pobler | 14 Març, 2007 15:39
Tots els vots es compren i es posen en venda. En el mercat moltes vegades és compra més per la vista que per la qualitat...
De la societat civil, moviments socials, teixit social i altres herbes
Per Llorenç Buades, coordinador del Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
D'un temps cap aquí es parla molt de la societat civil, dels moviments socials, del teixit social, acompanyant-les sovint dels verbs potenciar, articular, escoltar, consultar, dinamitzar, bastir. També es parla d'esquerra política i esquerra social. L'esquerra política es defineix centralment per la seva participació institucional, i al seu cim es consolida una part de la "classe política", dels "polítics". Classe política i polítics tenen en comú, a dreta i esquerra, la captació de vots en el marc d'una economia de mercat que es guia per les lleis mercantils.
Tots els vots es compren i es posen en venda. En el mercat moltes vegades és compra més per la vista que per la qualitat. Hi ha hàbils venedors de fum, i també qui sap vendre pets en motlle: la publicitat es globalitza, i l'art està en vendre allò que és invendible. Qui disposa de més doblers, de majors recursos, disposa d'avantatges considerables. En aquest camp, l'esquerra només pot jugar a comprar recursos a canvi de deutes amb la dreta econòmica. És un tauler desigual que la "classe política" considera suficient per jugar-hi.
La dreta política, és l'expressió de la part més important de la societat civil, des del criteri de la riquesa, i es basteix també d'un teixit social consolidat al seu voltant, format no només per empresaris i per el clergat del negoci escolar, sinó per les relacions de dominació dins aquest teixit social desigual, i per relacions d'adhesió de bona part de la ciutadania. El teixit social, els moviments socials, la societat civil no són conceptes que defineixin l'esquerra, ni tampoc són llocs neutres. La societat civil, el teixit social, i els moviments socials no escapen de les relacions mercantils, de les relacions de poder. Els socis de clubs esportius per exemple, difícilment posaran un picapedrer al front del club, i difícilment veureu un picapedrer en el santoral de l'església, però difícilment el veureu també a l'executiva d'un partit d'esquerra, i fins i tot al capdavant d'un sindicat. L' esquerra política cada vegada està més verticalitzada, i també part de l'esquerra social.
Els clubs esportius, les penyes recreatives, les associacions culturals, els centres d'esplai, les associacions de malalts, de la tercera edat, de caçadors i moteros, etc..formen part d'una xarxa social que és "apolítica" en teoria i que és en realitat un cau on la dreta s'hi mou bastant bé. La dreta que conec va saber disgregar el moviment veïnal i posar locals i estructures al seu servei, i va saber associar al seu voltant a associacions de la tercera edat que també disposen de locals i punts de trobada.
A l'esquerra, i encara més a l'esquerra radical, allò que no és directament "polític" gaudeix de poc valor. No som en els temps de l'esquerra quan es fundaven clubs esportius, penyes culturals, orfeons populars, quan la vida diària i l'activitat política formaven un cos únic. No hi ha avui equivalents a la revista "Estudios" que, des de la perspectiva llibertària animava culturalment la vida qüotidiana , on la "política" ocupava molt poc espai. Sovint hem reduït el camp de l'activisme polític al de l'agitació. Quan acabam l'activisme som simplement o treballadors alienats o consumidors passius.
El teixit social, l'associacionisme, i també per què no, la realització personal, han de contemplar-se en un mateix projecte. L'activitat de l'esquerra s'ha de trobar en bastir el teixit social. La participació institucional de l'esquerra només té sentit si serveix per fortaleixer les iniciatives de l'esquerra social.
L'esquerra institucional que jo conec en canvi, demana qüotes de representativitat sindical per tal d'accedir a ajuts, no arriba a la tercera edat, ni tan sols a la primera, i a la ciutat de Palma per exemple no han gosat ni de posar un sol lloc de reunió a disposició dels moviments socials. La Plataforma per la Democràcia i la Globalització Social es veu obligada a reunir-se a locals partidaris o sindicals, i moltes associacions de l'esquerra social no han disposat de locals de reunió. Accedir a ajuts no s'ha fet gaire fàcil per a la xarxa social d'esquerra davant la burocràcia. Unió Mallorquina, la dreta del pacte de progrés, en canvi ha arribat a ser la tercera força més votada mitjançant la creació d'una xarxa social al seu voltant que ha anat al darrer de la tercera edat, d'associacions culturals i d'esplai, dels caçadors..
El PSM-Entesa Nacionalista, ha adreçat el gros de la seva política als petits empresaris,i als comerços, intentant guanyar espais per la dreta, i vots que no han arribat. El seu projecte va cada vegada més en l'òrbita de Convergència i Unió, i per aquest camí només qüestions de protagonisme separen el seu espai del d'Unió Mallorquina.
El GOB (ecologia), l'Obra Cultural, o el sindicat STEI, que tradicionalment han nodrit de militància al PSM tenen molts de greuges amb la gestió del Pacte. Jugant-se el mateix espai amb UM, el PSM ha perdut la partida, i el vot d'esquerra ha anat al PSOE o a Esquerra Unida-Els Verds. Pel que fa a Palma, la pèrdua de regidor del PSM en favor d'Esquerra Unida ho diu tot. El creixement d'Esquerra Unida tampoc és per llançar coets, després de quatre anys de govern poc aprofitats, malentesos amb els Verds i generació de descontent en algunes àrees de la seva gestió. L'abstenció segueix essent d'esquerra: la dreta només ha perdut en un sol barri de Palma.
El PP ha sabut comprar allò que els treballadors cada vegada més precaritzats demanen en primer lloc: feina. El PP és qui més clots fa i qui més formigó posa, i això és feina, insostenible ambientalment, però és feina, i com més n'hi ha, més escarades es poden fer.
Treballant dissabtes i diumenges, un es pot comprar un bocinet de terra i plantar-hi un casetó de bloquets que mai no podrà gaudir, perquè el Pacte li ho posa difícil,i només les finques grans, dels que tenen doblers, poden construïr. Contra les segones residències hi estan sobre tot els qui ja en tenen. Però el Pacte també està a favor de la sostenibilitat en matèria turística i per la reducció de la planta hotelera, i això de bones a primeres sembla reduïr directament el nombre de cambreres.
El discurs patronal, és molt elemental, i arriba des de les empreses dels sectors fonamentals (hoteleria i construcció) a totes les orelles. Contra aquest missatge elemental no ha existit una bona pràctica alternativa ni ha arribat en aquestes mateixes orelles un discurs alternatiu a un sector important de població que, també cal dir-ho, és pel tipus d'activitat que realitza, poc qüalificat i format laboralment. A les Illes Balears és més fàcil trobar treball de peonatge que un treball amb estudis. El discurs de l'esquerra en altres temps que ja semblen molt llunyans oferia alternatives de feina directa mitjançant la potenciació del sector públic. Però aquest discurs ha desaparegut del mapa. Ara tothom fa polítiques neoliberals, i s'incentiven les empreses privades. Ni el Brasil de Lula amb alguns ministres anticapitalistes es capaç d'obrir camins alternatius.
El PP no és un partit obrer, i no obstant, és el partit més votat per la gent treballadora a les Illes Balears. Aquesta és la qüestió fonamental . La consciència de la necessitat de l'emancipació de la classe treballadora s'ha esvaït. Ja no es parla d'això als grans sindicats, pels quals el govern del PP no ho fa gaire malament (Fidalgo dixit). Així i tot personalment tots els treballadors aspiren a l'emancipació que, per això juguen a la primitiva, i aspiren a canviar de bàndol.
Encara hi ha prou vots a l'esquerra, segurament més dels que l'esquerra "política" es mereix i que dissortadament no expressaven més esperança que la d'aturar el PP. A la fi, la gent no ha entès què oferia l'esquerra. En canvi, ha entès que l'aposta per la sostenibilitat tenia en els treballadors les principals víctimes. No s'ha entès pel fet que ningú ho ha explicat, ni ha explicat les alternatives. No s'ha entès pel fet que no hi ha un intercanvi de diàleg social real, ni s'ha intentat en absolut apropar la política a la ciutadania.
No cal tampoc fer-se il·lusions, pensant que es tracta d'un accident i que a partir d'ara es pot reconduïr la situació. És probable que la conclusió vagi en sentit invers, i el poc que li queda a l'esquerra, d'esquerra, s'esvaeixi. Tal vegada la millor reacció seria el finiquit i la liquidació d'una esquerra que ha demostrat la seva inutilitat històrica, i tornar a començar de bell nou.
Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
pobler | 14 Març, 2007 09:53
”L'Editorial Moll ha reeditat una interessant aportació a la història del nostre teatre escrita per Gabriel Janer Manila. Es tracta del llibre Implicació social i humana del teatre: biografia apassionada de Cristina Valls”. (Miquel López Crespí)
Gabriel Janer Manila i el teatre
L'Editorial Moll ha reeditat una interessant aportació a la història del nostre teatre escrita per Gabriel Janer Manila. Es tracta del llibre Implicació social i humana del teatre: biografia apassionada de Cristina Valls. Aquest estudi ja havia estat publicat per "Dopesa" l'any 1975. Però en aquell temps no anava acompanyat de la important aportació documental (fotografies, cartells de l'època, nous estudis...) que conté l'edició actual. En l'edició de Dopesa no hi era el treball titulat "Pere Capellà, reivindicació" (conferència pronunciada per Gabriel Janer Manila a la Casa Consistorial de la vila d'Algaida, dia 15 de gener de 1995) ni tampoc "El teatre regional com a metàfora", un article publicat a la revista "Randa" (número 13). Gabriel Janer Manila (i Josep Melià en el pròleg de l'any 1975) surten en defensa "apassionada" del que s'anomenà "teatro regional". És una aportació summament interessant per a les noves generacions de mallorquins i mallorquines ja que històricament determinats intellectuals catalans (i organitzacions culturals de l'envergadura del Congrés de Cultura Catalana) han escrit i opinat de manera molt crítica sobre aquest tipus d'activitat teatral. Llompart de la Peña, Jaume Vidal Alcover, Antoni Serra, Gregori Mir, Alexandre Ballester o qui signa aquest article sovint vàrem escriure des d'una perspectiva ben diferent a la de Gabriel Janer Manila. I per això és bo tenir al nostre abast una versió alternativa.
L'any 1977, el Congrés de Cultura Catalana definia d'aquesta manera el teatre regional: "En definitiva, es tracta d'un teatre [el teatre regional] que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura". Joan Oliver (Pere Quart) solia repetir aquella famosa frase: "Tenir una tradició teatral dolenta és pitjor que no tenir-ne cap". I Josep Maria Llompart en el seu llibre La literatura moderna a les Illes Balears (pàgs. 212-213) parla igualment d'aquest endarreriment, respecte a Europa i al Principat, del nostre teatre: "Fill modestíssim del realisme costumista, [el teatre] amb prou feines ha avançat una sola passa en l'espai de gairebé un segle... Recordem que poc abans de 1936 alguns autors s'esforçaven, amb més o menys fortuna, per sortir del marasme sainetesc. Amb la guerra, és clar, va produir-se el tall en rodó. Quan alguns anys després ressuscitava el teatre mallorquí, era batejat -en castellà- amb un nom que li ha pesat damunt com una llosa: 'Teatro regional'. Conscientment o inconscientment, aquesta denominació volia dir que el nostre teatre no era, ni podia ésser, un teatre com els altres. Havia d'ésser 'regional', adjectiu que, en el fons del fons, significa esquifit, casolà i poca cosa. De bell nou el caire més escadusser del costumisme s'entossudia a considerar-se vigent. Amb això s'abonava el malentès lingüístic tan corrent entre el nostre públic: el mallorquí només és bo per a fer riure; els temes seriosos solament poder ésser tractats en castellà". A La literatura moderna a les Illes Balears (pàg. 214) Josep M. Llompart en treu les conseqüències i escriu: "D'aquesta manera quedava lliure el camí, penosíssim, del vertader 'teatre regional': un infrateatre bastit sobre els esquemes tradicionals d'En Tous i Maroto i d'En Puigserver -escriptors dignes, al cap i a la fi-, per autors sense capacitat, i a vegades sense escrúpols estètics. La conseqüència fou la substitució de la rialla 'moralitzadora' del sainet vuitcentista per una rialla -sigui dit sense ànim d'ofendre- 'estupiditzadora'".
L'opinió de Llompart de la Peña (juntament amb la de Joan Fuster o la de Gregori Mir) ha estat la versió "oficial" que durant molts d'anys ha servit de guia als nostres estudiosos del fet teatral. Però Gabriel Janer Manila a través de la persona i de la biografia de Cristina Valls, actriu destacable i de gran renom dins els límits del teatre anomenat a Mallorca regional, intenta reflectir una mentalitat i unes formes de vida que, avui, ja són història. Per què, segons Janer Manila, el treball i els dies de Cristina Valls, dona del poble i actriu, va lligada a la història de la gent de l'illa. L'obra que comentam vol ésser -com explica Josep Melià en el pròleg, una "indagació a l'entorn de Cristina Valls i el seu temps". I la conseqüència que s'en treu de les opinions de Janer Manila, apunta a la frustració que el poble mallorquí ha patit, tant per no saber aprofitar l'èxit social del teatre vernacle com per perdre'l de manera definitiva -almenys momentàniament. És evident que aquestes darreres opinions deixen obertes les portes per a la controvèrsia i el debat.
Publicat (3-VI-02)
pobler | 14 Març, 2007 06:51
La situació objectiva del català a les Illes s'agreuja dia a dia. El problema de la supervivència de la nostra llengua comença a ser dramàtic si analitzam amb cura el resultat de les darreres enquestes. Els estudis que s'han fet recentment quan a l'estat de la llengua revelen una realitat punyent i alarmant: hi ha un 30% de la població que no sap parlar en català, un 50% el parla de forma habitual, però un 50% no el sap escriure. El català, malgrat cert augment de la seva presència ambiental en la vida pública i, més que res, després d'una relativa normalització dins de l'ensenyament, continua patint de greus problemes que, si no trobam una solució valenta, poden fer-ne perillar l'existència mateixa en el termini d'una o dues generacions.(Miquel López Crespí)
500 articles en defensa de la cultura catalana i l’esquerra nacionalista
LA VII DIADA PER LA LLENGUA I L'AUTOGOVERN
La situació objectiva del català a les Illes s'agreuja dia a dia. El problema de la supervivència de la nostra llengua comença a ser dramàtic si analitzam amb cura el resultat de les darreres enquestes. Els estudis que s'han fet recentment quan a l'estat de la llengua revelen una realitat punyent i alarmant: hi ha un 30% de la població que no sap parlar en català, un 50% el parla de forma habitual, però un 50% no el sap escriure. El català, malgrat cert augment de la seva presència ambiental en la vida pública i, més que res, després d'una relativa normalització dins de l'ensenyament, continua patint de greus problemes que, si no trobam una solució valenta, poden fer-ne perillar l'existència mateixa en el termini d'una o dues generacions. És evident que en aquests darrers anys (sobretot després de la mort del dictador i de la fi de la dictadura feixista) les entitats culturals (especialment l'OCB) han fet molt per salvaguardar la nostra cultura. Però aquesta cultura lluita (com els països espoliats del Tercer Món) contra una feresta mudialització capitalista que posa en perill el 90% de les llengües minoritàries existents. En el fons, el problema de la immigració no pot deslligar-se de la brutal consolidació del model de desenvolupament capitalista (el turisme) iniciat amb virulència a mitjans dels seixanta. La "balearització" de l'economia (la dependència del turisme de masses), la destrucció del nostre medi ambient, l'extinció progressiva de l'agricultura de les Illes són, entre moltes d'altres causes, els autèntics culpables de l'arribada forçada de milers i milers d'immigrats de totes les contrades de l'estat i d'altres països. És ben cert que un percentatge ben alt d'aquests nouvinguts no coneix les profundes arrels d'una cultura millenària (la catalana). Però el problema no és criminalitzar, com fa la "nostra" extrema dreta, aquesta immigració (força de treball, per altra banda, que és el fonament de la riquesa de les Illes). El que necessitam no són camps de concentració ni forns crematoris per als ciutadans i ciutadanes d'altres nacions de l'estat. L'esforç per preservar la cultura pròpia no és una batalla de cognoms ni de lloc de naixença. El combat s'estableix entre els partidaris del nostre anihilament com a poble i els defensors de les nostres llibertats nacionals i drets socials. En criminalitzat el "forasterum" aquesta extrema dreta falsament nacionalista el que fa és agreujar el problema en desviar el centre d'atenció essencial. És el capitalisme, el model salvatge de depredació econòmica, el que crea els problemes socials, culturals i polítics a les nacions. Mai a l'inrevés. Aquí del que es traca és d'aconseguir la inserció social i ciutadana dels nouvinguts. Com molt bé deia l'amic Joan F. López Casasnovas en el parlament que va fer fa unes setmanes a Lluc en la III Trobada d'Amics i Socis de l'OCB: "Primer són els drets (civils, socials, polítics). Abans de demanar adhesions a essencialismes que ningú no sap prou bé com definir, cal fer dels immigrats, residents, ciutadans, perquè només des de la llibertat i la plenitud i la igualtat de drets és possible construir el futur d'un país en què els seus ciutadans se sentin actors de la història i maldin per conservar un patrimoni cultural fruit de la capacitat de diàleg i d'autogovern".
Aquest és el repte que ens té plantejat el segle que ara comença.I per això és important la participació de tots els ciutadans i ciutadans de les Illes en la VII Diada per la Llengua i el Ple Autogovern que convoca l'OCB i munió d'entitats culturals i cíviques de les Illes. La Diada d'enguany serà dissabte dia cinc de maig i començarà a les 18,30 a ses Voltes (Parc de la Mar). Com cada any hi haurà ballada popular, rock, passacarrers, "personatges de les Rondaies de Pere Pujol", tallers, tamborada... No cal dir que som nombrosos els ciutadans que fem nostres les crítiques de la Junta Directiva de l'OCB al Govern Balear quan reclama al Pacte de Progrés "que prengui mesures de xoc en favor de la llengua, com requereix el compliment del seu propi programa quan es compromet a 'la normalització lingüística en tota la seva extensió'; quan diu que 'la llengua catalana... serà objecte d'especial protecció i normalització en tots els àmbits de la vida política, social, econòmica i cultural del país'; quan diu que 'la normalització lingüística es farà respectant els drets de tots aquells que integren la nostra societat i que tenen com a pròpies altres llengües (especialment la castellana) i es possibilitarà a totes aquestes persones el coneixement de la llengua i la cultura pròpies de les Balears per facilitar-ne la integració i la cohesió social del país'".
Com diu molt bé l'OCB: "Al cap de dos anys, a mitjan legislatura, hem d'exigir al Govern que faci molt més del que ha fet fins ara, perquè amb un pla de xoc i el compliment d'aquest programa no sabem si la llengua se salvarà, però sense la seva adopció segur que no ho farà de cap de les maneres".
Per tant, i perquè és indefugible, cal també enguany assistir de totes totes a la Diada per la Llengua i demanar al Govern Balear que actuï de forma decidida en defensa de la nostra cultura amenaçada per la mundialització. Per això: Sí, a un pla de xoc; sí, al total compliment de la Llei de Normalització; sí, a fer pinya per la llengua; sí, a fer possible a tothom l´ús de la llengua!
(5-V-01)
« | Març 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |