pobler | 25 Abril, 2007 15:44
Fa tres-cents anys que les tropes borbòniques s’endinsaren per terres valencianes reduint a cendres pobles sencers, sotmetent i castigant aquelles i aquells que havien lluitat per defensar els seus furs de la mà dels maulets i austracistes; fa tres-cents anys que s’imposà el primer Decret de Nova Planta pel qual s’aboliren els drets propis i s’inicià la persecució institucional de la llengua i cultura catalanes; fa tres-cents anys, en definitiva, que s’instal·laren les tropes ocupants als Països Catalans i encara no se n’han anat!
“300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”
Manifest d’Endavant (OSAN) per la diada del 25 d’Abril
El 25 d’abril d’enguany no és una diada més; el 25 d’abril d’enguany és el tres-cents aniversari de la derrota d’Almansa i, per tant, és un 25 d’abril amb una especial càrrega simbòlica per a les catalanes i els catalans: fa tres-cents anys que les tropes borbòniques s’endinsaren per terres valencianes reduint a cendres pobles sencers, sotmetent i castigant aquelles i aquells que havien lluitat per defensar els seus furs de la mà dels maulets i austracistes; fa tres-cents anys que s’imposà el primer Decret de Nova Planta pel qual s’aboliren els drets propis i s’inicià la persecució institucional de la llengua i cultura catalanes; fa tres-cents anys, en definitiva, que s’instal·laren les tropes ocupants als Països Catalans i encara no se n’han anat!
Des d’Endavant (OSAN) volem afegir-nos a les moltes commemoracions d’aquest dia fatídic en la nostra història perquè pensem que l’exercici de la memòria històrica és necessari per mantenir viva la flama del nostre poble i també per continuar avançant, malgrat l’opressió que patim. Però la història no té sentit si no és amb un projecte de futur i, per això, Endavant (OSAN) vol refermar en aquestes dates el seu compromís amb la construcció de la Unitat Popular com a via per assolir la independència i el socialisme.
Així, des d’Endavant (OSAN) celebrem amb il·lusió l’impuls de la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència” que, a més de l’adhesió d’un ample ventall de col·lectius i ateneus, ha aconseguit una major unitat d’acció de l’esquerra independentista, amb la qual, dia a dia, ja compartíem la lluita al carrer. Per a Endavant (OSAN), aquesta campanya ha de ser el punt de partida per a l’assentament d’unes bases sòlides de treball unitari i de definició de projecte que ens permeta, en un futur pròxim, trencar amb les fronteres fictícies que ens volen imposar i amb el silenci mediàtic que ens vol fer invisibles, i esdevindré, així, una alternativa real per als Països Catalans.
És per això que per a Endavant (OSAN) aquest és un 25 d’abril especial, i, per tant, fem també una crida especial:
- Emplacem a tots i totes les catalanes a participar de la jornada de lluita convocada per la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència” per al mateix dimecres 25 d’abril; a ambdues bandes del Sénia, a la península o a les Illes, a tot arreu cal que aquells que ens sotmeten sàpiguen que encara som un poble viu i no tenim intenció en deixar de ser-ho.
- Convoquem a valencianes i valencians -i, per suposat, a la resta de catalanes i catalans- a l’Aplec Nacional d’Almansa, el dissabte 28 d’abril, organitzat també per la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”. Cal que acudim al lloc de la desfeta pretèrita per manifestar el nostre propòsit de no deixar passar uns altres 300 anys sense llibertat.
- I, finalment, convoquem a totes i tots a participar en la manifestació unitària del 5 de maig a Xàtiva -ciutat que patí especialment la seua resistència als ocupants,- per fer visible la unitat de l’esquerra independentista.
Endavant (Organització Socialista d'Alliberament Nacional)
Països Catalans, 23 d’abril de 2007
Web Endavant (Organització Socialista d´Alliberament Nacional – OSAN)
pobler | 25 Abril, 2007 05:25
L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). (Miquel López Crespí)
Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (i II)
Cal dir que, joves com érem, no teníem gaire contacte amb la "ceba", els clans culturals mallorquins que, dificultosament, provaven de servar aspectes essencials de la nostra cultura lluny de l'embrutiment d'aquest "teatro regional". Començàvem a conèixer les aportacions fetes per Guillem Colom, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover i altres (malgrat que fossen unes aportacions la majoria de vegades literàries). I, per tant, ens apropàvem culturalment i políticament molt més a les propostes de revolta teatral procedents de l'estranger. Esdevenir escolans de la buidor i la reacció no era -ni molt manco!- el nostre propòsit.
Aquests aspectes reaccionaris de determinades branques del teatre mallorquí ja vénen de molt lluny: vegeu el llibre de Joan Mas i Vives El Teatre a Mallorca a l'època romàntica (Barcelona, Curial, 1986). En el capítol "Preliminars" (pàg. 14), Joan Mas explica: "Joaquim Molas i Josep Maria Llompart s'han cansat de repetir que a Mallorca i a València la Renaixença va esser un fet suprastructural i estrictament literari, ja que no respon a un autèntic canvi social. Tanmateix pensam, i això no contradiu l'afirmació dels dos crítics que acabam d'esmentar, que al XIX mallorquí n'hi va haver, de canvi social, però no fou equivalent al del Principat. Consistí no en la florida i consolidació d'una alta burgesia industrial, com a la Catalunya estricta, sinó en el protagonisme social, i això no vol dir forçosament presa de poder, d'una classe mitjana provinent de la menestralia, que arraconà les forces de l'Antic Règim. Aquests grups, despectivament anomenats mossons, són caracteritzats i ridiculitzats en la literatura costumista pels seus afanys d'imitar l'aristocràcia o d'aspirar a un status social que no els correspon. Gregori Mir creu que els costumistes mallorquins caricaturitzen exclusivament els mossons, perquè es volien situar al costat dels grups que realment mantenien el control social. Sembla ser que el costumisme sovint es correspon amb una actitud força conservadora...".
El cert és que el conservadurisme del teatre mallorquí (especialment el "regional", exceptuant les importants aportacions de Pere Capellà, per posar-ne tan sols un exemple clar i llampant)) és el que -com a Jaume Vidal, Palau i Camps, Soler Antich, Llorenç Capellà-, ens allunya d'aquest món ranci, reaccionari i estantís. Josep Melià, malgrat certes simpaties sentimentals amb aquest tipus de teatre, en el pròleg que escriu a l'obra de Gabriel Janer Manila Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls (Barcelona, Dopesa, 1975), diu: "No és casualitat que els sectors que defensaren aquell tipus de teatre [el 'teatro regional'] com a patrimoni propi, formassin part de l'estament dretà, clericalitzant, molt sovint, i més o menys pròxims a les formes de pietat beata i de moral reprimida i exigent" (pàg. 11).
Veurem ara el que diu Antoni Nadal en "Notes sobre els autors mallorquins contemporanis" (vegeu El teatre modern a Mallorca, pàgs, 9 a 21) analitzant la represa en els anys 1947-48 del teatre que en temps de la República controlà l'Església (autors al servei d'aquestes concepcions catòliques són Miquel Puigserver, Josep M. Tous i Maroto, Gabriel Fuster i Forteza, Gabriel Cortès...). Nadal hi escriu: "Es van repetir, doncs, els mateixos autors fins que la decadència biològica va obligar a substituir-los per uns altres de nous que, en conjunt, van ser cada vegada pitjors... El teatre 'regional' -el 'costumisme somrient', en paraules de Joan Mas-, observat amb una distància relativa, perquè encara gaudeix de vida, va contribuir a desintegrar la unitat de la llengua, a ofegar-la per reducció de temes. La qualitat literària era, a més ínfima. D'altra banda, el teatre 'regional' és una font valuosíssima per esbrinar el passat immediat".
És d'aquesta història -del pou sens fons de la reacció cultural i política- que volem sortir quan ens deixam seduir, com tanta gent, pels muntatges de Ricard Salvat o de les companyies portugueses del temps de la Revolució dels Clavells (Adóque, A Comuna...). Marxar -malgrat fos per uns dies- de l'estantís ambient polític i cultural de Mallorca, era rebre una alenada d'aire vital. Anar al cinema, al teatre, portar llibres, revistes, parlar amb gent antifeixista d'altres contrades, ens servia per a continuar la lluita en la nostra terra amb més força i vigor que mai, ja que els elements quotidians que respiràvem aquí anaven encaminats a tallar de rel qualsevol iniciativa progressista -fos cultural o política- que sortís del nostre poble. Aquesta era la missió autèntica del franquisme: mantenir pels segles dels segles la població enmig d'una brutor cultural infinita.
L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). A Comuna, per arribar millor al poble treballador, a la pagesia, als sectors d'estudiants revolucionaris i antifeixistes, renunciava a actuar en els teatres oficials i cercava el contacte amb la població mitjançant actuacions en locals sindicals, en teatres de barri o en espectacles en tallers i aules universitàries o fàbriques i places de poble. És el treball d'Adolfo Gutgin i de l'actor Joao Motta, entre molts i molts d'altres treballadors del teatre portuguès de la Revolució. Evidentment aquests eren els nostres mestres.
« | Abril 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 |