Miquel López Crespí - Memòria històrica

Presentacions a València, Vinaròs i Castelló

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana. (Miquel López Crespí)

Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)

Robespierre

La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)

Presentacions a València, Vinaròs i Castelló

L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

Núria i la glòria dels vençuts: el desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.

Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novel×la de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. (Pere Rosselló Bover)

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.

La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.

Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novel×la de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.

Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novel×la Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.

l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novel×la sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.

Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!

Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).

EBERHARD GROSSKE: UNA SITUACIO APASSIONANT.

Eberhard Grosske

grosske | 28 Maig, 2007 09:33

Començam el dia 28 amb una situació complicada i apassionant.

El PP fa el mateix percentatge que el 2003 però no ha aconseguit cap dels seus objectius electorals: no manté la majoria absoluta a Eivissa i Balears, ha perdut la de Palma (per primera vegada en 16 anys!) i no ha obtingut ni la de Mallorca ni la de Menorca

Han gastat una doblerada, tenen una influència mediàtica impresionant (inclosa IB3), tenen un partit que és una tanqueta, tenen un munt de vot captiu... però és evident que les Illes no són Madrid ni el Pais Valencià.

Com utilitzarà UM el seu manat de claus?. Dificil predir-ho. Per segona vegada - la primera fou el 92 - Munar ha sentit que el PP volia la seva destrucció i això la pot convidar a tornar a castigar el PP i intentar baixar-li definitivament els fums i garantir que mai més tendrà la maquinària del PP amenaçant la seva supervivència.

Malgrat que en Matas estigui disposat a donar-li tot tipus de garanties i a enviar n'Inda de corresponsal de guerra a l'Orient Mitjà, també és cert que la línia dura del PP és molt potent; Cirer i Estaràs són reconegudes antiuemites i Calvià - la derecha sin complejos, que diu n'Inda - ha obtingut uns magnífics resultats. El PP estatal, per la seva banda, ha guanyat les eleccions municipals al conjunt de l'Estat (en nombre de vots) i això reforça als que creuen que el PP, tard o d'hora, pot conquerir definitivament les Balears practicant una política "sin complejos".

Jo crec que hi ha condicions objectives per arribar a majories de progrés i defensaré fermament que s'avanci en aquesta línia, sobre tot perquè, en aquests moments, és quan més ens hem d'enrecordar de la gent - moltíssima - que espera canvis i que ha votat canvi... però també som conscient que a UM li fa una peresa infinita tornar a girar el timó i pactar amb l'esquerra: uns pesats que s'encaparroten en parlar tot lo dia de política i de programes.

Per tant, tots els escenaris estan oberts - des de majories diverses fins a governs en minoria passant per fòrmules diverses segons de quina institució es tracti. Una situació realment apassionant.

PS Del Bloc i els seus resultats només dues notes: Bé al Parlament i el Consell on s'aguanta el tiró del PSOE i el Bloc és la tercera força política i més malament a Palma on, malgrat ser també la tercera força, el Bloc ha obtingut pitjors resultats que al conjunt de Mallorca en les votacions al Parlament i el Consell i, especialment, a la candidatura municipal que jo encapçalava.

La comparança amb els resultats del 2003 - on EU-EV i PSM anaven per separat és fotuda però l'exercici correcte - i molt difícil de fer - és comparar amb el que s'hagués tret anant el 2007 per separat

Grosske. Bloc personal (28-V-07)

UN ANALISI DE LES ELECCIONS I DEL FUTUR IMMEDIAT

bielbarcelo | 29 Maig, 2007 10:21

Quatre notes sobre els resultats i els possibles pactes:

Els 4 diputats obtinguts pel Bloc al Parlament, han estat claus per impedir la majoria absoluta del PP. En el Consell de Mallorca hem quedat a una dècima del quart conseller. A Palma és a on els resultats han estat pitjors.

En canvi a municipis grans com Manacor, sa Pobla, Llucmajor, Felanitx,.. el Bloc ha obtingut bons resultats.

La realitat és que hem quedat per davall de les espectatives, en bona part per l'estirada del vot del PSOE i en part també per la diversitat de candidatures municipals que presentàvem (BLOC, PSM, EU-EV, ERC, INDEPENDENTS, coalicions progressistes,...).

Així i tot cal recordar que som la tercera força política a Mallorca, i amb Eivissa pel Canvi i PSM-Verds de Menorca, també la tercera força política de les Illes Balears, per tant, una força necessària en qualsevol possibilitat de canvi a la política de Mallorca i de les Illes Balears.

Ara s'obren dues possibilitats: continuar amb un govern que segueixi amb les polítiques destructores del territori, regressives socialment i amb pràctiques corruptes, o conformar per tot allà on es pugui, governs progressistes i nacionalistes, que plantegin una regeneració democràtica.

La gent ha votat canvi: tots els consells poden tenir governs progressistes: Formentera, Eivissa i Menorca, segurs, Mallorca pendent de pactes.

Els possibles pactes progressistes passen per un programa clar de defensa del territori, de polítiques socials avançades i de compromisos de finançament, i que siguin pactes equilibrats, i amb equips de govern que representin les majories.

Blog de Biel Barceló

El BLOC ha perdut les eleccions. Quina és la solució ?

Per Llorenç Buades Castell

El BLOC tal com s’ha construït ha fracassat. No es poden amagar els mals resultats, ni adornar amb històries poc convincents que es fabriquen per part de les direccions polítiques per tal d’assegurar la supervivència en els càrrecs. La responsabilitat del fracàs del BLOC és de les seves direccions polítiques,que han bastit una entitat amb una estructura piramidal fonamentada en el repartiment de càrrecs.

El Bloc ha minvat considerablement el nombre de càrrecs públics electes: davalla de 15 a 9:

Ha perdut sis dels quinze càrrecs públics institucionals que tenia (5 diputats + 5 consellers + 5 regidors a Palma).

Se'n queda 9 (nou) solament (4 diputats + 3 consellers + 2 regidors a l'Ajuntament de Palma).

BLOC PER MALLORCA

al Parlament:

·Ha perdut un diputat. Dels 5 que hi tenia, s'ha quedat amb 4

· No ha sumat els vots que havien fet anteriorment els 4 partits que l'integren

· No ha aconseguit llevar al PP la possibilitat de governar

El BLOC PER MALLORCA

al Consell:

· Ha perdut dos consellers. Dels 5 que hi tenia, s'ha quedat amb 3.

· No ha sumat els vots que havien fet anteriorment els 4 partits que l'integren

· No ha aconseguit llevar al PP la possibilitat de governar

El BLOC PER PALMA

a l'Ajuntament:

· Ha perdut tres regidors. Dels 5 que hi tenia, s'hi ha quedat amb 2

· No ha sumat els vots dels seus partits: no solament no ha sumat els vots que feren els 4 partits l'any 2003, sinó que n'ha restat un bon grapat de milers

· No ha servit per llevar la majoria del PP a Cort: és clar i evident que qui la hi ha llevada no poden ser aquells partits polítics (BLOC) que, lluny de guanyar-ne qualcun, n'han perdut tres, d'escons

· Ha engreixat UM: els vots que no ha obtengut el Bloc no solament han servit per engreixar PSOE i l’abstenció, també han engreixat UM on han anat a parar bona part dels vots d'antics votants d'algun dels partits del Bloc

· Ha contribuït al manteniment de la dreta a Cort: en perdre vots dels seus propis partits -nacionalistes!- i fer-los anar cap a UM

Per què ha fracassat el BLOC ?

Tots i totes entenem que la unitat de l’esquerra és necessària , però també és necessari que que les persones que la fan possible tenguin un projecte polític comú i un programa assolible pel conjunt de les que posen en marxa el projecte.

Aquest projecte comú ha fallat per la seva concepció piramidal i perquè la transversalitat que ha de tenir una esquerra al dia d’avui no hi és en el pensament de les bases dels diferents partits que integren un BLOC bastit des de l’oportunisme de les seves direccions.

Les persones que es mouen en la base social d’Esquerra Unida són republicanes espanyoles i són poques les persones que comparteixen el criteri de la lluita per la llengua, l’autodeterminació, i encara menys un projecte independentista com pugui tenir Esquerra. Cap d’aquests elements és prioritari per a la base social d’Esquerra Unida.

La base social d’Esquerra Unida és més propera al PSOE que al PSM o a ERC. Les diferències amb el PSOE es refereixen a les pràctiques en relació a qüestions socials com puguin ser les contrareformes laborals, però l’evolució d’Esquerra Unida cap a la dreta i l’acceptació cada vegada major de les reformes laborals fa que les distàncies entre EU i PSOE siguin menors.

La prioritat per la llengua , la cultura i els drets nacionals és el fonament de la base social del PSM i d’ERC. Entre el PSM i ERC hi ha més diferències en les direccions que en les bases. Aquesta divisió es fonamenta en l’aliança del PSM amb CIU i ,en que el PSM ha volgut sempre monopolitzar l’espai del nacionalisme a les Illes Balears i impossibilitar altres opcions possibles com l’existència d’Esquerra. D’altra banda, les distàncies entre la part del PSM que ha derivat en Entesa són molt menors amb UM que amb EU i Verds, com s’ha demostrat. I encara queden moltes persones al PSM més properes a UM que a Esquerra Unida, i així ho demostra la pressió existent en bona part de les bases pels pactes amb Unió Mallorquina. Aquest fet il·lustra que les qüestions socials passen a un segon plànol en la valoració de la base social del PSM i que fins i tot la qüestió territorial, que seria el punt més fàcil d’assolir en comú per les diferents formacions que integren el Bloc podria ser moneda de canvi per tal d’arribar als pactes.

Les diferències en les bases socials dels diferents partits són fonamentals per entendre que una part dels votants i jo diria també que antics quadres d’Esquerra Unida ha fet opció pel PSOE i per la CTD del castrista Tomeu Sancho.

El BLOC és un pacte incoherent perquè no surt de la base. Aquesta incoherència s’expressa en que a molts de pobles no ha existit cap voluntat d’unir-se fins a l’absurd de que persones que competien als pobles anaven en les mateixes llistes al Consell o al Parlament.

Aquest fet, absurd, significa que ni les bases dels partits assoleixen la voluntat de les seves direccions, ni tampoc les seves bases electorals.

En l’espai polític actual és molt més fàcil articular una formació política al voltant del PSOE, EU,Verds, que l’actual configuració del BLOC, perquè allò que més trenca el BLOC és la diferència de projecte nacional. El cas d’ICV-Verds, com a complement del PSC és l’exemple més clar. La possibilitat d’unir ICV-Verds amb ERC és tan difícil com el que s’ha volgut fer aquí amb el BLOC. Seria desitjable el creixement d’ aquesta transversalitat que volen projectar les direccions del BLOC, però ara mateix les seves bases militants i electorals han d’escurçar moltes diferències.

Ara mateix la lògica dels espais electorals a Mallorca es determina per dues realitats diferenciades, EU-Verds i PSM-Esquerra. Al voltant d’EU i Verds encara hi ha dos element minoritaris de fragmentació: els anticapitalistes residuals encara presents dins Esquerra Unida i que no volen cap pacte amb la dreta, es digui UM o PP, i els Verds més fonamentalistes que coincideixen per diferents raons amb els anticapitalistes en aquest aspecte.

Dins el PSM i ERC, que poden compartir l’espai socialdemòcrata en comú i majoritari dins Esquerra Unida, i ha un element pertorbador,UM que ara mateix és un element prou atractiu per aquells i aquelles que volen fer el viatge cap al centre.

Aquestes diferències han de sortir a escena en el període que s’obri ara, i de la seva resolució dependrà el futur de l’esquerra.

Web Ixent (L´Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

En el manifest de suport al Bloc, els ciutadans i ciutadanes que ho signàrem demanàvem avanços en el procés aturat de normalització lingüística i fèiem menció especial a l´atac sistemàtic que la dreta realitzava als serveis públics essencials, en particular l´ensenyament i la sanitat. El Bloc també era una provatura per a evitar la fragmentació electoral, superar els entrebancs antidemocràtics de la Llei d´Hondt i defugir, fos com fos, l´extraparlamentarisme que amenaçava de treure de les institucions EU, Verds i PSM. (Miquel López Crespí)

Els resultats electorals del Bloc

Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Bartomeu Carrió

Algú podrà dir que esperava més, que no basta el que s´ha aconseguit, que s´haurien d´haver superat els resultats que, en les eleccions anteriors, havien obtingut els partits del Bloc per separat. No cal dir que tots aquells ciutadans i ciutadanes que hem donat suport actiu a les forces progressistes de les Illes voldríem que s´haguessin obtinguts millors resultats. Qui ho pot dubtar? Però hem de tocar de peus a terra. El problema essencial amb què s’enfrontaven les forces nacionalistes d´esquerra, ecologistes i republicanes aglutinades en el Bloc abans de les eleccions era, no ho hem de perdre de vista, resistir el millor que es pogués l´atac ferotge del bipartidisme regnant. En la situació actual, quan tot afavoreicx el bipartidisme PP-PSOE i els partits petits tipus UM, per exemple, necessiten milers d´euros per a aguantar, els resultats del Bloc, sense els diners de què han disposat PP, PSOE i UM, són una fita a tenir en compte.

Per valorar com pertoca, objectivament, els resultats electorals del Bloc també caldria recordar la difícil situació interna de cada un dels partits que conformen aquesta aliança. Les davallades electorals d’EU i del PSM (aquest darrer partit havia perdut el 22% del seu electorat i dos diputats en dues eleccions); la contínua crisi dels Verds, els enfrontaments entre membres de les tendències que seguien, uns a Margalida Rosselló, altres a Miquel Àngel Llauger amb l´acostumada sagnia de militants quan s’esdevenen aquestes situacions; i, per si mancava encara alguna cosa a afegir, també hauríem de recordar el greu problema derivat de l´escissió nacionalista que dóna lloc a la creació d´una nova organització política: Entesa per Mallorca. Un grup que no ha presentat candidats a les autonòmiques però que ha representat una sagnia de militants i d´imatge pública a l´organització de Gabriel Barceló. Que l´antic candidat del PSM a les autonòmiques, l’exbatle de Santa Eugènia, Mateu Crespí, hagi estat fitxat per Maria Antònia Munar i vagi en el lloc número 6 de la llista d´UM al Consell de Mallorca, tampoc no era cap ajut per a la coalició.

I, per ser conscients del darrer entrebanc plantejat a la coalició, pensem en la tardana incorporació d´ERC al Bloc. Fet que, evidentment, tampoc no facilità gens ni mica la tasca de bastir amb temps la plataforma electoral. ERC va estar dubtant d´entrar al Bloc des de l´octubre de 2006 fins a poques setmanes abans de començar la campanya.

He volgut recordar aquests fets perquè si no ho fem no es poden valorar com pertoca els actuals resultats. Que hom hauria volgut veure més diputats, més regidors, més vots, més poder per a condicionar d´una manera progressista la política de les Illes? És evident. Però si tenim en compte els greus entrebancs que, per a qualsevol força política, significa el que hem comentat més amunt, es podran valorar amb més objectivitat els resultats obtenguts.

Per a ningú no és un secret que del que es tractava era de resistir l`endemesa del bipartidisme, aconseguir un nombre raonable d´escons, recuperar forces i, a partir del fet que significava aquesta consolidació, provar d´albirar el proper futur amb una mica de calma. Si, a conseqüència d´una pujada espectacular del PSOE, els diputats de Bloc servien per a capgirar la situació i avançar en el camí de la reedició d´un nou Pacte de Progrés, molt millor encara. La majoria dels dirigents del Bloc, partidaris de la reedició d´un Pacte de Progrés sense els errors del passat, eren entestats en aquesta batalla: aguantar l´envestida de la dreta i del vot útil de l´esquerra al PSOE i, si els resultats eren prou favorables, aconseguir treure el PP del poder per a iniciar la reconstrucció del país malmès aquests darrers anys per la voracitat d’especuladors i encimentadors.

Per això mateix, les plataformes constituïdes per a donar suport al Bloc insistien a aturar l´actual destrucció ambiental, que amenaça el futur, el benestar i la personalitat del nostre poble. En el manifest de suport al Bloc, els ciutadans i ciutadanes que ho signàrem demanàvem avanços en el procés aturat de normalització lingüística i fèiem menció especial a l´atac sistemàtic que la dreta realitzava als serveis públics essencials, en particular l´ensenyament i la sanitat. El Bloc també era una provatura per a evitar la fragmentació electoral, superar els entrebancs antidemocràtics de la Llei d´Hondt i defugir, fos com fos, l´extraparlamentarisme que amenaçava de treure de les institucions EU, Verds i PSM.

I, talment com hem indicat una mica més amunt, els resultats actuals no són gens desfavorables a les forces progressistes.

A partir d´aquests resultats, consolidada l’opció que per a un important sector de l´electorat de Mallorca ha presentat i representa el Bloc, les forces que signaren la coalició a patir d´ara hauran de mesurar cada un dels passos que fan. Un gran sector de votants, la majoria dels quals en sintonia amb l´esquerra alternativa, aniran demanant, a part del compliment del programa, una clarificació dels objectius del Bloc. Els dirigents del Bloc... es conformaran amb els resultats obtenguts i tornàrem la rutina acostumada o, com espera la gent, aquests resultats seran l´inici d´una nova època per a l´esquerra nacionalista de les Illes?

Som molts els que hem defensat públicament la creació i consolidació d´una nova força política illenca semblant al que significa el Bloc Nacionalista Gallec. Una organització de nou tipus –el Bloc en podria ser l´embrió- que, aglutinant totes les tendències progressistes existents a les Illes, vagi molt més enllà de la simple consecució d´uns escons i uns regidors i es converteixi en una eina eficient per al canvi i la transformació de la nostra terra.

Miquel López Crespí

Diari de Balears: 27-M: Bloc

Per Pere Muñoz

Pere Muñoz

El Bloc ha perdut uns 15.000 vots de mitjana, però el gran esclat ha estat a Palma, on ha passat de 5 a 2 regidors. Anem a analitzar-ho. A Son Ferriol, on hi havia una agrupació forta del PSM que ara ja no hi és, el Bloc ha perdut 330 vots. A Can Pastilla, es Coll i es Molinar, on hi havia una agrupació forta del PSM que ara ja no hi és, el Bloc ha perdut 750 vots. A Pere Garau, on el PSM -com a les altres dues barriades anteriors- tenia molta gent fent feina i on el grup municipal havia fet especial incidència, el Bloc ha perdut més de 1.000 vots. Són només alguns exemples. No hi estic content en absolut, però queda demostrat que el Bloc a Palma no ha sumat perquè ha fet que molta gent i agrupacions del PSM deixassin d'actuar. Fins i tot a Sant Jordi s'han perdut uns 200 vots, els mateixos que s'han perdut a Son Sardina.

El candidat Grosske (que encara no ha dimitit), a més, no es prodiga pels barris, trepitja poc el carrer, i per un candidat municipal això és fonamental no només en campanya sinó els quatre anys. Per fer un paper digne a unes eleccions cal treballar i el PSM ho va fer i per això la feina de la legislatura i les enquestes pròpies li donaven per al 2007 els dos regidors que ha aconseguit el Bloc. En qualsevol cas, queda demostrat que no tots els votants del PSM i d'EU comparteixin el projecte Bloc. No només s'han perdut els vots dels que varen fugir. A més, Entesa no s'ha presentat, i s'han perdut milers de vots. Potser tot plegat convé replantejar el projecte i escoltar persones com Sebastià Serra, amb una llarga experiència municipal.

Diari de Baleares (31-V-07)

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic. (Miquel López Crespí)

Després de les eleccions: la lluita contínua

Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió. Una reflexió que, com escrivia en un article anterior, voldria anar molt més enllà dels resultats obtenguts per les diverses forces que s´han presentat a l'examen de les urnes.

Ara ja sabem els resultats de la dreta, els vots i diputats que han obtengut el PSOE, UM i el Bloc. Els estats majors de tots els partits amb representació institucional comencen a fer els seus plans, analitzen les possibilitats o no de les aliances postelectorals existents. Algunes altres organitzacions hauran de romandre en l´oposició conformant-se amb els diputats i regidors que han obtengut i hauran de començar a pensar quin ha de ser el seu futur, quina política serà la necessària per a continuar el combat per a transformació de la nostra societat en un sentit progressista.

Però sigui quin sigui el govern que es pugui constituir en les pròximes setmanes, el cert és que, com apuntava una mica més amunt, per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.

La dreta ja sabem el que farà: continuarà amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.

El poble sap a la perfecció que comença una nova etapa, una etapa per la qual ja hem passat moltes vegades després de les anteriors convocatòries electorals. Els problemes no s´han solucionat pel fet d´haver anar a votar dia 27. La consecució de quotes cada vegada més i més elevades d´autogovern, d´aprofundiment de les justes exigències per tal que l´Estat espanyol reconegui el dret de les nacions que el formen a decidir el propi destí en el camí de l´autodeterminació, són fites encara per a aconseguir.

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic.

Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.

La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27. S´hauria d´avançar vers una nova i defintiva transició, recuperar els trenta anys perduts i evitar que els diputats no tornin enrere o oblidin les promeses de redreçament nacional i social.

Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. El futur hauria de ser lluny d´aquell sindicalisme de gestió que tan bé ha servit els interessos del capital i de les elits sindicals i tan poc ha servit per a acabar amb la precarietat i sinistralitat laboral.

Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.

El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.

Miquel López Crespí

Fira del Llibre: Miquel López Crespí presentarà l´obra de Miquel Julià. Diumenge dia 3 de juny a les 18 h. Parc de les Estacions.

Miquel Julià hauria de fer tot l'humanament possible -i l'impossible també!- per aconseguir d'alguna editorial mallorquina o principatina l'edició d'una selecció dels seus treballs periodístics. Poques coses hi ha tan efímeres i evanescents com les col×laboracions diàries d'un escriptor a la premsa. Per això és tan important, si hi ha una bona disposició editorial, que l'autor es preocupi per deixar editats, en forma de llibre, el que consideri més representatiu del seu treball publicístic. (Miquel López Crespí)

Miquel Julià, un escriptor de combat

Home amb multitud d'interessos culturals, sempre dins l'àmbit de la defensa i promoció de la cultura catalana, ha realitzat un gran treball de recopilació de les cançons populars mallorquines de viva veu

Miquel Julià i Prohens va néixer a Felanitx (Mallorca, 1927) i va estudiar al seminari de Ciutat des de 1939 a 1951. Especialitzat en el foment social de la llengua catalana, impulsà el seu ús en les parròquies de Bunyola i de N. S. dels Dolors de Manacor. Tasca que continuà com a fundador del grup excursionista de Bunyola (1955) i de l'Agrupament Escolta Mn. Alcover de Manacor (1959).

Per a ús literari d'aquests grups publicà diversos opuscles, com Guia del petit pelegrí per als nins de Bunyola (1954), Pregàries de l'escolta (1960), Unió d'Excursionistes de Bunyola (1957), Cançoner (1965), etc. Posteriorment inicià cursos de català a Manacor (1964), cursos que han tengut continuïtat fins al dia d'avui en l'Escola Municipal de Mallorquí.

També ha estat un dels membres més actius entre els promotors de l'OCB juntament amb Francesc de B. Moll i, des de la Comissió Diocesana de Litúrgia, de l'adopció del català com a llengua vernacla de Mallorca, a les misses i actes litúrgics de les esglésies (1965-70).

Home amb multitud d'interessos culturals, sempre dins l'àmbit de la defensa i promoció de la cultura catalana, ha realitzat un gran treball de recopilació de les cançons populars mallorquines de viva veu. Fruit d'aquesta intensa labor ha estat la publicació de Mallorca, cançons tradicionals (Barcelona, Hogar del Libro, 1969) i Cançoner tradicional de Mallorca (Ciutat de Mallorca, Documenta, 1998). Edità igualment Nadal a Mallorca (1968), un volum de nadales en català compostes ad hoc per autors mallorquins contemporanis sobre cançons populars mallorquines. Aconseguí del P. Martorell la composició de la missa Pau als homes (1968) i preparà la seva estrena a veus mixtes i orquestra moderna.

La seva dèria literària ja començà quan Miquel Julià era un jovençà que anava per a sacerdot, en aquells anys esfereïdors de la postguerra mallorquina, en ple domini del feixisme i del nacional-catolicisme. Miquel Julià guanyà el Primer Premi de Poesia al certamen del Seminari amb el poema El monestir (1949).

També ha escrit Nacionalisme reivindicatiu a Mallorca (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 1994), el poemari Paraules al vent (Ciutat de Mallorca, Documenta, 2000) i més recentment, en aquest anys 2003, l'assaig Clarobscurs: l'Església dels mallorquins (Documenta, 2003).

Són precisament aquests articles publicats a la premsa diària alguns dels manifests més ferms i combatius dels que, en aquests anys de ple predomini del cinisme i del menfotisme més accentuat, s'han escrit en defensa dels nostres drets nacionals

Amb els anys, Miquel Julià ha estat molt conegut per les seves col×laboracions en català a Perlas y Cuevas (1965-66), Lluc (1968) i, sobretot, pels seus compromesos articles en defensa de la nostra cultura publicats en el diari Última Hora de Ciutat d'ençà 1993. Són precisament aquests articles publicats a la premsa diària alguns dels manifests més ferms i combatius dels que, en aquests anys de ple predomini del cinisme i del menfotisme més accentuat, s'han escrit en defensa dels nostres drets nacionals. Pensam que Miquel Julià hauria de fer tot l'humanament possible -i l'impossible també!- per aconseguir d'alguna editorial mallorquina o principatina l'edició d'una selecció dels seus treballs periodístics. Poques coses hi ha tan efímeres i evanescents com les col×laboracions diàries d'un escriptor a la premsa. Per això és tan important, si hi ha una bona disposició editorial, que l'autor es preocupi per deixar editats, en forma de llibre, el que consideri més representatiu del seu treball publicístic.

És una tasca que ha de fer de forma inexorable l'amic Miquel Julià: dedicar-se a fer-ne la selecció, no cansar-se davant possibles incomprensions, trucar la porta dels editors, remoure cel i terra (que no esperi que ningú li faciliti la tasca si ell mateix no s'arromanga de debó!). Indubtablement seria molt important, per a bastir la història futura del que han estat aquests anys de descompromís, que es pogués tenir a l'abast la feina feta per Miquel Julià.

Com a poeta, podem adscriure Miquel Julià, sense por d'errar-nos, en el camp de nostàlgics de l'Escola Mallorquina. El poeta Bartomeu Fiol ho deixa molt ben explicat en el pròleg a Paraules al vent. Diu l'autor de Calaloscans: "... ens sorprèn [Miquel Julià] amb unes Paraules al vent, que ens recorden una mica el rastre del perfum de l'Escola Mallorquina de principis de segle. Miquel Julià és prou conscient que la seva poètica no encaixa o no consona amb cap de les modes actuals. Però això no l'hauria de preocupar gaire, perquè si totes les arts -no sols la poesia- es mouen com una successió de modes, aquelles obres d'art que realment queden ho fan en funció d'una virtù o força que té ben poc a veure amb les onades".

Precisament aquesta és una de les "virtuts" de Paraules al vent. Poder retrocedir en el passat. Com si Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart de la Peña, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Blai Bonet mai no haguessin existit. Ni la revolta del romanticisme, ni la Revolució Francesa, ni el modernisme català de principis del segle XX, ni un segle de revoltes socials a tota l'Europa potsnapoleonica. No en parlem del "ismes" dels anys vint i trenta! Del futurisme, el dadaisme, el surrealisme o el situacionisme dels anys seixanta. En la poesia de Miquel Julià, en aquesta tornada insistent als dogmes de l'Escola Mallorquina, enterrats per Rosselló-P`rcel en els anys trenta, trobam, així sí, l'eco sempre interessant de la Mallorca preturística, quasi una miniatura dels pintors de l'Arxiduc, un apunt que hauria entusiasmat Delacroix a la recerca de misteris en un insondable món àrab de començaments de segle XIX.

Miquel López Crespí

Tots ens demanam què farà Unió Mallorquina davant la possibilitat de fer un nou Pacte de Progrés i davant les necessàries exigències de l´esquerra en demanar que aquest nou pacte sigui més valent i decidit que l´anterior en la preservació del medi ambient i en la defensa activa de la nostra cultura i identitat històrica. Malgrat que possibles integrants d´aquest nou Pacte de Progrés hagin afirmat per activa i per passiva que no lliuraran cap institució, ni la presidència del Consell Insular de Mallorca, ni la batlia de Palma ni, molt manco, el govern de les Illes a un partit amb pocs diputats, el cert és que sembla que, altra volta, tot depèn del que decideixi Maria Antònia Munar. (Miquel López Crespí)

Ordenar el territori des de l´objectiu de l’equilibri i la sostenibilitat. Tornar a recuperar l´esperit del canvi de model territorial i, a curt termini, concretar una profunda reforma de les directrius d´ordenació del territori. Seria, adaptat a les actuals circumstàncies, la concreció d´aquell Pla d´Ordenació Territorial que no es va fer en l´anterior Pacte de Progrés i que ara esdevé d´una urgència immediata si volem, de veritat, salvar el país. S´hauria d´acabar amb l´estratègia encimentadora que ha arribat a cims increïbles de bogeria desenvolupista amb el govern del president Jaume Matas. Tots sabem que la follia en la construcció indiscriminada de nous aparcaments al centre de Palma, camps de golf, destrucció d´espais naturals, més quilòmetres d’autopistes, parc de les estacions, reducció i supressió de parcs naturals o projectes faraònics com el de l´òpera del moll vell no tenen altra justificació que tenir satisfeta l’àmplia xarxa d´interessos que conformen els suports essencials de la dreta mallorquina: constructors i encimentadors, les empreses lligades a la construcció de nous ports esportius i autopistes. (Miquel López Crespí)

El Pacte de Progrés que volem

No hi ha dubte que si es pogués concretar un nou Pacte de Progrés sense els errors que hi hagué entre 1999 i 2003 ens trobaríem davant una oportunitat històrica per al nostre redreçament nacional i social. Hauríem començat a posar fre als quatre anys de legislatura del ciment. Seria un avanç positiu, sense cap mena de dubte. Cal dir que batre el PP, aconseguir fer-lo fora de la gestió del poder polític és un cop prou fort i important per a començar a erosionar l´hegemonia política de la dreta conservadora a la nostra terra i començar a bastir els fonaments, un suport actiu a la societat civil i les organitzacions populars, que permetin anar més enllà del canvi de persones en les institucions. Tots som conscient que el PP ha fet i fa un paper determinant al servei dels grups de pressió econòmica que controlen les Illes i sense batre la seva hegemonia política no podrem avançar cap a una societat més justa i solidària, vers un nou tipus de societat.

El principal problema que l´esquerra oficial té al davant és lluitar de forma decidida i valenta per acabar amb la destrucció dels nostres minvats recursos naturals i territorials. Ordenar el territori des de l´objectiu de l’equilibri i la sostenibilitat. Tornar a recuperar l´esperit del canvi de model territorial i, a curt termini, concretar una profunda reforma de les directrius d´ordenació del territori. Seria, adaptat a les actuals circumstàncies, la concreció d´aquell Pla d´Ordenació Territorial que no es va fer en l´anterior Pacte de Progrés i que ara esdevé d´una urgència immediata si volem, de veritat, salvar el país. S´hauria d´acabar amb l´estratègia encimentadora que ha arribat a cims increïbles de bogeria desenvolupista amb el govern del president Jaume Matas. Tots sabem que la follia en la construcció indiscriminada de nous aparcaments al centre de Palma, camps de golf, destrucció d´espais naturals, més quilòmetres d’autopistes, parc de les estacions, reducció i supressió de parcs naturals o projectes faraònics com el de l´òpera del moll vell no tenen altra justificació que tenir satisfeta l’àmplia xarxa d´interessos que conformen els suports essencials de la dreta mallorquina: constructors i encimentadors, les empreses lligades a la construcció de nous ports esportius i autopistes. Per això la necessitat estratègica del gasoducte que ha de proporcionar l´energia il·limitada que necessiten aquests plans de construcció sense aturall.

Tots ens demanam què farà Unió Mallorquina davant la possibilitat de fer un nou Pacte de Progrés i davant les necessàries exigències de l´esquerra en demanar que aquest nou pacte sigui més valent i decidit que l´anterior en la preservació del medi ambient i en la defensa activa de la nostra cultura i identitat històrica. Malgrat que possibles integrants d´aquest nou Pacte de Progrés hagin afirmat per activa i per passiva que no lliuraran cap institució, ni la presidència del Consell Insular de Mallorca, ni la batlia de Palma ni, molt manco, el govern de les Illes a un partit amb pocs diputats, el cert és que sembla que, altra volta, tot depèn del que decideixi Maria Antònia Munar.

L´anterior govern progressista va ser totalment i absolutament condicionat per UM. Com diu el programa del Bloc per Mallorca, a què hem donat suport: “Si la legislatura anterior va acabar sense Plans territorials insulars (llevat el cas de Menorca), sense Llei del sòl, i sense lleis ambientals, aquesta legislatura haurà fet els deures en moltes d´aquestes assignatures pendents, però en un sentit diametralment oposat a com hauria de ser: estam davant d´una de les legislatures més catastròfiques de la història des del punt de vista ambiental i territorial”.

És el que no pot continuar de cap de les maneres. Els constants enfrontaments del passat de Maria Antònia Munar amb els Verds de Margalida Rosselló i el grup d´EU, per exemple. La presidenta del Consell Insular mai no va amagar les seves opinions, opinions prou dures amb Margalida Rosselló i EU i que tothom pot trobar a les hemeroteques. En nombrosos moments de la legislatura progressista, els Verds i, també, l’eficient consellera de Benestar Social i antiga militant d´EU Nanda Caro, hagueren de patir els atacs de Munar. La presidenta sempre ha explicat la seva concepció del Pacte de Progrés dient que solament havia pactat el canvi de govern amb Francesc Antich i el PSOE. El control dels partits “petits” havia d´anar a càrrec dels socialistes. Els tres diputats d´UM foren, en definitiva, els que, en la pràctica, feren possible que l´esquerra gestionàs el poder polític; UM mai no va governar, explicaven els nacionalistes de centre, ni amb “ecologistes radicals” ni amb els “comunistes” de Miquel Roselló i Eberhard Grosske. Després d´una lluita molt intensa contra aquells que volien excloure el PSM del Consell Insular de Mallorca, Mateu Morro, aconseguí compartir el poder amb UM a costa de molts silencis i de patir enormement la pressió conjunta del partit de Maria Antònia Munar i del PSOE. Qui no recorda la famosa pinça bastida per Antich i Munar per a debilitar el nacionalisme d´esquerra?

A hores d´ara no podem saber quines seran les condicions que posarà Munar a una possible reedició del Pacte de Progrés. Imaginam i volem creure que, malgrat l´estreta aliança que existí en el seu moment entre Francesc Antich i la presidenta per a tenir controlats els partits petits i, sobretot, per a anar erosionant la influència del PSM a Mallorca, aquesta vegada el gruix de les forces progressistes, el nacionalisme d´esquerra, hauran après del passat i actuaran en conseqüència. Si ha d´haver-hi un canvi, i tots els sectors progressistes que hem donat suport el Bloc per Mallorca és això el que volem, aquest canvi no ha d´esser solament de façana, de substituir uns gestors per uns altres. No cal repetir que no és un “recanvi” el que volem, sinó un “canvi” autèntic, un canvi de política, de model territorial i que ens serveixi per a acabar amb la corrupció regnant, amb els atemptats contra el patrimoni cultural i ambiental que patim d´ençà fa tants i tants d´anys.

Miquel López Crespí

La dreta (PP-UM) guanya les eleccions autonòmiques i municipals del 27 de maig a Mallorca i la manca de motivació per la política incrementa l'abstenció.

Per Llorenç Buades, coordinador del web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

L'objectiu de l'esquerra institucional al llarg dels quatre anys de legislatura havia de consistir en fer fora al PP i UM del govern de les principals institucions de Balears, del Parlament, dels Consells de Mallorca i Eivissa,i dels municipis.

Que el PP perdi la majoria absoluta després de quatre anys de polítiques on la corrupció i els atemptats contra el territori, han arribat al màxim grau d'expressió, i ho faci en benefici de la dreta insular de Mallorca (Unió Mallorquina) no és un bon senyal de la vitalitat de l'esquerra, sinó una bona mostra de la seva feblesa, tot i que en el Parlament UM ha perdut un 0,83% en percentatge i 3.699 votants en relació al 2003.

És en el Consell de Mallorca on amb 33.066, i el 9,89% dels vots on UM obté els millors resultats, contra el 6,75% del Parlament i els 28.082 vots obtinguts. La institució més atacada en relació a la corrupció, i vinculada precisament a la gestió d'Unió Mallorquina en surt reforçada.

Diuen que hi ha un pacte d'Estat entre el PP i el PSOE, mitjançant el qual és preferible la governabilitat del PP a territoris on el PSOE podria veure's condicionat per forces de caràcter autodeterminista, que haver de veure el PSOE condicionat per aquest tipus de forces. I és per això que sembla a molts electors i electores que el PSOE no vol guanyar les eleccions ni al País Valencià, ni a les Illes Balears.

El cert és que èn aquest legislatura el PSIB-PSOE ha fet molts esforços per no guanyar les eleccions. Francesc Antich no ha exercit de cap de l'oposició parlamentària, i als Ajuntaments més grans, com és el cas de Palma, Manacor, Inca i Calvià s'ha deixat veure ben poc en la batalla dialèctica institucional, i encara menys en la mobilització del seu entorn, molt mal articulat i feble davant un PP molt mobilitzat. I Zapatero no ha fet res de res per fer possible el canvi perquè no ha oferit res de res a una base social que té moltes mancances per arribar a final de mes, i que pateix les conseqüències de polítiques socials regressives (com són el dret a accedir a la pensió contributiva, o la reforma laboral), i polítiques territorials socialment agressives (perquè patim un Estat que ens sagna, i perquè mai no es compensen els desequilibris de les classes menys afavorides).

L'altra esquerra institucional, el BLOC, tampoc ha servit en absolut per avançar, perquè els seus resultats electorals no són bons. En el cas de Palma podem parlar d'un autèntic fracàs, que ha suposat perdre 3 regidors per al conjunt de l'esquerra que donava suport al Bloc. Les forces institucionals que composen el Bloc, dividides, sumaven més del que ha sumat el BLOC. Aquest mal resultat no és només producte de la campanya d'El Mundo, que també l'ha feta contra UM sense èxit. El mal resultat prové de la configuració de llistes per part d'unes direccions partidàries molt allunyades de les seves bases, i de les batalles internes per les cadiretes. Una part de l'antic vot del PSM ha afavorit Miquel Nadal, i una part considerable del vot d'Esquerra Unida no ha donat suport al seu líder Grosske.

A les autonòmiques, el PP ha incrementat el seu percentatge de vot respecte de l'any 2003 passant del 44,7 % al 46,01%,(en el cas de Mallorca pas del 45% al 46,65%, i creix) i fins i tot incrementa el nombre de votants, tot i que que ha perdut un escó. El PSOE ha passat del 26,3% a Mallorca a un 29,60 %, un percentatge insuficient de vot com per parlar d'una polarització institucional PP-PSOE. El desequilibri de vot a favor del PP és majúscul en relació a un PSOE que és molt lluny de poder considerar-se per si mateix un partit per a fer possible l'alternança en els governs. El vot al Consell de Mallorca ha situat a Francina Armengol (PSOE) per davant de Francesc Antich en percentatge en arribar al 30,12% del vot, de manera que es manifesta clarament en alternativa al poc èxit del president. Rosa Estaràs, del PP, en canvi es situa per davall del vot obtingut per Jaume Matas en aconseguir el 45,78%.

L'any 2003 el PSM-EN (Mallorca) tot sol tenia 3 diputats i un 9% del vot, amb 30.964 vots. Per la seva banda Esquerra Unida-Verds en tenia 19.050, 2 diputats, i un 5,5% del vot. ERC tenia 1667 vots, un 0,4. Eren 51.681 els vots que per separat varen sumar a Mallorca, i un 15% en percentatge. L'any 2007 els vots del BLOC són 37.455 (-14.226), els diputats 4 i el percentatge en vot un 11,18% (-3,82%). En conjunt ara sumen 4 diputats. L'any 2003 en sumaven 5. El Bloc, no ha arribat a la fita del 2003 en el vot per separat. En relació a les eleccions generals de 2004 en canvi han avançat 4.263 vots. Els 2061 vots de Tomeu Sancho de la Candidatura dels Treballadors per la Democràcia al Parlament (el 0,60%) sense cap suport econòmic ni material, significa que hi ha un sector de l'esquerra, possiblement proper a Esquerra Unida) que ha volgut d'aquesta manera expressar el seu rebuig al BLOC, en canvi a l'Ajuntament de Ciutat, Pere Felip no gaudeix de la mateixa popularitat. Un sector d'Esquerra Unida es considerava minimitzat en ocupar només el quart lloc en la llista del Parlament.

Respecte dels resultats del BLOC al Consell de Mallorca, el percentatge del 10,54% es situa per davall del 11,18 del Parlament, amb 35.229 vots, de manera que la candidatura del Consell és menys apreciada per l'electorat que la del Parlament.

En el cas de Menorca l'any 2003 el PSOE va treure 13.616 vots, i ara en té 13.996 amb un creixement d'un punt en percentatge, però el PP ha crescut més i ha passat del 39, 1 % al 42,99 % que no ha servit per desfer l'empat a 6 escons. En el cas del Consell de Menorca el PP només arriba al 40,92%, en tant que el PSOE té 14.779 vots, 783 vots més que en el Parlament. Els 3.326 vots del PSM-Verds de Menorca (9,1% dels vots) que han permès mantenir l'escó al PSM, no arriben als 4.037 vots que obtingueren per separat els dos partits l'any 2003 amb un percentatge del 11,10. En el Consell de Menorca el PSM-Verds baixa un poc fins al 9,02% dels vots, però es permet l'escó que posa el Consell de Menorca una vegada més a l'esquerra. Però en aquest cas la suma de formacions no ha servit tampoc per a la suma dels votants.

EM-Esquerra Unida de Menorca es manté sense representació amb gairebé els mateixos votants, 1715 del 2007 contra 1.747 del 2003. En el Consell n'obté 1677, segurament per efectes del vot "útil".

En el cas d'Eivissa el PP ha perdut més de tres punts en percentatge passant del 50,4% al 47,11% tot i que obté els mateixos escons (6) i el Pacte ha passat del 37,8% dels vots a l'actual 45,84%, amb els mateixos escons també (6), però encara més ha perdut el PP en el vot al consell d'Eivissa on amb el 46,68% del vot ha quedat desplaçat pel Pacte amb un 46,81 %. L'avanç de l'esquerra institucional en percentatge és notable i permet gestionar el Consell d'Eivissa.

En el cas de Formentera l'AIPF, referent del PP creix del 53,4 al 54,45 i maté el diputat. L'esquerra, tot i que creix un 2,10% i passa del 42,10 al 44,20 és encara lluny de la fita del 1999 que amb el 55,6% va permetre la representació per a l'esquerra.

La lectura que es pot fer és molt clara: en política sumar formacions no equival a sumar les seves bases de suport.

A partir d'aquí cada partit reflexionarà el que vulgui, però és evident que tots i cada un dels partits del BLOC hi han perdut. I aquells que com ERC no tenien res, tampoc hi han guanyat res en el cas de Mallorca, i en canvi el seu esforç econòmic en la campanya em consta que és notable per aquests minsos resultats. Eleccions municipals.

Palma. Debacle del BLOC.

Els partits que configuren el Bloc només arriben a un 8,20% de l'electorat amb la qual cosa ni tan sols superen el 10,38% d'EU Els Verds de 2003. El projecte del Bloc és durament castigat perquè l'any 2003 sumava un 17% dels vots. El PSOE suma un 8,30% més de vots i guanya 2 regidors al BLOC, i UM accedeix amb 2 regidors determinants perquè el PP que perd un 0,03% també perd el regidor que donava la majoria.

Web Ixent (L´Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

UM esdevenia, als ulls dels teòrics i polítics del Pacte de Progrés i de l´esquerra oficial, l´element imprescindible d´un govern de “centre-esquerra” que era exemple per a totes les forces progressistes de l´Estat i quasi del món. Era la famosa “quarta via”, teoritzada i defensada arreu en aquells anys. Les crítiques a UM vengueren quan, amb el pacte de 2003 amb el PP, Maria Antònia Munar ja no garantia l´usdefruit del poder a l´esquerra oficial. (Miquel López Crespí)

La victòria de Maria Antònia Munar

Gabriel Cañellas va voler acabar amb Maria Antònia Munar i Unió Mallorquina i no ho va aconseguir. Era quan va fer aprovar aquella famosa llei electoral que obligava els partits que es presentaven a les eleccions a superar el llistó del 5% per a obtenir presentació parlamentària. Una llei que, com tothom sap, no serví per a convertir en grup extraparlamentari el nacionalisme “centrista” d´UM. Ans al contrari, enrabiada per la malifeta de Gabriel Cañellas, Maria Antònia Munar, com a conseqüència dels nombrosos errors comesos per aquell dirigent del PP, va surar i consolidà el partit, mentre que Cañellas desapareixia per sempre de la vida política de les Illes.

A partir d´aquell moment, Munar ja no s´ha fiat mai més de ningú; i quan l´any 1995 UM pactà amb el PSM i el PSOE per foragitar el PP del Consell Insular de Mallorca, es concretava la seva estudiada revenja contra aquells que l´havien volguda enviar a casa seva, a tenir cura dels cossiols. La tremenda i històrica humiliació que patí Jaume Matas quan l´any 1999, en no tenir el PP majoria absoluta, anava a la seu d´UM a pidolar un pacte amb UM significà la culminació de la venjança pels greuges patits. Tothom recorda a la perfecció com, sense gens ni mica de pietat pel pidolaire, Maria Antònia Munar va jugar amb ell un munt de dies, talment els moixos s´entretenen fent mal a la bestiola que acaben de caçar. La punyalada final al PP va ser la concreció del Pacte de Progrés amb el PSOE i les altres forces nacionalistes i d´esquerra. Malgrat que UM sempre ha parlat malament d’EU i Verds, el cert és que totes aquestes organitzacions, inclòs el PSM, que aleshores era dirigit per Mateu Morro, aconseguiren importantíssimes àrees de poder i de gestió en el govern de les Iles mercès als acords amb la presidenta del Consell Insular de Mallorca.

Lluny de la demonització actual, UM esdevenia, als ulls dels teòrics i polítics del Pacte de Progrés i de l´esquerra oficial, l´element imprescindible d´un govern de “centre-esquerra” que era exemple per a totes les forces progressistes de l´Estat i quasi del món. Era la famosa “quarta via”, teoritzada i defensada arreu en aquells anys. Les crítiques a UM vengueren quan, amb el pacte de 2003 amb el PP, Maria Antònia Munar ja no garantia l´usdefruit del poder a l´esquerra oficial.

Aleshores el cantet mudà de seguida. De cop i volta, com és ben normal i no ens estranya gens ni mica, ja que la política institucional és així, el “nucli essencial del govern progressista de centre-dreta”, és a dir, Unió Mallorquina i Maria Antònia Munar esdevenien el dimoni que calia exterminar.

Amb aquestes eleccions ha passat el mateix. El PP, amb nervis imaginant que podia haver de tomar cedir a les exigències d´UM en cas de no obtenir la majoria absoluta, ha promès per activa i per passiva que no lliurarà cap institució a Maria Antònia Munar. Francesc Antich, el gran aliat de la presidenta, tant en el primer Pacte de Progrés al Consell de Mallorca l´any 1995, com en el segon a les Illes i a Mallorca l´any 1999, també ha dit que res no serà igual i que no hi haurà regals especials a forces minoritàries. I per si encara mancàs algun polític afirmant que no volen regalar res a Maria Antònia Munar, Gabriel Barceló, el cap de llista del Bloc per Mallorca, en unes declaracions a la revista El Temps, després d´afirmar que era possible un pacte amb UM per a reeditar el Pacte de Progrés, declara: “Del Bloc, que ningú no n´esperi el regal del Consell o d´una altra institució a una força que tingui només tres diputats, com passà abans”.

Tothom esperava el miracle de no haver de necessitar UM.

Maria Antònia Munar somriu sorneguera davant tot aquest allau de declaracions. I ara, amb la pèrdua de la majoria del PP a totes les institucions, molt més que mai. Basta constatar com somriu a les fotos que surten als diaris. Ella, que ha ajudat a gaudir del poder polític i de la gestió del règim tant als grups de l´esquerra com al partit de Jaume Matas, sap que una cosa són les declaracions que els dirigents llancen per a tranquil·litzar els respectius electorals i altra, molt diferent, la realitat política. Tanmateix, mentre siguin en vigència les actuals lleis electorats, qui forma govern és qui té majoria absoluta o, si no n´hi ha, qui té el suport de prou diputats –en siguin un, deu o vint- per a formar majoria suficient. Tota la resta són romanços per a entretenir el personal.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-V-07)

En el manifest de suport al Bloc, els ciutadans i ciutadanes que ho signàrem demanàvem avanços en el procés aturat de normalització lingüística i fèiem menció especial a l´atac sistemàtic que la dreta realitzava als serveis públics essencials, en particular l´ensenyament i la sanitat. El Bloc també era una provatura per a evitar la fragmentació electoral, superar els entrebancs antidemocràtics de la Llei d´Hondt i defugir, fos com fos, l´extraparlamentarisme que amenaçava de treure de les institucions EU, Verds i PSM. (Miquel López Crespí)

Els resultats electorals del Bloc