugida de Jaume Matas i la derrota total del PP

pobler | 22 Juny, 2007 07:21 | facebook.com

La derrota del PP és tan absoluta que ja no resten bastions per a resguardar-se de l´adversitat que, com un inesperat terratrèmol, els ha caigut al damunt. Menorca s´ha perdut; les Pitiüses, també; el Consell Insular de Mallorca i el Govern de les Illes seran de l’aliança PSOE-UM-Bloc. Ni Inca, Calvià, ni Manacor, alguns dels reductes més grans que resten als conservadors, tenen espai abastament per a recollir els centenars de damnificats pel naufragi. (Miquel López Crespí)


La dreta, després d´aquesta desfeta, hauria de saber ja per sempre que Mallorca, les Illes, no són una finca propietat privada de ningú, una colònia de la qual poden anar xuclant recursos econòmics, riqueses naturals, sense protestes. Si l´esquerra oficial sap anar més enllà de la simple gestionitis, política a la qual ja ens té massa acostumats, si sap bastir els fonaments d´un autogovern més ampli i més poderós, aprofundint els vincles d´indentitat que ens uneixen amb la resta de països de llengua catalana, la derrota de la dreta pot ser irreversible. (Miquel López Crespí)


La dimissió de Jaume Matas i la derrota total del PP



Jaume Matas

Jaume Matas ha decidit deixar la política activa i anar-se’n als Estats Units. La fugida de Jaume Matas deixa el PP en una situació prou crítica i amb poca capacitat de reacció cara al futur. Tot fa pensar que aquesta fugida sobtada, deixant el PP en mans d´Estaràs, crea un panorama complicat per als dirigents del PP que hauran de gestionar la greu crisi actual. El sotrac de Jaume Matas i de tot el PP illenc és d´una importància històrica encara molt mala de calibrar. Malgrat el 47% dels vots obtinguts pel PP, l´aliança estratègica entre UM, el PSOE i el Bloc més els aliats d’Eivissa pel Canvi i altres formacions municipals afins al PSOE, configura un panorama desolador per a tots els derrotats, començant per Catalina Cirer, que ja ha perdut la batlia de Palma; Rosa Estaràs, derrotada en l´aspiració de governar el Consell Insular de Mallorca; i el mateix Jaume Matas, que ja no podrà repetir en el càrrec de president de la comunitat autònoma. Les aliances contra la dreta també s´han formalitzat a molts pobles de Mallorca, pens ara mateix en Andratx, Artà, sa Pobla, Sencelles o Sóller, per dir solament uns noms. Totes aquestes intel·ligents aliances de centre-esquerra han romput la columna vertebral del predomini del PP a les Illes i tot indica que anam cap a un congrés extraordinari dels conservadors per mirar, si hi són a temps!, de posar una mica d´ordre en unes fileres en completa desbandada.

A part dels ajuntaments que la dreta perd a totes les Illes, el partit de Jaume Matas ha quedat sense uns dels baluards principals de la seva hegemonia política: l´Ajuntament de Palma, que, en temps de sequera per a la dreta, com ho va ser en l´època del Pacte de Progrés, serví de refugi i hospital per tots els que havien estat foragitats del Govern. En temps del Pacte de Progrés, l´Ajuntament de Palma va ser el bastió des d´on la dreta recuperà forces, guarí les ferides que li havia fet l´esquerra institucional i preparà la revenja de 2003.

Ara la derrota és tan absoluta que ja no resten bastions per a resguardar-se de l´adversitat que, com un inesperat terratrèmol, els ha caigut al damunt. Menorca s´ha perdut; les Pitiüses, també; el Consell Insular de Mallorca i el Govern de les Illes seran de l’aliança PSOE-UM-Bloc. Ni Inca, Calvià, ni Manacor, alguns dels reductes més grans que resten als conservadors, tenen espai abastament per a recollir els centenars de damnificats pel naufragi.

El fracàs del PP ha resultat tan aclaparador que els analistes veuen summament complicada una recuperació ràpida. El PP no ha sabut privilegiar els contactes, les normals relacions que hauria d´haver mantengut amb el seu soci durant tants d´anys: el partit de Maria Antònia Munar. La impossibilitat de bastir ponts amb el soci de govern, és a dir, entre el PP i UM, ha passat factura. I el preu del desencontre és el que tenim al davant: una pèrdua del poder polític de la dreta com mai no s´havia conegut a la nostra terra. L´esquerra té ara a les mans l´oportunitat històrica de començar a erosionar de veres i amb profunditat, i podria ser per sempre, l´estructura de poder de la dreta de les Illes i iniciar el camí per anar bastint l´hegemonia de l´esquerra del règim actual. És una segona oportunitat que cal no desaprofitar.

És un moment important per a començar a fer feina. El nacionalisme de centre i el d´esquerra, l´ecologisme, el republicanisme històric, la socialdemocràcia espanyola podrien, a partir d´ara mateix, doblegar els sectors més aliens i contraris a la nostra terra i als nostres interessos culturals, econòmics i polítics. La dreta, després d´aquesta desfeta, hauria de saber ja per sempre que Mallorca, les Illes, no són una finca propietat privada de ningú, una colònia de la qual poden anar xuclant recursos econòmics, riqueses naturals, sense protestes. Si l´esquerra oficial sap anar més enllà de la simple gestionitis, política a la qual ja ens té massa acostumats, si sap bastir els fonaments d´un autogovern més ampli i més poderós, aprofundint els vincles d´indentitat que ens uneixen amb la resta de països de llengua catalana, la derrota de la dreta pot ser irreversible. Sense por d’equivocar-nos pensam que la debilitat actual del PP, una debilitat previsible per a dues o tres legislatures, ens donaria temps abastament per a acabar amb els fonaments de l´hegemonia caciquil conservadora.

Totes les persones i col·lectius que hem lluitat activament per tal d´aconseguir el triomf electoral de les forces d´esquerra, les mateixes organitzacions que en aquests moments elaboren l´organigrama de gestió de les institucions, hauríem de ser conscients de la situació històrica que cal aprofitar a fons per mudar el model absurdament desenvolupista de la nostra societat. Ara és quan hi l´oportunitat de començar una profunda reorientació del model polític, cultural, econòmic, territorial i social de les Illes. La dreta ha estat incapaç de captar la importància del canvi que bategava a l´interior de la societat civil illenca. Les darreres manifestacions contra la corrupció i l´especulació, en defensa de la terra i de la cultura catalana, demostraven la força de l´exigència envers un canvi radical de tot el que hem viscut fins ara mateix.

L´esquerra institucional té ara un paper fonamental per a no desaprofitar el cabdal d´il·lusions i esperances que una majoria dels illencs tornen tenir.

Miquel López Crespí

IB3: Gina Garcías, una periodista antifeixista, possible directora d´aquest canal televisiu

pobler | 21 Juny, 2007 06:19 | facebook.com

Gina Garcías és una excel·lent professional, una bona periodista que, en aquests darrers anys, s’ha destacat per estar sempre al servei de la veritat, fent costat als sectors progressistes de la nostra societat. En aquestes dècades sempre l’hem pogut veure, com a professional o com a simple ciutadana, en totes les manifestacions a favor de la pau, la defensa del nostre territori, per la llibertat d’expressió, al capdavant de qualsevol reivindicació política o cultural que ajudàs a consolidar el teixit social de les Illes, els sectors progressistes de la societat mallorquina. (Miquel López Crespí)


Gina Garcías i la premsa comunista de les Illes



Gina Garcías, a la dreta de la fotografia, fent costat a l´escriptor Miquel López Crespí (en el centre) el dia de la presentació del llibre de l´autor de sa Pobla Cultura i antifranquisme. Gina Garcías participà activament en la lluita antifeixista i va ser cofundadora de la revista dels comunistes de les Illes (OEC) Democràcia Proletària. Francesc Mengod, responsable d´organització dels comunistes d´OEC, és el personatge que podem veure a l´esquerra de la fotografia.

El nomenament de Gina Garcías com a directora i màxima responsable del centre de TVE a les Illes [2004] m’ha fet recordar l’inexorable pas del temps. Els anys de la transició i, encara més enrere, els anys seixanta, quan la Brigada Social em detingué tantes vegades per estar lluitant per la llibertat. Gina Garcías és una excel·lent professional, una bona periodista que, en aquests darrers anys, s’ha destacat per estar sempre al servei de la veritat, fent costat als sectors progressistes de la nostra societat. En aquestes dècades sempre l’hem pogut veure, com a professional o com a simple ciutadana, en totes les manifestacions a favor de la pau, la defensa del nostre territori, per la llibertat d’expressió, al capdavant de qualsevol reivindicació política o cultural que ajudàs a consolidar el teixit social de les Illes, els sectors progressistes de la societat mallorquina.


Democràcia Proletària, portaveu dels comunistes de les Illes (OEC), va ser la publicació marxista més important de les Illes en temps de la transició. La revista dels comunistes va ser fundada en el domicili de l'escriptor Miquel López Crespí i ell era un dels màxims responsables de la redacció i de l'edició.

Deia que el seu nomenament m’ha recordat el passat, perquè qui signa aquest article va conèixer Gina Garcías un dia de setembre de 1976. Aleshores era una joveníssima periodista que, procedent de Barcelona, ja era propera als plantejaments de l’esquerra revolucionària del Principat i de l’estat. Em refresc a l’OEC, a les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes on aleshores militaven en Mateu Morro, n’Antoni Mir, en Jaume Obrador, en Francesc Mengod...

Aquell dia de setembre de 1976, Gina Garcías, juntament amb alguns dels personatges que acab de citar , tocava el timbre de casa meva en el carrer d’Antoni Marquès de Palma de Mallorca. Aleshores els comunistes de l’OEC treballàvem en plena clandestinitat, perseguitis per les forces repressives, i el motiu d’aquella reunió secreta era mirar d’enllestir una publicació antifranquista que lluitàs a favor de la República i el socialisme. Fa vint-i-vuit anys, que és quan vaig establir els primers contactes amb Gina Garcías, no eren gaires els professionals de la premsa mallorquina i molt manco els intel·lectuals d’altres professions que demostrassin una clara actitud de lluita antifranquista. Els periodistes, escriptors o professionals compromesos en organitzacions d’esquerra es podien comptar amb els dits de les mans. Per això em va sorprendre agradablement que aquella dona jove, valenta i decidida començàs la carrera periodística amb un ferm compromís personal amb la lluita per la llibertat.

Pel setembre de 1976 jo ja era un “vell lluitador antifranquista” si em comparava amb els joves, Mateu Morro, Antoni Mir, Joan Ensenyat, Gina Garcías, Margalida Chicano que, en aquells moments, iniciaven la militància. Jo portava uns deu o dotze anys de lluita més que ells, ja que havia nascut el 1946. Ells començaven quan jo ja estava ben fitxat pels elements de la reacció illenca. Detingut per primera vegada per la Brigada Social del règim franquista l’any 1962, quan les vagues d’Astúries, recentment l’historiador Joan Mas i Quetglas n’ha parlat en el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimento Nacional. En la pàgina 142 d’aquests llibre editat per Documenta Balear, Joan Mas: “La Guàrdia Civil va sorprende tres al·lots que sobre una carretera i les parets del torrent de la Riera pintaven consignes de solidaritat envers els vaguistes de la mineria asturiana. Un d’ells era Miquel López Crespí. L’assumpte va arribar fins al Tribunal de Menors. Els amenaçaren de passar un any al reformatori. Mesos més tard, la Guàrdia Civil va detenir Miquel López Crespí novament. Escorcollaren casa seva i hi trobaren publicacions socialistes, literatura russa i un calendari xinès. L’interrogatori va durar nou hores, i a causa dels antecedents policíacs que això va generar, el Govern Civil li va posar traves a l’hora de sortir a l’estranger”.

Ara s’han complit exactament quaranta-dos anys de defensa continuada i sense defallença dels idees de justícia i canvi social pels quals em detingueren per primera vegada un dia de 1962.

Però parlam del dia que vaig conèixer Gina Garcías. En el capítol "L'Organització d'Esquerra Comunista, OEC", pàgina 95 del meu llibre L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, 1994) vaig escriure que, per a l'OEC, per als revolucionaris que no acceptàvem la política de consens amb el franquisme reciclat que practicaven PSOE i PCE, ens era necessari una publicació, perquè la premsa oficial no deia quasi res -i a vegades ho tergiversava tot- de les nostres activitats. Aquesta publicació va ser Democràcia Proletària. La primera reunió de la comissió encarregada de muntar-la va tenir lloc, com ja he dit, en el mes de setembre de 1976. La periodista Gina Garcías, en Mateu Morro, en Josep Capó, n'Antoni Mir i alguns altres companys -seguint les directrius del nostre Comitè de Direcció- enllestírem i encarregàrem els primers articles.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (3-VIII-04)

Rosa Vich: una batlessa progressista a Santa Maria del Camí

pobler | 20 Juny, 2007 11:05 | facebook.com

El feminisme està d'enhorabona i hauríem d'esperar que l'exemple s'eixampli arreu i penetri en la consciència (i les llistes!) de tots els partits. I que hi hagi batlesses com na Rosa per tots els pobles de les Illes. M'agradaria recordar els orígens combatius de Rosa Vich, fer un exercici de memòria històrica just ara mateix, quan constatam que hi ha tants de polítics que no saben res del nostre passat més recent. (Miquel López Crespí)


Rosa Vich: una batlessa progressista, exemple de lluita antifeixista en temps de la dictadura.



Fa temps que volia felicitar Rosa Vich, històrica lluitadora per la llibertat en els anys més tenebrosos del franquisme. Na Rosa Vich és de Santa Maria del Camí i també és, ja ho sabeu, la primera batlessa en tota la història de Santa Maria i la primera dona del PSM que assoleix una batlia. El feminisme està d'enhorabona i hauríem d'esperar que l'exemple s'eixampli arreu i penetri en la consciència (i les llistes!) de tots els partits. I que hi hagi batlesses com na Rosa per tots els pobles de les Illes. M'agradaria recordar els orígens combatius de Rosa Vich, fer un exercici de memòria històrica just ara mateix, quan constatam que hi ha tants de polítics que no saben res del nostre passat més recent.


Record Rosa Vich com una militant antifeixista valenta i agosarada. Cap a 1978 les provatures de criminalitzar el PSM eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC) on militava Rosa Vich, amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme.


La histèria antiesquerrana s'anà accentuant en les setmanes anteriors al referèndum constitucional, quan es veiè clarament que el PSM faria campanya per l'abstenció i continuaria lluitant per una Constitució autènticament democràtica. Les assemblees i actes on intervenia Xirinacs foren considerats "apología del terrorismo". Aleshores, qualsevol crítica als pactes secrets entre UCD, AP, PCE, PSOE, PNB i CiU eren considerades com a absurdes lluites antisistema de partits amb vocació marginal. El que no era "marginal" per als oportunistes, era acceptar les limitacions antidemocràtiques dels hereus del franquisme i els qui els anaven al darrere. Un esperit d'esclau no podia entendre la ferma posició de principis en defensa de la llibertat dels pobles, la república i el socialisme autogestionari expressat pel PSM.


En aquella difícil conjuntura per a l'esquerra, Rosa Vich sempre es va mantenir fidel als principis de lluita per la República i el socialisme. Exemples com els de Rosa Vich són essencials per a consolidar un teixit social progressista a Mallorca, per anar enfortint la nostra societat civil, l'esquerra mallorquina.


Rosa Vich ha estat sempre a l'avantguarda del combat per la llibertat. Ja en temps de la transició, lluitant amb els homes i dones de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC), demostrà el seu compromís actiu amb l'antifranquisme. Aleshores na Rosa ajudava a crear les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i de Pobles. Rosa Vich lluità al costat d'històrics de l'esquerra mallorquina com Jaume Obrador, Maria Sastre, Francesca Velasco, Maribel Picó, Paco Mengod, Margalida Chicano, Gaspar Jaume, Maria Vilches (aquests dos darrers, membres en l'actualitat del combatiu grup de música popular Al-Mayurqa). Tant n'Obrador com en Paco, envoltats per desenes de militants de l'OEC, impulsaren les lluites més actives per les reivindicacions populars a Son Cladera, Son Rapinya, la Soledat, Son Serra-la Vileta, etc. Antònia Pons, a s'Arenal i Can Pastilla, muntava (amb molts d'altres companys i companyes) les Comissions Anticapitalistes, amb obrers del ram d'hostaleria, reforçant i encapçalant lluites com les dels hotels Panamà, Gran Fiesta, Bahía de Palma, Luna Park, Saratoga i molts d'altres. En Guillem Coll, de Lloseta (un dirigent actual de CC.OO) i en Joan Albert Coll (un company menorquí), juntament amb J. Corral i altres companys de l'organització (alguns provinents de les JOC), organitzaven els treballadors de la sabata. En Jaume Bueno, excel·lent organitzador obrer (avui esdevingut important advocat progressista) donava suport a qualsevol front d'intervenció contra el govern i la patronal. A Manacor, amb els treballadors de la fusta, enllestien les primeres reivindicacions d'ençà la guerra civil na Maria Durán i en Martí Perelló. En Mateu Morro, els germans Ramis (Mateu, Rafel, Guillem...) na Josefa Núñez, en Sebastià Ordines, na Rosa Vich a Santa Maria de Camí, i en Biel Matamales a Petra, ajudaven a reforçar les Plataformes de cada sector on participaven. El llistat d'aquells amics i amigues del passat podria allargar-se fins a l'infinit!


En un temps en què pertot arreu campa l'oportunisme més barroer, la manca de principis més insultant, que el PSM hagi optat per aquesta històrica lluitadora antifeixista per a substituir Mateu Morro al capdavant de la batlia de Santa Maria (onze anys d'honrat exercici del poder municipal) remarca davant de l'opinió pública que no tots els polítics són iguals i que la defensa d'idees i principis en la lluita per un món més just i solidari encara és possible.


Miquel López Crespí


(Publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 2-IX-05)

La transició en la literatura catalana de Mallorca

pobler | 20 Juny, 2007 06:13 | facebook.com

"Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible". (Miquel López Crespí)

La transició, el teatre modern i la memòria històrica.


Coberta de l'obra de Miquel López Crespí Carrer de Blanquerna.

Nereu, un altre dels protagonistes de Carrer de Blanquerna, l'obra de teatre que acaba de publicar Edicions Can Sifre, constata el final de les idees revolucionàries existents en el darrer temps de la dictadura. Estam al començament de l'escena tercera. Els anys de lluita clandestina, la lluita abnegada i la dignitat antifeixista dels lluitadors antifeixistes de la postguerra no han servit de res. Amb uns versos manllevats del poemari

Els poemes de l'horabaixa, el titulat "La pluja àcida", Nereu ens informa de la situació: "Vers la ponentada, les hores cremaven sense pietat, s'enfonsaven en el violent artifici efímer de la nit. Terra ombrívola curulla de gent vanitosa, sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat, la pluja àcida caient sense aturar". Un dels personatges de l'obra descriu en poques paraules el sentiment que alletava els vençuts. Les frases "les hores cremaven sense pietat", "terra ombrívola curulla de gent vanitosa sense que ningú resisteixi les onades de la tempestat" o "la pluja àcida caient sense aturar" ens ho diuen tot.

Els sacrificis, els milers de morts en la lluita per la llibertat, els anys de presons i camps de concentració, la dignitat dels antics resistents antifeixistes, només servien als que ara s'havien apoderat de les sigles de les antigues organitzacions esquerranes com a moneda de canvi per a situar quatre oportunistes a recer de les mamelles de l'estat. Amb els pactes de Carrillo i CIA amb el franquisme reciclat, amb l'oblit de la memòria històrica, amb l'enlairament de la bandera que havia guanyat la guerra contra els pobles de l'estat; la brutalitat dels cínics i mentiders, promocionats i enlairats per tots els mitjans de comunicació del règim i tot el suport econòmic i propagandistic del sistema, esdevenia l´únic discurs possible. Es parlava amb sornegueria de pragmatisme i possibilisme, de consens amb els vencedors de la guerra civil. Tot eren rialles amb els assassins i torturadors. Es criminalitzaven diàriament les idees de canvi social, de transformació del món. Eren -i és encara!- les idees de Caterina elevades a la categoria de discurs oficial. La més perfecta sofisticació de la brutor i la mentida política i històrica.

En el poemari Els poemes de l'horabaixa, que havia guanyat el Premi de Poesia Principat d'Andorra ("Grandalla") 1993 hi havia un poema premonitori. El poema portava per títol "El maig del 68" i també va ser inclòs en Antologia (1972-2002), llibre que edità la Fundació "Sa Nostra" en la col·lecció "El Turó" que dirigeix l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover. Aquest poema, "El maig del 68", escrit a mitjans dels anys vuitanta, és el bessó de Carrer de Blanquerna. La poesia és un instrument molt més sintètic que el teatre per a expressar idees o bastir determinats experiments literario-culturals. Amb cinquanta versos el poeta volia deixar constància de l'alè vital que mobilitzà aquella esforçada generació de lluitadors per la llibertat. El poema "El maig del 68" pretenia aconseguir aquest objectiu. Finalment el poema es convertí en la introducció "brechtiana" a l'obra Carrer de Blanquerna. Qui sap si és una de les meves poquíssimes incursions en el món de Brecht quant a la ruptura de les concepcions tradicionals del "misteri" en la progressió argumental d'una obra teatral. Amb la introducció descarnada d'aquell a l'inici de Carrer de Blanquerna ja no resta cap misteri per a desvetllar, cap "catarsi" a fer, cap "màgia" per a distreure l'espectador al llarg del temps que duri l'espectacle teatral. Imagín que a l'Antonin Artaud, el brillant teòric de Els tarahumara no li hauria agradat res del que allunyàs el teatre de la seva concepció ritual primitivista. Ell que cercava la "salvació" en tot el que s'allunyàs de les concepcions convencionals del fet teatral, hauria considerat que aquesta dèbil incursió en el brechtisme no servia per a enriquir dins el camp de la màgia i el misteri que ell va aprendre dels indis tarahumara, l'obra Carrer de Blanquerna. I consti que qui signa aquestes notes entén el contingut, sovint subversiu, d'algunes de les propostes d'Artaud.

El poema "El maig del 68" ens informa d'alguns dels noms que alletaren aquella generació d'homes i dones antisistema i que s'anomenen Gabriel Alomar, el Che, Rosselló-Pòrcel, Julio Cortázar, Salvador Espriu, Raimon... Amb aquests noms es tractava solament de "situar" les coordenades ideològiques, político-culturals, en les quals es movien -ens movíem!- aquells antifeixistes de finals dels seixanta. El lector del poema, l'assistent a una hipotètica representació de Carrer de Blanquerna, entén a la perfecció que els noms que hem anomenat ho són tan sols a nivell indicatiu. Impossible fer la llista de tots aquells pensadors i escriptors, filòsofs i polítics que ens condicionaren i en certa mesura condicionen encara. De Gramsci a Marx, d'Andreu Nin a Joan Fuster, de Trotski a John Reed, de Francesc de B. Moll a Noam Chomski, la llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Fent un resum del que hem escrit fins aquest moment en referència a Carrer de Blanquerna, podem dir breument que, vint anys després de la victòria dels oportunistes en temps de la transició, un grup d'exmilitants d'aquella època es troben per rememorar el passat, els anys de la joventut. Francesca Bosch, una antiga dirigent del carrillisme illenc, ha mort després de patir una llarga malaltia. Els antics companys de lluita clandestina es troben després d'haver acomiadat una antiga dirigent esquerrana. Tots han anat a les exèquies de Francesca Bosch, aquella militant del PCE que pocs anys abans de morir havia rebutjat les idees carrillistes de pactes amb els franquistes reciclats. Una dona que al final de la seva vida va fer autocrítica dels errors comesos en temps de la transició. Fins i tot abandonà el PCE i entrà a militar en un grup que es declarava marxista-leninista i que reivindicava la República i el pensament de Lenin. Un grup de militants de l'esquerra revolucionària, l'espectador ha de suposar que són exmembres de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) o del PCE (ml), partits que va combatre a mort el PCE i la mateixa Francesca Bosch, ara la recorden i parlen del seu canvi d'idees quan el mal fet per l'oportunisme dins el moviment obrer ja està fet i és irreversible.

L'obra Carrer de Blanquerna comença, doncs, quan aquest grup d'exmilitants revolucionaris, Nereu, Margarida, Agnès, Adrià, Llibert, Salvador, Miquel i Amat es troben novament després d'anys de no haver-se vist. Un streap tease d'una generació fet sense xarxes, amb el cor obert, sense amagar res. Un ritu iniciàtic? Teatre-confessió? Vés a saber si a patir d'ara sí que hauria agradat a Artaud el desenvolupament de Carrer de Blanquerna!

Miquel López Crespí

Cultura i política a les Illes

pobler | 19 Juny, 2007 16:27 | facebook.com

El control de la cultura: debat Guillem Frontera-Miquel López Crespí.


Literatura catalana: demonitzen els escriptors tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors... (Miquel López Crespí)


Contra comissaris i camarilles.



Josep M. Llompart durant un acte del PSAN a Barcelona (1978). Fotografia de Montserrat Manent.

De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.


La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.


Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?


Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".


I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.


En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".


Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.


Miquel López Crespí


(26-I-05)


Negociacions i cultura


Per Guilem Frontera, escriptor


Es parla de cultura a les negociacions, a les ofertes i contraorfertes entre partits per formar governs? Si fos, com crec, que no, el fet confirmaria un desinterès i un desànim desoladors. Sembla que hi hauria d'haver rapinyades a les negociacions per fer-se amb la cultura, però res no ho indica. La qual cosa indicaria que s'ha implantat una certa creença que la cultura és una qüestió que es pot deixar en unes mans qualssevols, preferentment femenines, perquè les dones són més sensibles. És la maria de les àrees de govern. I no sé per què la meva intuïció em diu que l'ensenyament i la cultura congregaran, aquests quatre anys, molta tensió; i que, ergo, serà menester que hi hagi al capdavant persones especialment preparades per entendre i canalitzar tot allò que, presumiblement, aflorarà torrencialment en forma de reivindicacions de tota casta. Tant des del món de l'ensenyament com del de la cultura s'espera molt d'aquest curs legislatiu que és a punt de començar -un sol exemple recordat a l'atzar: la restauració de l'Institut Ramon Llull. Ja hi ha molta de gent amb les ungles esmolades -per afegir vivacitat a les possible reformes o, més directament, per rapinyar sous i prebendes. No els espera un camí de roses, als governants que es facin càrrec de la política cultural. Ara el món de la cultura ho voldrà tot, avui, de cop. El grau d'exigència serà molt alt, i les persones que hauran de donar resposta caldrà que siguin pesos pesants. Seria un error que els partits que es facin càrrec d'aquesta àrea l'emprassin simplement per donar un parell de sous i contribuir així al manteniment del partit. Aquesta tàctica podria donar resultats escandalosos, i el que no li convé a cap govern -sempre que les previsions actuals esdevenguin realitat- és dissenyar polítiques culturals inconsistents, pusil·lànimes o simplement contemporitzadores: la contestació es desbordaria: i si ja és greu que això succeeixi fent-se les coses bé, fer-les malament seria suïcida. No ha transcendit que a l'àmbit de les negociacions s'hagi detectat que la temperatura del món cultural ha pujat moltes dècimes. Qui sap si això significa que no hi han intervengut, a les negociacions, persones capacitades per entendre de què parlam quan parlam de cultura. La depauperació ideològica té a veure, i molt, amb l'esterilització cultural: els partits polítics en són una bona mostra, i al nostre país molt més que en d'altres. Bé, s'ha de veure.

Diari de Balears (15-VI-07)


Aina Calvo: una socialista al servei del poble

pobler | 19 Juny, 2007 07:22 | facebook.com

Vaig sentir Aina Calvo propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. (Miquel López Crespí)


Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no donaria la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer res que consideràs menysteniment envers la gent que havia confiat en el seu discurs. (Miquel López Crespí)


Aina Calvo



Aina Calvo

Aina Calvo ha estat investida batlessa de la nostra Ciutat. Comptava amb el suport dels onze regidors del PSOE, dos d´UM i dos del Bloc. Una coalició de centre-esquerra que comença la seva navegació després de setze anys de prepotència del PP. Els ciutadans i ciutadanes que sempre hem donat el nostre suport a l´esquerra nacionalista ens sentim prou satisfets.

L´elecció d´Aina Calvo també m´ha fet recordar les esperances que teníem fa trenta anys quan, com a membre de la direcció del PSM i coordinador de la campanya electoral del nacionalisme d´esquerra, aconseguírem treure com a regidor Jaume Obrador, antic dirigent de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que es va convertir en el primer regidor del PSM a Palma i peça clau de la coalició amb el PCE i el PSOE. A la nit, una vegada assabentats dels resultats electorals i quan ja sabíem que el primer ajuntament de Palma de després de la dictadura seria d´esquerra, un caramull de militants del PSM, entre els quals hi havia Eberhard Grosske, Conxa Forteza, Joan Borràs, Joan Perelló, Francesc Mengod, Jaume Montcades, Pere Trias, Rafel Oliver, Miquel López Crespí, Carlos Maldonado i tants i tants d´altres, sortírem al carrer per a expressar la nostra alegria i satisfacció.

Després arribaren nombroses frustracions ja que, aquella normalització cultural somniada, el desitjat protagonisme de les associacions de veïns, el control de l´edificació salvatge franquista, no arribava a concretar-se mai. Ara, amb l´elecció d´Aina Calvo, voldríem poder recuperar l´esperança i continuar la lluita, no defallint mai en la tasca de transformar Palma en un sentit progressista, lluny dels anys de ciment que hem patit amb els governs conservadors.

En la passada campanya electoral vaig conèixer Aina Calvo i em va causar una impressió molt favorable. Era un matí lluminós, esplendent. Aina Calvo explicava el seu programa als veïns del meu barri, just davant l´església de Santa Pagesa. Un bon amic meu, vell lluitador socialista que coneixia d´anys i amb el qual hem debatut tantes i tantes coses, servant sempre l´esperança en un redreçament de la situació, en una millora de la vida de les classes populars, em va presentar la candidata socialista. Amb l’actual batlessa parlàrem durant una bona estona dels problemes que la gestió del PP havia provocat a Palma, de la necessitat de reforçar el protagonisme de la societat civil. La vaig veure extremadament receptiva quant a impulsar una política que facilitàs l´accés del poble a un habitatge digne, entestada en bastir una ciutat més humana i habitable. Preocupada igualment pels barris abandonats, per les qüestions de l´especulació urbanística, enemiga aferrissada de la corrupció, aquesta plaga tan vigent en els nostres dies.

Vaig pensar que Aina Calvo podria representar una porta oberta a l´esperança. La vaig sentir propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. Xerrava, explicant als que ens havíem congregat al voltant, les idees que volia impulsar, els plans que s´havien de portar a la pràctica amb urgència. Constatava com, per primera vegada en dècades, em trobava ben lluny d’aquells dinosaures de la política, els vividors del romanço que hem conegut durant els darrers trenta anys.

Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no donaria la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer res que consideràs menysteniment envers la gent que havia confiat en el seu discurs.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (19-VI-07)

Fira del Llibre de Frankfurt: escriptors de les Illes a Alemanya

pobler | 18 Juny, 2007 18:10 | facebook.com

Damià Pons, Miquel López Crespí, Baltasar Porcel, Guillem Frontera, Carme Riera, Biel Mesquida, Antoni Vidal Ferrando, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Miquel Ferrà i Martorell, Maria Rosa Planas, Miquel Àngel Vidal, Sebastià Alzamora, Maria de la Pau Janer, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Maria Antònia Oliver, Margalida Pons, Baltasar Porcel, Antònia Vicens i Pons Ponç.


Manila afegeix set escriptors illencs a la llista anunciada pel Llull a Frankfurt



Antònia Vicens i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra de Miquel López Crespí Vida d'artista a càrrec d'Antònia Vicens. Antònia Vicens i Miquel López Crespí són dos dels autors mallorquins que aniran a la Fira del Llibre de Frankfurt.

«Les llistes són obertes, estan encara en procés de construcció». Amb aquestes paraules, el president en funcions de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), Gabriel Janer Manila, va revelar ahir la seva intenció d’ampliar la llista d’escriptors illencs que assistiran com a convidats a la Fira del Llibre de Frankfurt. Segons pareix, Manila ja s’ha posat a fer feina i, dels desset autors que anuncià dimecres Josep Bargalló, n’hi han afegit set, i dos més «també hi han de ser». Després de l’enrenou per la no-presència balear a Frankfurt el dia de la presentació, Janer Manila explicà divendres que la seva intenció seria que a Frankfurt hi anàs el màxim de gent possible. «Estic en funcions i no sé què farà el meu successor. La meva intenció era i és que, a més dels autors convidats hi hagi una llista complementària que inclogui més de cinquanta escriptors, llibreters i editors. Anar a Frankfurt és com fer un curset accelerat del món de la literatura», sentencià.

La llista de 101 escriptors presentada dimecres n’incloïa desset d’illencs, les obres d’alguns dels quals ja s’han traduïdt a l’alemany. Tres dies després i d’acord amb una proposta de l’IEB, l’Institut Ramon Llull hi ha inclòs Miquel Àngel Vidal, Josep Lluís Aguiló, Melcior Comes, Miquel Mas, Miquel Ferrà i Martorell, Jaume Pomar i Miquel López Crespí. Així mateix, dues plomes més del món literari illenc també seran incorporades al llistat oficial ben aviat. «Antoni Serra i Jean Serra han de ser a la Fira de Frankfurt», sentencià el president en funcions.


L’absència poc absent


D’altra banda, Janer Manila confirmà a aquest diari que l’escriptora Maria de la Pau Janer també assistirà als actes literaris de la ciutat alemanya, encara que «el seu nom no aparegué en la primera llista anunciada per Bargalló per problemes de comunicació», segons explicà el seu pare. Tots els entrellats sobre la programació de la Fira del Llibre, es donaran a conèixer el dia 28, quan Janer Manila i Josep Bargalló en presentaran de manera oficial el programa a les Balears. Quant a la participació insular no literària, destaca la intervenció de Maria del Mar Bonet, Biel Majoral, Pep Tosar i Agustí Fernández en la gala inaugural el dia 10 d’octubre. Sobre la polèmica sorgida al Principat arran de la invitació o no d’escriptors en llengua castellana a l’esdeveniment, el president de l’IEB va assegurar que Mallorca no n’ha quedat al marge i que també hi ha hagut «certes pressions» d’escriptors mallorquins que hi volien acudir. Tot i això, Manila assegurà que «és la llengua catalana la convidada» i són els seus escriptors els qui hi han d’assistir.

F.MARÍ. Palma.

Diari de Balears (17-VI-07)

Aina Calvo: una porta oberta a l´esperança

pobler | 18 Juny, 2007 06:49 | facebook.com

Aina Calvo, una porta oberta a l´esperança



Aina Calvo

Aina Calvo ha estat investida batlessa de la nostra Ciutat. Comptava amb el suport dels onze regidors del PSOE, dos d´UM i dos del Bloc. Una coalició de centre-esquerra que comença la navegació després de setze anys de prepotència del PP. Els ciutadans i ciutadanes que sempre hem donat el nostre suport a l´esquerra nacionalista ens sentim prou satisfets. Aina Calvo governarà amb suport del Bloc, coalició per la qual hem demanat el vot, com abans el demanàvem pel PSM. Ara es tracta de restar vigilants amb el compliment del programa de l´equip de govern, de recordar als regidors d´esquerra i de centre-dreta que governaran Ciutat que s´han de complir les promeses electorals.

L´elecció d´Aina Calvo també m´ha fet recordar les esperances que teníem fa trenta anys quan, com a membre de la direcció del PSM i coordinador de la campanya electoral del nacionalisme d´esquerra, aconseguírem treure com a regidor Jaume Obrador, antic dirigent de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que es va convertir en el primer regidor del PSM a Palma i peça clau de la coalició amb el PCE i el PSOE. Dies difícils, sense cap mena de suport institucional ni de la banca, on els militants, d´una forma completament desinteressada, portaven a coll la tasca de provar de sortir de la marginalitat on ens volien reduït els partits que havien pactat amb el franquisme reciclat l´abandonament de la lluita per la República, l´autodeterminació i la unitat sindical, entre altres renúncies semblants. A la nit, una vegada assabentats dels resultats electorals i quan ja sabíem que el primer ajuntament de Palma de després de la dictadura seria d´esquerra, un caramull de militants del PSM, entre els quals hi havia Eberhard Grosske, Conxa Forteza, Joan Borràs, Joan Perelló, Francesc Mengod, Jaume Montcades, Pere Trias, Rafel Oliver, Miquel López Crespí, Carlos Maldonado i tants i tants d´altres, sortírem al carrer per a expressar la nostra alegria i satisfacció.

Després arribaren nombroses frustracions ja que aquella normalització cultural somniada, el desitjat protagonisme de les associacions de veïns, el control de l´edificació salvatge franquista, no arribava a concretar-se mai. Ara, amb l´elecció d´Aina Calvo, voldríem poder recuperar l´esperança i continuar la lluita, no defallint mai en la tasca de transformar Palma en un sentit progressista, lluny dels anys de ciment que hem patit amb els governs conservadors on la grava i l´asfalt han estat més importants que les persones.

En la passada campanya electoral vaig conèixer Aina Calvo i em va causar una impressió molt favorable. Era un matí lluminós, esplendent. Aina Calvo explicava el seu programa als veïns del meu barri, just davant l´església de Santa Pagesa. Un bon amic meu, vell lluitador socialista que coneixia d´anys i amb el qual hem debatut tantes i tantes coses, servant sempre l´esperança en un redreçament de la situació, en una millora de la vida de les classes populars, em va presentar la candidata socialista. Amb l’actual batlessa parlàrem durant una bona estona dels problemes que la gestió del PP havia provocat a Palma, de la necessitat de reforçar el protagonisme de la societat civil. La vaig veure extremadament receptiva quant a impulsar una política que facilitàs l´accés del poble a un habitatge digne, entestada a bastir una ciutat més humana i habitable. Preocupada igualment pels barris abandonats, per les qüestions de l´especulació urbanística, enemiga aferrissada de la corrupció, aquesta plaga tan vigent en els nostres dies.

Vaig pensar que Aina Calvo podria representar una porta oberta a l´esperança. La vaig sentir propera al poble, interessada pels problemes de difusió de la cultura catalana i de promoció dels nostres autors, qüestions en què la majoria de polítics de l´esquerra institucional naveguen amb els ulls clucs sense saber què dir ni què fer. Una dona, en definitiva, que sabia escoltar, receptiva als suggeriments de la gent que l´envoltava aquell matí, lluny del posat fals de tants polítics professionals que coneixem. Xerrava, explicant als que ens havíem congregat al voltant, les idees que volia impulsar, els plans que s´havien de portar a la pràctica amb urgència. Constatava com, per primera vegada en dècades, em trobava ben lluny d’aquells dinosaures de la política, els vividors del romanço que hem conegut durant els darrers trenta anys. Parl d´aquella mena de dirigents que són capaços de qualsevol cosa per a romandre en nòmina, fins i tot fent travetes als companys i companyes, canviant d´idees si és necessari, oblidant el que han promès a l´electorat, per a romandre tant com puguin trepitjant moqueta i gaudint de cotxe oficial.

Aina Calvo digué més d´una vegada que mai no cediria mai la batlia de Palma a una força minoritària i tampoc, accentuà la inflexió de la seva veu, “serviria de moneda de canvi per a dubtoses transaccions de cadires i privilegis”. Em va semblar summament sincera i ho acaba de demostrar amb els fets. Una dona valenta, que s’estimava més marxar a casa seva si havia de fer quelcom que consideràs menysteniments envers la gent que havia confiat en el seu discurs. Esperam que Aina Calvo perservi en aquesta línia.

Miquel López Crespí

Ramon Aguiló: el primer batle socialista de Palma

pobler | 16 Juny, 2007 15:43 | facebook.com

Pujar les escales de l'Ajuntament amb acompanyament de les banderes de la quàdruple flama i la roja del proletariat universal; escoltar els continuats "Visca, visca, Mallorca Socialista!"; viure, amb els companys un moment històric al costat d'homes i dones sortits dels barris extraradials, de la fondària obscura de les mines (de Lloseta vingué una delegació de miners), de les habitacions sense llum dels hotels de s'Arenal; de les fàbriques de sabates d'Inca i Lloseta o Llucmajor... era quelcom únic, un record inoblidable per a servar per sempre en la memòria. Tot plegat un caramull de sentiments desbordats, emocions difícils de transmetre a un lector del futur. En Ramon Aguiló era batle per carambola. Potser no hi hagués hagut tants d'anys de govern socialista a Ciutat si no hagués estat per un grapat d'eixelebrats revolucionaris sentimentals que volien veure l'esquerra a l'Ajuntament. (Miquel López Crespí)


Ramon Aguiló: el primer batle socialista de Palma



1979. Ciutat havia votat majoritàriament a les esquerres. Els vots conjunts de PSOE, PCE i PSM superaven els obtinguts per UCD (els franquistes reciclats). L'alcaldia de Palma seria decidida pel vot d'un l'antic militant d'OEC, Jaume Obrador. I aquí s'establí l'autèntic debat, la lluita de línies dins del partit. Aleshores ja intuïa coses estranyes. M'adonava que, amb la relativa victòria electoral, passàvem per uns moments en què no hi comptaven gaire el programa ni les idees que havíem acordat defensar a Inca en el IV Congrés del PSM. "Socialisme autogestionari"; "Autodeterminació i Federació dels Països Catalans"; "Poder de base dels treballadors", esdevenien paraules que no importaven als oportunistes. Comprovava que els homes i dones d'OEC, la base crítica i revolucionària del PSM, la gent independent provinent dels sindicats o les associacions de veïns, havíem servit en el moment de debilitat del PSM, quan estava a punt de desaparèixer, quan era feble i ningú no donava un duro per la seva supervivència. Però després, destorbàvem el pla de girar vers l'autonomisme moderat o l'espanyolisme més vergonyós. Nosaltres havíem estat útils per a la feina bruta: aferrada de cartells, organització de manifestacions, contacte amb la base, donar una imatge esquerrana, aportació de vots del món obrer. Però ara es tractava de palpar el "Poder", obtenir un caramull de pessetes amb la política. I UCD oferia molts duros per l'alcaldia de Palma.



Grup de militants de l'OEC al final de la campanya electoral del Front de Treballadors de les Illes (OEC). Mateu Morro és el primer de la dreta (dret). Antoni Mir, el primer per l'esquerra i Miquel López Crespí el segon per la dreta, ajupit. Era el mes de maig de 1977. Posteriorment la majoria de l'OEC s'integraria en el PSM després d'un Congrés d'unitat, el IV Congrés, que es faria a l'antic local de l'OEC a Inca.

Abundaven oferiments, promeses d'estranys i obscurs privilegis! Que el vot de Ciutat hagués estat majoritàriament d'esquerres no hi comptava. No me'n podia avenir del que estava veient! Que gent pretesament antifranquista, que un recent passat havia tengut fama de nacionalista, pogués vendre llur ànima al dimoni per unes pessetes! Tot plegat era mal de creure. Ben cert que el PSOE, més endavant, ens defraudà. Però la dreta era en aquella conjuntura determinada el franquisme renovat. No hi havia gaire possibilitats de triar. O blau o rosa. O dreta o esquerra.

Inexorablement arribà el moment d'escollir. Els terminis legals finien i tot depenia del vot del PSM. En Ramon Aguiló no sabrà mai el prop que va estar no ser mai batle de Palma! El nostre vot decidia si era l'UCD o el PSOE -aliat amb PCE i PSM- qui es feia amb el govern municipal. La reunió definitiva en el local del Temple fou dura.



Eberhard Grosske (recolzat en el 2CV) i Miquel López Crespí (en el centre de la fotografia) davant l'Ajuntament de Ciutat el dia que sortí elegit Jaume Obrador, primer regidor nacionalista del PSM i exdirigent de barris de l'OEC. Els militants del PSM sortiren al carrer a celebrar la victòria de l'esquerra.

Record que combatre a fons la posició que pretenia un pacte amb UCD ja que em semblava eminentment reaccionària (com el temps va demostrar d'una manera irreversible). Hi hagué torn d'intervencions. Finalment la major part de l'executiva del PSM de la qual jo formava part es decantà per llevar la batlia a la dreta de sempre. Fou quan s´optà per enfortir les posicions de l'esquerra i rebutjar les suggerències de pacte amb els hereus del Movimiento. Al cap d'infinites hores de discussió (la nit s'eternitzava), finalment, a mà alçada, decidírem respectar la voluntat de Ciutat i anar cap a un pacte PSOE-PCE-PSM que donàs la batlia a membres de l'oposició antifranquista.

El 21 d'abril fou el dia de la constitució del nou consistori. L'ambient a la plaça de Cort era emocionant. Militants de tots els partits d'esquerra omplien de gom a gom la plaça. Els "Visca, visca Mallorca Socialista! retronaven sense aturar. Arreu, sota el sol del matí, banderes catalanes i roges, agitades per munió de gent de totes les tendències de l'esquerra. Els més vells, els homes i dones que havien viscut la guerra i l'aixecament franquista, la posterior salvatge repressió del socialisme i republicanisme illencs, ploraven emocionats sense creure el que estaven veient. Quan, agafats de la mà, sortiren pel balcó principal en Ramon Aguiló, en Jaume Obrador i el regidor del PCE, acompanyats per la vídua del darrer batle republicà de Ciutat, el recordat Emili Darder (afusellat pels feixistes un abril del 1937), l'explosió d'entusiasme fou encara més impressionant.

Malgrat els anys de saber que la lluita electoral només era un aspecte -i no el més important- de la lluita de classes; malgrat no ignoràvem que, sovint, la democràcia formal només servia per a enfortir el sistema d'explotació capitalista i podia ser un parany per a desviar les lluites populars, el cert era que aquell matí del `79, a molts allò, la disbauxa popular alegre i riallera que ens voltava ens semblava una mica l'assalt al Palau d'Hivern (en petit, és clar). Ja sé que tot plegat no deixa de ser quelcom de sentimental, amb molt de regust nostàlgic. Pujar les escales de l'Ajuntament amb acompanyament de les banderes de la quàdruple flama i la roja del proletariat universal; escoltar els continuats "Visca, visca, Mallorca Socialista!"; viure, amb els companys un moment històric al costat d'homes i dones sortits dels barris extraradials, de la fondària obscura de les mines (de Lloseta vingué una delegació de miners), de les habitacions sense llum dels hotels de s'Arenal; de les fàbriques de sabates d'Inca i Lloseta o Llucmajor... era quelcom únic, un record inoblidable per a servar per sempre en la memòria. Tot plegat un caramull de sentiments desbordats, emocions difícils de transmetre a un lector del futur. En Ramon Aguiló era batle per carambola. Potser no hi hagués hagut tants d'anys de govern socialista a Ciutat si no hagués estat per un grapat d'eixelebrats revolucionaris sentimentals que volien veure l'esquerra a l'Ajuntament.

Més tard vendrien els desenganys i les sorpreses. ¿Qui hagués pogut imaginar el `79 els sopars i reunions secrets de Múgica Herzog i Solé Tura amb el general Armada? En aquells instants concrets de la història -abril del `79- molts ciutadans ploraven d'emoció mentre pujàvem les escales de marbre del consistori de Ciutat. Havíem vençut la dreta, malgrat fos electoralment. Els vençuts a les Germanies, a la guerra civil, els descendents dels jornalers sense terra, eterns emigrants vers l'Argentina o l'Havana a la recerca d'un treball digne, els fills d'Aurora Picornell i Emili Darder, havíem pegat una forta bufetada als vencedors de sempre al cap de quaranta anys de falta de llibertat, crims, tortures, especulació incontrolada! Record que, mentre anava pujant amb el poble fins al saló d'actes, enmig de les banderes i els punys tancats anava pensant en els vint anys de lluita clandestina que deixàvem enrere. Les detencions, els interrogatoris policíacs, les repartides d'octavetes, les reunions interminables discutint tàctiques i estratègies que, amb l'èxit de la reforma del franquisme, no havien servit de res, però que agombolaren els millors anys de la nostra joventut. El record dels homes de la nostra terra afusellats pel feixisme; els quatre mil assassinats a les cunetes i cementiris de Mallorca pels escamots de la Falange; n'Emili Darder, assegut a la cadira, el dia que l'executaren entre les riallades dels reaccionaris de l'època, les feres que anaren a contemplar l'afusellament; l'exili de Gabriel Alomar; l'assassinat d'Alexandre Jaume; l'oblit de Rosselló-Pòrcel; els centenars d'intel.lectuals que no pogueren portar a terme la seva obra; els mestres i professors republicans, els que podien haver bastir una nova Mallorca, esventrats per les voravies de tots els pobles de l'Illa -malifeta narrada per Bernanos a "Els grans cementiris sota la Lluna"-; les desenes d'anys d'explotació esclava a tallers, fàbriques i possessions, el treball de sol a sol per un plat de sopes amb col; el silenci, la misèria cultural del franquisme, les novenes, oracions del nacional-catolicisme, eterns mesos de Maria, cursets de cristiandat, pel.lícules "3 R"...; tot em colpejava el cervell mentre anava pujant amb la gent cridanera i feliç que, de veritat, d'una forma completament innocent, pensava haver assolit amb el seu vot una fita en el camí de l'avenç vers el socialisme i l'autogovern de la nostra terra. Per unes hores així ho creguérem i fou realment meravellós.

Miquel López Crespí

Esquerra alternativa i esquerra institucional

pobler | 15 Juny, 2007 17:43 | facebook.com

Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional. Es tracta de fer complir el que s´ha promès a les eleccions: anar més enllà, sempre en direcció a nous horitzons de progrés i llibertat per als pobles i les persones. Hauríem de fer tot el possible, a partir d´ara mateix, per no servir solament com a carn de canó de la política oficial, sinó ser els autèntics agents del canvi social. Manquen articles crítics, una autèntica coordinació dels col·lectius en lluita per a fiscalitzar aquells que diuen ser els nostres representants. (Miquel López Crespí)


Esquerra alternativa i esquerra institucional



Una de les qüestions que més m´han cridat l’atenció en aquesta passada campanya electoral ha estat la manca de protagonisme polític de l´esquerra alternativa. En el fons, com tothom sap a la perfecció, més que l’esquerra institucional ha estat l´esquerra alternativa, l´esponerós ventall de plataformes, sindicats, organitzacions culturals, pacifistes i ecologistes, la que ha portat a coll la lluita en defensa dels nostres minvats recursos naturals, contra l´especulació, els encimentadors i la corrupció que, pel que hem vist amb el cas Andratx i altres de semblants, amenaça d’esdevenir una plaga crònica per aquestes latituds.

Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. És evident, tampoc no ho volem negar, que existeixen alguns dirigents de l´esquerra institucional una mica coherents amb el que diuen defensar. Pocs, però hi són; no en mancaria d´altra! Però cal dir igualment que molts membres de l´esquerra alternativa estan cansats d´anar a multitud d’actes solidaris amb col·lectius represaliats i en crisi, en defensa de la llengua i el territori, contra les agressions feixistes, sense veure mai ningú cap d´aquells pels quals hem demanat el vot o signat manifests de suport en època electoral.



Tot plegat és ben trist i ens demostra com, la majoria de vegades, l´esquerra institucional només vol el nostre suport o demana l´ajut d´aquestes organitzacions per a accedir als llocs de gestió del règim, sense pensar mai a anar més lluny, en lluitar de debò per les reivindicacions dels col·lectius que hem ajudat a fer-los gaudir del poder que ara tenen. Sabem que ens instrumentalitzen. Els deixam que ho facin només perquè tenim unes ganes esbojarrades de veure fora de les institucions els depredadors i encimentadors. Però haurien de saber que un dia, i moltes vegades determinats fracassos electorals en són una prova evident, deixarem d'oferir-los el xec en blanc que han tengut fins ara mateix.


Si aquestes, la vampirització de la nostra feina, són algunes de les mancances de l´esquerra institucional, també l’esquerra alternativa pateix d´un caramull de defectes debilitats que caldria erradicar. Hem escrit en nombres ocasions que l´esquerra alternativa és l´única que es mobilitza activament abans, durant i quan han acabat les campanyes electorals. Sempre hem donat suport a tots aquests col·lectius que, pensam, són el germen de la societat més justa i solidaria per la que lluitam. Una esquerra que no lluita per la cadira, els bons sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, sinó que la majoria de vegades actua sense esperar cap recompensa econòmica, impulsada solament per un apassionat moviment de revolta ètica, representativa del més valuós que pugui haver-hi en la societat actual.

Però aquesta mateixa esquerra alternativa, la que dinamitza i posa en moviment la societat civil, la que fa progressar el nivell de consciència i organització del poble, també té, com acabam de dir, greus mancances i deficiències. I una de les principals mancances que hi trobam és que no sap o no vol pressionar com pertocaria els polítics professionals de l´esquerra institucional. En el local, en el carrer, en les mobilitzacions, tothom valora i parla de les greus mancances i dels entrebancs que ens posen sovint aquests professionals de romanço que, en períodes electorals prometen solucionar la majoria dels nostres problemes i que en haver obtengut la cadireta tan estimada obliden de seguida el que ens han promès.

En definitiva, és l’esquerra alternativa la que fa la feina dura, és a dir, la de treure el poble al carrer, la de bastir els fonaments de la societat civil. Una feina que, posteriorment, sol ser vampiritzada pels partits de la moqueta i el cotxe oficial. I ens preocupa, i molt!, que aquesta esquerra autèntica, la que lluita per principis i no per cadires, deixi sovint el camp lliure per a les claudicacions de determinats representants institucionals. Uns fem la feina necessària per a provar de canviar la societat, i els altres, demanen el vot per a ells i s´apoltronen a les institucions.

Sigui com sigui, hauríem d’aconseguir rompre amb aquesta dinàmica malaltissa. Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional. Es tracta de fer complir el que s´ha promès a les eleccions: anar més enllà, sempre en direcció a nous horitzons de progrés i llibertat per als pobles i les persones. Hauríem de fer tot el possible, a partir d´ara mateix, per no servir solament com a carn de canó de la política oficial, sinó ser els autèntics agents del canvi social. Manquen articles crítics, una autèntica coordinació dels col·lectius en lluita per a fiscalitzar aquells que diuen ser els nostres representants.

Miquel López Crespí

Declaració de la CGT davant el 30 aniversari de les primeres eleccions polítiques després de la dictadura

pobler | 14 Juny, 2007 15:24 | facebook.com

Des de CGT fem una Crida a totes les forces progressistes a aprovar, abans que acabi l'actual Legislatura, una resolució institucional declarant inacceptables les sentències pronunciades pels tribunals repressius de la dictadura franquista, doncs només així serà efectiva la rehabilitació moral i jurídica de les víctimes del franquisme i es trencarà definitivament amb el passat que lliga encara a la Democràcia amb la Dictadura. (CGT)


Declaració de CGT davant el 30 aniversari de les primeres eleccions polítiques després de la dictadura


“30 anys després i el deshonor continua”



Aquest 14 de juny, enfront del Palau de les Corts, tindrà lloc l'acte central amb el qual el Parlament espanyol commemorarà el trentè aniversari de les primeres eleccions polítiques després de la dictadura, celebrades el 15 de juny de 1977. L'acte contarà amb la presència dels representants de l'Estat, Rei, President del Govern, representants institucionals, representants polítics, a més dels polítics que van protagonitzar la Transició.

A pesar d'aquestes farses i del reaccionari revisionisme de la història de la Guerra Civil, divulgat i promogut per la dreta i el PP, cada dia és més evident que la “Transició” no va ser tan modèlica com pretenen (va ser en si mateixa una estafa). La prova: la rehabilitació moral i jurídica de les víctimes de la repressió franquista segueix sent encara l'assignatura pendent de la Democràcia instaurada per la Constitució de 1978.

Aquesta escandalosa vergonya no només és el resultat de l'acceptació de la Llei d'Amnistia de 1977, que “perdonava” als que havien lluitat per la democràcia i garantia la impunitat als responsables dels crims franquistes, sinó també la conseqüència de l'indigne comportament dels Governs successius de la Democràcia que no s'han atrevit a trencar el lligam institucional amb el règim feixista de Franco (“tot queda lligat i ben lligat”) i que, a més, han permès a la Judicatura la seva utilització com doctrina per a impedir el qüestionament de la justícia repressiva del franquisme.

Per aquest motiu no han pogut prosperar, en aquests 30 anys de Democràcia, els Recursos de revisió presentats per les famílies de les víctimes de la repressió franquista: des del cas Julián Grimau, en 1990, fins als de Granado i Delgado, Joan Peiró, Salvador Puig Antich, etc. No obstant això, ha estat gràcies a aquestes iniciatives i a l'esforç i a la labor dels grups pro revisió i a les associacions per a la recuperació de la memòria històrica que els partits progressistes han presentat iniciatives parlamentàries reivindicant l'honor de quants van sofrir repressió per defensar les llibertats que el règim franquista havien conculcat.

Així, després del triomf electoral socialista de 2004, el Govern va haver de constituir una Comissió Interministerial per a presentar una Llei de rehabilitació i reparació de les víctimes de la repressió franquista. Lamentablement, després de molts ajornaments i contràriament al promès, el Govern socialista va presentar a mitjan 2006 un avantprojecte de Llei que no només no contemplava la rehabilitació jurídica (anul·lació de sentències) de les víctimes de la repressió franquista sinó que, amb el pretext de “reconciliació” i “concòrdia”, equiparava a víctimes i botxins; a defensors de la legalitat republicana i dels avanços populars amb els colpistes. No és doncs d'estranyar que aquest projecte fos rebutjat per tots els partits, excepte el PSOE, i per tots els grups i associacions que havien propiciat tal iniciativa. I que hagi estat igualment rebutjat per col·lectius i associacions l'acord consensuat, fa més d'un mes, entre els Grup parlamentaris del PSOE i d'IU per considerar-lo encara insuficient.

És per això que des de CGT fem una Crida a totes les forces progressistes a aprovar, abans que acabi l'actual Legislatura, una resolució institucional declarant inacceptables les sentències pronunciades pels tribunals repressius de la dictadura franquista, doncs només així serà efectiva la rehabilitació moral i jurídica de les víctimes del franquisme i es trencarà definitivament amb el passat que lliga encara a la Democràcia amb la Dictadura.

No a les mentides d'una democràcia que dóna continuïtat al franquisme.

Comitè Confederal CGT

Dimecres, 13 de juny del 2007


Web Ixent

Després dels pactes: lluita contínua contra la dreta

pobler | 14 Juny, 2007 05:52 | facebook.com

Però sigui quin sigui el govern que es pugui constituir en les pròximes setmanes, el cert és que, com apuntava una mica més amunt, per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país. (Miquel López Crespí)


La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic. (Miquel López Crespí)


Després de les eleccions: la lluita contínua



Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió. Una reflexió que, com escrivia en un article anterior, voldria anar molt més enllà dels resultats obtenguts per les diverses forces que s´han presentat a l'examen de les urnes.

Ara ja sabem els resultats de la dreta, els vots i diputats que han obtengut el PSOE, UM i el Bloc. Els estats majors de tots els partits amb representació institucional comencen a fer els seus plans, analitzen les possibilitats o no de les aliances postelectorals existents. Algunes altres organitzacions hauran de romandre en l´oposició conformant-se amb els diputats i regidors que han obtengut i hauran de començar a pensar quin ha de ser el seu futur, quina política serà la necessària per a continuar el combat per a transformació de la nostra societat en un sentit progressista.

Però sigui quin sigui el govern que es pugui constituir en les pròximes setmanes, el cert és que, com apuntava una mica més amunt, per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.

La dreta ja sabem el que farà: continuarà amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.

El poble sap a la perfecció que comença una nova etapa, una etapa per la qual ja hem passat moltes vegades després de les anteriors convocatòries electorals. Els problemes no s´han solucionat pel fet d´haver anar a votar dia 27. La consecució de quotes cada vegada més i més elevades d´autogovern, d´aprofundiment de les justes exigències per tal que l´Estat espanyol reconegui el dret de les nacions que el formen a decidir el propi destí en el camí de l´autodeterminació, són fites encara per a aconseguir.

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic.

Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.

La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27. S´hauria d´avançar vers una nova i defintiva transició, recuperar els trenta anys perduts i evitar que els diputats no tornin enrere o oblidin les promeses de redreçament nacional i social.

Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. El futur hauria de ser lluny d´aquell sindicalisme de gestió que tan bé ha servit els interessos del capital i de les elits sindicals i tan poc ha servit per a acabar amb la precarietat i sinistralitat laboral.

Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.

El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.

Miquel López Crespí

El 15-J: els comunistes i les primeres eleccions del règim monàrquic. Juny de 1977 (i II)

pobler | 13 Juny, 2007 16:22 | facebook.com

La banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica


Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (i II)



Un dels locals de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) a Palma (Mallorca).

Quan els comunistes illencs (amagats sota les sigles de "Front de Treballadors" perquè pel maig de 1977 encara érem illegals) ens presentam a les eleccions ho fem per provar de sortir de la clandestinitat i, en els darrers temps, del cercle de ferro en què el franquisme reformat i l'oposició pactista ens tenien reclosos. Parlam del silenci i la marginació constants a què érem sotmesos. I el 20 de maig de 1977 els candidats oficials del "Front de Treballadors" (disfressa d'OEC) que sortim a donar la cara en el "Salón Odeón" de la barriada de Son Cladera de Ciutat som: Josep Capó, Jaume Obrador, Antonio Abarca, Martí Perelló i Miquel López Crespí. En aquell moment ja sabem que la banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic.


Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



Desembre de 1976: Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Nosaltres (a part del programa de reivindicacions transitòries que presentam) som gent de principis. Aleshores pensàvem (i pensam encara!) que els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (obrer), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen. Als Països Catalans la unitat de l'OEC es va fer amb el POUM i AC. L'agrupació d'electors es deia FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A Barcelona, el míting central del FUT tengué lloc el dia 9 de juny del 1977 amb participació de la vella guàrdia del POUM. Hi era present, fent costat als dirigents i militants d'OEC, AC i de la LCR, un dels fundadors del POUM i company de lluita d'Andreu Nin, així com antic secretari de les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI), Wildebaldo Solano. En el míting intervingueren Pau Pons (LCR), Dídac Fàbregas (OEC), els dirigents del moviment obrer basc Sabino Arana i Tomás Etxabe i diversos membres de la candidatura del FUT (Gabriela Serra, Emili Espín, Montserrat Cervera i Antonio de Alfonso). A Ciutat, com explicàvem una mica més amunt, la sortida a la llum pública dels comunistes es va fer a Son Cladera (una de els barriades de Ciutat on, gràcies a Jaume Obrador i Maria Sastre, existia una forta presència d'OEC). El periodista Joan Martorell féu una breu ressenya de l'acte. La petita nota sortí publicada a l´Última Hora del 21 de juny del 1977 i deia (entre altres coses): "Un local del barrio de Son Cladera fue el escenario elegido por el Frente de Trabajadores de las Islas para presentar a los integrantes de su cantidatura ante las próximas elecciones.

'Tras el comentario de las trayectorias personales de Ana Gomila, Jaime Obrador, Martín Perelló, Antonio Abarca, Miguel López Crespí y José Capó, integrantes de la candidatura, se habló de la necesidad de que el pueblo esté presente en las próximas elecciones... Tras ser comentado el programa electoral del Frente de Trabajadores se incidió en la necesidad de reestructuración de la economía de las Islas, haciendo especial hincapié en la importancia de socializar la industria turística, reforma fiscal y de las estructuras agrarias, todo ello en el marco de la lucha por la autonomía y el autogobierno del pueblo de las Islas. En este contexto la canidatura del Frente de Trabajadores se presenta como medio de presión para la conquista de la amnistía total y la libertad sin exclusiones para todos los partidos y organizaciones populares, reivindicando además el derecho a la autoorganización de la clase trabajadora".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Homenatge als antifeixistes assassinats pel PCE-PSUC

pobler | 13 Juny, 2007 06:41 | facebook.com

Dissabte 16 juny. Acte d'homenatge a Andreu Nin i Camilo Berneri.


Serà a les 12 horas del dissabte 16 de juny a l'exterior del Palau de la Virreina (Rambles).


Gran acte d'homenatge a Andreu Nin i Camilo Berneri.



Andreu Nin (a l'esquerra, màxim dirigent del POUM) i Wilebaldo Solano (a la dreta) en temps de la guerra civil. Andreu Nin va ser assassinat, juntament amb centenars de militans del POUM i de la CNT, pels botxins del PCE-PSUC en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona. Els hereus de l'estalinisme, el PCE a l'estat espanyol i a les Illes, han continuant demonitzant l'esquerra revolucionària i els intel·lectuals que volen recuperar la memòria històrica de l'esquerra anticapitalista durant dècades. La persecució i campanyes rebentistes de mentides i calumnies contra l'escriptor Miquel López Crespí per haver defensat la memòria dels comunistes de tendència trotsquista (OEC, LCR, POR) o els anarquistes, persecució que ha arribat a l'agressió física, és un exemple ben evident del brutal dogmatisme i sectarisme d'aquests sectors.

A iniciativa de la Fundació Andreu Nin s’ha organitzat un acte d’homenatge a Andreu Nin i a l’anarquista italià Camilo Berneri, que en tindrà lloc el dia 12-06-06 en l’entrada del Palau de la Virreina, al mateix lloc on Nin va ser raptat fa setanta anys al mig d’un campanya estaliniana contra els "trotskistes" i els "incontrolats"; es compta amb la presència de Wilebaldo Solano i d’altres testimonis de la tragèdia revolucionària; l’actriu Carme Sansa llegirà un Manifest firmat per nombroses personalitats de tot l’Estat, i actuarà la banda musical "Les Trintxeras". També estan previstos altres actes en el Vendrell, lloc de naixement d’Andreu Nin.


“Les diverses entitats socials, polítiques i culturals, així com les persones que donen el seu suport a aquest acte que pretén recordar encara que sigui tardanament el patètic i aclaparador significat assassinat d’Andreu Nin i Camillo Berneri, els més coneguts entre els molts altres que van seguir les jornades de maig de 1937 a Barcelona i en altres ciutats de Catalunya, assassinats tots ells en nom de la República, i fins i tot del socialisme. És precisament per la República i pel socialisme que creem necessari de dur a terme un gest que ja s’hauria d’haver fet el 1937, el 1938, que hauria agradat realitzar en qualsevol altra data com a expressió d’una defensa necessària de la memòria contra la calúmnia i l’oblit, com una expressió d’un drama històric sobre el qual volem projectar el sentiment emancipador que els correspon.



Camilo Berneri, el gran dirigent anarquista assassinat pels sicaris del PCE-PSUC en temps de la guerra civil

Certament, ha passat molt temps, moltes vides, però la persistència de la memòria adquireix tot el seu sentit des del moment en què tant Berneri com Nin, representen dues biografies que condensaven moltes de les virtuts més excelses del pensament lliure i del moviment obrer, dues figures de projecció universal que més allà de qualsevol debat o discrepància puntual i sempre legitima, donaven glòria al seu temps, i reforçaven els criteris de la convergència i de la unitat entre marxistes oberts i anarquistes antidogmàtics. Encara que sigui molt succintament, volem recordar alguns traços històrics que no són tot el conegut que haguessin de ser.

Andreu Nin (El Vendrell, 1892-Alcalá de Henares, 1937), mestre de professió, militant abnegat la trajectòria militant del qual es remunta a la "Setmana Tràgica", i que va destacar com a republicà federal, després com a socialista internacionalista durant la "Gran Guerra", que va ser receptari general de la CNT en els anys del pistolerisme patronal, cofundador del partit comunista, secretari de la Internacional Sindical Roja, comunista antistalinista des d’intervingut els anys vint, amic i traductor de León Trotsky, cofundador i líder del POUM amb Joaquín Maurín, conseller de Justícia de la Generalitat, reconegut traductor del rus al castellà i al català, autor d’obres de la importància d’ els moviments d’emancipació nacional i les dictadures de nostres dies. La seva mort s’inscriu en la mateixa instantània que la de la vella guàrdia bolxevic, i va ser en bona part, obra dels mateixos que van assassinar Trotsky.

Una mica més jove, Camillo Berneri (Lodi, Itàlia, 1897-1937) Camilo Berneri provenia d’una família d’intel·lectuals d’esquerres. El seu avi va ser company de Garibaldi. La seva mare una notable escriptora feminista (Camilo escriurà també un llibre sobre l’emancipació de la dona) la seva filla María Luisa serà l’autora de "Viatge a través de la utopia" Camilo va militar en les Joventuts Socialistes, fins i tot la "Gran Guerra". Després es farà un anarquista "revisionista", molt obert (Salvemini dirà d’ell: "...s’interessava de tot amb avidesa insaciable. Mentre molts anarquistes són com una casa en la qual les finestres sobre el carrer són tapiades... ell tenia obertes totes les finestres") Deixeble de Luigi Fabbri, Camilo sacrificarà la seva vocació de vida intel·lectual per la més urgent de l’acció directa. En l’exili, Berneri es va convertir en un dels enemics més actius del feixisme i el dictador mai no li va perdonar la seva obra "Mussolini en camisa".

En esclatar la guerra civil es va traslladar immediatament a Espanya i va lluitar al front d’Osca. Nomenat comissari de la columna italiana de la CNT, va publicar a Barcelona la seva revista "Guerra vaig donar Classe", en la qual Berneri afirmés que aquella era una guerra internacional, " I per tant són decisius els factors exteriors i la política internacional»; és, també una guerra de classes. Aquest llibertari "consejista" o "sovietiste", que glossa amb emoció el record de Gramsci i que defensa l’honor revolucionari del POUM, serà assassinat la nit del 5 al 6 de maig al costat del seu camarada Barbieri. Qui el va matar? Se sap que va ser detingut per una patrulla que es va identificar amb les sigles de la UGT, i que la seva mort va ser celebrada per l’estalinisme.

Amb aquest homenatge es tracta de realçar a través de dos personatges tan nostres i tan especialment emblemàtics més per les seves vides que per les seves morts, la vigència dels ideals de llibertat, igualtat i fraternitat que comprenen -inequívocament- els de la natural pluralitat en els mètodes i les vies per avançar per aquest camí, i per proclamar bé alt un "mai més" a uns mètodes que van ser tant més ignominiosa per tal com van ser perpetrades en nom de la República i del socialisme.”

Llegir 'Manifest 16 de juny':

Revolta Global

El 15-J: els comunistes i les primeres eleccions del règim monàrquic. Juny de 1977 (I)

pobler | 12 Juny, 2007 17:00 | facebook.com

Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica


Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (I)



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Quan el 2 de juliol de 1976 els carrillistes illencs, amb permís especial del governador civil, el reformista Ramiro Pérez Maura, feren el seu primer míting oficial, la premsa celebrà l'esdeveniment com a "presentació pública dels 'comunistes'". En el Teatre Balear hi parlaren na Catalina Moragues, na Francesca Bosch i en Ramón Tamames. Cal dir, emperò, que per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, aquell acte no podia representar mai la sortida pública dels "comunistes", ja que per a l'OEC, per a l'esquerra revolucionària (i hi podríem incloure dins aquesta valoració el MCI, la LCR, el PORE...), el partit de Carrillo era, a conseqüència dels seus abandonaments d'idees i principis, el grup més allunyat que hi pogués haver del comunisme (dins el camp de l'esquerra, és clar). No en parlem de quina era la nostra opinió quan, a mesura que s'anava consolidant la reforma, Carrillo anà abandonant la lluita per la república democràtica, el socialisme entès com a poder dels treballadors, el leninisme (democràcia directa, consells obrers [soviets]...), l'autodeterminació, la consolidació de la unitat sindical... Tota una llarga història d'abandonaments que feia que els comunistes mai no el poguéssim considerar un grup proper a les posicions del marxisme revolucionari. Per això, per a les organitzacions que ens reclamàvem del socialisme i la república la primera aparició oficial dels comunistes va ser la nostra, la de l'OEC (malgrat que abans ja havíem fet moltes "sortides" públiques que sovint acabaven en detencions: venda de premsa, mítings ràpids enmig del carrer, intervenció en assemblees a hotels, barris i facultats, manifestacions...). Aquesta presentació semilegal (el patrit encara no havia estat legalitzat) va ser la que reflectia la periodista Elena Checa en el diari Baleares el 21 de maig del 1977. Era una sortida pública a Son Cladera coincidint amb les primeres eleccions d'ençà de la guerra civil. Aleshores els pactes entre el franquisme reciclat i l'oposició no permeté la legalització dels comunistes (només es legalitzà el grup de Carrillo). Els altres partits comunistes (MC, POUM, AC, LCR...) ens haguérem de presentar disfressats rere les sigles de fantasmals i inexistents "Agrupacions d'electors". Però la trampa ja era feta. Els diners de la banca i el poder dels grans mitjans de comunicació (TVE, premsa, ràdio) varen ser posats al servei dels partits que acceptaven la reforma del règim i l'esquerra que acceptava la monarquia.



Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés, moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca) per haver estat a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble.

Existien tants fets d'ençà la mateixa revolució soviètica o de la guerra civil i la postguerra que ens separaven dels hereus de l'estalinisme! Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment.



Per als partits comunistes oficials l'estalinisme acabà amb la mort de Stalin i no calia fer més voltes a la qüestió. Però per a l'esquerra revolucionària que procedíem de l'Oposició Obrera a l'estalinisme, de l'herència dels bolxevics i revolucionaris soviètics, la cosa no era tan simple com pretenien els hereus del dictador de Moscou (Stalin). La manca de crítica envers aquest passat i sobretot l'actitud del PCE en temps de la transició provant de desactivar tota mena de mobilització antisistema ens repellia. La pràctica carrillista i socialdemòcrata en aquells anys arribà a cotes d'irrealisme bestials (irrealisme per a qui pogués pensar encara que PCE i PSOE volien un canvi en l'estructura de l'estat espanyol). L'antipopular Pacte de la Moncloa (1977) tornà a confirmar la tenebrosa història d'unes direccions venudes en cos i ànima a l'oportunisme més ferotge. No cal dir que exceptuam d'aquesta anàlisi el provat valor dels seus militants de base, els anònims i esforçats lluitadors contra la dictadura franquista. Aleshores ja era evident que els pactes socials més importants de la transició varen ser els de la Moncloa, que van desactivar la lluita obrera (democràcia directa i coordinació de les assemblees, "soviets" a Vitòria i altres indrets de l'Estat, unitat popular anticapitalista arreu, republicanisme i independentisme...). Posteriorment, en la mateixa línia de claudicacions davant els sectors més reaccionaris de la societat i de la patronal, tant PSOE com PCE continuaren amb la seva línia desmobilitzadora. Recordem l'Acord Nacional d'Ocupació (ANE) de l'any 1981, signat després del cop d'estat de Tejero, i l'Acord Econòmic i Social (AES) del 1984, amb Felipe González en el poder; ambdós comportaren una pèrdua decisiva de poder adquisitiu dels salaris a canvi de la promesa mai complerta de reduir l'atur. A. Van den Eyden en el seu imprescindible Petit vocabulari polític de marxisme (publicat per Edicions de 1984) explica (pàg. 110): "Fou tan desastrosa l'experiència d'aquests pactes socials, que en els tretze anys següents semblà impossible repetir-la. I quan, l'any 1997, sota Aznar, Comissions Obreres i la UGT van acordar amb la patronal una segona 'reforma laboral' que abaratàs i liberatitzàs l'acomiadament, el govern no la va firmar, per dissimular el caràcter de pacte social inspirat des del poder capitalista".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


La banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica


Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (i II)



Un dels locals de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) a Palma (Mallorca).

Quan els comunistes illencs (amagats sota les sigles de "Front de Treballadors" perquè pel maig de 1977 encara érem illegals) ens presentam a les eleccions ho fem per provar de sortir de la clandestinitat i, en els darrers temps, del cercle de ferro en què el franquisme reformat i l'oposició pactista ens tenien reclosos. Parlam del silenci i la marginació constants a què érem sotmesos. I el 20 de maig de 1977 els candidats oficials del "Front de Treballadors" (disfressa d'OEC) que sortim a donar la cara en el "Salón Odeón" de la barriada de Son Cladera de Ciutat som: Josep Capó, Jaume Obrador, Antonio Abarca, Martí Perelló i Miquel López Crespí. En aquell moment ja sabem que la banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic.


Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



Desembre de 1976: Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Nosaltres (a part del programa de reivindicacions transitòries que presentam) som gent de principis. Aleshores pensàvem (i pensam encara!) que els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (obrer), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen. Als Països Catalans la unitat de l'OEC es va fer amb el POUM i AC. L'agrupació d'electors es deia FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A Barcelona, el míting central del FUT tengué lloc el dia 9 de juny del 1977 amb participació de la vella guàrdia del POUM. Hi era present, fent costat als dirigents i militants d'OEC, AC i de la LCR, un dels fundadors del POUM i company de lluita d'Andreu Nin, així com antic secretari de les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI), Wildebaldo Solano. En el míting intervingueren Pau Pons (LCR), Dídac Fàbregas (OEC), els dirigents del moviment obrer basc Sabino Arana i Tomás Etxabe i diversos membres de la candidatura del FUT (Gabriela Serra, Emili Espín, Montserrat Cervera i Antonio de Alfonso). A Ciutat, com explicàvem una mica més amunt, la sortida a la llum pública dels comunistes es va fer a Son Cladera (una de els barriades de Ciutat on, gràcies a Jaume Obrador i Maria Sastre, existia una forta presència d'OEC). El periodista Joan Martorell féu una breu ressenya de l'acte. La petita nota sortí publicada a l´Última Hora del 21 de juny del 1977 i deia (entre altres coses): "Un local del barrio de Son Cladera fue el escenario elegido por el Frente de Trabajadores de las Islas para presentar a los integrantes de su cantidatura ante las próximas elecciones.

'Tras el comentario de las trayectorias personales de Ana Gomila, Jaime Obrador, Martín Perelló, Antonio Abarca, Miguel López Crespí y José Capó, integrantes de la candidatura, se habló de la necesidad de que el pueblo esté presente en las próximas elecciones... Tras ser comentado el programa electoral del Frente de Trabajadores se incidió en la necesidad de reestructuración de la economía de las Islas, haciendo especial hincapié en la importancia de socializar la industria turística, reforma fiscal y de las estructuras agrarias, todo ello en el marco de la lucha por la autonomía y el autogobierno del pueblo de las Islas. En este contexto la canidatura del Frente de Trabajadores se presenta como medio de presión para la conquista de la amnistía total y la libertad sin exclusiones para todos los partidos y organizaciones populares, reivindicando además el derecho a la autoorganización de la clase trabajadora".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

El Bloc aconsegueix fer perdre la majoria absoluta al PP

pobler | 12 Juny, 2007 09:47 | facebook.com

Els tres objectius principals del Bloc s´han aconseguit a la perfecció. El partit de Grosske i Rosselló ha evitat l´extraparlamentarisme, el PSM ha mantengut part de la seva representació institucional i el PP ha perdut la majoria absoluta. Tres importants objectius que s´han de valorar en el moment de fer les anàlisis pertinents dels resultats electorals. (Miquel López Crespí)


Victòria en la derrota: el Bloc aconsegueix fer perdre la majoria absoluta al PP



Pere Muñoz, l´exdirigent del PSM, en una anàlisi feta recentment i incidint en la derrota del Bloc a Palma, escrivia: “El Bloc ha perdut uns 15.000 vots de mitjana, però el gran esclat ha estat a Palma, on ha passat de 5 a 2 regidors”.

Si haguéssim d´analitzar els resultats electorals del Bloc tenint en compte solament el nombre de vots, diputats o regidors obtenguts dia 27 de maig, la conclusió lògica seria parlar d´un fracàs prou important. En efecte, analitzat des d´aquesta perspectiva, el Bloc hauria minvat molt en nombre de càrrecs públics electes. De quinze que en tenia davalla a nou. Com diu el web Ixent, portaveu d´un sector molt important de l´esquerra alternativa de les Illes, i com confirmen els resultats electorals, el Bloc per Mallorca ha perdut un diputat al Parlament; és a dir, dels cinc que hi tenia, s´ha quedat amb quatre. Per tant, com diu el redactor d’Ixent, el Bloc no ha sumat els vots que havien fet anteriorment els quatre partits que integren la coalició. Pel que fa als resultats del Bloc al Consell Insular de Mallorca, tothom sap que ha perdut dos consellers dels cinc que hi tenia; per tant s´ha quedat amb tres i tampoc no ha sumat els vots ni els suports que havien fet anteriorment els partits que integren la coalició electoral anant per separat.

Recordem que l´any 2003 el PSM-EN (Mallorca) tenia tres diputats amb un 9% dels vots i l´havien votat 30.964 ciutadans i ciutadanes. El partit d´Eberhard Grosske i Miquel Rosselló, unit a la fracció dels Verds de Miquel Àngel Llauger, va treure 19.050 vots i dos diputats, és a dir un 5,5% del vot. ERC va treure 1.667 vots, un 0,4 % dels emesos. En total, quan les quatre formacions abans esmentades es presentaren per separat a les eleccions, obtengueren 51.681 sufragis, el 15% de l´electorat. Ara, units, han davallat aquest percentatge i no han sumat res. Ans al contrari, perden 14.284 vots a la llista del Parlament, un 27,6% del seu electorat i 16.404 vots al Consell, la qual cosa significa que han deixat pel camí el 31,7% dels votants.

La davallada més important ha estat en la llista a l´Ajuntament de Ciutat, on el Bloc per Palma, ha perdut tres regidors dels cinc que hi tenia i s´hi ha quedat amb dos. Aquí, novament, el Bloc no ha sumat els vots dels partits que el formaven ja que, dels 25.832 vots obtenguts per separat entre EU-Verds, PSM i ERC, el 16, 80 dels electors, s´ha passat a 11.723 vots. Tot plegat significa que el Bloc ha perdut 14.105 votants a Palma, el 54,60 de l’electorat. Un fracàs que, evidentment, ningú no pot amagar ni dissimular.

Pere Muñoz, l´exdirigent del PSM, en una anàlisi feta recentment i incidint en la derrota del Bloc a Palma, escrivia: “El Bloc ha perdut uns 15.000 vots de mitjana, però el gran esclat ha estat a Palma, on ha passat de 5 a 2 regidors”. Pere Muñoz passa posteriorment a analitzar les davallades del Bloc a Son Ferriol, Can Pastilla, es Coll, es Molinar i Pere Garau. L´exdirigent del PSM afirma: “No hi estic content en absolut, però queda demostrat que el Bloc a Palma no ha sumat perquè ha fet que molta gent i agrupacions del PSM deixassin d´actuar”. I acaba dient: “queda demostrat que no tots els votants del PSM i d´EU comparteixen el projecte Bloc”.

Cal dir, i ho he deixat escrit en altres articles, que només compartesc en part les afirmacions de Pere Muñoz. Evidentment, els números són els números i no es pot amagar la davallada electoral. Ara bé, molts dels nostres analistes obliden els motius reals pels quals es va crear el Bloc. I crec que s´haurien de tenir ben presents si volem encertar en les valoracions que podem anar fent. El Bloc na néixer, i també hem escrits molts d’articles al respecte, per provar d´evitar l´extraparlamentarisme d´EU-Verds, que amb el seu migrat 5,5% eren a punt de restar fora de les institucions. També, no s’hauria d´oblidar, per fer menys evident la previsible davallada electoral del PSM després de totes les crisis i escissions patides per aquest partit. La darrera raó per a la constitució de la plataforma electoral era aconseguir batre la majoria absoluta del PP per a provar d 'obrir la via a un nou Pacte de Progrés a les Illes. Els tres objectius principals del Bloc s´han aconseguit a la perfecció. El partit de Grosske i Rosselló ha evitat l´extraparlamentarisme, el PSM ha mantengut part de la seva representació institucional i el PP ha perdut la majoria absoluta. Tres importants objectius que s´han de valorar en el moment de fer les anàlisis pertinents dels resultats electorals.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (12-VI-07)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS