Administrar

1976: literatura mallorquina d'avantguarda (i II)

pobler | 05 Desembre, 2006 18:51

Joana Serra de Gayeta i el compromís dels escriptors mallorquins

"Joana Serra de Gayeta: Escriptora (Pollença 1950). Es llicencià (1974) en filologia romànica, en l'especialitat d'hispànica, a la Universitat Central de Barcelona. Des de 1974, és professora de l'Escola Universitària de Professorat d'Educació General Bàsica, adscrita al Departament de Filologia Espanyola i Moderna. Ha conreat la narrativa a Taules de marbre (1974) i Nosaltres esperàvem Míster Marshall (1976) i la literatura infantil a La bruixa Lonieta (1993). És coautora d'alguns llibres de text d'ensenyament de la llengua catalana, com Llenguatge (1979), Drac (1980), Parla (1989) i Llengua (1991). Des de 1992, és directora de publicacions de la Collecció Vell Marí, d'Edicions Cort". (GEM)


Joana Serra de Gayeta, Miquel Mas, Miquel López Crespí i Joan Perelló a començaments dels anys setanta.

L'any 1976 Joana Serra de Gayeta havia estat guardonada amb el "Joan Ballester" juntament amb Miquel Mas Ferrà; aleshores aquell era un dels premis literaris més importants de Mallorca juntament amb el "Ciutat de Manacor", el "Ciutat de Palma", el "Llorenç Riber" i el "Born" de teatre que es donava a Ciutadella). Aquesta autora ja s'havia donat a conèixer amb el llibre de narracions Taules de marbre que obtingué el "Ciutat de Manacor 1974" i que va ser editat a la collecció de narrativa "Gavilans" de l'Editorial Turmeda. Joana Serra de Gayeta també havia obtingut el Premi Sa Pobla de Narració l'any 1972.

Però la dèria literària li venia de molt lluny. L'any 1968 ja havia guanyat un accèssit de poesia en un premi convocat pel Centre Parroquial de Sant Josep de Badalona, per a escriptors joves, amb Sense to ni so, Aquests mateix any publicava els seus primers poemes a la revista Algebelí de Muro (Mallorca). En el setanta-tres va quedar tercera als Premis Octubre de poesia amb T'ho dic amb les paraules. L'any 1975 publica poemes a Les cinc branques: poesia femenina catalana, editat i recopilat per Roser Matheu, amb la collaboració d'Octavi Saltor, Antoni Sala-Cornadó i Maria Assumpció Torra i Alber.

La GEM diu de Joana Serra de Gayeta: "Escriptora (Pollença 1950). Es llicencià (1974) en filologia romànica, en l'especialitat d'hispànica, a la Universitat Central de Barcelona. Des de 1974, és professora de l'Escola Universitària de Professorat d'Educació General Bàsica, adscrita al Departament de Filologia Espanyola i Moderna. Ha conreat la narrativa a Taules de marbre (1974) i Nosaltres esperàvem Míster Marshall (1976) i la literatura infantil a La bruixa Lonieta (1993). És coautora d'alguns llibres de text d'ensenyament de la llengua catalana, com Llenguatge (1979), Drac (1980), Parla (1989) i Llengua (1991). Des de 1992, és directora de publicacions de la Collecció Vell Marí, d'Edicions Cort".

El 19 de desembre de 1975, un mes després de la mort del vell dictador, na Joana em dedicava Taules de marbre. Malgrat que pugui semblar paradoxal, aleshores na Joana era la meva professora de català a Magisteri. Per aquelles circumstàncies de la lluita antifeixista, l'Organització d'Esquerra Comunista, el partit d'esquerra revolucionària on jo militava, decidí que, com a escriptor, el meu indret de militància més adequat seria l'Escola de Magisteri. Per aquest motiu em vaig matricular en el curs 1975-76 i, juntament amb els excellents amics i companys Gabriel Matamales, Antoni Mir (expresident de l'OCB), Margalida Seguí, Àngels Roig, Josefina Valentí, Salvador Rigo i tants i tants d'altres que ja no record, mitjançant l'organització de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants actuàrem a fons en la lluita per la democratització de l'ensenyament, la normalització del català, el combat antifeixista, la necessària renovació dels tètrics plans d'estudis del franquisme...

La professora i escriptora Joana Serra de Gayeta, sense militar en les nostres organitzacions antifeixistes, ens donà suport en tot moment i esdevingué una columna fonamental de la batalla per la normalització del català a Magisteri i per la democratització del centre. Posteriorment, com ja he explicat una mica més amunt, participà activament en totes les activitats del Congrés de Cultura Catalana i, alhora que consolidava el seu paper d'escriptora, era també exemple de compromís de l'intellectual amb la seva cultura i el seu poble.

Miquel López Crespí

1976: literatura mallorquina d'avantguarda (I)

pobler | 05 Desembre, 2006 13:04

Miquel Mas Ferrà, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí: quatre escriptors mallorquins.

"1976: els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi 'Carles Arniches 1972' de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català". (Miquel López Crespí)


Joan Perelló, Miquel Mas Ferrà, Sebastià Roig, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí el dia del llibre de 1976. En aquells moments tots aquests autors (exceptuant Sebastià Roig que era el nostre editor) representaven una part molt important de la narrativa catalana experimental dels anys setanta.

La "novetat" de l'any 1976 era el sorgiment d'alguns autors nous en el panorama literari mallorquí. En Miquel Mas, na Joana Serra de Jayeta, en Joan Perelló i jo mateix publicàvem a Campos en una coneguda impremta dirigida per Sebastià Roig i que ja es coneixia per l'"Editorial Roig", tres llibres de "combat" (o almanco aquesta era la nostra intenció; que es parlàs de la nostra aportació a la literatura catalana).

Els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi "Carles Arniches 1972" de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català.


Joan Perelló, Miquel López Crespí, Miquel Mas i Joana Serra de Gayeta són ogligats per la policia a retirar del Born la paradeta amb els seus llibres. Era el dia del llibre de 1976.

La presentació es va fer d'una manera ben informal al baret Es Pou Bo, que en Climent Picornell tenia a Gènova. Era dia 22 d'abril de 1976. Posteriorment muntàrem una tauleta al Born i el dia del Llibre, quan començàvem a vendre els primers exemplars, la policia vengué i ens manà retirar-la. Haguérem d'anar a un racó, davant de l'antic Bar Antonio, a la cantonada del carrer San Felio.

Sortosament, aquell moment de la repressió contra la nostra cultura va poder ser captat pel fotògraf de la Revista Cort, on aleshores jo escrivia. Amb un titular sensacionalista que deia: "Dia del Llibre: Ajuntament: la cultura fa nosa!" la revista escrivia (crec que era una nota redactada per na Joana Serra de Gayeta): "Tot just iniciat el Dia del Llibre, En Sergio capta aquesta curiosa instantània. Quaranta vuit hores abans s'havia advertit als firaires sindicats de la prohibició adoptada per l'Ajuntament. La taula amb edicions mallorquines de l'Impremta Roig, de Campos, no estava formada per professionals, és per això que en no saber-ho, allà s'installaren. Vist el qual varen ésser convidats, amablement, per funcionaris policíacs a desallotjar i 'marginats' a un lloc de pas, com és la voravia, a la confluència d'es Born amb San Felio. Inútil explicar la perplexitat que va causar tal decisió per part de l'Administració local. El no permetre que paratges tan idonis, com són el Born i les Rambles, per convertir-se en una autèntica fira del llibre -en un dels contadíssims dies en que la 'cultura' fa un voltí pel carrer- no deixa de ser sorprenent".

En la fotografia que publicava Cort es podien veure na Carme Lacort (aleshores companya de Miquel Mas), na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló, en Miquel Mas i jo mateix, ajudats per l'escultor Pere Martínez Pavia que passava casualment per aquell indret i ens ajudà a transportar els llibrets en el forçós "acomiadament" policíac.

Aleshores, "marginats" i vigilats per la policia (no fos cosa que tornàssim a posar la taula al Born), hi comparegué el periodista Joan Pla, del diari Baleares, i ens entrevistà.

Una entrevista ràpida, de circumstàncies, però que demostra ben clar quines eren les idees d'uns joves autors mallorquins de mitjans dels setanta. Les respostes d'en Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló o les meves pròpies contestes demostren, si ho analitzam tants d'anys després dels esdeveniments que comentam, unes ganes immenses d'iniciar una nova època cultural i política, defugir el menfotisme i reaccionarisme de determinats autors del passat. Volem una literatura catalana lliure, compromesa, solidària amb el seu poble (ja es parla de "classe obrera i poble treballador"!). Unes respostes, les dels quatre, ben en la línia política dels combats per la llibertat que s'esdevenien a les Illes i arreu de l'Estat espanyol en aquelles concretes coordenades històriques.

Vet aquí algunes de les enceses respostes a Joan Pla fetes per Miquel Mas, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i per qui signa aquest article i publicades en el diari Baleares el mes d'abril de 1976 coincidint amb la Festa del Llibre:

Joana Serra de Gayeta: "La lluita per la nostra llengua l'hem de fer entre tots: polítics i escriptors. Sempre he respirat el meu idioma: el català. I un aclariment: no pens que la meva llengua hagi de ser el català. El català ÉS la meva llengua".

En Pla demana a Miquel Mas el que significa per a ell ser un escriptor compromès i en Miquel li contesta: "Aquell qui escriu des d'una perspectiva coherent, des de la realitat històrica de la seva societat, la societat en què viu. Per tant és un escriptor compromès aquell que fa seu, sense oblidar les qüestions de rigor artístic, el problema del país".

Posteriorment Joan Perelló afegia la seva opinió al que ja havien dit na Joana i en Miquel i puntualitzava: "Un escriptor ha de ser polític sempre i per sempre, si bé ja sabem que la funció de l'escriptor és la d'escriure. Però almanco, com a persona, ha de manifestar-se contínuament com a polític".

Les preguntes i respostes ocuparen un parell de pàgines del diari. Ben cert que no agradaren gens ni mica ni als feixistes ni a algun "patum" estantís. La temàtica de la qual parlàvem era a mil quilòmetres del que acostumaven a declarar els Villalonga i altres cappares de la mateixa confraria.

Les qüestions més abundoses feien referència, evidentment, al necessari compromís de l'intel·lectual català amb el seu poble i la lluita antifeixista. El compromís d'aquells joves autors era total. Tots plegats no parlàvem per parlar. Tots escrivíem en català, tots érem ben a prop o militàvem en organitzacions que lluitaven contra el franquisme ( d'una manera directa uns; d'una manera indirecta els altres). En Miquel actua ben al costat del carrillisme. Na Joana Serra de Gayeta ajudà les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes malgrat que fos de forma indirecta quan era professora a l'Escola de Magisteri. Posteriorment treballà activament en el Congrés de Cultura Catalana. En Joan Perelló entrà a militar en el PSM, va ser regidor de Ciutat i encara és a la trinxera de la lluita per la nostra reconstrucció nacional, escrivint o participant activament en nombroses activitats nacionalistes, ecologistes i d'esquerra. Qui signa aquest article tampoc no ha baixat la guàrdia en el combat contra l'imperialisme, el feixisme i en defensa de la nostra cultura.

Bona part de l'entrevista publicada al diari Baleares estigué dedicada a parlar de l'experiència de Portugal (que just acabava d'alliberar-se del feixisme). Posteriorment parlàrem de la guerra civil, del cop d'Estat proianqui del general Pinochet i del significat de la Unitat Popular de Salvador Allende...

Uns joves escriptors que, almanco en aquells moments i pel que fèiem i explicavem a la premsa, no teníem res a veure amb la pansida herència de l'Escola Mallorquina o amb el compromís dretà i feixista d'un Joan Estelrich o un Llorenç Villalonga. Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Porcel (o Joan Fuster al País Valencià i Salvador Espriu al Principat) eren els nostres intel·lectuals més admirats, l'exemple que volíem imitar costàs el que costàs.

Miquel López Crespí

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS