Administrar

Els jacobins mallorquins i la lluita contra els borbons: la novel·la històrica catalana de Mallorca

pobler | 31 Maig, 2007 19:46 | facebook.com

Presentacions a València, Vinaròs i Castelló


Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana. (Miquel López Crespí)


Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)



Robespierre

La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)


Presentacions a València, Vinaròs i Castelló


L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

Literatura llibertària i memòria històrica: les novel·les de la guerra civil (V)

pobler | 31 Maig, 2007 16:16 | facebook.com

Núria i la glòria dels vençuts: el desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.


Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. (Pere Rosselló Bover)



Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.


Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.


Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.


La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.


Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.


Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.


l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.


Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!


Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).


Grosske, Biel Barceló, López Crespí, Pere Muñoz i Llorenç Buades analitzen els resultats electorals del 27 de Maig

pobler | 31 Maig, 2007 11:26 | facebook.com

EBERHARD GROSSKE: UNA SITUACIO APASSIONANT.



Eberhard Grosske

grosske | 28 Maig, 2007 09:33


Començam el dia 28 amb una situació complicada i apassionant.


El PP fa el mateix percentatge que el 2003 però no ha aconseguit cap dels seus objectius electorals: no manté la majoria absoluta a Eivissa i Balears, ha perdut la de Palma (per primera vegada en 16 anys!) i no ha obtingut ni la de Mallorca ni la de Menorca

Han gastat una doblerada, tenen una influència mediàtica impresionant (inclosa IB3), tenen un partit que és una tanqueta, tenen un munt de vot captiu... però és evident que les Illes no són Madrid ni el Pais Valencià.

Com utilitzarà UM el seu manat de claus?. Dificil predir-ho. Per segona vegada - la primera fou el 92 - Munar ha sentit que el PP volia la seva destrucció i això la pot convidar a tornar a castigar el PP i intentar baixar-li definitivament els fums i garantir que mai més tendrà la maquinària del PP amenaçant la seva supervivència.

Malgrat que en Matas estigui disposat a donar-li tot tipus de garanties i a enviar n'Inda de corresponsal de guerra a l'Orient Mitjà, també és cert que la línia dura del PP és molt potent; Cirer i Estaràs són reconegudes antiuemites i Calvià - la derecha sin complejos, que diu n'Inda - ha obtingut uns magnífics resultats. El PP estatal, per la seva banda, ha guanyat les eleccions municipals al conjunt de l'Estat (en nombre de vots) i això reforça als que creuen que el PP, tard o d'hora, pot conquerir definitivament les Balears practicant una política "sin complejos".

Jo crec que hi ha condicions objectives per arribar a majories de progrés i defensaré fermament que s'avanci en aquesta línia, sobre tot perquè, en aquests moments, és quan més ens hem d'enrecordar de la gent - moltíssima - que espera canvis i que ha votat canvi... però també som conscient que a UM li fa una peresa infinita tornar a girar el timó i pactar amb l'esquerra: uns pesats que s'encaparroten en parlar tot lo dia de política i de programes.

Per tant, tots els escenaris estan oberts - des de majories diverses fins a governs en minoria passant per fòrmules diverses segons de quina institució es tracti. Una situació realment apassionant.

PS Del Bloc i els seus resultats només dues notes: Bé al Parlament i el Consell on s'aguanta el tiró del PSOE i el Bloc és la tercera força política i més malament a Palma on, malgrat ser també la tercera força, el Bloc ha obtingut pitjors resultats que al conjunt de Mallorca en les votacions al Parlament i el Consell i, especialment, a la candidatura municipal que jo encapçalava.

La comparança amb els resultats del 2003 - on EU-EV i PSM anaven per separat és fotuda però l'exercici correcte - i molt difícil de fer - és comparar amb el que s'hagués tret anant el 2007 per separat

Grosske. Bloc personal (28-V-07)

UN ANALISI DE LES ELECCIONS I DEL FUTUR IMMEDIAT


bielbarcelo | 29 Maig, 2007 10:21


Quatre notes sobre els resultats i els possibles pactes:

Els 4 diputats obtinguts pel Bloc al Parlament, han estat claus per impedir la majoria absoluta del PP. En el Consell de Mallorca hem quedat a una dècima del quart conseller. A Palma és a on els resultats han estat pitjors.

En canvi a municipis grans com Manacor, sa Pobla, Llucmajor, Felanitx,.. el Bloc ha obtingut bons resultats.

La realitat és que hem quedat per davall de les espectatives, en bona part per l'estirada del vot del PSOE i en part també per la diversitat de candidatures municipals que presentàvem (BLOC, PSM, EU-EV, ERC, INDEPENDENTS, coalicions progressistes,...).

Així i tot cal recordar que som la tercera força política a Mallorca, i amb Eivissa pel Canvi i PSM-Verds de Menorca, també la tercera força política de les Illes Balears, per tant, una força necessària en qualsevol possibilitat de canvi a la política de Mallorca i de les Illes Balears.

Ara s'obren dues possibilitats: continuar amb un govern que segueixi amb les polítiques destructores del territori, regressives socialment i amb pràctiques corruptes, o conformar per tot allà on es pugui, governs progressistes i nacionalistes, que plantegin una regeneració democràtica.

La gent ha votat canvi: tots els consells poden tenir governs progressistes: Formentera, Eivissa i Menorca, segurs, Mallorca pendent de pactes.

Els possibles pactes progressistes passen per un programa clar de defensa del territori, de polítiques socials avançades i de compromisos de finançament, i que siguin pactes equilibrats, i amb equips de govern que representin les majories.

Blog de Biel Barceló


El BLOC ha perdut les eleccions. Quina és la solució ?


Per Llorenç Buades Castell


El BLOC tal com s’ha construït ha fracassat. No es poden amagar els mals resultats, ni adornar amb històries poc convincents que es fabriquen per part de les direccions polítiques per tal d’assegurar la supervivència en els càrrecs. La responsabilitat del fracàs del BLOC és de les seves direccions polítiques,que han bastit una entitat amb una estructura piramidal fonamentada en el repartiment de càrrecs.

El Bloc ha minvat considerablement el nombre de càrrecs públics electes: davalla de 15 a 9:

Ha perdut sis dels quinze càrrecs públics institucionals que tenia (5 diputats + 5 consellers + 5 regidors a Palma).

Se'n queda 9 (nou) solament (4 diputats + 3 consellers + 2 regidors a l'Ajuntament de Palma).


BLOC PER MALLORCA

al Parlament:


·Ha perdut un diputat. Dels 5 que hi tenia, s'ha quedat amb 4

· No ha sumat els vots que havien fet anteriorment els 4 partits que l'integren

· No ha aconseguit llevar al PP la possibilitat de governar

El BLOC PER MALLORCA

al Consell:


· Ha perdut dos consellers. Dels 5 que hi tenia, s'ha quedat amb 3.

· No ha sumat els vots que havien fet anteriorment els 4 partits que l'integren

· No ha aconseguit llevar al PP la possibilitat de governar


El BLOC PER PALMA

a l'Ajuntament:


· Ha perdut tres regidors. Dels 5 que hi tenia, s'hi ha quedat amb 2

· No ha sumat els vots dels seus partits: no solament no ha sumat els vots que feren els 4 partits l'any 2003, sinó que n'ha restat un bon grapat de milers

· No ha servit per llevar la majoria del PP a Cort: és clar i evident que qui la hi ha llevada no poden ser aquells partits polítics (BLOC) que, lluny de guanyar-ne qualcun, n'han perdut tres, d'escons

· Ha engreixat UM: els vots que no ha obtengut el Bloc no solament han servit per engreixar PSOE i l’abstenció, també han engreixat UM on han anat a parar bona part dels vots d'antics votants d'algun dels partits del Bloc

· Ha contribuït al manteniment de la dreta a Cort: en perdre vots dels seus propis partits -nacionalistes!- i fer-los anar cap a UM


Per què ha fracassat el BLOC ?


Tots i totes entenem que la unitat de l’esquerra és necessària , però també és necessari que que les persones que la fan possible tenguin un projecte polític comú i un programa assolible pel conjunt de les que posen en marxa el projecte.

Aquest projecte comú ha fallat per la seva concepció piramidal i perquè la transversalitat que ha de tenir una esquerra al dia d’avui no hi és en el pensament de les bases dels diferents partits que integren un BLOC bastit des de l’oportunisme de les seves direccions.

Les persones que es mouen en la base social d’Esquerra Unida són republicanes espanyoles i són poques les persones que comparteixen el criteri de la lluita per la llengua, l’autodeterminació, i encara menys un projecte independentista com pugui tenir Esquerra. Cap d’aquests elements és prioritari per a la base social d’Esquerra Unida.

La base social d’Esquerra Unida és més propera al PSOE que al PSM o a ERC. Les diferències amb el PSOE es refereixen a les pràctiques en relació a qüestions socials com puguin ser les contrareformes laborals, però l’evolució d’Esquerra Unida cap a la dreta i l’acceptació cada vegada major de les reformes laborals fa que les distàncies entre EU i PSOE siguin menors.

La prioritat per la llengua , la cultura i els drets nacionals és el fonament de la base social del PSM i d’ERC. Entre el PSM i ERC hi ha més diferències en les direccions que en les bases. Aquesta divisió es fonamenta en l’aliança del PSM amb CIU i ,en que el PSM ha volgut sempre monopolitzar l’espai del nacionalisme a les Illes Balears i impossibilitar altres opcions possibles com l’existència d’Esquerra. D’altra banda, les distàncies entre la part del PSM que ha derivat en Entesa són molt menors amb UM que amb EU i Verds, com s’ha demostrat. I encara queden moltes persones al PSM més properes a UM que a Esquerra Unida, i així ho demostra la pressió existent en bona part de les bases pels pactes amb Unió Mallorquina. Aquest fet il·lustra que les qüestions socials passen a un segon plànol en la valoració de la base social del PSM i que fins i tot la qüestió territorial, que seria el punt més fàcil d’assolir en comú per les diferents formacions que integren el Bloc podria ser moneda de canvi per tal d’arribar als pactes.

Les diferències en les bases socials dels diferents partits són fonamentals per entendre que una part dels votants i jo diria també que antics quadres d’Esquerra Unida ha fet opció pel PSOE i per la CTD del castrista Tomeu Sancho.

El BLOC és un pacte incoherent perquè no surt de la base. Aquesta incoherència s’expressa en que a molts de pobles no ha existit cap voluntat d’unir-se fins a l’absurd de que persones que competien als pobles anaven en les mateixes llistes al Consell o al Parlament.

Aquest fet, absurd, significa que ni les bases dels partits assoleixen la voluntat de les seves direccions, ni tampoc les seves bases electorals.

En l’espai polític actual és molt més fàcil articular una formació política al voltant del PSOE, EU,Verds, que l’actual configuració del BLOC, perquè allò que més trenca el BLOC és la diferència de projecte nacional. El cas d’ICV-Verds, com a complement del PSC és l’exemple més clar. La possibilitat d’unir ICV-Verds amb ERC és tan difícil com el que s’ha volgut fer aquí amb el BLOC. Seria desitjable el creixement d’ aquesta transversalitat que volen projectar les direccions del BLOC, però ara mateix les seves bases militants i electorals han d’escurçar moltes diferències.

Ara mateix la lògica dels espais electorals a Mallorca es determina per dues realitats diferenciades, EU-Verds i PSM-Esquerra. Al voltant d’EU i Verds encara hi ha dos element minoritaris de fragmentació: els anticapitalistes residuals encara presents dins Esquerra Unida i que no volen cap pacte amb la dreta, es digui UM o PP, i els Verds més fonamentalistes que coincideixen per diferents raons amb els anticapitalistes en aquest aspecte.

Dins el PSM i ERC, que poden compartir l’espai socialdemòcrata en comú i majoritari dins Esquerra Unida, i ha un element pertorbador,UM que ara mateix és un element prou atractiu per aquells i aquelles que volen fer el viatge cap al centre.

Aquestes diferències han de sortir a escena en el període que s’obri ara, i de la seva resolució dependrà el futur de l’esquerra.

Web Ixent (L´Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


En el manifest de suport al Bloc, els ciutadans i ciutadanes que ho signàrem demanàvem avanços en el procés aturat de normalització lingüística i fèiem menció especial a l´atac sistemàtic que la dreta realitzava als serveis públics essencials, en particular l´ensenyament i la sanitat. El Bloc també era una provatura per a evitar la fragmentació electoral, superar els entrebancs antidemocràtics de la Llei d´Hondt i defugir, fos com fos, l´extraparlamentarisme que amenaçava de treure de les institucions EU, Verds i PSM. (Miquel López Crespí)

Els resultats electorals del Bloc


Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Bartomeu Carrió

Algú podrà dir que esperava més, que no basta el que s´ha aconseguit, que s´haurien d´haver superat els resultats que, en les eleccions anteriors, havien obtingut els partits del Bloc per separat. No cal dir que tots aquells ciutadans i ciutadanes que hem donat suport actiu a les forces progressistes de les Illes voldríem que s´haguessin obtinguts millors resultats. Qui ho pot dubtar? Però hem de tocar de peus a terra. El problema essencial amb què s’enfrontaven les forces nacionalistes d´esquerra, ecologistes i republicanes aglutinades en el Bloc abans de les eleccions era, no ho hem de perdre de vista, resistir el millor que es pogués l´atac ferotge del bipartidisme regnant. En la situació actual, quan tot afavoreicx el bipartidisme PP-PSOE i els partits petits tipus UM, per exemple, necessiten milers d´euros per a aguantar, els resultats del Bloc, sense els diners de què han disposat PP, PSOE i UM, són una fita a tenir en compte.

Per valorar com pertoca, objectivament, els resultats electorals del Bloc també caldria recordar la difícil situació interna de cada un dels partits que conformen aquesta aliança. Les davallades electorals d’EU i del PSM (aquest darrer partit havia perdut el 22% del seu electorat i dos diputats en dues eleccions); la contínua crisi dels Verds, els enfrontaments entre membres de les tendències que seguien, uns a Margalida Rosselló, altres a Miquel Àngel Llauger amb l´acostumada sagnia de militants quan s’esdevenen aquestes situacions; i, per si mancava encara alguna cosa a afegir, també hauríem de recordar el greu problema derivat de l´escissió nacionalista que dóna lloc a la creació d´una nova organització política: Entesa per Mallorca. Un grup que no ha presentat candidats a les autonòmiques però que ha representat una sagnia de militants i d´imatge pública a l´organització de Gabriel Barceló. Que l´antic candidat del PSM a les autonòmiques, l’exbatle de Santa Eugènia, Mateu Crespí, hagi estat fitxat per Maria Antònia Munar i vagi en el lloc número 6 de la llista d´UM al Consell de Mallorca, tampoc no era cap ajut per a la coalició.

I, per ser conscients del darrer entrebanc plantejat a la coalició, pensem en la tardana incorporació d´ERC al Bloc. Fet que, evidentment, tampoc no facilità gens ni mica la tasca de bastir amb temps la plataforma electoral. ERC va estar dubtant d´entrar al Bloc des de l´octubre de 2006 fins a poques setmanes abans de començar la campanya.

He volgut recordar aquests fets perquè si no ho fem no es poden valorar com pertoca els actuals resultats. Que hom hauria volgut veure més diputats, més regidors, més vots, més poder per a condicionar d´una manera progressista la política de les Illes? És evident. Però si tenim en compte els greus entrebancs que, per a qualsevol força política, significa el que hem comentat més amunt, es podran valorar amb més objectivitat els resultats obtenguts.

Per a ningú no és un secret que del que es tractava era de resistir l`endemesa del bipartidisme, aconseguir un nombre raonable d´escons, recuperar forces i, a partir del fet que significava aquesta consolidació, provar d´albirar el proper futur amb una mica de calma. Si, a conseqüència d´una pujada espectacular del PSOE, els diputats de Bloc servien per a capgirar la situació i avançar en el camí de la reedició d´un nou Pacte de Progrés, molt millor encara. La majoria dels dirigents del Bloc, partidaris de la reedició d´un Pacte de Progrés sense els errors del passat, eren entestats en aquesta batalla: aguantar l´envestida de la dreta i del vot útil de l´esquerra al PSOE i, si els resultats eren prou favorables, aconseguir treure el PP del poder per a iniciar la reconstrucció del país malmès aquests darrers anys per la voracitat d’especuladors i encimentadors.

Per això mateix, les plataformes constituïdes per a donar suport al Bloc insistien a aturar l´actual destrucció ambiental, que amenaça el futur, el benestar i la personalitat del nostre poble. En el manifest de suport al Bloc, els ciutadans i ciutadanes que ho signàrem demanàvem avanços en el procés aturat de normalització lingüística i fèiem menció especial a l´atac sistemàtic que la dreta realitzava als serveis públics essencials, en particular l´ensenyament i la sanitat. El Bloc també era una provatura per a evitar la fragmentació electoral, superar els entrebancs antidemocràtics de la Llei d´Hondt i defugir, fos com fos, l´extraparlamentarisme que amenaçava de treure de les institucions EU, Verds i PSM.

I, talment com hem indicat una mica més amunt, els resultats actuals no són gens desfavorables a les forces progressistes.

A partir d´aquests resultats, consolidada l’opció que per a un important sector de l´electorat de Mallorca ha presentat i representa el Bloc, les forces que signaren la coalició a patir d´ara hauran de mesurar cada un dels passos que fan. Un gran sector de votants, la majoria dels quals en sintonia amb l´esquerra alternativa, aniran demanant, a part del compliment del programa, una clarificació dels objectius del Bloc. Els dirigents del Bloc... es conformaran amb els resultats obtenguts i tornàrem la rutina acostumada o, com espera la gent, aquests resultats seran l´inici d´una nova època per a l´esquerra nacionalista de les Illes?

Som molts els que hem defensat públicament la creació i consolidació d´una nova força política illenca semblant al que significa el Bloc Nacionalista Gallec. Una organització de nou tipus –el Bloc en podria ser l´embrió- que, aglutinant totes les tendències progressistes existents a les Illes, vagi molt més enllà de la simple consecució d´uns escons i uns regidors i es converteixi en una eina eficient per al canvi i la transformació de la nostra terra.

Miquel López Crespí


Diari de Balears: 27-M: Bloc


Per Pere Muñoz



Pere Muñoz

El Bloc ha perdut uns 15.000 vots de mitjana, però el gran esclat ha estat a Palma, on ha passat de 5 a 2 regidors. Anem a analitzar-ho. A Son Ferriol, on hi havia una agrupació forta del PSM que ara ja no hi és, el Bloc ha perdut 330 vots. A Can Pastilla, es Coll i es Molinar, on hi havia una agrupació forta del PSM que ara ja no hi és, el Bloc ha perdut 750 vots. A Pere Garau, on el PSM -com a les altres dues barriades anteriors- tenia molta gent fent feina i on el grup municipal havia fet especial incidència, el Bloc ha perdut més de 1.000 vots. Són només alguns exemples. No hi estic content en absolut, però queda demostrat que el Bloc a Palma no ha sumat perquè ha fet que molta gent i agrupacions del PSM deixassin d'actuar. Fins i tot a Sant Jordi s'han perdut uns 200 vots, els mateixos que s'han perdut a Son Sardina.

El candidat Grosske (que encara no ha dimitit), a més, no es prodiga pels barris, trepitja poc el carrer, i per un candidat municipal això és fonamental no només en campanya sinó els quatre anys. Per fer un paper digne a unes eleccions cal treballar i el PSM ho va fer i per això la feina de la legislatura i les enquestes pròpies li donaven per al 2007 els dos regidors que ha aconseguit el Bloc. En qualsevol cas, queda demostrat que no tots els votants del PSM i d'EU comparteixin el projecte Bloc. No només s'han perdut els vots dels que varen fugir. A més, Entesa no s'ha presentat, i s'han perdut milers de vots. Potser tot plegat convé replantejar el projecte i escoltar persones com Sebastià Serra, amb una llarga experiència municipal.

Diari de Baleares (31-V-07)


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS