Administrar

Informe: l'extrema dreta espanyola a Mallorca

pobler | 08 Març, 2007 12:52

Provinent de CEDADE, tot i que pretengui desvincular-se de les connotacions nazis i fer-se passar per un projecte similar al de Le Pen , despunta amb força Democrácia Nacional, que sí té presència a Mallorca. Els seus actius varen participar dins el projecte d’ASI, fins a l’enfrontament amb Rabasco i la seva expulsió. Tenen presència a Eivissa, i probablement es presentin a les eleccions de maig a les tres Illes. Connolly, Rodríguez Ferré, i Abraham Piña ja s’han presentat a altres eleccions en aquesta formació.

També hi ha una petita presència a Ciutat de militants o simpatitzants del Movimiento Social Republicano, formació que té els seus ascendents en les ideologies dels camises pardes, i de Ramiro Ledesma, i que juga a un discurs pretesament obrerista i revolucionari. Tot i que institucionalment es declararen adversaris de la xenofòbia, el racisme i la violencia, la seva lluita es centra contra la immigració. A Catalunya no rebutgen la bandera de les quatre barres i a vegades fan els cartells en català. (Llorenç Buades)



Feixistes: les dificultats del seu agrupament polític a l’Estat Espanyol i a Mallorca.


Per Llorenç Buades, coordinador del Web Ixent (l’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


L’Estat Espanyol no disposa d’una representació institucional del feixisme com la que tenen Italia, França o els Països Baixos. Es pot dir que tampoc la té la Cambra dels Comuns, però és sabut que el sistema electoral britànic no és precisament el més democràtic.

No cal confondre les institucions amb el desenvolupament de la democràcia. La democràcia és un fet que no es pot encasellar en les institucions, entre altres coses perquè aquestes sorgeixen o haurien de sorgir del fet precedent de l’exercici de la sobirania popular, causa primera i font originària de les mateixes.

Les institucions no reflexen de manera nítida l’existència de l’extrema dreta a l’Estat Espanyol. Tampoc reflejen l’existència de l’extrema esquerra, però aquest no és ara el tema a tractar.

L’extrema dreta és ben present en la nostra societat, però està molt condicionada pels diferents projectes. La seva atomització sorgeix en part de les seves diferències ideològiques i encara més de les diferències personals dels seus dirigents.

L’integrisme catòlic, representat per la Comunió Tradicionalista Carlina o pel Moviment Catòlic Espanyol, disposa d’altres expressions com Familia i Vida.

Aquest integrisme és present però més suavitzat en els franquistes d’Alternativa Espanyola , però difícilment poden conviure amb les dirigències d’un Roberto (España 2000) relacionat amb la patronal de la prostitució, o amb gent com Ynestrillas, detingut en relació a la droga i a l’agressió a estrangers. La frontera que separa l’integrisme, i fins i tot Falange de les JONS de les « noves dretes » és la qüestió racial. Ni els integristes, ni els antics falangistes es defineixen per la lluita « racial ». Juntar integristes i dirigents puteros no és posible més que en qüestions tàctiques, ara mateix.

Dins les Falanges però, hi ha un sector, representat per La Falange que ha incorporat en el seu bagatge ideològic la lluita contra la immigració. El problema d’aquest sector és que ha viscut enfrontaments entre els seus propis dirigents que han generat escissions. En qualsevol cas, a Mallorca la presència falangista es redueix a la tradicional FE JONS que vol presentar candidatures a Ciutat i Llucmajor en les pròximes eleccions municipals.

Falange Auténtica, l’amiga de Sánchez Dragó, la dels hedillistes, té un altre tarannà ideològic i de creixement autònom poc compatible amb les dretes tradicionals. Diriem que és l’esquerra del falangisme, i que no juga ara per ara el paper de ser un instrument del PP, ni dels vells franquistes.

De totes les organitzacions descrites fins ara, només l’AES, Alternativa Espanyola, hereva de Fuerza Nueva , té presència a Mallorca.

El PADE és un partit escindit per la dreta del PP que tampoc té presència a Mallorca, però que té bones relacions amb el Partido Balear de Francisco Fernández Ochoa, de manera que a vegades ha participat de les reunions del seu Consell Directiu.


Les ultradretes “racistes”

Les ultradretes racistes provenen en bona part dels fragments de l’antiga CEDADE. El Frente Democrático Español-Españoles bajo el Separatismo, i altres que no provenen directament d’aquest camp, com España 2000 de Roberto, o les Plataformes x Catalunya d’Anglada (ex de Fuerza Nueva) i la nova Plataforma x Madrid, tenen orígens diferents, i en alguns casos històries d’enfrontaments consolidats. Els militants feixistes provinents de l’antic Frente de la Juventud, arribaren a enfrontaments físics amb altres formacions de la ultradreta que han deixat pàgines encara ofertes i ferides no cicatritzades. Fins i tot la mort violenta d’un dels antics dirigents del Frente de la Juventud està sense resoldre.

D’aquestes organitzacions esmentades hi ha presència a Mallorca de gent vinculada a Españoles bajo el Separatismo, nom d’una formació política vinculada al Frente Democrático Español que, no va ser admesa a les eleccions a la Generalitat de Catalunya.

Provinent de CEDADE, tot i que pretengui desvincular-se de les connotacions nazis i fer-se passar per un projecte similar al de Le Pen , despunta amb força Democrácia Nacional, que sí té presència a Mallorca. Els seus actius varen participar dins el projecte d’ASI, fins a l’enfrontament amb Rabasco i la seva expulsió. Tenen presència a Eivissa, i probablement es presentin a les eleccions de maig a les tres Illes. Connolly, Rodríguez Ferré, i Abraham Piña ja s’han presentat a altres eleccions en aquesta formació.

També hi ha una petita presència a Ciutat de militants o simpatitzants del Movimiento Social Republicano, formació que té els seus ascendents en les ideologies dels camises pardes, i de Ramiro Ledesma, i que juga a un discurs pretesament obrerista i revolucionari. Tot i que institucionalment es declararen adversaris de la xenofòbia, el racisme i la violencia, la seva lluita es centra contra la immigració. A Catalunya no rebutgen la bandera de les quatre barres i a vegades fan els cartells en català.

Militants del seu entorn s’han relacionat amb les darreres agressions a militants d’ICV –EUiA a Terrassa, i per això mateix és una formació poc assimilable als projectes més directament vinculats a una voluntad institucional com puguin ser la dels hereus de Fuerza Nueva, AES, o fins i tot d’una Democrácia Nacional que pretenen desvincular-se d’una imatge de violencia. Les seves relacions preferents a Europa són les restes del MSI, Fiamma Tricolore, o el Vlaamse Belang flamenc.

Totes aquestes organitzacions del camp “nacional-revolucionari “ generen els seus propis sindicats, molt poc implantats. Són visibles en les lluites contra els EUA, en les manifestacions contra Israel, i a vegades en les lluites contra les dislocalitzacions i acomiadaments.

L’anticatalanisme és el rovell de l’expressió de les ultradretes de Mallorca.

Les ultradretes de Mallorca es generen més aviat en espais electorals propis, finançats moltes vegades per una part d’un sector de l’empresariat mallorquí que és bàsicament antidemocràtic , sociològicament franquista, i depredador del territori.

L’experiència d’ASI a Llucmajor s’ha volgut allargar amb altres projectes que no han progressat en altres pobles, i que volen obrir escletxes pera desenvolupar polítiques que permetin escorar el Partit Popular cap a la consecució dels seus objectius. S’han vist projectes com Sa Clau en anterior eleccions, i ara mateix el d’un Partido Balear i una Unió del Pobble Baleà, que es defineixen al voltant dels posicionaments de sector anticatalanistes, vinculats amb les velles oligarquies locals. La seva expansió va acompanyada del suport de Ràdio Balear, que ara mateix ha obert espais per a un Partido Balear que s’expressa totalment en espanyol. Les experiències dels gonelles, ja no es consideren massa útils i partits com Sa Clau han intentat o intenten marcar distàncies, i bastir fins i tot acords més imaginaris que possibles amb Entesa.

Aquest Partido Balear, proper al PADE és el que més s’apropa al discurs actual d’El Mundo a Balears, tot i que El Mundo tengui ara mateix la voluntad de sobreviure econòmicament de la mà del Partit Popular.

S’han fet intents també de bastir un projecte electoral en comú des del Partido Balear, la Unió del Pobble Baleà i Sa Clau, el Círculo Balear de Jorge Campos Asensi, però l’evolució actual de Sa Clau no ho permet, perquè allò que diferencia Sa Clau dels altres és l’aposta per les “formes dialectals mallorquines” dins el reconeixement del català normatiu, en tant que els parroquians del Partido Balear, Sa Fuya i la Unió del Pobble Baleà fan feina per l’espanyolització total de Mallorca,i la destrucció total de la llengua.

El Partido Balear ha decidit presentar els seus candidats. Ara bé, aquesta fragmentació de la dreta, té l’objectiu d’atraure vot socialista, en referència a l’espai generat per Ciudadanos a Catalunya.

Web Ixent (l’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Els Verds: defensa dels partits del Pacte

pobler | 08 Març, 2007 07:59

El que voldrien els corifeus del poder seria tenir un grup verd decoratiu: un partit que no molestàs gaire; un sector ecologista domesticat, dòcil a les indicacions de qui comanda. Penseu en la multitud d'articles lloant la intel·ligència i pragmatisme de Margalida Rosselló quan acceptà les dessaladores sense oferir altres alternatives i convertí la lluita pels Parcs Naturals (punts d'importància cabdal reconeguts en el Pacte de Progrés) com a quelcom de pedagògic (una "anècdota"), en el qual no s'havia d'insistir gaire. Aquest seria l'"ecologisme" que interessa al sistema. Uns partits verds d'opereta i que no creïn problemes amb reivindicacions de veritat: fer passes concretes en la defensa de la nostra terra. Uns ecologistes que votin unes moratòries moderades, que estiguin satisfets amb la planificació de plans energètics enfocats envers un desenvolupament incontrolat... Aleshores tot serien lloançes envers el "seny" demostrat, elogis a la seva "intel·ligència. (Miquel López Crespí)


Els verds i el futur del Pacte


Memòria històrica de la defensa del partits del Pacte de Progrés



Margalida Rosselló, la combativa diputada verda sempre ha estat demonitzada pels sectors més oportunistes de l'esquerra oficial, aquells que solament són en política per a gaudir dels bons sous que comporta la gestió del règim.

És evident que als partits més instal·las dins del sistema no els agrada gens ni mica que encara hi hagi col·lectius(en aquest cas els Verds) rebels, crítics. Sovint la defensa del "pragmatisme" més barroer el que amaga precisament és la manca de principis, una corrupció de les idees, el cinisme més vergonyós. La política no consisteix, per a molta gent (organitzacions solidàries no-governamentals, sindicalistes de totes les tendències, nacionalistes d'esquerra, ecologistes...), a enlairar-se per a fruir dels privilegis que comporta el poder. Ben al contrari, per a nombroses persones la política, la intervenció en eleccions, l'ocupació de càrrecs de responsabilitat, és una forma de lluitar per fer possible demà (creant les condicions legals i de consciència popular que així ho facin possible) el que ara sembla irrealitzable, utòpic. Per a aquests col·lectius, la participació en la política oficial només té sentit quan serveix a l'objectiu abans esmentat: fer possible més endavant el que avui sembla llunyà. Però no és aquesta l'opinió de molts dels grups i persones installats en la maquinària de l'Estat. Qui diu que els Verds (o qualsevol grup semblant) és contradictori, poc "pragmàtic", massa "verd", el que fa en definitiva és oblidar les pròpies renúncies i contradiccions. O ningú no vol recordar ja el recent passat del PSOE i del PCE amb les seves múltiples escissions i condemnes de militants? Les contradiccions que ara palesen els Verds són idèntiques a les que patiren els partits que ara formen el Pacte de Progés. El PSOE abandonà el marxisme i la lluita per la República Federal ja farà més de vint-i-un anys. Qui estripava les banderes de la República en les manifestacions del final de la transició? Tots aquests abandonaments d'idees i principis comportaren les seves respectives crisis, intensos debats, ruptures doloroses... Ho haurien de recordar els qui ara llancen a la cara la "crítica" que imaginen més insultant: "ramat d'utòpics", "fer el joc a la dreta" i tota l'artilleria de desqualificacions ja coneguda. Si fem un poc de memòria veurem que era el mateix que els partits que ara blasmen contra els Verds deien dels republicans dels anys setanta i vuitanta. Aquí, no ens enganem, el que servils i menfotistes castiguen és la coherència. I el més valorat és la manca de principis, l'oportunisme.

Crec que s'hauria de deixar en pau els Verds, aturar en sec l'actual campanya d'insults i amenaces (intencionades, dirigides, ben estudiades per provar de fer del partit ecologista una sigla servil, sense empenta reivindicativa). Una cosa és la crítica normal i democràtica a l'actuació d'un col·lectiu polític i una altra de ben diferent és assistir a l'orquestració d'una liquidació absoluta. Els Verds haurien de ser lliures de decidir si consideren que les seves idees es poden defensar millor des de dintre o des de fora del Pacte de Progrés. La minicrisi d'aquesta setmana (la roda de premsa en la qual intervingueren Joan Buades, Jordi López i Marta Roldán) va en la línia abans indicada. Un sector dels Verds considera que el Pacte no porta amb prou energia la lluita per un model de desenvolupament menys depredador. La jugada quant a la utilització política dels Verds es veu a mil quilòmetres. Aquí el que voldrien els corifeus del poder seria tenir un grup verd decoratiu: un partit que no molestàs gaire; un sector ecologista domesticat, dòcil a les indicacions de qui comanda. Penseu en la multitud d'articles lloant la intel·ligència i pragmatisme de Margalida Rosselló quan acceptà les dessaladores sense oferir altres alternatives i convertí la lluita pels Parcs Naturals (punts d'importància cabdal reconeguts en el Pacte de Progrés) com a quelcom de pedagògic (una "anècdota"), en el qual no s'havia d'insistir gaire. Aquest seria l'"ecologisme" que interessa al sistema. Uns partits verds d'opereta i que no creïn problemes amb reivindicacions de veritat: fer passes concretes en la defensa de la nostra terra. Uns ecologistes que votin unes moratòries moderades, que estiguin satisfets amb la planificació de plans energètics enfocats envers un desenvolupament incontrolat... Aleshores tot serien lloançes envers el "seny" demostrat, elogis a la seva "intelligència". Aquests (i no uns altres) serien els companys de viatge que agradarien de bon de veres. L'acusació que els Verds poden fer la pinça amb el PP contra el Pacte és la mateixa que sempre han fet els vividors contra qui té idees de vertadera renovació. En temps de la transició (i just ara mateix, hi ha proves!) l'esquerra oficial acusava de "fer el joc al feixisme" els partits que no havien acceptat les imposicions del franquisme. És sempre la mateixa calúmnia, idèntica desqualificació contra qui creu en alguna cosa que no sigui la seva butxaca.

En definitiva: a quatre passes del segle XXI, ¿haurem de tornar al conte de la gallina dels ous d'or?, ¿haurem de fer el cec i renunciar al futur de tots en nom d'una minoria que al capdavall també s'està cavant la fossa? Mallorca necessita com l'aigua un moviment ecologista fort, crític i combatiu, per tal de millorar la qualitat de vida avui mateix i per tal de llegar a les generacions futures una Mallorca on es pugui viure i respirar.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (28-IX-00)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS