Administrar

Ha mort l'assassí Pinochet. La solidaritat amb Salvador Allende i el poble de Xile en els anys 70

pobler | 11 Desembre, 2006 12:16

Mallorca i la solidaritat amb Xile (1977)

"Finalment s'aconseguí muntar una acció de protesta contra la dictadura del General Pinochet. Com informava José Jaume en el Diario de Mallorca (13-IX-1977): 'El consul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes' I, en lletres més grosses: 'Concentración ante el Consulado de Chile' on, entre d'altres coses donava compte de els gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els inicials incidents de la concentració, Diario de Mallorca senyalava: 'Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados des de mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, sitado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...'". (Miquel López Crespí)



Ciutat de Mallorca (12-IX-1977): Miquel López Crespí (a l'esquerra de la fotografia) i Mateu Ensenyat, militants de l'OEC, lliuren una protesta al representant a Mallorca de la dictadura del general Pinochet. Moments abans l'OEC, les JEC, el Grup de Solidaritat amb el poble Xilè i altres organitzacions antifeixistes havien organitzat una protesta pels carrers de Palma (Mallorca) contra la dictadura feixista xilena.

Record a la perfecció com les JEC, pel setembre de 1977 foren l'avantguarda de la lluita en record de Xile. S'apropava el quart aniversari del cop d'Estat de la burgesia xilena contra l'esquerra a aquell país d'Amèrica Llatina que havia volgut enfrontar-se amb les multinacionals i els nordamericans. El Govern de la Unitat Popular volgué nacionalitzar la indústria del coure (en mans del capitalisme internacional). Allò va significar la sentència de mort de la democràcia xilena. Aquest mínim intent per a provar de disposar d'alguna de les riqueses naturals del país, de bastir una independència econòmica lluny de la formalitat d'himnes i banderes (en teoria, tots els països ho són d'independents, mentre no vulguin modificar l'estatus socioeconòmic dictac per l'imperialisme). El sagnant cop d'estat costà la vida, no sols al president constitucional, el socialista Salvador Allende (que morí, metralleta en mà defensant la llibertat) sinó a més de trenta mil antifeixistes xilens. A ciutat, en aquest quart aniversari, hi havia poques ganes de muntar res. Vista aquesta indiferència solidària davant la lluita del poble xilè, uns quants militants de l'OEC, juntament amb na Caterina Mir, en Macià Abraham, en Sergio López, en Francesc Gutíerrez, en Salvadro Arias, na Conxa Nadal (entre d'altres), tots de les JEC, decidirem muntar un grup de solidaritat. De part de l'OEC, un dels més actius participants en el grup ("Grup de solidaritat amb el poble xilé) va ser l'historiador Mateu Ensenyat (aleshores un estudiant que entrà a militar a l'OEC provinent de Bandera Roja). Mentre en Mateu Ensenyat i jo mateix, anaven i veníem de Copystant -on Teresa Nieto feinejava imprimint el material que demanàvem a la seva impremta-, les JEC, a mesura que s'apropava l'aniversari del cop ,començaren a repartir per barriades i instituts diversos comunicats i fulls volants (alguns dels quals encara conserv entre la immensa paperassa del meu arxiu).



Concentració a Palma de les Joventuts Comunistes de les Illes (les JEC, Joventuts d'Esquerra Comunista) ) contra la dictadura feixista del general Pinochet.

Finalment aconseguiren muntar una acció de protesta contra la dictadura del General Pinochet. Com informava José Jaume en el Diario de Mallorca (13-IX-1977): "El consul [de Xile], Fernando Cosmelli, recibió a una representación de los manifestantes" I, en lletres més grosses: "Concentración ante el Consulado de Chile" on, entre d'altres coses donava compte de els gestions que en Mateu Ensenyat i jo mateix (ambdós de l'OEC) realitzàrem davant la delegació. Explicant els inicials incidents de la concentració, Diario de Mallorca senyalava: "Fuerzas de la Policía Armada tenían perfectamente controlados des de mucho antes de la hora fijada para el inicio de la concentración -siete y media de la tarde- los accesos al Consulado de Chile, sitado en la confluencia de la Rambla con Vía Alemania. Al hacer acto de presencia... el dirigente de la OIC, Miguel López Crespí, se personó el delegado especial de la Dirección General de Seguridad, Pérez Angulo, quien dialogó con los manifestantes permitiéndoles llevar a cabo sus propósitos...". I, més endant, José Jaume precisava: "Fernando Cosmelli cónsul de la República de Chile en Baleares, recibiò en su despacho a una comisión -parecía presidirla Miguel López Crespí, del denominado 'Grupo de Solidaridad con el Pueblo Chileno'-, quien le hizo entrega de un comunicado en el que se solicita 'plenas libertades de reunión, expresión y manifestación para el pueblo chileno; inmediata puesta en libertad de todos los luchadores antifascistas que en estos momentos abarrotan las cárceles de Chile; una explicación comprobable de la situación de los miles de luchadores desaparecidos y la no intervención USA en Chile".

Miquel López Crespí

El control de la cultura

pobler | 11 Desembre, 2006 07:02

"Gabriel Alomar és un dels grans oblidats i es menysté i deslegitima el mestratge de Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Gonçal Castelló o Salvador Espriu. Tampoc no ens hauria d'estranyar gaire, ja que la 'nova època' ha coincidit amb l'enlairament a les més altes alçades de la nostra cultura de dos botiflers declarats, de dos destacats agents de la dictadura com foren Llorenç Villalonga i Josep Pla". (Miquel López Crespí)

El control de la cultura


Coberta de la novel·la El darrer hivern de Chopin i George Sand.

El blocatge contra els autors considerats "dissolvents" no solament es concreta en la lluita per controlar els premis literaris, l'edició dels llibres. Aquest solament és un dels aspectes del control de la nostra cultura. Alguns escriptors-funcionaris han esdevingut igualment els màxims consellers de les nostres institucions culturals, quan no són ells mateixos els encarregats de la "vigilància" d'edicions i promocions institucionals. Ara ja no som en temps de la dictadura. En el sistema reformat amb la transició i mitjançant la "España plural de las autonomías", que diria Pasqual Maragall, les comunitats autonòmes disposen de determinats pressupostos per a promocionar la cultura. Aleshores s'esdevé que, mitjançant el control i "assessorament" de determinats elements retardataris, els diners se'n van sempre envers una direcció político-cultural i no envers una de diferent. Milers de milions es gasten a finançar determinades obres de teatre i musicals, en edicions de llibres i traduccions, en viatges a l'estranger promocionant uns i altres...

2003, Palau del Liceu de Barcelona. L'escriptor Carles Duarte lliura, en el marc del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, el Premi de Literatura "Roc Boronat" a l'escriptor Miquel López Crespí. La novel·la guanyadora, El darrer hivern de Chopin i George Sand, va ser publicada per Proa Edicions l'any 2004.

Tothom que segueixi amb una mica d'atenció el paorós panorama cultural que ens encercla podrà constatar com sempre són els quatre mateixos els que són traduïts a l'alemany, al rus o a l'anglès; els mateixos que, amb hotel i viatge pagat per les institucions, són a Londres, Berlín o Bucarest parlant de la seva obra. Mentrestant Gabriel Alomar és un dels grans oblidats i es menysté i deslegitima el mestratge de Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Gonçal Castelló o Salvador Espriu. Tampoc no ens hauria d'estranyar gaire, ja que la "nova època" ha coincidit amb l'enlairament a les més altes alçades de la nostra cultura de dos botiflers declarats, de dos destacats agents de la dictadura com foren Llorenç Villalonga i Josep Pla.

Pensava en tot això en l'acte de lliurament dels Premis Literaris "Roc Boronat 2003" que va tenir lloc en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. M'adonava que el premi ajudava a rompre (relativament!) el blocatge al qual he estat sotmès aquests darrers anys per part del comissariat neonoucentista que malda per controlar la nostra cultura. M'havien atorgat el Premi de Novel·la per la meva obra El darrer hivern de Chopin i George Sand. L'esdeveniment cultural comptà amb l'assistència d'altes autoritats culturals de la Generalitat de Catalunya i d'importants representants de la cultura i la política catalanes. Podem destacar la presència d'Isidor Cònsul Giribert, membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i director literari d'Edicions Proa; Carles Duarte i Montserrat, membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya: Teresa Palahí, representant de l'ONCE a Catalunya; el director de la COPE, Jordi Jordà; l'escriptor Josep M. Espinàs; el director general de Cultura de l'ONCE Ignasi Escanero... Vaig poder conèixer personalment Carles Duarte. En la poesia de Carles Duarte es fan presents d'una manera constants el paisatge i les referències culturals del Mediterrani i té com a temes centrals la tendresa, el somni i l'oblit. La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües i ha merescut els premis Rosa Leveroni i Vila de Martorell. Ha col·laborat amb els escultors Guido Dettoni i Manuel Cusachs i amb els cantants Dounia Hédreville i Franca Masu. Com a lingüista ha treballat amb els professors Joan Coromines i Antoni M. Badia i Margarit i ha publicat llibres de lingüística històrica i de llenguatges d'especialitat".

Entre els membres del jurat del "Roc Boronat" hi havia igualment Isidor Cònsul, escriptor que ha estat cap de redacció de la publicació Catalan Writing. Autor també d'Antologia de Jacint Verdaguer, 1986. Curador de l'edició crítica de Sant Francesc, de Jacint Verdaguer. Ha escrit també l'important assaig literari Panorama de la literatura catalana (amb Alexandre Broch i Huesa, Vicenç Llorca Nerrocat) i dels estudis literaris: Jacint Verdaguer: història, crítica i poesia (El Mall, 1986); Tirant lo Blanc (Labor, 1992) i Llegir i escriure: papers de crítica literària (La Magrona, 1995). També és autor del dietari Cinc estacions: un dietari (La Magrana, 1998) i de l'antologia Jacint Verdaguer / Joan Maragall. Joc de miralls.

Reconegut arran dels Països Catalans per la seva feina com a crític, poeta i escriptor, Carles Duarte és autor del llibre de narrativa Somnis (Columna, 1994) i dels poemaris Vida endins (Moll, 1984); Paisatges efímers (Columna, 1989); La pluja del temps (Columna, 1990); La pell del somni (Columna, 1991); Llavis de terra (Columna, 1993); Terra (Columna, 1994); Cohèlet: tríptic hebreu I (Columna, 1996); Ben Sira: tríptic hebreu II (Columna, 1996); Qumram: tríptic hebreu III (Columna, 1997); D'una terra blava (Moll, 1997); Khepri (Columna, 1998); Ha-Cohen (Seuba, 1999); El somni (La Magrana, 2000); La terra del somni = La tierra del sueño (Sial, 2000); El silenci (La Magrana, 2001); La llum (Perspetiva, 2001); Tríptic hebreu (La Magrana, 2002) i El centre del temps (Ed. 62, 2003).

El premi de novel·la que he anat a recollir a Barcelona, al Gran Teatre del Liceu, de mans de Carles Duarte, el "Roc Boronat 2003", porta el nom de l'insigne lluitador per les llibertats nacionals de Catalunya Roc Boronat i Font. La qual cosa, indubtablement, és una altra de les alegries per haver guanyat aquest guardó. Recordem Roc Boronat i Font va néixer el 5 de desembre de 1897 a Barcelona. Escriptor i polític, va cursar estudis primaris i musicals a la seva ciutat natal. Casat i amb tres fills. Afiliat a Estat Català, s'exilià a França durant la Dictadura de Primo de Rivera i dirigí, amb Josep Rovira, l'oficina de Francesc Macià a Tolosa de Llenguadoc. Va participar l'any 1926 als fets de Prats de Molló.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-IX-03)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS