Administrar

Els jacobins mallorquins i la lluita contra els borbons: la novel·la històrica catalana de Mallorca

pobler | 31 Maig, 2007 19:46 | facebook.com

Presentacions a València, Vinaròs i Castelló


Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana. (Miquel López Crespí)


Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793. (Miquel López Crespí)



Robespierre

La novel·la històrica mallorquina i la Revolució Francesa: La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007)


Presentacions a València, Vinaròs i Castelló


L’eix de la novel·la La conspiració (Editorial Antinea, Castelló, 2007) és basat en la famosa i fracassada conspiració de Sant Blai, conspiració contra la monarquia borbònica que fracassa i porta com a conseqüència la condemna a mort del nostre protagonista i la de tots els altres conspiradors, condemna a mort que després es baratada per una condemna a cadena perpètua.

Els esdeveniments històrics que encerclen la conspiració de 1795, el procés inquisitorial, els contactes dels conspiradors amb la maçoneria francesa, la seva estreta unió amb els jacobins, ens permeten, si deixam volar les ales de la imaginació, penetrar en el que era el món dels il·lustrats mallorquins i espanyols de l´època de la Revolució Francesa. També hem aprofitat un fet històric que detalla l´historiador Richard Herr en el seu imprescindible estudi España y la revolución del siglo XVIII (Aguilar, Jérez de la Frontera, 1964). Es tracta del suport que la Convenció vol donar als revolucionaris de tot Europa que lluiten contra l’estat absolutista i les monarquies feudals i que a l’estat espanyol es concreta també en el suport que plantegen els jacobins a la idea de la creació d´una hipotètica República Catalana.

Els protagonistes de La conspiració, i en aquest apartat sí que ja ens deixam portar completament per la imaginació més desfermada, malgrat que no desconeixen l’interès oportunista d’aquesta proposta per part dels jacobins, accepten participar en l’expedició, que per afeblir la monarquia espanyola engega la Convenció i porta a la pràctica el general Dugommier, responsable de l’exèrcit francès dels Pirineus. Dugommier és l’encarregat, no solament de la defensa de les fronteres republicanes, sinó d’exportar igualment la Revolució. Li fan costat els comissaris Milhaud i Soubrany que, en nom del Comitè de Salut Pública parisenc, exhorten les tropes franceses a acabar amb el reialme de la Inquisició, la monarquia de Carles IV i a proclamar la República Catalana.

En el llibre abans citat, l´historiador Richard Herr aporta nombrosos documents d’aquesta època tan interessant i alhora tant desconeguda, documents que exhorten l’exercit francès dels Pirineus a “Proclamar la República catalana mitjançant l’educació i les baionetes”. Per a formació político-ideològica d’aquest hipotètic exèrcit de la República Catalana, el general Dugommier va imprimir i repartir 18.000 exemplars d´una proclama titulada “Proclamación. Los representantes del Pueblo Francés, Prop lo ejército dels Pyrénéos orientales, a la Catalunia, y al Exercito Republica”. Posteriorment manaren repartir tota una sèrie de proclames en català. La més repartida entre la població i els voluntaris de l´incipient exèrcit català va ser la titulada: “Lo Catala Republica, a tots sos Compatriotas amichs de la Libertad, del bé y prosperitat de sa Patria, salut, germandat, unió y força”.

Miquel Sureda de Montaner i tots els amics de les lògies maçòniques que li fan costat, molts dels quals participants en la conspiració de Sant Blai contra la monarquia i la corrupta camarilla de Carles IV, són al costat dels delegats del Comitè de Salut Pública i de Robespierre. Tanmateix, malgrat que no hi ha constància històrica que el Joan Baptista Picornell Gomila real hagués participat en la invasió del Principat l’any 1793, com a novel·listes que som... qui ens pot negar el dret d´implicar el nostre personatge de ficció en aquests fets tan apassionants? El Picornell Gomila real va passar a la història no solament per haver estat de la famosa conspiració de Sant Blai sinó també, i el fet tengué una enorme repercussió en la lluita per l’alliberament de les colònies espanyoles, per haver estat un dels primers traductors al castellà de la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, document adjunt a l’edició de la Constitució Francesa de 1793. Imaginam que no és violentar en absolut la història pensar que en els protagonistes de La conspiració com a redactors de les proclames que els comissaris enviats pel Comitè de Salut Pública van fent públiques en la seva entrada a Catalunya Principat. En “Lo Catala Republica”, podem llegir, en una curiosa provatura jacobina per a seduir els catalans de finals de segle XVIII: “La França, al principi de est sigle, governada per lo despotich tirà Lluis XIV invadi la Cataluña per coronar en España lo nét de est despota Felipe V... la França alashores esclava prestá sos brasos per subjugarvos, pero la França Llibre vos aofereix en el dia los mateixos brasos per reintegrarvos en vostres antichcs privilegis y restituirvos â vostre llibertat”. I afegeix més avall, per deixar ben aclarit que els exèrcits francesos portaran endavant la missió alliberadora encomanada per Robespierre i el Comitè de Salut Pública: “La soberania pues resideix essencialment en los Pobles, y tots los reys que reynan contra sa voluntat, son violadors de sa saberania y usurpadors de sos drets imprescrptibles”. La proclama acabava demanant la participació activa de tots els catalans en aquesta lluita antiborbònica, dient: “Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan los Estats llibres, y vivan tots los bon patriots que prendran part á esta santa insurrecció”.

Tot plegat no vol dir que Miquel Sureda i Montaner, els protagonistes de La conspiració, creguin amb els ulls clucs en la propaganda escampada arreu pels comissaris enviats per Marat i Robespierre. Ni molt manco! Els revolucionaris catalans ja saben a la perfecció com han tractat i tracten els jacobins els diversos pobles i cultures sotmeses a l’estat francès, i sobretot amb el bocí de la nació ocupat per França. Ho saben i no confien gens en la hipotètica tasca “alliberadora” dels generals francesos malgrat les proclames que es publiquen sota la influència dels sectors més radicals de la Revolució Francesa. Una història, la de l´”internacionalisme revolucionari” de la Convenció, que finirà de seguida que caigui Robespierre i, a poc a poc, moltes de les consignes i decrets del 93 vagin quedant oblidats, quan no combatuts a mort pels nous governants. Uns governants que proven d´oblidar i fer oblidar sigui com sigui els aspectes més radicals de la Constitució i conquestes de 1793.

Hem volgut parlar d’aquella fantasmagòrica República Catalana de 1793 perquè ens ajuda a situar a la perfecció l’esperit dels protagonistes de La conspiració, els trets essencials que els ocupen: el món de la Il·lustració i de la Revolució Francesa que els alleten. Miquel Sureda de Montaner és un mallorquí provinent d´una vella nissaga aristocràtica que renuncia al seu origen de classe, als privilegis que li atorgaria la immillorable posició social que té, per tal d’esdevenir, tot abandonant terres i criats, un actiu impulsor del nou món que veuen sorgir a partir de l’ensorrament dels borbons i de la proclamació de la República.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic: editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

Literatura llibertària i memòria històrica: les novel·les de la guerra civil (V)

pobler | 31 Maig, 2007 16:16 | facebook.com

Núria i la glòria dels vençuts: el desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.


Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. (Pere Rosselló Bover)



Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.


Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.


Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.


La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.


Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.


Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.


l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.


Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!


Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).


Grosske, Biel Barceló, López Crespí, Pere Muñoz i Llorenç Buades analitzen els resultats electorals del 27 de Maig

pobler | 31 Maig, 2007 11:26 | facebook.com

EBERHARD GROSSKE: UNA SITUACIO APASSIONANT.



Eberhard Grosske

grosske | 28 Maig, 2007 09:33


Començam el dia 28 amb una situació complicada i apassionant.


El PP fa el mateix percentatge que el 2003 però no ha aconseguit cap dels seus objectius electorals: no manté la majoria absoluta a Eivissa i Balears, ha perdut la de Palma (per primera vegada en 16 anys!) i no ha obtingut ni la de Mallorca ni la de Menorca

Han gastat una doblerada, tenen una influència mediàtica impresionant (inclosa IB3), tenen un partit que és una tanqueta, tenen un munt de vot captiu... però és evident que les Illes no són Madrid ni el Pais Valencià.

Com utilitzarà UM el seu manat de claus?. Dificil predir-ho. Per segona vegada - la primera fou el 92 - Munar ha sentit que el PP volia la seva destrucció i això la pot convidar a tornar a castigar el PP i intentar baixar-li definitivament els fums i garantir que mai més tendrà la maquinària del PP amenaçant la seva supervivència.

Malgrat que en Matas estigui disposat a donar-li tot tipus de garanties i a enviar n'Inda de corresponsal de guerra a l'Orient Mitjà, també és cert que la línia dura del PP és molt potent; Cirer i Estaràs són reconegudes antiuemites i Calvià - la derecha sin complejos, que diu n'Inda - ha obtingut uns magnífics resultats. El PP estatal, per la seva banda, ha guanyat les eleccions municipals al conjunt de l'Estat (en nombre de vots) i això reforça als que creuen que el PP, tard o d'hora, pot conquerir definitivament les Balears practicant una política "sin complejos".

Jo crec que hi ha condicions objectives per arribar a majories de progrés i defensaré fermament que s'avanci en aquesta línia, sobre tot perquè, en aquests moments, és quan més ens hem d'enrecordar de la gent - moltíssima - que espera canvis i que ha votat canvi... però també som conscient que a UM li fa una peresa infinita tornar a girar el timó i pactar amb l'esquerra: uns pesats que s'encaparroten en parlar tot lo dia de política i de programes.

Per tant, tots els escenaris estan oberts - des de majories diverses fins a governs en minoria passant per fòrmules diverses segons de quina institució es tracti. Una situació realment apassionant.

PS Del Bloc i els seus resultats només dues notes: Bé al Parlament i el Consell on s'aguanta el tiró del PSOE i el Bloc és la tercera força política i més malament a Palma on, malgrat ser també la tercera força, el Bloc ha obtingut pitjors resultats que al conjunt de Mallorca en les votacions al Parlament i el Consell i, especialment, a la candidatura municipal que jo encapçalava.

La comparança amb els resultats del 2003 - on EU-EV i PSM anaven per separat és fotuda però l'exercici correcte - i molt difícil de fer - és comparar amb el que s'hagués tret anant el 2007 per separat

Grosske. Bloc personal (28-V-07)

UN ANALISI DE LES ELECCIONS I DEL FUTUR IMMEDIAT


bielbarcelo | 29 Maig, 2007 10:21


Quatre notes sobre els resultats i els possibles pactes:

Els 4 diputats obtinguts pel Bloc al Parlament, han estat claus per impedir la majoria absoluta del PP. En el Consell de Mallorca hem quedat a una dècima del quart conseller. A Palma és a on els resultats han estat pitjors.

En canvi a municipis grans com Manacor, sa Pobla, Llucmajor, Felanitx,.. el Bloc ha obtingut bons resultats.

La realitat és que hem quedat per davall de les espectatives, en bona part per l'estirada del vot del PSOE i en part també per la diversitat de candidatures municipals que presentàvem (BLOC, PSM, EU-EV, ERC, INDEPENDENTS, coalicions progressistes,...).

Així i tot cal recordar que som la tercera força política a Mallorca, i amb Eivissa pel Canvi i PSM-Verds de Menorca, també la tercera força política de les Illes Balears, per tant, una força necessària en qualsevol possibilitat de canvi a la política de Mallorca i de les Illes Balears.

Ara s'obren dues possibilitats: continuar amb un govern que segueixi amb les polítiques destructores del territori, regressives socialment i amb pràctiques corruptes, o conformar per tot allà on es pugui, governs progressistes i nacionalistes, que plantegin una regeneració democràtica.

La gent ha votat canvi: tots els consells poden tenir governs progressistes: Formentera, Eivissa i Menorca, segurs, Mallorca pendent de pactes.

Els possibles pactes progressistes passen per un programa clar de defensa del territori, de polítiques socials avançades i de compromisos de finançament, i que siguin pactes equilibrats, i amb equips de govern que representin les majories.

Blog de Biel Barceló


El BLOC ha perdut les eleccions. Quina és la solució ?


Per Llorenç Buades Castell


El BLOC tal com s’ha construït ha fracassat. No es poden amagar els mals resultats, ni adornar amb històries poc convincents que es fabriquen per part de les direccions polítiques per tal d’assegurar la supervivència en els càrrecs. La responsabilitat del fracàs del BLOC és de les seves direccions polítiques,que han bastit una entitat amb una estructura piramidal fonamentada en el repartiment de càrrecs.

El Bloc ha minvat considerablement el nombre de càrrecs públics electes: davalla de 15 a 9:

Ha perdut sis dels quinze càrrecs públics institucionals que tenia (5 diputats + 5 consellers + 5 regidors a Palma).

Se'n queda 9 (nou) solament (4 diputats + 3 consellers + 2 regidors a l'Ajuntament de Palma).


BLOC PER MALLORCA

al Parlament:


·Ha perdut un diputat. Dels 5 que hi tenia, s'ha quedat amb 4

· No ha sumat els vots que havien fet anteriorment els 4 partits que l'integren

· No ha aconseguit llevar al PP la possibilitat de governar

El BLOC PER MALLORCA

al Consell:


· Ha perdut dos consellers. Dels 5 que hi tenia, s'ha quedat amb 3.

· No ha sumat els vots que havien fet anteriorment els 4 partits que l'integren

· No ha aconseguit llevar al PP la possibilitat de governar


El BLOC PER PALMA

a l'Ajuntament:


· Ha perdut tres regidors. Dels 5 que hi tenia, s'hi ha quedat amb 2

· No ha sumat els vots dels seus partits: no solament no ha sumat els vots que feren els 4 partits l'any 2003, sinó que n'ha restat un bon grapat de milers

· No ha servit per llevar la majoria del PP a Cort: és clar i evident que qui la hi ha llevada no poden ser aquells partits polítics (BLOC) que, lluny de guanyar-ne qualcun, n'han perdut tres, d'escons

· Ha engreixat UM: els vots que no ha obtengut el Bloc no solament han servit per engreixar PSOE i l’abstenció, també han engreixat UM on han anat a parar bona part dels vots d'antics votants d'algun dels partits del Bloc

· Ha contribuït al manteniment de la dreta a Cort: en perdre vots dels seus propis partits -nacionalistes!- i fer-los anar cap a UM


Per què ha fracassat el BLOC ?


Tots i totes entenem que la unitat de l’esquerra és necessària , però també és necessari que que les persones que la fan possible tenguin un projecte polític comú i un programa assolible pel conjunt de les que posen en marxa el projecte.

Aquest projecte comú ha fallat per la seva concepció piramidal i perquè la transversalitat que ha de tenir una esquerra al dia d’avui no hi és en el pensament de les bases dels diferents partits que integren un BLOC bastit des de l’oportunisme de les seves direccions.

Les persones que es mouen en la base social d’Esquerra Unida són republicanes espanyoles i són poques les persones que comparteixen el criteri de la lluita per la llengua, l’autodeterminació, i encara menys un projecte independentista com pugui tenir Esquerra. Cap d’aquests elements és prioritari per a la base social d’Esquerra Unida.

La base social d’Esquerra Unida és més propera al PSOE que al PSM o a ERC. Les diferències amb el PSOE es refereixen a les pràctiques en relació a qüestions socials com puguin ser les contrareformes laborals, però l’evolució d’Esquerra Unida cap a la dreta i l’acceptació cada vegada major de les reformes laborals fa que les distàncies entre EU i PSOE siguin menors.

La prioritat per la llengua , la cultura i els drets nacionals és el fonament de la base social del PSM i d’ERC. Entre el PSM i ERC hi ha més diferències en les direccions que en les bases. Aquesta divisió es fonamenta en l’aliança del PSM amb CIU i ,en que el PSM ha volgut sempre monopolitzar l’espai del nacionalisme a les Illes Balears i impossibilitar altres opcions possibles com l’existència d’Esquerra. D’altra banda, les distàncies entre la part del PSM que ha derivat en Entesa són molt menors amb UM que amb EU i Verds, com s’ha demostrat. I encara queden moltes persones al PSM més properes a UM que a Esquerra Unida, i així ho demostra la pressió existent en bona part de les bases pels pactes amb Unió Mallorquina. Aquest fet il·lustra que les qüestions socials passen a un segon plànol en la valoració de la base social del PSM i que fins i tot la qüestió territorial, que seria el punt més fàcil d’assolir en comú per les diferents formacions que integren el Bloc podria ser moneda de canvi per tal d’arribar als pactes.

Les diferències en les bases socials dels diferents partits són fonamentals per entendre que una part dels votants i jo diria també que antics quadres d’Esquerra Unida ha fet opció pel PSOE i per la CTD del castrista Tomeu Sancho.

El BLOC és un pacte incoherent perquè no surt de la base. Aquesta incoherència s’expressa en que a molts de pobles no ha existit cap voluntat d’unir-se fins a l’absurd de que persones que competien als pobles anaven en les mateixes llistes al Consell o al Parlament.

Aquest fet, absurd, significa que ni les bases dels partits assoleixen la voluntat de les seves direccions, ni tampoc les seves bases electorals.

En l’espai polític actual és molt més fàcil articular una formació política al voltant del PSOE, EU,Verds, que l’actual configuració del BLOC, perquè allò que més trenca el BLOC és la diferència de projecte nacional. El cas d’ICV-Verds, com a complement del PSC és l’exemple més clar. La possibilitat d’unir ICV-Verds amb ERC és tan difícil com el que s’ha volgut fer aquí amb el BLOC. Seria desitjable el creixement d’ aquesta transversalitat que volen projectar les direccions del BLOC, però ara mateix les seves bases militants i electorals han d’escurçar moltes diferències.

Ara mateix la lògica dels espais electorals a Mallorca es determina per dues realitats diferenciades, EU-Verds i PSM-Esquerra. Al voltant d’EU i Verds encara hi ha dos element minoritaris de fragmentació: els anticapitalistes residuals encara presents dins Esquerra Unida i que no volen cap pacte amb la dreta, es digui UM o PP, i els Verds més fonamentalistes que coincideixen per diferents raons amb els anticapitalistes en aquest aspecte.

Dins el PSM i ERC, que poden compartir l’espai socialdemòcrata en comú i majoritari dins Esquerra Unida, i ha un element pertorbador,UM que ara mateix és un element prou atractiu per aquells i aquelles que volen fer el viatge cap al centre.

Aquestes diferències han de sortir a escena en el període que s’obri ara, i de la seva resolució dependrà el futur de l’esquerra.

Web Ixent (L´Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


En el manifest de suport al Bloc, els ciutadans i ciutadanes que ho signàrem demanàvem avanços en el procés aturat de normalització lingüística i fèiem menció especial a l´atac sistemàtic que la dreta realitzava als serveis públics essencials, en particular l´ensenyament i la sanitat. El Bloc també era una provatura per a evitar la fragmentació electoral, superar els entrebancs antidemocràtics de la Llei d´Hondt i defugir, fos com fos, l´extraparlamentarisme que amenaçava de treure de les institucions EU, Verds i PSM. (Miquel López Crespí)

Els resultats electorals del Bloc


Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Bartomeu Carrió

Algú podrà dir que esperava més, que no basta el que s´ha aconseguit, que s´haurien d´haver superat els resultats que, en les eleccions anteriors, havien obtingut els partits del Bloc per separat. No cal dir que tots aquells ciutadans i ciutadanes que hem donat suport actiu a les forces progressistes de les Illes voldríem que s´haguessin obtinguts millors resultats. Qui ho pot dubtar? Però hem de tocar de peus a terra. El problema essencial amb què s’enfrontaven les forces nacionalistes d´esquerra, ecologistes i republicanes aglutinades en el Bloc abans de les eleccions era, no ho hem de perdre de vista, resistir el millor que es pogués l´atac ferotge del bipartidisme regnant. En la situació actual, quan tot afavoreicx el bipartidisme PP-PSOE i els partits petits tipus UM, per exemple, necessiten milers d´euros per a aguantar, els resultats del Bloc, sense els diners de què han disposat PP, PSOE i UM, són una fita a tenir en compte.

Per valorar com pertoca, objectivament, els resultats electorals del Bloc també caldria recordar la difícil situació interna de cada un dels partits que conformen aquesta aliança. Les davallades electorals d’EU i del PSM (aquest darrer partit havia perdut el 22% del seu electorat i dos diputats en dues eleccions); la contínua crisi dels Verds, els enfrontaments entre membres de les tendències que seguien, uns a Margalida Rosselló, altres a Miquel Àngel Llauger amb l´acostumada sagnia de militants quan s’esdevenen aquestes situacions; i, per si mancava encara alguna cosa a afegir, també hauríem de recordar el greu problema derivat de l´escissió nacionalista que dóna lloc a la creació d´una nova organització política: Entesa per Mallorca. Un grup que no ha presentat candidats a les autonòmiques però que ha representat una sagnia de militants i d´imatge pública a l´organització de Gabriel Barceló. Que l´antic candidat del PSM a les autonòmiques, l’exbatle de Santa Eugènia, Mateu Crespí, hagi estat fitxat per Maria Antònia Munar i vagi en el lloc número 6 de la llista d´UM al Consell de Mallorca, tampoc no era cap ajut per a la coalició.

I, per ser conscients del darrer entrebanc plantejat a la coalició, pensem en la tardana incorporació d´ERC al Bloc. Fet que, evidentment, tampoc no facilità gens ni mica la tasca de bastir amb temps la plataforma electoral. ERC va estar dubtant d´entrar al Bloc des de l´octubre de 2006 fins a poques setmanes abans de començar la campanya.

He volgut recordar aquests fets perquè si no ho fem no es poden valorar com pertoca els actuals resultats. Que hom hauria volgut veure més diputats, més regidors, més vots, més poder per a condicionar d´una manera progressista la política de les Illes? És evident. Però si tenim en compte els greus entrebancs que, per a qualsevol força política, significa el que hem comentat més amunt, es podran valorar amb més objectivitat els resultats obtenguts.

Per a ningú no és un secret que del que es tractava era de resistir l`endemesa del bipartidisme, aconseguir un nombre raonable d´escons, recuperar forces i, a partir del fet que significava aquesta consolidació, provar d´albirar el proper futur amb una mica de calma. Si, a conseqüència d´una pujada espectacular del PSOE, els diputats de Bloc servien per a capgirar la situació i avançar en el camí de la reedició d´un nou Pacte de Progrés, molt millor encara. La majoria dels dirigents del Bloc, partidaris de la reedició d´un Pacte de Progrés sense els errors del passat, eren entestats en aquesta batalla: aguantar l´envestida de la dreta i del vot útil de l´esquerra al PSOE i, si els resultats eren prou favorables, aconseguir treure el PP del poder per a iniciar la reconstrucció del país malmès aquests darrers anys per la voracitat d’especuladors i encimentadors.

Per això mateix, les plataformes constituïdes per a donar suport al Bloc insistien a aturar l´actual destrucció ambiental, que amenaça el futur, el benestar i la personalitat del nostre poble. En el manifest de suport al Bloc, els ciutadans i ciutadanes que ho signàrem demanàvem avanços en el procés aturat de normalització lingüística i fèiem menció especial a l´atac sistemàtic que la dreta realitzava als serveis públics essencials, en particular l´ensenyament i la sanitat. El Bloc també era una provatura per a evitar la fragmentació electoral, superar els entrebancs antidemocràtics de la Llei d´Hondt i defugir, fos com fos, l´extraparlamentarisme que amenaçava de treure de les institucions EU, Verds i PSM.

I, talment com hem indicat una mica més amunt, els resultats actuals no són gens desfavorables a les forces progressistes.

A partir d´aquests resultats, consolidada l’opció que per a un important sector de l´electorat de Mallorca ha presentat i representa el Bloc, les forces que signaren la coalició a patir d´ara hauran de mesurar cada un dels passos que fan. Un gran sector de votants, la majoria dels quals en sintonia amb l´esquerra alternativa, aniran demanant, a part del compliment del programa, una clarificació dels objectius del Bloc. Els dirigents del Bloc... es conformaran amb els resultats obtenguts i tornàrem la rutina acostumada o, com espera la gent, aquests resultats seran l´inici d´una nova època per a l´esquerra nacionalista de les Illes?

Som molts els que hem defensat públicament la creació i consolidació d´una nova força política illenca semblant al que significa el Bloc Nacionalista Gallec. Una organització de nou tipus –el Bloc en podria ser l´embrió- que, aglutinant totes les tendències progressistes existents a les Illes, vagi molt més enllà de la simple consecució d´uns escons i uns regidors i es converteixi en una eina eficient per al canvi i la transformació de la nostra terra.

Miquel López Crespí


Diari de Balears: 27-M: Bloc


Per Pere Muñoz



Pere Muñoz

El Bloc ha perdut uns 15.000 vots de mitjana, però el gran esclat ha estat a Palma, on ha passat de 5 a 2 regidors. Anem a analitzar-ho. A Son Ferriol, on hi havia una agrupació forta del PSM que ara ja no hi és, el Bloc ha perdut 330 vots. A Can Pastilla, es Coll i es Molinar, on hi havia una agrupació forta del PSM que ara ja no hi és, el Bloc ha perdut 750 vots. A Pere Garau, on el PSM -com a les altres dues barriades anteriors- tenia molta gent fent feina i on el grup municipal havia fet especial incidència, el Bloc ha perdut més de 1.000 vots. Són només alguns exemples. No hi estic content en absolut, però queda demostrat que el Bloc a Palma no ha sumat perquè ha fet que molta gent i agrupacions del PSM deixassin d'actuar. Fins i tot a Sant Jordi s'han perdut uns 200 vots, els mateixos que s'han perdut a Son Sardina.

El candidat Grosske (que encara no ha dimitit), a més, no es prodiga pels barris, trepitja poc el carrer, i per un candidat municipal això és fonamental no només en campanya sinó els quatre anys. Per fer un paper digne a unes eleccions cal treballar i el PSM ho va fer i per això la feina de la legislatura i les enquestes pròpies li donaven per al 2007 els dos regidors que ha aconseguit el Bloc. En qualsevol cas, queda demostrat que no tots els votants del PSM i d'EU comparteixin el projecte Bloc. No només s'han perdut els vots dels que varen fugir. A més, Entesa no s'ha presentat, i s'han perdut milers de vots. Potser tot plegat convé replantejar el projecte i escoltar persones com Sebastià Serra, amb una llarga experiència municipal.

Diari de Baleares (31-V-07)


Després de les eleccions: la lluita contínua

pobler | 30 Maig, 2007 15:17 | facebook.com

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic. (Miquel López Crespí)


Després de les eleccions: la lluita contínua



Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió. Una reflexió que, com escrivia en un article anterior, voldria anar molt més enllà dels resultats obtenguts per les diverses forces que s´han presentat a l'examen de les urnes.

Ara ja sabem els resultats de la dreta, els vots i diputats que han obtengut el PSOE, UM i el Bloc. Els estats majors de tots els partits amb representació institucional comencen a fer els seus plans, analitzen les possibilitats o no de les aliances postelectorals existents. Algunes altres organitzacions hauran de romandre en l´oposició conformant-se amb els diputats i regidors que han obtengut i hauran de començar a pensar quin ha de ser el seu futur, quina política serà la necessària per a continuar el combat per a transformació de la nostra societat en un sentit progressista.

Però sigui quin sigui el govern que es pugui constituir en les pròximes setmanes, el cert és que, com apuntava una mica més amunt, per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.

La dreta ja sabem el que farà: continuarà amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.

El poble sap a la perfecció que comença una nova etapa, una etapa per la qual ja hem passat moltes vegades després de les anteriors convocatòries electorals. Els problemes no s´han solucionat pel fet d´haver anar a votar dia 27. La consecució de quotes cada vegada més i més elevades d´autogovern, d´aprofundiment de les justes exigències per tal que l´Estat espanyol reconegui el dret de les nacions que el formen a decidir el propi destí en el camí de l´autodeterminació, són fites encara per a aconseguir.

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans. En la defensa del territori i els nostres recursos no hi ha treva que valgui. L´esquerra que ha obtengut les actes de diputat ha de saber que el poble l´ha votada per tal que porti endavant aquesta política d´aturar d´una vegada per sempre l´actual desgavell urbanístic.

Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.

La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27. S´hauria d´avançar vers una nova i defintiva transició, recuperar els trenta anys perduts i evitar que els diputats no tornin enrere o oblidin les promeses de redreçament nacional i social.

Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. El futur hauria de ser lluny d´aquell sindicalisme de gestió que tan bé ha servit els interessos del capital i de les elits sindicals i tan poc ha servit per a acabar amb la precarietat i sinistralitat laboral.

Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.

El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.

Miquel López Crespí

Miquel Julià: un escriptor de combat

pobler | 30 Maig, 2007 05:52 | facebook.com

Fira del Llibre: Miquel López Crespí presentarà l´obra de Miquel Julià. Diumenge dia 3 de juny a les 18 h. Parc de les Estacions.


Miquel Julià hauria de fer tot l'humanament possible -i l'impossible també!- per aconseguir d'alguna editorial mallorquina o principatina l'edició d'una selecció dels seus treballs periodístics. Poques coses hi ha tan efímeres i evanescents com les collaboracions diàries d'un escriptor a la premsa. Per això és tan important, si hi ha una bona disposició editorial, que l'autor es preocupi per deixar editats, en forma de llibre, el que consideri més representatiu del seu treball publicístic. (Miquel López Crespí)


Miquel Julià, un escriptor de combat


Home amb multitud d'interessos culturals, sempre dins l'àmbit de la defensa i promoció de la cultura catalana, ha realitzat un gran treball de recopilació de les cançons populars mallorquines de viva veu

Miquel Julià i Prohens va néixer a Felanitx (Mallorca, 1927) i va estudiar al seminari de Ciutat des de 1939 a 1951. Especialitzat en el foment social de la llengua catalana, impulsà el seu ús en les parròquies de Bunyola i de N. S. dels Dolors de Manacor. Tasca que continuà com a fundador del grup excursionista de Bunyola (1955) i de l'Agrupament Escolta Mn. Alcover de Manacor (1959).

Per a ús literari d'aquests grups publicà diversos opuscles, com Guia del petit pelegrí per als nins de Bunyola (1954), Pregàries de l'escolta (1960), Unió d'Excursionistes de Bunyola (1957), Cançoner (1965), etc. Posteriorment inicià cursos de català a Manacor (1964), cursos que han tengut continuïtat fins al dia d'avui en l'Escola Municipal de Mallorquí.

També ha estat un dels membres més actius entre els promotors de l'OCB juntament amb Francesc de B. Moll i, des de la Comissió Diocesana de Litúrgia, de l'adopció del català com a llengua vernacla de Mallorca, a les misses i actes litúrgics de les esglésies (1965-70).

Home amb multitud d'interessos culturals, sempre dins l'àmbit de la defensa i promoció de la cultura catalana, ha realitzat un gran treball de recopilació de les cançons populars mallorquines de viva veu. Fruit d'aquesta intensa labor ha estat la publicació de Mallorca, cançons tradicionals (Barcelona, Hogar del Libro, 1969) i Cançoner tradicional de Mallorca (Ciutat de Mallorca, Documenta, 1998). Edità igualment Nadal a Mallorca (1968), un volum de nadales en català compostes ad hoc per autors mallorquins contemporanis sobre cançons populars mallorquines. Aconseguí del P. Martorell la composició de la missa Pau als homes (1968) i preparà la seva estrena a veus mixtes i orquestra moderna.

La seva dèria literària ja començà quan Miquel Julià era un jovençà que anava per a sacerdot, en aquells anys esfereïdors de la postguerra mallorquina, en ple domini del feixisme i del nacional-catolicisme. Miquel Julià guanyà el Primer Premi de Poesia al certamen del Seminari amb el poema El monestir (1949).

També ha escrit Nacionalisme reivindicatiu a Mallorca (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 1994), el poemari Paraules al vent (Ciutat de Mallorca, Documenta, 2000) i més recentment, en aquest anys 2003, l'assaig Clarobscurs: l'Església dels mallorquins (Documenta, 2003).


Són precisament aquests articles publicats a la premsa diària alguns dels manifests més ferms i combatius dels que, en aquests anys de ple predomini del cinisme i del menfotisme més accentuat, s'han escrit en defensa dels nostres drets nacionals

Amb els anys, Miquel Julià ha estat molt conegut per les seves collaboracions en català a Perlas y Cuevas (1965-66), Lluc (1968) i, sobretot, pels seus compromesos articles en defensa de la nostra cultura publicats en el diari Última Hora de Ciutat d'ençà 1993. Són precisament aquests articles publicats a la premsa diària alguns dels manifests més ferms i combatius dels que, en aquests anys de ple predomini del cinisme i del menfotisme més accentuat, s'han escrit en defensa dels nostres drets nacionals. Pensam que Miquel Julià hauria de fer tot l'humanament possible -i l'impossible també!- per aconseguir d'alguna editorial mallorquina o principatina l'edició d'una selecció dels seus treballs periodístics. Poques coses hi ha tan efímeres i evanescents com les collaboracions diàries d'un escriptor a la premsa. Per això és tan important, si hi ha una bona disposició editorial, que l'autor es preocupi per deixar editats, en forma de llibre, el que consideri més representatiu del seu treball publicístic.

És una tasca que ha de fer de forma inexorable l'amic Miquel Julià: dedicar-se a fer-ne la selecció, no cansar-se davant possibles incomprensions, trucar la porta dels editors, remoure cel i terra (que no esperi que ningú li faciliti la tasca si ell mateix no s'arromanga de debó!). Indubtablement seria molt important, per a bastir la història futura del que han estat aquests anys de descompromís, que es pogués tenir a l'abast la feina feta per Miquel Julià.

Com a poeta, podem adscriure Miquel Julià, sense por d'errar-nos, en el camp de nostàlgics de l'Escola Mallorquina. El poeta Bartomeu Fiol ho deixa molt ben explicat en el pròleg a Paraules al vent. Diu l'autor de Calaloscans: "... ens sorprèn [Miquel Julià] amb unes Paraules al vent, que ens recorden una mica el rastre del perfum de l'Escola Mallorquina de principis de segle. Miquel Julià és prou conscient que la seva poètica no encaixa o no consona amb cap de les modes actuals. Però això no l'hauria de preocupar gaire, perquè si totes les arts -no sols la poesia- es mouen com una successió de modes, aquelles obres d'art que realment queden ho fan en funció d'una virtù o força que té ben poc a veure amb les onades".

Precisament aquesta és una de les "virtuts" de Paraules al vent. Poder retrocedir en el passat. Com si Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart de la Peña, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Blai Bonet mai no haguessin existit. Ni la revolta del romanticisme, ni la Revolució Francesa, ni el modernisme català de principis del segle XX, ni un segle de revoltes socials a tota l'Europa potsnapoleonica. No en parlem del "ismes" dels anys vint i trenta! Del futurisme, el dadaisme, el surrealisme o el situacionisme dels anys seixanta. En la poesia de Miquel Julià, en aquesta tornada insistent als dogmes de l'Escola Mallorquina, enterrats per Rosselló-P`rcel en els anys trenta, trobam, així sí, l'eco sempre interessant de la Mallorca preturística, quasi una miniatura dels pintors de l'Arxiduc, un apunt que hauria entusiasmat Delacroix a la recerca de misteris en un insondable món àrab de començaments de segle XIX.

Miquel López Crespí

El Pacte de Progrés que volem

pobler | 29 Maig, 2007 19:37 | facebook.com

Tots ens demanam què farà Unió Mallorquina davant la possibilitat de fer un nou Pacte de Progrés i davant les necessàries exigències de l´esquerra en demanar que aquest nou pacte sigui més valent i decidit que l´anterior en la preservació del medi ambient i en la defensa activa de la nostra cultura i identitat històrica. Malgrat que possibles integrants d´aquest nou Pacte de Progrés hagin afirmat per activa i per passiva que no lliuraran cap institució, ni la presidència del Consell Insular de Mallorca, ni la batlia de Palma ni, molt manco, el govern de les Illes a un partit amb pocs diputats, el cert és que sembla que, altra volta, tot depèn del que decideixi Maria Antònia Munar. (Miquel López Crespí)


Ordenar el territori des de l´objectiu de l’equilibri i la sostenibilitat. Tornar a recuperar l´esperit del canvi de model territorial i, a curt termini, concretar una profunda reforma de les directrius d´ordenació del territori. Seria, adaptat a les actuals circumstàncies, la concreció d´aquell Pla d´Ordenació Territorial que no es va fer en l´anterior Pacte de Progrés i que ara esdevé d´una urgència immediata si volem, de veritat, salvar el país. S´hauria d´acabar amb l´estratègia encimentadora que ha arribat a cims increïbles de bogeria desenvolupista amb el govern del president Jaume Matas. Tots sabem que la follia en la construcció indiscriminada de nous aparcaments al centre de Palma, camps de golf, destrucció d´espais naturals, més quilòmetres d’autopistes, parc de les estacions, reducció i supressió de parcs naturals o projectes faraònics com el de l´òpera del moll vell no tenen altra justificació que tenir satisfeta l’àmplia xarxa d´interessos que conformen els suports essencials de la dreta mallorquina: constructors i encimentadors, les empreses lligades a la construcció de nous ports esportius i autopistes. (Miquel López Crespí)


El Pacte de Progrés que volem



No hi ha dubte que si es pogués concretar un nou Pacte de Progrés sense els errors que hi hagué entre 1999 i 2003 ens trobaríem davant una oportunitat històrica per al nostre redreçament nacional i social. Hauríem començat a posar fre als quatre anys de legislatura del ciment. Seria un avanç positiu, sense cap mena de dubte. Cal dir que batre el PP, aconseguir fer-lo fora de la gestió del poder polític és un cop prou fort i important per a començar a erosionar l´hegemonia política de la dreta conservadora a la nostra terra i començar a bastir els fonaments, un suport actiu a la societat civil i les organitzacions populars, que permetin anar més enllà del canvi de persones en les institucions. Tots som conscient que el PP ha fet i fa un paper determinant al servei dels grups de pressió econòmica que controlen les Illes i sense batre la seva hegemonia política no podrem avançar cap a una societat més justa i solidària, vers un nou tipus de societat.

El principal problema que l´esquerra oficial té al davant és lluitar de forma decidida i valenta per acabar amb la destrucció dels nostres minvats recursos naturals i territorials. Ordenar el territori des de l´objectiu de l’equilibri i la sostenibilitat. Tornar a recuperar l´esperit del canvi de model territorial i, a curt termini, concretar una profunda reforma de les directrius d´ordenació del territori. Seria, adaptat a les actuals circumstàncies, la concreció d´aquell Pla d´Ordenació Territorial que no es va fer en l´anterior Pacte de Progrés i que ara esdevé d´una urgència immediata si volem, de veritat, salvar el país. S´hauria d´acabar amb l´estratègia encimentadora que ha arribat a cims increïbles de bogeria desenvolupista amb el govern del president Jaume Matas. Tots sabem que la follia en la construcció indiscriminada de nous aparcaments al centre de Palma, camps de golf, destrucció d´espais naturals, més quilòmetres d’autopistes, parc de les estacions, reducció i supressió de parcs naturals o projectes faraònics com el de l´òpera del moll vell no tenen altra justificació que tenir satisfeta l’àmplia xarxa d´interessos que conformen els suports essencials de la dreta mallorquina: constructors i encimentadors, les empreses lligades a la construcció de nous ports esportius i autopistes. Per això la necessitat estratègica del gasoducte que ha de proporcionar l´energia il·limitada que necessiten aquests plans de construcció sense aturall.

Tots ens demanam què farà Unió Mallorquina davant la possibilitat de fer un nou Pacte de Progrés i davant les necessàries exigències de l´esquerra en demanar que aquest nou pacte sigui més valent i decidit que l´anterior en la preservació del medi ambient i en la defensa activa de la nostra cultura i identitat històrica. Malgrat que possibles integrants d´aquest nou Pacte de Progrés hagin afirmat per activa i per passiva que no lliuraran cap institució, ni la presidència del Consell Insular de Mallorca, ni la batlia de Palma ni, molt manco, el govern de les Illes a un partit amb pocs diputats, el cert és que sembla que, altra volta, tot depèn del que decideixi Maria Antònia Munar.

L´anterior govern progressista va ser totalment i absolutament condicionat per UM. Com diu el programa del Bloc per Mallorca, a què hem donat suport: “Si la legislatura anterior va acabar sense Plans territorials insulars (llevat el cas de Menorca), sense Llei del sòl, i sense lleis ambientals, aquesta legislatura haurà fet els deures en moltes d´aquestes assignatures pendents, però en un sentit diametralment oposat a com hauria de ser: estam davant d´una de les legislatures més catastròfiques de la història des del punt de vista ambiental i territorial”.

És el que no pot continuar de cap de les maneres. Els constants enfrontaments del passat de Maria Antònia Munar amb els Verds de Margalida Rosselló i el grup d´EU, per exemple. La presidenta del Consell Insular mai no va amagar les seves opinions, opinions prou dures amb Margalida Rosselló i EU i que tothom pot trobar a les hemeroteques. En nombrosos moments de la legislatura progressista, els Verds i, també, l’eficient consellera de Benestar Social i antiga militant d´EU Nanda Caro, hagueren de patir els atacs de Munar. La presidenta sempre ha explicat la seva concepció del Pacte de Progrés dient que solament havia pactat el canvi de govern amb Francesc Antich i el PSOE. El control dels partits “petits” havia d´anar a càrrec dels socialistes. Els tres diputats d´UM foren, en definitiva, els que, en la pràctica, feren possible que l´esquerra gestionàs el poder polític; UM mai no va governar, explicaven els nacionalistes de centre, ni amb “ecologistes radicals” ni amb els “comunistes” de Miquel Roselló i Eberhard Grosske. Després d´una lluita molt intensa contra aquells que volien excloure el PSM del Consell Insular de Mallorca, Mateu Morro, aconseguí compartir el poder amb UM a costa de molts silencis i de patir enormement la pressió conjunta del partit de Maria Antònia Munar i del PSOE. Qui no recorda la famosa pinça bastida per Antich i Munar per a debilitar el nacionalisme d´esquerra?

A hores d´ara no podem saber quines seran les condicions que posarà Munar a una possible reedició del Pacte de Progrés. Imaginam i volem creure que, malgrat l´estreta aliança que existí en el seu moment entre Francesc Antich i la presidenta per a tenir controlats els partits petits i, sobretot, per a anar erosionant la influència del PSM a Mallorca, aquesta vegada el gruix de les forces progressistes, el nacionalisme d´esquerra, hauran après del passat i actuaran en conseqüència. Si ha d´haver-hi un canvi, i tots els sectors progressistes que hem donat suport el Bloc per Mallorca és això el que volem, aquest canvi no ha d´esser solament de façana, de substituir uns gestors per uns altres. No cal repetir que no és un “recanvi” el que volem, sinó un “canvi” autèntic, un canvi de política, de model territorial i que ens serveixi per a acabar amb la corrupció regnant, amb els atemptats contra el patrimoni cultural i ambiental que patim d´ençà fa tants i tants d´anys.

Miquel López Crespí

L´esquerra alternativa analitza els resultats electorals

pobler | 29 Maig, 2007 15:32 | facebook.com

La dreta (PP-UM) guanya les eleccions autonòmiques i municipals del 27 de maig a Mallorca i la manca de motivació per la política incrementa l'abstenció.


Per Llorenç Buades, coordinador del web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)



L'objectiu de l'esquerra institucional al llarg dels quatre anys de legislatura havia de consistir en fer fora al PP i UM del govern de les principals institucions de Balears, del Parlament, dels Consells de Mallorca i Eivissa,i dels municipis.

Que el PP perdi la majoria absoluta després de quatre anys de polítiques on la corrupció i els atemptats contra el territori, han arribat al màxim grau d'expressió, i ho faci en benefici de la dreta insular de Mallorca (Unió Mallorquina) no és un bon senyal de la vitalitat de l'esquerra, sinó una bona mostra de la seva feblesa, tot i que en el Parlament UM ha perdut un 0,83% en percentatge i 3.699 votants en relació al 2003.

És en el Consell de Mallorca on amb 33.066, i el 9,89% dels vots on UM obté els millors resultats, contra el 6,75% del Parlament i els 28.082 vots obtinguts. La institució més atacada en relació a la corrupció, i vinculada precisament a la gestió d'Unió Mallorquina en surt reforçada.

Diuen que hi ha un pacte d'Estat entre el PP i el PSOE, mitjançant el qual és preferible la governabilitat del PP a territoris on el PSOE podria veure's condicionat per forces de caràcter autodeterminista, que haver de veure el PSOE condicionat per aquest tipus de forces. I és per això que sembla a molts electors i electores que el PSOE no vol guanyar les eleccions ni al País Valencià, ni a les Illes Balears.

El cert és que èn aquest legislatura el PSIB-PSOE ha fet molts esforços per no guanyar les eleccions. Francesc Antich no ha exercit de cap de l'oposició parlamentària, i als Ajuntaments més grans, com és el cas de Palma, Manacor, Inca i Calvià s'ha deixat veure ben poc en la batalla dialèctica institucional, i encara menys en la mobilització del seu entorn, molt mal articulat i feble davant un PP molt mobilitzat. I Zapatero no ha fet res de res per fer possible el canvi perquè no ha oferit res de res a una base social que té moltes mancances per arribar a final de mes, i que pateix les conseqüències de polítiques socials regressives (com són el dret a accedir a la pensió contributiva, o la reforma laboral), i polítiques territorials socialment agressives (perquè patim un Estat que ens sagna, i perquè mai no es compensen els desequilibris de les classes menys afavorides).

L'altra esquerra institucional, el BLOC, tampoc ha servit en absolut per avançar, perquè els seus resultats electorals no són bons. En el cas de Palma podem parlar d'un autèntic fracàs, que ha suposat perdre 3 regidors per al conjunt de l'esquerra que donava suport al Bloc. Les forces institucionals que composen el Bloc, dividides, sumaven més del que ha sumat el BLOC. Aquest mal resultat no és només producte de la campanya d'El Mundo, que també l'ha feta contra UM sense èxit. El mal resultat prové de la configuració de llistes per part d'unes direccions partidàries molt allunyades de les seves bases, i de les batalles internes per les cadiretes. Una part de l'antic vot del PSM ha afavorit Miquel Nadal, i una part considerable del vot d'Esquerra Unida no ha donat suport al seu líder Grosske.

A les autonòmiques, el PP ha incrementat el seu percentatge de vot respecte de l'any 2003 passant del 44,7 % al 46,01%,(en el cas de Mallorca pas del 45% al 46,65%, i creix) i fins i tot incrementa el nombre de votants, tot i que que ha perdut un escó. El PSOE ha passat del 26,3% a Mallorca a un 29,60 %, un percentatge insuficient de vot com per parlar d'una polarització institucional PP-PSOE. El desequilibri de vot a favor del PP és majúscul en relació a un PSOE que és molt lluny de poder considerar-se per si mateix un partit per a fer possible l'alternança en els governs. El vot al Consell de Mallorca ha situat a Francina Armengol (PSOE) per davant de Francesc Antich en percentatge en arribar al 30,12% del vot, de manera que es manifesta clarament en alternativa al poc èxit del president. Rosa Estaràs, del PP, en canvi es situa per davall del vot obtingut per Jaume Matas en aconseguir el 45,78%.

L'any 2003 el PSM-EN (Mallorca) tot sol tenia 3 diputats i un 9% del vot, amb 30.964 vots. Per la seva banda Esquerra Unida-Verds en tenia 19.050, 2 diputats, i un 5,5% del vot. ERC tenia 1667 vots, un 0,4. Eren 51.681 els vots que per separat varen sumar a Mallorca, i un 15% en percentatge. L'any 2007 els vots del BLOC són 37.455 (-14.226), els diputats 4 i el percentatge en vot un 11,18% (-3,82%). En conjunt ara sumen 4 diputats. L'any 2003 en sumaven 5. El Bloc, no ha arribat a la fita del 2003 en el vot per separat. En relació a les eleccions generals de 2004 en canvi han avançat 4.263 vots. Els 2061 vots de Tomeu Sancho de la Candidatura dels Treballadors per la Democràcia al Parlament (el 0,60%) sense cap suport econòmic ni material, significa que hi ha un sector de l'esquerra, possiblement proper a Esquerra Unida) que ha volgut d'aquesta manera expressar el seu rebuig al BLOC, en canvi a l'Ajuntament de Ciutat, Pere Felip no gaudeix de la mateixa popularitat. Un sector d'Esquerra Unida es considerava minimitzat en ocupar només el quart lloc en la llista del Parlament.

Respecte dels resultats del BLOC al Consell de Mallorca, el percentatge del 10,54% es situa per davall del 11,18 del Parlament, amb 35.229 vots, de manera que la candidatura del Consell és menys apreciada per l'electorat que la del Parlament.

En el cas de Menorca l'any 2003 el PSOE va treure 13.616 vots, i ara en té 13.996 amb un creixement d'un punt en percentatge, però el PP ha crescut més i ha passat del 39, 1 % al 42,99 % que no ha servit per desfer l'empat a 6 escons. En el cas del Consell de Menorca el PP només arriba al 40,92%, en tant que el PSOE té 14.779 vots, 783 vots més que en el Parlament. Els 3.326 vots del PSM-Verds de Menorca (9,1% dels vots) que han permès mantenir l'escó al PSM, no arriben als 4.037 vots que obtingueren per separat els dos partits l'any 2003 amb un percentatge del 11,10. En el Consell de Menorca el PSM-Verds baixa un poc fins al 9,02% dels vots, però es permet l'escó que posa el Consell de Menorca una vegada més a l'esquerra. Però en aquest cas la suma de formacions no ha servit tampoc per a la suma dels votants.

EM-Esquerra Unida de Menorca es manté sense representació amb gairebé els mateixos votants, 1715 del 2007 contra 1.747 del 2003. En el Consell n'obté 1677, segurament per efectes del vot "útil".

En el cas d'Eivissa el PP ha perdut més de tres punts en percentatge passant del 50,4% al 47,11% tot i que obté els mateixos escons (6) i el Pacte ha passat del 37,8% dels vots a l'actual 45,84%, amb els mateixos escons també (6), però encara més ha perdut el PP en el vot al consell d'Eivissa on amb el 46,68% del vot ha quedat desplaçat pel Pacte amb un 46,81 %. L'avanç de l'esquerra institucional en percentatge és notable i permet gestionar el Consell d'Eivissa.

En el cas de Formentera l'AIPF, referent del PP creix del 53,4 al 54,45 i maté el diputat. L'esquerra, tot i que creix un 2,10% i passa del 42,10 al 44,20 és encara lluny de la fita del 1999 que amb el 55,6% va permetre la representació per a l'esquerra.

La lectura que es pot fer és molt clara: en política sumar formacions no equival a sumar les seves bases de suport.

A partir d'aquí cada partit reflexionarà el que vulgui, però és evident que tots i cada un dels partits del BLOC hi han perdut. I aquells que com ERC no tenien res, tampoc hi han guanyat res en el cas de Mallorca, i en canvi el seu esforç econòmic en la campanya em consta que és notable per aquests minsos resultats. Eleccions municipals.

Palma. Debacle del BLOC.

Els partits que configuren el Bloc només arriben a un 8,20% de l'electorat amb la qual cosa ni tan sols superen el 10,38% d'EU Els Verds de 2003. El projecte del Bloc és durament castigat perquè l'any 2003 sumava un 17% dels vots. El PSOE suma un 8,30% més de vots i guanya 2 regidors al BLOC, i UM accedeix amb 2 regidors determinants perquè el PP que perd un 0,03% també perd el regidor que donava la majoria.

Web Ixent (L´Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

La victòria de Maria Antònia Munar

pobler | 29 Maig, 2007 06:31 | facebook.com

UM esdevenia, als ulls dels teòrics i polítics del Pacte de Progrés i de l´esquerra oficial, l´element imprescindible d´un govern de “centre-esquerra” que era exemple per a totes les forces progressistes de l´Estat i quasi del món. Era la famosa “quarta via”, teoritzada i defensada arreu en aquells anys. Les crítiques a UM vengueren quan, amb el pacte de 2003 amb el PP, Maria Antònia Munar ja no garantia l´usdefruit del poder a l´esquerra oficial. (Miquel López Crespí)


La victòria de Maria Antònia Munar



Gabriel Cañellas va voler acabar amb Maria Antònia Munar i Unió Mallorquina i no ho va aconseguir. Era quan va fer aprovar aquella famosa llei electoral que obligava els partits que es presentaven a les eleccions a superar el llistó del 5% per a obtenir presentació parlamentària. Una llei que, com tothom sap, no serví per a convertir en grup extraparlamentari el nacionalisme “centrista” d´UM. Ans al contrari, enrabiada per la malifeta de Gabriel Cañellas, Maria Antònia Munar, com a conseqüència dels nombrosos errors comesos per aquell dirigent del PP, va surar i consolidà el partit, mentre que Cañellas desapareixia per sempre de la vida política de les Illes.

A partir d´aquell moment, Munar ja no s´ha fiat mai més de ningú; i quan l´any 1995 UM pactà amb el PSM i el PSOE per foragitar el PP del Consell Insular de Mallorca, es concretava la seva estudiada revenja contra aquells que l´havien volguda enviar a casa seva, a tenir cura dels cossiols. La tremenda i històrica humiliació que patí Jaume Matas quan l´any 1999, en no tenir el PP majoria absoluta, anava a la seu d´UM a pidolar un pacte amb UM significà la culminació de la venjança pels greuges patits. Tothom recorda a la perfecció com, sense gens ni mica de pietat pel pidolaire, Maria Antònia Munar va jugar amb ell un munt de dies, talment els moixos s´entretenen fent mal a la bestiola que acaben de caçar. La punyalada final al PP va ser la concreció del Pacte de Progrés amb el PSOE i les altres forces nacionalistes i d´esquerra. Malgrat que UM sempre ha parlat malament d’EU i Verds, el cert és que totes aquestes organitzacions, inclòs el PSM, que aleshores era dirigit per Mateu Morro, aconseguiren importantíssimes àrees de poder i de gestió en el govern de les Iles mercès als acords amb la presidenta del Consell Insular de Mallorca.

Lluny de la demonització actual, UM esdevenia, als ulls dels teòrics i polítics del Pacte de Progrés i de l´esquerra oficial, l´element imprescindible d´un govern de “centre-esquerra” que era exemple per a totes les forces progressistes de l´Estat i quasi del món. Era la famosa “quarta via”, teoritzada i defensada arreu en aquells anys. Les crítiques a UM vengueren quan, amb el pacte de 2003 amb el PP, Maria Antònia Munar ja no garantia l´usdefruit del poder a l´esquerra oficial.

Aleshores el cantet mudà de seguida. De cop i volta, com és ben normal i no ens estranya gens ni mica, ja que la política institucional és així, el “nucli essencial del govern progressista de centre-dreta”, és a dir, Unió Mallorquina i Maria Antònia Munar esdevenien el dimoni que calia exterminar.

Amb aquestes eleccions ha passat el mateix. El PP, amb nervis imaginant que podia haver de tomar cedir a les exigències d´UM en cas de no obtenir la majoria absoluta, ha promès per activa i per passiva que no lliurarà cap institució a Maria Antònia Munar. Francesc Antich, el gran aliat de la presidenta, tant en el primer Pacte de Progrés al Consell de Mallorca l´any 1995, com en el segon a les Illes i a Mallorca l´any 1999, també ha dit que res no serà igual i que no hi haurà regals especials a forces minoritàries. I per si encara mancàs algun polític afirmant que no volen regalar res a Maria Antònia Munar, Gabriel Barceló, el cap de llista del Bloc per Mallorca, en unes declaracions a la revista El Temps, després d´afirmar que era possible un pacte amb UM per a reeditar el Pacte de Progrés, declara: “Del Bloc, que ningú no n´esperi el regal del Consell o d´una altra institució a una força que tingui només tres diputats, com passà abans”.

Tothom esperava el miracle de no haver de necessitar UM.

Maria Antònia Munar somriu sorneguera davant tot aquest allau de declaracions. I ara, amb la pèrdua de la majoria del PP a totes les institucions, molt més que mai. Basta constatar com somriu a les fotos que surten als diaris. Ella, que ha ajudat a gaudir del poder polític i de la gestió del règim tant als grups de l´esquerra com al partit de Jaume Matas, sap que una cosa són les declaracions que els dirigents llancen per a tranquil·litzar els respectius electorals i altra, molt diferent, la realitat política. Tanmateix, mentre siguin en vigència les actuals lleis electorats, qui forma govern és qui té majoria absoluta o, si no n´hi ha, qui té el suport de prou diputats –en siguin un, deu o vint- per a formar majoria suficient. Tota la resta són romanços per a entretenir el personal.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (29-V-07)

El futur del Bloc per Mallorca

pobler | 28 Maig, 2007 18:15 | facebook.com

En el manifest de suport al Bloc, els ciutadans i ciutadanes que ho signàrem demanàvem avanços en el procés aturat de normalització lingüística i fèiem menció especial a l´atac sistemàtic que la dreta realitzava als serveis públics essencials, en particular l´ensenyament i la sanitat. El Bloc també era una provatura per a evitar la fragmentació electoral, superar els entrebancs antidemocràtics de la Llei d´Hondt i defugir, fos com fos, l´extraparlamentarisme que amenaçava de treure de les institucions EU, Verds i PSM. (Miquel López Crespí)

Els resultats electorals del Bloc


Algú podrà dir que esperava més, que no basta el que s´ha aconseguit, que s´haurien d´haver superat els resultats que, en les eleccions anteriors, havien obtingut els partits del Bloc per separat. No cal dir que tots aquells ciutadans i ciutadanes que hem donat suport actiu a les forces progressistes de les Illes voldríem que s´haguessin obtinguts millors resultats. Qui ho pot dubtar? Però hem de tocar de peus a terra. El problema essencial amb què s’enfrontaven les forces nacionalistes d´esquerra, ecologistes i republicanes aglutinades en el Bloc abans de les eleccions era, no ho hem de perdre de vista, resistir el millor que es pogués l´atac ferotge del bipartidisme regnant. En la situació actual, quan tot afavoreicx el bipartidisme PP-PSOE i els partits petits tipus UM, per exemple, necessiten milers d´euros per a aguantar, els resultats del Bloc, sense els diners de què han disposat PP, PSOE i UM, són una fita a tenir en compte.

Per valorar com pertoca, objectivament, els resultats electorals del Bloc també caldria recordar la difícil situació interna de cada un dels partits que conformen aquesta aliança. Les davallades electorals d’EU i del PSM (aquest darrer partit havia perdut el 22% del seu electorat i dos diputats en dues eleccions); la contínua crisi dels Verds, els enfrontaments entre membres de les tendències que seguien, uns a Margalida Rosselló, altres a Miquel Àngel Llauger amb l´acostumada sagnia de militants quan s’esdevenen aquestes situacions; i, per si mancava encara alguna cosa a afegir, també hauríem de recordar el greu problema derivat de l´escissió nacionalista que dóna lloc a la creació d´una nova organització política: Entesa per Mallorca. Un grup que no ha presentat candidats a les autonòmiques però que ha representat una sagnia de militants i d´imatge pública a l´organització de Gabriel Barceló. Que l´antic candidat del PSM a les autonòmiques, l’exbatle de Santa Eugènia, Mateu Crespí, hagi estat fitxat per Maria Antònia Munar i vagi en el lloc número 6 de la llista d´UM al Consell de Mallorca, tampoc no era cap ajut per a la coalició.

I, per ser conscients del darrer entrebanc plantejat a la coalició, pensem en la tardana incorporació d´ERC al Bloc. Fet que, evidentment, tampoc no facilità gens ni mica la tasca de bastir amb temps la plataforma electoral. ERC va estar dubtant d´entrar al Bloc des de l´octubre de 2006 fins a poques setmanes abans de començar la campanya.

He volgut recordar aquests fets perquè si no ho fem no es poden valorar com pertoca els actuals resultats. Que hom hauria volgut veure més diputats, més regidors, més vots, més poder per a condicionar d´una manera progressista la política de les Illes? És evident. Però si tenim en compte els greus entrebancs que, per a qualsevol força política, significa el que hem comentat més amunt, es podran valorar amb més objectivitat els resultats obtenguts.

Per a ningú no és un secret que del que es tractava era de resistir l`endemesa del bipartidisme, aconseguir un nombre raonable d´escons, recuperar forces i, a partir del fet que significava aquesta consolidació, provar d´albirar el proper futur amb una mica de calma. Si, a conseqüència d´una pujada espectacular del PSOE, els diputats de Bloc servien per a capgirar la situació i avançar en el camí de la reedició d´un nou Pacte de Progrés, molt millor encara. La majoria dels dirigents del Bloc, partidaris de la reedició d´un Pacte de Progrés sense els errors del passat, eren entestats en aquesta batalla: aguantar l´envestida de la dreta i del vot útil de l´esquerra al PSOE i, si els resultats eren prou favorables, aconseguir treure el PP del poder per a iniciar la reconstrucció del país malmès aquests darrers anys per la voracitat d’especuladors i encimentadors.

Per això mateix, les plataformes constituïdes per a donar suport al Bloc insistien a aturar l´actual destrucció ambiental, que amenaça el futur, el benestar i la personalitat del nostre poble. En el manifest de suport al Bloc, els ciutadans i ciutadanes que ho signàrem demanàvem avanços en el procés aturat de normalització lingüística i fèiem menció especial a l´atac sistemàtic que la dreta realitzava als serveis públics essencials, en particular l´ensenyament i la sanitat. El Bloc també era una provatura per a evitar la fragmentació electoral, superar els entrebancs antidemocràtics de la Llei d´Hondt i defugir, fos com fos, l´extraparlamentarisme que amenaçava de treure de les institucions EU, Verds i PSM.

I, talment com hem indicat una mica més amunt, els resultats actuals no són gens desfavorables a les forces progressistes.

A partir d´aquests resultats, consolidada l’opció que per a un important sector de l´electorat de Mallorca ha presentat i representa el Bloc, les forces que signaren la coalició a patir d´ara hauran de mesurar cada un dels passos que fan. Un gran sector de votants, la majoria dels quals en sintonia amb l´esquerra alternativa, aniran demanant, a part del compliment del programa, una clarificació dels objectius del Bloc. Els dirigents del Bloc... es conformaran amb els resultats obtenguts i tornàrem la rutina acostumada o, com espera la gent, aquests resultats seran l´inici d´una nova època per a l´esquerra nacionalista de les Illes?

Som molts els que hem defensat públicament la creació i consolidació d´una nova força política illenca semblant al que significa el Bloc Nacionalista Gallec. Una organització de nou tipus –el Bloc en podria ser l´embrió- que, aglutinant totes les tendències progressistes existents a les Illes, vagi molt més enllà de la simple consecució d´uns escons i uns regidors i es converteixi en una eina eficient per al canvi i la transformació de la nostra terra.

Miquel López Crespí

Els resultats electorals del Bloc

pobler | 28 Maig, 2007 05:46 | facebook.com

La majoria dels dirigents del Bloc, partidaris de la reedició d´un Pacte de Progrés sense els errors del passat, eren entestats en aquesta batalla: aguantar l´envestida de la dreta i del vot útil de l´esquerra al PSOE. El Bloc també era una provatura per a evitar la fragmentació electoral, superar els entrebancs antidemocràtics de la Llei d´Hondt i defugir, fos com fos, l´extraparlamentarisme que amenaçava de treure de les institucions EU, Verds i PSM. (Miquel López Crespí)


Els resultats electorals del Bloc


Algú podrà dir que esperava més, que no basta el que s´ha aconseguit, que s´haurien d´haver superat els resultats que, en les eleccions anteriors, havien obtingut els partits del Bloc per separat. No cal dir que tots aquells ciutadans i ciutadanes que hem donat suport actiu a les forces progressistes de les Illes voldríem que s´haguessin obtinguts millors resultats. Però hem de tocar de peus a terra. El problema essencial amb què s’enfrontaven les forces nacionalistes d´esquerra, ecologistes i republicanes aglutinades en el Bloc abans de les eleccions era, no ho hem de perdre de vista, resistir el millor que es pogués l´atac ferotge del bipartidisme regnant. Els resultats del Bloc, sense els diners de què han disposat PP, PSOE i UM, són una fita a tenir en compte.

Per a ningú no és un secret que del que es tractava era aconseguir un nombre raonable d´escons, recuperar forces i, a partir del fet que significava aquesta consolidació, provar d´albirar el proper futur amb una mica de calma. Si, a conseqüència d´una pujada espectacular del PSOE, els diputats de Bloc servien per a capgirar la situació i avançar en el camí de la reedició d´un nou Pacte de Progrés, molt millor encara. La majoria dels dirigents del Bloc, partidaris de la reedició d´un Pacte de Progrés sense els errors del passat, eren entestats en aquesta batalla: aguantar l´envestida de la dreta i del vot útil de l´esquerra al PSOE. El Bloc també era una provatura per a evitar la fragmentació electoral, superar els entrebancs antidemocràtics de la Llei d´Hondt i defugir, fos com fos, l´extraparlamentarisme que amenaçava de treure de les institucions EU, Verds i PSM.

I, talment com hem indicat una mica més amunt, els resultats actuals no són gens desfavorables a les forces progressistes.

Som molts els que hem defensat públicament la creació i consolidació d´una nova força política illenca semblant al que significa el Bloc Nacionalista Gallec. Una organització de nou tipus –el Bloc en podria ser l´embrió- que, aglutinant totes les tendències progressistes existents a les Illes, vagi molt més enllà de la simple consecució d´uns escons i uns regidors i es converteixi en una eina eficient per al canvi i la transformació de la nostra terra.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares> (28-V-07)

Tots a votar contra la dreta! El canvi és possible!

pobler | 27 Maig, 2007 12:22 | facebook.com

Damià Pons i Pons, professor UIB; Antoni Torrens, activista cultural; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Moll, músic; Margalida Capellà Roig, professora UIB; Joan Amer i Fernández, sociòleg; Pilar Arnau i Segarra, filòlega; Pere Bueno, sindicalista; Antoni Bennàssar, professor universitari; Miquel Bezares i Portell, escriptor; Francesca Bosch, activista cultural; Macià Calafat, activista cultural; Dionísia Camison Vargas, economista; Josep Ramon Cerdà i Mas, autor i director de teatre; Bartomeu Fiol, poeta; Gabriel Florit Ferrer, escriptor; Climent Garau i Arbona, apotecari jubilat; Mercè Garau i Blanes, gerent de PIME i economista; Lluís Garcia i Sevilla, membre de l'IEC, professor i metge; Immaculada Grande Pérez, professora d'Universitat; David Ginard i Féron, historiador; Josep Antoni Grimalt, professor universitari; osep Maria Magrinyà, activista cultural; Antoni Mas Busquets, escriptor; Antoni Nadal i Soler, escriptor; Josep Noguerol i Mulet, escriptor i botiguer; Francesca Palou, glosadora; Joan Manuel Pérez i Pinya, professor; Cèlia Riba i Vinyes, professora; Gabriel ST Sampol, escriptor; Antònia Vicens, escriptora; Miquel Àngel Vidal Pons, escriptor...


PER MALLORCA I PEL CANVI POLÍTIC, DONAM SUPORT AL BLOC PER MALLORCA


Els qui signam, amb el convenciment que Mallorca viu una situació política d'emergència nacional que exigeix mesures immediates de rectificació, volem manifestar públicament el nostre suport a les candidatures del BLOC PER MALLORCA.

La raó de la nostra decisió es fonamenta en la certesa que el BLOC, tant pel seu programa electoral com pels seus candidats, sabrà fer possible que es puguin aconseguir els objectius següents:

Una gestió de les institucions eficaç, transparent i participativa; sense corrupció ni clientelismes; en benefici de la totalitat de la gent i en cap cas sotmesa als interessos econòmics de minories molt poderoses;

Un autogovern que defensi amb coratge el seu àmbit competencial davant les actituds invasives que ben freqüentment manifesta el Govern de l'Estat (tant del PP com del PSOE) i que també reivindiqui un finançament just i suficient per atendre les múltiples necessitats socials, educatives, sanitàries i culturals que a hores d'ara pateixen les nostres illes;

La protecció enèrgica del territori, de la personalitat cultural i del patrimoni històric comú, així com també l'impuls a la normalització social del coneixement i ús de la llengua catalana i el desenvolupament de mesures destinades a la integració sociolaboral i lingüisticocultural de la nombrosa població nouvinguda;

Una economia sostenible, amb capacitat d'estimular una major qualificació professional dels treballadors i la seva formació permanent, que fomenti la contractació estable, que lluiti contra l'accidentalitat laboral, que estableixi mecanismes de suport a les empreses balears i als diversos sectors productius;

Unes polítiques socials de qualitat, que abastin tota la població, que garanteixin la igualtat d'oportunitats, que donin prioritat a l'atenció de les persones i dels grups socials més desvalguts.

Els qui signam, pensam que és imprescindible un canvi de rumb a les institucions. La continuïtat dels governs del Partit Popular i Unió Mallorquina serien letals per al manteniment de la personalitat nacional de Mallorca i per a la construcció d'una societat de benestar cohesionada i sostenible. Per tot això, manifestam el nostre suport a l'opció que ha pres el nacionalisme mallorquí per fer possible una alternativa política mallorquina, sobiranista i de canvi mitjançant el BLOC PER MALLORCA.

El canvi és urgent i és possible.

Aquest canvi passa, ineludiblement, per l'èxit electoral del BLOC PER MALLORCA.

Damià Pons i Pons, professor UIB; Antoni Torrens, activista cultural; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Moll, músic; Margalida Capellà Roig, professora UIB; Joan Amer i Fernández, sociòleg; Pilar Arnau i Segarra, filòlega; Pere Bueno, sindicalista; Antoni Bennàssar, professor universitari; Miquel Bezares i Portell, escriptor; Francesca Bosch, activista cultural; Macià Calafat, activista cultural; Dionísia Camison Vargas, economista; Josep Ramon Cerdà i Mas, autor i director de teatre; Bartomeu Fiol, poeta; Gabriel Florit Ferrer, escriptor; Climent Garau i Arbona, apotecari jubilat; Mercè Garau i Blanes, gerent de PIME i economista; Lluís Garcia i Sevilla, membre de l'IEC, professor i metge; Immaculada Grande Pérez, professora d'Universitat; David Ginard i Féron, historiador; Josep Antoni Grimalt, professor universitari; osep Maria Magrinyà, activista cultural; Antoni Mas Busquets, escriptor; Antoni Nadal i Soler, escriptor; Josep Noguerol i Mulet, escriptor i botiguer; Francesca Palou, glosadora; Joan Manuel Pérez i Pinya, professor; Cèlia Riba i Vinyes, professora; Gabriel ST Sampol, escriptor; Antònia Vicens, escriptora; Miquel Àngel Vidal Pons, escriptor...


Pactes postelectorals: Què farà demà Maria Antònia Munar?

pobler | 26 Maig, 2007 08:35 | facebook.com

Maria Antònia Munar somriu sorneguera davant tot aquest allau de declaracions. Ella, que ha ajudat a gaudir del poder polític i de la gestió del règim tant als grups de l´esquerra com al partit de Jaume Matas, sap que una cosa són les declaracions que els dirigents llancen per a tranquil·litzar els respectius electorals i altra, molt diferent, la realitat política. Tanmateix, mentre siguin en vigència les actuals lleis electorats, qui forma govern és qui té majoria absoluta o, si no n´hi ha, qui té el suport de prou diputats –en siguin un, deu o vint- per a formar majoria suficient. Tota la resta són romanços per a entretenir el personal. (Miquel López Crespí)


Que farà Maria Antònia Munar?



Gabriel Cañellas va voler acabar amb Maria Antònia Munar i Unió Mallorquina i no ho va aconseguir. Era quan va fer aprovar aquella famosa llei electoral que obligava els partits que es presentaven a les eleccions a superar el llistó del 5% per a obtenir presentació parlamentària. Una llei que, com tothom sap, no serví per a convertir en grup extraparlamentari el nacionalisme “centrista” d´UM. Ans al contrari, enrabiada per la malifeta de Gabriel Cañellas, Maria Antònia Munar, com a conseqüència dels nombrosos errors comesos per aquell dirigent del PP, va surar i consolidà el partit, mentre que Cañellas desapareixia per sempre de la vida política de les Illes.

A partir d´aquell moment, Munar ja no s´ha fiat mai més de ningú; i quan l´any 1995 UM pactà amb el PSM i el PSOE per foragitar el PP del Consell Insular de Mallorca, es concretava la seva estudiada revenja contra aquells que l´havien volguda enviar a casa seva, a tenir cura dels cossiols. La tremenda i històrica humiliació que patí Jaume Matas quan l´any 1999, en no tenir el PP majoria absoluta, anava a la seu d´UM a pidolar un pacte amb UM significà la culminació de la venjança pels greuges patits. Tothom recorda a la perfecció com, sense gens ni mica de pietat pel pidolaire, Maria Antònia Munar va jugar amb ell un munt de dies, talment els moixos s´entretenen fent mal a la bestiola que acaben de caçar. La punyalada final al PP va ser la concreció del Pacte de Progrés amb el PSOE i les altres forces nacionalistes i d´esquerra. Malgrat que UM sempre ha parlat malament d’EU i Verds, el cert és que totes aquestes organitzacions, inclòs el PSM, que aleshores era dirigit per Mateu Morro, aconseguiren importantíssimes àrees de poder i de gestió en el govern de les Iles mercès als acords amb la presidenta del Consell Insular de Mallorca.

Recordem, si tenim una mica de memòria, que en aquella època eren quasi inexistents les crítiques frontals a Unió Mallorquina, ja que, amb els tres diputats que tenia, era el partit que havia fet possible foragitar el PP, tant del Consell Insular com del Govern de les Illes. Lluny de la demonització actual, UM esdevenia, als ulls dels teòrics i polítics del Pacte de Progrés i de l´esquerra oficial, l´element imprescindible d´un govern de “centre-esquerra” que era exemple per a totes les forces progressistes de l´Estat i quasi del món. Era la famosa “quarta via”, teoritzada i defensada arreu en aquells anys. Les crítiques a UM vengueren quan, amb el pacte de 2003 amb el PP, Maria Antònia Munar ja no garantia l´usdefruit del poder a l´esquerra oficial.

Aleshores el cantet mudà de seguida. De cop i volta, com és ben normal i no ens estranya gens ni mica, ja que la política institucional és així, el “nucli essencial del govern progressista de centre-dreta”, és a dir, Unió Mallorquina i Maria Antònia Munar esdevenien el dimoni que calia exterminar.

Amb aquestes eleccions ha passat el mateix. El PP, amb nervis imaginant que podia haver de tomar cedir a les exigències d´UM en cas de no obtenir la majoria absoluta, ha promès per activa i per passiva que no lliurarà cap institució a Maria Antònia Munar. Diuen que ni el Consell Insular ni l’Ajuntament de Ciutat, en cas que UM fos necessària per a garantir la permanència de Catalina Cirer al capdavant de la batlia de Palma. Francesc Antich, el gran aliat de la presidenta, tant en el primer Pacte de Progrés al Consell de Mallorca l´any 1995, com en el segon a les Illes i a Mallorca l´any 1999, també ha dit que res no serà igual i que no hi haurà regals especials a forces minoritàries. I per si encara mancàs algun polític afirmant que no volen regalar res a Maria Antònia Munar, Gabriel Barceló, el cap de llista del Bloc per Mallorca, en unes declaracions a la revista El Temps, després d´afirmar que era possible un pacte amb UM per a reeditar el Pacte de Progrés, declara: “Del Bloc, que ningú no n´esperi que ens quedem com a simple col·laborador extern. Del Bloc, que ningú no n´esperi el regal del Consell o d´una altra institució a una força que tingui només tres diputats, com passà abans”.

És com si tothom esperàs el miracle de no haver de necessitar UM. Uns volen governar en solitari, cas del PP; els altres somnien reeditar un Pacte de Progrés amb PSOE i Bloc sense cedir gaire en les negociacions amb UM.

Maria Antònia Munar somriu sorneguera davant tot aquest allau de declaracions. Ella, que ha ajudat a gaudir del poder polític i de la gestió del règim tant als grups de l´esquerra com al partit de Jaume Matas, sap que una cosa són les declaracions que els dirigents llancen per a tranquil·litzar els respectius electorals i altra, molt diferent, la realitat política. Tanmateix, mentre siguin en vigència les actuals lleis electorats, qui forma govern és qui té majoria absoluta o, si no n´hi ha, qui té el suport de prou diputats –en siguin un, deu o vint- per a formar majoria suficient. Tota la resta són romanços per a entretenir el personal.

Miquel López Crespí

El règim actual contra Puig Antich

pobler | 25 Maig, 2007 14:06 | facebook.com

El tribunal desestima, per segona vegada, estudiar les últimes proves presentades per les germanes de l'activista del MIL



Nou revés del Suprem a la família Puig Antich


El ple de la sala militar el Tribunal Suprem espanyol ha desestimat el recurs de súplica que havien presentat les germanes de Salvador Puig Antich perquè s'estudiïn més proves del cas, que permetin de revisar la sentència que el va condemnar a mort, el 1974. El març, el Suprem ja es va negar a acceptar les últimes dues proves presentades per la família, en considerar-les irrellevants: un testimoni i un estudi dactilogràfic sobre l'autòpisa feta al policia que es va morir en el tiroteig amb els activistes del MIL.

El tribunal, que encara té pendent la deliberació sobre si es pot presentar un recurs de revisió de la condemna a mort, ja va considerar com una prova inútil i innecessària l'informe de l'autòpsia del sots-inspector Francisco Aguas. Aquesta prova, segons la família, demostra que els trets que van matar el policia no van sortir de la pistola de Puig Antich (o no solament d'aquesta).

El Suprem també va desestimar prendre declaració a un nou testimoni: Francesc de Paula Caminal i Badia, que va ser el confessor de Puig Antich juntament amb Oriol Arau Hernández durant la instrucció de la causa. La família n'havia demanat la compareixença perquè declarés que Puig Antich li va explicar com havien succeït els fets i que li havia confessat que mai va tenir la intenció de matar ningú.

El tribunal, en canvi, si que estudiarà la prova infogràfica que reconstrueix el tiroteig entre Puig Antich i la policia espanyola, i la declaració que va fer el mes de gener el metge Joaquín Latorre, que el 1973 era ajudant del metge que va atendre l'agent Francisco Aguas.

Vilaweb (23-V-07)


La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General [Ciutat de Mallorca]), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les. (Miquel López Crespí)


Mallorca 1974: salvar Puig Antich!



Salvador Puih Antich

Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".

Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.

Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.

A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.

Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.

Fira del Llibre: Cultura i transició a Mallorca

pobler | 25 Maig, 2007 07:48 | facebook.com

La memòria històrica de l´esquerra alternativa.


Gramsci o Gabriel Alomar, Andreu Nin o Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Fuster, Macià, el president Companys, Emili Darder o els anònims assassinats republicans del temps de la guerra civil, de la llarga postguerra franquista, no són esotèriques influències històrico-culturals que hom llig o sent de jove i després oblida, quan se situa a recer del poder. Sempre ens hem vanat i ens vanam d'estar ben lluny d'aquest podrit pragmatisme que segrega el poder indicant quines són les idees que no serveixen per a "fer carrera" política o literària. Ans al contrari, i en molts dels treballs de Cultura i transició a Mallorca es pot veure ben clar, les idees de tos els clàssics que ens alletaren en la joventut serviren per a esmolar les nostres eines d'intervenció política i cultural. (Miquel López Crespí)

Els escriptors mallorquins i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica

La funció narcotitzadora del poder



Pere Rosselló Bover

Crec que l'escriptor i investigador Pere Rosselló Bover encertava a les totes quan, en el pròleg al meu llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006), parla de la funció "narcotitzadora" del poder. Una funció, cínica i servil, que exerceixen, ben pagats i promocionats, tota aquella colla de postmoderns que ha fet tot el possible per esquarterar políticament i culturalment els Països Catalans, per demonitzar l'herència del Congrés de Cultura Catalana de mitjans dels setanta, per fer de la nostra literatura un cau on sovint només suren aquells o aquelles que s'adapten a les normes dictades pels comissaris neoparanoucentistes i pels poders fàctics econòmics, culturals i polítics.

Cultura i transició a Mallorca i els altres llibres que també hem citat són obres, doncs, per a la memòria històrica i, també, per a provar de fer justícia, dins les nostres minvades possibilitats personals, a tots aquells i aquelles que, des d'una posició difícil, sense cap mena d'ajut ni suport polític ni institucional, han resistit l'envestida dels malfactors creant amb el seu esforç una literatura catalana digna de la nostra millor herència cultural.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Per això quan, amb l'editor Sebastià Roig, em vaig posar a la tasca ho vaig fer amb molta il·lusió. Aquesta vegada he tengut més temps, prop de dos anys, per a ampliar el material que havia sortit a No era això: memòria política de la transició, Cultura i antifranquisme i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. El temps, la tranquil·litat per a la recerca, per a consultar llibres i hemeroteques, és bàsic per a poder enllestir un treball digne i de qualitat. I, sobretot, per a poder cercar els materials adients, estudiar quins articles convenia salvar i rescatar de l'oblit, quins tenien un valor en aquests moments i quins no. El temps que he tengut a la meva disposició ha estat un factor essencial per a obtenir aquest resultat final del qual estic summament content.

Dos anys pot semblar temps massa curt, però us puc ben assegurar que durant aquests mesos han passat pel meu davant prop de quaranta anys de lluita cultural i política antifranquista. Mentre anava preparant i passant en net els articles que havien de sortir a Cultura i transició a Mallorca no podia deixar de fer certes reflexions quant al pas del temps. En enllestir els articles dedicats a Francesc de B. Moll, al Concili Vaticà II, a les revistes i llibres de cinema en els seixanta i setanta, a la ràdio dels cinquanta i seixanta o a la vida de Gonçal Castelló, la meva vida particular en passava pels ulls com si fos una pel·lícula documental. M'adonava que, tanmateix, parlar de Gonçal Castelló, de Josep M. Llompart, del cineasta Luis Buñuel, d'Eisenstein o del paper de Gramsci, Jean-Paul Sartre, Che Guevara, Roger Garaudy, Arnold Hauser, Marx, Engels, Isaac Deutscher, Roland Barthes, Henri Lefebvre o Lucien Goldman en la nostra formació, era parlar de la nostra vida, del que ens ensenyaren els pares, la generació d'antifeixistes dels anys trenta que saberen resistir amb dignitat els anys d'oprobi de la dictadura. L'estudi dels clàssics del pensament socialista internacional servia per a consolidar, en uns joves de divuit o dinou anys, el que ens havien ensenyat els lluitadors republicans dels anys trenta amb la seva pràctica vital. Ara, les lectures, els llibres, li donaven simplement cos teòric.

Avui, quan reflexion en aquells de formació, en els fets dels quals parl a Cultura i transició a Mallorca, la vida cultural i política dels anys seixanta i setanta, tenc la certesa cada vegada més ferma que érem, pensàvem i actuàvem de la forma que ho fèiem perquè ens alletà aquella heroica i sacrificada generació de vells combatents per un món millor. Una generació, la que lluità amb les armes en la mà contra el feixisme, que donà sentit a la nostra lluita juvenil, als esforços per avançar envers una societat i una nació lliure de dominacions foranes, republicana i socialista en el sentit més ampli i democràtic de la paraula, lluny de la politiqueria actual pels endolls i la poltrona oficial.

Gramsci o Gabriel Alomar, Andreu Nin o Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Fuster, Macià, el president Companys, Emili Darder o els anònims assassinats republicans del temps de la guerra civil, de la llarga postguerra franquista, no són esotèriques influències històrico-culturals que hom llig o sent de jove i després oblida, quan se situa a recer del poder. Sempre ens hem vanat i ens vanam d'estar ben lluny d'aquest podrit pragmatisme que segrega el poder indicant quines són les idees que no serveixen per a "fer carrera" política o literària. Ans al contrari, i en molts dels treballs de Cultura i transició a Mallorca es pot veure bel clar, les idees de tos els clàssics que ens alletaren en la joventut serviren per a esmolar les nostres eines d'intervenció política i cultural. I d'això sempre ens hem sentit orgullosos sense renunciar mai a cap dels principis que ens sostengueren en el passat i ens sostenen encara. Qui ens conegui una mica sap que els nostres anys de militància en d'organitzacions marxistes i nacionalistes d'esquerra així ho confirmen. Els llibres, les novel·les, poemaris i obres de teatre publicats en aquests darrers quart de segle també donen fe de com la poètica de Rosselló-Pòrcel, Joan Fuster o Manuel de Pedrolo és present en la nostra pràctica literària.

L'escriptor i catedràtic de la UIB Pere Rosselló Bover n'ha parlat de tot això, i d'una manera insuperable, en el pròleg a Cultura i transició a Mallorca En una acurada anàlisi del contingut del llibre, Pere Rosselló Bover ha escrit:

"Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap on hem d’anar.

'Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca tenguin una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll, Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és 'aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana'. En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la 'militància abnegada', la 'renúncia personal, l’esperit de sacrifici' i la 'justa combativitat envers la utopia i la llibertat'. Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.

'Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com 'El cinema i la censura feixista', 'Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta' o 'El cinema de la transició'. Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè 'Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu'. Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè 'han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat', 'han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques'.

'La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat 'Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat', perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalana. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé. Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.

'Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca també pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles".

Miquel López Crespí

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

La Fira del Llibre de Palma (Mallorca) i les novetats editorials (I)

pobler | 24 Maig, 2007 19:05 | facebook.com

La narrativa d´avantguarda de la transició. Literatura catalana i revolta.


López Crespí, a poc a poc i tal vegada sense proposar-s’ho, ens ha anat narrant l’evolució de la societat mallorquina dels anys seixanta ençà, amb la fidelitat, el detallisme i la minuciositat que donen el dia a dia i la realitat immediata damunt un autor que s’hi ha implicat vitalment, i no tan sols com a observador ni menys encara com a entomòleg de tornada de tot. També en aquest sentit l’obra de l’autor té una vàlua excepcional, en la mesura que –crítics dixit-- la literatura (i no diguem ja la bona literatura) ens ensenya més (i més gràficament) sobre una època que moltes pàgines d’anàlisi històrica. (Ferran Lupescu)


Un viatge imaginari i altres narracions de Miquel López Crespí



Un pròleg que té voluntat de pròleg


Per Ferran Lupescu, poeta i investigador, Premi de Poesia Josep M. López Picó 1996


Un viatge imaginari i altres narracions (Col·lecció Tià de sa Real, Ciutat de Mallorca, 2007) és un llibre important: reuneix alguns dels millors contes d’un dels millors contistes catalans de la segona meitat del segle XX. Dit altrament: per via d’aplec, les pàgines que hi segueixen són d’una intensitat literària excepcional.

Puc dir-ho amb coneixement de causa: modestament he tingut part en la compilació d’aquesta antologia, i feia molts anys que en defensava la necessitat. Així com he pressionat l’autor perquè es decidís a publicar-la, així l’autor m’exigeix ara (molt amablement, però m’exigeix) uns mots introductoris que orientin el lector sobre l’obra que té a les mans; allò que se’n diu un pròleg. M’hi poso amb autèntica fruïció: aquest és un pròleg que té voluntat de pròleg.

Més d’un crític ha remarcat que el conte, o narració curta, gaudeix de ple reconeixement com a gènere major en literatures tan importants i tan internacionalment consolidades com la francesa, l’anglosaxona o l’alemanya, mentre que en el món cultural català tendeix a ésser percebut com a gènere menor o com a provatura per a la “narrativa de debò”, que fóra privativament la novel·la. Que aquesta percepció catalana és errònia ho demostra un enorme corpus contístic internacional en què no falten pas noms de l’espai català, i de ben destacats, com ara el de Pere Calders. En aquesta llista de mestres del conte (si més no a escala catalana, per a començar) hauríem d’incloure Miquel López Crespí.

Miquel López Crespí (sa Pobla, 194X), autor força conegut però insuficientment reconegut, duu a coll una llista impressionant de premis atorgats i de bibliografia publicada, i ha conreat tots els gèneres literaris: poesia, narrativa, teatre, assaig... Amb tot, s’ha dedicat preferentment al conte, cas que, si no és insòlit en la seva generació (la cèlebre Generació dels Setanta) i en les veïnes, poc n’hi falta. I hom diria que és en el conte on la seva creativitat es desplega amb la màxima llibertat i on la seva veu, sempre notable, excel·leix.

Dues característiques destaquen d’antuvi en la producció contística de l’autor: la qualitat intrínsecament artística i un cert tipus de diversitat interna (començant pel to emprat i per la matèria tractada) que reposa en la unicitat de veu creativa, desplegada, al seu torn, amb la màxima varietat de matisos, però (ho hem dit alguna altra volta) sempre reconeixible com ella mateixa. Provaré d’explicar-me. La prosa de l’autor flueix amb plasticitat, àgil i carregada de referents, tant en la narració planera, enganyosament planera, d’esdeveniments quotidians on es quintaessencialitza el drama (o la tragicomèdia) de l’home actual, com en aqueixes elevades abstraccions líriques, paorosament líriques, que ens entaforen en una realitat ben concreta. Així, la unitat de fons i forma hi batega dialècticament amb l’univers que s’hi recrea. Agafem, per exemple, dues petites obres mestres tan diferents entre si com “El viatge” i “La pel·lícula d’aquesta nit”; difícilment poden donar-se dos universos expressius més diversos –no en podríem dir “distants”-- i alhora tan emparentats per un mateix calfred a l’espinada: els uneix la veu de l’autor, i el seu món.

Perquè –sap greu haver-ho d’explicitar, però en la conjuntura actual ha esdevingut indispensable— l’obra de López Crespí s’emmarca de ple en l’estricta modernitat, en el camp de dispersió de l’avantguardisme del Nou-cents; per a dir-ho sintèticament, respon (“com un cas de manual”) a la màxima de Walt Whitman segons la qual “qui toca un llibre toca un home”; que és tant com dir que equidista de dos paradigmes morts: l’un, el carquisme teranyinaire; l’altre, les peces no menys formòliques d’aquells que relloguen la literatura per a monologar sobre llur autisme o per a proclamar ben alt que no tenen absolutament res a dir. I, ara que hi penso, certament en la passió creativa de López Crespí hi ha alguna cosa de la torrencialitat whitmaniana. O del nostre Estellés.

Si, com defensem ací, el millor de l’obra de Miquel López Crespí té tots els números per a perdurar en el temps i per a universalitzar-se, això és, com s’esdevé sovint en l’alta literatura, perquè emana d’un autor profundament arrelat en un lloc i en un temps: en el seu cas, la Mallorca coetània.

En efecte, López Crespí, a poc a poc i tal vegada sense proposar-s’ho, ens ha anat narrant l’evolució de la societat mallorquina dels anys seixanta ençà, amb la fidelitat, el detallisme i la minuciositat que donen el dia a dia i la realitat immediata damunt un autor que s’hi ha implicat vitalment, i no tan sols com a observador ni menys encara com a entomòleg de tornada de tot. També en aquest sentit l’obra de l’autor té una vàlua excepcional, en la mesura que –crítics dixit-- la literatura (i no diguem ja la bona literatura) ens ensenya més (i més gràficament) sobre una època que moltes pàgines d’anàlisi històrica.

En la mesura que la història d’aquest país nostre és dolorosa, i em refereixo a la història recent, l’obra de López Crespí és lleialment dolorosa, per allò que (re)presenta i per la indignació ètico-moral que hi traspua. Per dir-ho gràficament, aquest país nostre l’han desviat del camí tendencialment lluminós que tendia a prendre, i l’han forçat a seguir carreteres secundàries i carrerons foscos que, tot fa sospitar-ho, menen a via morta. El resultat és i ha estat palpablement ferotge, en els grans trets macrosocials i en la biografia personal de milions d’individus. La gent, diguem-ne, més activa, més directament implicada, no n’ha sortit pas incòlume: multitud d’individus s’hi han deixat la pell, o han surat en l’exacta mesura de llur baixesa, o, entremig, i qui sap si més agrament, han optat per canviar també de tren i de via just a temps de trair-se a si mateixos tot renunciant de la mateixa feta a l’antiquada facultat de raciocini. Per dir-ho així, l’aire que es respirava al país (de la mentalitat i les actituds als principis ètics, dels referents político-culturals a les formes d‘organizació o de descomposició col·lectives) dibuixava un món el 1975 que no era el de, posem-ne, 1985, el qual, al seu torn, deu semblar la marcianeria mateixa al jovent d’avui. Processos anàlegs s’han desenvolupat paral·lelament pertot del centre del Sistema, en aquestes dècades d’opulenta misèria, però, és clar, no sempre comportant la dinamitació minuciosa d’una nació sencera, com és el nostre cas. Bé. Tot plegat són fenòmens complexíssims de transformació social, molt difícils de representar, de denotar comprensivament, en una síntesi panoràmica, sigui des de l’òptica analítica de la ciència o des de l’aproximació intuïtiva de l’art. Ara: és justament això el que ens brinda Miquel López Crespí. D’ací la referència de més amunt a la unitat dialèctica entre fons i forma, entre concreció i abstracció; d’ací aqueixa mallorquinitat irreductible que duu en si l’experiència tota de la catalanitat contemporània i acaba traduint-se en universalitat perdurable.

En darrera instància, però, tot aquest edifici, insistim-hi, se sosté en un puntal d’enunciació ben simple: el fet que les pàgines ofertes més avall són, ni més ni menys, i sobretot, literatura, i de la bona. I a més, diguem-ho d’un cop, són entretingudes d’allò més. Al capdavall, es tracta d’unes pàgines d’intensitat literària excepcional: algunes de les millors pàgines d’un dels millors narradors catalans de la segona meitat del segle XX. Teniu a les mans un llibre important (“qui toca un llibre toca un home”). Capbusseu-vos-hi; l’experiència s’ho val.

L’Hospitalet de Llobregat, febrer 2007


Art i subversió a Mallorca: Gabriel Noguera, ruptura i heterodòxia

pobler | 24 Maig, 2007 15:21 | facebook.com

Art i subversió a Mallorca. Miquel López Crespí presenta l´obra de Gabriel Noguera.


El Museu i Fons Artístic de Porreres es complau en convidar-vos a l´exposició de Biel Noguera “Pintures” del 12 al 31 de maig.


La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió. (Miquel López Crespí)


Gabriel Noguera: art i subversió



Gabriel Noguera a començaments dels anys setanta

Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



1967: Antoni Catany i Miquel López Crespí .

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

Miquel López Crespí

Un nou Pacte de Progrés dia 27 de maig?

pobler | 23 Maig, 2007 17:37

Ordenar el territori des de l´objectiu de l’equilibri i la sostenibilitat. Tornar a recuperar l´esperit del canvi de model territorial i, a curt termini, concretar una profunda reforma de les directrius d´ordenació del territori. Seria, adaptat a les actuals circumstàncies, la concreció d´aquell Pla d´Ordenació Territorial que no es va fer en l´anterior Pacte de Progrés i que ara esdevé d´una urgència immediata si volem, de veritat, salvar el país. S´hauria d´acabar amb l´estratègia encimentadora que ha arribat a cims increïbles de bogeria desenvolupista amb el govern del president Jaume Matas. Tots sabem que la follia en la construcció indiscriminada de nous aparcaments al centre de Palma, camps de golf, destrucció d´espais naturals, més quilòmetres d’autopistes, parc de les estacions, reducció i supressió de parcs naturals o projectes faraònics com el de l´òpera del moll vell no tenen altra justificació que tenir satisfeta l’àmplia xarxa d´interessos que conformen els suports essencials de la dreta mallorquina: constructors i encimentadors, les empreses lligades a la construcció de nous ports esportius i autopistes. (Miquel López Crespí)


Un nou Pacte de Progrés?



No hi ha dubte que si es pogués concretar un nou Pacte de Progrés sense els errors que hi hagué entre 1999 i 2003 ens trobaríem davant una oportunitat històrica per al nostre redreçament nacional i social. Hauríem començat a posar fre als quatre anys de legislatura del ciment. Seria un avanç positiu, sense cap mena de dubte. Cal dir que batre el PP, aconseguir fer-lo fora de la gestió del poder polític és un cop prou fort i important per a començar a erosionar l´hegemonia política de la dreta conservadora a la nostra terra i començar a bastir els fonaments, un suport actiu a la societat civil i les organitzacions populars, que permetin anar més enllà del canvi de persones en les institucions. Tots som conscient que el PP ha fet i fa un paper determinant al servei dels grups de pressió econòmica que controlen les Illes i sense batre la seva hegemonia política no podrem avançar cap a una societat més justa i solidària, vers un nou tipus de societat.

El principal problema que l´esquerra oficial té al davant és lluitar de forma decidida i valenta per acabar amb la destrucció dels nostres minvats recursos naturals i territorials. Ordenar el territori des de l´objectiu de l’equilibri i la sostenibilitat. Tornar a recuperar l´esperit del canvi de model territorial i, a curt termini, concretar una profunda reforma de les directrius d´ordenació del territori. Seria, adaptat a les actuals circumstàncies, la concreció d´aquell Pla d´Ordenació Territorial que no es va fer en l´anterior Pacte de Progrés i que ara esdevé d´una urgència immediata si volem, de veritat, salvar el país. S´hauria d´acabar amb l´estratègia encimentadora que ha arribat a cims increïbles de bogeria desenvolupista amb el govern del president Jaume Matas. Tots sabem que la follia en la construcció indiscriminada de nous aparcaments al centre de Palma, camps de golf, destrucció d´espais naturals, més quilòmetres d’autopistes, parc de les estacions, reducció i supressió de parcs naturals o projectes faraònics com el de l´òpera del moll vell no tenen altra justificació que tenir satisfeta l’àmplia xarxa d´interessos que conformen els suports essencials de la dreta mallorquina: constructors i encimentadors, les empreses lligades a la construcció de nous ports esportius i autopistes. Per això la necessitat estratègica del gasoducte que ha de proporcionar l´energia il·limitada que necessiten aquests plans de construcció sense aturall.

Tots ens demanam què farà Unió Mallorquina davant la possibilitat de fer un nou Pacte de Progrés i davant les necessàries exigències de l´esquerra en demanar que aquest nou pacte sigui més valent i decidit que l´anterior en la preservació del medi ambient i en la defensa activa de la nostra cultura i identitat històrica. Malgrat que possibles integrants d´aquest nou Pacte de Progrés hagin afirmat per activa i per passiva que no lliuraran cap institució, ni la presidència del Consell Insular de Mallorca, ni la batlia de Palma ni, molt manco, el govern de les Illes a un partit amb pocs diputats, el cert és que sembla que, altra volta, tot depèn del que decideixi Maria Antònia Munar.

L´anterior govern progressista va ser totalment i absolutament condicionat per UM. Com diu el programa del Bloc per Mallorca, a què hem donat suport: “Si la legislatura anterior va acabar sense Plans territorials insulars (llevat el cas de Menorca), sense Llei del sòl, i sense lleis ambientals, aquesta legislatura haurà fet els deures en moltes d´aquestes assignatures pendents, però en un sentit diametralment oposat a com hauria de ser: estam davant d´una de les legislatures més catastròfiques de la història des del punt de vista ambiental i territorial”.

És el que no pot continuar de cap de les maneres. Els constants enfrontaments del passat de Maria Antònia Munar amb els Verds de Margalida Rosselló i el grup d´EU, per exemple. La presidenta del Consell Insular mai no va amagar les seves opinions, opinions prou dures amb Margalida Rosselló i EU i que tothom pot trobar a les hemeroteques. En nombrosos moments de la legislatura progressista, els Verds i, també, l’eficient consellera de Benestar Social i antiga militant d´EU Nanda Caro, hagueren de patir els atacs de Munar. La presidenta sempre ha explicat la seva concepció del Pacte de Progrés dient que solament havia pactat el canvi de govern amb Francesc Antich i el PSOE. El control dels partits “petits” havia d´anar a càrrec dels socialistes. Els tres diputats d´UM foren, en definitiva, els que, en la pràctica, feren possible que l´esquerra gestionàs el poder polític; UM mai no va governar, explicaven els nacionalistes de centre, ni amb “ecologistes radicals” ni amb els “comunistes” de Miquel Roselló i Eberhard Grosske. Després d´una lluita molt intensa contra aquells que volien excloure el PSM del Consell Insular de Mallorca, Mateu Morro, aconseguí compartir el poder amb UM a costa de molts silencis i de patir enormement la pressió conjunta del partit de Maria Antònia Munar i del PSOE. Qui no recorda la famosa pinça bastida per Antich i Munar per a debilitar el nacionalisme d´esquerra?

A hores d´ara no podem saber quines seran les condicions que posarà Munar a una possible reedició del Pacte de Progrés. Imaginam i volem creure que, malgrat l´estreta aliança que existí en el seu moment entre Francesc Antich i la presidenta per a tenir controlats els partits petits i, sobretot, per a anar erosionant la influència del PSM a Mallorca, aquesta vegada el gruix de les forces progressistes, el nacionalisme d´esquerra, hauran après del passat i actuaran en conseqüència. Si ha d´haver-hi un canvi, i tots els sectors progressistes que hem donat suport el Bloc per Mallorca és això el que volem, aquest canvi no ha d´esser solament de façana, de substituir uns gestors per uns altres. No cal repetir que no és un “recanvi” el que volem, sinó un “canvi” autèntic, un canvi de política, de model territorial i que ens serveixi per a acabar amb la corrupció regnant, amb els atemptats contra el patrimoni cultural i ambiental que patim d´ençà fa tants i tants d´anys.

Miquel López Crespí

Donam suport al Bloc per Mallorca. Per Mallorca i pel canvi polític: Manifest

pobler | 23 Maig, 2007 14:45

Damià Pons i Pons, professor UIB; Antoni Torrens, activista cultural; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Moll, músic; Margalida Capellà Roig, professora UIB; Joan Amer i Fernández, sociòleg; Pilar Arnau i Segarra, filòlega; Pere Bueno, sindicalista; Antoni Bennàssar, professor universitari; Miquel Bezares i Portell, escriptor; Francesca Bosch, activista cultural; Macià Calafat, activista cultural; Dionísia Camison Vargas, economista; Josep Ramon Cerdà i Mas, autor i director de teatre; Bartomeu Fiol, poeta; Gabriel Florit Ferrer, escriptor; Climent Garau i Arbona, apotecari jubilat; Mercè Garau i Blanes, gerent de PIME i economista; Lluís Garcia i Sevilla, membre de l'IEC, professor i metge; Immaculada Grande Pérez, professora d'Universitat; David Ginard i Féron, historiador; Josep Antoni Grimalt, professor universitari; osep Maria Magrinyà, activista cultural; Antoni Mas Busquets, escriptor; Antoni Nadal i Soler, escriptor; Josep Noguerol i Mulet, escriptor i botiguer; Francesca Palou, glosadora; Joan Manuel Pérez i Pinya, professor; Cèlia Riba i Vinyes, professora; Gabriel ST Sampol, escriptor; Antònia Vicens, escriptora; Miquel Àngel Vidal Pons, escriptor...


PER MALLORCA I PEL CANVI POLÍTIC, DONAM SUPORT AL BLOC PER MALLORCA



Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Bartomeu Carrió

Els qui signam, amb el convenciment que Mallorca viu una situació política d'emergència nacional que exigeix mesures immediates de rectificació, volem manifestar públicament el nostre suport a les candidatures del BLOC PER MALLORCA.

La raó de la nostra decisió es fonamenta en la certesa que el BLOC, tant pel seu programa electoral com pels seus candidats, sabrà fer possible que es puguin aconseguir els objectius següents:

Una gestió de les institucions eficaç, transparent i participativa; sense corrupció ni clientelismes; en benefici de la totalitat de la gent i en cap cas sotmesa als interessos econòmics de minories molt poderoses;

Un autogovern que defensi amb coratge el seu àmbit competencial davant les actituds invasives que ben freqüentment manifesta el Govern de l'Estat (tant del PP com del PSOE) i que també reivindiqui un finançament just i suficient per atendre les múltiples necessitats socials, educatives, sanitàries i culturals que a hores d'ara pateixen les nostres illes;

La protecció enèrgica del territori, de la personalitat cultural i del patrimoni històric comú, així com també l'impuls a la normalització social del coneixement i ús de la llengua catalana i el desenvolupament de mesures destinades a la integració sociolaboral i lingüisticocultural de la nombrosa població nouvinguda;

Una economia sostenible, amb capacitat d'estimular una major qualificació professional dels treballadors i la seva formació permanent, que fomenti la contractació estable, que lluiti contra l'accidentalitat laboral, que estableixi mecanismes de suport a les empreses balears i als diversos sectors productius;

Unes polítiques socials de qualitat, que abastin tota la població, que garanteixin la igualtat d'oportunitats, que donin prioritat a l'atenció de les persones i dels grups socials més desvalguts.

Els qui signam, pensam que és imprescindible un canvi de rumb a les institucions. La continuïtat dels governs del Partit Popular i Unió Mallorquina serien letals per al manteniment de la personalitat nacional de Mallorca i per a la construcció d'una societat de benestar cohesionada i sostenible. Per tot això, manifestam el nostre suport a l'opció que ha pres el nacionalisme mallorquí per fer possible una alternativa política mallorquina, sobiranista i de canvi mitjançant el BLOC PER MALLORCA.

El canvi és urgent i és possible.

Aquest canvi passa, ineludiblement, per l'èxit electoral del BLOC PER MALLORCA.

Damià Pons i Pons, professor UIB; Antoni Torrens, activista cultural; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Moll, músic; Margalida Capellà Roig, professora UIB; Joan Amer i Fernández, sociòleg; Pilar Arnau i Segarra, filòlega; Pere Bueno, sindicalista; Antoni Bennàssar, professor universitari; Miquel Bezares i Portell, escriptor; Francesca Bosch, activista cultural; Macià Calafat, activista cultural; Dionísia Camison Vargas, economista; Josep Ramon Cerdà i Mas, autor i director de teatre; Bartomeu Fiol, poeta; Gabriel Florit Ferrer, escriptor; Climent Garau i Arbona, apotecari jubilat; Mercè Garau i Blanes, gerent de PIME i economista; Lluís Garcia i Sevilla, membre de l'IEC, professor i metge; Immaculada Grande Pérez, professora d'Universitat; David Ginard i Féron, historiador; Josep Antoni Grimalt, professor universitari; osep Maria Magrinyà, activista cultural; Antoni Mas Busquets, escriptor; Antoni Nadal i Soler, escriptor; Josep Noguerol i Mulet, escriptor i botiguer; Francesca Palou, glosadora; Joan Manuel Pérez i Pinya, professor; Cèlia Riba i Vinyes, professora; Gabriel ST Sampol, escriptor; Antònia Vicens, escriptora; Miquel Àngel Vidal Pons, escriptor...


Els darrers dies del PP

pobler | 23 Maig, 2007 06:27

Els partits i organitzacions que possiblement podran formar govern progressista a partir de dia 27 de maig haurien de recordar, com ja vàrem provar de recordar sense èxit l’any de la victòria del Pacte i posteriors, que el govern del president Antich va ser possible per les grans mobilitzacions ecologistes i en defensa del territori dels anys anteriors a la signatura del Pacte. El nou Pacte, si s’arriba a concretar, no hauria de repetir els errors de l’anterior. S’ha d’anar molt vius amb la ja històrica supeditació del PSOE i PSM a UM. Qui no recorda els entrebancs de Munar a la moratòria d’Antich? En qüestions de defensa i preservació del medi ambient, el Pacte anterior no va poder fer gaire cosa precisament per aquesta supeditació vergonyosa a la dreta munarista. (Miquel López Crespí)

El que l’esquerra autèntica i la societat de les Illes demana és un autèntic canvi de política social i mediambiental. És el que demanàvem a l’esquerra oficial de 1999 al 2003; una esquerra de la moqueta i el cotxe oficial que sovint no va escoltar els seus propis votants, els sectors progressistes que li donàvem suport.

Record ara mateix la frustració que va significar que en tota la legislatura no es concretàs un Pla d’Ordenació Territorial que servís per a protegir els nostres minvats recursos naturals i de territori davant les urpades d’especuladors i encimentadors. Fins i tot l’aprovació de l’ecotaxa, un dèbil i tímid intent de recaptar un mínim de recursos per a portar endavant una política de desenvolupament sostenible a les Illes, compta amb enemics aferrissats dins del PSOE, UM i el PSM, per posar un exemple clar i llampant de la covardia de segons quins sectors a l’hora de ser conseqüents amb el programa de govern aprovat l’any 1999. (Miquel López Crespí)


Els darrers dies del PP


La repetició del Pacte de Progrés l’any 2007 (un article escrit fa 5 mesos)



Jaume Matas

El miracle que l’esquerra oficial esperava s’està produït a ran dels esdeveniments de corrupció que la Fiscalia Anticorrupció ha descobert a Andratx. Per primera vegada en molts d’anys, i si hem de creure les enquestes que s’han publicat recentment, el PSOE farà una pujada espectacular – aconseguirà prop de vint-i-quatre escons- que, juntament amb els trets diputats que conservarà UM i els tres que podria obtenir la coalició PSM-EU, podrien garantir la repetició d’un Pacte de Progrés per a les Illes. És evident que tots els sectors progressistes, tots aquells que donàrem un suport crític a Francesc Antich en la passada legislatura, hem rebut la notícia de la possible repetició del Pacte l’any vinent amb una bona dosi d’alegria i optimisme. Tot fa pensar que les coses poden marxar en aquesta direcció; i no solament per la intervenció de la Fiscalia Anticorrupció a l’ajuntament d’Andratx, sinó per la política extremista i sense nord que ha portat el PP a nivell estatal. Entestar-se durant més de tres anys amb la història estrambòtica de l’onze de març –11M- fent tot aquest temps una política quasi extraparlamentària i antiinstitucional més propera a certs plantejaments de l’extrema dreta antisistema que als partits de dreta homologats per aquestes latituds, no crec que porti gaire rèdits electorals al partit de Rajoy i Jaume Matas.



Carta d'agraïment del President Francesc Antich a l'escriptor Miquel López Crespí pels articles de suport a la política de normalització lingüística realitzada per Govern del Pacte publicats en El Mundo-El Día de Baleares. Textualment, el president escrivia: "Estimat Miquel: T'escric aquestes breus línies per agrair-te tant els teus articles de suport a la política de normalització lingüística que du a terme el Govern, com el Llibre de pregàries, que confii poder llegir en profunditat ben prest". La carta acabava dient:"Et reiter el meu agraïment i et desitj que continuïs tant amb la teva prolífica tasca de creador, com d'intel·lectual compromès amb el teu temps i amb el teu país."

Com hem escrit en alguna ocasió, i com ja vàrem escriure quan donàvem suport crític al president Francesc Antich, l’esquerra de les Illes, quan es mobilitza contra la destrucció del territori, quan demana un Pla d’Ordenació Territorial, un estatut que defensi la nostra llengua i la nostra cultura, una televisió autonòmica digna o més dotacions per a l’ensenyament i la sanitat, el que vol, el que volem de veritat, no és un simple canvi de façana o de persones en la gestió quotidiana del règim, una nova repartició de cadiretes i sous. El que l’esquerra autèntica i la societat de les Illes demana és un autèntic canvi de política social i mediambiental. És el que demanàvem a l’esquerra oficial de 1999 al 2003; una esquerra de la moqueta i el cotxe oficial que sovint no va escoltar els seus propis votants, els sectors progressistes que li donàvem suport.

Record ara mateix la frustració que va significar que en tota la legislatura no es concretàs un Pla d’Ordenació Territorial que servís per a protegir els nostres minvats recursos naturals i de territori davant les urpades d’especuladors i encimentadors. Fins i tot l’aprovació de l’ecotaxa, un dèbil i tímid intent de recaptar un mínim de recursos per a portar endavant una política de desenvolupament sostenible a les Illes, compta amb enemics aferrissats dins del PSOE, UM i el PSM, per posar un exemple clar i llampant de la covardia de segons quins sectors a l’hora de ser conseqüents amb el programa de govern aprovat l’any 1999.



Margalida Rosselló

Els partits i organitzacions que possiblement podran formar govern progressista l’any 2007 haurien de recordar, com ja vàrem provar de recordar sense èxit l’any de la victòria del Pacte i posteriors, que el govern del president Antich va ser possible per les grans mobilitzacions ecologistes i en defensa del territori dels anys anteriors a la signatura del Pacte. El nou Pacte, si s’arriba a concretar el proper mes de maig, no hauria de repetir els errors de l’anterior. S’ha d’anar molt vius amb la ja històrica supeditació del PSOE i PSM a UM. Qui no recorda els entrebancs de Munar a la moratòria d’Antich? En qüestions de defensa i preservació del medi ambient, el Pacte anterior no va poder fer gaire cosa precisament per aquesta supeditació vergonyosa a la dreta munarista. Lacy, conseller d’UM, volia impedir, i de fet, malgrat la seva dimissió ho va aconseguir, que s’aprovassin mesures de preservació de sòl rústic d’una manera més efectiva. El control d´UM sobre el Pacte es va anar fent evident a mesura que passaven els anys i per part ni banda no es concretava el Pla d´Ordenació Territorial que s’havia promès amb la signatura del programa a realitzar pels partits de l’esquerra oficial. Jordi López, un dels fundadors del moviment ecologista a les Illes, declarava en aquells anys: “Es evidente que si ahora nuestro electorado nos examinara, sacaríamos un suspenso porque no se ha conseguido casi nada de lo que se pretendía”. I continuava: “Els Verds serían la fuerza más castigada por esta falta de actuaciones pero todos los miembros del Pacto recibirían su merecido”.

“Su merecido” va significar que no hi hagué repetició del Pacte de Progrés l’any 2003. Ara més que mai són necessàries moltes de les mesures que no es varen aplicar en els anys de govern del Pacte de Progrés i que la societat civil, els sectors que érem al carrer, demanàvem i exigíem a la gent a la qual donàvem el vot i un suport crític: la necessitat d´una nova llei de protecció del sòl amb criteris clars damunt urbanitzacions i desclassificacions per tal d’evitar situacions com la d’Andratx i de tots els Andratx de les Illes; concreció d’autèntics parcs naturals i reactivació d’aquella necessària Llei de Contenció del Creixement proposada per Margalida Rosselló en la passada legislatura. El nou canvi que s’apropa, la repetició del Pacte de Progrés a les Illes, no ha de ser solament un simple canvi de cares a les institucions. El canvi, si s’arriba a donar, hauria de servir de bon de veres per a portar a la pràctica lleis mediambientals i de sanitat pública que serveixin per a preservar definitivament la nostra terra dels negocis dels encimentadors i destructors de recursos i territori.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (8-I-07)

Després del 27 de Maig: Lluny, hem d´anar molt més lluny...

pobler | 22 Maig, 2007 06:15

Suport al Bloc per Mallorca: Maria Antònia Oliver, Tomeu Martí, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Joan Perelló, Jaume Santandreu, Pere Morey, Biel Florit, Hèctor López Bofill, Miquel Àngel Vidal Pons, Àngel Terrón, Rafel Crespí, Miquel Bezares...


No és el poble el que ha d´estar al servei de les elits que són a recer dels privilegis que atorga l´exercici de la política professional. Ben al contrari: són aquestes elits endogàmiques, entestades en el manteniment dels seus avantatges socials, les que sempre i en tot moment han d’estar al servei de la societat civil. A vegades, i ho hem comprovat en la nostra pròpia carn, els “canvis” promesos, com diu el director de Vilaweb, més que “canvis” són “recanvis” de l´existent. L´única garantia que els polítics professionals estiguin al servei del poble és l´augment del protagonisme i poder de les organitzacions i plataformes culturals, sindicals i de tots tipus que serveixen per a consolidar i fer cada dia més forta la nostra societat. Només l´augment progressiu del nivell de consciència popular i organització, el grau de mobilització a què pot arribar una societat adulta, segura de si mateixa i que no es deixa manipular, serà la garantia del canvi pel qual lluitam. (Miquel López Crespí)


La lluita en defensa de les autoorganitzacions populars i per un canvi autèntic de la nostra societat


Més enllà del 27 de maig



Cansats, més que cansats avorrits, farts, de la magror de la política cultural que hem patit fins ara mateix, de les iniciatives de despersonalització i banalització del país, de la destrucció de recursos i territori, la trista feina quotidiana que tants diners dóna a especuladors i encimentadors, una cinquantena d´escriptors ens reunírem no fa gaire en els salons del Gran Hotel de Palma (Mallorca) per a donar suport al Bloc per Mallorca. Maria Antònia Oliver, Tomeu Martí, Biel Mesquida, Joan Perelló, Jaume Santandreu, Pere Morey, Biel Florit, Hèctor López Bofill, Miquel Àngel Vidal Pons, Àngel Terrón, Rafel Crespí, Miquel Bezares i Miquel López Crespí, érem alguns dels signats del manifest de suport.

Dia 27 ja és aquí, manquen molts pocs dies per a les eleccions municipals i autonòmiques. Ara veurem si la feina feta dóna els resultats esperats. Molts dels escriptors i periodistes que hem signat aquest document ja començàrem a escriure articles i participar en les mobilitzacions de la societat civil progressistes i ecologistes, en defensa de la nostra cultura, just un dia després que el Pacte de Progrés perdés les eleccions de 2003. Per sort, i quan ja començàvem a desesperar, sembla que les coses han rutllat com pertocava i, ara, manca comptar els vots de dia 27 per a comprovar si novament serà possible avançar per una via d´esperança i d´il·lusió.

Potser és el moment de la reflexió i de començar a mirar més enllà del proper 27 de maig. He de confessar que, sense adonar-me’n, sovint he estat engolit i dominat, com tanta gent en aquests moments, per la febre electoralista que surt dels estats majors de les direccions dels partits. Algunes qüestions que ens han fet omplir pàgines i més pàgines? El “complicat” problema de la confecció de les llistes, per exemple. Com si el món s´acabàs en aquest indret. La societat mediàtica, el discurs oficial de la política ha aclaparat tots els espais de discussió. Malgrat hom hagi fet tot el possible i l´impossible perquè les forces progressistes obtenguin uns bons resultats electorals, reconec que, per uns mesos, quasi hem oblidat que la Política (amb majúscules) moltes vegades no té gaire a veure amb el món oficial. És la societat civil, el seu grau de consciència social i de mobilització, el que marca el destí dels pobles. És el que, aquests dies, m´ha fet pensar un article del periodista Vicent Partal, el director de Vilaweb, un dels principals instruments d´informació de la nostra terra. El títol d´aquest article tan important és “Més enllà del 27 de maig” i és una lúcida crida a l’atenció de tots aquells que, contagiats pels problemes de supervivència dels polítics, obliden que la veritat sovint és a uns indrets molt diferent dels despatxos dels confeccionadors de la llista d’aquella o aquella altra formació.

Quan Vicent Partal parla de les esperances del futur, de l´allau de voluntats existents per a començar a reconstruir el país, del jovent que es mobilitza amb força contra el cinisme, la mentida i l´especulació, no pensa tant, ni molt manco, en els professionals de les eleccions, sinó en el poble que és al carrer demanant i exigint els seus drets.

Evidentment que hem lluitat i lluitam activament per concretar un autèntic Bloc d´esquerra nacionalista, fins i tot un Bloc molt més potent i poderós que l´actual. Un Bloc que vagi incorporant sectors nous i cada vegada més amplis de la societat civil i vagi sempre més i més enllà. Això, emperò, no ens ha de fer oblidar el batec del poble. No és el poble el que ha d´estar al servei de les elits que són a recer dels privilegis que atorga l´exercici de la política professional. Ben al contrari: són aquestes elits endogàmiques, entestades en el manteniment dels seus avantatges socials, les que sempre i en tot moment han d’estar al servei de la societat civil. A vegades, i ho hem comprovat en la nostra pròpia carn, els “canvis” promesos, com diu el director de Vilaweb, més que “canvis” són “recanvis” de l´existent. L´única garantia que els polítics professionals estiguin al servei del poble és l´augment del protagonisme i poder de les organitzacions i plataformes culturals, sindicals i de tots tipus que serveixen per a consolidar i fer cada dia més forta la nostra societat. Només l´augment progressiu del nivell de consciència popular i organització, el grau de mobilització a què pot arribar una societat adulta, segura de si mateixa i que no es deixa manipular, serà la garantia del canvi pel qual lluitam.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (22-V-07)

27 de Maig: el nou pacte PSOE-UM

pobler | 21 Maig, 2007 19:04

Munar sempre és la núvia desitjada per tots els que li fan la cort. I cal recordar -a vegades sembla que la gent té amnèsia històrica-, que, quan Munar va fer governar l’esquerra oficial no hi havia cap atac ni del PSM i d’EU contra ella. Ben al contrari; els màxims teòrics de l’experiència progressista de “centreesquerra”, enamorats dels càrrecs de què gaudien gràcies precisament a Maria Antònia Munar, escrigueren nombrosos articles i reports enlairant fins als núvols ”la nova experiència illenca”. “Experiència històrica” que era posada com a exemple a seguir a tot l’estat. Altres, més exagerats encara, la posaven com a exemple per a Europa i el món.

Vet aquí la diversitat de valoracions polítiques que es poden fer quan una persona és en nòmina oficial i trepitja moqueta o bé quan és llançada a les “tenebres exteriors”, la feina professional quotidiana, a què es dedica la majoria dels mortals. (Miquel López Crespí)


El Pacte PSOE-UM



Maria Antònia Munar, la núvia estimada per l'esquerra oficial entre els anys 1999-2003 quan governaren gràcies als tres diputats que tenia UM. Aleshores UM era la "peça bàsica" d´una experiència política de "centreesquerra", "exemple europeu i mundial" d'aliança progressista.

La hipotètica repetició d’un Pacte de Progrés no serà, pel que sembla, ni molt manco com el que hi hagué a les Illes entre els anys 1999 i 2003. Pel que s’ha filtrat de les converses entre Francesc Antich i Maria Antònia Munar, els acords quant al “poder a repartir” entre els socis més petits d’aquesta hipotètica coalició no tendrien res a veure amb un recent passat que, i tothom ho recorda a la perfecció, Esquerra Unida i el PSM disposaven de diverses conselleries (Treball i Benestar Social, EU; Agricultura i Educació, el PSM). Fins i tot, en el moment més àlgid de les negociacions entre els partits del Pacte, i quan UM no volia compartir el poder amb el PSM al Consell de Mallorca, Mateu Morro, en una hàbil negociació, fent valer la força dels vots i els diputats de l’esquerra nacionalista, obligà els Antich-Munar a cedir important àrees de poder als nacionalistes d’esquerra.

Tot això s’hauria acabat en una possible repetició del Pacte, si els vots que treguin el PSOE i UM en permeten la reedició. Tothom diu, i fins i tot s’ha escrit als diaris, que el paper de la coalició PSM-EU seria solament de suport exterior al pacte Munar-Antich i que tan sols hi hauria alguna direcció general a repartir, però res de conselleries com en el passat. Una simple “pedrea”, ha escrit un conegut columnista mallorquí.

La possible duresa de l’expresident Francesc Antich i de Maria Antònia Munar vendria donada per una anàlisi d’ambdues formacions en la qual valoren de forma quasi idèntica els problemes que hi hagué entre 1999 i el 2003. Errors que atribueixen a la manca de connexió entre les diferents àrees de govern i que, finalment, acabaren amb l’experiència progressista de centreesquerra, com li agrada definir el Pacte a Maria Antònia Munar, qui, com explica arreu sempre, “és en política per a moderar els extrems dreta-esquerra”. Quant als Verds, en crisi contínua d’ençà que Margalida Rosselló i Jordi López s’enfrontaren a la política d´unió de Llauger amb EU, són i han estat sempre el dimoni de Munar. Però ara ja no els té en compte; i si una persona roman atenta als debats del Consell de Mallorca comprovarà, basta veure-ho per televisió, com la presidenta del Consell ha perdut tota mena de control en les seves intervencions quan es tracta d’atacar Esquerra Unida-Verds. Ara fins i tot s’atreveix a ficar l’espasa fins al cor dels nostres amics del PSM. Recordeu el brutal atac a què va ser sotmès Antoni Alorda en el darrer debat televisat, en acusar-lo sense cap mirament de “col·laboracionista amb l’extrema dreta”. Crec que mai els electors mallorquins havien assistit a un atac tan ferotge a un polític experimentat com és Antoni Alorda. El grau de verí que descarregà Maria Antònia Munar damunt les pobres espatlles d’Alorda era semblant al que des de temps immemorial dedica a la residual Margalida Rosselló o als representants d’Esquerra Unida.

Potser és precisament aquesta extremada virulència de les intervencions de Maria Antònia Munar contra el que anomena despectivament “els petits” el que pot posar en perill una hipotètica repetició d´un pacte progressista a les Illes. Maria Antònia Munar oblida sovint que ella també és “petita” i que no solament poden perdre vots i diputats els membres de la coalició PSM-EU. UM també es podria veure afectada, i molt, per aquest avenç i consolidació del bipartidisme PP-PSOE que, amb el control de tots els mitjans de comunicació, amenaça amb desertitzar la vida política de les Illes i de l’estat.

Francesc Antich ha sabut ser sempre molt més comprensiu i dialogant amb tots aquells que Munar no respecta. Tothom sap molt bé com han estat i són de bones les relacions entre el PSOE i Eberhard Grosske, per posar un exemple de qui, com a Joan Saura al Principat, alguns sectors progressistes tenien, quan Grosske era conseller de Treball, com “el millor gestor dels socialistes”. Fins quan Francesc Antich mantendrà aquesta relació amb Esquerra Unida i la bossa de vots que representa un aliat tan fidel com Eberhard Grosske?

A Maria Antònia Munar sempre li ha agradat jugar fort caigui qui caigui; i, pel que diu la gent que sap de què van les converses PSOE-UM, ben cert que no cedirà un centímetre a cap mena d’exigència procedent de la coalició PSM-EU. Tanmateix no ignora que, si no es concretàs el pacte amb el PSOE com ho va fer en la legislatura 1999-2003, pot provar de repetir l’actual pacte amb el PP si aquest no treu majoria absoluta.

Munar sempre és la núvia desitjada per tots els que li fan la cort. I cal recordar -a vegades sembla que la gent té amnèsia històrica-, que, quan Munar va fer governar l’esquerra oficial no hi havia cap atac ni del PSM i d’EU contra ella. Ben al contrari; els màxims teòrics de l’experiència progressista de “centreesquerra”, enamorats dels càrrecs de què gaudien gràcies precisament a Maria Antònia Munar, escrigueren nombrosos articles i reports enlairant fins als núvols ”la nova experiència illenca”. “Experiència històrica” que era posada com a exemple a seguir a tot l’estat. Altres, més exagerats encara, la posaven com a exemple per a Europa i el món.

Vet aquí la diversitat de valoracions polítiques que es poden fer quan una persona és en nòmina oficial i trepitja moqueta o bé quan és llançada a les “tenebres exteriors”, la feina professional quotidiana, a què es dedica la majoria dels mortals.

De totes maneres, i en referència a la voluntat de PSOE i UM de concretar un pacte diferent del de 1999-2003, hi ha dos problemes essencials a tenir en compte perquè s’arribi a fer realitat. El primer problema serà comprovar si el PSOE fa la pujada que la direcció espera i si UM també augmenta abastament la seva minsa representació institucional. Així i tot, encara s’hauria d'aconseguir que la coalició PSM-EU mantengués un nombre adequat de representants. I també hauríem de veure si aquesta coalició es conformaria amb un paper secundari, de comparsa, en el pacte Antich-Munar. El simple repartiment d´un parell de càrrecs de segona o tercera categoria bastaria per a tenir callats “els petits”, com els anomena Munar?

No ho sabem ni ho podem endevinar. Seran els vots els qui, amb l’èxit d´uns partits i el fracàs d´uns altres, determinaran les passes que s’aniran fent després de les eleccions. Per ara l´únic que se sap cert de les negociacions entre el PSOE i UM és que el paper que reserven a la coalició PSM-EU és de simple subordinació.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (24-I-07)

Literatura llibertària i memòria històrica: les novel·les de la guerra civil (IV)

pobler | 21 Maig, 2007 16:47

Mallorca 1936: un gran cementiri sota la lluna.


Les Illes i la guerra civil: L'Amagatall


Per Albert Toledo Oms, crític literari de la revista La Aurora



La novella que ens ocupa té una estructura que fa la seva lectura fàcil i amena, apta per a llegir al metro o a l'autobús, en qualsevol moment. Està composat de petits capítols de cinc o sis pàgines, escrits en la bella variant catalana de les Illes.

De manera novellada, però amb un estil proper al diari, davallem a la barbàrie medieval que significà l'ascens del feixisme a la Península i, particularment, a les Illes Balears. Amb el pretext de l'ocultament del protagonista (un republicà) per evitar una mort segura, es relaten els fets de l'època; abans i després d'aquell fatídic 19 de juliol de 1936 que comportà un retrocés social i econòmic que encara estem pagant avui en dia.

Amb una gran sensibilitat (no per això allunyant-se d'un gran rigor històric) López Crespí aconsegueix submergir el lector en uns fets on es pot palpar la brutalitat, la violència, l'odi, la fúria, la destrucció, les tortures, les detencions i les execucions. Uns llocs i una època on la vida humana (dels militants d'esquerra, s'entén) no té cap valor; però que mentalment es podria amb facilitat traslladar a unes altres dates o localitzacions diferents i que afectessin a alguns, inclús els mateixos collectius: les SS a Alemanya, els fascios a Itàlia, la Inquisició a l'Edat Mitjana, els comissaris polítics a l'URSS estalinista...

Les característiques de la guerra civil a l'estal espanyol (o de qualsevol altre guerra civil) també es poden copsar pel lector, fent l'autor que aquest es fiqui en la pell del protagonista i arribi a sentir la seva angoixa i desesperació.

Una angoixa, ràbia i impotència que, per exemple, va ser molt remarcable entre els treballadors mallorquins predestinats a la derrota davant els feixistes, al no repartir els governants armes a les forces que podien plantar cara i, molt possiblement, que haguessin vençut la reacció (el governador tenia més por dels sindicats que dels falangistes).

L'autor ho emfatitza així: "Amb les casernes envoltades de milicians, cap oficial no s'hauria atrevit a moure un dit. I en cas de fer el més petit aldarull contra la República, hauria passat com a Madrid, València, Barcelona. El poble, quan té amb que defensar-se és invencible. Petrograd l'any 17. M'adonava que alguns membres del front Popular pensaven que seria pitjor la resistència que no pas la victòria dels colpistes".

No hi manquen denúncies entre persones que han sigut veïns durant dècades, les llistes "negres" dels que seran detinguts i assassinats pels més diversos motius (per exemple, el no anar a missa ja era sospitós en els petits pobles), les fosses comunes o l'exaltació dels líders que caracteritza les dictadures.

Una decadència que a l'Estat Espanyol s'accentuà a partir del 1936, però que dissortadament només era el preludi del que s'esdevindria en altres països, i que l'autor relata d'aquesta manera referint-se als primers moments de la sublevació de militars i falangistes a Mallorca: "Serà la primera nit de dolor en una illa sencera convertida en gran cementiri sota la lluna. Una terra que començarà a rebre cops per totes les parts del cos. Els suplicis, les més bestials tortures ajuntant-se per camins i valls, per muntanyes i cales, per places, ases, avançant pels nirvis, multiplicant-se fins a esdevenir un sofriment etern, inacabable, furient".

La misèria econòmica corria per la Mallorca prefranquista. No era gens fàcil la vida de treballadors agrícoles i industrials.

La immigració (un important fenomen social a les Illes) era una de les poques sortides; els destins escollits per abandonar la pàtria, la terra on havien treballat i viscut tots els avantpassats del dissortat sota el jou dels cacics locals, França, Argentina, Cuba... de fet "qualsevol aventura enllà de la mar, abans que romandre per sempre, condemna perpètua, a ajupir el cap davant els marquesos, els comtes, el botiguer esdevingut amo de vides i hisendes gràcies a les seves males arts".

Després del cop dels "nacionals" la humiliació dels vençuts i l'obscuritat. Seixanta anys després de l'acabament de la guerra civil i esborrada quasi tota reminiscència revolucionària per dècades d'irracionalitat franquista, de la Espanya "grande y libre", la majoria de la població viu passivament en l'Estat borbònic aplaudint casaments reials i queixant-se de l'actuació arbitral en els grans derbis futbolístics.

Que ha passat amb aquells que van assassinar, reprimir i segrestar a varies generacions de ciutadans? Alguns han mort de vells tranquillament al llit, d'altres (juntament amb fills i néts) continuen fent negocis i alguns estan al poder.

Sí, al poder gràcies als vots, de molts descendents d'aquells que treballaven en el camp de sol a sol per portar una vida miserable mentre el terratinent de torn debatia amb d'altres sobre la follia dels sindicats. Què ha passat amb la memòria collectiva, amb la memòria de la classe obrera?

"No cal que ens matin com a conills. Salva't per a contar-ho a les generacions de demà, als companys que vendran. Tu tens bona mà per a l'escriptura. Cal recordar-ho tot, servar la memòria popular. Narra el que ens ha passat. Ara hi podem fer ben poc, amb les mans buides, davant els llops que ens cauen al damunt. Fuig! Desapareix. Amaga't on puguis fins que arribi l'Aurora esperada. No ens tornarem a veure mai més -i alçà el puny amb gest de ràbia i decisió".

El periodisme d´opinió i la lluita contra el PP

pobler | 21 Maig, 2007 09:30

Les mesures anunciades pel conseller Fiol representen un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Establir un sistema de "consultes" per tal que els pares puguin decidir les hores lectives que s'impartiran en català o per a escollir, de manera individual, en quina llengua els pares volen que els seus fills aprenguin de llegir i escriure, portarà, amagat sota la demagògia d'una falsa "llibertat", el verí del blaverisme. L'ombra de Zaplana és allargada, i el PP de les Illes ha iniciat el camí irreversible que el porta directament a obrir la "guerra lingüística", la batalla de la "blaverització", a les nostres Illes. (Miquel López Crespí)


Els escriptors mallorquins amb l´OCB i contra el PP


La confrontació lingüística



Manifestació de l´OCB contra els atacs del PP al català. L'escriptor Miquel López Crespí, sempre a l'avantguarda d'ençà fa més de quaranta anys en la defensa de la nostra cultura és el primer per la dreta en aquesta fotografia. L'escriptor de sa Pobla i els altres manifestants porten el cartell de l´'OCB que diu al PP "Rectificau!".

Dia 10 d'agost del 2003, des d'aquestes mateixes pàgines i a conseqüència de l'anunci de José María Rodríguez referent al decret que havia de retallar l'exigència del nivell de català per a accedir a l'administració de la Comunitat Autònoma, havíem escrit: "La situació del català és delicada i som encara lluny d'aquella necessària normalització cultural per la qual fa tants d'anys que lluitam".

El transcórrer dels mesos ho ha fet més que agreujar la problemàtica de la llengua a la nostra terra. La situació empitjora de dia en dia.

Just ara mateix, dies després del gran èxit de la concentració convocada per l'OCB davant el Consolat de Mar per a protestar contra la política lingüística del PP al crit unànime de "Rectificau!", el conseller d'Educació i Cultura, Francesc Fiol, anuncia, com informa la premsa, una llista de sis punts encaminats "a protegir les modalitats" illenques en l'ensenyament i "a protegir els drets individuals en l´ús de la llengua" dels ciutadans.

Aquesta és la resposta del Govern de les Illes als ciutadans i ciutadanes que exigíem "un gir de cent vuitanta graus" en la política lingüística del Govern. La nostra denúncia, i qui signa aquest article era, juntament amb molts d'amics i companys, en primera línia de la manifestació de dia 9 de gener del 2004 davant el Consoldat de Mar, volia expressar un profund grau de disconformitat amb l'Executiu autonòmic.

Maria del Mar Bonet va ser la veu del manifest de l'OCB. Manifest que, entre moltes altres coses, deia, en relació a les lleis i decrets anticatalans de l'executiu: "Aquesta és la manera com el president i el Govern de les Illes Balears defensen el bilingüisme: supremacia del castellà en els àmbits en els quals és majoritari i imposició del castellà on la llengua pròpia és la dominant. El Partit Popular ha modificat el bilingüisme defensat durant la campanya electoral un cop assegut al Consolat de Mar, sense demanar permís als seus votants, que elegiren igualtat i no asimetria.

'Es tracta d'una política que pot evocar èpoques anteriors. Una tendència al monolingüisme, això sí, disfressat de bilingüisme".

Les mesures anunciades pel conseller Fiol representen un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Establir un sistema de "consultes" per tal que els pares puguin decidir les hores lectives que s'impartiran en català o per a escollir, de manera individual, en quina llengua els pares volen que els seus fills aprenguin de llegir i escriure, portarà, amagat sota la demagògia d'una falsa "llibertat", el verí del blaverisme. L'ombra de Zaplana és allargada, i el PP de les Illes ha iniciat el camí irreversible que el porta directament a obrir la "guerra lingüística", la batalla de la "blaverització", a les nostres Illes.

Rebaixar a un nivell bàsic el coneixement de català que es requereix per a opositar a una plaça laboral de l'Administració autonòmica és un atac frontal a la llengua davant el qual no podem romandre indiferents. Fer demagògia i pur i dur electoralisme amb les consignes de la "llibertat dels pares" per a decidir la llengua que s'ha d'ensenyar als seus fills, significa en la pràctica l'atac més greu que s'ha fet contra el català en molts d'anys; i això per dues raons; perquè allò just és que la llengua autòctona sigui la pròpia de l'ensenyament (com a Burgos, ni més ni menys, on no es demana a ningú en quina llengua volen l'ensenyament dels fills); i perquè la situació objectiva a què ja ens hem referit (marc legal, inèrcia social, manipulació ideològica d'autòctons i d'immigrats, interessos macroeconòmics) provocaria que tot l'ensenyament tendís a fer-se exclusivament en espanyol.

Com han explicat prou bé els professors del Departament de Filologia Catalana i Lengüística General de la UIB: "Deixar a cada un dels pares l'elecció de la llengua en què han d'estudiar els seus fills, a més de crear greus problemes d'organització en els centres, suposarà un atac frontal contra el sistema actual que garanteix que tots els estudiants acabin els seus estudis coneixent les dues llengües oficials de la nostra comunitat".

Finalment, parlar de "potenciar les modalitats eivissenques, mallorquines, formenterenques i menorquines" representa, en boca del PP, institucionalitzar el gonellisme més ferotge: la creació d'una "neutral" àrea de "filologia" dins l'Institut d'Estudis Baleàrics per damunt els criteris lingüístics de la Universitat de les Illes Balears (UIB), potser serà el primer pas important per a aconseguir la definitiva ruptura de la unitat de la llengua catalana.

El calc de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua no pot ser més evident. Potser darrere hi hauria de venir la reducció de la nostra "literatura" exclusivament als autors "baleàrics", i, amb un poc de temps, la introducció d'un "balear" diferent del "català" a les escoles oficials d'idiomes...

Miquel López Crespí

(8-II-04)

Memòria de les Illes: la lluita contra el PP (i II)

pobler | 21 Maig, 2007 06:06

En el fons, més que un atac directe a Carme Feliu (a la qual tocarà pagar la factura) el que hi ha és la demostració que la societat mallorquina no és amnèsica, ni tampoc ha estat adormida pels corifeus del poder. La cultura, l'art, són coses massa grans per a encabir dins d'una regidoria d'Ajuntament o dins una Conselleria. L'art el fa el poble, els artistes; i quan els polítics demostren la seva incultura, el seu mal gust, la seva indignitat -com en el cas de l'exposició Lladró- és sà que els artistes, aquests molestos 'personajillos', aixequin novament l'esplendorosa bandera la llibertat de crítica, de la imaginació i de la subversió. (Miquel López Crespí)


”Per animar tot aquest marruell contra el PP (i contra les brutors 'culturals' que segrega el Poder) vaig publicar un article-manifest en El Mundo (18-I-01) sota el títol 'Jo també hi seré amb els "personajillos'. Potser sigui interessant reproduir aquesta crida (que pel que várem poder constatar la nit de dia vint no caigué en terra erma)”. (Miquel López Crespí)


La lluita contra el PP: Arruixada 2001


L'avantguarda illenca de la lluita contra la dreta (i II)



El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.


Per animar tot aquest marruell contra el PP (i contra les brutors "culturals" que segrega el Poder) vaig publicar un article-manifest en El Mundo (18-I-01) sota el títol "Jo també hi seré amb els "personajillos". Potser sigui interessant reproduir aquesta crida (que pel que várem poder constatar la nit de dia vint no caigué en terra erma). L'article deia: "La feliç iniciativa dels amics i amigues de 'Arruixada 2001' ha vengut a remoure el somort panorama cultural ciutadà. Tant de bo! Tot el que sigui qüestionar, criticar, oferir alternatives a l'esclerosi cultural oficial, sempre és d'agrair i representa, sense cap mena de dubte, un alè d'aire pur enmig de la grisor i mediocritat a la qual el sistema i els seus servidors ens condemnen. L'exposició de Lladró tan sols va ser, com explicava ahir Biel March des de les pàgines de El Mundo-El Día de Baleares, el "detonant". Abans hi havia hagut signes anunciadors del que podria esdevenir-se el dia que una bona part de la societat civil -artistes i ciutadans- diguessin Prou! L'Ajuntament havia fet desaparèixer manifestacions culturals molt arrelades en la consciència dels amants de la cultura. Pensam en la 'volatilització' del Festival de Jazz (que tants seguidors tenia) i no en parlem de la trista liquidació del Concurs PopRock o del Festival de Teatre. Igualment els pobres Premis Ciutat de Palma (que no tenen gens de culpa de les incoherències dels polítics que els gestionen) patiren, anys enrere, la vergonya d'aquells lliuraments en els quals tothom -des de sa Pobla a Nova York- ja sabia qui eren els guanyadors (manco alguns membres dels jurats que, fent el beneit, provaven de dissimular tant d'amiguisme editorial, tanta corrupció oficial). I, de cop i volta, quan tot semblava que continuaria igual, jas!, aquí tenim un grup de ciutadans i artistes que se subleven davant tanta d'hipocresia, davant la misèria cultural oficial vestida de falsos oripells. Ara Carme Feliu (llegiu la crònica del company Bartomeu Homar 'Carme Feliu: fueron palabras desafortunadas') demana perdó per allò de 'esos personajillos y pseudointelectuales' i ofereix 'diàleg' als seus oponents (oponents a la manera d'entendre la cultura per part del poder). I ofereix aquest 'diàleg' (per aturar la protesta?) quan el sopar alternatiu al lliurament oficial dels Premis ja s'han venut quatre-centes entrades i s'espera una assistència de més de mil d'aquests(es) 'personajillos'.

'Davant l'esclerosi del sopar de l'Ajuntament, 'Arruixada 2001' ens promet un divertit happening: imaginació, art a rompre, humor -amb la participació de Leo Bassi- i la intervenció del Grup de Teatre i de Ball 'Sa Nau', l'Escola de Cinematografia, el Centre d'Estudis Fotogràfics, el grup de Teatre 'L'Ombra del Cranc', Vivian Caoba, els músics de 'Això és l'Havana', Funcky Time, Blues Devils, Víctor Uris, Roberto Uke, Carme Jaume, Jaume Sureda, Toni Obrador... El nombre de participants en el sopar alternatiu, l'oferiment continuat d'artistes i grups artístics amenaça -sortosament- de convertir el sopar oficial en un tenebrós i tristíssim espectacle! Tant de bo que aquests quatre arreplegats, els 'personajillos y pseudointelectuales' (més de quatre-cents ja tenen entrada per anar al Poble Espanyol!) hagin aixecat de nou la bandera de la protesta i de l'exigència. En Biel March, n'Alicia Llabrés, n'Esther Olondriz (caps visibles de la 'moguda' alternativa) diuen, i amb això encerten a les totes, que 'és un sopar obert a tothom'. En el fons, més que un atac directe a Carme Feliu (a la qual tocarà pagar la factura) el que hi ha és la demostració que la societat mallorquina no és amnèsica, ni tampoc ha estat adormida pels corifeus del poder. La cultura, l'art, són coses massa grans per a encabir dins d'una regidoria d'Ajuntament o dins una Conselleria. L'art el fa el poble, els artistes; i quan els polítics demostren la seva incultura, el seu mal gust, la seva indignitat -com en el cas de l'exposició Lladró- és sà que els artistes, aquests molestos 'personajillos', aixequin novament l'esplendorosa bandera la llibertat de crítica, de la imaginació i de la subversió.

'Pens -i per això hi seré amb els amics de sempre- que aquesta mobilització no és de cap partit (malgrat s'hi apuntin alguns per allò de no quedar despenjats). Aquesta serà indubtablement una manifestació cultural del sentit comú popular contra la mediocritat regnant, contra la misèria vital que voldria imposar-nos el Poder".

L'èxit de la convocatòria de l'Arruixada 2001 ha desbordat totes les previsions. Com deia l'amic Josep. J. Rosselló des de les pàgines de Diario de Mallorca (article "Crònica de desconhorts i desenganys"): "Només esper que, realment, aquestes moltes persones desenganyades facin honor a les seves manifestacions i l'arruixada no s'acabi aquí, en un altre sopar. Perquè els mesos vinents ens forniran de moltes més ocasions, iniciatives culturals de gran calat que, com ja s'ha dit, mereixen esser ben arruixades".

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Memòria de les Illes: la lluita contra el PP (I)

pobler | 20 Maig, 2007 19:20

"Nanda Ramon, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Antoni Mir, Joan Moll, Albert Herranz, Ferran Aguiló, Gerard Matas, Antoni Roig, Pere Noguera, Maria Ramis, Cecili Buele, López Nadal, Francesc Mengod... i la lluita contra el PP".

Arruixada 2001: tots contra la política del PP.

L'avantguarda illenca de la lluita contra la dreta (I)


Gerard Matas (en el centre de la fotografia) i Miquel López Crespí (a la dreta) eren en primera línia de la lluita contra el PP el dia de la concentració contra el PP en la moguda Arruixada 2001. L'escriptor Miquel López Crespí, detingut i torturat pels franquistes a començaments dels anys seixanta porta més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita contra el feixisme i la dreta i en defensa dels nostres drets nacionals i socials.

Diumenge dia 21 de gener del 2001 l'editorial de Diari de Balears (pàg. 23) era consagrat a ressaltar la importància de l'èxit que havia assolit la protesta ciutadana contra la política cultural del PP. Sota el títol "Els premis Ciutat de Palma i l'Arruixada" l'editorialista escrivia: "Al mateix temps que es duia a terme la gala de lliurament, un considerable nombre de persones es reunia al sopar Arruixada 2001 per protestar contra la política cultural de l'Ajuntament de Palma. No hauria de ser necessari que diguéssim que es tracta d'un fet que demostra la vitalitat de la ciutat i la capacitat que tenen els seus habitants d'organitzar-se davant situacions que no els agraden. Els responsables de l'àrea de Cultura estan obligats a fer-hi un pensament des de la humilitat".

Era evident que, amb la nombrosa participació de gent en l'Arruixada 2001, la política cultural del PP a Ciutat havia rebut un del cops més forts que es recorden aquests darrers anys. Els mitjans de comunicació se n'han fet ressò. I els que érem presents en la nit màgica del vint de gener ho sabem a la perfecció. Més de mil dues-centes persones ("personajillos y pseudointelectuales") ajudaren a rompre, en pla creatiu i lúdic, la nefasta política del "consens" entre concepcions culturals diametralment oposades. Han hagut de passar vint-i-cinc anys perquè molts dels que bastiren aquella "nova cultura" (el "consens"), és a dir, l'amnèsia històrica, l'oblit de la subversió política i artística, s'apuntassin -decidits a deixar de banda els seus evidents errors?- a la "moguda" llibertària i creativa de l'altra nit.


Una històrica fotografia d'Antoni Catany feta l'any 1967. Aleshores el pintor Gerard Matas començava a representar l'avantguarda de la pintura mallorquina dels anys seixanta. L'escriptor Miquel López Crespí, inèdit encara, seria igualment un component bàsic de la narrativa experimental catalana dels setanta i vuitanta. Miquel López Crespí ja havia estat detingut i torturat pels sicaris del franquisme, la Brigada Social de la dictadura.

Iolanda Pericàs ho deixava ben escrit damunt Diari de Balears (21-I-01) quan escrivia: "Arruixada 2001: encontre d'art entre amics. La cita congregà devers 1.200 persones, entre ells artistes de tots els àmbits i consumidors culturals". I en Bartomeu Picornell en el seu article "Mais où sont...?" del 16 de gener del mateix Diari de Balears demanava compromís actiu amb la "moguda" anti PP. En Tomeu se'n reia de certa manca de voluntat de lluita contra la mediocritat regnant quan escrivia, tot criticant els "viatges" sobtats als quals havien d'acudir nombrosos personatges de la ploma i del pinzell (bon sistema per a defugir el compromís!): "Una petita enquesta em permet afirmar que un nombre important de personatges del gremis de la ploma i del pinzell han vist com malauradament el dilema [triar entre el sopar oficial i el de l'Arruixada] els coincidia amb un viatge inajornable a algun continent. Hi ha casos en què em costa que el viatge estava programat des de fa anys". I més endavant, criticant agudament determinats silencis, matisava, sorneguer: "...resulta curiós com molts d'intellectuals, tan aficionats a parlar d'allò que és diví i d'allò que és humà, s'hagin tornat el súmmum de la discreció davant un esdeveniment [Arruixada 2001] que es comenta tant i tant".


Desembre de 1976: Miquel López Crespí, moments abans d'entrar a la presó, s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés. Carme Lacort i molts d'amics més també anaren a mostrar la seva solidaritat amb l'escriptor represaliat pel feixisme.

Però la munió de joves que participaren en la festa-protesta contra el PP confirmen les previsions més optimistes: una nova onada d'artistes, de professionals, d'estudiants, de ciutadans i ciutadanes amants de l'art dóna fe que, sortosament, el relleu generacional dels homes i dones de la transició ja és aquí i opera -amb la seva pràctica subversiva- al si de la nostra realitat. Els joves companys de gresca creativa han constatat en pròpia carn a quins graus de banalitat pot portar -i porta!- el fet de renunciar a determinats principis insubstituïbles en la lluita permanent (en el camp de l'art, en el camp de la política...) contra la buidor generalitzada que segrega el Poder.

La festa d'Arruixada 2001 va ser una fuetada magnífica contra les decadents concepcions "artístiques" del sistema i els seus "cans guardians", com diria Paul Nizan (o Gramsci quan blasmava contra la grisor bastida pels servents intellectuals del capitalisme).

Arruixada 2001, la sala magna del Palau de Congressos del Poble Espanyol plena de gom a gom, demostrava ben a les clares que res de nou pot aixecar-se damunt els podrits fonaments de determinades concepcions "artístiques" estantisses i reaccionàries. Final de la "cultura" del pacte i la covardia? Ja ho veurem. Nizan deia que sí hom no és valent als vint anys no ho serà mai. És el que vaig olorar en l'ambient: un desig intens (en molts dels participants) de ser joves altra vegada, de recuperar el temps perdut per viaranys que només han portat a la consolidació de la mediocritat que ens oprimeix. La vulgaritat de l'exposició Lladró és l'exponent màxim de la brutalitat d'aquesta supina ignorància i, sortosament!, ha estat el detonant que ha ajudat a obrir els ulls a uns ciutadans i ciutadanes que han decidit dir Prou!

Várem comentar aquestes coses (i moltes d'altres!) amb la colla d'amics que ens hi arreplegàrem en la nit de la joia i de la illusió, aquells mil cinc-cents "personajillos i pseudointelectuales" (com ens definí la regidora del PP). I allà hi érem, tornant a renéixer altra volta, amb els amics de sempre, els germans Noguera Vizcaíno (en Pere, el director del Principal; en Biel, el pintor); i amb en Gerad Matas, recordant una subversiva anada a Barcelona el maig de 1968 tot olorant els fastos creatius de la revolta parisenca i mundial; i en Francesc Mengod, un dels màxims responsables dels comunistes de les Illes (OEC), ara membre destacat de la CGT; i en Pere Carles, que dissenyà la coberta del meu primer llibre de narracions (A preu fet, l'any 1973); i en Ferran Aguiló trescant amunt i avall com en aquells temps de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes; i n'Antoni Mir, el president de l'OCB, que pareixia que portava a les mans l'embruixada guitarra del 76 quan, a tocs de música i càntics, omplia d'estudiants la sala d'actes de Magisteri; i na Cristina Ros, vitalment esperitada en constatar l'existència real d'un poderós exèrcit de contestataris; i en Guillem Frontera, idèntic a quan començà a escriure Els Carnissers, més jove que mai, sorneguer, sense arribar a creure que tot sigui possible encara; i na Dolors Sampol, n'Esther Olondriz, n'Alicia Llabrés, en Biel March, en Joan Moll, n'Albert Herranz, n'Antoni Roig i na Maria Ramis, en Cecili Buele, na Nanda Ramon, en López Nadal... Tota l'esquerra oficial i extraoficial. Un exèrcit de "personajillos", evidentment!

No hi mancava en aquesta trobada en Frederic Suau, deixant per un moment els estels, aterrant just al nostre costat, com si s'inauguràs altra volta la llibreria "L'Ull de Vidre". I ben al costat na Cati Bonnín parlant amb en Mateu Joan Florit (que encara creu i lluita pels Països Catalans i dirigeix l'única revista independentista de les Illes!); i els Joves per la Llengua, esperança del segle XXI, fent costat als socis més antics de l'OCB, confirmant que l'Arruixada 2001 només és la llavor del que s'esdevindrà. Una nombrosa representació d'arquitectes també hi era present, com si fos l'època aquella quan el Col.legi Oficial d'Arquitectes de Balears organitzava exposicions (dirigides per na Joana Roca) en lloança de la "Gran Revolució Cultural Proletària Xinesa". Vaig parlar amb en Carlos García Delgado, na Neus Garcia Inyesta, na Joana Roca que, com en els seus millors anys de la clandestinitat antifranquista, ens "orientava" en el que feia referència a les noves "etapes" que aquesta acció havia d'assolir. Amb en Sebastià Serra i altres historiadors nacionalistes comentàrem el doi que significa parlar d'objectivitat en la història (com escriuria el professor Josep Fontana!). O les classes i grups socials (i els intellectuals que les representen) no pugnen per defensar, deixar constància de la seva concepció de món?

I el més divertit de la nit: veure molts dirigents de partits institucionals amb el rostre avergonyit en constatar que ha estat -com de costum- la societat civil qui ha portat endavant la protesta. No en mancaria d'altra!

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

1 2 3  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS