pobler | 29 Desembre, 2005 11:41 |
Josep Melià en el record.
Amb els germans Noguera Vizcaino (Pere i Gabriel) repartírem un bon munt d'exemplars de Els mallorquins de Josep Melià. Era a començaments dels anys setanta, just acabada d'inaugurar la Llibreria "L'Ull de Vidre". En Bartomeu Barceló (que havia publicat Els Mallorquins) l'any 1967 ens donà el que no s'havia venut d'aquella primera edició per ajudar a promocionar aquell el nou cau cultural. Aquell llibre de Josep Melià, ofert de forma gratuïta a professors i estudiants de les Illes serví per anar donant a conèixer la llibreria i, de rebot, per obrir les portes al nacionalisme mallorquí. L'any 1967 significà el meu primer contacte amb Josep Melià. Aleshores arribàrem a un acord amb Bartomeu Barceló per a distribuir la major part del seu fons editorial entre el professorat de les Illes interessat en la nostra història i cultura. Sempre he cregut que aquella distribució desinteressada de material (Els mallorquins de Josep Melià, L'Islam a les Illes Balears de Guillem Rosselló Bordoy, La renaixença a Mallorca del mateix Melià), juntament amb les comandes (a París i Barcelona) de llibres de les Edicions Catalanes de París (principalment El mallorquinisme polític [1840-1936] d'Anselm Llull -Gregori Mir- i Marxisme català i qüestió nacional catalana [1930-1936] de Roger Arnau -Josep Benet- va ser bàsic per a anar bastint la infrastructura necessària per al sorgiment de l'avantguarda revolucionària i nacionalista de mitjans dels setanta.
Cal recordar igualment que els anys més tèrbols i difícils de la resistència cultural anaren a caure sobre les espatlles (fortes, ningú ho dubta! de Francesc de B. Moll (represa de la col·lecció Les Illes d'Or, empenta definitiva al Diccionari, edició continuada de les Rondaies mallorquines de mossèn Alcover, començ de Biblioteca Raixa...).
Més endavant Josep Melià formà part d'un jurat literari on amb Antoni Serra, Blai Bonet i Manuel Vázquez Montalbán en donaren el Premi Ciutat de Manacor de Narrativa. Aquests varen ser els primers contactes amb un home cabdal en la nostra història cultural i política. Una de les darreres vegades que el vaig veure va ser quan va venir a la presentació del meu llibre El cadàver (una obra escrita en honor del darrer batle republicà de Ciutat [Emili Darder] que li agradà i va merèixer uns elogiosos comentaris que publicà en un diari de les Illes). Melià sempre m'ajudà i encoratjà (malgrat les nostres ben evidents diferències polítiques). En el fons era un intel·lectual de vasta formació ben lluny de la munió d'amatents practicants de l'enveja i l'autoodi que ens encerclen. Però aquest intel·lectual mai no va ser reconegut com pertoca per la seva societat. Poca gent ha apreciat com pertoca la seva indubtable vàlua com a novel·lista (Les pluges de sal, Aquella al·lota ajaguda...) o com a poeta (Perquè cal ser covard). A nivell polític el Partit Nacionalista de Mallorca que fundà l'any 1976 no tengué gaire ressò i quan el 1977 encapçalà la candidatura al Congrés d'Unió Autonomista en els eleccions generals no sortí elegit. Va ser just quan tothom ja sabia que patia un càncer irreversible que fou investit doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears (octubre de 1998). ¿Josep Melià va ser doncs un home fracassat com a escriptor i com a polític o la nostra societat no va saber estar a la seva alçada? Són preguntes de fàcil resposta. Particularment pens que va ser aquesta Mallorca sorgida de l'allau i l'entrampament turístic la que no l'entengué. Però la seva obra és aquí, entre nosaltres i ara seran les noves generacions de mallorquins i mallorquines qui, amb serenor, podran valorarla.
Ja en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre una de les eines (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra que Melià havia escrit.
Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar".
pobler | 22 Desembre, 2005 11:06 |
L'any de la neu.
Ha passat tant de temps d'ençà el famós "any de sa neu"! Per a nosaltres, els infants, la nevada va ser un esdeveniment per a recordar tota la vida. Mai no havíem vist tanta de neu junta, de tanta alçada. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1956, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle! més d'un dia sense fondre's, acumulant-se per moments, arribant a alçades properes al metre. Al matí (era a començaments de febrer de 1956), just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ja ens tapava! En aquell temps, la meva família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els avis materns (els padrins de can Verdera), ens mudàrem a viure al gran casalot que tengueren en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de la qual serv una exacta memòria. Record que aquell febrer del cinquanta-sis feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases de sa Pobla estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll), el "llenyer". Amb grans feixos de pi procedents d'Aucanada o de qualsevol indret de la badia d'Alcúdia (en aquell temps sense hotels) o de llenya d'ametler, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. El pa o les coques de verdura (amb pebres o amb sardines), les típiques espinagades de sa Pobla amb anguiles, coentes o no, les panades... Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar (casament, naixement d'un fill o filla), servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit).
Dèiem una mica més amunt que l"any de sa neu" agafà els poblers ben proveïts de llenya (material que mai no mancava en el "llenyer"). A part de la gran quantitat de feixos (pi, ametler, bocins d'alzina...) que teníem a les cases, cal recordar que per a combatre el fred també s'empraven alguns altres sistemes (complementaris). Qui no recorda les estufes que funcionaven amb serradís o les restes de la molinada del raïm? Existia igualment (malgrat la possibilitat de molestes emanacions i evident perill per a la salut) el braser de carbó (carbó de llenya, el més comú, o de pedra, que era el que empraven els ferrers). A casa meva, a part del llenyer teníem una d'aquestes útils estufes de serradís... Fred no en patirem, el famós "any de sa neu"! El problema era quan sortíem al carrer, a jugar a fer homenots o a lluitar en la ineludible batalla de bolles de neu amb els amics del carrer. Parlam de tota aquella colla amb calçons curts (ells) i trenes amb llacet (elles), amb la qual vaig passar els millors anys de la meva infantesa poblera. En Joan Retich (amb el pare del qual anava a repàs, a les golfes de casa seva en el meu carrer, el carrer de la Muntanya) era un bon amic. No en parlem de les batalles amb els cosins de Can Verdera (en Miquel Crespí, que després seria famós jugador de futbol, entrenador de vàlua reconeguda). Molts dels noms dels meus enyorats amics poblers s'han esvaït amb el temps... Han passat ja més de quaranta anys! En resten, de dies tan lluminosos (per l'alegria, perquè no anàvem a escola, perquè érem els senyors del carrer), unes fotos mig esgrogueïdes, màgiques per les evocacions que em porten a la memòria. Però el rodet de la vella màquina de retratar (i que el meu oncle José López havia arrossegat pels fronts de batalla de tota la península, quan lluitava en favor de la República) s'acabà abans de poder retratar l'homenot de neu que havíem fet just davant de casa meva. Quina llàstima tot plegat, no poder servar el record d'una "obra mestra" de l'escultura. Hi treballàrem a fons, aquell matí de febrer de l'any 1956. En Joan Grau, el mestre, que ens va veure feinejar emocionats, ens donà certes instruccions imprescindibles: posar-li una bufanda vella pel coll (no fos cosa que es costipàs!), una jaqueta de no se sap quin segle pretèrit, mig arnada, plena de forats. Na Pedrona Crespí ens portà una granera vella, una altra al·lota un bocí de fusta que ens serví de nassot. La meva cosina, Imeria López amb una pala de ferro que manejava com podia, anava enfortint aquell homenot colpejant aquí i allà... Una meravella, l'escultura que bastírem entre tots! Més tard l'haguérem de defensar contra l'enveja de les colles d'al·lots d'altres carrers (els "contraris" del carrer de l'Escola, els que venien a atacar-nos amb bolles procedents d'indrets tan "llunyans" com la plaça Major). Però l'alegria va ser grossa. Pares i mestres (aquell dia no vàrem tenir escola) ens miravem satisfets en veure tanta alegria i animació pels carrers del poble estranyament vestits de blanc, curulls de rialles esponeroses. El mestre Nicolau Socies ens recomanà de no fer-nos mal amb el llançament de les bolles de neu... Però no ens férem mal!
Anys endavant, consultant els meus arxius, la premsa de l'època, no he pogut deixar de constatar com és de trista la notícia que en resta en els diaris (quan hi resta alguna cosa). La premsa de Ciutat de dia 4 de febrer de 1956, sota el títol "Nieve sobre la isla", deia, deixant constància oficial d'aquests fets que relatam (uns dels més importants de la nostra vida!): "En diversos puntos de las cordilleras y costas la nieve ha cubierto por completo el paisaje, y si ayer, mediado el día, el sol logró rasgar el opaco gris nuboso que encapotaba el cielo, hoy la grisácea techumbre ha puesto una luminosidad exótica sobre Mallorca.
'En Manacor la nieve alcanzaba dos palmos y medio que cubrían por completo las calles; en Formentor y Alcudia la nieve alcanzaba los 50 centímetros de grosor".
Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Col·lecció Uialfàs, Ajuntament de sa Pobla, 2002). Pàgs. 189-191.
pobler | 20 Desembre, 2005 07:35 |
21 d'abril de 1968: primer acte públic de protesta contra el franquisme.
En Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l'acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d'explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l'acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera "manifestació" pública contra el feixisme a Mallorca d'ençà la proclamació de l'estat de guerra per l'exèrcit aquell nefast juliol de 1936. Els agents de la Social, els membres del Servei d'Informació de la Guàrdia Civil i els diversos cossos militars entraven i sortien del teatret de la Casa Catalana vermells d'ira i desesperació. Un social molt conegut, per malnom li deien "El Bigotes", fins i tot s'atreví a dir "¡Despejen, despejen la sala!". Ningú no li feia cas. Ningú que no ho hagi viscut pot imaginar ara mateix l'emoció d'aquells moments, la tensió que ens dominava a tots. Jo crec que més d'un s'hagués deixat matar per defensar la llibertat d'expressió! Quan ara veiem la corrupció que ens domina (fuga de milions, comptes corrents a Suïssa, pagament de comissions il.legals, etc, etc); quan constatam l'oportunisme que envolta moltes activitats culturals, els milions que s'embutxaquen els comissaris i assessors al servei d'institucions i partits polítics, no podem deixar de recordar aquella època amb una certa melangia! Aleshores tot es feia per "la causa" (de la llibertat). Ningú no cobrava una pesseta per portar endavant aquelles perilloses activitats culturals. I, ben al contrari, com hem dit més amunt citant un article de Porcel, era un honor per a tothom aportar, segons les teves possibilitats obres (quadres, escultures, etc) o diners per a ajudar a aquelles autèntiques protestes cíviques i populars contra la dictadura.
El punt àlgid d'aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novel.la, quan els agents de la Brigada Social (la policia política del règim) interromperen la conferència que donava l'escriptor Antoni Serra i el detingueren. [...]
Aturada la conferència, obligat el públic a sortir de la Casa Catalana, enmig del carrer, per "no circular" i "provocar aldarulls" foren arrestats Josep M. Llompart, Ginés Quiñonero, Antoni Figueras, Miquel Àngel Femenías i Emili Janer. La Social no volgué emportar-se les dones que havia arrestat a la sortida. Es tractava de na Lieta López, na Francesca Bosch, n'Aina Montaner i una altra dona de la qual no he trobat informació. Com explica l'escriptor Antoni Serra en el seu llibre de memòries Gràcies, no volem flors (vegeu pàg. 43): "De sobte, abans que el jeep es posàs en marxa, l'inspector Ferrà pegà una ullada al cotxe i, desaforat, va ordenar:
- '¡Mujeres, no! ¡Las mujeres abajo!
'I les dones baixaren i foren substituïdes per cinc homes...".
La detenció i la campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més importants de les Illes l'any 1968. S'ha de tenir en compte que aleshores la majoria de partits de l'oposició no existien i els comunistes només podíem fer alguna pintada ocasional demanant la llibertat del nostre poble.
Signaven aquella carta de solidaritat amb els detenguts (exposant-se així a la repressió policíaca): Francisco Candel (escriptor); Llorenç Soler (director de cine); Joan Aguilar (cineasta); Montserrat Camps (estudiant); M. Teresa Cabré; Alfons Carles Comín (escriptor); José Coromines (metge); Manel Costa-Pau (escriptor); Josep Verdura (editor); Mercè Pons; Xavier Fàbregas (escriptor); Jaume Cruspinera (sacerdot); José Pulido (obrer); Laureano Bonet (professor); Josep Serra i Jové; Joan Farnés; Martí Fàbregas (empleat).
La carta molt educada, "civilitzada" a més no poder, va ser ciclostilada i circulà de mà en mà pels reduïts ambients progressistes de l'època. Aquella signatura col.lectiva era una de les primeres experiències d'allò que més endavant seria una pràctica habitual a tot l'Estat. I simplement explicava els fets que s'havien esdevengut el dia 21 de maig de 1968 a la Casa Catalana. Pel seu interès històric crec important reproduir íntegrament aquell document, que conserv en el meu arxiu. Diu així:
"Excel.lentíssim senyor:
'Els sotasignants hem tingut notícia dels fets esdevinguts dia 21 de maig proppassat a l'Aula de Novel.la, a conseqüència dels quals foren arrestats els senyors Antoni Serra, Josep M. Llompart, Ginés Quiñonero, Antoni Figueras, Miquel Àngel Femeníes, Emili Janer, en el curs d'una conferència autoritzada per l'autoritat competent i que va donar l'escriptor senyor Antoni Serra.
'El nom de Mallorca, a través d'aquestes aules, a les quals han participat els membres més representatius de les cultures castellana i catalana, ha aparegut dins la major part dels mitjans d'expressió nacional com a exemple de civisme i de les coses que es poden fer a favor de la cultura.
'Ens demanam si no deu ésser possible, dins una ciutat com la nostra que rep anualment milions de visitants, donar exemple de convivència ciutadana. Creiem que aquesta solament és possible quan hi ha un respecte a la llibertat i integritat de les persones.
Tots nosaltres recordam que aquesta Aula de Novel.la ha estat enguany motiu d'una distinció ciutadana amb ocasió de l'adjudicació del Premi dels Premis 'Ciudad de Palma', convocats per l'Excel.lentíssim Ajuntament de la Ciutat de Mallorca.
'En vista de tot això, els sotasignants volem fer constar, a través d'aquesta lletra col.lectiva, que creuen representativa d'un corrent d'opinió tan respectable com d'altres, llur respectuosa protesta contra uns actes que anaren en contra de la necessària convivència i demanar:
'1) Sobreseïment de qualsevol expedient administratiu que pugui haver estat incoat contra les persones esmentades.
'2) La represa de l'Aula de Novel.la inacabada.
'3) Garanties perquè no es tornin a produir incidències pertorbadores de l'ordre públic com la que va provocar la persona que interrompé la conferència del senyor Serra.
'4) En fi, que siguin estimulats i afavorits qualsevol mena d'actes que tendeixin a envigorir la nostra cultura.
'Ciutat de Mallorca, 24 de maig de 1968".
Els detenguts romangueren molt poc de temps dins comissaria. La poca gent que aleshores es movia per les catacumbes de la clandestinitat antifranquista es mobilitzà a fons per alliberar els "presos". Particularment, detengut en diverses ocasions a ran de les pintades a favor de les vagues d'Astúries a començaments dels seixanta i per l'amnistia dels presos polítics, vaig procurar que la Social no em veiés gaire. Pensava que em vendrien a cercar i vaig fer desaparèixer un caramull de revistes prohibides que tenia amagades per casa. A la Casa Catalana un dels lacais del règim que m'interrogava em pegà una ullada d'assassí que recordaré tota la vida. Com dient-me: "I tu, roig de merda, què fas per aquí? Quan tanquem aquests desgraciats a comissaria ja t'aglapiré. No et preocupis". Estava segur que vendrien a cercar-me: ells, els de la Social o els del Servei d'Informació de la Guàrdia Civil (jo, per als interrogatoris, "depenia" del Servei de la "Benemérita" de la caserna que hi havia al principi del carrer General Riera -just davant l'actual "Torre de Mallorca").
Publicat en la revista L'Estel (1-XI-04)
pobler | 16 Desembre, 2005 09:06 |
"Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble". (Miquel López Crespí)
Sovint l'oportunisme, especialment els d'aquells que usurparen el nom de l'esquerra en temps de la transició, la colla de cínics i menfotistes que s'han enriquit fent feina pel règim, demonitzant les idees de República i socialisme, han provat de denomizar-me dient que "Miquel López Crespí ha col·laborat amb molts de partits". Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva col·laboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB (Organització Comunista Balear), quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fen costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participtar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).
Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de col·lectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.
Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuïnt, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig de l'any 2000, quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.
Per a molta gent, tant d'amics i amigues que conec, la política no és ni serà mai un ofici, una "professió", un refugi que sovint serveix per amagar determinats problemes personals i per a guanyar diners. Nosaltres som ben lluny de tots aquells oportunistes i panxacontents que un dia signen amb un partit, demà amb aquell altre, solament per a seguir encalentint cadiretes i xuclar de les mamelles institucionals.
Potser sigui aquesta l'autèntica causa de l'odi dels cínics contra tots aquells que només tenim el compromís i el deure de seguir els dictats de la nostra consciència.
(18-V-04)
pobler | 13 Desembre, 2005 07:07 |
La gent tenia aquella ciutat dels somnis dividida en "barris", no us pensàssiu. El nostre, el més gran, era format per més de trenta casetes de palla i "teníem" amb nosaltres el famós "Bar Figuera" de madó Maria i l'amo en Jaume. També era "nostre" el "camp de futbol", al costat de la carretera. L'al·lotea de prop del "Bar Figuera" ens consideràvem una mica superiors als que vivien al costat del Gran Canal, prop de la caseta dels Pescadors. Nosaltres ho teníem tot: camp de futbol, "hotel", el cotxe per anar a sa Pobla... fins i tot les dunes de sorra del costat on "vivíem" eren més grans i més altes que les seves! Dit sia de pas, en les batalles entre infants d'aquells estius, la nostra situació "estratègica" era inigualable. En tenir "ocupades" les altures, cap moviment de l'"enemic" (els al·lots de l'altre barri) se'ns escapava. Ells volien venir a jugar al camp de futbol. La lluita anava enfocada que no ho aconseguissin mai. En les batalles eren utilitzats nombrosos munts de copinyes i, no us penseu, increïbles espases de canyes (que s'espanyaven en les primeres topades), arcs i fletxes (sense punta, per no treure cap ull del contrari...).
A vegades signàvem "paus" ocasionals. Per aconseguir el permís per venir a la nostra part ens portaven un meló, alguna síndria, galetes d'Inca (però les que més ens agradaven eren les pobleres, del forn de Can Verdera)... Aleshores, després de signar el "tractat" fumant la "pipa de la pau" (feta per nosaltres mateixos d'una canya, de fang la cassoleta), ens aveníem a jugar un partit. Si entre ells hi havia al·lotes (cap a 1956 ja teníem deu anys) aleshores érem més condescendents i, fins i tot, per a mostrar la superioritat del nostre sector, els dúiem fins a la "catedral" (l'"Hotel" de madó Varela, el "Bar Figuera"), que, a part de tenir tants de productes per als grans, mantenia una petita secció amb regalèsia, caramels, confits, que eren el somni de qualsevol al·loteu).
Eren estranys moments de convivència entre els menuts de "Ses Casetes". Les mares preparaven el "trampó", la paella, els fideus o l'arròs brut mentre nosaltres, amics per poc temps, iniciàvem els primers "festetjos" anant al costat de l'al·lota que més ens agradava. Inicials passejades entre les casetes del "Sanceller", es "Covoner", "Quequeta", Can "Tonió", en "Bujeta", Can "Verdera", en Rettich... Els companys de l'altra barri eren els fills de Can "Malondra", "Català", en "Maceta", "Bisquerra", "Maneguí", "Sabater", "Viva", "Estany", "Miret", "Moreno"... Com he explicat una mica més amunt érem més els fills "Ximbons", "Verderes", "Pelins", "Marrons", "Serres", "Buades", "Campets", "Florits", "Parrils", "Ponys" que no els "Estany", "Porrets", etc, etc.
Però les guerres entre infants es fonien com un bocí de sucre dins l'aigua quan per art de màgia, misteriós encanteri, hi compareixia algun d'aquells resplendents "amors" entre allots. D'amagats de la "pandilla" un "llubiner" (que era dels "nostres") sortia amb una "jaumí" o "síndic" (dels contraris). L'inesperat "amor" esdevenia més fort que el "sagrat deure" (juraments sota els pins de "Ses Casetes") de derrotar i fer front l'"enemic". Algunes d'aquestes relacions juvenils només duraven l'estiu. Altres s'arrossegaven durant anys fins a esdevenir, a l'adolescència, nuvis formals (o marit i muller en algun cas). Per norma general, en arribar el començament de curs, en tornar entrar a l'escola pel setembre, s'esvaïa aquella misteriosa estreta de mans mentre anaves al seu costat a cercar caragolí o a comprar una capsa de llumins a madó Varela.
Ara, quan ja fa segles que "Ses Casetes" de sa Pobla desaparegueren per sempre; quan, apressat, pas amb el cotxe pel costat i veig la invasió de bestials hooligans anglesos o alemanys, gats, llançant-se ampolles de cervesa indiferents a la lluna d'agost que il·luminà els estimats paisatges de la infantesa, constat que ho hem perdut tot (hem venut la nostra terra per unes monedes d'or): em deman on deu ser aquella al·lota amb la qual jugàvem al tobogan en les altes dunes de la infantesa. Margarida era el seu nom (deu viure encara? és casada, ha tengut fills?); però ja no sé si era dels Covoners, Sancellers, Marrons, Pelins, Bujetes, Sabaters o Rocs... El cert és que amb ella anava a pescar al costat del "Mollet dels Anglesos". Excursions, llunyanes, molt llargues (sovint els pares es preocupàvem per la tardança i els trobàvem, inquiets, amb la llesca de pa amb sobrassada damunt la taula, esperant la nostra compareixença) fins a "Sa Paperera" (la fàbrica de paper) o a sa Roca, l'indret on en el segle XIX els anglesos instal·laren una potent màquina de vapor per eixugar l'Albufera... Altres pics no anàvem tan lluny i ens "perdíem" (quan ens podíem amagar dels companys de la colla) al costat del niu de metralladores (prop de Can Jaumí) on, mirant l'impressionant cel blau de l'horabaixa, mentre l'aigua de la Mediterrània ens banyava els peus, acostàvem els llavis -uns segons- envermellint com si ambdós fóssim cireres madures.
Del llibre Temps i gent de sa Pobla. Sa Pobla (Mallorca), Col·lecció Uialfàs, 2002. Pàgs. 175-178.
pobler | 10 Desembre, 2005 08:30 |
És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba.
Són imatges dels cinquanta. L'estiu de 1954 jo tenia vuit anys. Record a la perfecció els preparatius de la família per anar a passar unes setmanes a "Ses Casetes". S'ha de dir que a "Ses Casetes" hi anàvem els poblers més acostats a la pagesia; no hi mancava alguna família benestant, evidentment, però els "rics" tenien xalet a Can Picafort, al Port d'Alcúdia, a Aucanada, sa Marina, Llenaire, el Port de Pollença... "Ses Casetes" eren poblades sobretot per gent treballadora i pagesa. Davall els entelats del "Bar Figuera", a l'horabaixa, s'hi ajuntaven a beure un cafè, una copa de conyac o cassalla, el botiguer, el petit comerciant, el pagès pobler que venia a pegar un cop d'ull als fills (en tenia cura la padrina o el padrí), ja que precisament era a l'estiu quan hi havia més feina a sa marjal. El pagès venia a "Ses Casetes", els diumenges, a fer la paella sota els pins, vora la platja. A la platja encara existia la famosa separació per a homes (a una part) i dones (a l'altra). Ben igual que a l'església de sa Pobla, on la gent anava a missa ben separats. Separats els matrimonis, els fills. Ah! La "moralitat" de l'església catòlica després d'haver beneit com a "croada en defensa de la fe" una guerra civil que costà mig milió de morts! Deia que la gent venia a "Ses Casetes" amb el carro, amb bicicleta (alguns a peu!). Cotxes només hi havia el de l'amo en Jaume del "Bar Figuera" (la "catedral", el lloc més important de Ses Casetes). Un atrotinat automòbil dels anys trenta que anava i venia (sovint quedava aturat per la polsosa carretera que portava de sa Pobla al Gran Canal) portant el correu, la picadura de tabac o les famoses cigarretes "Ideales", la imprescindible "grassiosa", la pinya o el sifó dels nostres dinars i sopars, fil de canya de pescar, llaunes de conserves, arròs, "espicis"... tot el que es podia necessitar en aquella improvisada ciutat estiuenca feta de canyes, sacs, uralita, lona enquitranada i llistons de fusta. Una casa ("caseta") ocasional que només servia per a una temporada i, a diferència dels mureros ("Ses Casetes" de Muro, prop de Can Picafort), les nostres s'havien de fer a cada començament d'estiu.
Aleshores (mitjans dels cinquanta, quan nosaltres encara no havíem fet els deus anys) "Ses Casetes" eren una ciutat immensa (o almanco a nosaltres així ens ho semblava). Malgrat que en els moments de màxima "construcció" només hi solia haver unes cinquanta barraques, el cert és que per als infants era un món inabastable.
Aquell poblat era situat (més ben dit estava encaixonat) prop del pont del Gran Canal, entre la carretera que anava (i encara va) del Port d'Alcúdia a Can Picafort i sa platja. Els seus límits eren ben concrets. Des de la Caseta dels Pescadors i la de la Guàrdia Civil, prop del Canal Gran fins a la caseta d'en Soler a l'altre extrem, s'hi trobaven les prop de cinquanta construccions provisionals de "Ses Casetes". Els dies de festa encara eren moltes més, les efímeres edificacions de canya i sacs. Entre els pins s'hi collocaven envelats (fets només per a un dia o dos), i la família hi romania sota, ben al costat dels carros i les bèsties (el cavall o la somereta, que de tot n'hi havia). No record haver-hi vist mai ponis, però someretes que cavalcàvem a pèl (quan ens deixaven) sí que n'hi havia moltes i eren, indiscutiblement, el mitjà popular de comunicació amb sa Pobla més conegut.
Del llibre Temps i gent de sa Pobla. Sa Pobla (Mallorca), Col·lecció Uialfàs, 2002. Pàgs. 171-173.
pobler | 07 Desembre, 2005 07:22 |
L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La lluita contra mentiders, pamfletaris i sectaris. Defensa de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Per la Independència, la República i el Socialisme.
Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina
A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el meu llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.
Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?
Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".
Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.
No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (6-XII-05)
pobler | 05 Desembre, 2005 08:23 |
La poesia catalana actual. Tres poetes mallorquins.
La memòria del temps històric viscut, la lluita social i política, el compromís nacional, el cinema i els viatges. En resum, aquesta Antologia (1972-2002) permet una primera aproximació a l’obra poètica de Miquel López Crespí a partir de la qual el lector pot accedir als llibres d’origen.
Amb el número 63 de la col·lecció [El Turó] ha aparegut Com un calfred de llum, de Rafel Bordoy (Alcúdia, 1936). Un poeta que ja havia donat a conèixer els poemaris Abans que la veu s’ofegui (1986), Entre l’ocàs i l’aurora (1989), Aimada solitud (1994), Cronologia (1998) i El blau de la distància (2001), a més d’unes traduccions de sonets de Quevedo i de diverses obres d’investigació en la història local de la vila de Santa Margalida, el poble on resideix. Com un calfred de llum (2003) és un poemari sobre el tema de la vivència de la festa al poble, a partir de la commemoració concreta de la processó de Santa Catalina Tomàs. Això no obstant, els seus versos superen el possible localisme i el caràcter anecdòtic a què el tema triat podria conduir. Com indica Antoni Vidal Ferrando al pròleg, Com un calfred de llum permet diverses lectures a diferents nivells. En primer lloc, la festa hi apareix com l’expressió de la vida de la col·lectivitat, en la qual el jo del poeta se sent immers. En aquest sentit, el poemari és una metàfora de la identitat col·lectiva del nostre poble i una reflexió entorn del perill de desaparició que amenaça la nostra cultura. En segon lloc, la festa és la metàfora de la vida humana, de la felicitat i de la caducitat. I, en aquest sentit, el llibre és també una reflexió entorn de la pròpia existència i del perill de la mort que assetja el poeta. Els vint-i-tres poemes que formen Com un calfred de llum ressegueixen els diferents moments de la celebració de la festa i al·ludeixen alguns dels episodis de la vida de Santa Catalina Tomàs. Tanmateix, és un llibre ple de símbols, com la “gerra” o la “pluja”, que expressen els anhels i els temors íntims del poeta i, a la vegada, els perills que, segons ell, amenacen la nostra vida col·lectiva.
De Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946), amb el número 64, la col·lecció “El Turó” ha tret una Antologia (1972-2002) (2003), que recull una selecció de la seva poesia escrita durant els darrers trenta anys. López Crespí és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tots els temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tots els gèneres literaris. La seva dedicació a la literatura ha assolit gairebé la professionalització. Home compromès amb les causes socials més justes i molt vinculat als moviments ideològics de l’esquerra, va realitzar una intensa activitat política durant la clandestinitat i la transició democràtica. Fruit del seu compromís polític, l’obra de López Crespí s’inscriu en el realisme social, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals. Aquesta Antologia (1972-2002) reflecteix la dilatada trajectòria de López Crespí com a poeta, en la qual destaquen els llibres Foc i fum (1983), Diari de la darrera resistència (1987), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2001), etc. Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest escriptor, que com a narrador i novel·lista ha tengut un major ressò. De fet, però, la poesia de López Crespí no ha rebut la difusió i el reconeixement que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast limitat. L’antologia recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents, quatre dels quals encara eren inèdits en el moment d’aparèixer aquesta selecció. Tot i que es tracta d’una antologia, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. La unitat ve donada, en primer lloc, per la coherència formal de l’aplec, que és el resultat de l’herència literària “heterodoxa” (Maragall, Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, etc.) en què l’autor –com explica al seu pròleg– s’ha format. Aquesta llibertat formal troba la seva expressió en l’ús del vers lliure i en un to narratiu, que no cau en la discursivitat que va caracteritzar el realisme històric dels anys 60. També la unitat temàtica contribueix a la sensació que ens trobam davant un llibre que es pot llegir com una obra autònoma, ja que tots els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren uns mateixos temes i motius: la memòria del temps històric viscut, la lluita social i política, el compromís nacional, el cinema i els viatges. En resum, aquesta Antologia (1972-2002) permet una primera aproximació a l’obra poètica de Miquel López Crespí a partir de la qual el lector pot accedir als llibres d’origen.
Molt més que un temple, de Vicenç Calonge i Gustà (Palma, 1954), és un dels poemaris apareguts el 2004 a la col·lecció “El Turó”. Calonge és un home d’una llarga trajectòria relacionada amb la poesia, sobretot amb l’organització de recitals i de muntatges poètics com La poesia de Capaltard i Paisatge amb dona. Ha publicat diversos llibres de versos, entre els quals destaquen: De quan les vaques boges no existien o no ens ho deien... (1999), Joc i colors del viure (2000), Del mar que sóc (2001), L’aigua del temps (2002) i Cant que s’interroga (2002). President i fundador del Centre Cultural Capaltard des de 1991, ha estat també vicepresident a les Illes Balears del Centre Català del Pen Club (1999-2003). És col·laborador habitual de les revistes S’Esclop, Literària i Enki revista i té poemes musicats i enregistrats per Al-Mayurka. Dividit en cinc parts, Molt més que un temple palesa una primera intenció de sintetitzar forma i contingut. Es tracta d’un poemari on l’autor aborda temes diversos –com l’adolescència, la por, l’amor...–, però que són units per les formes mètriques i estròfiques que el poeta ha triat, i pel fet d’estar lligats sota la idea preliminar dels valors simbòlics que Rimbaud donà a les cinc vocals en un dels seus poemes. El to del poemari és vitalista, fins arribar a una certa follia alliberadora. No debades, la forma estròfica triada sovint recorda les dècimes desbaratades de la tradició popular, i amb l’ús de la rima no cerca més que la màgia que produeix la trobada de dos mots aparentment distanciats. El poeta incita el lector a la lluita i a la vida i, sobretot, al treball per vèncer un món ple d’injustícies mitjançant la paraula.
Els seixanta-nou llibres publicats a “El Turó” durant més de trenta anys han convertit aquesta col·lecció en un referent de la poesia a Mallorca, que ha sabut combinar l’edició de llibres d’escriptors ja reconeguts amb l’aposta pels nous valors. Els set llibres apareguts aquests dos darrers anys, dels quals hem parlat suara, són un exemple representatiu d’una línia que defineix la col·lecció i que s’ha mantingut més enllà del temps i de les persones que se n’han fet càrrec. Per tant, “El Turó” és un referent en la nostra literatura i un projecte encara carregat de futur.
Rosselló Bover, Pere. "Els dos últims anys de la col·lecció 'El Turó'". Revista Lluc, núm. 841 (setembre-octubre 2004).
pobler | 02 Desembre, 2005 08:04 |
Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.
Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...
Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.
Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...
L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!
Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).
En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".
Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!
« | Desembre 2005 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |