Administrar

Escriptors mallorquins contra el feixisme: defensa de la Comissió de la Dignitat

pobler | 10 Maig, 2007 18:04

Cal recordar que l'espoli franquista va ser d'una importància considerable. La Generalitat de Catalunya i diferents institucions públiques i privades van ser desposseïdes dels seus arxius i documents. Com explica a la perfecció el dossier que ens ha enviat la Comissió de la Dignitat a més de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), quedaren afectats diferents municipis catalans, com els de Barcelona, Lleida, Reus, Sort, Tarragona, entre d'altres. També foren espoliades organitzacions polítiques i sindicals com la CNT-FAI, JL, PSUC, JSU, CADCI, UGT, USC, POUM, ERC, Sindicato de Profesiones Liberales, Unión Repúblicana de Valls, Sindicato Único de la Sanidad, Sindicato Único Regional de Luz y Fuerza de Cataluña, Asociación de Trabjadores Agrícolas, etc. I les associacions com Socors Roig Internacional (SRI), i Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). (Miquel López Crespí)


La campanya de l´any 2002 en defensa de la lluita de la Comissió de la Dignitat


Contra el feixisme: la lluita per recuperar els “Papers de Salamanca”



Ja han passat vint-i-cinc anys d'ençà les eleccions del 15-J i els hereus del franquisme encara no han tornat a les forces democràtiques la documentació que ens va ser robada en temps de la guerra civil. Convé que reflexionem una mica en el profund significat d'aquest fet. No cal dir que tots els demòcrates hauríem de participar en les activitats que, per recuperar la documentació que ens va ser robada per l'exèrcit de Franco l'any 1939, porta a terme de manera incansable la Comissió per la Dignitat. Totes les persones que estimin la nostra terra i la nostra història s'haurien de mobilitzar, com ja ho han fet nombrosos collectius, partits i les més diverses organitzacions socials per acabar amb la vergonya que ha significat aquesta espoliació per les armes. El dossier "Els papers de Salamanca" que ens ha fet arribar la Comissió per la Dignitat ens informa de les intencions que ens empenyen vers aquesta mobilització activa contra les restes del feixisme que encara campa arreu, menyspreant els símbols de la nostra història: "El retorn de la documentació sostreta a Catalunya i retinguda actualment a l'Arxivo General de la Guerra Civil de Salamanca, constitueix una legítima aspiració amb la finalitat de normalitzar l'anòmala situació produïda durant la Guerra de 1936-1939 per l'actuació del règim franquista en disgregar per la via de l'espoli els arxius".

Nosaltres, i moltes de les personalitats i institucions signants de la "Declaració" contra l'espoli militar de la nostra història pensam que, tant des del punt de vista de la tècnica arxivística com del polític el seu acompliment [el que ens retornin els nostres documents] seria un acte democràtic i just d'acord amb la línia iniciada des de l'inici de la democratització a Espanya que va compensar alguns greuges del franquisme, com la Llei d'Amnistia política, les indemnitzacions econòmiques a particulars pels serveis que prestaren a institucions de la Segona República (1931-1939), o la devolució d'alguns immobles requisats pel règim de Franco. Recordem que aquest retorn de documents espoliats seria d'acord amb el practicat per altres estats de dret de la Unió Europea, com és el cas dels arxius confiscats pels nazis i retornats pels aliats a França, Bèlgica i Països Baixos el 1945, o els fons del Ministeri d'Afers Exteriors i de la Cancelleria del III Reich restituïts pel Regne Unit a Alemanya entre 1956 i 1958. I en època més recent el 1992 Estats Units va restituir a Polònia el fons del Ministeri d'Afers Exteriors (1918-1940).

Cal recordar que l'espoli franquista va ser d'una importància considerable. La Generalitat de Catalunya i diferents institucions públiques i privades van ser desposseïdes dels seus arxius i documents. Com explica a la perfecció el dossier que ens ha enviat la Comissió de la Dignitat a més de la Generalitat de Catalunya (1931-1939), quedaren afectats diferents municipis catalans, com els de Barcelona, Lleida, Reus, Sort, Tarragona, entre d'altres. També foren espoliades organitzacions polítiques i sindicals com la CNT-FAI, JL, PSUC, JSU, CADCI, UGT, USC, POUM, ERC, Sindicato de Profesiones Liberales, Unión Repúblicana de Valls, Sindicato Único de la Sanidad, Sindicato Único Regional de Luz y Fuerza de Cataluña, Asociación de Trabjadores Agrícolas, etc. I les associacions com Socors Roig Internacional (SRI), i Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

Convé aclarir que darrere la negativa a retornar tota aqueixa documentació arxivística hi ha motius polítics, i no pas tècnics. Recodem que si interessa conservar aquella documentació a Salamanca a títol informatiu, n'és igualment útil la microfilmació, que, a més, ja està feta. El que hi ha és la voluntat manifesta de no alterar la victòria de 1939, ni, menys encara, les seves conseqüències. No oblidem que aqueix arxiu de Salamanca, és a dir, l'actual Archivo Histórico Nacional, Sección Guerra Civil, no és altra cosa que l'antic Archivo de la Causa General contra el Marxismo, el Separatismo y la Masonería, convenientment rebatejat arran de la Transició postfranquista. Segons m'ha informat el company Enric Borràs, un dels responsables d'aquesta lloable campanya de reivindicació de la nostra història espoliada pel feixisme, fins dia 14-V-02 (data del correu electrònic enviat per l'amic abans esmentat) les organitzacions, partits i sindicats dels Països Catalans que ja donen suport a la iniciativa cívica que comentam són: ACCAT, ACP, ALP, Amics de Josep Sunyol, APPEC, Associació Josep Narcís Roca i Farreras, Associació Lluís Companys, CADCI, CAL, CAOC, Centre d'Estudis Campus Jove, Collectiu 1714, Comissió Obrera Nacional de Catalunya, Consell Nacional Català, Esquerra Republicana de Catalunya, FCCC, Free Catalonia, Heràldica Catalana, Intersindical-CSC, IPECC, JERC, JNC, Nou Congrés de Cultura Catalana, Òmnium Cultural, Regidoria de Drets Civils de l'Ajuntament de Barcelona, Sindicat de Professors de Secundària, Un País Una Bandera, Unió General de Treballadors de Catalunya, Unitat Nacional Catalana, Veu Alternativa, Xarxa d'Entitats dels Països Catalans.

Disgregar els fons històrics de les nostres institucions i organitzacions culturals i polítiques forma part igualment d'aquesta campanya contra el nostre poble i la nostra història. I no és estrany que determinats hereus de la victòria ens neguin la documentació que permetria poder reconstruir esdeveniments cabdals de la història.

Com deia el document de la Comissió de la Dignitat: "Avui resta per resoldre per l'actual Govern democràtic espanyol, el greuge de l'espoli infligit a Catalunya i a diferents institucions, personalitats i entitats pel règim franquista, no aplicant de forma adient els principis reconeguts internacionalment en matèria de restitució de fons traslladats com a conseqüència d'una guerra. En contrast amb el cas de la retenció dels documents a Salamanca cal citar l'exemple de la documentació de la Generalitat de Catalunya que s'havia guardat entre els documents històrics del PNB a Villa Izarra (Baiona, Lapudi, Estat francès). Un cop localitzat per Abertzaletasunaren Agiritegia (l'Arxiu del Nacionalisme Basc), els acords entre la Fundació Sabino Arana i organismes catalans van assegurar la prompta devolució d'aquests documents previ el seu estudi i digitalització de documents per part de la Generalitat de Catalunya. La majoria havien estat generats en els darrers temps de la Guerra i des de la Layetana Office a París. Un acord signat el 9 de febrer del 2001 cedia els documents definitivament als catalans dins les iniciatives promogudes per la Comissió President Companys. El febrer del 2002 es formalitza el retorn".

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-VII-02)

Miquel Mas Ferrà: literatura i compromís

pobler | 10 Maig, 2007 15:06

L'any 1976 no va ser, per a qui signa aquest escrit, gaire diferent als anteriors ni dels que haurien de venir. La lluita clandestina ocupava moltes de les nostres hores, però també teníem temps per a escriure articles, llibres de narracions i de poesia, per fer articles (tant a la premsa legal com a la clandestina), per a fer de jurat d'algun premi literari, per a viatjar, per a participar en moltes pintades nocturnes, en infinitat de repartides de fulls subversius, fer reunions eternes amb els companys, ser detingut, organitzar assemblees, pintar cartells en protesta pels crims de la dictadura, ser expedientat per els autoritats acadèmiques del moment, presentar llibres, estudiar els clàssics dels pensament revolucionari català i internacional, ser detingut, fer l'amor o anar a la presó. (Miquel López Crespí)

Veus literàries: Miquel Mas Ferrà


Joan Perelló, Miquel Mas Ferrà, Sebastià Roig, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí el dia del llibre de 1976. En aquells moments tots aquests autors (exceptuant Sebastià Roig que era el nostre editor) representaven una part molt important de la narrativa catalana experimental dels anys setanta.

L'any 1976 no va ser, per a qui signa aquest escrit, gaire diferent als anteriors ni dels que haurien de venir. La lluita clandestina ocupava moltes de les nostres hores, però també teníem temps per a escriure articles, llibres de narracions i de poesia, per fer articles (tant a la premsa legal com a la clandestina), per a fer de jurat d'algun premi literari, per a viatjar, per a participar en moltes pintades nocturnes, en infinitat de repartides de fulls subversius, fer reunions eternes amb els companys, ser detingut, organitzar assemblees, pintar cartells en protesta pels crims de la dictadura, ser expedientat per els autoritats acadèmiques del moment, presentar llibres, estudiar els clàssics dels pensament revolucionari català i internacional, ser detingut, fer l'amor o anar a la presó. Tot aquest recordatori ha sorgit així, de sobte, quan he ensopegat amb algunes de les nombroses carpetes dels meus arxius que fa referència a aquells anys tan conflictius. N'hi ha una que diu simplement "Miquel Mas i Joana Serra de Gayeta". L'he oberta i m'he trobat amb un caramull de retalls de premsa sobre aquests dos importants autors mallorquins.

Miquel Mas Ferrà és avui dia un dels autors més importants de la nostra galàxia literària. Malgrat algunes provatures no reeixides de barrar el pas a la seva carrera com a escriptor, l'autor de L'àngel blau (1991), L'ocell de paradís (1992), Camí de palau (1996, Premi Andròmina) i La rosa d'hivern (1998) ja forma part indestriable del llistat dels autors més considerats arreu dels Països Catalans.

Maria de la Pau Janer en la presentació de Camí de Palau va dir (Última Hora, 24-01-96): "Tots els membres del jurat van estar d'acord que hi havia una obra que destacava per damunt de les altres. Camí de Palau és una obra sòlida, en la qual l'autor crea un món diversificat i complex, amb una gran varietat de personatges i elements que Miquel Mas aborda amb una gran habilitat narrativa. El lector queda atrapat des del principi de l'obra". Com ens explica el mateix autor en el web de promoció que té penjat l'AELC: "Essencialment, em consider un novellista. Crec que en la meva obra es pot entreveure que conceb la literatura sota una doble vessant: d'una banda aprofitant els recursos estilístics i formals que la literatura clàssica i contemporània ens ha llegat i d'altra -que situo en el mateix grau d'importància- incorporant-hi el testimoni personal d'una època, el passat més immediat i el present, amb els més valuosos encerts i amb totes les seves misèries. Crec que la literatura, en un estat d'evolució permanent, ha de ser suggeridora, apassionant, compromesa i divertida, tot alhora".

Miquel Mas Ferrà va començar la seva brillant carrera literària amb el llibre Massa temps amb els ulls tancats que, juntament amb l'obra Nosaltres esperàvem Míster Marshall de Joana Serra de Gayeta, guanyà el Premi Joan Ballester de Narrativa de Campos l'any 1976. Sempre he sentit una forta alegria interna en pensar que amb la meva modesta opinió en el jurat del Premi Joan Ballester, ajudava a encoratjar aquests dos bons escriptors. En Miquel Mas va estar molts d'anys escrivint i formant-se en un silenci, sense participar gaire en el que es diu "societat literària". Només va donar senyals de vida nou anys després de Massa temps amb els ulls tancats. L'any 1985 va publicar el poemari Mediterrània, un cel esquinçat. Posteriorment es decidí definitivament per la novella i els èxits assolits per aquest autor nascut el 24 de juny de 1950 han estat sempre presents en el nostre panorama literari.

Com s'esdevé per norma general quan algú destaca més del que els "mandarins" (o aprenents de "mandarins", que també n'hi ha a lloure) consideren apropiat, els menfotistes de tots coneguts, quatre betzols dedicats a la "crítica" destructiva perquè no saben escriure i l'enveja els enverina la sang, decidiren desanimar Miquel Mas, que acabava d'editar L'àngel blau i L'ocell de paradís. Sortosament en Miquel Mas és prou intelligent per a no caure en aquests paranys producte de la impotència i l'autoodi. Els importants premis literaris que ha guanyat, l'èxit de crítica i de vendes, han servit per a demostrar la mala fe d'aquella pseudocrítica especialitzada en la manipulació, la mentida i la intoxicació del lector.

Miquel Mas, en el web de l'AELC que acabam de consultar, situa els inicis de la seva vocació literària pels volts del maig del 68. El web ens ho explica amb aquestes paraules: "Quan l'autor comptava divuit anys, a París esclatava el Maig del 68, els acords de Sgt. Pepper's irradiaven consignes de rebellia i els bards de la nova cançó s'alçaven desafiant el poder, la intolerància, la brutalitat. Empès per un vent trompat que menava cap als bastions de defensa i solidaritat, s'aplegà a un grup de teatre format per gent escadussera -que no tenia altra curolla que representar obres de Weiss i Brecht".

Miquel López Crespí

(31-X-02)

La novel·la històrica a les Illes: presentacions a València, Castelló i Vinaròs

pobler | 10 Maig, 2007 08:17

Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)



Robespierre

La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)


Presentacions a València, Vinaròs i Castelló


L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: antinea@editorialantinea.com

editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

Diari de Balears: 10 poetes mallorquins dels anys 70

pobler | 10 Maig, 2007 06:10

DAMIÀ PONS I PONS, MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, JAUME POMAR, GUILLEM CABRER, GABRIEL FLORIT, JAUME MESQUIDA SANSÓ, BERNAT NADAL, MIQUEL MESTRE, GUILLEM SOLER I JOAN PERELLÓ

10 POETES MALLORQUINS DELS ANYS 70. EDICIÓ A CURA DE PERE ROSSELLÓ BOVER (DIARI DE BALEARS, CIUTAT DE MALLORCA, 2006)



ELS ANYS DEL CANVI

Els anys 60 varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació i de creixement, després de la dura repressió a què havia estat sotmesa des de la Guerra Civil. En aquesta dècada la literatura catalana va recobrar la seva capacitat de forjar nous mites capaços de substituir els de les generacions modernista i noucentista, que havien capitalitzat el món literari fins aquest moment. La mitificació de poetes com Salvador Espriu, “Pere Quart” o J. V. Foix i de novel·listes com Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga, que ja escrivien abans de 1936, palesa la capacitat del món cultural català d’adaptar-se al nou context, tot i xocar amb l’oposició de l’Estat. La reactivació econòmica dels anys 60, en bona mesura motivada per l’expansió del turisme, va tenir un paper cabdal en aquest recobrament. El règim franquista, per tal de no quedar aïllat de la resta dels països occidentals, es va veure obligat a flexibilitzar-se amb mesures com la Llei de Premsa i Impremta de 1966, que moderava els mecanismes de la censura. Aquesta nova conjuntura era igualment aprofitada pels elements més actius de la cultura catalana amb la creació d’institucions com l’Obra Cultural Balear (1962), amb l’extensió dels cursos de llengua catalana que es venien impartint des de la clandestinitat dels anys 40, la conversió de la revista Lluc en una publicació en català o amb l’aparició del fenomen de la Nova Cançó. El món literari també assolia un creixement insòlit, amb un avanç editorial que implicava l’abandonament d’uns esquemes de “resistència” per tal d’adoptar-ne uns altres propis d’una indústria competitiva. El naixement a Barcelona l’any 1962 d’Edicions 62 és l’exemple més representatiu d’aquest canvi.

Tanmateix, les transformacions del món literari anaven molt més enllà. De fet, afectaven la concepció mateixa de la literatura, la manera d’acarar-s’hi i de concebre-la. En el camp de la poesia, la reivindicació d’una lírica basada en un llenguatge metafòric per part dels poetes de la generació dels 50 (Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà...) havia suposat la sortida de la immobilitat estètica en què havia caigut l’Escola Mallorquina. L’entrada al final dels anys 50 i, sobretot, ja als 60 del realisme històric, tot i no arribar a quallar, suposava un intent d’actualització i d’aproximació a les modes europees de l’època. Així mateix, el realisme –malgrat donar més bons resultats en el terreny de la narrativa que no pas en la poesia– introduïa un llenguatge i uns objectius nous i, sobretot, retornava als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. De fet, amb el temps aquest compromís fou un dels llegats del realisme històric a la literatura dels decennis següents.

Ara bé, els fets històrics que tenien lloc arreu d’occident havien d’afectar directament les generacions més joves dels Països Catalans. La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per la URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure– i el poder. L’art no podia esser aliè a aquestes transformacions i, per tant, no podia restar ancorat en l’estètica realista, que havia resultat excessivament limitadora. La creació artística s’havia de fer ressò dels nous avanços tecnològics i dels canvis introduïts en terrenys com la publicitat o els mitjans de comunicació. Calia igualment recuperar la imaginació i la fantasia com a parts essencials del nostre llegat cultural, viu en les llegendes i en les rondalles populars. El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d’una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut. Tanmateix, cal assenyalar que el coneixement que aleshores es tenia del que ocorria fora de l’Estat espanyol era totalment deficient. Els principals corrents i modes d’Europa arribaven tard i amb moltes dificultats. D’aquí que les provatures per bastir un art i una poesia d’acord amb els temps que corrien sovint no passassin del terreny de les bones intencions.

LA RENOVACIÓ REALISTA

L’obtenció del premi Joan Salvat-Papasseit per Una bella història (1962), de Miquel Bauçà, s’ha considerat la primera fita del nou realisme poètic a Mallorca, si bé aquest també es reflectí en la producció dels autors de la generació dels 50. Ara bé, la renovació poètica dels anys 60 a l’illa va comptar sobretot amb la col·lecció “La Sínia”, publicada per l’Editorial Daedalus i dirigida per Guillem Frontera i Jaume Pomar. Des del 1965 “La Sínia” va treure a la llum alguns poemaris i alguns autors que destacaven precisament pel seu caràcter renovador. Així, va donar a conèixer poetes aleshores desconeguts, com Miquel Àngel Riera (Poemes a Nai, 1965) i Bartomeu Fiol (Calaloscans, 1966), i també va esdevenir una plataforma del realisme amb l’edició d’El poble (1966), de Miquel Martí Pol, i dels primers poemaris d’una sèrie de poetes joves: A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), de Guillem Frontera; Tota la ira dels justos (1967), de Jaume Pomar; Perquè cal ser covard (1967), de Josep Melià; i Horitzons de pedra (1969), de Francesc Barceló. Ara bé, l’estètica realista no va arrelar plenament i tampoc no va produir cap llibre de gran transcendència. A diferència de la narrativa mallorquina, que a final dels anys 60 va créixer espectacularment amb l’aparició de tota una promoció de novel·listes, la poesia de les generacions més joves encara va tardar uns anys a prendre embranzida.

Entre els poetes més influïts pel realisme durant aquests anys destaca Jaume Pomar (Palma, 1943), que es donà a conèixer amb Tota la ira justos (1966) i Amb la mort amorosament (1969). A aquests poemaris seguí una obra abundant, que ha anat apareixent de manera ininterrompuda: Història personal (1979), Carisma del desert (1987), Elegies (1987), Imatge de la por (1987), Les quatre estacions (1991), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993) i La Sínia de les Hores (1997). A Retorn a casa (1992) antologà algunes de les seves millors peces. La seva poesia es caracteritza per la reflexió existencial i per l’actitud de rebel·lia davant la societat, herència del realisme històric. Tot i això, la seva obra ha evolucionat d’una denúncia directa, generalment en vers lliure, fins a un major conreu de la forma. També ha destacat com a narrador i prosista amb Un dia o altre acabaré de legionari (1988), El temps que fuig (1997) i En Josep J., xueta (2002). Entre d’altres activitats literàries, una part de la seva dedicació s’ha centrat en la traducció i en l’estudi de Llorenç Villalonga.

També cal incloure dins aquest corrent realista la poesia de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), un dels escriptors més polifacètics de les nostres lletres, que ha obtengut nombrosos guardons. Compromès amb els moviments polítics de l’esquerra progressista, va dur una intensa activitat política a la clandestinitat durant el franquisme i la transició democràtica. En poesia ha tret Foc i fum (1983), Diari de la darrera resistència (1987), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003) i Lletra de batalla (2004). La seva poesia destaca per l’ús d’un llenguatge directe, en què tant apareixen temes biogràfics –com els viatges o el cinema–, com la denúncia social. Ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003). Fruit del seu compromís polític i social, l’obra narrativa de López Crespí s’inscriu en el realisme, al qual incorpora noves tècniques experimentals. També és autor d’un gran nombre de novel·les, obres teatrals i llibres d’assaig.

Pere Rosselló Bover

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS