pobler | 13 Octubre, 2005 18:20 |
Fa uns mesos, quan Jordi López i Nofre Bisbal encara militaven en Els Verds, redactaren, juntament amb Margalida Rosselló un clarificador document titulat "Cruïlla verda" on exposaven amb tota mena de detalls la crisi que ha portat a la fi d'un projecte verd independent a les Illes. Crisi produïda, com escrivien Rosselló, López i Bisbal, per l'enfeudament del grup de Llauger als interessos electoralistes dels seguidors de Llamazares. En el document s'analitzava l'origen de la crisi que ha portat a la desaparició del projecte original dels fundadors del grup verd a les Illes. Els polítics verds hi deien: "La coalició amb EU ha deixat de ser per la via dels fets una coalició entre iguals, tal com es demostra en el dia a dia al grup municipal de Palma. [...] La coalició tampoc ens està permetent, tal com preveia el protocol polític signat, mantenir la nostra personalitat diferenciada perquè els nostres socis de coalició no volen entendre que Els Verds no esgotam la nostra presència pública en l'activitat dels grups institucionals conjunts". Posteriorment el document passava a analitzar tota la sèrie de qüestions que finalment, com s'ha comprovat, ha significat la fi de la independència política del grup verd original, aquell que no tenia res a veure amb els interessos de l'excarrillisme illenc. En el document passat a militants, amics i simpatitzants aquests fundadors del moviment ecologista informen dels problemes d'actuació conjunta que tenen amb els seguidors de Miquel Àngel Llauger i els exdirigents del carrillisme illenc que li donen suport. Hi acusen els partidaris de l'enfeudament a una força política aliena, en aquest cas a Esquerra Unida. Grup que, mitjançant tota una sèrie de tèrboles maniobres, ha aconseguit vampiritzar l'espai verd en benefici dels interessos electoralistes d'uns quants polítics professionals, d'aquells que ja en temps de la transició abandonaren qualsevol principi per tal de fruir dels avantatges que comportava i comporta la gestió del sistema. En el document que hem llegit s'acusa els que han portat Els Verds a una situació d'absoluta supeditació als interessos d'Esquerra Unida de "deslleialtats de tot tipus mai vista en la història d'Els Verds". I quines són aquestes deslleialtats protagonitzades pels que han lliurat el grup ecologista a EU? El document que tenim a les mans és prou clar al respecte: "Aquestes deslleialtats inclouen el recurs a la intoxicació mediàtica i a la propagació de falsedats per desacreditar l'adversari, les actuacions públiques al marge dels mecanismes democràtics de presa de decisions... I més darrerament hem assistit a l'intent d'alteració de la voluntat d'Els Verds mitjançant una campanya orquestrada d'afiliació col·lectiva amb la clara intenció de condicionar el resultat del Congrés extraordinari; ja que és del tot insòlit que persones que acaben de sol·licitar l'afiliació a una organització política demanin als pocs dies un congrés extraordinari".
També s'hi analitza l'intent actual de la mateixa Izquierda Unida estatal per apropiar-se de l'herència verda de tots els grups ecologistes de les diverses nacions i aconseguir aquesta nova "denominació d'origen", una "Izquierda Verde" que dissimuli les dècades de pactes, traïdes i claudicacions davant els poders fàctics i el franquisme reciclat per part del PCE. I és precisament contra aquesta burda maniobra mancada de principis, eminentment electoralista, contra el que es revolta el document signat per Margalida Rosselló, Jordi López i Nofre Bisbal quan afirmen: "Davant els intents d'Esquerra Unida d'apropiació del nostre espai; o més que de l'espai verd, directament del 'segell' verd; la convivència política amb els qui defensen acotar el cap i acceptar un paper de comparsa en aquesta refundació cosmètica d'EU ja no és possible".
El final d'aquesta història ja és prou conegut. En el congrés extraordinari que convocaren els partidaris de la supeditació a EU, aquests, els seguidors de Llauger, guanyaren per un vot de diferència als fundadors d'Els Verds. El resultat de l'operació també és ben sabut: crisi de militància en Els Verds, abandonaments massius, dimissions de dirigents i regidors del grup ecologista que no volen restar fermats a EU. I, més recentment, consolidació d'una nova organització però d'antiga tradició de lluita ecologista, l'Assemblea Verda, que vol reconstruir el moviment des de la base. Potser algú imaginava que la fi d'Els Verds era cosa feta i que, amb l'absorció del nom per un vot de diferència, desapareixeria una llarga tradició de lluita i combat en defensa dels nostres minvats recursos naturals i del nostre territori. Era prou evident que la constant destrucció del territori per part de la dreta especulativa que patim no podia quedar sense resposta. I la gent que entén la política no com un ofici sinó com un servei a la societat ha sabut reaccionar a temps. La constitució de nombroses plataformes de lluita contra l'especulació, la consolidació de l'Assemblea Verda, així ho demostren.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (5-X-05)
pobler | 13 Octubre, 2005 10:11 |
L'antifranquisme cultural en els anys setanta.
La premsa informa aquestes dies de la deseparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.
En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.
Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.
Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.
Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.
A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.
Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.
Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.
« | Octubre 2005 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
31 |