Administrar

27 de Maig: el nou pacte PSOE-UM

pobler | 21 Maig, 2007 19:04

Munar sempre és la núvia desitjada per tots els que li fan la cort. I cal recordar -a vegades sembla que la gent té amnèsia històrica-, que, quan Munar va fer governar l’esquerra oficial no hi havia cap atac ni del PSM i d’EU contra ella. Ben al contrari; els màxims teòrics de l’experiència progressista de “centreesquerra”, enamorats dels càrrecs de què gaudien gràcies precisament a Maria Antònia Munar, escrigueren nombrosos articles i reports enlairant fins als núvols ”la nova experiència illenca”. “Experiència històrica” que era posada com a exemple a seguir a tot l’estat. Altres, més exagerats encara, la posaven com a exemple per a Europa i el món.

Vet aquí la diversitat de valoracions polítiques que es poden fer quan una persona és en nòmina oficial i trepitja moqueta o bé quan és llançada a les “tenebres exteriors”, la feina professional quotidiana, a què es dedica la majoria dels mortals. (Miquel López Crespí)


El Pacte PSOE-UM



Maria Antònia Munar, la núvia estimada per l'esquerra oficial entre els anys 1999-2003 quan governaren gràcies als tres diputats que tenia UM. Aleshores UM era la "peça bàsica" d´una experiència política de "centreesquerra", "exemple europeu i mundial" d'aliança progressista.

La hipotètica repetició d’un Pacte de Progrés no serà, pel que sembla, ni molt manco com el que hi hagué a les Illes entre els anys 1999 i 2003. Pel que s’ha filtrat de les converses entre Francesc Antich i Maria Antònia Munar, els acords quant al “poder a repartir” entre els socis més petits d’aquesta hipotètica coalició no tendrien res a veure amb un recent passat que, i tothom ho recorda a la perfecció, Esquerra Unida i el PSM disposaven de diverses conselleries (Treball i Benestar Social, EU; Agricultura i Educació, el PSM). Fins i tot, en el moment més àlgid de les negociacions entre els partits del Pacte, i quan UM no volia compartir el poder amb el PSM al Consell de Mallorca, Mateu Morro, en una hàbil negociació, fent valer la força dels vots i els diputats de l’esquerra nacionalista, obligà els Antich-Munar a cedir important àrees de poder als nacionalistes d’esquerra.

Tot això s’hauria acabat en una possible repetició del Pacte, si els vots que treguin el PSOE i UM en permeten la reedició. Tothom diu, i fins i tot s’ha escrit als diaris, que el paper de la coalició PSM-EU seria solament de suport exterior al pacte Munar-Antich i que tan sols hi hauria alguna direcció general a repartir, però res de conselleries com en el passat. Una simple “pedrea”, ha escrit un conegut columnista mallorquí.

La possible duresa de l’expresident Francesc Antich i de Maria Antònia Munar vendria donada per una anàlisi d’ambdues formacions en la qual valoren de forma quasi idèntica els problemes que hi hagué entre 1999 i el 2003. Errors que atribueixen a la manca de connexió entre les diferents àrees de govern i que, finalment, acabaren amb l’experiència progressista de centreesquerra, com li agrada definir el Pacte a Maria Antònia Munar, qui, com explica arreu sempre, “és en política per a moderar els extrems dreta-esquerra”. Quant als Verds, en crisi contínua d’ençà que Margalida Rosselló i Jordi López s’enfrontaren a la política d´unió de Llauger amb EU, són i han estat sempre el dimoni de Munar. Però ara ja no els té en compte; i si una persona roman atenta als debats del Consell de Mallorca comprovarà, basta veure-ho per televisió, com la presidenta del Consell ha perdut tota mena de control en les seves intervencions quan es tracta d’atacar Esquerra Unida-Verds. Ara fins i tot s’atreveix a ficar l’espasa fins al cor dels nostres amics del PSM. Recordeu el brutal atac a què va ser sotmès Antoni Alorda en el darrer debat televisat, en acusar-lo sense cap mirament de “col·laboracionista amb l’extrema dreta”. Crec que mai els electors mallorquins havien assistit a un atac tan ferotge a un polític experimentat com és Antoni Alorda. El grau de verí que descarregà Maria Antònia Munar damunt les pobres espatlles d’Alorda era semblant al que des de temps immemorial dedica a la residual Margalida Rosselló o als representants d’Esquerra Unida.

Potser és precisament aquesta extremada virulència de les intervencions de Maria Antònia Munar contra el que anomena despectivament “els petits” el que pot posar en perill una hipotètica repetició d´un pacte progressista a les Illes. Maria Antònia Munar oblida sovint que ella també és “petita” i que no solament poden perdre vots i diputats els membres de la coalició PSM-EU. UM també es podria veure afectada, i molt, per aquest avenç i consolidació del bipartidisme PP-PSOE que, amb el control de tots els mitjans de comunicació, amenaça amb desertitzar la vida política de les Illes i de l’estat.

Francesc Antich ha sabut ser sempre molt més comprensiu i dialogant amb tots aquells que Munar no respecta. Tothom sap molt bé com han estat i són de bones les relacions entre el PSOE i Eberhard Grosske, per posar un exemple de qui, com a Joan Saura al Principat, alguns sectors progressistes tenien, quan Grosske era conseller de Treball, com “el millor gestor dels socialistes”. Fins quan Francesc Antich mantendrà aquesta relació amb Esquerra Unida i la bossa de vots que representa un aliat tan fidel com Eberhard Grosske?

A Maria Antònia Munar sempre li ha agradat jugar fort caigui qui caigui; i, pel que diu la gent que sap de què van les converses PSOE-UM, ben cert que no cedirà un centímetre a cap mena d’exigència procedent de la coalició PSM-EU. Tanmateix no ignora que, si no es concretàs el pacte amb el PSOE com ho va fer en la legislatura 1999-2003, pot provar de repetir l’actual pacte amb el PP si aquest no treu majoria absoluta.

Munar sempre és la núvia desitjada per tots els que li fan la cort. I cal recordar -a vegades sembla que la gent té amnèsia històrica-, que, quan Munar va fer governar l’esquerra oficial no hi havia cap atac ni del PSM i d’EU contra ella. Ben al contrari; els màxims teòrics de l’experiència progressista de “centreesquerra”, enamorats dels càrrecs de què gaudien gràcies precisament a Maria Antònia Munar, escrigueren nombrosos articles i reports enlairant fins als núvols ”la nova experiència illenca”. “Experiència històrica” que era posada com a exemple a seguir a tot l’estat. Altres, més exagerats encara, la posaven com a exemple per a Europa i el món.

Vet aquí la diversitat de valoracions polítiques que es poden fer quan una persona és en nòmina oficial i trepitja moqueta o bé quan és llançada a les “tenebres exteriors”, la feina professional quotidiana, a què es dedica la majoria dels mortals.

De totes maneres, i en referència a la voluntat de PSOE i UM de concretar un pacte diferent del de 1999-2003, hi ha dos problemes essencials a tenir en compte perquè s’arribi a fer realitat. El primer problema serà comprovar si el PSOE fa la pujada que la direcció espera i si UM també augmenta abastament la seva minsa representació institucional. Així i tot, encara s’hauria d'aconseguir que la coalició PSM-EU mantengués un nombre adequat de representants. I també hauríem de veure si aquesta coalició es conformaria amb un paper secundari, de comparsa, en el pacte Antich-Munar. El simple repartiment d´un parell de càrrecs de segona o tercera categoria bastaria per a tenir callats “els petits”, com els anomena Munar?

No ho sabem ni ho podem endevinar. Seran els vots els qui, amb l’èxit d´uns partits i el fracàs d´uns altres, determinaran les passes que s’aniran fent després de les eleccions. Per ara l´únic que se sap cert de les negociacions entre el PSOE i UM és que el paper que reserven a la coalició PSM-EU és de simple subordinació.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (24-I-07)

Literatura llibertària i memòria històrica: les novel·les de la guerra civil (IV)

pobler | 21 Maig, 2007 16:47

Mallorca 1936: un gran cementiri sota la lluna.


Les Illes i la guerra civil: L'Amagatall


Per Albert Toledo Oms, crític literari de la revista La Aurora



La novella que ens ocupa té una estructura que fa la seva lectura fàcil i amena, apta per a llegir al metro o a l'autobús, en qualsevol moment. Està composat de petits capítols de cinc o sis pàgines, escrits en la bella variant catalana de les Illes.

De manera novellada, però amb un estil proper al diari, davallem a la barbàrie medieval que significà l'ascens del feixisme a la Península i, particularment, a les Illes Balears. Amb el pretext de l'ocultament del protagonista (un republicà) per evitar una mort segura, es relaten els fets de l'època; abans i després d'aquell fatídic 19 de juliol de 1936 que comportà un retrocés social i econòmic que encara estem pagant avui en dia.

Amb una gran sensibilitat (no per això allunyant-se d'un gran rigor històric) López Crespí aconsegueix submergir el lector en uns fets on es pot palpar la brutalitat, la violència, l'odi, la fúria, la destrucció, les tortures, les detencions i les execucions. Uns llocs i una època on la vida humana (dels militants d'esquerra, s'entén) no té cap valor; però que mentalment es podria amb facilitat traslladar a unes altres dates o localitzacions diferents i que afectessin a alguns, inclús els mateixos collectius: les SS a Alemanya, els fascios a Itàlia, la Inquisició a l'Edat Mitjana, els comissaris polítics a l'URSS estalinista...

Les característiques de la guerra civil a l'estal espanyol (o de qualsevol altre guerra civil) també es poden copsar pel lector, fent l'autor que aquest es fiqui en la pell del protagonista i arribi a sentir la seva angoixa i desesperació.

Una angoixa, ràbia i impotència que, per exemple, va ser molt remarcable entre els treballadors mallorquins predestinats a la derrota davant els feixistes, al no repartir els governants armes a les forces que podien plantar cara i, molt possiblement, que haguessin vençut la reacció (el governador tenia més por dels sindicats que dels falangistes).

L'autor ho emfatitza així: "Amb les casernes envoltades de milicians, cap oficial no s'hauria atrevit a moure un dit. I en cas de fer el més petit aldarull contra la República, hauria passat com a Madrid, València, Barcelona. El poble, quan té amb que defensar-se és invencible. Petrograd l'any 17. M'adonava que alguns membres del front Popular pensaven que seria pitjor la resistència que no pas la victòria dels colpistes".

No hi manquen denúncies entre persones que han sigut veïns durant dècades, les llistes "negres" dels que seran detinguts i assassinats pels més diversos motius (per exemple, el no anar a missa ja era sospitós en els petits pobles), les fosses comunes o l'exaltació dels líders que caracteritza les dictadures.

Una decadència que a l'Estat Espanyol s'accentuà a partir del 1936, però que dissortadament només era el preludi del que s'esdevindria en altres països, i que l'autor relata d'aquesta manera referint-se als primers moments de la sublevació de militars i falangistes a Mallorca: "Serà la primera nit de dolor en una illa sencera convertida en gran cementiri sota la lluna. Una terra que començarà a rebre cops per totes les parts del cos. Els suplicis, les més bestials tortures ajuntant-se per camins i valls, per muntanyes i cales, per places, ases, avançant pels nirvis, multiplicant-se fins a esdevenir un sofriment etern, inacabable, furient".

La misèria econòmica corria per la Mallorca prefranquista. No era gens fàcil la vida de treballadors agrícoles i industrials.

La immigració (un important fenomen social a les Illes) era una de les poques sortides; els destins escollits per abandonar la pàtria, la terra on havien treballat i viscut tots els avantpassats del dissortat sota el jou dels cacics locals, França, Argentina, Cuba... de fet "qualsevol aventura enllà de la mar, abans que romandre per sempre, condemna perpètua, a ajupir el cap davant els marquesos, els comtes, el botiguer esdevingut amo de vides i hisendes gràcies a les seves males arts".

Després del cop dels "nacionals" la humiliació dels vençuts i l'obscuritat. Seixanta anys després de l'acabament de la guerra civil i esborrada quasi tota reminiscència revolucionària per dècades d'irracionalitat franquista, de la Espanya "grande y libre", la majoria de la població viu passivament en l'Estat borbònic aplaudint casaments reials i queixant-se de l'actuació arbitral en els grans derbis futbolístics.

Que ha passat amb aquells que van assassinar, reprimir i segrestar a varies generacions de ciutadans? Alguns han mort de vells tranquillament al llit, d'altres (juntament amb fills i néts) continuen fent negocis i alguns estan al poder.

Sí, al poder gràcies als vots, de molts descendents d'aquells que treballaven en el camp de sol a sol per portar una vida miserable mentre el terratinent de torn debatia amb d'altres sobre la follia dels sindicats. Què ha passat amb la memòria collectiva, amb la memòria de la classe obrera?

"No cal que ens matin com a conills. Salva't per a contar-ho a les generacions de demà, als companys que vendran. Tu tens bona mà per a l'escriptura. Cal recordar-ho tot, servar la memòria popular. Narra el que ens ha passat. Ara hi podem fer ben poc, amb les mans buides, davant els llops que ens cauen al damunt. Fuig! Desapareix. Amaga't on puguis fins que arribi l'Aurora esperada. No ens tornarem a veure mai més -i alçà el puny amb gest de ràbia i decisió".

El periodisme d´opinió i la lluita contra el PP

pobler | 21 Maig, 2007 09:30

Les mesures anunciades pel conseller Fiol representen un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Establir un sistema de "consultes" per tal que els pares puguin decidir les hores lectives que s'impartiran en català o per a escollir, de manera individual, en quina llengua els pares volen que els seus fills aprenguin de llegir i escriure, portarà, amagat sota la demagògia d'una falsa "llibertat", el verí del blaverisme. L'ombra de Zaplana és allargada, i el PP de les Illes ha iniciat el camí irreversible que el porta directament a obrir la "guerra lingüística", la batalla de la "blaverització", a les nostres Illes. (Miquel López Crespí)


Els escriptors mallorquins amb l´OCB i contra el PP


La confrontació lingüística



Manifestació de l´OCB contra els atacs del PP al català. L'escriptor Miquel López Crespí, sempre a l'avantguarda d'ençà fa més de quaranta anys en la defensa de la nostra cultura és el primer per la dreta en aquesta fotografia. L'escriptor de sa Pobla i els altres manifestants porten el cartell de l´'OCB que diu al PP "Rectificau!".

Dia 10 d'agost del 2003, des d'aquestes mateixes pàgines i a conseqüència de l'anunci de José María Rodríguez referent al decret que havia de retallar l'exigència del nivell de català per a accedir a l'administració de la Comunitat Autònoma, havíem escrit: "La situació del català és delicada i som encara lluny d'aquella necessària normalització cultural per la qual fa tants d'anys que lluitam".

El transcórrer dels mesos ho ha fet més que agreujar la problemàtica de la llengua a la nostra terra. La situació empitjora de dia en dia.

Just ara mateix, dies després del gran èxit de la concentració convocada per l'OCB davant el Consolat de Mar per a protestar contra la política lingüística del PP al crit unànime de "Rectificau!", el conseller d'Educació i Cultura, Francesc Fiol, anuncia, com informa la premsa, una llista de sis punts encaminats "a protegir les modalitats" illenques en l'ensenyament i "a protegir els drets individuals en l´ús de la llengua" dels ciutadans.

Aquesta és la resposta del Govern de les Illes als ciutadans i ciutadanes que exigíem "un gir de cent vuitanta graus" en la política lingüística del Govern. La nostra denúncia, i qui signa aquest article era, juntament amb molts d'amics i companys, en primera línia de la manifestació de dia 9 de gener del 2004 davant el Consoldat de Mar, volia expressar un profund grau de disconformitat amb l'Executiu autonòmic.

Maria del Mar Bonet va ser la veu del manifest de l'OCB. Manifest que, entre moltes altres coses, deia, en relació a les lleis i decrets anticatalans de l'executiu: "Aquesta és la manera com el president i el Govern de les Illes Balears defensen el bilingüisme: supremacia del castellà en els àmbits en els quals és majoritari i imposició del castellà on la llengua pròpia és la dominant. El Partit Popular ha modificat el bilingüisme defensat durant la campanya electoral un cop assegut al Consolat de Mar, sense demanar permís als seus votants, que elegiren igualtat i no asimetria.

'Es tracta d'una política que pot evocar èpoques anteriors. Una tendència al monolingüisme, això sí, disfressat de bilingüisme".

Les mesures anunciades pel conseller Fiol representen un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Establir un sistema de "consultes" per tal que els pares puguin decidir les hores lectives que s'impartiran en català o per a escollir, de manera individual, en quina llengua els pares volen que els seus fills aprenguin de llegir i escriure, portarà, amagat sota la demagògia d'una falsa "llibertat", el verí del blaverisme. L'ombra de Zaplana és allargada, i el PP de les Illes ha iniciat el camí irreversible que el porta directament a obrir la "guerra lingüística", la batalla de la "blaverització", a les nostres Illes.

Rebaixar a un nivell bàsic el coneixement de català que es requereix per a opositar a una plaça laboral de l'Administració autonòmica és un atac frontal a la llengua davant el qual no podem romandre indiferents. Fer demagògia i pur i dur electoralisme amb les consignes de la "llibertat dels pares" per a decidir la llengua que s'ha d'ensenyar als seus fills, significa en la pràctica l'atac més greu que s'ha fet contra el català en molts d'anys; i això per dues raons; perquè allò just és que la llengua autòctona sigui la pròpia de l'ensenyament (com a Burgos, ni més ni menys, on no es demana a ningú en quina llengua volen l'ensenyament dels fills); i perquè la situació objectiva a què ja ens hem referit (marc legal, inèrcia social, manipulació ideològica d'autòctons i d'immigrats, interessos macroeconòmics) provocaria que tot l'ensenyament tendís a fer-se exclusivament en espanyol.

Com han explicat prou bé els professors del Departament de Filologia Catalana i Lengüística General de la UIB: "Deixar a cada un dels pares l'elecció de la llengua en què han d'estudiar els seus fills, a més de crear greus problemes d'organització en els centres, suposarà un atac frontal contra el sistema actual que garanteix que tots els estudiants acabin els seus estudis coneixent les dues llengües oficials de la nostra comunitat".

Finalment, parlar de "potenciar les modalitats eivissenques, mallorquines, formenterenques i menorquines" representa, en boca del PP, institucionalitzar el gonellisme més ferotge: la creació d'una "neutral" àrea de "filologia" dins l'Institut d'Estudis Baleàrics per damunt els criteris lingüístics de la Universitat de les Illes Balears (UIB), potser serà el primer pas important per a aconseguir la definitiva ruptura de la unitat de la llengua catalana.

El calc de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua no pot ser més evident. Potser darrere hi hauria de venir la reducció de la nostra "literatura" exclusivament als autors "baleàrics", i, amb un poc de temps, la introducció d'un "balear" diferent del "català" a les escoles oficials d'idiomes...

Miquel López Crespí

(8-II-04)

Memòria de les Illes: la lluita contra el PP (i II)

pobler | 21 Maig, 2007 06:06

En el fons, més que un atac directe a Carme Feliu (a la qual tocarà pagar la factura) el que hi ha és la demostració que la societat mallorquina no és amnèsica, ni tampoc ha estat adormida pels corifeus del poder. La cultura, l'art, són coses massa grans per a encabir dins d'una regidoria d'Ajuntament o dins una Conselleria. L'art el fa el poble, els artistes; i quan els polítics demostren la seva incultura, el seu mal gust, la seva indignitat -com en el cas de l'exposició Lladró- és sà que els artistes, aquests molestos 'personajillos', aixequin novament l'esplendorosa bandera la llibertat de crítica, de la imaginació i de la subversió. (Miquel López Crespí)


”Per animar tot aquest marruell contra el PP (i contra les brutors 'culturals' que segrega el Poder) vaig publicar un article-manifest en El Mundo (18-I-01) sota el títol 'Jo també hi seré amb els "personajillos'. Potser sigui interessant reproduir aquesta crida (que pel que várem poder constatar la nit de dia vint no caigué en terra erma)”. (Miquel López Crespí)


La lluita contra el PP: Arruixada 2001


L'avantguarda illenca de la lluita contra la dreta (i II)



El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.


Per animar tot aquest marruell contra el PP (i contra les brutors "culturals" que segrega el Poder) vaig publicar un article-manifest en El Mundo (18-I-01) sota el títol "Jo també hi seré amb els "personajillos". Potser sigui interessant reproduir aquesta crida (que pel que várem poder constatar la nit de dia vint no caigué en terra erma). L'article deia: "La feliç iniciativa dels amics i amigues de 'Arruixada 2001' ha vengut a remoure el somort panorama cultural ciutadà. Tant de bo! Tot el que sigui qüestionar, criticar, oferir alternatives a l'esclerosi cultural oficial, sempre és d'agrair i representa, sense cap mena de dubte, un alè d'aire pur enmig de la grisor i mediocritat a la qual el sistema i els seus servidors ens condemnen. L'exposició de Lladró tan sols va ser, com explicava ahir Biel March des de les pàgines de El Mundo-El Día de Baleares, el "detonant". Abans hi havia hagut signes anunciadors del que podria esdevenir-se el dia que una bona part de la societat civil -artistes i ciutadans- diguessin Prou! L'Ajuntament havia fet desaparèixer manifestacions culturals molt arrelades en la consciència dels amants de la cultura. Pensam en la 'volatilització' del Festival de Jazz (que tants seguidors tenia) i no en parlem de la trista liquidació del Concurs PopRock o del Festival de Teatre. Igualment els pobres Premis Ciutat de Palma (que no tenen gens de culpa de les incoherències dels polítics que els gestionen) patiren, anys enrere, la vergonya d'aquells lliuraments en els quals tothom -des de sa Pobla a Nova York- ja sabia qui eren els guanyadors (manco alguns membres dels jurats que, fent el beneit, provaven de dissimular tant d'amiguisme editorial, tanta corrupció oficial). I, de cop i volta, quan tot semblava que continuaria igual, jas!, aquí tenim un grup de ciutadans i artistes que se subleven davant tanta d'hipocresia, davant la misèria cultural oficial vestida de falsos oripells. Ara Carme Feliu (llegiu la crònica del company Bartomeu Homar 'Carme Feliu: fueron palabras desafortunadas') demana perdó per allò de 'esos personajillos y pseudointelectuales' i ofereix 'diàleg' als seus oponents (oponents a la manera d'entendre la cultura per part del poder). I ofereix aquest 'diàleg' (per aturar la protesta?) quan el sopar alternatiu al lliurament oficial dels Premis ja s'han venut quatre-centes entrades i s'espera una assistència de més de mil d'aquests(es) 'personajillos'.

'Davant l'esclerosi del sopar de l'Ajuntament, 'Arruixada 2001' ens promet un divertit happening: imaginació, art a rompre, humor -amb la participació de Leo Bassi- i la intervenció del Grup de Teatre i de Ball 'Sa Nau', l'Escola de Cinematografia, el Centre d'Estudis Fotogràfics, el grup de Teatre 'L'Ombra del Cranc', Vivian Caoba, els músics de 'Això és l'Havana', Funcky Time, Blues Devils, Víctor Uris, Roberto Uke, Carme Jaume, Jaume Sureda, Toni Obrador... El nombre de participants en el sopar alternatiu, l'oferiment continuat d'artistes i grups artístics amenaça -sortosament- de convertir el sopar oficial en un tenebrós i tristíssim espectacle! Tant de bo que aquests quatre arreplegats, els 'personajillos y pseudointelectuales' (més de quatre-cents ja tenen entrada per anar al Poble Espanyol!) hagin aixecat de nou la bandera de la protesta i de l'exigència. En Biel March, n'Alicia Llabrés, n'Esther Olondriz (caps visibles de la 'moguda' alternativa) diuen, i amb això encerten a les totes, que 'és un sopar obert a tothom'. En el fons, més que un atac directe a Carme Feliu (a la qual tocarà pagar la factura) el que hi ha és la demostració que la societat mallorquina no és amnèsica, ni tampoc ha estat adormida pels corifeus del poder. La cultura, l'art, són coses massa grans per a encabir dins d'una regidoria d'Ajuntament o dins una Conselleria. L'art el fa el poble, els artistes; i quan els polítics demostren la seva incultura, el seu mal gust, la seva indignitat -com en el cas de l'exposició Lladró- és sà que els artistes, aquests molestos 'personajillos', aixequin novament l'esplendorosa bandera la llibertat de crítica, de la imaginació i de la subversió.

'Pens -i per això hi seré amb els amics de sempre- que aquesta mobilització no és de cap partit (malgrat s'hi apuntin alguns per allò de no quedar despenjats). Aquesta serà indubtablement una manifestació cultural del sentit comú popular contra la mediocritat regnant, contra la misèria vital que voldria imposar-nos el Poder".

L'èxit de la convocatòria de l'Arruixada 2001 ha desbordat totes les previsions. Com deia l'amic Josep. J. Rosselló des de les pàgines de Diario de Mallorca (article "Crònica de desconhorts i desenganys"): "Només esper que, realment, aquestes moltes persones desenganyades facin honor a les seves manifestacions i l'arruixada no s'acabi aquí, en un altre sopar. Perquè els mesos vinents ens forniran de moltes més ocasions, iniciatives culturals de gran calat que, com ja s'ha dit, mereixen esser ben arruixades".

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS