Administrar

Partido Popular o Movimiento Nacional?

pobler | 06 Març, 2007 16:09

La clau es troba en el fracàs de la transició. O si es vol en la seva confirmació com experiment de la continuïtat franquista. Quan els nous patriotes parlen que el govern de Zapatero ha traspassat totes les línies vermelles, reconeixen implícitament la seva condició de guardians dels Sants Llocs d'aquell “lligat i ben lligat” amb que es va segellar la dictadura. O sigui, el caràcter profundament lampedusià de la cosa transada. Més del mateix.

Tres dècades de posfranquisme no han estat suficients per crear una cultura democràtica en la dreta espanyola. Segurament perquè d'això es tractava. Canviar una mica perquè tot seguís, i si es traspassaven els límits propiciar un altre alçament nacional per Déu, per la Pàtria i el Rei. Com està manat.


Partido Popular o Movimiento Nacional?


Per Rafael Cid


Quan el PP pren els carrers per a desestabilitzar al govern, la pregunta que caldria fer-se és per quina raó el primer partit de l'oposició compromet la seva estratègia com alternativa política per un moviment de desobediència civil virulent, ultra i antiparlamentari?

La resposta és doblement pertinent. Primer, perquè la dreta espanyola mai ha assolit ser un partit autònom, sinó la palanca de poder mitjançant la qual la nomenclatura posfranquista i els poders fàctics -església, militars, oligarquia, etc- han protegit el seu statu quo. Segon, perquè si es considera l'hegemonia mediàtica de la dreta, en la cúpula de Gènova 13 es pensa que la batalla de la percepció en l'opinió pública la tenen guanyada, amb el resultat final d'una ampliació de la seva base social electoral amb nous companys de viatge. Però aquest viatge pot ser un descens als inferns. Un viatge a cap part.

Per més que les mobilitzacions al costat dels sectors més reaccionaris, xenòfobs i colpistes del sistema llancin una aparença d'alçament “nacional” virtual. En una democràcia convencional el poder s'obté en les urnes, i sense una majoria absoluta en les eleccions del 2008 és molt difícil que aparegui un força política amb representació parlamentària disposada a associar-se amb qui han ressuscitat la parafernalia feixista com senyals d'identitat. Excepte una crisi social imprevista, no hi ha atac de patriotisme, per molt crònic, publicitat, televisat i radiat que sigui, capaç d'encastellar al Congrés a sectors d'extrema dreta que obrin el miracle de donar una majoria en escons al Partit Popular.

No estem en el 36, ni tan sols en el 33, encara que alguns ho creen així. Ni tan sols la contínua, decidida i persistent intromissió política de l'església seria capaç de tal miracle. Per més que el partit de les sotanes hagi canviat amb renovada eficàcia la capacitat d'adoctrinament de les velles trones pel menjar de coco dels mitjans de comunicació que avui administren impúdicament. Tot indica que hipotecar la possibilitat de coalició amb grups afins en el parlament per una dubtosa ampliació del seu suport social gràcies a les mobilitzacions antisistema és una quimera.

Hi haurà qui trobi similituds, i per tant eximents, entre aquesta situació promocionada avui pel PP i la del PSOE després de la insurrecció ciutadana del 11-M. Cerca el PP un sorpasso semblant? Creu que amb el discurs nacionalcatòlic i patrioter poden aconseguir derrotar al Govern? Si ho pensen és que no pensen, perquè ambdós esdeveniments són, com va dir Leopoldo Calvo Sotelo en una memorable ocasió, distints i distants. Zapatero es va beneficiar d'una revolta ciutadana de perfil ètic que va esclatar en vespres de les eleccions generals. Mentre ara l'oposició conservadora està dinamitzant un vendaval antidemocràtic a mesos vista de la gran cita electoral. L'única “genialitat” d'aquest pretès sorpasso involucionista és que al costat del protagonisme de tots els líders del PP sense distinció de matís, en les manifestacions populars s'ha deixat el seu moment de glòria com teloners a socialistes bascos de la pedrera redondista -els Buesa, Rosa Díaz, Mora, Ezquerra i tutti quanti-. I això els dóna un cert vernís transversal i una mica de confusió, encara que molt fugaç i evanescent. Roma si paga traïdors.

Es miri per on es miri, les divergències entre ambdós supòsits són majors que les coincidències. El daltabaix electoral del 14-M va sorgir per una rara reacció en cadena: el PP havia perdutel carrer i era un apestat en el Parlament en el moment més inconvenient. I amb semblant quadre clínic davant va cometre l'error de càlcul de suposar que la majoria absoluta dels seus 184 escons era un escut inexpugnable. Per contra, l'actual ofensiva contra Zapatero s'inscriu en un context més manejable per al govern: el carrer se li està alçant al PSOE però novament en el Congrés dels diputats ningú secunda l'estratègia del PP. Encara que això no garanteix res.

Aquí, quan menys s'espera salta la llebre i fins al més llest gargoteja. Estem en un país on tot és possible: que un grup de guàrdies de tràfic participin en un cop d'estat el 23-F i un grapat de quinquis de la droga, en la massacre del 11-M. Aleshores on és la clau d'aquest misteri embolicat en un enigma que fa que el Partit Popular s'arrisqui en transformar-se en Moviment Nacional?

La clau es troba en el fracàs de la transició. O si es vol en la seva confirmació com experiment de la continuïtat franquista. Quan els nous patriotes parlen que el govern de Zapatero ha traspassat totes les línies vermelles, reconeixen implícitament la seva condició de guardians dels Sants Llocs d'aquell “lligat i ben lligat” amb que es va segellar la dictadura. O sigui, el caràcter profundament lampedusià de la cosa transada. Més del mateix.

Tres dècades de posfranquisme no han estat suficients per crear una cultura democràtica en la dreta espanyola. Segurament perquè d'això es tractava. Canviar una mica perquè tot seguís, i si es traspassaven els límits propiciar un altre alçament nacional per Déu, per la Pàtria i el Rei. Com està manat.

Web Ixent (l’Esquerra Anticapitalista de les Illes)

El Bloc i la derrota del PP

pobler | 06 Març, 2007 06:41

Si el Bloc aconsegueix quatre diputats al Parlament haurà perdut molt poc i, com dèiem més amunt, podrà convertir la relativa pèrdua de vots en un èxit aclaparador. Totes les estructures dels partits veuran la situació capgirar-se a favor seu. Aquest fet cabdal no és cap “gran derrota electoral”. Significa, seguint el llibre de Lenin abans esmentant, que els grups que participen en l´operació garanteixen la seva supervivència institucional, la presència mediàtica i, a patir d’aquesta mínima derrota convertida en victòria, estan en excel·lents condicions per a reorganitzar el seu futur. (Miquel López Crespí)


La victòria del Bloc i la derrota del PP



D'esquerra a dreta: Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Bartomeu Carrió

És evident que ningú, i molt manco els periodistes que des d’aquestes mateixes planes analitzen les enquestes, tenen per què haver llegit Lenin, el dirigent que, juntament amb el partit bolxevic que ell dirigia, enfonsà, en la Revolució d'Octubre, l´imperi tsarista. Però si tots aquells analistes que aquests dies interpreten l’enquesta de El Mundo-Sigma Dos haguessin llegit, per posar un exemple, aquell famós assaig titulat Un pas endavant, dos endarrere entendrien que, més d´una vegada, les derrotes no ho són de cap manera i les aparents retirades es poden fer per tal d’acumular forces i tornar a la lluita amb més possibilitats d´èxit que abans. I per què parl del llibre de Lenin, ara que he vist que algú afirma que hi haurà un fracàs absolut del Bloc? Precisament l’enquesta de El Mundo-Sigma Dos el que posa de manifest és la inestabilitat del govern de Jaume Matas i de la batlesa de Palma, Catalina Cirer. Ambdós polítics es trobem, com diu el diari, a punt de perdre les esquifides majories, algunes amb acords amb UM, que els garantia l´usdefruit del poder. És evident que el Bloc pot perdre, i segurament perdrà, uns regidors i un diputat, però si es confirmàs que al Parlament en serva quatre i a l´Ajuntament de Palma n’hi resten tres, el Bloc, repetesc, tot perdent vots i representants institucionals es trobaria encara en una posició immillorable per a negociar amb el PSOE i potser també amb UM, segons per on vagin les aliances, una corresponsabilitat en els futurs governs progressistes que es puguin pactar.

Una mínima derrota electoral es convertiria així en el seu contrari, com explicarien Marx i Engels en reconvertir la dialèctica d’Hegel en el seu contrari. Una explicació massa complicada per als periodistes de la postmodernitat i el “final de la història”?

Anem a pams. Fins fa poc el panorama dels “petits” era de desolació: Esquerra Unida, dividida per la marxa dels membres de Corriente recordem igualment l’abandonament d’IU per part de Nanda Caro, l’eficient consellera de Benestar Social del Pacte; l'escissió del PSM, amb els militants i agrupacions que marxaren per a fundar Entesa per Mallorca i, igualment, la coneguda crisi dels Verds d’ençà els enfrontaments entre els partidaris de Margalida Rosselló i els de Llauger. El panorama no pintava gens bé per als defensors de la coalició PSM-EU. Per si mancava cap cosa a afegir a aquest tèrbol panorama electoral, la indecisió d’ERC d’anar amb els partidaris de Grosske i de Biel Barceló emboirava més la situació dels petits. Sembla, emperò, que aquests darrers dies ERC ha decidit sumar-se a la coalició.

Fins a l’aparició de l’enquesta de El Mundo-Sigma Dos, un destacat membre de l’esquerra oficial em resumia així la situació: “Acceleració de la fi del nacionalisme com a opció política autòctona; fi dels Verds com a alternativa electoral; concentració a favor del PSOE del que queda d’esquerra electoralista; debilitat d´UM i terror d´IU de ser extraparlamentària (no ho sabran fins dues hores després de tancar les urnes). Per tant, ja podem dir que només dues llistes tendran assegurat grup parlamentari (PP i PSOE), les restes conviuran al grup mixt i del 2007 al 2011, el predomini del grup IU/PSM/ERC correspondrà a persones del tarannà de Grosske i l’inefable Miquel Rosselló”.

L’enquesta del diari El Mundo-Sigma Dos, malgrat l’aparent “derrota” del Bloc, el que evidencia és que un parell de diputats seran essencials per a poder enviar a l´oposició el PP. I no solament per a canviar el Govern de les Illes, sinó també, i això també és molt important per a una hipotètica recomposició de l’esquerra oficial, a l’Ajuntament de Palma. De quina “gran derrota” parlen aleshores els comentaristes en analitzar les dades que tenen a les mans? Si el Bloc aconsegueix quatre diputats al Parlament haurà perdut molt poc i, com dèiem més amunt, podrà convertir la relativa pèrdua de vots en un èxit aclaparador. Totes les estructures dels partits veuran la situació capgirar-se a favor seu. Aquest fet cabdal no és cap “gran derrota electoral”. Significa, seguint el llibre de Lenin abans esmentant, que els grups que participen en l´operació garanteixen la seva supervivència institucional, la presència mediàtica i, a patir d’aquesta mínima derrota convertida en victòria, estan en excel·lents condicions per a reorganitzar el seu futur. Un futur que podria anar en el camí de mantenir en els propers anys aquesta fórmula per a la supervivència o, seguint les indicacions del darrer congrés del PSM, avançar vers la creació d´una nova política mallorquina a l’estil del Bloc Nacionalista de Galícia, prèvia dissolució dels vincles que encara uneixen EU amb Madrid.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (6-III-07)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS