Administrar

Manifest Ciutadà contra els destructors de les Illes

pobler | 18 Maig, 2007 20:14

Ara que hem viscut la destrucció accelerada de les Illes Balears a causa la corrupció i dels interessos econòmics d'uns pocs, i hem contemplat la banalització de la nostra cultura, l'oblit de la nostra llengua catalana i ens hem sentit fortament agredits creiem imprescindible votar a favor dels que volen aturar totes aquestes malifetes. Per això defensam la transparència i honestedat. (Manifest Ciutadà)

Manifest Ciutadà


La situació de les Illes Balears és crítica. Falten pocs dies per a les properes eleccions i un grup de ciutadans volem fer palesa la nostra indignació per la realitat d'un territori cada vegada més malmès, un patrimoni artístic, arquitectònic i històric fet malbé i una llengua i una cultura menys respectades. No demanam el vot per a cap partit concret, sabem que el que passa té uns responsables i de manera llampant, ens posicionam en contra del que ha fet i d'allò que vol fer el Partit Popular en aquestes Illes Balears i també de la hipocresia dels que hi donen suport: tots els que fan veure que no ho han notat o que les coses no poden ser d'altra manera, amb un evident menyspreu pels partits de l'esquerra i per la intel·ligència dels ciutadans illencs. No som ingenus i hem vist molts de desastres:· Convertir platges en urbanitzacions · Destruir muntanyes i litorals · Omplir foravila d'asfalt i de cases o casetons, sovint il·legals · Allunyar i embrutar la mar amb ports esportius desproporcionats · Oblidar els vells i els discapacitats · Crear uns mitjans de comunicació convertits en instruments de propaganda· Fer de Palma un lloc hostil, inhabitable i anacrònic Ara que hem viscut la destrucció accelerada de les Illes Balears a causa la corrupció i dels interessos econòmics d'uns pocs, i hem contemplat la banalització de la nostra cultura, l'oblit de la nostra llengua catalana i ens hem sentit fortament agredits creiem imprescindible votar a favor dels que volen aturar totes aquestes malifetes. Per això defensam la transparència i honestedat.

Un vot per a la defensa ho és contra l'agressió. No ho oblidem!

Blog Joana Maria

Treballadors i escriptors mallorquins torturats pel feixisme: Mallorca 1976

pobler | 18 Maig, 2007 10:22

La tortura a Mallorca en temps del franquisme.


Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.



Desembre de 1976: Miquel López Crespí, moments abans d'entrar a la presó, s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés. Carme Lacort i molts d'amics més també anaren a mostrar la seva solidaritat amb l'escriptor represaliat pel feixisme.

Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.



L´escriptor Miquel López Crespí en una acció de propaganda antifeixista a les avingudes de Palma (Mallorca), l´any 1976. Moments després Miquel López Crespí seria detingut, interrogat i torturat pels feixistes en els soterranis del Govern Civil, en el carrer de la Soledat número 8.

Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.


Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".


Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".


Miquel López Crespí

Revolucionaris i reformistes en la Transició: la memòria oblidada

pobler | 18 Maig, 2007 06:04

Una obra escrita per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre


Defugir les versions oficialistes [de la Transició] que, dissortadament, encara sovintegen. En aquest sentit, i per que fa a l’exercici del poder, hi hagué unes continuïtats evidents amb el règim anterior que foren determinants perquè la Transició s’hagi tergiversat voluntàriament en l’àmbit polític i s’hagi ignorat des de la historiografia.


De l’esperança al desencís: la transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)



Pròleg d’Antonieta Jarne

Els textos que configuren aquest llibre troben el seu origen en un seminari sobre la Transició política als Països Catalans, organitzat per Alternativa Estel, un dels sindicats d’estudiants fusionats al si del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, que es realitzà a la Universitat de Lleida.

La delimitació cronològica d’aquest període històric no és fàcil. Les seves complexitats internes –algunes no suficientment aclarides- i les valoracions antagòniques que provoca són algunes de les causes que dificulten el seu encaix temporal.

Per això, es cregué convenient que les sessions abracessin un ampli ventall de qüestions i comencessin amb una panoràmica des dels últims anys del Franquisme fins a la victòria socialista de 1982. A continuació, s’analitzaren les relacions, sempre polièdriques, entre cultura, política i societat, la presència de diversos moviments socials en l’antifranquisme i la seva funció en la Transició política; i, finalment, es tractà la qüestió nacional i la naturalesa del reformisme.

El denominador comú de les diverses intervencions fou l´intent de dibuixar la Transició i defugir les versions oficialistes que, dissortadament, encara sovintegen. En aquest sentit, i per que fa a l’exercici del poder, hi hagué unes continuïtats evidents amb el règim anterior que foren determinants perquè la Transició s’hagi tergiversat voluntàriament en l’àmbit polític i s’hagi ignorat des de la historiografia.

En definitiva, la Transició política i la memòria històrica que en roman s’han sustentat sobre un oblit que era, i és, intencionat. No ha d’estranyar que un dels ponents –el professor Josep Fontana- afirmi lúcidament que la Transició política és una mena de novel·la. Un relat novel·lesc amb uns pocs protagonistes, brillants i vistosos, que representaren un guió llis, sense ombres ni escletxes i, sobretot, amb una acció fonamentada en un lloc i en un temps que no va tenir mai un passat sobre el qual es construí. D’aquesta manera, fou possible que governadors civils, alcaldes franquistes... fins a un llarg etcètera, ocupessin, ja en la Monarquia, alts càrrecs polítics i que, fins i tot, alguns es convertissin en artífexs emblemàtics d’aquella Transició novel·lada.

Però, a més, l’abandonament de les voluntats rupturistes amb l’adveniment d’un consens contemporitzador, tingué com a conseqüència l’articulació d´un Estat que, a hores d’ara, encara no ha estat capaç de resoldre els conflictes que s’han derivat de la seva construcció. I, paral·lelament, ha aixafat tot projecte de vertebració material i de cohesió ideològica d’espais i territoris que han volgut anar més enllà de la rigidesa imposada des del centre a les autonomies. Donades les condicions, el seminari ha tingut, per tant, un doble interès: d´una banda, oferir unes tesis sobre la Transició política que permetessin observar les esquerdes i els problemes creats i, d´una altra, reivindicar un espai –Països Catalans- el projecte cohesionador del qual fou anorreat per la mateixa naturalesa del procés.

No crec que m’allunyi de la voluntat dels meus companys, si dic que els historiadors que vam participar en aquest seminari ho vam fer amb el propòsit d’analitzar, de manera rigorosa i serena, aquell passat que tant ha condicionat el nostre present. I, això, amb la intenció que aquella etapa històrica deixi de ser, historiogràficament, una novel·la i que es pugui reflexionar sense amnèsies ni judicis intencionats.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS