pobler | 21 Gener, 2007 17:47
Col·laborador dels diaris de les Illes d’ençà l’any 1969, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
Miquel López Crespí gana el primer premio de narrativa de Vinarós con 'La conspiració'
El escritor ha logrado también el premio Ciutat de València de poesía dotado con 6.000 euros
Al concurso se presentaron 30 obras procedentes de media docena de países, de las que el jurado seleccionó nueve de las que salieron tres finalistas.
Este novelista, dramaturgo, poeta, historiador y ensayista cuenta con un importante bagaje de premios como el Premio Nacional de Literatura Camilo José Cela, el Joanot Martorrel de Narrativa de Valencia, el Pompeu Fabra y el Premio Ciutat de Valencia, que recogerá mañana. El galardón, dotado con 6.000 euros, recoge una recopilación de poemas escritos en los últimos 30 años.
El segundo premio del premio de Vinarós fue para Les dones del almirall, del catalán Miguel Sánchez González, y el tercero fue para El sabor salado de la sangre, de Jesús Carlos Riosalido, embajador de España en Kuwait.
El jurado estaba presidido por el Francisco Caudet, doctor en Filología Románica por la Universidad Complutense de Madrid y actualmente jefe del Departamento y Catedrático de Literatura Española.
El resto de integrantes eran la escritora Alicia Jiménez Barlett, creadora de la serie televisiva Petra Delicado; la profesora y poeta Encarna Fontanet, el escritor valenciano Francisco Asensí y Ester Forner, que actuó como secretaria del jurado.
Recientemente, el escritor presentó la traducción del Premio Nacional de Poesía Pompeu Fabra 1988, una obra con la que el autor ganó este importante galardón literario el año 1988 en Perpinyà. El poemario ha sido traducido por José Luis Reina y el poeta Pere Joan Gomila y lo ha editado la Editorial La Lucerna con el título de Densa marea de tristeza.
Miquel López Crespí nació en Sa Pobla en 1946 y ha colaborado con los diarios de las Islas Baleares: Diario de Mallorca, Ultima Hora, Diari de Balears, Cort, L'Estel, El Mundo-El Día de Baleares y El Mirall, entre otros. Ha escrito 40 obras de narrativa, poesía y teatro.
El Mundo-El Día de Baleares (17-XII-06)
------------------------------------------------------------------------------------
Miquel López Crespí gana el Premio Ciudad de Igualada de Narrativa 2006 (Barcelona)
IGUALADA.- El fotógrafo José Luis García, el escultor, Xoan Ramon Pena y el escritor mallorquín Miquel López fueron algunos de los galardonados ayer con los Premios Ciudad de Igualada, celebrados en el Teatro Municipal l'Ateneu.
En el Premio de Escultura ha ganado Xoan Ramón Pena Soto (Coruña), en el de Fotografía José Luis García (Málaga), en el de narrativa Miquel López (Palma), en el Premio Ciudad de Igualada de pintura, el ganador ha sido Carles Guitart (Barcelona), en el de recitación Ana Maria Morera (Lleida), en el de Arte digital Eduardo Christian Argañaras (Buenos Aires), en el de Composición musical Jordi Marcé (Igualada), y en el de poesía, Antonieta González (Sant Cugat del Vallès).
La entrega de los galardones estuvo por la actuación de la prestigiosa música catalana Big Mama, que ofreció diversas piezas de su repertorio entre premio y premio.
Los Premios Ciudad de Igualada de creación artística están divididos en ocho categorías que corresponden a ocho artes distintas.
El Mundo-El Día de Baleares (28-XII-06)
----------------------------------------------------------------------------------------
Miquel López Crespí
(Sa Pobla, Mallorca, 1946)
Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...
Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novel·la (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 "Comas i Maduell".
Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia), Damunt l’altura (novel·la); Calendaris de sal (poesia) i Cultura i transició a Mallorca (assaig).
pobler | 21 Gener, 2007 07:25
Vetllem a la petita heroïna francesa com a un soldat. Els milicians li van donar guàrdia d'honor i van anar desfilant comissions obreres, caps militars, amics, veïnes que anaven assabentant-se... i feien un gran esforç per a no santiguarse. Jo vaig dir a la dona del nostre porter: Santíguate, dona, qui sap si li hagués agradat a Gerda veure't. A l'endemà es van dur el pobre cuerpecito de Gerda Taro a París on va ser rebut com el d'un soldat que regressa amb el seu deure complert. (María Teresa Léon)
Gerda Taro, l'altra cara de Robert Capa: La fotògrafa vista per l'escriptora María Teresa León
La vida llarga i intensa de María Teresa León (1903-1988) es desvetlla en Memòria de la malenconia, última de les seves publicacions, en la qual l'escriptora teixeix per sobre de tot l'escenografia dels seus records (personals i col·lectius) de la guerra civil espanyola i l'elenc de personatges que compartien l'escena d'una ciutat assetjada. I és aquí on María Teresa, incansable lluitadora, narra la seva trobada amb altra forta i intensa dona, Gerda Taro. A través de les seves paraules compartim la memòria de dues dones a qui l'oblit històric va maltractar doblement pel fet, a més, de ser dones. "Gerda Taro duia penjats del seu muscle els aparells fotogràfics. Ella i Capa, també fotògraf entusiasta, van anar els hostes més volguts de l'Aliança d'Intel·lectuals, i això que va haver tants. Amb tota naturalitat, després de la inesperada rebuda de León Felipe, es van instal·lar al costat de nosaltres. (...)" La resta de la història, a llegir més. En la foto, la Taro en el front de Brunete. (Web Insurgente)
Anaven constantment al capdavant i regressaven cansats i feliços. (...) Gerda i Capa eren dos éssers alegres i joves capaços de riure quan el plat estava buit, quan el fotògraf americà Harry deia que fumava "yerbos", quan Santiago Ontañón deia que les llentilles tenien cucs que ens miraven, o Darío Cramona parlava dels seus somnis interminables i famolencs, o Langston Hughes parlava amb diminutivos apresos a Mèxic. Entre nosaltres Gerda Taro es va convertir en la indispensable. A cap se li ocorria témer per aquesta noia decidida que amb la seva màquina fotogràfica en bandolera s'anava al capdavant com qualsevol soldat, i, no obstant això, un dia algú que va cridar precipitadamente a la nostra porta va cridar: María Teresa en el Front del Escorial han ferit a Gerda Taro.
La batalla de Brunete ha estat moltes vegades contada. Va ser la qual va lliurar a Madrid del cèrcol complet, deixant lliure una carretera que ens va unir fins a última hora amb Llevant. Sabíem que havia estat dura i violenta. A pesar de les dificultats de la Unión Soviètica per aprovisionar-nos d'armes i dels vaixells enfonsats, començàvem a tenir armament. Quan van arribar els primers tancs amb instructors soviètics em van convidar a ira a la base, situada ja no recordo on. Els nostres soldats acariciaven l'acer com si fos la pell d'un cavall. Em van convidar a fer una passejada, i com la negra honrilla mana sempre, vaig dir que si i em van posar un casc en el cap i em van hissar en el tanc.
(...)
Aquesta va ser la meva primera experiència; la segona cridava a la meva porta per a dir-me: En la retirada de Brunete, Gerda Taro anava pujada en l'estrep d'un camió, la va fregar un tanc i l'han dut al Escorial, ferida. Quan vam arribar al Escorial ja havia mort. Ens van dir: Era una valenta. Com no havia anestèsia per a operar-la ens va demanar un cigarret. Fumant rabiosamente la van operar, però no havia remei. Van obrir una porta i la vam veure tombada en una cambra buida, coberta per un llençol. Quin pequeñita s'havia quedat. Durant les guerres falten sempre caixes per a enterrar als valents. No trobem cap. Per fi ens van buscar un camió i allí, entre calaixos, van tendir a Gerda Taro. La guerra, amiga, no té miramientos, vam balbotejar, i quan va tirar a caminar el camió nosaltres ho seguim i travessem camps cremant i gairebé no ens vam adonar que els avions franquistes ens estaven bombardejant.
Dipositem a Gerda en el jardí d'hivern de l'Aliança d'Intel·lectuals. Vetllem a la petita heroïna francesa com a un soldat. Els milicians li van donar guàrdia d'honor i van anar desfilant comissions obreres, caps militars, amics, veïnes que anaven assabentant-se... i feien un gran esforç per a no santiguarse. Jo vaig dir a la dona del nostre porter: Santíguate, dona, qui sap si li hagués agradat a Gerda veure't. A l'endemà es van dur el pobre cuerpecito de Gerda Taro a París on va ser rebut com el d'un soldat que regressa amb el seu deure complert."
Memòries de la Malenconia, María Teresa León
María Teresa León (Logronyo, 1903 - Madrid,1988), autora d'una de les proses més belles i cuidades de la generació espanyola del 27 va ser, a l'una de Rafael Alberti, amb qui va compartir la vida durant 50 anys, una incansable lluitadora per la llibertat en temps de gran convulsió social. Membre de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifascistas i organitzadora dels Escamots del Teatre, al finalitzar la guerra civil espanyola es va exiliar amb Alberti a París, Buenos Aires, i Roma, d'on ambdós van regressar a Espanya en 1977, després de gairebé quatre dècades d'absència. Aquesta gran novel·lista i narradora va ser a més autora teatral, conferencista, traductora, periodista cultural i guionista de ràdio i cinema. Entre les seves obres es destaquen col·leccions de contes, obres teatrals, quatre biografies noveladas —Don Rodrigo Díaz de Vivari, el Cid Campeador; Donya Jimena Díaz de Vivari, gran senyora de tots els deures; El gran amor de Bécquer i Cervantes, el soldat que ens va ensenyar a parlar—, i entre les seves novel·les, Joc net i Contra vent i marea, la primera part de la qual transcorre a Cuba durant el govern de Gerardo Machado. Diverses edicions s'han publicat —una cubana de la Casa Editora Abril, 2001— del seu llibre Memòria de la malenconia, relats de les seves experiències humanes, polítiques i literàries durant els anys de la República, la guerra civil i l'exili, obra que transcendeix el personal per a lliurar al lector l'inoblidable retrat d'una epopeia del segle XX.
« | Gener 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |