pobler | 13 Maig, 2007 16:13
Les renuncies i traïdes de la transició esbucaren tot un caramull de propostes i d'idees republicanes i socialistes que, indubtablement, havien de condicionar la vida i l'obra dels autors compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària. (Miquel López Crespí)
La pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), van rompre la columna vertebral d'un canvi prosocialista i republicà. La criminalització i posterior desaparició de les avantguardes proconsellistes de finals dels seixanta, la consolidació únicament dels partits que havien acceptat la monarquia i l'economia de mercat, obligava a una reflexió i a un llarg exili interior a tots aquells que ens havíem compromès, des d'òptiques diverses, en la lluita per aconseguir un canvi revolucionari a l'estat espanyol. (Miquel López Crespí)
El teatre de la transició
Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són obres escrites després de l'ensorrada de les idees rupturistes en temps de la transició. La definitiva consolidació del règim sorgit dels pactes entre la pretesa oposició (principalment PCE i PSOE) i el franquisme reciclat (UCD), va rompre la columna vertebral d'un canvi prosocialista i republicà. La criminalització i posterior desaparició de les avantguardes proconsellistes de finals dels seixanta, la consolidació únicament dels partits que havien acceptat la monarquia i l'economia de mercat, obligava a una reflexió i a un llarg exili interior a tots aquells que ens havíem compromès, des d'òptiques diverses, en la lluita per aconseguir un canvi revolucionari a l'estat espanyol.
De cop i volta, desfets els partits d'esquerra revolucionària, demonitzades les idees d'igualtat i socialisme entès com a poder dels treballadors, ridiculitzades les resolucions en defensa d'una cultura nacional-popular aprovades en el Congrés de Cultura Catalana, arribava resplendent, l'hora dels rèptils, dels cínics, dels menfotistes de totes les tendències.
Com explica molt bé el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg a Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a a butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de 'productes culturals', i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d'enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d'ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial".
A partir d'aquest moment ja sabem que no hi haurà cap suport per a continuar bastint una cultura autènticament d'esquerres. Són els anys de l'"assalt a les institucions".
Un personatge d'Els anys del desig més ardent, ho explica d'aquesta manera: "Després de les primeres eleccions democràtiques, consolidat més o manco el nou sistema pactat entre els fills del Movimiento i els flamants aspirants al poder, analitzats els percentatges electorals, comprovat per mitjà de la informàtica qui s'asseia a les poltrones institucionals i qui desapareixia de l'escenari engolit pel més penós i dur extraparlamentarisme, s'esdevingueren fets estranys, bruixeries, traïdes i altres malsons inimaginables tan sols uns mesos abans".
Arribava el fosc reialme dels endollats. Una bona part del funcionariat cultural es posa incondicionalment al servei de l'estat sorgit de la reforma del règim franquista. Som ben conscient que no han guanyat els "nostres". Nosaltres som al carrer, com sempre, com de costum. No serà possible doncs, bastir cap treball teatral "per a les grans masses populars" com, a vegades, en temps del franquisme hem somniat. Com una fuetada bestial al rostre, després d'aquestes "primeres eleccions", després de constatar en a carn que ha significat i significa la victòria dels cínics, ja sabem a la perfecció que els "nostres", és a dir els republicans, els revolucionaris, els treballadors, els que no tenim res més que les nostres mans per a provar de sobreviure en la foscor... hem perdut. Així de senzill, així de dramàtic.
No hi haurà gran teatre de masses antisistema enmig del carrer. Com explica Joan Fuster en la seva imprescindible obra Literatura catalana contemporània (Barcelona, Curial, 1972), talment com si ens trobassim en la postguerra franquista: "Ara, però, el dramaturg no es fa cap illusió sobre la taquilla; guanya, en canvi, una gran llibertat en el seu treball. El seu públic és un públic -diguem-ho així- d'entesos, i ell se n'aprofita per a posar en joc totes les seves armes creadores. La tècnica, els assumptes, la posta en escena, els propòsits, començaren a ser diferents".
Les renuncies i traïdes de la transició esbucaren tot un caramull de propostes i d'idees republicanes i socialistes que, indubtablement, havien de condicionar la vida i l'obra dels autors compromesos en la lluita per una societat més justa i solidària.
Com ja he explicat, la trilogia formada per Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna són expressió d'aquesta "nova època" predemocràtica. Com el teatre experimental de la postguerra (recordeu algunes obres de Salvador Espriu!), l'autor, que sap que té poques possibilitats de ser representat, investiga en la tècnica teatral i prova d'aprofundir dins la psicologia d'uns personatges en crisi. Són muntatges eminentment poètics (sense deixar de reflectir l'època i el moment històric) en els quals, les propostes de l'autor exigeixen un atent esforç de concentració per part de l'espectador. És un teatre, com ja ho era el de clandestinitat, construït amb oposició al "teatre rekional", el teatre de l'autoodi, tan blasmat per Josep M. Llompart i Joan Fuster i, contra el qual, es bastiren en bona mida les resolucions sobre teatre del Congrés de Cultura Catalana.
pobler | 13 Maig, 2007 07:05
Rafel Bordoy, Vicenç Calonge, Gabriel Florit, Clara Fontanet, Joan Fullana, Miquel López Crespí, Rosa Maria Llabrés, Miquel Àngel Lladó (que inició la velada), Jaume Munar, Pere Perelló, Elisenda Pipió, Josep Pizà, Jaume Pomar, Jaume C. Pons, Guillem Rosselló Bujosa, Gabriel S.T. Sampol, Emili Sánchez Rubio, Lluís Servera, Àngel Terrón, Matias Tugores y Antoni Vidal Ferrando. Tres escritores más (Biel Mesquida, Joana Maria Mas y Miquel Perelló) apoyaron la convocatoria sin estar presentes. El cantautor Josep Arnau Estrades finalizó la velada. (Diario de Mallorca)
Homenaje plural a Palau i Fabre en Palma
Veinte escritores isleños se reúnen en reconocimiento a la trayectoria del poeta catalán, honoris causa de la UIB
Per PERE MARÍ (Diario de Mallorca)
Illa de Llibres, la librería del Consell en La Misericòrdia, hospedó ayer el segundo homenaje que rinden los escritores mallorquines a Josep Palau i Fabre en poco más de dos semanas. 21 autores isleños se reunieron, convocados por el Centre Cultural Capaltard, para leer sus textos preferidos del autor catalán, que cumplió 90 años el pasado 21 de abril. No será el último reconocimiento que reciba en Mallorca, ya que en junio, el Festival de Poesia de Lloseta también le reservará un espacio.
"Palau i Fabre, que es también doctor honoris causa por la Universitat de les Illes Balears (en 2005), cuenta con un curriculum deslumbrante", relata Vicenç Calonge, de Capaltard. Calonge también colaboró en el homenaje a quien fue impulsor de muchas iniciativas de recuperación de la literatura catalana tras la Guerra Civil, así como un gran especialista en la obra de Pablo Picasso.
"Al ver las dimensiones de los actos en honor de Palau i Fabre en Cataluña" relata Calonge, "decidimos que también sería bueno convocar un homenaje aquí. Entonces, no conocíamos la existencia de otra convocatoria similar. La respuesta, en todo caso, ha sido muy buena. Todos los autores se manifestaron entusiasmados con la iniciativa y hubiésemos podido ser más, pero preferimos limitar el número de intervenciones para que el acto no fuese demasiado largo".
Cada uno de los escritores participó en el homenaje leyendo durante tres o cuatro minutos algunos textos escogidos de Palau i Fabre. En algún caso, preparado especialmente para la ocasión, como Maties Tugores, que presentó una traducción del Chant espirituel escrito en francés por el autor catalán. Para él, el homenajeado "es la quintaesencia de la poesía y cuenta con una obra que merecería ser traducida a muchos más idiomas".
Antoni Vidal Ferrando definió a Josep Palau i Fabre como "un aventurero de las palabras y de la vida", mientras que el poeta Jaume Pomar destacó su caracter de "heredero del legado de Bartomeu Rosselló-Pórcel" y su pasión "por conseguir una poesía europea en lengua catalana", asumiendo inicialmente "una actitud de autor maldito". Gabriel de la S. T. Sampol selecció unas traducciones de Rimbaud.
El listado completo de participantes en el acto incluyó a Rafel Bordoy, Vicenç Calonge, Gabriel Florit, Clara Fontanet, Joan Fullana, Miquel López Crespí, Rosa Maria Llabrés, Miquel Àngel Lladó (que inició la velada), Jaume Munar, Pere Perelló, Elisenda Pipió, Josep Pizà, Jaume Pomar, Jaume C. Pons, Guillem Rosselló Bujosa, Gabriel S.T. Sampol, Emili Sánchez Rubio, Lluís Servera, Àngel Terrón, Matias Tugores y Antoni Vidal Ferrando. Tres escritores más (Biel Mesquida, Joana Maria Mas y Miquel Perelló) apoyaron la convocatoria sin estar presentes. El cantautor Josep Arnau Estrades finalizó la velada.
Diario de Mallorca (12-V-07)
« | Maig 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |