Administrar

La literatura dels setanta i els escriptors d'avantguarda

pobler | 24 Març, 2007 19:03

La narrativa mallorquina experimental.

A preu fet: un pròleg que no és pròleg.

Per Antoni Serra, escriptor

"Segur que A preu fet no necessita pròleg ni López Crespí -pobler, cabells rulls, ulleres fosques, crític a uns moments de transició a l'Illa- precisa de presentació que el justifiqui (i arribats a aquest punt, a les conferències comencen els badalls) davant del confús, caòtic, nebulós, revistaire i vedetista món dels escriptors. Tant l'obra com l'autor valen per si mateixos, i ell, Miquel López Crespí sap -qui no ho sàpiga que llegesqui els seus treballs de crítica- que entre les "puestas de largo" al Círculo Mallorquín amb tota la càrrega de "fiesta social" o de carnaval que ha anat a menys i les presentacions clàssiques d'ordre literari hi va poca cosa. Per tant, amic lector, no hi ha presentació ni prop fer-hi". (Antoni Serra)


Ciutat de Mallorca 18-IV-1973. Andreu Ferret (centre la fotografia) va presentar les obres de Miquel López Crespí A preu fet i d'Antoni Serra La gloriosa mort de Joan Boira en els baixos de la llibreria Tous.

Vivim els anys setanta a una terra on sembla que els conceptes han trabucat (és més aparença que altra cosa, pensa qui escriu aquestes línies): de la Mallorca idil·líca i florejada ens hem passat a la Mallorca turística, del how do you do? i adlàters; a una terra, on també els taverners han arribat a les quatres regles de la matemàtica moderna: el whisky dóna més rendiment que les herbes i on, de tant en tant, un "nadiu" es casa amb una sueca o danesa. Així és la vida, sempre cap a endavant, carreres i més carreres... I En Miquel López Crespí, de sobte, em demana un pròleg o el que sia -això és important, "el que sia" per a A preu fet.


La narrativa catalana experimental. Coberta del llibre de Miquel López Crespí A preu fet publicat per l'Editorial Turmeda.

Segur que A preu fet no necessita pròleg ni López Crespí -pobler, cabells rulls, ulleres fosques, crític a uns moments de transició a l'Illa- precisa de presentació que el justifiqui (i arribats a aquest punt, a les conferències comencen els badalls) davant del confús, caòtic, nebulós, revistaire i vedetista món dels escriptors. Tant l'obra com l'autor valen per si mateixos, i ell, Miquel López Crespí sap -qui no ho sàpiga que llegesqui els seus treballs de crítica- que entre les "puestas de largo" al Círculo Mallorquín amb tota la càrrega de "fiesta social" o de carnaval que ha anat a menys i les presentacions clàssiques d'ordre literari hi va poca cosa. Per tant, amic lector, no hi ha presentació ni prop fer-hi.

Essent així, què pretenen, doncs, aquestes paraules preliminars? Quina és l'ambició d'aquest pròleg que voldria ser l'antítesi dels pròlegs tradicionals? En tot cas, una mena de reflexió. Ho repetiré: una r-e-f-l-e-x-i-ó. I prou.

"Els arrendataris, gent bona i modes-
ta, no podien pagar-nos, però ens
mantenien..." (Llorenç Villalonga)

Bé doncs, toquem de peus a terra: ens trobam a Mallorca. He parlat abans d'uns canvis -quan hom parlarà de classes?- i d'uns conceptes que han trabucat o que trabuquen. Mallorca, ho sap tothom, ha estat illa de poetes (si la poesia donava doblers, hisenda tindria fitxers a posta), illa d'homes preocupats per la cultura local (la cultureta que en diem) i més recentment illa de narradors i novel·listes.Tot això és la més absoluta realitat, res més que realitat, o per dir-ho amb paraules de Gabriel Ferrater, a Mallorca hi ha una cultura literària, però no pas una vertadera cultura. D'aquesta cultura literària n'han fet pàtria, regionalisme, mallorquinisme o catalanisme -això darrer ja és més discutible, si exceptuam el cas de Gabriel Alomar- a l'illa. Així als anys deu:

"Els anticlericals són com Judes
només se recorden des pobres quant
qualque persona de bé dona qualque
cantitat p'es culte diví, per qual-
que santuari, esglesia o imatge de
gran veneració..." (1)

Però la cosa no va parar aquí, als anys deu. El rellotge, que ja no era de sorra, perquè Pollentia és altra cosa, seguia fent tic-tac, tic-tac, tic-tac, com ha de ser, i tot seguit, a cada nou dia que neix i que mor, amb núvols o sense. La nostra cultura literària, ai las!, té continuïtat als anys quaranta:

"Trets d'enveja i corns de guerra
ell postrarà amb son encís:
renovarà amb un sonrís
tota la faç de la terra" (2)

¿i hi olorau un cert triomfalisme decadent, o, per dir-ho d'altra manera, un romanticisme xaruc? ¿Un somrís -atenció a la paraula- tindrà la virtut, tal volta la força de renovar tota la faç de la terra? Han passat quatre anys de la guerra civil (set respecte a Mallorca), i la vida segueix, passen els dies, tic-tac, tic-tac, tic-tac el rellotge implacable que ens mena a temps nous, ja no hi ha bloqueig, ni Plan Marshall, comencen els moviments (no d'alliberament, o de no-alliberament? turístics, i llegim:

"Allà poguérem agafar el darrer correu
que féu la travessia de Mallorca. El
nostre aïllament havia de durar tres
anys. Trobàrem ja, dia 19, el compte
corrent bloquejat, com unes obliga-
cions de la Transmediterrània que no
poguérem pignorar. Als pocs dies cai-
gueren bombes damunt ciutat, i deci-
dírem refugiar-nos a Bearn, on, a
part de la tranquilitat d'aquelles
muntanyes incomparables, realitzà-
rem el prodigi de viure sense doblers.
Els arrendataris, gent bona i modes-
ta, no podien pagar-nos, però ens
mantenien..." (3).

Cap a on ens duia la cultura literària? Què aportava de positiu, per a una comprensió crítica de la realitat -desenvolupament, estabilització o explotació d'unes classes- a Mallorca? El fet és que ara hom parla d'una nova narrativa mallorquina i que Miquel López Crespí, almenys per edat, hi pertany. Però, realment existeix una nova narrativa? Em sembla que com a conjunt és una mica dubtós. En tot cas, diria que hi ha narradors i novel·listes; però una anàlisi individual d'aquests narradors i novellistes ens faria veure que entre ells no hi ha una forma comuna d'entendre la literatura, de valorar l'obra de creació i de definir el concepte de cultura.

Els narradors d'ara, agradi o no, cremam etapes cap a l'esdevenidor. Això ens condiciona i ens limita força. Portam a l'esquena un bagatge deficitiari que ens deixaren els homes de generacions anteriors i, a més, ens hem vist obligats a descobrir autodidàcticament les cultures modernes sense punts de suport en la nostra pròpia cultura. En el millor dels casos, això ens haurà servit per entrar en crisi, la qual cosa tal volta ens faci plantejar la nostra contradicció davant el passat pròxim de l'Illa. Però cal afegir, com deia abans utilitzant conceptes de Gabriel Ferrater, que som fruit d'una cultura coixa, on la ciència i la investigació han restat a un segon terme, circumstància que representa per als narradors, per exemple, nivells d'informació deficients quan no de deformació i de confusió. No hi ha dubte que és greu crear els nostres motlles narratius a la meitat del segle XX sense conèixer, per exemple, Joyce, Faulkner, Kafka o Onetti, però és més greu encara que aquesta manca d'informació literària vagi acompanyada d'un quasi total desconeixement de la nostra pròpia història literària, de la no-lectura dels clàssics i, sobretot, de l'absència d'una visió coherent del nostre passat com a país. ¿Què pot aportar, doncs, la nostra cultura literària condicionada per totes aquestes limitacions i de moltes altres més?

La participació de l'intel·lectual -i el narrador no és un cas a part- s'ha de fonamentar, segons Noam Chomsky, en el fet decisiu de "dir la veritat i denunciar la mentida", ja que les responsabilitats que l'intel·lectual técontretes "són molt més profundes que allò que Macdonald va jutjar com a 'responsabilitat dels pobles ', donats els privilegis únics de què disfruten els intel·lectuals" (4). Si és així -i jo ho crec- cal reconsiderar, ara que e´s hora, el nostre treball de narradors; cal enfrentar-se críticament a les pròpies contradiccions... I hem de partir amb una visió de futur de l'exacte, real, precís món en què vivim immersos dins la cultura catalana, que és el món d'una cultura literària. Aquest món, per les limitacions que hem assenyalat, és encara esquifit i migrat. Acceptam triomfalismes o realitats? Ens dedicam als panegírics o ens decidim per la crítica? Pens que a la nostra literatura -i jo no em consider aliè al fet- li manca, avui, el "sentit de la mesura" com deia Lleó Trotski (5).

Ara bé, què en sortirà de tot aquest bollit? Segurament, novel·les, contes o narracions curtes. I així surt Miquel López Crespí amb aquest primer llibre A preu fet; i ho fa ara, a uns moments que jo dic de transició, de recerca, d'urgències, de presses folles, on els conceptes van canviant de signe i les paraules -ah, els mots, obsessió sartriana!- necessiten aclarir. Però ens bombardegen amb paraules des de tots els costats: dreta, esquerra, centre... Per això parl de transició, ¿o es tracta de la revolta -idealista amb excés, autodidacta, intuitiva- fruit de la decadència de la cultura literària a Mallorca?

Segur que Miquel López Crespí recordarà aquell paràgraf de l'escriptor xilè Fernando Alegria, amb qui vull acabar aquest pròleg que no és pròleg per A preu fet: "La coincidència ideològica d'una actitud vital i una creació estètica serà sempre objecte d'admiració, tal volta per les dramàtiques circumstàncies amb què això és aconseguit" (6).

Antoni Serra, Ciutat. Febrer de 1973.

(1) Fragment de l'article Ventim, signat per Jordi des Recó (mossèn Antoni Maria Alcover), La Aurora, Manacor, 28 de febrer de 1914.

2) El somni encetat, de Miquel Dolç. Col·lecció "Les Illes d'Or", nº 23. Editorial Moll. Ciutat de Mallorca, 1943.

(3) La novel·la de Palmira, de Dhey (Llorenç Villalonga). Collecció "Les Illes d'Or", nº 49. Editorial Moll. Ciutat de Mallorca, 1952.

(4) American Power amd the New Mandarins, de Noam Chomsky. Hi ha edició en castellà amb el títol de La responsabilidad de los intelectuales, Col·lecció "Ariel Quincenal", Barcelona, desembre de 1969.

5) Es interessant la lectura de l'article de Trotski "Sobre arte y cultura", inclós al llibre traduït al castellà amb el títol Literatura y revolución, Alianza Editorial, Madrid, 1971.

(6) Literatura y revolución, de Fernando Alegría. Publicat a la "Colección Popular" de Fondo de Cultura Económica, Mèxic, 6 de febrer de 1971.

Eleccions 2007: debat Joan Mir-Miquel López Crespí

pobler | 24 Març, 2007 12:39

A Mallorca molta gent em diu que votarà UM de mala gana, i al Principat deu passar una cosa semblant amb CiU. És un conhort. Especialment per a UM i CiU. Però per al país és una desgràcia la desmoralització dels nostres. Pels nacionalistes, les eleccions ja no són una festa. (Joan Mir, Diari de Balears)



La desbandada


Per Joan Mir, professor de la UIB


La retirada de Jordi Pujol i la decisió d'ERC de relegar CiU a l'oposició han provocat reestructuracions de l'espai nacionalista arreu dels Països Catalans. De fet, més que de reestructuracions, es pot parlar de claudicacions (o de «realisme», si us apuntau a la resignació). De cop i volta, el Bloc valencià, el PSM i ERC han decidit que la resistència era inútil i que allò que calia era salvar els mobles (la democràcia, l'esquerra). Naturalment, la precarietat de les conviccions sobiranistes d'aquests partits és anterior a la desaparició del pujolisme, però, mentre CiU tingué la capacitat de formar governs, no podia afirmar ningú que el nacionalisme fos una marca sense possibilitats. I si el primer tripartit pogué semblar una maniobra circumstancial d'ERC, el segon ratificà que es tractava d'una desbandada en tota regla. El Principat, com correspon, ha liderat l'estratègia: la deserció d'ERC de l'espai nacionalista (definitiva, amb la liquidació de l'equidistància) per a integrar-se estrictament dins l'espai de l'esquerra ha estat una lliçó que han après immediatament al País Valencià i a les Illes. Bandrés i Euskadiko Ezquerra feren aquest mateix exercici de realisme fa una quinzena d'anys. Però, amb més coherència, s'integraren directament al PSOE: pagar per pagar, sabates grosses. Naturalment, que els resultats siguin semblants no significa que poguem jutjar amb la mateixa severitat els tres comportaments. Les circumstàncies són diferents: al País Valencià, el nacionalisme s'acosta al 5%, a les Illes supera el 20% i al Principat tenia majoria absoluta al Parlament. L'actuació del Bloc valencià és la que té més justificacions: en primer lloc, allà, un PP impresentable desaconsella molt especialment el vot testimonial, en segon lloc, la llei electoral dificulta la sortida de l'extraparlamentarisme, i, en tercer lloc, l'Esquerra Unida del País Valencià és una opció que, donades les circumstàncies, no repugna. El Bloc negocià durament i tancà l'acord amb dignitat. Tot el contrari del PSM, que no volgué reforçar les posicions nacionalistes amb una aliança prèvia amb ERC i pactà massa fàcilment amb uns comunistes i uns verds que a les nostres illes són jacobins en estat pur. La incorporació a darrera hora d'ERC és irrellevant i no introdueix cap matís nacionalista en una coalició estrictament esquerrana. A Eivissa, on la feblesa del nacionalisme deixa poques opcions, han optat, probablement amb encert, per intentar un «tots contra el PP», justificat pel desastre urbanístic. Que al Principat l'opció d'ERC no tingui la forma de coalició preelectoral no minva gens la gravetat d'una elecció que ideològicament és més compromesa que les del PSM o el Bloc valencià perquè ha estat decidida sense cap constrenyiment. Hi havia un enorme ventall de possibilitats i ERC ha triat fer un paper idèntic al d'Iniciativa (indicau-me, si en sabeu, una sola diferència, que no sigui retòrica, entre aquests dos partits). I els fets demostren que l'articulació dels membres del tripartit és més sòlida que la de moltes coalicions estables: Duran té més marge de maniobra dins CiU que Puigcercós dins el tripartit. No es tracta d'una entesa circunstancial, sinó del propòsit d'implantar un règim perdurable (si els Ciutadans no desgracien la jugada).

Com a estratègia general, la deserció de l'espai nacionalista que han protagonitzat les esquerres sobiranistes dels Països Catalans ha estat un immens error.

Al País Valencià, la situació actual no pot empitjorar i l'actuació del Bloc pot ser apreciada com una operació de realisme necessari, que pot tenir el premi de l'accés al Parlament i la derrota d'un PP notòriament reaccionari. Però, tant a Mallorca com al Principat, el resultat és el desemparament i la desorientació de molts d'electors. I crear nous partits nacionalistes i d'esquerres no és una solució perquè, probablement, no tota la culpa ha de caure damunt les impostures dels dirigents, sinó que la peculiar estructura de partits també n'és responsable. Quan hi ha un nacionalisme de dretes i un d'esquerres, la competència aboca a magnificar les diferències dreta-esquerra, cosa que afavoreix pactes amb aquells que coincideixen en allò que és venut com a important (la política social) i no en allò que és secundari (la identitat). Gran part dels països que tenen problemes nacionals tenen partits nacionalistes que només es distingeixen entre si pel grau de radicalitat. Les derives esquerranoses (si és que es tracta d'això) del PSM a Mallorca i d'ERC al Principat han allunyat aquests partits de l'espai nacionalista i hi han deixat soles UM i CiU. Un espai massa gran, probablement, per a formacions poc obertes (interiorment són tancades, i això condiciona qualsevol obertura exterior) que prediquen la intenció de convertir-se en «casa comuna» del nacionalisme des de l'avidesa dels vots, però sense mostrar cap voluntat d'incorporar sectors que perceben com a cossos estranys. Ni cap disposició a compartir amb ells el disseny de nous missatges, estratègies i objectius. A Mallorca molta gent em diu que votarà UM de mala gana, i al Principat deu passar una cosa semblant amb CiU. És un conhort. Especialment per a UM i CiU. Però per al país és una desgràcia la desmoralització dels nostres. Pels nacionalistes, les eleccions ja no són una festa.

Diari de Balears (17-III-07)


Els partidaris del Bloc han guanyat la partida, sobretot Esquerra Unida, que, fent un gran alè, ha vist com desapareixia novament la tempesta que volia aïllar-la i condemnar-la a les tenebres de la marginalitat política. Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal i perd tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca a no ser de bracet d´UM o PSOE. ERC-Illes torna al bressol de Progressistes, renunciant a aprofitar la crisi del PSM per a bastir el seu propi espai polític. (Miquel López Crespí)


La derrota d´Unió Mallorquina i la desactivació del Tercer Espai


Per Miquel López Crespí, escriptor



Maria Antònia Munar

D’ençà la crisi del PSM, amb l’escissió d’Entesa per Mallorca i la decisió posterior d’ERC-Illes d’anar en solitari a les autonòmiques i municipals d’enguany, els principals teòrics del que s’ha vengut a denominar “Tercer Espai” havien encalentit motors i tot semblava que els rutllava a la perfecció... fins fa uns dies. Els nombrosos fòrums de debat polític, els articles publicats, principalment per Joan Mir, Josep Melià Ques, Josep Gomila i Bartomeu Vicens, clamaven contínuament per una via “nacionalista” que no tengués res a veure ni amb la dreta ni l’esquerra. Pareixia, no vull dir que sigui així, que Unió Mallorquina vigilava de lluny estant l’operació de colpejar encara més fort l’enemic històric, és a dir, el PSM, aprofitant que aquest, com explicava Maria Antònia Munar, s´havia unit als “perillosos i radicals comunistes” de Miquel Rosselló i Eberhard Grosske. UM concretava les seves relacions amb Convergència i Unió tot i esperar poder controlar el que quedàs del PSM. Josep Gomila Benejam, en un llarg article titulat “Reflexions entorn al Tercer Espai” afirmava que voler bastir un projecte a l’esquerra del PSOE no tenia sentit i aportava dades quant a les possibilitats electorals d´un projecte que no tengués res a veure amb el clàssic eix “dreta-esquerra” de l’actual panorama institucional. Ningú no analitzava, emperò, si realment Esquerra Unida era un “grup a l’esquerra del PSOE”, estudiant, per exemple, la seva pràctica política en el passat Pacte de Progrés. Tots els comentaristes propers a aquestes posicions afirmaven, i supós que continuen afirmant malgrat que l´operació no hagi reeixit,, que el PSM, escorant-se cap a l’esquerra perdia “transversalitat i centralitat” i per tant desapareixia del panorama electoral mallorquí.

La “solució” per a tots els partidaris de provar d’acabar amb l’eix “dreta-esquerra” era una confluència nacionalista entre UM, Entesa per Mallorca, ERC-Illes i sobiranistes independents en el camí d’anar bastint aquest espai alternatiu al PSOE i al PP.

Tot plegat anava molt bé, tant al PSOE com a UM i Maria Antònia Munar, perquè ambdós partits acabaven de neutralitzar el PSM i igualment podien aprofitar la hipotètica nova força nacionalista unificada per a establir aliances conjunturals lluny de les “exigències” (voler governar en el Consell e Mallorca en temps del Pacte, per exemple) d’aquell PSM de Mateu Morro i Pere Sampol.

La intenció gens dissimulada d’aquesta aliança nacionalista que no s’ha pogut concretar podia haver estat provar d’acabar amb l’històric “esquerranisme” del PSM alhora que UM, d´una manera sibil·lina i intel·ligent, aprofitant totes aquestes contradiccions, s’anava consolidant com a primera força nacionalista mallorquina. El PSOE tampoc no s’oposava a l´operació perquè ja li anava bé acabar amb el tap que el PSM significa per al seu desenvolupament als pobles.

Evidentment, l´organització més perjudicada per l´operació de la unitat nacionalista “transversal i centrista” seria, sens dubte, Esquerra Unida, que, sense el PSM i havent-se de presentar sola a les eleccions, restava fora de les institucions. Eberhard Grosske, Miquel Rosselló restaven extraparlamentaris i desapareixen de l’escena política illenca per una llarga temporada i, possiblement, per sempre més.

No cal dir que qui més conscient ha estat, i des de ja fa molt temps, a la possibilitat que es concretàs aquesta pinça de ferro en contra seva anomenada Tercer Espai, ha estat la direcció d’EU, que amb l’experiment de “Progressistes” ja va veure la seva salvació i, comprenent molt bé i amb anticipació el perill que s'apropava, ha mogut a la perfecció les seves fitxes per a evitar, fos com fos, l’aïllament a què es veia condemnada. Cal dir que Esquerra Unida és prou experta en aquestes maniobres de sortir del llaç que li paren els seus contraris. Fa uns anys, amb la unitat amb els Verds de Margalida Rosselló i Joan Buades ja va aconseguir una prorroga que ara, amb la constitució de l’aliança electoral amb PSM i ERC, consolida, amplia i perfecciona.

Fa tan sols unes setmanes es respirava un gran optimisme en tots els fòrums, articles i debats del Tercer Espai. Els actes amb participació de Josep Gomila, Joan Mir i Josep Melià Ques omplien els llocs de reunió de gom a gom. Tothom donava per consolidada una aliança entre els sectors denominats “crítics” d´UM, Entesa per Mallorca i ERC-Illes, més alguns destacats intel·lectuals de les plataformes d´independents sorgides arreu. Els nervis de la coalició PSM-EU eren a flor de pell i tothom era conscient que les propostes partidàries de rompre l’eix dreta-esquerra obrien una via d’aigua en el vaixell del Bloc molt mala d’arreglar. Els sectors més dretans del nacionalisme nostrat esmolaven els punyals per trossejar amb força el que pogués restar del PSM. Tots aquells que històricament havien atacat Sebastià Serra, Mateu Morro i Pere Sampol per “comunistes” ara veien la confirmació de les seves tesis. Si a través dels anys aquests sectors havien pontificat que el PSM no podia funcionar perquè tenia a la direcció antics membres del PCE, l’OEC i el PSAN, ara, amb l’aliança amb els partidaris de Llamazares, confirmaven les tesis de la “deriva esquerranista” del partit que ara dirigeix Gabriel Barceló.

En no concretar-se l’aliança estratègica Entesa-Esquerra, amb la retirada posterior d’Entesa per Mallorca de les autonòmiques, tot el que s’havia anat bastint amb tanta feina s’ha esvanit com la boira matinenca amb els primers raigs del sol. Els partidaris del Bloc han guanyat la partida, sobretot Esquerra Unida, que, fent un gran alè, ha vist com desapareixia novament la tempesta que volia aïllar-la i condemnar-la a les tenebres de la marginalitat política. Entesa per Mallorca resta reduïda a grup testimonial de funcionament estrictament municipal i perd tota possibilitat d´incidir en la política global de Mallorca a no ser de bracet d´UM o PSOE. ERC-Illes torna al bressol de Progressistes, renunciant a aprofitar la crisi del PSM per a bastir el seu propi espai polític.

Malgrat la derrota evident de la proposta de construir aquest Tercer Espai no identificat ni amb la dreta ni amb l'esquerra, una concepció completament utòpica en la nostra opinió, imaginam que UM, la gran derrotada en aquesta operació, es conformarà pensant que pot treure profit de tots aquells que no segueixen el Bloc. El PSOE tampoc no veu problemes als seus voltants. Amb el suport estatal i tots els diners que vol per a les campanyes electorals, els seus candidats no han de fer gaire esforç per a treure el nombre de diputats assignats sempre per defecte. Tota la gent de la direcció del PSOE sap a la perfecció que ni Esquerra Unida i ni el PSM, i molt manco ERC que ha fet president Montilla al Principat, posaran cap impediment a un possible govern PSOE-UM amb suport exterior del Bloc.

Miquel López Crespí

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS