pobler | 01 Març, 2007 20:05
El professor Díaz de Castro i el poemari L'obscura ànsia del cor.
"Tothom sap que quan un autor independent, algú considerat 'dissolvent' pels cappares que controlen les camarilles del neoparanoucentisme dominant, guanya un premi o publica un llibre la notícia és silenciada si hom no pertany al clan dels controladors. La llista d'excel·lents poetes que pateixen aquesta situació de silenci i marginació constants tant a les Illes com al Principat i al País Valencià podria allargar-se fins a fer-se interminable". (Miquel López Crespí)
El camí iniciat amb L'obscura ànsia del cor, el llibre que edità el professor Díaz de Castro l'any 1996, era aquest inici de camí vers la recerca de la fórmula que em permetés combinar una estructura formal tan perfecta com fos possible amb el contingut del que volia expressar. Cal dir que fins arribar en aquest moment, havia fet diverses provatures poètiques: I no solament d'experimentació gràfica! L'escriptura lliure i espontània basada en les concepcions literàries i estètiques dels surrealistes, aquella influència de les troballes de Freud respecte al subconscient de les persones, tot el que el surrealisme havia provat d'aplicar en el camp de la literatura i l'art en general, ho havia incorporat en poemaris, alguns dels quals mai no foren editats. Ben cert que influències tan determinants com el freudisme o el surrealisme són prou poderoses per a influir per sempre en la consciència i l'obra d'un autor. Aquestes influències són presents en alguns dels poemaris més "madurs". Mai no pots arrabassar, com si es tractàs d'un queixal que deixes a casa de l'odontòleg, el que t'ha format i deformat com a escriptor. Les lectures de joventut, les influències de determinats autors dels quals t'has sentit fill durant molt de temps... Com desfer-se per sempre del que ha conformat i conforma el seu esser? És impossible! Pots dominar aquella o aquesta influència, dirigir-la envers un determinat objectiu, evitar que et domini com en els anys d'aprenentatge literari... però desfer-se completament del que ha estat la teva formació bàsica és una tasca difícil i complicada.
En referència al resultat final que representava L'obscura ànsia del cor puc dir que en vaig quedar content. Que el poemari guanyàs el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra a Perpinyà l'any 1988 em va fer veure que no havia anat tan errat quant al canvi de registre literari, si el comparam amb la feina dels primers poemaris.
Aquesta mena de registres nous, la cura per la forma, per la paraula senzilla però prou treballada, es pot anar trobant en molts dels poemaris posteriors. El camí iniciat amb L'obscura ànsia del cor es pot trobar en alguns dels meus poemaris més "desconeguts", aquells que per les circumstàncies d'anormalitat en els quals estam sotmesos, no formen part de la distribució normal de llibres. Els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa i Llibre de pregàries, que guanyaren el Premi de Poesia Grandalla del Principat d'Andorra dels anys 1990, 1993 i 1999, respectivament, són exemple paradigmàtic del que deia. Llibres importants i estimats, des de la perspectiva de l'autor, llibres que obtenen un cert ressò mediàtic a l'indret on són guardonats i publicats, en aquest cas el Principat d'Andorra, però que no existeixen per a la resta de la nació, em referesc a aquesta nació triturada, separada, esqueixa que són els Països Catalans, Catalunya, com tocaria dir-se i no es diu. Els problemes dels nostres autors per a fer arribar al públic lector la notícia de l'aparició d'un nou llibre són infinits i a vegades dignes d'una novel·la de Kafka. Pensem que si una obra publicada en una editorial diríem "normal" té dificultats per a arribar al públic lector... què en direm d'un poemari que és editat més enllà dels cercles usuals de distribució i que només arriba a biblioteques, escoles i alguns instituts de l'indret on ha estat guardonat? És un problema que s'esdevé sovint amb obres guardonades i editades als més diversos indrets de la pàtria: ningú no arriba a assabentar-se de la seva edició, i per a l'autor, per a la societat en general, aquells anys de feina desapareixen engolits pel no-res.
Evidentment, quan l'amic i poeta Díaz de Castro em demanà un original, de seguida li vaig fer arribar L'obscura ànsia del cor. Per fi, i com si d'un miracle es tractàs, trobava una escletxa que, mitjançant la gentilesa de la col·lecció "Poesia de paper", em permetia publicar un dels poemaris que més estim. I, efectivament, L'obscura ànsia del cor sortí editat en el número 34 de la col·lecció. Posteriorment la presentació que va fer el mateix Díaz de Castro a Sa Nostra ajudà dins el que és possible a rompre el silenci que havia caigut sobre el llibre. Silenci que no sorprèn ni el poeta ni molt manco hauria de sorprendre a tots aquells que, com a escriptors o com lectors i amants de la poesia, tenguin un mínim de relació amb el món de la cultura. Tothom sap que quan un autor independent, algú considerat "dissolvent" pels cappares que controlen les camarilles del neoparanoucentisme dominant, guanya un premi o publica un llibre la notícia és silenciada si hom no pertany al clan dels controladors. La llista d'excel·lents poetes que pateixen aquesta situació de silenci i marginació constants tant a les Illes com al Principat i al País Valencià podria allargar-se fins a fer-se interminable. Per a no haver de patir aquest silenci continuat quant a la teva obra, l'autor hauria de ser bon amic del comissariat que controla qui és qui en el món de la cultura. Així podria ser que el potencial públic lector del poemari tengués alguna mena d'informació sobre l'aparició d'una obra determinada.
pobler | 01 Març, 2007 16:13
El que li ha fet ERC a Entesa, però, no té color: quan tot semblava madur i estaven mútuament compromesos, els republicans tornen a obrir converses amb el Bloc i deixen l'Entesa plantada i amb un pam de nassos. Més enllà de les simpaties o antipaties que hom tengui per cada formació, és de justícia reconèixer que ERC-Illes ha utilitzat descaradament l'Entesa per marcar-se un punt davant el Bloc: si no m'estimau i no em donau cadires, me'n vaig amb els altres. Però la cosa encara no ha acabat: quan semblava que, finalment, estaven decidits a integrar-se en el Bloc, tornen a posar condicions: si no els donen el que demanen, no juguen. Aquest sembla, de fet, l'únic criteri que ha definit el llarg procés negociador dels republicans: qui me'n dóna més. Vendre's al millor postor, optar per qui pagui millor la mercaderia. (Miquel Àngel Maria Ballester – PSM)
El Bloc és el camí
La seqüència de notícies sobre les anades i vingudes d'ERC-Illes en política d'aliances mereix algunes reflexions: ara que ja han succeït i s'han dit moltes coses, i malgrat que sembla que encara no està tot tancat, crec que ja tenim prou perspectiva per avaluar l'estratègia, les formes i els objectius d'aquest partit a les Illes Balears. Anem per parts. De tots sabut és que, després d'haver decidit que no s'incorporarien al Bloc per Mallorca, van entrar en negociacions amb Entesa per Mallorca. Sempre he pensat que aquesta eventual coalició era un projecte que sumava zero des d'un punt de vista de rèdits electorals, però, en qualsevol cas, era un acord legítim entre forces sobiranes. El que li ha fet ERC a Entesa, però, no té color: quan tot semblava madur i estaven mútuament compromesos, els republicans tornen a obrir converses amb el Bloc i deixen l'Entesa plantada i amb un pam de nassos. Més enllà de les simpaties o antipaties que hom tengui per cada formació, és de justícia reconèixer que ERC-Illes ha utilitzat descaradament l'Entesa per marcar-se un punt davant el Bloc: si no m'estimau i no em donau cadires, me'n vaig amb els altres. Però la cosa encara no ha acabat: quan semblava que, finalment, estaven decidits a integrar-se en el Bloc, tornen a posar condicions: si no els donen el que demanen, no juguen. Aquest sembla, de fet, l'únic criteri que ha definit el llarg procés negociador dels republicans: qui me'n dóna més. Vendre's al millor postor, optar per qui pagui millor la mercaderia. La justificació ideològica de cadascuna de les distintes posicions que ha adoptat ERC en aquesta història ara se'ns apareix més aviat com un decorat circumstancial: quan es distanciaven del Bloc, per exemple, explicaven que ho feien perquè hi havia partits espanyols i no es garantia la sobirania de decisió, i tot això. Però res: al final, si el Bloc els garantia llocs de sortida molt per damunt del seu pes electoral real, tots aquests arguments empetitien i quedaven en un segon pla, absolutament prescindible.
Tot comptat i debatut, d'aquest procés n'hem après algunes coses molt interessants: la primera, que el Bloc és, d'entre les distintes formacions del nacionalisme progressista a Mallorca, l'única opció que té garantida representació a les institucions. La segona, que aquesta representació pot fer trontollar la majoria absoluta del PP i el caràcter de frontissa d'UM, cosa que últimament ha posat molt nerviós el partit de Matas, i per la qual cosa s'ha posat en marxa una autèntica caça de bruixes. La tercera, que el Bloc el composen partits i persones que creuen que han de superar les seves diferències per sumar esforços amb l'objectiu de possibilitar un canvi de govern, però que aquest projecte també atreu altres formacions que únicament es plantegen utilitzar el Bloc com a plataforma per treure una representació que de cap altra manera els seria possible. Això és el que ha fet, fins ara ERC. I alerta: malgrat aquestes crítiques, consider molt positiu per al país, per al Bloc i per a la pròpia ERC, que hi siguin, dins el Bloc. Només que, si finalment opten per sumar-s'hi, haurien d'anar canviant de xip: això no és el joc de la cadira, sinó una cosa bastant més seriosa: ens hi jugam la construcció d'un país. Hi ha moments en què les circumstàncies polítiques poden fer recomanable l'adopció de postures testimonials. Ara, però, a les Illes Balears està en joc la supervivència del país, la possibilitat de construir un futur nou i millor. ERC té l'oportunitat de sumar-s'hi, de prendre-hi part. Potser la darrera oportunitat.
Miquel A. Maria. Professor
Diari de Balears (1-III-07)
« | Març 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |