Administrar

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - (vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

pobler | 10 Agost, 2020 14:19 | facebook.com

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - (vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Un univers kafkià


Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats. (Miquel López Crespí)


El relat de les presons patides després de la derrota republicana era molt semblant al que ens explicava Salvador Trias: els dies d´angoixa en el port d´Alacant, esperant uns vaixells que mai no arribarien, la prepotència dels italians que els havien fet presoners; les rialles, a l´entrada del port, dels falangistes fent el gest de tallar els cap als internats en aquella presó sense parets; la marxa, amb les baionetes dels soldats a l´esquena, cap el camp de concentració de Los Almendros; l´enviament, amb un grup de més de cent presoners a fer carreteres a Mallorca... i, oh miracle!, les inesperades relacions amb la meva mare, una filla de Can Verdera, neboda del batle de sa Pobla i cap d´Unión Patriótica, el partit del general Miguel Primo de Rivera, cosa que li salvà la vida.

Ho sabia pel pare i per l´oncle. Els dies tancats al port d´Alacant foren d´un pànic especial. Envoltats per les tropes franquistes, sense menjar, sense saber quina sort vendria. Alguns, desesperats, es suïcidaven d´un tret al cap, i els que no tenien armes, pujant a un fanal i llançant-se daltabaix. No era tant la por a la mort, a acabar davant una paret, com a les tortures dels falangistes. Se sabia que els vencedors anaven cercant antics dirigents polítics i sindicals, comandaments de l´exèrcit republicà, gent destacada en el sosteniment de les cooperatives i fàbriques col·lectivitzades, comissaris, periodistes... Era difícil escapar a la meticulosa triadella de feixistes i militars. Se sabia exactament el que havia passat a la zona franquista, quin havia estat el destí de persones semblants... per això mateix els trets al cap en el port, els que s´obrien les venes amb les navalles d´afaitar, aquells que es llançaven al mar sense saber nedar... Tot era preferible abans que caure en mans d´aquella colla d´assedegats de sang.

Sovint ho pensava a classe, just en l´instant que el professor de llatí escrivia amb guix a la pissarra un fragment de la Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar.

Què hauria estat d´un presoner republicà a la Mallorca dels anys quaranta sense el suport d´una de les hereves de Can Verdera? Alguns sobrevisqueren a la tràgica maror dels camps de concentració. D´altres no pogueren resistir el pes de la derrota, la prepotència dels militars, els treballs forçats de sol a sol, el mal menjar.

Un dia vaig demanar a la mare com havia conegut el pare. Em contestà amatent:

--Havia anat amb el teu padrí a cercar algues a la platja d’Alcúdia, com era costum entre els pagesos del poble d'ençà generacions. Jo era la filla estimada, i sempre em volia vora seu.

Va ser el dia que vaig veure per primera vegada el que seria el meu home, dibuixant sota la pineda. Pintava vigilat pel comandant del camp d´internament. Li havien comanat una marina. Feinejava amb els colors, tranquil·lament, com si tengués la vida pel davant, per deixar constància de les impressions que li produïa la mar, l´horabaixa, els mil matisos que el lent navegar dels núvols per la immensitat del blau li produïa a la retina. La meva relació amb ell va començar des de l´instant en què ens miràrem als ulls, des de la primera llambregada. Setmanes més endavant em digué que s’havia fixat en mi el dia que arribaren a l’estació.

--Li vaig confessar que no ho recordava.

--Sí que havia ullat aquella corrua de presoners, drets sota l’inclement sol d’agost, asseguts sota els pins de l´estació, esperant l´hora de continuar la marxa cap al camp de treball. Era una imatge acostumada; ja no hi paràvem esment. Des dels començaments de la guerra, amb la conquesta d’Astúries per les tropes de Franco, havien anat arribant al poble diversos contingents de presoners republicans. Ell recordava que jo anava en bicicleta, els cabells lliurats al vent, cantant una cançó. Sempre em deia, somrient, que, per a ell, va ser com ensopegar amb una visió del paradís, un ocult món ple de caminois i màgiques dreceres que calia descobrir.

--Tenc ben presents les paraules que em digué:

--Quan et vaig veure avançar, decidida, pels carrers polsosos del poble en aquell matí sense esperança, tot mudà en el meu interior. Et veia com si fossis una estrella brillantíssima, perduda en la distància infinita de l’espai. Una claror que, malgrat els milions d´anys-llum que ens separaven, il·luminava la tenebror, fent estelles el neguit. Pensava que un presoner republicà no podria apropar-se mai a una dona del poble. Encara no sabia que els bascos s’havien integrat plenament en la vida quotidiana de la població. Tampoc no sabia, ni podia endevinar, res del tarannà obert de pagesos i menestrals. Nosaltres procedíem de les clavegueres de les presons madrilenyes, de les cel·les des d´on esperàvem que els carcellers pronunciassin els nostres noms per portar-nos a l´escorxador. Què tenien a veure els gèlids camps de treball de Sòria i Pamplona amb els llocs d´internament de les Illes? Encara tenia en ment l´hivern anterior, arraulits a les pobres cabanes de palla, provant d’encalentir-nos una mica les mans abans de sortir novament a la neu per continuar treballant en la construcció de les vies del tren. Sí, et tenc present com un raig de llum rompent les tenebres. Mallorca seria, finalment, la taula de salvació on ens podríem aferrar els nàufrags?

--Era el primer cop en ma vida que un home parava esment en la meva persona sense que la seva ullada denotàs una luxúria desfermada o una simple valoració econòmica de les possibilitats d’augment de patrimoni que significava el casament amb una hereva de Can Verdera. Ho reconec. Estava cansada dels jovençans que només cercaven una dona per fer feina als horts i que tengués fills abastament per a portar més gent al tall, segar el blat o treure patates amb els gavilans. Al poble, la riquesa consistia no solament en la quantitat d’horts que hom tenia en propietat, sinó també, i això era molt important, en el nombre de fills de què cada família disposava per atendre les necessitats de la casa.

--Ho sabia d’ençà la infantesa.

--La teva posició, saber qui ets, si et tenen respecte o no, s’aprèn de forma instintiva, com el simple fet de respirar.

--De nina havia vist com els pagesos pobres, els que depenien d´un jornal, es llevaven el capell quan el pare passava a la vora. Aquells que només tenien les mans, la seva suor per a provar de sobreviure, acotaven el cap en topar-se amb un dels senyors que et podia contractar a l´hora de recollir l’anyada o fer de missatge. No solament existia, ferm, poderós, aquest respecte envers els rics. Hi havia por. Por de la misèria, de la marginació, de no tenir feina. Por de l´emigració, d´haver de deixar el poble, els amics i familiars, la teva terra, els paisatges coneguts. Ho veies en el rostre, en els gests dels jornalers, en la manera de moure les mans quan parlaven amb qui tenia poder per contractar-los. Viure amb temor, amb por de tot, de quedar malament, de dir cap paraula que disgustàs l´amo o la madona i ja no et volguessin llogar mai més. En un poble on tots ens coneixíem, que un jornaler tengués mala anomenada era la perdició d’una família. En el casino, els propietaris comentaven qui servia o qui no rendia abastament, qui no anava a missa o era d´un sindicat. Era així de senzill i alhora tràgic, restar marcat per sempre. En la meva adolescència vaig veure nombroses famílies amb el saquet a l’esquena anant cap a l’estació per mirar de trobar sort a Ciutat, a França, a l’Argentina. Eren els que sabien que mai no trobarien un jornal al poble. Una paraula mal pronunciada davant el senyor? L’home que no anava a missa? Vés a saber! Les excuses per no donar feina eren diverses i, sovint, inexplicables. Bastava que un jornaler s’hagués estorbat una mica fent la cigarreta. O que la madona trobàs que, mentre segava, anava a beure massa vegades a la gerra de sota la figuera. Qualsevol excusa servia per no contractar-lo mai més. I si no tenies terra... quina altra sortida hi havia que no fos l’emigració a Ciutat o a l’estranger?

De la història familiar em restà per sempre a la memòria un fet remarcable: saber que la llista dels milers i milers d´assassinats era provisional i que, un dia, s´hauria d´ampliar fins a l´infinit amb la relació dels que moriren de tristor per la derrota, dels morts de fam, per la feina esclava de la postguerra, per mil malalties que segaven vides amb més eficàcia que les metralladores dels botxins.

Però aquest ja és un altre capítol.


El cervell organitzatiu del grup Nova Mallorca era Sebastià Terrades, un cataliner nét d´un pescador que va arriscar la vida en nombroses ocasions portant perseguits fins a Menorca.

El descobriren quan tornava d´un viatge i, jutjat per un tribunal militar, fou condemnat a mort. Posteriorment la pena li fou commutada per trenta anys de presó. En va fer nou. Però mai pogueren vèncer el seu esperit alegre i divertit. El vaig arribar a conèixer, vell i rabassut, encenent la seva pipa de fang a la caseta de Santa Catalina, i mai ningú no hauria pogut imaginar els sofriments que havia patit en el passat.

D´on tragué la força per resistir? Imagín que com el meu pare, com els familiars dels altres membres de la colla, era la consciència d´haver lluitat per una causa justa els que els mantenia dempeus en les més ferotges circumstàncies.

Ho sabia per l´oncle. Havien vist tant de dolor pels pobles i ciutats d´aquella Espanya en guerra! Els supervivents, els condemnats a anys de presó i treballs forçats, vivien en la convicció que, sense cap mena de dubte, tornarien fer el que havien fet. Eren homes i dones formats en els ateneus populars dels anys trenta, en la lectura dels clàssics del pensament socialista i anarquista, amb fermes conviccions, decidits a lliurar la vida a la causa si era necessari.

Sebastià Terrades era un organitzador especial. Coneixia a fons els horaris, les parades de tots els autobusos de ciutat. Era el primer a assabentar-se d´una obra nova, d´on es trobava una paret extraradial per anar-hi a fer pintades. I l´únic també que, malgrat la dèria que ens dominava, trobava temps per a estudiar i treure bones notes.

Com ho feia? Mai no sabérem d´on treia aquella capacitat innata per a concentrar-se en tantes coses alhora. Un do especial? Li teníem enveja. Una enveja sana, però enveja al cap i a la fi.

Era un assenyat especialista a escodrinyar la cartellera dels cines de ciutat. Sabia a la perfecció la pel·lícula que ens convenia anar a veure, el film que podia significar una aportació a la nostra formació humana. Va ser el que ens va descobrir les estrenes de les pel·lícules de Bergman, Berlanga, Fellini i Orson Wells a la Sala Augusta, el Líric, l´Astoria o el Born.

Una tarda ens obligà quasi per la força a anar a veure Espàrtac, de Kubrick. Després, en el pati, o en alguna trobada de dissabte a casa d´algun de nosaltres, ens feia analitzar punt per punt les troballes revolucionàries que hi havia en el film. L´efecte d´aquells descobriments ha estat perdurable a través d´aquestes dècades. Com un cec que, inesperadament, després d´una miraculosa operació, veu la claror, un nou univers.

Ens demanàvem com era possible que la dictadura hagués permès la projecció del film. Aquella revolta dels esclaus ens emocionava fins a límits increïbles. La lluita per la Llibertat a la pantalla, en aquella Palma dels anys seixanta! Que fàcil era identificar la revolta amb la resistència republicana del trenta-sis! Les unitats militars formades pels esclaus alliberats lluitant contra Cras, representant del poder de Roma! Res de diferent de com imaginàvem la lluita dels nostres pares contra el franquisme. I la derrota final d´Espàrtac a mans de César no era ben semblant a la dels republicans davant la Legión, els moros, italians i alemanys? Tots els rebels crucificats! I nosaltres vèiem el film a la sala Augusta, justament un indret on feia dècades havia existit el magatzem de Can Mir, el lloc on tancaven els antifeixistes mallorquins abans de portar-los al cementiri de Palma on eren executats.

Què tenien a veure les ensucrades pel·lícules pagades per la dictadura amb els films que ens feia veure Sebastià Terrades? Com comparar les insuportables espanyolades plenes de Joselitos, Marisols i Saras Montiels amb la creativitat gegantina d´una pel·lícula de Bergman i Fellini. No res a veure entre el missatge falangista de Raza i La font de la donzella.

Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares), ens anam empassolant --sense creure en el que ens mostren-- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei d´interessos tan tèrbols: la mistificació històrica, la mentida més barroera. El "meu" heroi no podia ser mai la mena d´estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el pare i els oncles. Malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim.

Menció a part mereixeria un film --igualment de propaganda-- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyolada" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes filipines dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i Espanya fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen sense voler deixar les armes. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment. Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.

Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".

Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis dels sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits discursos gens amagats dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona...

L´any 1962 s´estrenava en el Teatre Balear de Palma El Procés, d´Orson Welles, basada en la novel·la de Kafka del mateix títol. En Sebastià ens ho havia advertit de bon matí, al pati. “Demà dissabte, toca anar al Balear. Ja ho sabeu. Hi fan El Procés. És una pel·lícula bàsica, no hi podeu faltar!”.

A la primera sessió, cap a les tres de l´horabaixa, el cine era quasi buit. Nosaltres quatre, Nova Mallorca en ple, al bell mig de la sala, esperant l´inici de la projecció. Al nostre darrere, unes quantes parelles que només havien pagat l´entrada per a poder besar-se a les fosques, sense que els importàs el film que s´havia de projectar. Al davant una parella de vells, possiblement estrangers pel tipus de vestimenta que portaven. Ningú més. Al fons, rere les cortines, l´acomodador parlant amb la venedora de cacauets, protestant segurament per la manca de públic i de propines que tot plegat comportava.

El film ens obria l´esperit a noves experiències i percepcions. De seguida ens submergírem en la fondària kafkiana de les imatges que ens oferia Welles. Les magistrals interpretacions d´Anthony Perkins, el mateix Orson Welles, una nova Rommy Schneider que no tenia res a veure amb l´ensucrada Sissí, emperadriu que havíem vist a la infantesa, ens tenien corpresos. La injustícia de les persecucions contra el protagonista, l´absurd univers que Anthony Perkins havia de travessar per tal de trobar una espurna de justícia i veritat, ens evocava les respectives odissees familiars.

Era l´inicial descobriment d´un autor, Franz Kafka, magistralment portat al cine per Welles. A partir d´aquell dia anàvem a cercar llibres de Kafka per totes les llibreries de Palma. I era difícil trobar-ne cap! Encara no s´havia posat de moda La Metamorfosi, que anys després editaria Alianza Editorial i seria recomanada per tots els professors de literatura de l´Estat espanyol. Però ara els havíem de comanar als llibreters coneguts de ciutat. Ens seduïa l´univers barroc de l´escriptor germanotxec. Tots ens sentíem com el personatge del film, el protagonista de la novel·la: persones perdudes, perseguides per l´engranatge ferotge de la dictadura. Ens sabíem abandonats, sense poder fer res per assolir la nostra llibertat. Per això ens identificàvem amb el món angoixós del senyor K, els laberints de la Llei, l´aparició inesperada de la policia en qualsevol moment, els indrets que no tenien cap sortida. Encara no sabíem emprar la paraula “kafkià”, però sentíem en la pell que aquell món que ens descrivia era el nostre, sense cap mena de dubte.

A la fi ensopegàvem amb un tipus de pel·lícules que no tenien res a veure amb el que ens oferia el cine oficial. Amb Welles, Buñuel, Fellini i Bergman (era el temps de les estrenes de Maduixes silvestres, L´estiu amb Monika, El setè segell, La font de la donzella...) començàvem a conèixer el que era el cine autèntic, el camí cap al coneixement i la bellesa.

Aquell dia en sortir del Balear diluviava. Restàvem a l´aguait que cessàs la ruixada. Vèiem passar la gent talment visquéssim enmig d´un somni. Fosquejava. La gent anava apressada, amb temor de xopar-se. Mirava els fars dels cotxes. La llum dels vehicles permetia copsar la força de l´aigua que queia inclement damunt la ciutat.

Ens costà una bona estona recuperar-nos, tornar a la realitat. Malgrat la meva manca de formació cinematogràfica, em vaig adonar que el film marcaria per sempre el que em restàs de vida. En aquelles imatges sentia, com un punyal que em penetràs dins la carn, tota l´absurditat de la vida. Em servia, de forma inconscient, per racionalitzar la bogeria que havia fet malbé l´existència dels pares.

Ens acomiadàrem en silenci, sense dir ni una paraula. La processó covava per dins i, més de mig segle després del que record, la força del film resplendeix dins el meu esperit amb la mateixa lluminositat d´aquell dia.


De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany, Francesc de B. Moll... en el record

pobler | 09 Agost, 2020 14:48 | facebook.com

Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany, Francesc de B. Moll... en el record


Els consells personals d’escriptors de la vàlua de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i no en parlem, de la influència de Francesc de B. Moll damunt tots nosaltres, són molt importants. Amb Blai Bonet no vaig tenir mai l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, però el poder parlar de literatura, de política, de tots els aspectes que interessaven uns joves escriptors de vint anys amb autors com Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany i Francesc de B. Moll ens obrien les portes de la percepció a mil qüestions tan sols intuïdes. (Miquel López Crespí)


Mallorca i la poesia



La publicació de l’ antologia de poemes Naufragis lents (El Tall Editorial), en la col·lecció “La Sínia del Tall”, que dirigeix Jaume Pomar, m’ha fet reflexionar novament en aquestes quatre dècades de conreu de la poesia, de demanar-me sobre l’origen de la majoria de treballs que surten en aquest llibre; m’ha duit a provar d’esbrinar, després de tants d’anys, algunes de les intencions dels poemes, situacions personals i col·lectives que feren possible els diversos llibres que he anat publicant en aquests quasi quaranta anys de conreu de la poesia.

Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destroça i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i, en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui en diu ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed.

Aquests dies, repassant les proves que m’ha fet arribar l’editor d’El Tall, l’amic Josep Juan Vidal, tornant a llegir molts dels poemes de Naufragis lents, m’adon del molt que devem a tots aquells poetes que ens alletaren a l’adolescència i a la joventut. Ho he dit en nombrosos articles: sempre he treballat la poesia dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina. Cal dir que, malgrat això, sí que admiràvem alguns poemes bàsics de Miquel Costa i Llobera però, i basta llegir el poemari que ha publicat El Tall, el que ens delia era submergir-nos en la fondària dels versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart.

És el moment de demanar quin són els trets essencials que omplen i donen contingut a les pàgines de Naufragis lents. Pens que la majoria de poemes evoca l’immisericorde pas del temps i que molt d’ells són un cant lúcid i nostàlgic al passat, als moments bells i dolorosos que s’han esvanit, tant de la vida del poeta com del col·lectiu, la pàtria, colonitzada i esquarterada per França i Espanya i a la qual pertany l’escriptor. Particularment no en sabria fer una triadella entre poemaris “civils”, de reflexió damunt els problemes col·lectius que ens condicionen com aquells altres, més “subjectius”, que diria un especialista de la postmodernitat, els que semblen reflectir el món més “personal” del poeta. Bastarà llegir el poemari que acaba de publicat El Tall per copsar com l’univers poètic de l’autor funciona com un tot unificat, sense separació posible entre diferents temàtiques. Potser alguna vegada he dedicat algun poemari a aspectes concrets dels meus records, com el record del cinema. Així mateix, malgrat sigui un llibre “amb dedicació exclusiva” a una qüestió –el cinema-, el cert és que tots els fantasmes del poeta compareixen, talment uns intangibles fantasmes –la infantesa, el record del poble, la memòria de la guerra la derrota dels pares, la lluita antifeixista, l’amor, la influència dels llibres que hem llegit, la presència de la Mort- que no poden separar-se mai del component primigeni de la matèria amb la qual el poeta basteix la seva obra.

Com a la majoria del meu poemaris i, crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix dins l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la meva poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, els anys de la resistència antifranquista, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric fan que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes.

En el poemari Naufragis lents que acaba d’editar El Tall hi ha, en definitiva, el resum de moltes de les influències que han condicionat i condicionen la nostra forma d’escriure. Sovint, les influències literàries i polítiques de la joventut i l’adolescència són les que marquen el futur de l’escriptor. Quan a mitjans dels anys seixanta començam a escriure, ja havíem llegit El somni encetat (1943), de Miquel Dolç; La bona terra (1948), de Llorenç Moyà; Terra i somni (1948), de Marià Villangómez; Quatre poemes de Setmana Santa (1950), de Blai Bonet; L’hora verda (1952), de Jaume Vidal Alcover i Poemes de Mondragó (1961), de Josep M. Llompart, que el mateix Llompart em regalà en aquells anys que ara rememor. Cal dir que també va ser important per a nosaltres, per a “la generació literària dels 70”, els contactes directes i personals que ens influiran de forma decisiva. Ja no es tracta solament de llegir els llibres abans esmentats.

Els consells personals d’escriptors de la vàlua de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i no en parlem, de la influència de Francesc de B. Moll damunt tots nosaltres, són molt importants. Amb Blai Bonet no vaig tenir mai l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, però el poder parlar de literatura, de política, de tots els aspectes que interessaven uns joves escriptors de vint anys amb autors com Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany i Francesc de B. Moll ens obrien les portes de la percepció a mil qüestions tan sols intuïdes.

Però malgrat les influències dels mestres era qüestió de trobar camins personals, nous, que servissin per reflectir el món personal i intransferible de l’escriptor. Els clàssics més llunyans, i ara pens en Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, Roiç de Corella, Miquel Costa i Llobera, Guerau de Liost... o El Llibre dels Fets del rei En Jaume!, ens servien per saber d’on procedíem, quines eren les fondes arrels que sostenien i donaven sentit a la nostra cultura.

(12-VIII-08)

Miquel López Crespí

D’UTOPIES I DE PARADISSOS PERDUTS: NAUFRAGIS LENTS (El Tall Editorial)


Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)


Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas d’aquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però l’amistat i el respecte que sent envers l’escriptor m’impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.

Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de l’estil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d’experiències, inscrites en els signes d’un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres d’una època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts d’aquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.

Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d’un capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors d’un altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. D’aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l’esperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible l’ideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove d’aleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.

Tota l’obra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d’inscriure’s en una tradició antiformalista i heterodoxa –sota el mestratge d’autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover–, com per la recerca d’una llibertat formal que troba la seva forma natural d’expressió en l’ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D’aquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat d’imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.

En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius d’origen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i l’experiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys d’infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.

En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer d’un home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix –és a dir, reviu– un món passat i ens en fa espectadors.

Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara l’han precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla, els seus escriptors i el cine

pobler | 08 Agost, 2020 13:34 | facebook.com

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)


CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


Per Mateu Morro, historiador


Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.



El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.


El segle del cinema


El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.


Evocació del cinema de poble


Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.


Una finestra al món en temps de tenebror


Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.


El cinema de la dictadura


Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.


El cinema crític


Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els nou rics - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

pobler | 07 Agost, 2020 21:18 | facebook.com

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els nou rics - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial) -


El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites. (Miquel López Crespí)


Aquest beuratge té propietats desconegudes. No solament et fa avançar cap al futur sinó que muda realitat del que t´envolta. El paisatge, els rostres de les persones, tot pren uns colors inimaginables. L´interior del tren que ens porta a Palma és d´un refulgent color blau que em recorda el matísos de la mar certs dies a Can Picafort. Les persones que han pujat a Inca caminen de forma lenta, com si l´escena que estic veient no hagués d´aturar mai. La veu de la padrina m´arriba des d´una llunyana distància, talment em parlàs des de la fondària d´un pou molt profund. Per uns moments pens si he fet bé bevent l´estranya metzina. Podia ser que el tren desviàs la seva direcció i enlloc d´anar a Ciutat es perdés per les senderes de l´immens avenc del temps.

El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites.

El revisor, amb dos àngels jugares a cada costat que ens fan jupiris és al meu davant i demana els bitllets a la padrina. Els travessa amb una maquineta especial. Em fa mal a les mans. Com si enlloc de travessar el cartró m´hagués foradat a mi. La sang em regalima i taca el terra. Una sang d´un roig intens enmig de la claror metàl·lica del vagó. Instintivament em trec el mocador de la butxaca i prov d´aturar el líquid vital que continua rajant. La padrina em fa tres vegades la creu damunt la ferida que m´ha fet el revisor i la sang deja de rajar.

Em deman en quina aventura m´he estraviat. Dubt si encara som viu o, simplement, estic redactant la història d´uns joves dels anys seixanta en el meu bloc de notes. Confondrre la realitat amb la fantasia? I si res del que he explicat fins ara fos veritat? Però conec el paisatge. Guaitant per la finestra puc veure el cel encés. Les forces desembarcades a Alcúdia per l´Emperador Carles I entren a matadegolla a Pollença, sa Pobla i Muro. Des del vagó en marxa es dintingueixen incendis, esgléssies que cremen amb centenars de persones en el seu interior. Els crits de les dones i els infants em penetren dins el cervell i em fan mossegar la llengua. No hauria d´estar avançant cap el futur? Per quins motius el viatge retrocedeix inesperadament? Em vol indicar l´origen de tot plegat, que recordi els familiars morts pels mercenaris de l´Emperador?

Havíem sortit d´Inca amb una brusquina insistent. Però ara és de nit i en el cel distingesc tres llunes roges. Estels de bruixes cridaneres passen volant prop d ela finestra i ens llancen ramells de flors negres. Un dels ramell entra dins el vagó i quan la padrina la va a agafar hi surten dues serps grogues. Hi ha dones que xisclen i pugen dalt dels seients. Un home amb una fitora prova de matar-les. Quan ja sembla que no poden fugir els hi surten ales de ratapinyada i surten volant llançant uns crits molts semblants als humans, com si fossin persones condemnades per un bruixot a restar per a tota l´etermnitat presoners dins el seu terrible captiveri.

El tren avança xisclant enmig del núvols i veig com els anys passen a una velocitat tan inusitada que m´impedeix copsar en quina època em trob. Els avions aterren un rere l´altre a l´aeroport. La pista es va bastir damunt un antic poblat talaiòtic: Son Oms. Asfalt damunt la nostra història. Per les carreteres, llargues cues de camions porten ciment a totes les platges i cales de les Illes. Encimentar! Reialment dels maons i les grues. Els pagesos deixen el camp i ballen jotes i boleros al costat d´inmenses paelles farcides de bocins de pollastre i gambes. Els propietaris de bars, restaurant i botigues de souvenirs ofereixen herbes dolces i moscatel als turistes que pugen i baixen dels autocars. Per Algaida, el Dimoni fa jutipiris a un estel d´estrangeres en bikini. Qui podia haver imaginat canvis tan sobtats només fa uns anys? Els pobles eren pobres, exceptuant aquells que tenien molta d´aigua a l´abast per poder-hi sembrar. Qui podia estudiar aleshores? Quatre fills de rics. Els altres eren condemnats a patir l´esclavatge dels senyors o marxar a l´estranger, a la recerca d´un pervindre millor.

Sorgia, a velocitat vertiginosa, una nova classe de nou rics sense cap mena d´escrúpols a l´hora de destruir recursos i territori. Res era sagrat per a aquesta gent que, de les espardenyes i les quatre figueres a l´hort, passava a administrar els hotels que s´aixecaven a les cales i platges més belles de les Illes. No sabien ni volien conèixer res de la nostra història. Només tenien el número del compte corrent i els guanys econòmics dins del cap. Destruïen tot el que trobaven a l´abast. Es vanaven d´enderrocar cases antigues aixecades en temps del rei Jaume II. Ciutat i pobles eren devastats per la força bestial de centenars d´excavadores. La dinamita feia volar les muntanyes per a obtenir grava per als fonaments dels xalets i hotels gegantins. Els horts amb les sínies del temps dels àrabs esdevenien polígons industrials on s´acaramullaven més màquines, material de construcció, totxos, els més diversos tipus de ciment, rajoles, marbres provinents de tot el món per a bastir centenars i centenars de piscines, sales de festes on la música cridanera de mil improvisats conjunts barroers apagaven el ressò de l´antiga música popular.

La incultura de la majoria d´empresaris enriquits amb el turisme la vaig conèixer de primera mà en entrar a fer feina a la llibreria. Semblava que visitar un local amb llibres els atemoria. Compareixien caminant a poc a poc, mirant a dreta i esquerra, com si devallassin a un pou sense fons, un indret on podien ser engolits per forces obscures i desconegudes. Miraven els prestatges amb por. Vés a saber si pensaven que els llibres podien ser perillosos habitants d´un terrífic univers, pobladors de móns ignots que havien vengut a la terra per convertir els rics en estàtues de sal.

En veure’ls guaitar per la porta ja sabíem a què venien. Sempre el mateix, amb idèntiques paraules, assenyalant els volums de llom daurat, que eren els únics que els cridaven l’atenció.

Volien decorar el menjador i algú els havia insinuat que una casa sense llibres estava ben vista. Aficionats a les pel·lícules americanes més dolentes, sabien que era normal l´existència de prestatgeries amb llibres a les cases de metges i advocats, d´empresaris i sacerdots. Anaven al cine per a estudiar com ser iguals que els multimilionaris dels Estats Units. Es delien per les piscines, els cotxes que veien a la pantalla. Maldaven per convertir l´hort dels pares que havien encimentat en un xalet de tres pisos, en una pista de tennis i, si tenien el terreny adient, en un camp de golf on poder practicar els esports que veien en films que no requerien gaire esforç mental.

Amb el temps, amb el constant augment del nombre de turistes que cada estiu ocupaven fins el racó més amagat de Mallorca, la manca de cultura dels especuladors augmentà fins a límits inconcebibles. Quan obrien la porta del negoci ja sabies que, en realitat, no volien cap novetat, cap novel·la recomanada a les nostres pàgines literàries o de moda en aquell moment. No tenien ni la més remota idea del que era una obra apta per a la lectura, útil per a submergir-se en un món d´il·lusió i fantasia. Tampoc no els interessava la ciència-ficció, les novel·les de policies i gàngsters. Podien gastar qualsevol fortuna adquirint el maderam més car i exòtic, en marbres de Carrara, grifoneria especial, quadres dels pintors de moda, cuines importades d’Itàlia... tot els anava bé manco els llibres!

Compareixien cercant falsos volums, capsetes de cartró imitació d’un llibre. Ens exigien que el llom fos “decoratiu”, dels colors més diversos. Ens mostraven fotografies del terra, dels mobles del menjador, de la pintura de les parets. Volien que els volums d’imitació tenguessin idèntiques tonalitats que els mobles, les bigues de caoba, l´arrambador de l´escala, el sofà importat de París o Milà.

Era una feinada explicar-los que només teníem llibres de veritat, no imitacions de cartró amb els títols d´una fictícia novel·la i l’autor gravats amb lletres daurades a la coberta.

Marxaven amb un evident posat de frustració. No entenien el que passava. No disposar de llibres d’imitació per omplir els prestatges del xalet! Crec que tampoc podien comprendre com era possible que hi hagués mallorquins que es dedicassin a un negoci que imaginaven estrany i ruïnós. Un tipus de feina per a gent sospitosa, per a persones que, possiblement, haurien d’estar a un manicomi i no en un local del centre de Palma, a un indret que, dedicat a vendre sabates, joies, roba per als turistes i souvenirs seria més rendible.

El nostre món s´incendiava, esclatava en mil direccions, esdevenint centra. D´on sorgia la necessitat psicòtica d´endevinar quin seria el nostre futur si ja havia estat esborrat dels mapes? Què restava de les cançons de recollir olives, de batre, de llaurar la terra dels avantpassats? Quin sentit tenia el beure beuratges misteriosos, voler aprofundir en el què serà de nosaltres?

La padrina resta preocupada. Em posa bé l´abric, em toca el front per a comprovar si m´ha tornat la febre. Però davant els meus ulls l´incendi es fa més gran. Les flames de l´exterior pugnen per penetrar en el vagó. El revisor s´ha aturat novament al davant i m´amenaça amb la maquineta de foradar billets. De forma maquinal em protegesc el rostre amb les mans. Encara port el mocador per evitar desagnar-me. Però no hi ha sang. Què ha passat? No ho entec. Fa just uns moments la ferida rajava i semblava que podia morir d´un moment a l´altre? Què m´havia donat el vell combatent republicà? Una metzina per veure el futur o un verí per aconseguir que mai ho arribàs a albirar?

Sent la veu de la padrina dient que no em procupi, que ja arribam i que el pare agafarà un taxi per a portar-nos a casa.

-No serà res –la sent, al costat. Segurament t´has costipat durant els darrers dies. Ja et vaig dir que no sortissis a passejar amb aquell fred. Caparrut com el padrí, sempre has volgut fer la teva voluntat. Quan tornares de la Font Coberta et vaig veure blanc, com si tenguessis anèmia. No recordes que et vaig fer menjar un bonc bistec. Aquestes setmanes tot havia anat bé. Era feliç veient la teva recuperació. I ara, aquesta febre sobtada. No ho entec. Com si algun bruixot t´hagués fet beure un verí.

Qui sap si els misteriosos déus que poblaven les montanyes havien volgut castigar el meu atreviment. Voler saber que seria de nosaltres el dia de demà! Quin atreviment! Caldria saber que la nostra vida és un atzar imprevisible. Penses anar en una direcció i, de cop i volta, et trobes a un indret no esperat. Avançar és sovint retrocedir. Quan el pare entrà a Terol l´any trenta-set semblava que anava per una determinada ruta. La victòria damunt els feixistes semblava encara possible. Podia imaginar-se un nou país, lluny de la misèria, l´analfabetisme, el poder dels rics. No s´adonava que amb cada pasa que avançava cavava un sinistre esdevenidor de presons i camps de concentració. Li era impossible imaginar el sabor amarg de la derrota, la insidia i crueldat dels guanyadors, les mil formes de tortura que patiria.

El tren travessa el pont de les Estacions i comença a frenar. Xiscla damunt el raïls talment un animal que porten a l´escorxador. L´incendi ha desaparegut de l´horitzó i, a poc a poc, torn a distinguir cases, vehicles, persones. Quan ens apropam a l´estació, just davall el rellotge que hi ha damunt la porta d´entrada, distingesc el pare i la pare que ens fan gests amb les mans.

Demanar que serà de mi el dia de demà, com serà el món en els propers cinquanta anys? Tanmateix hi veig la mateixa història repetida fins a l´infinit. La metzina que m´ha donat el vell republicà té uns efectes perdurables i el vent ara em parla, talment un diari obert.

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Les flames - (Un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor

pobler | 06 Agost, 2020 22:26 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Les flames - (Un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)


D’infants no sabíem què podia haver-hi enllà de les vies del ferrocarril. L’arribada del monstre fumejant era un espectacle grandiós! El fum, les guspires que sortien de la caldera, el maquinista i els fogoners, sempre mascarats, semblants als dimonis de Sant Antoni, ens feien sentir com si visquéssim enmig d’una de les rondalles que ens contava la padrina. En la imaginació infantil el tren no deixava de ser un dragó gegantí capaç d’engolir-se tot el que produïa la pagesia. Com era possible que en uns dies els vagons d’aquella màquina infernal fossin capaços d’emportar-se el contingut dels centenars de carros amb les mongetes, el blat i les patates que arribaven a l’estació? Per a una ment infantil era mal d’entendre. Restàvem bocabadats. Com si tot el poble visqués solament per alimentar l’enorme màquina i l’enfilall de vagons que estirava! Talment com si els nostres amics i familiars formassin part d’un exèrcit d’esclaus condemnats a feinejar eternament per alimentar l’infernal ésser que treia fum i foc per la boca. Un poderós giny de ferro que feia desaparèixer en un no-res l’esforç d’un any de feina. (Miquel López Crespí)


Sortosament vaig poder arribar a casa nostra sense que ningú registràs les senalles amb els queviures.

Els guàrdies civils que vigilaven el tren no es fixaren en la meva presència ni molestaren els altres passatgers. Romanien mig endormissats. Tan sols revisaren els bolics d’unes gitanes que anaven a vendre llençols. Els feren unes preguntes i després les deixaren en pau. Els veies despreocupats, com si aquell dia no tenguessin ganes de molestar les persones que anàvem de viatge.

No m’hauria agradat gens que les sobrassades de Son Flor acabassin a una caserna de la Guàrdia Civil repartides entre gent que possiblement sortia a les nits a matar els nostres.

Veia els guàrdies a la plataforma exterior del vagó, fent-se una cigarreta i mirant indiferents el paisatge. Pels molins que es començaven a divisar en la distància i pels horts sembrats de mongetes endevinava que no mancava gaire per arribar al poble.

L’estació! Un dels indrets més estimats de la meva infantesa! Sortíem d’escola a les cinc de l’horabaixa. Aleshores era el moment de l’aventura, d’anar a la recerca de misteris, d’endevinar qui eren les persones que davallaven del tren a les cinc i mitja de l’horabaixa.

Coneixíem a la perfecció els nostres veïns: comerciants que tornaven després d’anar a Palma, a resoldre problemes del negoci, el mecànic que necessitava unes peces per als motors dels molins de marjal o del camió i el cotxe que no rutllaven, els pagesos que havien comprat o venut un hort, una casa, i anaven al notari d’Inca. Era la rutina de cada dia. Gent coneguda, amics del pare. Però a vegades arribaven visites estranyes que augmentaven al màxim la insaciable curiositat que ens dominava. Ens preguntàvem qui eren les dues dones vestides de colors alegres, pintades, amb flaire de perfums exòtics i que, rient, es perdien en direcció a la fonda del carrer de Pollença. Per què aquest local tenia tan mala anomenada i la padrina no volia que hi passàssim pel davant? Què s’amagava rere els vidres de coloraines de l’entrada? Quin era el motiu de tanta música i tantes rialles que s’hi sentien sovint? I la causa per la qual les beates del poble se senyaven tres vegades quan passaven davant el portal?

Moltes vegades ens situàvem a una distància prudencial del portal. Ens amagàvem rere les plantes del jardí del convent per mirar el que hi succeïa. Talment ens lliuràssim a un gran pecat. Procuràvem callar. Pessigàvem qui parlava alt. Teníem por que ens trobassin provant d’esbrinar què s’esdevenia rere la porta dels misteris. Un horabaixa havíem seguit les dones perfumades d’ulls i llavis pintats i xals multicolors. Xino-xano anàrem rere aquelles persones tan diferents a les pageses que tractàvem diàriament. Moments després de l’arribada poguérem veure com alguns homes, amb camisa nova i ben pentinats i clenxinats s’apropaven al local. Què hi cercaven? Per quins motius jovençans, pagesos i menestrals de totes les edats es posaven la camisa nova en un dia de feina? Romaníem expectants, talment anàssim a robar o cometre un crim.

Nosaltres teníem por que la família ens trobàs jugant allà. Constatàvem un comportament summament curiós en aquells coneguts. Abans d’entrar a la fonda miraven a dreta i esquerra, com si tenguessin por a un seguiment secret. Alguns no s’atrevien a travessar les misterioses portes amb vidres de coloraines. Donaven un parell de voltes, vigilant el carrer. Al final, com si realitzassin una acció prohibida, hi entraven d’un cop. Ben igual que si fessin un pecat, fugissers esperits penetrant en una desconeguda dimensió del temps i l’espai.

Durant una llarga època, fins ben entrada l’adolescència, mai no sabérem que era el que s’amagava rere els grans finestrals de la fonda del carrer de Pollença. Amb els anys, el misteri deixà d’ésser-ho i comprenguérem per què les beates del poble se senyaven quan hi passaven pel davant i per quins motius la mare no volia que anàssim a jugar per aquells indrets.

Tanmateix, l’estació era un lloc màgic que ens feia imaginar universos desconeguts.

D’infants no sabíem què podia haver-hi enllà de les vies del ferrocarril. L’arribada del monstre fumejant era un espectacle grandiós! El fum, les guspires que sortien de la caldera, el maquinista i els fogoners, sempre mascarats, semblants als dimonis de Sant Antoni, ens feien sentir com si visquéssim enmig d’una de les rondalles que ens contava la padrina. En la imaginació infantil el tren no deixava de ser un dragó gegantí capaç d’engolir-se tot el que produïa la pagesia. Com era possible que en uns dies els vagons d’aquella màquina infernal fossin capaços d’emportar-se el contingut dels centenars de carros amb les mongetes, el blat i les patates que arribaven a l’estació? Per a una ment infantil era mal d’entendre. Restàvem bocabadats. Com si tot el poble visqués solament per alimentar l’enorme màquina i l’enfilall de vagons que estirava! Talment com si els nostres amics i familiars formassin part d’un exèrcit d’esclaus condemnats a feinejar eternament per alimentar l’infernal ésser que treia fum i foc per la boca. Un poderós giny de ferro que feia desaparèixer en un no-res l’esforç d’un any de feina.

Més endavant li perdérem la por. Als deu anys ja sabíem que el dragó espetegant i sorollós era simplement una joguina una mica més gran que la que ens regalaven els pares el dia dels Reis. Un mitjà de transport especial dominat per un implacable domador: el maquinista, la persona que, amb un simple gest de la mà, podia aturar el tren, fer-lo anar marxa enrere, aconseguir que sortís el vapor, xiulant, que feia tremolar els vidres de les cases que envoltaven l’estació.

Jugàvem un joc perillós. Ens situàvem al costat de les vies i quan sentíem el xiulo de la màquina apropant-se a l’indret on l’esperàvem, posant l’orella damunt el raïl calculàvem el temps aproximat de l’arribada del tren. Ho intuíem per l’imperceptible tremolor del raïl, pel fum llunyà que es distingia rere ametllers i sembrats. Érem completament inconscients de l’accident mortal que podria esdevenir-se si ens erràvem calculant la distància. Aleshores situàvem una moneda de deu cèntims sobre les vies i, apressats ens amagàvem rere els feixos de blat acabats de segar o la soca dels arbres dels voltants. El siulo de la locomotora es feia més intens, més aterridor. Ens tapàvem les orelles i giscàvem amb totes les forces just en el moment que les poderoses rodes de l’infernal giny esclafaven la moneda. Els vagons passaven com una vibrant exhalació al nostre costat omplint-nos els ulls de la carbonissa que ens cegava per uns instants.

En recuperar la vista, plorosos encara per les guspires que expulsaven els engranatges de la màquina, anàvem a comprovar què havia passat amb els deu cèntims.

Oh, miracle! Les monedes restaven convertides en una fina làmina de metall on ja era completament irreconeixible l’escut d’Espanya. Aleshores rèiem, oblidant els nervis per una aventura que ens semblava extraordinària. Enfrontar-se al dragó de foc, penetrar en els seus dominis, desafiar l’atronador soroll, la vibració dels raïls, el fum i les guspires de foc que sortien des de la negror antiquíssima del metall. Un calfred ens pujava des dels peus fins al clotell quan notàvem com la terra tremolava al pas del tren. Però ara ens tranquil·litzàvem. Havíem vençut la por, desafiat les prohibicions dels pares sense que ens passàs res! Però ara l’estació ja no era el lloc dels nostres jocs de la infantesa.

Les banderes de Falange que penjaven a la porta d’entrada, els cartells amb les imatges de José Antonio i el general Franco ja ens indicaven que l’univers de misteris que enyorava restava esvanit de forma definitiva. Vaig trepitjar la gravilla de l’estació amb temor. Mai no sabíem què podia ocórrer, quina nova malifeta serien capaços de fer els falangistes. Sortosament, tot romania desert. Eren les deu del matí. Els pagesos ja feia hores que eren al camp. A les cases només quedaven els vells i els menestrals, els propietaris de les botigues de roba i de les dues adrogueries del carrer Major i sa Plaça. Se sentia el martell dels ferrers colpejant el metall roent. Mirava al meu voltant. La gent que restava al poble feinejava en silenci, temorenca. Ningú no estava segur de res. Qui sap si algun veí et podria acusar d’haver-te vist a un míting dels socialistes o d’Esquerra Republicana Balear! Millor callar, provar de passar desapercebut. Que ningú es fixàs en la teva persona. Esdevenir invisible. Fer-se fonedís.

Caminava apressada i en silenci.

Vaig notar que alguns coneguts tenien por de saludar-me. Abans de topar-se amb mi giraven en direcció a un altre carrer per no veure’s en l’obligació de dirigir-me la paraula. Altres, passaven al meu costat, capbaixos, avergonyits de no dir-me res.

Era el pànic, planant ferm i poderós pels indrets que conegueren els nostres jocs d’infants, les esperances de feia uns mesos solament.

Pensava que, si seguia en direcció a casa hauria de passar per davant l’antiga joiera, el local que ens destrossaren els primers dies del Moviment.

No em veia amb cor de tornar a veure el taller el pare, ara convertit en seu de Falange, amb la bandera bicolor i la del partit dels botxins presidint la façana. La darrera vegada que vaig tornar al poble, les dones de la Sección Femenina sortiren a fer bulla en veure’m. Per a elles les desgràcies de la gent que tancaven a la presó i feien desaparèixer no significaven res. Vivien en una festa contínua. Deixaren el xafardeig a la rectoria, els rosaris, per l’entreteniment de cosir uniformes i fer paquets de menjar per als soldats del front. Les falangistes que coneixia eren dolentes, sense cap mena de sentiment. Res no detenia la seva maldat. Havien nascut així, sense ànima, cíniques, assedegades de sang?

No ho sabia.

Difícil esbrinar com és el cor d’una serp!

Aquell dia, en veure que passava per davant el local sortiren a insultar-me. -Xuetona... on vas tan de presa? Roja, ets una roja ben igual que el teu pare i la teva germana. Rojos i xuetons -cridaven, talment fos un joc, insensibles al dolor que em dominava-.

Mentre m’envoltaven vaig tenir temps de donar una ullada al que restava de l’antic negoci de la família. Encara hi havia els prestatges de la joiera. Abans, plens de polseres, anells i arracades. Ara eren completament buits, amb quatre llibres i revistes de propaganda. Els retrats d’un munt de generals colpistes presidien la sala on el pare em llegia les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, els poemes de Gabriel Alomar, citacions dels clàssics grecs, escenes del teatre de Shakespeare...

-Digués ¡Arriba España! –repetien, sense aturar, fent la salutació romana.

No les vaig obeir.

Si hagués vist algun dels homes d’en Martí Cerol m’hauria vist obligada a fer-ho. Però les quatre jovenetes que m’escopien al rostre la paraula “Xuetona!” no m’atemorien. Les coneixia de petites, de quan anaven amb les monges i els queia el moc del nas. Més d’una era de casa pobra i jo els havia regalat alguna de les meves joguines. Em vaig fer la desentesa accelerant el pas, fugint el més ràpidament possible d’un indret que encara servava entre les seves parets bells records de la meva joventut.

-Et denunciarem –continuaven dient, enfurismades-. Et vendran a cercar i et farem beure oli de ricí. Els xuetes matàreu al Bon Jesús! Anireu a la foguera. Pagareu tot el que heu fet contra la religió!

Finalment es cansaren i em deixaren en pau. Tornaren al local, ben igual que una al·lotea que sortís un moment al pati per jugar a fer mal a les persones.

Feia dues setmanes que no veia la mare i els padrins. Esposes i filles dels detinguts que venien del poble em deien que la mare resistia. Feia vida de portes endins. Quasi no sortia al carrer. El més imprescindible: anar a la botiga a comprar una mica d’oli, llegums, sal... Poca cosa més. Podríem estar plegats uns dies. La família estava dividida, com si ens haguéssim xapat amb un poderós tall de destral. Uns a la presó, el padrí amagat i jo vivint a casa de l’oncle Joan, únic sistema per a poder estar a l’aguait del que s’esdevenia a Can Mir i a la presó de dones.

Un dia vengué a cercar-me na Matilde Mulet, una al·lota del poble amb el pare i la mare empresonats. No sabia res d’ells. Estava desesperada. Primer li digueren que el seu pare estava tancat al castell de Bellver, amb n’Emili Darder i tants d’altres esquerrans. Hi anava cada dia, pujant a peu des de Palma, ja que no tenia diners per pagar el tramvia fins a la barriada del Terreno. Un dia els guàrdies li confessaren que podia tornar-se’n amb la roba i el menjar que portava. No volgueren agafar la senalla que contenia tot el que posseïen: unes camises, els pantalons cosits mil vegades, un poc de pa amb formatge. La riquesa dels pobres no consistia en béns materials, en diners, en menges exquisides. Na Matilde Mulet era rica en amor pels seus, en dedicació absoluta. I per això mateix ens feien patir, ens humiliaven, ens portaven a matar. Què fer quan et diuen que no tornis mai més? Desesperar definitivament? Si no et rendies, si resisties la follia regnant, començava l’acostumada i trista peregrinació: el vaixell Jaume I, el fortí d’Illetes, Can Mir... Na Matilde trescà per les presons d’Inca i Manacor, anà per tots els ajuntaments de la comarca. Arreu li deien que no en sabien res. Ningú li donava indicis d’on podien ser els pares. Un dia decidí anar als cementiris per veure si entre els bolics de roba que els fossers deixaven a l’entrada hi trobava la dels familiars. Quantes vegades, a primera hora del matí no va ensopegar amb els escamots que sembraven el terror pels camins propers a Ciutat! Hagué de contemplar sola l’escena dels enterradors llançant els cadàvers a la fossa comú, les riallades dels falangistes que encara no havien marxat de l’indret de les execucions a les set del matí. Alguns no abandonaven l’escorxador fins que no acabaven les ampolles de licor que els enviava la rància aristocràcia palmesana. Descendents de les dames que assistien a la cremadissa dels jueus conversos en el bosc de Bellver durant el segle XVII? Hereves dels senyors de possessió que aplaudiren la mort de na Caterina Tarongí i oferien gelats de canyella i sucre al pare Garau i altres distingits membres del Sant Ofici? Hi hagué centenars de persones aplaudint l’assassinat de n’Emili Darder, n’Antoni Mateu, n’Alexandre Jaume i n’Antoni Maria Ques. Munió d’al·lotes de Falange es delien per preparar un bon berenar de xocolata amb ensaïmades als criminals que finien la seva tasca a trenc d’auba. Quantes relacions no s’establiren entre els carnissers de les matinades i les exaltades militants de la camisa blava! Els enervava la sentor de la sang? Eren igual que les marqueses que assistien a l’esquarterament de viu en viu dels agermanats, les que aplaudien des dels seients endomassats de les tribunes oficials els gemecs dels jueus quan les flames fonien la carn? Mai no vaig entendre aquelles relacions. Com era possible que una al·lota jove volgués agafar la mà d’un home que acabava de matar una persona, orinat sobre el batle d’Inca i de Palma, els diputats d’esquerra? Quina mena d’estimació podia existir vers un salvatge? Es produïa una malaltissa excitació avivada per la presència violenta del dolor? No ho sé. El cos em tremolava de cap a peus quan pensava en la degeneració humana, en la perversitat que niava en el cor de tanta gent. El cert és que un dia na Matilde Mulet trucà a casa de l’oncle i, ansiosa, em suplicà que l’acompanyàs.

Què fer? Les situacions més inesperades arribaven així, de sobte. Ni jo mateixa no sabia si el pare i n’Andreu ja eren morts. Amb na Matilde férem la peregrinació més angoixosa de la nostra existència. El cementiri de Palma, els redols de la fossa comuna esdevingueren un indret tan conegut com casa nostra. Hi anàrem sovint però mai no trobàrem cap indici que ens orientàs. També arribàrem fins a Porreres, a Son Coletes... Els falangistes dels pobles ja ens coneixien pel nostre posat, per la roba negra que vestíem. Ningú no esperava cap miracle. La majoria havien perdut l’esperança de trobar vives les persones que estimaven. Quins viatges més trists, sempre amb la por de rebre la notícia cruel. Als cementiris ens ajuntàvem amb esposes i mares, amb les germanes de nombrosos desapareguts. Esdeveníem la confraria del dolor. A Manacor ensopegàrem amb terribles visions. Hi anàrem a mig matí, quan els sicaris del capità Jaume ja no hi eren. Els fossers no ens digueren res. Estaven acostumats a veure arribar munió de familiars de les víctimes. Tan sols ens indicaren un indret on es podia veure un munt de bolics de roba. A un racó i ben visible hi havia un munt de troncs de llenya fumejants. Entre el caliu poguérem distingir ossos humans. Ens hi apropàrem enmig d’una pudor espantosa. Hi restaven cossos a mig cremar d’altres dies. Com si els botxins no poguessin amb tanta feina! Les restes encara no consumides per les flames ens permetien constatar com molts d’aquells homes i dones havien estat llençats a la foguera amb les mans fermades a l’esquena.

Per les estranyes i inversemblants posicions que conservaven els cossos no consumits per la foguera podies imaginar que els presoners eren llançats vius al foc.

Arreu es veien les llaunes del petroli que tiraven a la llenya per aconseguir una ràpida desaparició dels cadàvers.

Què pretenien actuant així? Provaven d’esborrar les petjades dels crims? Imaginaven que ningú no recordaria els noms dels morts i era suficient llançar més i més litres de combustible per volatilitzar la memòria de pares i germans?

Ens miràrem, espantades.

Cremar la gent de viu en viu?

Quina borratxera de sang planava damunt els nostres pobles i ciutats?

Ens llegíem el pensament amb la mirada. No era necessari pronunciar cap paraula. Mai no hauríem pogut imaginar aquell grau de barbàrie. Era evident que els regaven amb benzina i després els calaven foc! El Mal, amb ganivet a la boca i torxa a les mans entrant a les cases sense pietat, separant les persones que s’estimaven, destruint famílies, els amors més tendres, deixant enrere un caramull de vídues, orfes i llàgrimes.

Al principi no ho podia creure.

Després va ser una evidència certa.


Mallorca i el preu de la lluita contra els borbons - 1994: Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

pobler | 05 Agost, 2020 14:50 | facebook.com

Mallorca i el preu de la lluita contra els borbons - 1994: Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

Miquel López Crespí

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Fotografies – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 04 Agost, 2020 21:33 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Fotografies – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Sí, ja sabia a la perfecció qui era en Llorenç Villalonga. N’Andreu s’havia llegit Centro, un recull d’articles contra la nostra cultura i l’esquerra que publicà a començaments dels anys trenta. A l’Ateneu ho comentàrem. Un enfilall de ximpleries sense cap ni peus. Els articles de l’autor de Mort de dama, del director de Brisas, ens feien riure. Era divertit comprovar la intensitat del seu odi contra els escriptors que ens agradaven a nosaltres. La literatura que servís per deslliurar l’esperit de la humanitat li semblava que no valia res. Per a nosaltres era un senyoret, un home que es vendria per quatre rals a qui volgués comprar-lo. Mai no volgué apropar-se a l’esquerra. Els pobres no podíem oferir-li res. Ell no volia treballar per al poble com n’Emili Darder i molts d’altres intel·lectuals mallorquins. N’Andreu m’ho digué mesos abans del Moviment: “En Villalonga serà dels primers que es farà feixista. Avui, a Palma, passejant pel Born, l’he vist al costat d’en Zayas, el principal seguidor d’en José Antonio a Mallorca. Què planificaven? El posat d’en Villalonga era servil. Com si fos un criat”. (Miquel López Crespí)


De nit, quan ningú no em podia veure, plorava.

A vegades en vénen a la memòria les vacances a Ciutat, les amigues des Molinar. Són la taula de salvació on m’aferr desesperadament per a no enfollir. Les imatges del passat retornen suaus, com l’onatge de les vuit del matí, quan el sol encara no crema en excés i la mar brilla, esplendent, amb els primers raigs del dia. És com si veiés una pel·lícula antiga. Un film amb tot de rostres riallers que pugnen per fer felices unes al·lotes que just comencen a obrir els ulls a la vida. Talment les fotografies aferrades a l’àlbum de casa i que els falangistes cremaren enmig del carrer el dia de les detencions, quan el cel enfosquí sense que hi hagués cap eclipsi. El record esdevé un calaix ple de belles històries. Mir les imatges enregistrades fa tants d’anys: el pare, somrient, amb la canya de pescar i un cove ple de peix. De veritat aconseguia el que ens mostra, satisfet? No ens devia enganyar i el que passava era que ho comprava a madò Margalida, la peixatera del barri? Les fotografies comencen a esgrogueir-se. Un mal revelat? Uns productes químics de baixa qualitat? Ja ha passat tant de temps? El rostre de l’oncle Joan és el d’un home encara jove. Somriu al costat de la seva esposa. Ella porta un paraigua molt gran, blanc, comprat a Barcelona i que mai no deixava de banda. “No vull posar-me tan morena com vosaltres”, confessava, feliç. Mai no es desvestia ni anava a nedar. Es conformava passejant per la vorera de la platja, mullant-se els peus, amb l’ombrel·la a les mans, procurant que el sol no li donàs a la cara. La seguia, fidel, una cusseta eixerida que mai no la deixava sola i que a vegades s’entretenia mossegant els nostres llibres, perseguint els moixos des Molinar.

Es curiós. Les fotografies coincideixen a la perfecció amb els records de la infantesa. En aquells estius sempre rèiem.

L’oncle provava de convèncer la tieta de les bondats del sol i l’aigua salada. Li explicava que els raigs lluminosos anaven molt bé per a la salut. Alguna vegada, caminant de puntetes-puntetes al seu darrere, la sorprenia i l’estirava de sobte, en una provatura sempre fallida de portar-la a l’interior de la mar, just al costat on nosaltres nedàvem amb les carabasses fermades a la cintura.

Com si endevinàs cada un dels seus moviments, just en el moment en què provava d’agafar-la, fugia escapada i es refugiava prop de les casetes on guardàvem la roba i gaudíem dels gelats.

El món que rememor és perdé de forma irremeiable quan arribaren els militars i sentírem els trets davant la caserna dels carrabiners. Quan venguéren els oficials i soldats, els exaltats s’animaren a sortir dels seus caus. Anaven crescuts i trepitjaven fort. Sembla que el rector tenia amagades les armes amb les quals començaren a detenir els republicans.

El soroll de les execucions i els gemecs de les víctimes ha tenyit el record de gris.

L’oncle estava summament preocupat per la situació de la família. Volia que anàs més sovint al poble. Calia fer tot el possible per donar suport a la mare i la padrina. Només pensava en el padrí Rafel. Volia anar a cercar-lo. Tenia l’esperança d’aconseguir algun llaüt que el portàs a Menorca. Va ser impossible: també anaren a cercar els pescadors que coneixíem. Un dia sentírem crits en la nit, renou de motors, blasfèmies i insults. No ens atrevírem a guaitar al carrer. Escoltàvem en silenci sense saber si també pegarien culatades a la nostra porta. Els minuts es feien eterns. Les hores s’allargassaven com en un malson inacabable. A l’endemà, en veu baixa i mirant a dreta i esquerra, els amics comentaven les detencions dels nostres coneguts. Més endavant ens assabentàrem que havien amagat a la caseta on guardaven els ormejos dos joves socialistes. Mai ningú no va tornar a saber res d’aquelles bones persones. Un escamot de malvats va fer pujar al camió l’home, la dona i els dos fills. Ara, la casa ha esdevengut un nou local de Falange Española.

Haguérem d’abandonar la idea d’embarcar el padrí. No coneixíem ningú més. No sabíem a qui demanar ajut. Menorca, Alger, poder arribar a València o Barcelona hauria estat la salvació. Ara seria necessari confiar en la sort i esperar que no anassin a retirar la llenya que dissimulava l’enfony de la soll.

En els primers dies del desembarcament dels republicans al port de Manacor, l’oncle em digué que marxàs al poble a portar a la família algunes sobrassades i formatges de Son Flor. Jo sabia que la mare s’anava defensant. No sé com no la detingueren els primers dies, quan agafaren el pare i na Isabel. No sabia mossegar-se la llengua. Després he sabut que a molts d’altres indrets bastava tenir una actitud digna davant els falangistes per a desaparèixer per sempre. Una simple paraula, una contesta que no considerassin adequada era suficient per a obligar-te a beure un parell de tassons d’olí de ricí o enviar-te a Can Sales.

Com va ser possible que no l’empresonassin en els moments inicials de la repressió? Un parell de dies després de les detencions del pare i la germana hi hagué desfilada amb acompanyament de tambors i tota la banda de música. Passaren davant casa nostra. Teníem les portes i finestres tancades. El món exterior havia deixat d’existir per a nosaltres. Només pensàvem en els familiars enviats a Ciutat. La mare no volia sortir al carrer. Però restar dominada per la pena no volia dir que hagués perdut l’empenta que sempre la caracteritzà. Els falangistes, fanatitzats en veure la casa sense domassos i sense que ningú sortís a aplaudir, entraren a la força, havent espanyat el pany d’una culatada. Els ¡Viva Franco! ¡Arriba Espanya! ressonaven, guturals, empastifant l’entrada de conyac barat i cassalla. Sempre anaven borratxos. “Què volen ara?” vaig pensar apropant-me de forma instintiva a la mare, preocupada pel que poguessin fer.

La mare s’eixugà les llàgrimes. Em va pegar una ullada que volia dir-ho tot. Vaig endevinar de seguida que podria succeir qualsevol cosa: que s’enfrontàs als invasors amb un ganivet a la mà, que pegàs a en Martí Cerol, que ja estava escodrinyant les cambres, alçant els llençols amb la baioneta, mentre mormolava “Ja sé que teniu amagat en Rafel! El trobarem, jur que no escaparà! I si cau en les nostres mans anireu amb ell a la presó. Sereu condemnats per encobrir un enemic del Moviment!”.

Després, envoltat pels quatre pocavergonyes que sempre anaven al seu costat, es plantà davant la mare i li digué, traient saliva per la boca:

-Voldria saber per què heu tancat les portes veient que avui Falange Española feia festa pels carrers del poble? Per quins motius no heu sortit a aplaudir com els altres? O voleu que us tanquem com al teu home i la teva filla? No sabeu que per actituds semblants hi ha veïns vostres que han deixat la pell per la garriga?

Va fer dues passes cap a l’indret on jo em trobava fent costat a la mare. “Ara ve el pitjor”, vaig pensar alhora que m’apropava més on estava ella, talment volgués protegir-la de l’endemesa que veia propera.

En Martí Cerol es trobava a un pam de nosaltres. Podia sentir l’alè fètid de la seva respiració. Instintivament, em vaig portar el mocador al rostre. No podia suportar la flaire de suc que omplia l’entrada.

El podia veure dret, amb el fusell a les mans, desafiant, volent demostrar el seu poder als perduts que l’acompanyaven. De sobte cridà, dirigint-se a la mare:

-Digués ara mateix ¡Arriba España! T’ho vull sentir dir en el mateix lloc on detinguérem en Gabriel i la teva filla. I de seguida!

Va ser quan la mare s’apropà encara més a en Martí Cerol i, sense pensar-ho gaire, amb una veu ferma i segura li digué:

-Em pots fer el que vulguis. Teniu la força, no la raó. Però ni tu ni tots els teus em faran mai dir això que vols sentir dins casa meva. Dispara si tens el que has de tenir. Tanmateix ja heu destrossat la família. Què més puc perdre? La vida? La vida no val dos rals si vosaltres heu de dictar la llei! I amb un moviment ràpid i inesperat s’obrí la camisa d’estiu oferint els pits nus a les armes que l’apuntaven.

El cor m’anava a mil. Com reaccionar davant l’embranzida dels malfactors? I si la mataven just en aquell moment? Ningú hauria sortit a defensar-nos. Des de l’interior de la casa sentíem els crits de munió d’exaltats encoratjant els que ens amenaçaven. Anaven borratxos i no tenien mirament amb ningú. Els dominava una prepotència altiva i animal. Se sentien senyors de vides i hisendes. Déus que dictaven la llei a punta de pistola.

De l’exterior arribava, potent, el soroll eixordador dels tambors. La vaixella del menjador tremolava, talment un sobtat terratrèmol sacsejàs l’edifici. Caigueren algunes de les copes que només empràvem en dies de festa excepcional. Em vaig senyar de forma instintiva. La padrina resava en veu alta dins el menjador. Podia sortir en qualsevol moment i complicar encara més la situació. I si ens pegaven? Els veia capaços de llançar la mare al terra, trepitjar-la, agafar-la dels cabells i portar-la, a rastrons, fins a l’Ajuntament per fer-li beure mig litre d’oli de ricí. Qui podria impedir que ens matassin si volien? Farien la barbaritat més absurda per a reafirmar la seva autoritat davant el poble.

No sé si va ser veure la decisió de la mare, contemplar els pits fregant les baionetes, el que els atemorí i desconcertà. El cert és que, com si tots haguessin pensat el mateix alhora, marxaren sense dir ni una paraula, talment no s’hagués esdevingut res entre aquelles quatre parets.

En Martí Cerol va ser el primer que travessà el portal i s’incorporà a la desfilada. Els altres el seguiren, sense mirar ni per un moment al darrere.

El terratrèmol era eixordador. Talment arribassin veus provinents del més enllà, del fosc reialme de l’infern, els incansables ¡Viva Franco! ¡Arriba España! ens foradaven les oïdes.

La mare s’embotonà novament la camisa, tranquil·la, sense immutar-se.

La padrina comparegué amb un creu a la mà. Es devia haver adonat del que passava o ja vivia en un altre món?

S’apropà a nosaltres i ens parlà mirant cap a l’interior de la nit que l’anava posseint:

-Cap assassí no serà feliç. Patiran una existència miserable. Moriran de malalties cruels. Els cucs se’ls menjaran per dins. Els fills i les esposes els abandonaran. Cridaran demanant ajut i ningú no els escoltarà. Els seus noms seran maleïts per tota l’eternitat, en podeu tenir la més completa seguretat.

La mare sempre ho digué: “Mentre no ens prenguin l’hort del torrent tot anirà bé. Ens anirem defensant com puguem. Amb les verdures, els animals del corral i l’ajuda de l’oncle no ens mancarà res. Crec que ens serà possible ajudar les dones que vénen a demanar-nos un bocí de pa”.

Ara era ella la que es veia obligada a fer les feines de la casa.

L’oncle Joan no volia que la família hagués de dependre d’un suport ocasional i que no sabíem d’on provenia. Aquells sacs de patates que unes mans anònimes ens deixaven a l’entrada del jardí!

La misteriosa ajuda era molt d’agrair. Ens salvà les primeres setmanes del Moviment però no podíem saber si continuaria, si les bones ànimes que compareixien de nit podrien seguir fent el mateix. I si aquestes persones estaven fitxades i les anaven a cercar?

-Res no és segur en el temps que vivim –deia l’oncle, preocupat-. Vull que vagis al poble i diguis a la teva mare que a partir d’ara no ha de preocupar-se de res. Mentre jo sigui viu i no ens prenguin l’adrogueria, tu els faràs arribar tot el que necessitin per a la subsistència.

Em donà una besada al front. Els seus ulls tenien la brillantor que precedeix a les llàgrimes.

-No ploreu, per favor –li vaig dir, procurant calmar-lo-. Per sort no han trobat el padrí. El pare, n’Andreu i na Isabel, resisteixen. Poden aguantar bé si saben que som al seu costat.

L’oncle feia signes afirmatius amb el cap. Però en el fons tenia por. Patia pel germà amagat, pels que romanien tancats a la presó.

-Digués a la teva mare que no passi ànsia –insistia-. Ella ja ho sap. Però ho pots tornar a repetir: d’ençà que morí la meva dona, tot el que tenc és vostre. Quin sentit tendria, a la meva edat, anar a obrir la botiga cada dia, veure’m la cara amb els clients i proveïdors si no fos per vosaltres? Podria retirar-me. Amb pocs diners puc sobreviure. Ja saps que mai m’han seduït els luxes. Que hi hagi salut i alguns diners per a poder viure amb dignitat. Tota la resta sobra.

Aquella mateixa setmana vaig anar al poble. L’oncle em carregà de sobrassades i formatges de Son Flor.

-Que no ho vegin els falangistes –em feia les darreres recomanacions-. Ho dissimules amb una mica de roba. Si en el tren t’ho volen prendre, mira si els pots posar al teu favor oferint-los alguna peça de formatge. Potser es conformin. Hi ha fam arreu. Alguns s’han posat l’uniforme per a poder menjar, altres per por. Una majoria són botxins, gent sense ànima ni sentiments. Aquí, al costat, sé que la meva veïna ha obligat l’home a posar-se la camisa blava. I era un home liberal, que sempre va parlar bé d’en Emili Darder, de tot el que el batle feia per les classes populars de Palma.

L’oncle anava parlant mentre em posava els queviures a la senalla. Ho preparava com si fos un tresor. I ho era, una riquesa incalculable, disposar de menjar en circumstàncies tan difícils, en una època en què els productes de primera necessitat restaven requisats per als militars. Començava un ferreny racionament. Ningú no recordava una intervenció militar tan exhaustiva. Els comerciants havien de lliurar un informe detallat del que guardaven als magatzems. L’exèrcit intervenia negocis, vehicles, els dipòsits de sucre, llegums, oli, cafè. Només podies comprar benzina amb una autorització especial. Els cotxes particulars anaven desapareixent de la circulació.

-Al començament del Moviment em vaig trobar el meu veí vestit de falangista –continuava l’oncle Joan-. En veure’m, enrogí. No sabia on amagar-se. M’havia fet tantes confidències en temps de la República! I, ara, obligat per la dona i per la por, el veies amb el mosquetó, la boina de requetè, el jou i les fletxes brodades damunt el pit. Provà de justificar-se. No sé per què ho volia fer. Tanmateix jo sabia els motius que el feren demanar l’ingrés a Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Què m’havia de dir? Però insistia: “No vull que Mallorca caigui en mans dels catalans, senyor Joan. No ha llegit els articles de l’escriptor Llorenç Villalonga? Són molt assenyats. Explica els desastres de la República, la maldat de la Generalitat de Catalunya i del boig de Lluís Companys, que mana bombardejar Palma. No ho podem consentir de cap de les maneres! Hem d’ajudar el general Franco i foragitar els rojos de les Balears i d’Espanya! Imagini, quina desgràcia si els quatre eixelebrats catalanistes aconseguissin fer que parlàssim com a Barcelona!”.

“Què fer amb persones que mudaven tan ràpidament de camisa”, deia l’oncle, mirant-me amb ulls interrogants.

Al poble coneguérem nombroses històries semblants. Quants no mudaren de cantet en només vint-i-quatre hores? La mare, jo mateixa, quedàrem sorpreses en constatar com s’havien fet del Moviment persones que pensàvem que eren al nostre costat. Cosines que ens giraren l’esquena, amics del pare que no ens saludaven, gent que ens devia favors i que ara, lluint amb l’uniforme dels guanyadors, ens mirava de dalt a baix, com si nosaltres fóssim formigues a les quals podien esclafar.

L’oncle ja havia col·locat els queviures a les dues senalles que em tenia preparades.

Continuava narrant la seva topada amb el veí.

-Nomia Pere. En Pere Tonió, li dèiem a la barriada. No tengué sort. No li serví de res portar l’uniforme dels guanyadors, creure la seva dona, aplaudir el comte Rossi, acompanyar els escamots d’execució quan l’obligaven a fer-ho. Un dia, no fa gaire, va anar a fer unes feines al local que els seus tenien a la porta de Sant Antoni amb tanta mala sort que l’agafà de ple un bombardeig republicà. Morí esclafat pels cantons i les bigues d’una de les cases que s’ensorraren aquell dia. El tragueren de davall els enderrocs al cap d’unes hores. Les restes eren irreconeixibles. Una biga li havia esclafat el cap. La dona el plorà un parell de dies, però aviat s’amistança amb un altre falangista i ara els sents riure quan el bergant toca la porta a les nits.

Restà pensatiu per uns moments. Després em mirà, somrient lleugerament. Vaig veure que tenia el posat sorneguer d’abans de la guerra.

-Li hauria d’haver dit que anàs alerta amb els discursos que escrivia en Llorenç Villalonga –deia l’oncle Joan-. Potser fos important explicar-li que no era un escriptor de fiar. En temps de la República els socialistes l’amenaçaren de mort pel seu provat reaccionarisme. Sempre a favor dels propietaris, escrivint contra l’esquerra. Era prou coneguda l’enveja que sentia per n’Emili Darder, pels autors mallorquins que sabien escriure perfectament el català. Odiava qualsevol idea i actitud que servís per a millorar les condicions dels treballadors. No podia consentir que a ell l’atacassin per elitista i enlairassin el professionalisme i la bondat del metge Darder. L’enveja el rosegava per dintre. Volia ser alguna cosa a Palma i no sabia com. Els articles no li bastaven. Provà d’escriure una novel·la en mallorquí, Mort de dama, una obra que enfurismà els amants de la nostra cultura. L’acusaren de pamfletari. Llançaren els seus llibres a la mar. Cap intel·lectual de certa vàlua no el saludava pel carrer. Segurament es va fer falangista per medrar, per estar al costat de qui comandava.

Em mirà de forma interrogativa, com si demanàs la meva opinió.

-No cal parar esment en els oportunistes -li vaig dir-. Cadascú s’ha situat al lloc de la trinxera que ha escollit. Què li podíeu dir? Tanmateix no vos hauria entès. I encara pitjor: si hagués captat el sentit de les vostres explicacions, ens podria haver denunciat a les autoritats per criticar un escriptor dels seus.

Havíem arreglat les senalles amb el menjar. Anava pensant en el que em contava l’oncle. Sí, ja sabia a la perfecció qui era en Llorenç Villalonga. N’Andreu s’havia llegit Centro, un recull d’articles contra la nostra cultura i l’esquerra que publicà a començaments dels anys trenta. A l’Ateneu ho comentàrem. Un enfilall de ximpleries sense cap ni peus. Els articles de l’autor de Mort de dama, del director de Brisas, ens feien riure. Era divertit comprovar la intensitat del seu odi contra els escriptors que ens agradaven a nosaltres. La literatura que servís per deslliurar l’esperit de la humanitat li semblava que no valia res. Per a nosaltres era un senyoret, un home que es vendria per quatre rals a qui volgués comprar-lo. Mai no volgué apropar-se a l’esquerra. Els pobres no podíem oferir-li res. Ell no volia treballar per al poble com n’Emili Darder i molts d’altres intel·lectuals mallorquins. N’Andreu m’ho digué mesos abans del Moviment: “En Villalonga serà dels primers que es farà feixista. Avui, a Palma, passejant pel Born, l’he vist al costat d’en Zayas, el principal seguidor d’en José Antonio a Mallorca. Què planificaven? El posat d’en Villalonga era servil. Com si fos un criat”.


L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)

pobler | 04 Agost, 2020 11:51 | facebook.com

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)


Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició



Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR


La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.


La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)


Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Sa Pobla, anys 30 i 40 – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera)

pobler | 03 Agost, 2020 13:49 | facebook.com

Sa Pobla, anys 30 i 40 – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) -


En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral. (Miquel López Crespí)


Tenia molts pretendents.

La majoria de jovençans de les cases benestants del poble em venien al darrere com cans assenyats.

Em reia d’ells.

Estava cansada de donar carabasses a tots aquells al·lots que, per sant Jaume, no sabien que fer per passejar al meu costat. Sabia que, més d’una vegada, les mares havien vengut a casa nostra a parlar amb els meus pares per veure si podrien moure la meva voluntat vers els seus interessos. En el fons, els joves no érem més que un esglaó en l’aferrissada lluita de les famílies per conservar i ampliar els respectius patrimonis. Em demanava si m’haguessin anat al darrere de no haver estat hereva d’un parell d’horts o, els meus pares, no procedissin d’una antiga nissaga, de senyors que feia molt temps tengueren una possessió als afores del poble, prop de Crestatx. A casa nostra hi havia metges, l’oncle Miquel; mestres, el padrí Nofre, la qual cosa volia dir que en algun moment de la història familiar no solament ni havia hagut cases i terres, sinó també, i per a mi era summament important, cultura, llibres, interessos més enllà de l’anyada de patates i mongetes. El pare i la mare no havien estudiat, però ambdós sabien llegir i escriure, la qual cosa no era gaire freqüent en una època en què abundaven l’analfabetisme i ningú no tenia llibres a casa seva. A nosaltres, les dues filles de la família, ens enviaren uns anys a Palma a estudiar, però la feina camperola, les urgències de portar els horts, feren que no em deixassin acabar els estudis. En Miquel, el germà petit, morí als vint anys en un desgraciat accident amb moto, una de les primeres que hi hagué al poble, a finals dels 40. Amb la dedicació a la terra s’esbucaren els meus somnis adolescents envers un tipus de joventut diferent, menys sacrificada que la vida pagesa.

Per als que venien a parlar amb els pares jo era la Fanereta, na Isabel Maria Gost Isern de Can Ximbó i, com a hereva, una peça bàsica per aconseguir una perfecta unió de les respectives propietats, en cas d’haver-hi casament. Però la Fanereta volia que l’estimassin per ella mateixa i no pels quartons que pogués aportar al matrimoni.

Els que més em sol·licitaven eren els fills dels propietaris de terres properes a les nostres. Hom podia imaginar les xerrades familiars parlant de la importància d’unificar les finques. Si em casava amb en Rafel o en Sebastià, els fills dels veïns del Molí d’Aquí Prop, un dels horts que teníem a la sortida del poble, just en deixar endarrere l’Escola Graduada, l’organització de l’explotació se simplificaria a l’hora d’anar-hi a fer feina, de rendibilitzar despeses; tant en petroli per als motors o en la utilització de jornalers i jornaleres. Les dues famílies, la de Can Xorrigó i la de Can Pastera, em coneixien prou bé d’ençà vaig néixer. Sempre m’havien vist anant a treballar amb els pares o els avis i ningú no desconeixia que, als nou anys, ja em deixaven sola per regar un hort de vuit quartons.

En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral.

Els pares em tenien tanta confiança que, ja als setze anys m’enviaven a plaça a llogar els jornalers. Una feina complicada perquè havies de saber quin dels homes o dones que tenies al davant, donarien el rendiment adient per a la sega del blat o les faves, per treure patates durant tot el dia amb els gavilans. Ho record com si fos ara mateix. A les cinc del matí ja era fora del llit i, mentre els pares preparaven el carro i els ormejos necessaris per anar a l’hort, jo agafava la bicicleta i anava a plaça a llogar la gent.

Si era a l’hivern, la nit queia, silent damunt les cases i els carrers del poble. Just trobaves les quatre beates que anaven a missa primera. Els carros i bicicletes ja sortien cap a marjal. En arribar a la plaça ja hi havia munió d’homes de totes les edats, dones i al·lotes, esperant els propietaris. La majoria havia vengut des dels pobles dels voltants, amb bicicleta, però també n’hi havia que feien el camí a peu. Mentre els mirava, drets al meu davant, humils, els ulls mirant el terra, em demanava a quina hora s’haurien d’haver aixecat per ser d’hora a la plaça. Dins una senalla portaven les quatre coses que necessitaven: un bocí de pa amb formatge o una arengada, un potet amb arròs o fideus, si a migdia tenien temps de posar dues pedres i fer-se una mica de brou dins d’una olleta. La majoria no sabien si aquell jorn hi hauria feina per a ells. El jornal mai no era segur i tot depenia de la voluntat dels senyors que, segons el seu caprici, un dia et podien llogar i l’altre no. Quan ho pens amb deteniment veig que era un sistema infalible de treure el màxim de profit de la feina del jornaler. Si ja el primer dia, quan començàvem a treure les patates, el jornaler no donava el que se n’esperava d’ell o d’ella, ja no hi havia més jornals a guanyar en aquella casa. I així com els bons treballadors, aquells que no aturaven de sol a sol, eren recomanats als altres propietaris, els que hom considerava que no rendien abastament, també eren coneguts i la vida se’ls tronava prou complicada. Per això mateix cada temporada se sentia parlar d’una colla d’homes que partien cap a França o, més lluny encara, envers Cuba o l’Argentina.

El pare tenia un bon sistema, per fer produir els jornalers. Sempre em posava en el grup que anava al davant, al costat de la mare o sola, amb algunes dones de confiança de la casa i, els altres, els que ens seguien, havien d’anar al meu ritme. Descasàvem una mica cada estona, però sé que molts, en veure'm que em posava al davant de la colla de les sembradores o segadors, ja sabien que no hi hauria descans. Va ser d’aquí d’on sorgí aquell mal nom de quan era una joveneta eixelebrada: sa Fanereta. Per als meus, per als propietaris dels voltants, el malnom era pronunciant amb admiració. Però hi havia també alguns jornalers i jornaleres que ho pronunciaven amb ràbia i odi en l’entonació.

Jo volia sortir de tot aquest món.

Essent un infant ja sabia que la feina al camp era dura i sacrificada. Em mirava les mans, cada vegada més lletges, amb la pell feta malbé. Els dos anys que vaig passar a l’internat, a Palma, m’havien ensenyat que existien altres formes de viure. No tot estava condicionat pel cicle immutable de la sembra i la collita, de la dura feina de segar i batre sota l’abrusador sol de juliol i agost. Com podria escapolir-me del que m’esperava, del que el costum em reservava? Malgrat les possibilitats econòmiques de la família jo no volia acabar com les velletes del meu carrer, ajupides, amb l’espinada destrossada pels anys de sembrar o llevar l’herba dels horts, sense poder alçar la vista al cel. Havia de trobar una solució i no sabia quina. Em desesperava quan mirava al voltant i no veia com podria escapar del que la vida em tenia programat.

En el fons, i coneixia prou bé la gent del poble, el que desitjaven de la meva persona, aquells que es volien casar amb mi, no era solament, i això era summament important, el nombre i valor de les cases i horts que podria aportar a la nova família. Els que volien, juntament amb les propietats, era apropiar-se, amb el matrimoni, de la meva capacitat de feina. Com si jo no fos una dona amb pensament propi, desigs, ganes esbojarrades de viure i conèixer món. Talment com si enlloc d’un esser humà fos un cavall, una somera comprada a la plaça del Mercat.

Els ho llegia als ulls.

Sabien com portava els horts del pare i la mare i trobaven seria un bon partit per als seus fills. Els pagesos coneixíem, i jo la primera, la capacitat de feina d’una persona. Bastava veure-la regar o segar, llevar l’herba o batre, llaurar, fent els solcs per a la sembra, agafar el càvec per treure les patates o carregar els sacs damunt el carro, per valorar les capacitats reals d’una dona determinada. Tot plegat no era cap demostració d’una intel·ligència especial. Simplement es tractava dels coneixements innats que els pagesos teníem del món que ens envoltava. Ningú no ens havia ensenyat a sembrar, preparar els fems, endevinar si plouria o no, si faria ventada o diluviaria, mirant tan sols el color del cel, el dibuix dels núvols en la llunyania.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crespuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Isabel - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 02 Agost, 2020 22:34 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Isabel - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Na Isabel estava molt canviada. Havia envellit. Com si haguessin passat anys d’ençà de la detenció. M’adonava de l’abundor de cabells blancs que abans no tenia. Unes profundes arrues li marcaven el rostre. Les preocupacions pel destí de la família? El cor em va fer un sotrac. Què passava entre les antigues parets del casalot, quina mena de patiments transformaven de tal manera les persones? La vida sota el control de monges i militars... era pitjor del que m’explicaven alguns parents de les presoneres? El que veia mentre avançava pels llòbrecs passadissos era només la superfície d’un món que no podíem imaginar? El terror autèntic arribava quan sortien els visitants? (Miquel López Crespí)


Na Isabel estava molt canviada. Havia envellit. Com si haguessin passat anys d’ençà de la detenció. M’adonava de l’abundor de cabells blancs que abans no tenia. Unes profundes arrues li marcaven el rostre. Les preocupacions pel destí de la família? El cor em va fer un sotrac. Què passava entre les antigues parets del casalot, quina mena de patiments transformaven de tal manera les persones? La vida sota el control de monges i militars... era pitjor del que m’explicaven alguns parents de les presoneres? El que veia mentre avançava pels llòbrecs passadissos era només la superfície d’un món que no podíem imaginar? El terror autèntic arribava quan sortien els visitants?

Va veure la meva cara d’espantada i provà de fer-me un tímid somriure.

-Estic bé –em digué, en veu baixa-. No et preocupis. He millorat d’ençà que sé que ets a Ciutat amb l’oncle Joan. Els queviures i poder mudar-me de roba m’han ajudat molt. Em sent millor. Not com la sang torna a circular per les venes. De bon començament em pensava que moriria. El menjar era infecte. Vomitava. Em veia a les darreres. Plorava tot el dia pensat en vosaltres, en com vos trobaríeu. Ara estic més tranquil·la. Almanco tenc notícies vostres. Sé que el pare aguanta i que, amb dificultats, resistiu. En les actuals circumstàncies, disposar d’un plat de calent ja és un miracle. Una companya em deia que s’estimava més restar a la presó que sortir en llibertat. A casa seva morien de fam, no tenen res i són set de família! El pare, la mare, tres germanes i els padrins. Ningú no els dóna feina. Prefereix romandre entre reixes, subsistint amb l’aigua bruta que ens donen el matí, el bocí de pa negre i els moniatos sense pelar que no tornar a Son Serra i ser un altra boca per alimentar.

Sor Coloma la mirà estranyada. Potser ni s’hagués adonat que donaven aquell menjar miserable a les dones que vigilava. Les monges vivien somniant en el cel, àngels i querubins. Els portaven el dinar i el sopar des del convent i feien vida a una sala especial, lluny de les preses. Així i tot podien veure ben bé el tipus d’alimentació existent a Can Sales. Potser pensaven que la fam era una forma de guanyar el cel!

Sor Coloma no pogué resistir la temptació de dir-hi la seva.

-Pensau que estam en guerra –digué-. Ara el més prioritari és alimentar els soldats que ens defensen del comunisme. Tot el més essencial va dirigit vers el front. Nosaltres resam tres rosaris diaris per aconseguir que el general Franco i la cristiandat puguin salvar Espanya. Ens hem de sacrificar una mica per la Creuada que ha beneït el papa Pius XII. Així mateix hi ha gent que té pietat de vosaltres. Un gran nombre de senyores de ciutat fan la bona acció de portar alguns paners de figues de les possessions, sacs de patató. Al carrer hi ha necessitat i ho podrien vendre. Treure un profit malgrat que fos mínim. Sempre guanyarien unes pessetes! Però aquestes bones cristianes fan arribar aquests queviures per a vosaltres. Ho fan sabent que, si guanyessin els rojos, segurament serien detingudes, vexades i potser assassinades per la xurma que vol acabar amb la propietat i la família cristiana. Talment com s’ha esdevengut a Menorca, l’illa màrtir, on els republicans han assassinat nombrosos catòlics.

Sor Coloma se senyà tres vegades. Creia realment en el que deia, podia imaginar les preses de Can Sales matant, torturant, bevent la sang de les víctimes, com deia la propaganda?

Salvar Espanya del marxisme! Estaven ben adoctrinades les monges de la Caritat! En temps de la República criticaren les escoles que feia el govern. Propagaven que els edificis servirien més endavant per fer de presó dels creients. Quina indiferència envers l’esforç de la República per aconseguir que els treballadors poguessin tenir metge, com els rics. Deien que les dones només necessitaven saber cosir i fer el dinar. Una esposa cristiana era sempre silenciosa, dòcil, només preocupada per la feina i la casa. Si era Filla de Maria, si participava en les activitats de la parròquia, si es convertia en un exemple de creient per a les noves generacions tendria el cel guanyat! Però la follia esquerrana per aconseguir acabar una carrera era una bogeria. Voler que fossin iguals que els homes! Anar a marjal i a missa, tenir cura dels fills, portar la casa i ajudar l’espòs era el que santificava el matrimoni. Pregar sempre a Déu, morir amb un rosari a la mà. Aquesta era la tradició que defensava l’Església. Tota la resta era perniciosa i s’havia de prohibir. Dolent anar al cine per distreure’s, poder oblidar uns instants la grisor de la vida quotidiana. Pecat els balls que no fossin jotes i boleros. Perillós per a l’ànima sortir d’excursió amb els joves de l’Ateneu, pertànyer a un sindicat, a una cooperativa de consum. Les dones podrien condemnar-se per a tota l’eternitat si sentien, malgrat que fos des de la distància, un míting dels enemics de la religió, si cedien a la temptació d’anar a veure una obra de teatre que no fos autoritzada pel bisbat.

El rector feia sermons dient que, a Rússia, els comunistes llevaven els fills a les famílies i els adoctrinaven en el marxisme i l’ateisme. També convertien les dones en homes. Sense cap mena de sentiment humà, les posaven a treballar a les fàbriques i feien que portassin avions i tractors, i les transformaven en monstres. Quan passaven davant l’Ateneu on ensenyava de llegir i escriure, se senyaven, talment haguessin vist el dimoni. Aconsellaven la gent a no fer-se de les cooperatives. Com era possible tanta ignorància? Quin pecat podia haver-hi en el fet de ser d’una associació obrera? Però ara, amb el triomf del Moviment sí que els interessava la política. Fer la feina dels carcellers, estar a les ordres de Falange els pareixia excel·lent, una labor “cristiana”!

Potser n’Andreu tenia raó quan deia que els socialistes érem els autèntics cristians del segle XX. De primer jo no ho entenia. L’escoltava en silenci. Què volia dir quan afirmava que nosaltres érem els vertaders seguidors de Crist? L’Església sempre estava al costat dels poderosos. El cristianisme només serví per a consolidar segles d’opressió i d’ignorància, per a bastir d’una justificació les guerres de rapinya i els genocidis. Quan pensava en els catòlics tan sols podia imaginar les guerres i creuades, els milers de morts en nom de Crist, les ciutats arrasades, el poder omnímode de la Inquisició, la cremada d’heretges i jueus, de tantes i tantes persones que s’havien lliurat a la ciència com Miquel Servet i Galileu Galilei. El clergat mai no canviaria. Sempre donant suport als grans propietaris. Quants segles predicant l’odi, el fanatisme més ferotge? No bastava enderrocar els palaus de la Inquisició, promulgar lleis en defensa d’un ensenyament laic i gratuït com a França. Res no mudaria si no aconseguíem vèncer l’ignominiós llegat que ens venia de Roma. Bastava veure les fotografies del present. El bisbe de Mallorca beneint les tropes italianes, les armes que servien per a la matança. O no eren els sacerdots els que atiaren la follia de l’extermini? On era el missatge de pau i reconciliació esperat? Cap monja de Caritat, cap predicador podria convèncer-nos de la bondat de les seves intencions. La sang dels Tarongí em bullia dins les venes. L’únic evangeli practicat pel catolicisme militant era el dels foguerons del bosc de Bellver, el del pare Adrover, el sacerdot que, amb una creu al pit, acompanyava el comte Rossi en la cacera de republicans pels pobles de l'Illa.

N’Andreu ens mirava somrient, atent als meus dubtes.

-O no heu llegit els Evangelis? –deia, fent-se càrrec de les nostres prevencions-. Ja sabem que és el Vaticà, la burocràcia eclesiàstica, qui ha manat des de sempre. Tot això ja ho sabem a la perfecció. Recordau que, d’ençà dels primers segles del cristianisme, des del mateix moment en què l’emperador Constantí acabà amb les persecucions de Calígula, Neró, Dioclecià i Vespasià, els patricis romans es feren seguidors de Crist per a poder continuar servant el control sobre el poble.

El meu nuvi era una d’aquestes persones que llegia tots els llibres que li queien al davant. Mai no vaig conèixer ningú amb tanta ànsia de saber! Romandre al seu costat era com fer viatges a altres èpoques, a segles pretèrits dissolts en la boira del temps. El que m’explicava era més atractiu que alguna de les pel·lícules que anàvem a veure al cine.

-Del cristianisme –continuava, apassionadament, talment hagués de canviar el món amb les seves paraules – ens interessa el missatge evangèlic i no tant el que han fet bisbes i sacerdots d’ençà del decret de Constantí, aprofitant-se de la credulitat popular. Es tracta de no fer mal al proïsme, de repartir el que tens entre els pobres, de foragitar els mercaders del temple, de respectar els vells, els malalts, els necessitats. Per això lluita qualsevol persona que vulgui dignificar la vida.

Sí, tenia raó. Tot era molt simple. Repartir la riquesa, acabar amb els abusos, lluitar per aconseguir que la gent no patís tant. Estava cansada de veure cares tristes entre els jornalers i jornaleres que anaven a llogar-se a la plaça Major. Com era possible que els catòlics no s’immutassin davant la misèria dels desvalguts? O no sentien mai les campanes de l’església repicant per una dona jove morta de tuberculosi, els nombrosos infants que desapareixien just acabats de néixer o al cap de pocs mesos per no haver estat ben alimentats? D’on sorgia la indiferència de les Filles de Maria, dels rendistes del Círculo Mercantil? En quin moment de la seva existència es convertiren en estàtues de sal?

I ara, aquestes monges de la Caritat, pensant que feien un servei, s’oferien per a fer de carcelleres. Quines maneres tan distintes d’entendre el missatge de Crist! Em demanava qui seguia de forma més eficient l’Evangeli... ¿el pare donant suport a La Societat, a les cooperatives de consum o aquestes religioses vigilant les portes de la presó, fent formar les detingudes enmig del pati, castigant les que consideraven rebels en cel·les especials, tancant els ulls cada vegada que el director llegia la llista de les que havien de pujar al camió per a no tornar mai més?

Si em deixava dominar per la nostàlgia, si pensava massa en els temps feliços al costat de n’Andreu i la família, m’enfonsaria, es debilitaria la meva capacitat de resistència. No podia defallir. Tenia el deure de ser forta, deixar de banda qualsevol debilitat. L’enyorança pels dies de llibertat, per aquells estius a casa de l’oncle Joan, les excursions amb n’Andreu i els joves de l’Ateneu, les converses prop de la platja, en es Molinar i la Ciudad Jardín amb n’Aurora Picornell, les discussions sobre literatura i política, havien de restar provisionalment a un racó de la memòria. No podia submergir-me en el record d’un passat feliç o m’enfonsaria per sempre. No volia dir que oblidàs la felicitat perduda, però l’essencial era no capbussar-me en aquells records oblidant els que depenien del meu suport. Servar a l’interior profund del pensament l’escalfor dels dies joiosos viscuts abans del Moviment. Saber que havíem pogut gaudir dels moments més intensos de la nostra existència. Però el més important era no fer coneixedores les debilitats sentimentals que ens posseïen als botxins que pul·lulaven arreu. Era essencial que l’enemic mai no pogués intuir que estàvem destrossats i que el dolor que ens feien sentir matava l’antiga alegria, els anys de tranquil·la existència que ens alletava fins no feia gaire. Mossegar-se la llengua fins a fer-se sang, resistir. Cap altre deure era més importat. El que volien els facciosos era enfonsar-nos definitivament, que mai no tornàssim a ser persones. Convertir-nos en homes i dones sense voluntat, esclaus que funcionassin a tocs de corneta i consigna. Com fer-ho per ser més durs que el marbre però alhora servar la tendresa acumulada al llarg de la vida? Tasca difícil. Sabia el meu deure: fer tot el possible per ajudar els que eren a la presó, a la mare, al padrí, amagat a la soll. Què devia fer n’Andreu en aquells moments a Can Mir, esperant d’un moment a l’altre l’instant fatídic? No ho volia pensar. L’alegria de la joventut fugia de sobte, espantada amb els primers crits dels falangistes el dinou de juliol.

El posat de na Isabel continuava essent trist. Malgrat notar una espurna d’alegria en el seu rostre en dir-li que tots érem vius, el pes de la presó planava damunt ella com una llosa. Em vaig apropar als barrots que ens separaven amb un intent d’acaronar la seva pell i que sentís l’escalfor de la meva carn, l’amor que sentia per ella.

Just vaig poder fregar la mà que tenia posada en la reixa.

Sor Coloma, atenta a cada un dels nostres moviments, tornà a intervenir, aquesta vegada amb greu seriositat.

-Ja vos he advertit que no podeu acostar-vos al reixat. Vés a saber què podeu intercanviar. Res de cartetes secretes. Aquí, per desgràcia, ja les sabem totes. Si voleu contar la vostra vida, fer preguntes, emprau els sistemes normals. Sí, ja sé que pensau que les missives són censurades. Però per explicar l’estat de salut de la família, el més essencial en aquestes circumstàncies, no valen misteris.

I afegí, amb certa intencionalitat cruel:

-En els temps que corren no calen massa paraules. Seria gastar paper i tinta inútilment. Tanmateix na Isabel no anirà d’excursió ni sortirà de Can Sales aquesta setmana. Només li cal agafar el llapis per dir-te quan necessita la roba neta o per a saber el dia que li portaràs la senalla del menjar. Quatre retxes basten i sobren per estar informada de la salut dels pares. També et pot enviar una tarja per a comunicar-te els dies que pot rebre visites. Per tenir-la assabentada de com està la família basta posar “tots estam bé de salut”. Cinc paraules. La resta, sobra.

Vaig quedar corglaçada en constatar la maldat que representaven uns suggeriments tan deshumanitzats. Què sabien les monges de la vida familiar, del valor d’unes paraules escrites des de la presó? Ens obligaven a emprar els doblecs de la roba per explicar el que no es podia dir en una carta normal, censurada. Nombroses detencions eren per sorpresa. Alguns dels innocents represaliats, sospitant que res no els podria salvar de morir, escrivien d’amagat les últimes recomanacions. Les mares i esposes dels assassinats em mostraren alguns dels papers que reberen. Eren les darreres paraules escrites a corre-cuita, minuts abans de ser portats als fossats del fortí d’Illetes, a les cunetes del camí dels Reis. Escrits amb algunes faltes d’ortografia, amb paraules il·legibles per les llàgrimes derramades. I sempre els mateixos pensaments: que el fill el recordi, que l’esposa sigui forta per poder tirar endavant la família. I si hi havia factures que es podien cobrar, explicava qui era el deutor, on anar aquells duros. Si era ell qui devia favors, demanava fer tot el possible per quedar bé. Però què sabien del bategar de la vida unes religioses que castigaven i amenaçaven les detingudes que posaven entrebancs per anar a missa, per a convertir-se al catolicisme?

Sobreres les relacions familiars? Per això molts directors de presó només deixaven escriure tres retxes a una postal.

Sor Coloma m’ho digué abans d’arribar al locutori. Ella era la censora.

-No vull que els arribi cap mala notícia –deia, segura de fer un bé a les presoneres-. Jo estim fora mida la feina que m’han comanat. Si una presa rep una carta dient que algú de la família ha mort no li don fins que veig que està en condicions d’assimilar la notícia. No vull que emmalalteixi, que hagi d’anar al metge o provi de fer vés a saber quin desbarat. Al començament, quan no ens hi miràvem tant, alguna de les dones que guardam provà de suïcidar-se en assabentar-se de la desaparició del pare, l’espòs, un fill o un germà. Per això mateix decidírem anar amb cura. Si l’escrit no porta res d’especial, la lliuram el mateix dia que arriba. Però si hi trobam informacions del tipus que t’he contat, esperam un temps prudencial. El que més ens importa és la salut de les preses!

La monja que vigilava la meva germana l’obligà a aixecar-se i retirà la cadira on estava asseguda a dues passes de les reixes. Sor Coloma va fer el mateix amb la meva.

-Apa, aixeca’t –m’ordenà, fredament-. No vull tenir problemes amb el director. No voldria que aprofitàssiu la bondat de les monges per introduir qui sap quines noves no recomanables.

Na Isabel no pogué resistir restar amb la boca callada.

-Qui em va salvar els primers dies va ser n’Aurora Picornell. Quan em portaren a tancar ella ja feia temps que era a Can Sales. En veure que no menjava em donà la seva ració de pa i moniatos. A mi em feien oi. Ella els va pelar i aconseguí que la meva salut anàs millorant a poc a poc. No sé d’on treu les forces. Encara ara és la que ens fa cantar cançons a l’hora de brodar. Interpretam tonades de la pagesia, alguna copla permesa per la direcció. Ens entretenim com podem i ella és l’ànima de tot.

Aquesta vegada no ens digueren res. Sor Coloma, comprovat que no podíem apropar-nos al reixat, estava més tranquil·la. S’assegué a un metre de distància d’on em trobava i continuà resant el rosari mecànicament. Jo deixava parlar na Isabel. No la volia interrompre. Notava que li feia bé explicar el que sentia. Tanmateix, pel to de veu, pels cabells blancs i el tremolor de la mà esquerra, pel moviment imperceptible d’un nervi de la galta, per la forma de mirar-me, jo sabia tot el que no podia dir-me de paraula per la presència vigilant de les monges.

Na Isabel em relatava la rutina de la presó, l’horari obligatori, la feina als tallers, les hores de doctrina cristiana i sermons dels sacerdots. Jo endevinava -ho vaig copsar de seguida que m’obriren les portes-, l’acaramullament de persones en un indret que no havia estat pensat per lloc d’internament. Bastava veure les sales, amb les pobres màrfegues tirades al terra. Massa gent per a un espai tan reduït. Les habitacions eren plenes de gom a gom. No calia que na Isabel m’ho contàs. Podia llegir en el seu rostre el que passava per cambres i passadissos. Els camions i cotxes que arribaven cada moment amb detingudes de tots els pobles de l’Illa i la Península. Mentre avançava cap al locutori havia vist perfectament senyals de fuetades en les cames i braços de les dones que, agenollades, fregaven el trespol. No eren ferides accidentals. Eren rastres ben evidents de pallisses. En algun braç es podia veure la curvatura de la corretja marcada, en negre, damunt la carn. Ho sabia per la mirada de por en les detingudes que havia vist feinejant. Per a sor Coloma devia ser un paisatge conegut. No li donava importància. Potser no el veia, absorta en els seus rosaris i meditacions. Aquelles dones tenien prohibit apropar-se als visitants. Miraven les rajoles, atemorides que les castigassin. L’oncle Joan m’explicà que, pels comentaris temorosos d’alguns familiars d’internades, sabia de l’existència de cel·les de càstig. Les preses que no eren obedients i no seguien a ulls clucs les normes del director o que havien demostrat algun signe de rebel·lia, eren castigades a romandre incomunicades dies i setmanes, alimentades solament amb aigua i una mica de pa dur.

Com es podia mantenir l’esperança, la dignitat, enmig de la tenebror que alimentaven les monges de la Caritat?


Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla i la destrucció dels nostres somnis - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

pobler | 02 Agost, 2020 00:49 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla i la destrucció dels nostres somnis - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Estic espantat. Observar el meu cine en runes és el mateix que viure l´esfondrament de les cases de la família, la mort del repadrins. Buidar la casa. Emblanquinar de nou. Repartir els mobles entre els supervivents. La mateixa melangia pel temps que s´esvaneix enmig de les mans sense que ningú pugui fer-hi res. Des de l´altura, des del galliner on descobrírem que existia una altra vida més enllà de les quatre creus d´entrada del poble, mir els homes feinejant. Quina manca de pietat amb el que significà una part indestriable de la nostra joventut! A martellades rompen el que restava dels altaveus, de les fileres de cadires que desfan a cops. Tot mesclat cap al camió de les deixalles! Cadires, cartells, les rovellades i inútils màquines de projecció. Sense pietat trepitgen el rostre dels meus amors jovenívols: Lana Turner, Silvana Mangano, Sofia Loren, Marilyn Monroe, Andrey Hepburn... Veig com ho van llançant al camió aparcat davant el portal. Treballen enmig de la pols. La seva figura es difumina i pareixen éssers d´un altre món feinejant enmig de la boira. (Miquel López Crespí)


Estic espantat. Observar el meu cine en runes és el mateix que viure l´esfondrament de les cases de la família, la mort del repadrins. Buidar la casa. Emblanquinar de nou. Repartir els mobles entre els supervivents. La mateixa melangia pel temps que s´esvaneix enmig de les mans sense que ningú pugui fer-hi res.

Des de l´altura, des del galliner on descobrírem que existia una altra vida més enllà de les quatre creus d´entrada del poble, mir els homes feinejant. Quina manca de pietat amb el que significà una part indestriable de la nostra joventut! A martellades rompen el que restava dels altaveus, de les fileres de cadires que desfan a cops. Tot mesclat cap al camió de les deixalles! Cadires, cartells, les rovellades i inútils màquines de projecció. Sense pietat trepitgen el rostre dels meus amors jovenívols: Lana Turner, Silvana Mangano, Sofia Loren, Marilyn Monroe, Andrey Hepburn... Veig com ho van llançant al camió aparcat davant el portal. Treballen enmig de la pols. La seva figura es difumina i pareixen éssers d´un altre món feinejant enmig de la boira.

Aquests homes que feinegen entre deixalles... saben, poden imaginar el que va significar aquest cine per a generacions i generacions d´habitants del poble? Esperar que arribi el dissabte o el diumenge per a posar-se roba neta, anar a conèixer Madrid, Nova York, Roma, París, sense necessitat de sortir d´entre els quatre carrers que ens agombolen. No importa gens el que expliqui la pantalla si ens permet fugir per unes hores de la rutina diària, la preocupació per l´anyada, la manca de gasoil per al motor del molí, els preus del blat, que enguany pot ser molt baix. La gent es perd enmig de les històries d´amor i gàngsters, exòtics viatges de princeses rebels... Vacaciones en Roma, amb Gregory Peck i Andrey Hepburn! Qualsevol història serveix per oblidar les cartilles de racionament, els familiars que es perderen una nit pels murs d´execució de Porreres, el Fortí d´Illetes, el cementiri de Ciutat. Millor anar a veure Lo que el viento se llevó, perdre's enmig de les grans possessions americanes d´abans de la guerra civil, amb aquells servicials negrets sempre al servei dels senyors, blancs, evidentment!, contraris a Abraham Lincoln que vol alliberar els esclaus dels fuets dels capatassos, les vendes de persones enmig de les places i carrers d'Alabama, San Francisco, Nova Orleans.

Tot ha desaparegut en uns instants. I, de cop i volta, constatar que la pel·lícula s´ha acabat. Tornar lentament a la realitat. Sentir a poc a poc el soroll de la pluja sobre els vidres dels finestrals del Santuari.

Som a Lluc, amb la padrina. A poc a poc tornen les veus. Ara el film es fa real.

Finalment ens donen les mantes, les claus, els llençols.

“Us acompanyarem”, diu el responsable de la recepció. “Vosaltres sols no podreu anar-hi amb les maletes i l´embalum que portau!”.

Entre els tres ens repartim l´equipatge i tot el que necessitam per estar aquestes setmanes al santuari.

Caminam pel passadís central de la planta baixa. En altres ocasions, quan veníem per l´estiu, sempre anàvem al primer pis. Malgrat la gentada d´aquells estius, era un lloc més tranquil. No hi arribava tant el soroll dels residents entrant i sortint de les habitacions, anant a missa a escoltar els blauets o visitar el museu. El restaurant del santuari, tancat a l´hivern, era ple de gom a gom a l´estiu. Les persones amb més possibilitats econòmiques no llogaven cuines ni, molt manco, es mesclaven amb els pagesos i menestrals que pul·lulaven per la cuina col·lectiva i el menjador per als peregrins. Els rics sempre tenien plat preparat al restaurant, lluny del poble treballador, dels petits menestrals dels pobles que es podien permetre romandre a Lluc però sense despeses extraordinàries. Es feien ben evidents les diferències de classe! Les senyores dels rics no eren a la cuina col·lectiva escaldant les gallines per a llevar-hi les plomes, fent bocins el conill que anirà a la cassola, tallant la ceba i les tomàtigues per al sofrit!

Des dels grans finestrals que donaven a l´exterior miràvem aquelles tauletes de marbre amb cobertures de lli brodat i tovalloles blanquíssimes, amb la marca del restaurant a un raconet. Ens distreia veure com els cambrers paraven taula: munió de plats, culleres, ganivets i forquetes, tassons per beure vi i aigua, petites culleretes per a les postres... En el restaurant no hi havia els crits i gatzara de les cuines individuals, del menjador col·lectiu. Era un indret especial, talment un temple dedicat als déus del menjar; tot era silenci. S´hi parlava en veu baixeta, xiuxiuejant. Ens sorprenia constatar com els fills d´aquells matrimonis estufats eren com els pares: seriosos, sense rialles, obedients, amb vestits netíssims, just acabats de planxar. Els senyors portaven les criades a Lluc! Els al·lotets pareixien robots. Ens feia gràcia tanta solemne immobilitat, Des de les finestres els fèiem jutipiris en una provatura de fer-los riure, de fer que modificassin la seva actitud d´estàtua.

Impossible! Estaven ben ensenyats. No hi havia forma, malgrat els traguessin la llengua, els fessis facècies. Et miraven hieràticament i, de lluny estant, veies com es senyaven per resar les oracions pertinents abans de començar a dinar.

Dolents com érem, si en cap ocasió els trobàvem anant de passeig amb la criada, ben vestits, tan netets, fèiem el possible per llançar-los terra i aconseguir que s´embrutassin una roba no apta per a jocs infantils. I si hi havia fang pel terra, molt millor! Si aconseguíem el nostre propòsit, veies com mudaven el rostre sense saber el que havia passat. Es miraven els pantalons, tots bruts, i, sense que fallàs marxaven plorant a cercar el recer de les faldes de la criada. Però no podien escapar de les persecucions. Ensinistrats a caçar gorrions amb els nostres tiradors de goma, podíem encertar el llançament d´una pedra a llarga distància. Amagats entre els arbres, disparant des de qualsevol racó, els podíem fer la vida impossible. Perseguir els autors de l´atemptat entre els arbres i matolls del bosc, escodrinyar els racons de l´hospederia on ens amagàvem? No era possible. Sabíem escapolir-nos. Coneixíem els enfonys on ens podíem fer invisibles. El monestir no tenia secrets per a nosaltres.

M´adon que, per aquells senyorets, anar a Lluc no era fer vacances. El seu patiment devia ser insuportable. Hieràtics, a les ordes dels pares, clenxinats, perfumats, rebent les endemeses, el més probable era que somniassin tornar a l´ambient protector de casa seva o els col·legis.

Però ara no és l´estiu. El vent xiula pels passadissos del santuari mentre avançam cap a la cambra. Pens que algú ha deixat algun finestral obert. De cop i volta, un exèrcit de fulles portades pel vendaval em donen al rostre.

El recepcionista que ens acompanya es gira i diu: “Sembla que hi ha una finestra oberta. De seguida que us deixi a la vostra habitació aniré a tancar-la. En cas contrari pot haver-hi portades, sorolls que no us deixaran dormir i, a més a més, la brutor pot omplint els passadissos”.

No diem res. M´apuj el coll de l´abric i mir amb amor les gruixudes mantes de llana que port. Amb aquest tapament no hi ha por de fred!

Obrim la porta i entram d´una volada. Com si ens volguéssim protegir del corrent d´aire que inunda els passadissos.

El recepcionista deixa les maletes prop del llit, s´acomiada i marxa a tancar les finestres obertes per la ventada.

--A la nit vendré a portar-vos un braseret amb caliu. Com podeu imaginar, el santuari no disposa de calefacció central, però sempre tenim foc encès per als hostes d´hivern. Aquestes setmanes estareu tranquils. A tota l´hospederia només hi trobareu en Josep, que també ha vengut a curar-se per prescripció del metge, i dues germanes, dues campaneteres que vénen cada hivern i s´estan un mes entre nosaltres. Malgrat són una mica esquerpes, si agafau confiança poden fer-vos companyia i anar junts a missa. Bé, vos deix. La ruixada és fa més forta i he d´anar a tancar els finestrals.

Des del portal, just abans de tancar la porta, encara té un moment per a dir-nos:

--Aquests dies hi ha molt poca gent. Ja ho véreu. Només trobareu un altre malalt. Ja us n´he parlat d´ell. Es diu Josep Ferrer. Bona persona, malgrat no va a missa. No pot caminar gaire. El trobareu durant el dia assegut al bar de la cantonada, llegint el diari o escoltant la ràdio. Com us he dit, també hi ha na Joana i na Beatriu. Són fadrines. Tot el dia són a l´església, resant el rosari davant l´altar de la capella de la Verge.

I amb aquestes paraules tanca la porta i ens deixa sols a la cambra.

Ja hem arribat! Mir l´habitació. Dos llits, una tauleta, quatre cadires, una moderna sala de bany. No em puc avenir! Com han canviat les coses d´ençà els estius dels cinquanta! Han enrajolat el terra, hi ha cambra de bany, un armari modern i funcional, dos llits nous de trinca. La padrina també resta aturada per uns moments i em mira com dient “Lluc ja no és el que era”. No sé si la reforma afecta tot el santuari o només la planta baixa, la més usada pels visitants, El cert, emperò, és que aquesta habitació no té res a veure amb les que sempre havia conegut en el passat. Aleshores, quan amb la repadrina i les germanes petites ocupàvem dues habitacions de la primera planta, tot era ben diferent. Els mobles eren molt antics, com els de casa. El pare deia que eren donacions de les beates. Les donacions no eren solament de diners o terres: també hi havia gent que enviava carretades de mobles per a muntar l´hospederia. Vells armaris de nord, llits amb cobricel, alguns de caoba, treballats per experimentats artesans dels segles XVIII i XIX.

M´agradaven aquelles cambres, tan diferents una de l´altra, amb mobles d´èpoques remotes. Era com si no t´haguessis mogut de casa teva. Respiraves la mateixa flaire de fusta antiga, de bigues netejades amb oli de lli, de parets blanques just acabades d´emblanquinar. Sempre m´havia demanat qui tenia cura de tantes habitacions. Tot ben net, com acabat de fer. Passaves el dit pels mobles i no trobaves senyals de pols. Les rajoles, com si s´haguessin acabat de fregar. On era, on vivia l´exèrcit de persones que es necessitava per tenir en condicions aquella gran hospederia?

No he descobert mai el misteri. Talment com si el servei fos un estol d´àngels invisibles. Alguna vegada, una ombra fugissera en la fondària del passadís; d´altres, un carretó solitari amb tot d´estris de neteja. Qui el portava? On era el misteriós personatge que feinejava amb aquell instrumental?

Sovint em feia el propòsit de demanar-ho al primer frare que ensopegàs, anar a la recepció i fer les preguntes pertinents. No ho vaig fer mai i el misteri es va fer permanent, sense possibilitat de solució.

És hora d´obrir les maletes, posar la roba i els llibres als armaris. Estirar els matalassos i fer el llit. Crec que necessitarem les quatre mantes que ens han donat. Farà molt de fred a la nit? El recepcionista ens ha promès un braser amb caliu, senyal que el termòmetre baixa alguns graus a la posta del sol. És la meva primera experiència d´estar a Lluc per l´hivern. A l´estiu quasi no portàvem roba: un parell de calçons curs i quatre camises. Cap problema. Ara serà diferent. Basta sentir els trons rodolant per l´altura per fer-se conscient del clima que ens espera. I aquesta era l´atmosfera d´aire pur que necessitava per a guarir-me de la malaltia fictícia? M´imagín igual que Chopin el dia que arribà a Valldemossa, amb la diferència que jo no estic tuberculós i, realment, el clima no afectarà gens la meva “recuperació”. Em sent més fort que mai. L´alliberament de la disciplina del col·legi, no haver de sentir uns professors avorrits ni llegir els llibres de text em dóna una sensació de llibertat infinita. Tan sols tenc ganes de submergir-me en la lectura de les novel·les que he portat, sortir d´excursió quan faci bon temps, entretenir-me en la contemplació de les meravelles del museu... Encara no puc entendre com he pogut enganyar la família, les bruixes i curanderes del poble, el metge, el senyor Sion. Tots han caigut en el parany de la meva comèdia: les gotes de sang en el mocador, els mentiders trenta-nou graus de febre, fer veure que vomitava el menjar. Què senzill enganyar els pares si ho saps fer bé! La preocupació per la teva salut els tanca els ulls, no poden veure el que és evident.


Joan Buades, Miquel López Crespí i la història amagada de la restuaració borbònica (la “transició”)

pobler | 01 Agost, 2020 14:19 | facebook.com

Joan Buades, Miquel López Crespí i la història amagada de la restuaració borbònica (la “transició”)


NO ERA AIXÒ, NO ÉS AIXÒ: ALTRES FUTURS SÓN POSSIBLES


Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos? (Joan Buades)


Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat. En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de collaborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i collectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga. Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que illuminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular. Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests collectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos collectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau. Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren illegals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària. La memòria de López Crespí té un tercer allicient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després. És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica. No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, allèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra. A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament? Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?

Antoni Simó Tomàs i Canyelles, Primer tinent a batle de Cultura, Participació Ciutadana i Innovació de l´Ajuntament de sa Pobla parla del nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Vision literàries de sa Pobla

pobler | 31 Juliol, 2020 15:08 | facebook.com

L´Ajuntament de sa Pobla i Llorenç Gelabert Editor publiquen el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla -


Antoni Simó Tomàs i Canyelles, Primer tinent a batle de Cultura, Participació Ciutadana i Innovació de l´Ajuntament de sa Pobla parla del nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Vision literàries de sa Pobla -


Records de les mirades


La història i els records fan que aquest llibre de Miquel López Crespí mostrin des d'una perspectiva marcadament personal la realitat de la sa Pobla d'un temps. Una realitat substancialment diferent de l'actual, que marcà la infància de l'autor, es mostra plena d'anècdotes, algunes que treuen el somriure i d'algunes que treuen alguna llàgrima. Es mostren les feines del camp, l'educació de l'època, espais emblemàtics del municipi, l'oci, l'entorn d'una sa Pobla del passat que esdevingué el camp de cultiu –en tots els sentits– de la sa Pobla actual.

Les històries i vivències personals de l'autor fan que sigui un llibre amb tendresa i sobretot en primera persona, on s'hi descriu una infància passada. Una infància única que forma part d'un passat immodificable però que es recorda com aquell moment humil, magnífic d'un mateix, amb melancolia i amb una voluntat de tornar-hi. L'absència de responsabilitats, l'aïllament dins la fantasia on un cartó de cop i volta es transforma amb un vigorós i fidel cavall, o quan el joc i la imaginació flueixen com l'acció de respirar. López Crespí recorda la infància jugant a indis als jardins de l'escola Graduada amb la intenció de mostrar-se com fou. Amb tot, el llibre tot i ser un recull de fragments, d'històries, d'èpoques de la seva vida o la dels altres, deixa veure sobre tot l'anhel romàntic de l'infant i el record cruel d'unes èpoques dures.

Esper de tot cor que aquest llibre sigui del vostre agrad i aprofit per felicitar a l'autor per aquesta nova tasca, i animar-lo que no sigui la darrera. Amb força i esperit crític, ens haurem fet adults, i tanmateix no sabrem mai a tornar a ser infants.


Dia del Llibre – Una nova obra de l´escriptor Miquel López Crespí recomanada per Biel Ferragut, batle de sa Pobla -


El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria. (Biel Ferragut)


L’essència Miquel López Crespí és la suma d’històries d’un home que no oblida les seves arrels, una història escrita sumant els sabers de les persones i els llocs que han format part de la seva vida, que l’ha imprès de caràcter durant anys convertint-lo amb un gran corredor de Cultura.

Podríem dir que si un tret caracteritza a Miquel López Crespí és l’assimilació del caràcter cultural. El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria.

El llibre que teniu a les mans és un viatge al passat. Un viatge on López Crespí viatge a la seva infantesa per descriure sa Pobla de fa 60/70 anys. Allà hi trobarem les influències i l’harmonia dels anys que han influït a l’obra literària de López Crespí

Miquel López Crespí ens transmet un missatge a les seves obres: La nostra cultura no és millor que cap altra; de fet, és la suma de moltes. Precisament per aquest fet és única i mereixedora de ser defensada i perpetuada; això només ho podem fer nosaltres, perquè és únicament nostra i així hauria de continuar sent.

Gaudiu de l’obra que teniu en les mans i gaudit d’aquest viatge literari a sa Pobla dels anys 50 i 60.


Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla


El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tor presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Sor Coloma- (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 30 Juliol, 2020 20:08 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Sor Coloma- (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Sor Coloma avançava pels estrets passadissos de la presó. Caminava lleugera, amb el rosari a la mà, obrint les portes que tancaven les diferents sales de l’infernal indret. Mentre penetraven en aquell món d’infinits patiments, de tristor elevada al límit, veia córrer les xinxes per les blanques parets que encerclaven tantes vides amenaçades. Un fred misteriós, una estranya humitat sorgida des de les fondàries dels segles em va recórrer l’espinada. Xinxes i fam, rates guaitant des dels enfonys, la Mort esperant amagada a qualsevol racó amb violent desig d’acabar amb les víctimes que el destí senyalava. (Miquel López Crespí)


Sor Coloma avançava pels estrets passadissos de la presó. Caminava lleugera, amb el rosari a la mà, obrint les portes que tancaven les diferents sales de l’infernal indret. Mentre penetraven en aquell món d’infinits patiments, de tristor elevada al límit, veia córrer les xinxes per les blanques parets que encerclaven tantes vides amenaçades. Un fred misteriós, una estranya humitat sorgida des de les fondàries dels segles em va recórrer l’espinada. Xinxes i fam, rates guaitant des dels enfonys, la Mort esperant amagada a qualsevol racó amb violent desig d’acabar amb les víctimes que el destí senyalava.

La monja caminava més aviat que jo. Em feia senyes amb la mà indicant que m’apressàs. Se sentia el soroll de les preses anant als seus quefers. Veia les monges fent el primer recompte. Les encarregades de la neteja iniciaven la tasca encomanada. Les que servien l’aigua bruta que donaven en substitució del cafè i la llet repartien el beuratge a les dones encara mig adormides. La campaneta del pati anunciava la primera missa. Prometia ser un dia d’un blau intens, immaculat. Els primers raigs de sol començaven a il·luminar els passadissos que fins aquell moment havien rebut l’esmorteïda llum d’unes bombetes de vint vats, brutes de pols.

Munió de detingudes feinejaven en les immenses sales.

Em preguntaven amb la mirada què hi feia tan d’hora a la presó. Era evident que no em portaven detinguda. Les monges tractaven les presoneres de forma diferent. Sor Coloma no sabia gaire detalls de la meva vida. Solament que era neboda d’un proveïdor i que la meva germana estava tancada. Tenia concedits vint minuts d’entrevista. Un privilegi en aquelles circumstàncies! Si no hagués estat per aquest permís especial hauria hagut d’esperar el meu torn, fer cua, estar hores, tal vegada dies, entre les famílies que també volien parlar amb les internades a la força.

Per ampliar la capacitat del centre, el director va manar llevar les parets que separaven les antigues habitacions. Així hi cabia més gent. En el terra podies veure encara les marques que havien deixat els mitjans de les cambres i els salons desapareguts. Ningú no s’havia preocupat d’enrajolar novament. El que importava a les autoritats era fer espai. Cada dia portaven més dones. Procedien de tots els pobles de les Illes i, també, dels indrets de la Península que eren en mans de Franco i els generals facciosos. A través dels vidres dels dormitoris podia entrellucar les cares tristes de tantes persones privades de llibertat. Plegaven les pobres màrfegues de palla i les fermaven amb una corda. Com seria l’hivern per a les sobrevivents de les sortides nocturnes vers el camí sense tornada? Quantes de les que anaven apressades a complir les obligacions que les monges els assignaven arribarien al proper Nadal? Sabies quan entraves però mai quan podries retornar a casa teva. La vida, esdevinguda un trist joc d’atzar. Jo podia estar ara al costat de la meva germana, ser una de les preses que plegaven les màrfegues. Romandre provisionalment en llibertat era una simple casualitat. Per haver ensenyat de llegir i escriure a un Ateneu considerat d’esquerra m’haurien pogut matar, com a tants d’altres. Si era viva, si encara restava al carrer era per l’estranya voluntat d’en Martí Cerol i la seva guarda de cans de caça. Em deixaven a lloure per a saber si anava a veure el padrí Rafel? Volien tenir controlats els meus hipotètics contactes? Acumulaven proves per a poder acusar-me amb més força? Difícil trobar un dèbil raig de claror enmig de la foscor. Haurien d’imaginar que procuraria no fer cas passa en fals i que no comprometria ningú que ja no fos a la llista dels esquerrans. Tanmateix, els amics i coneguts que visitava estaven en la mateixa posició que la nostra família. Tots plegats vivíem en la incertesa, ignorant per on bufaria el vent de la tempesta.

Mataven amb qualsevol excusa. I no sempre era per qüestions polítiques. Dues al·lotes s’ajuntaren per denunciar en Jordi Suquet pel fet que a unes festes de Sant Jaume no les volgué treure a ballar. Li anaven al darrere. No podien consentir que s’estimàs més sortir amb n’Antònia Oliver, la Sucrera. Les dues riques eren amigues i tenien famílies de bona posició. Juraren venjar-se del jove. El verí de l’enveja omplia la seva ànima tèrbola. Estaven d’acord que qui fos més viva es quedàs amb el jove però mai no seria pera n’Antònia Sucrera.

Tractaven les persones com si fossin objectes, talment els seus pares manaven els missatges. Com podien permetre que un jovençà, un simple barber, el fill d’una casa que no tenia ni un solc de terra, s’hagués atrevit a dir no a les filles d’un senyor de possessió?

Ho pagaria car. Per a elles era un atreviment que no podia perdonar-se. Els pobres havien de sentir el pes del poder damunt les esquenes. Talment una jornalera que s’atrevís a mirar cara a cara el propietari que la llogava.

A l’inici del Moviment l’acusaren d’haver dit que, si guanyaven els rojos, matarien els sacerdots i els rics. Una mentida, evidentment. Mai no ho diguérem ni a l’Ateneu ni a cap reunió política. Com ho podia pensar en Jordi, un jove que no pertanyia a cap partit del Front Popular? Tothom sabia que era una falsedat ordida per aquelles senyoretes desenfeinades. Ningú no ignorava que la detenció d’en Jordi Suquet era una venjança personal. Ho sabien fins i tot els militars que reberen la denúncia. Ningú no va moure una mà per salvar-lo de la mort. La mare del pobre al·lot anà a les cases de les dues serpents i, plorant, els demanà que anassin a retractar-se de la declaració. Mai no ho volgueren fer. Tenien l’ànima podrida, la sang enverinada. Anaren fins a la presó d’Inca, al claustre de Sant Domingo, per veure com el treien per portar-lo a la paret del cementiri.

Sortosament, poguérem fer arribar a na Isabel un petit matalàs de llana. Al poble, durant les llargues nits d’espera, tenint esment de la padrina i el padrí Rafel, parant atenció als exaltats que ens vigilaven, la mare en va fer tres: un per al pare, l’altre per a n’Andreu i, amb la mateixa llana del que tenia a casa, un per na Isabel.

No podíem fer gaire més. Tan sols ens deixaven portar la roba neta una vegada a la setmana. No volia imaginar-me com era la vida dels presos sense familiars a Mallorca. Qui en tenia cura? Talment viatjar per l’interior d’una gran cambra de tortura. No era d’estranyar, doncs, que hi hagués xinxes entrellucades en el llindar de les portes. M’haurien entrat a la roba? Les sentia pujar per la meva espinada, avançant cap a les aixelles, a la recerca de la calentor de l’entrecuix. Instintivament, em vaig començar a gratar. Sor Coloma rigué.

-Les xinxes? Ja t’han atacat? –comentà, amb una rialla als llavis mentre continuàvem caminant cap al locutori.

Vaig pensar que havia trabucat. A què venia aquella rialla? També gaudia amb el dolor, amb el sofriment dels altres?

Per a ella tot era ben normal. Les xinxes i les rates, l’olor de menjar ranci que omplia les sales de la presó, els plors dels infants gemegant de fam, la desesperació de les mares en veure com morien els fills per manca d’una adequada alimentació eren petits sacrificis que enviava el Senyor per enfortir l’ànima de les presoneres.

Sor Coloma, agitant les claus de les portes que anava obrint com si fos la creu alliberadora del Moviment, anava dient, talment parlàs per a ella mateixa:

-Són terribles. Moltes nits, quan estic de guàrdia, m’he de tancar a la cambra de la governanta i, despullada, les cerc una a una. A les sales, les preses fan el mateix. No podem dormir, torturades per aquestes enviades del dimoni. Et deixen el cos nafrat. Fan ferides tan grans com les faves.

La monja s’excitava en parlar del patiment produït per les xinxes. Em vaig fixar que et mirava sense veure’t realment. On fixava els ulls? En quin món vivia?

De sobte, m’agafà molt fort les mans i em digué, esperitada:

-El dolor de les ferides produïdes pel cilici i els paràsits em transporta a un estat d’èxtasi especial. Sent que el patiment m’apropa a Déu. Per uns moments puc sentir en la meva carn el mateix que degué sentir Nostre Senyor quan era crucificat pels romans. Només podem assolir el Cel, gaudir de la presència dels àngels i arcàngels, de la companyia resplendent de la Verge i tots els sants mitjançant el patiment. Per això faig dejuni cada setmana. Durant un dia només menj una mica de pa amb aigua. Així puc donar un plat més a alguna de les presoneres convertides al cristianisme.

Na Isabel devia patir el mateix que el pare i n’Andreu, ben igual que els tancats a Can Mir. Els falangistes que esperaven a la porta de les presons no amagaven les intencions que portaven. Fermaven els presos que sortien en pretesa llibertat amb filferros i cordes. Els lligaven les mans al darrere. Els pujaven als vehicles a culatades.

La tortura, beneïda per les germanes de la Caritat!

Després de la fam i la brutor venien els sermons de monges i sacerdots provant de convertir aquelles dones a la bondat de l’Església catòlica. Podria resistir na Isabel unes condicions tan adverses? Com era possible sobreviure sense el més petit suport de l’exterior?

Tremolava, malgrat el meu posat de segura indiferència, la màscara que em posava per no fer palesa la meva intranquil·litat. Qui sap si en els propers dies jo o la mare seríem detingudes, portades a la mateixa sala on estava na Isabel! Em torturava la idea que a la família no pogués restar ningú que tengués cura del padrí Rafel. Si ens enviaven a Can Sales hauria de sortir de l’amagatall, lliurar-se a les autoritats. I que seria de la padrina Margalida, que havia perdut l’enteniment? La portarien al manicomi? No volia pensar en el que li podia passar a l’oncle Joan. Ell era qui manco relació tenia amb l’esquerra. Però bastava que fos familiar d’algun sospitós per a veure’s implicat en la repressió.

Sentia les recomanacions de sor Coloma com qui sent ploure. No podia entendre com les religioses feien de carcelleres sense cap mena de remordiment, pensant que feien un bé a l’Església, que ajudaven a salvar ànimes. No veien res més enllà de tenir les detingudes agenollades davant l’altar, fer-les anar a missa cada dia, convèncer les antigues militants de la Lliga Laica a convertir-se al catolicisme. Eren insensibles al dolor humà? Què els havien ensenyat per arribar a creure que aquelles dones que patien la tortura de la incomunicació, vigilades per soldats i falangistes, les pageses i empleades eren persones dolentes i que volien fer mal a la humanitat?

Caminàvem de presa en direcció al locutori. Semblava que sor Coloma no em volia deixar veure res de la vida diària de la presó. Nerviosa, amb la mà esquerra m’indicava que anàs més aviat. Però no jo no perdia detall: les cues immenses davant els serveis que s’endevinaven bruts, els petits bocins de roba que servien de tovallola... L’oncle Joan m’havia comentat la manca de llet per als infants que estaven tancats amb les seves mares. Com podien alimentar les criatures, per quins motius no garantien uns tassons diaris de llet? M’arribava flaire de malta. Als matins només donaven un poc d’aigua calenta amb una mica de gust de malta. I un bocí de pa dur. Això era tot el berenar fins als moniatos del migdia! Na Isabel podria resistir millor que la majoria de preses que l’envoltaven. Sovint, quan m’aixecava per preparar el menjar per als nostres presos, l’oncle Joan ja m’ho tenia preparat. Les truites, el bocí de formatge i sobrassada per a Can Mir, els ous i un parell de pomes per a na Isabel. D’ençà de les detencions, l’oncle estava summament intranquil. Preocupat, només pensava en els detinguts, en el que podia esdevenir-se amb el padrí Rafel si el trobaven amagat a la soll.

Sor Coloma va veure que posava cara d’espant en constatar les condicions en què es trobaven els centenars de dones acaramullades de mala manera per les cambres de Can Sales.

-No et pensis que estan tan malament. Les germanes de la Caritat els tenim esment sense tenir en compte el crim que hagin comès. Quan estic de guàrdia vaig i vénc per totes les habitacions. Mir si estan bé, si necessiten res. Alguna no pot dormir. Dóna voltes en la màrfega. Potser està malament de salut. Qui sap si pateix remordiments pel que ha fet als bons cristians. Sé que n’han portades de molt dolentes. El pitjor de la societat. Algunes ajudaren a posar una bomba a la capella del cementiri d’Esporles; altres, les més endimoniades, pintaven la falç i el martell a les façanes de les esglésies de Palma. Són conegudes pels vicis que practicaven. El rector de cada poble ens ha fet arribar informes ben precisos al respecte: les que no anaven a missa i els agradaven els balls pecaminosos; les que reberen informacions de les sectes protestants sense dir res a l’Església; aquelles que participaven en les excursions organitzades pels ateneus, per la Casa del Poble; les que participaren en vagues i manifestacions... Representen les mil formes que adopta Satanàs quan davalla a la terra per a fer mal als catòlics.

Sor Coloma se senyava un munt de vegades, talment hagués vist una aparició diabòlica.

-Són ànimes descarrilades, persones equivocades que hem de provar de salvar –continuava, mentre ens apropàvem al locutori-. De nit, en no poder agafar la son, em criden: “Sor Coloma, no puc aclucar els ulls! Em fa mal la panxa”. Aleshores els faig una tasseta d’herbes per calmar els nervis. Tenim, ben a prop, una herboristeria que ens dóna tot el que ja no poden vendre. Al cap d’una estona es tranquil·litzen. Es dormen com si fossin unes santes. Amb aquests mitjans ja he aconseguit un parell de conversions! Al cap d’uns dies, em vénen a veure, humils, i em demanen per anar a confessar i combregar. No totes són unes endimoniades. Algunes patiren influències pernicioses en la joventut i ara han trobat el vertader camí, la sortida del laberint on romanien presoneres. Can Sales ha estat un bàlsam, una autèntica oportunitat per trobar el camí de la realització personal i la salvació. Hi ha cors bons, no en tenc cap dubte. I la nostra tasca es trobar-los enmig de tantes pecadores. A veure si un dia puc convèncer la teva germana! Llàstima que s’hagi deixat influenciar tant per n’Aurora Picornell!

Finalment arribàrem al locutori. Una reixa em separava de na Isabel. Quant temps feia que no la veia? Ja no sabia quants dies i setmanes! Era com si hagués passat una eternitat! En uns mesos la vida havia canviat d’una manera irreversible. El negoci del pare, destrossat i la casa on teníem la joieria, convertida en local de Falange. El cotxe, requisat, el padrí amagat, cercat arreu com si fos una fera, un lladre, un autèntic assassí. El món a l’inrevés! Els que iniciaren el cop d’Estat acusaven les persones que no feren res de preparar una matança, escopien els que defensaven la llibertat. I, feresta, la xurma moguda per la rectoria enlairava els que convertien la vida quotidiana en un infern.

Fins quan seria possible resistir tan brutal onada de bogeria? Em demanava per la capacitat de resistència de l’ésser humà. El simple fet de restar dempeus, de mirar de fit a fit els que destruïen la teva vida, ja era una heroïcitat sublim.

Na Isabel no podia dominar la seva ansietat. Els ulls li brillaven intensament. Vaig veure que estava a punt de plorar. Era valenta. La més resistent de la família. Volia dissimular el seu patiment. Però a mi no em podia enganyar. En aquells instants estava més preocupada pel que pogués passar al pare i al padrí que no pas per ella mateixa.

Va córrer cap a la reixa en un intent de donar-me la mà, d’apropar-se, de sentir la calentor d’un cos amic. Sor Coloma es plantà davant la reixa.

-Podeu parlar des d’una determinada distància. Però res d’apropar-se al reixat. Està prohibit passar paperets, unes pessetes d’amagat. Aquí tot s’ha de fer pels conductes reglamentaris. Si voleu escriure o enviar uns cèntims ho podeu fer. Si es tracta de diners, els puc fer arribar a sor Maria Xamena Fiol, que és l’encarregada. Ho guarda i dóna els cupons equivalents al que necessiten per a comprar a l’economat. Pel reixat, res de res. Hem tengut infinitat de problemes i vos assegur que no tornarà a ocórrer. Les comunistes s’envien missatges fins i tot dins els plecs de la roba, amb una simple estreta de mans. Vés a saber que poden dir-se! Podrien ordir malifetes, atacar la religió! No ho podem consentir! Hem de restar atentes, vigilants!

Ens va fer seure a una passa de les reixes.

Jo veia que la meva germana era a punt de plorar.

-Isabel –li vaig dir, emocionada de veure-la després de tant temps-. No et preocupis. Tothom està bé. Avui he anat a Can Mir i el pare m’ha dit que, amb el que li duc cada setmana, no els manca res. Ara l'han posat d’ajudant del cuiner i es passa el dia pelant moniatos.

Na Isabel rigué. A la fi havia aconseguit que el rostre se li il·luminàs!

-No puc imaginar el pare pelant moniatos! –deia, ja més tranquil·la-. De fer arracades i polseres, collars i botonades d’or a fer de cuiner! Com m’agradaria veure’l, poder abraçar-lo amb totes les meves forces, que sentís que l’estim més que mai.

-L’oncle Joan m’ha dit que anirà al despatx d’un tinent, un cosí llunyà de la família, per demanar-li què podem fer per aconseguir treure-us de la presó. No us poden acusar de res greu. Aviat tot s’aclarirà i acabarà el malson.

-La fotografia amb n’Aurora Picornell. No ho recordes? Les beates del poble ho recordaven el dia de la nostra detenció. Sortí publicada a Nostra Paraula –em contestà na Isabel.

Tanmateix, i malgrat no ho diguéssim, tots sabíem que el problema anava més enllà de la famosa fotografia a la Casa del Poble, del míting a favor dels represaliats en la Revolució d’Astúries, en el qual havia participat na Isabel. Qui ignorava el paper fonamental de la meva germana en la consolidació de l’esquerra del poble, en la fundació del grup de Dones per la Llibertat? La dreta no oblidava ni perdonava res. Ara passaven factura de les conferències arreu de Mallorca sobre higiene sexual i prevenció de les malalties venèries que el rector i el catolicisme militant consideraren una incitació a la prostitució. Els desenfeinats socis del Círculo Mercantil recordaven la vaga de les recollidores d’olives, el suport de na Isabel al comitè de dones que encapçalà una lluita que es va convertir en referent per a la comarca. Na Isabel representava el que més odiaven les forces d’ordre, els hereus de la Inquisició. Una dona amb carrera a una terra que sovint semblava que no havia sortit de l’Edat Mitjana? Una xuetona, una Tarongí que s’atrevia a alçar la veu contra el que era considerat just, etern i immutable? Descendents dels jueus conversos entestats a ensenyar de llegir i escriure els toixarruts? De què poden servir els llibres als jornalers? Quina follia! Predicar l’autogestió, el cooperativisme, la solidaritat entre les persones, oposant la ciència a les eternes veritats de la religió?

Ben cert que sor Coloma pensava igual que els nostres botxins.


Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada -

pobler | 30 Juliol, 2020 14:14 | facebook.com

Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)


Joan Estelrich, un espia de Franco a París

pobler | 29 Juliol, 2020 12:34 | facebook.com

Joan Estelrich, un espia de Franco a París


L’espia del barnús i amic de les ballarines


Pistolers i criminals de guerra - El SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Noroeste de España), impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich. (Bartomeu Mestre)


Per Bartomeu Mestre ·Balutxo”, escriptor


Un home clau per dur a terme la voluntat de Cambó, va ser Joan Estelrich. D’ell Nadal Batle va escriure que només era “mig felanitxer”. Ho va ser fins a l’any 1931, amb magnífiques peces oratòries a la Societat de les Nacions de Ginebra i amb articles, d’alt nivell, en defensa dels drets dels pobles. Després, a partir de la guerra, va actuar com a gran enemic del poble, al servei d’una dictadura assassina, de la qual va ser còmplice actiu. Era un hedonista (vg. fotos superiors), primer a sou de Joan March i després a sou de Cambó. L’aixecament militar l’agafà a Itàlia i s’embarcà d’immediat per anar a trobar-se amb el seu patró, en la confiança que treballaria al seu costat fins al final de la guerra que preveia llarga. Dia 20 de juliol de 1936, dins del vaixell que el va dur a l’Argentina, va anotar en el seu dietari: “jo, com a català, he de desitjar la victòria del govern i, com a espanyol, la dels revoltats”. En arribar a port, les ordres de Cambó foren contundents: havia de partir cap a París i posar-se al servei incondicional de Franco.

Des de la primeria, ja va excel·lir en la tasca de difusor ideològic del franquisme. Denuncià els crims anarquistes i la persecució religiosa amb publicacions pamfletàries que procurava no signar (vg. foto del mig a la dreta). Les salvatjades contra alguns clergues bastiren i enfortiren l’argumentació. En el fons, com el seu cap, la seva ortodòxia religiosa no era més que pura hipocresia. (*) Actuà d’ambaixador exterior amb l’argument que Franco era imprescindible per recobrar l’ordre públic i restablir la moral cristiana. Va dirigir i publicar Occident, revista franco-española.

La faceta més desconeguda d’Estelrich, amagada fins fa molts pocs anys, va ser la d’espia, com a actiu membre del SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Noroeste de España). La persecució, localització i delació de Lluís Companys a la Gestapo posaria el detingut a mercè d’una farsa de judici sumaríssim que, encara ara, els partits espanyols s’han negat, no només a anul·lar, sinó a revisar ni tan sols. Companys va morir cridant “Per Catalunya!”, afusellat en condició de President de la Generalitat. Estelrich (Roma no, però Madrid sí que paga) seria designat representant d’Espanya a la Unesco.

Ja ben entrats els anys cinquanta, Estelrich va intentar fer aprovar el projecte de fer un diari en català, que ja havia anat a defensar a Madrid, per ordre de Cambó, l’any 1941. No fa gaire, arran de l’edició d’una part dels dietaris del pensador i activista felanitxer, el periodista Andreu Manresa, coneixedor i divulgador de la seva vida i obra, en va fer una crònica (El País, 10-I-2013). En relació al reiterat fracàs del diari en català, reproduïa una observació que, en ple franquisme, estava carregada de vigència i de sentit: “Què volen els catalans o què haurien de voler? La llibertat, no la independència. No els forceu, mancats de llibertat, a desitjar la independència”. Sembla, més que una premonició, un intent de justificar-se. Què s’havia de fer perdonar Estelrich l’any 1950? Potser el vent de la memòria li girava pàgines anteriors per recordar-li algunes de les seves publicacions? Potser Per la valoració internacional de Catalunya (1920)? La qüestió de les minories nacionals (1928)? La Catalogne et le problème des nationalités (1929)? Les seves proclames a favor de la Gran Catalunya i del seu dret a ser en el marc de les nacions lliures del món? Amb tant d’hedonisme s’havia fet nihilista?


Pistolers i criminals de guerra


El SIFNE, impulsat per Cambó i autoritzat pel general Mola, va ser creat i dirigit per Josep Bertran Musitu (1875-1957), membre de la Lliga i exministre espanyol amb Alfons XIII. Aquest personatge havia estat cap del Somatén de Barcelona i havia atiat el pistolerisme entre 1919 i la Dictadura de Primo de Rivera, en el període que assassinaren, entre d’altres, Francesc Layret (novembre de 1920) i Salvador Seguí, El Noi del Sucre, (març de 1923). Ambdós s’havien enfrontat directament amb Cambó (5). El SIFNE va treballar en col·laboració directa amb l’extrema dreta francesa, la GESTAPO i l’OVRA, els serveis d’intel·ligència italians. Va impulsar, des de París, un servei d’informació que va tenir conseqüències devastadores per Catalunya. La gran majoria d’agents del SIFNE eren catalans a les ordres de Cambó: Josep Pla, Carlos Sentís, Eugeni d’Ors, Manuel Vidal-Quadras, Pedro Salisachs, Enric Marsans… D’entre tots ells, tractant-se de serveis d’intel·ligència, destaca Joan Estelrich.

Una de les informacions elaborades pel SIFNE que, via Burgos i Salamanca, arribaven a l’illa de Mallorca, plataforma emprada com a portaavions de l’aviació nazi i italiana, eren els punts neuràlgics per bombardejar Catalunya. Els informadors elaboraven mapes amb els arsenals, casernes militars, aeroports, dipòsits de combustible i, segons la documentació consultada, més de dos-cents punts per bombardejar Barcelona. La ciutat comtal té el trist honor d’haver estat un dels primers escenaris de bombardejos sobre la població civil de la història de la humanitat; un crim de guerra abominable que, dissortadament, serviria de camp experimental per a la Segona Guerra Mundial. Barcelona va ser precursora de Londres.

Les informacions facilitades des del SIFNE als feixistes italians i als nazis alemanys varen provocar la mort, només com a víctimes directes dels bombardejos, de 4.736 persones a Catalunya, entre febrer de 1937 fins a l’ocupació de Barcelona l’any 1939. Varen ser d’una intensitat especialment sàdica les 44 hores seguides, entre els dies 16 i 18 de març de 1938, durant les quals la ciutat va patir atacs massius i indiscriminats sobre la població civil amb gran mortaldat de persones innocents (vg. fotografia inferior dreta).

Capítol apart, però majoritàriament atribuïbles també als informes del SIFNE, el determinen els consells de guerra que es realitzaren a Catalunya entre 1939 i 1952, amb la guerra teòricament acabada, i que significaren la pena de mort d’altres 1.717 persones. Una d’elles, Lluís Companys, un dels grans enemics odiats per Cambó.


Ni processats, ni jutjats; recompensats!


(*) Estelrich, igual que Cambó i Alfons XIII, va mantenir una llicenciosa vida sexual amb dones del món de l’espectacle. Salvador Dalí en feia burleta en una carta: “Estelrich és el personatge mes cursi dels grecs, a casa de l’Àurea, la ballarina putrefactíssima, es disfressa amb una túnica i un llençol rosa al front, crec que existeix una foto representant això, impagable!”


Missatge de Bartomeu Balutxo del dia dc., 17 de jul. 2019 a les 14:53:


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XII) - Una llanterna romana - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

pobler | 28 Juliol, 2020 19:23 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XII) - Una llanterna romana - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Obr el manuscrit de Jeroni Boix de Berard en una provatura desesperada de defugir aquest malson que cavalca damunt nostre. Si em puc distreure per unes hores em donaré per satisfet. Submergir-me en el temps passat. Explorar la vida, la història d’Albopàs. Imaginar altra volta com era l’existència dels albopassins a l’època en què Mallorca, malgrat pobresa i febleses, vivia en un dolç somni de quietud, lluny dels aldarulls que commocionaven el món. Navegar per aquell Albopàs de finals del segle XVIII, saber què feien, com vivien, quina era la riquesa (o la pobresa!) de la vila que ara ja és la meva. Tan meva que sovint pens que he nascut entre aquests homes i dones, que som un albopassí de soca-rel.


Tot d’obscures premocions em surten a l’aguait.

Obr el manuscrit de Jeroni Boix de Berard en una provatura desesperada de defugir aquest malson que cavalca damunt nostre. Si em puc distreure per unes hores em donaré per satisfet. Submergir-me en el temps passat. Explorar la vida, la història d’Albopàs. Imaginar altra volta com era l’existència dels albopassins a l’època en què Mallorca, malgrat pobresa i febleses, vivia en un dolç somni de quietud, lluny dels aldarulls que commocionaven el món. Navegar per aquell Albopàs de finals del segle XVIII, saber què feien, com vivien, quina era la riquesa (o la pobresa!) de la vila que ara ja és la meva. Tan meva que sovint pens que he nascut entre aquests homes i dones, que som un albopassí de soca-rel.

Per què amagar-ho? Tanmateix mai més tornaré al meu poble natal. Són massa anys trepitjant la terra de l’antic Uuialfàs del moros, de palpar les pedres venerables dels antiquíssims talaiots, les restes romanes prop de Crestatx, els llumets de fang que il·luminaren humils cabanes i riques estances fa dos mil anys.

No ho faig mai per respecte al fang venerable que moldejaren las mans dels esclaus de Roma: encendre una vella llàntia trobada pels pagesos llaurant els solcs. Avui vull rompre le meva veneració per qualsevol objecte provinent del passat. He demanat a na Catalina que em porti un ble i un poc d’oli per a encendre la llanterna.

S’fa fet el miracle! És com si no haguessin passat vint segles d’ençà que la van fer. De sobte, una claror antiga il·lumina l’estança. Com si el terrissaire l’hagués feta ahir mateix! La claror inunda la sala del despatx, els vells documents de Berard que vull consultar. Na Catalina em mirà encuriosida. Però el seu rostre, la mirada severa que em dirigeix, denota que pensa que no estic bé del cap.

--I vostè vol llegir en aquestes condicions? --em diu, com qui parla amb un foll--. No veu que es farà malbé la vista? Quins capricis més rars són aquests, don Joan? Si la gent arriba a saber les seves provatures li perdrà el respecte! Vagi amb compte, senyor vicari. No faci d’infant malcriat fent coses fora del normal. Ja tenim electricitat, tots els quinqués que vulgui, espelmes de primera qualitat... per quins motius s’entesta a fer ximpleries?

Marxa fent moviments amb el cap, com si digués “Quina creu m’ha tocat havent de servir un vicari tan estrany!”.

La deix predicar mentre contenpl la claror provinent del passat més remot. Si fos novel·lista en podria fer un llibre. Endinsar-me en la Mallorca romana, imaginar com conqueriren la voluntat dels antics pobladors de l’illa, els habitants dels talaiots. Com els convenceren per anar a lluitar amb ells, a participar en les llunyanes guerres dels emperadors? Quantes vides il·luminà la llàntia que ara fa retrocedir la meva por als fets que s’esdevenen a Rússia, arreu del món? Quantes converses escoltà l’objecte que ara és a prop meu? De quantes besades amoroses, crits, bregues familiars va ser testimoni?

Tasca ingent, la de Berard, en voler visitar i descriure els pobles de Mallorca! Aleshores, en el moment que va començar a escriure els seus apunts, havia estat nomenat capità de milícies i disposà de temps i medis econòmics abastament per portar endavant la feina que tant el seduïa. Ajudat pel prevere Sebastià Sans, aixecà plànols de quasi tots els termes municipals. Malauradament molts d’aquests plànols han desaparegut. Un paper trobat dins el manuscrit me n’informa. La nota, en paper grogós, ben igual que els fulls que llig, ho explica en poques paraules: “Por haber muerto D. Gerónimo dexando a sus hijos jóvenes, és, faltos de luces, desperdiciaron los sudores y vigílias de su padre y es por demás buscar en su casa las láminas y la descripción ni nada de quanto trabajó este benemérito caballero mallorquín”.

Quina llàstima per a la nostra història haver perdut uns documents únics i irrecuperables! Sortosament el material que va deixar escrit ens permet assabentar-nos de la situació econòmica concreta, dels recursos agrícoles i de bestiar, nombre d’habitants, indústries principals i edificis de valor artístic dels pobles de l’illa.

Albopàs, en aquest final de segle XVIII, és per a Jeroni de Berard "un poble de vistosa simetría" a "imitación de la de Petra". Berard ens informa que el nombre de carrers és de tretze ("y forman un cuadrilátero"). Els carrers són llargs i en total s’arriba als 625 focs. A Albopàs hi viuen aleshores 908 homes, 948 dones, 342 pàrvuls i vint eclesiàstics.

Com en la descripció d'altres pobles, parla de les virtuts i mèrits de l'església parroquial. Berard escriu: "...es hermosa, de bóveda cruzada y estriada con arcos rectos sobre pilares corintios, duplicados o indicados por tres capiteles corintios en cada uno de ellos". Parla després de l'escala del cor, de la capella de la Verge de l'Esperança, de l'altar de Nostra Senyora del Rosari, de les capelles de la Sagrada Família, sant Nicolau, sant Tomàs d'Aquino, sant Antoni de Pàdua, santa Bàrbara, sant Sebastià, la de Crist Crucificat... Ens diu que aquesta església disposa per als serveis religiosos de vint eclesiàstics i un rector.

Posteriorment, en passar a analitzat la riquesa industrial i agrària del poble, Berard explica que Albopàs disposa de deu molins de vent i cap molí d'aigua. Diu que el poble no té fonts i parla d'horts regats mitjançant sínies. Som, per tant, lluny de l'esclat de molins de vent de finals del segle XIX i d’ara mateix. El paisatge de sínies que descriu Berard ens dóna una idea d’Albopàs molt semblant a com degué ser en temps dels àrabs.

De cop es fa fosc. Les hores han anat passant sense adonar-me’n, i vet aquí que el ble que m’ha portat Catalina s’ha consumit.

Per uns moments pens en la mort. Un ble que s’apaga. Una vida que desapareix de la terra i se’n va al Paradís o l’Infern. Serà així el nostre final? Com una llumeta que s’extingeix alhora que a d’altres indrets neixen les noves clarors que han de substituir el nostre pas per aquesta vall de llàgrimes?

No vull engegar la bombeta elèctrica. Encara no m’he acostumat a l’estranya lluminositat que produeix. Llig sempre a la claror d’un quinqué de bronze. No em trob tan sol com amb l’electricitat. Les espelmes, el quinqué, amb la seva flama vacil·lant, omplen la cambra de siluetes, d’ombres misterioses. Ara, les ombres ja no m’atemoreixen com a la infantesa. Al contrari, en desig la companyia. Sovint hi parl. Em suggereixen personatges de la història. Els faig preguntes que mai no contesten.

El meu desig d’acabar el manuscrit de Berard pot més que la voluntat de romandre a les fosques.

D’on surt aquest desig de saber, d’aprofundir en la història de la terra que ens sosté? Una herència de quan era el jove que llegia tot el que em trobava pel davant? Record que, a Manacor, sempre era a la rectoria demanant llibres religiosos. Tot el temps que els amics empraven a jugar als quatre cantons, a la pilota, a amagatois, l’emprava llegint. Quantes vides exemplars de sants i santes vaig estudiar? Ja no ho record. La memòria és fonedissa amb el pas dels anys! Però rebre un llibre del rector era per a mi un regal d’un valor incalculable. Ja d’infant el contemplava com els amics miraven el cavallet de cartró, el trenet que rebien, si havien estat bons al·lots, el dia dels Reis. Mirava aquell exemplar com si contemplàs un quadre de valor inimaginable. El dibuix de la coberta, el tipus de lletra de motlle, els dibuixos que l’il·lustraven... tot m’era un espectacle al·lucinant.

Indubtablement els amics pensaven que era boig. No podien entendre la meva fascinació per un objecte amb què, segons la seva opinió, no es podia jugar.

Així i tot, l’Albopàs que descriu Berard és prou ric per a recollir 6.649 quarteres de blat, 452 de civada i 3.556 de llegums. Els oliverars de prop de la muntanya donen igualment 2.400 "quartanes" d'oli. El cànem i el lli són també dues riqueses fonamentals dels albopassins. La quantitat de cànyem que anualment es treu es de 2.500 quintars, i 1.000 de lli. Les vinyes, que també n'hi ha, produeixen 1.500 quartines.

Jeroni de Berard parla també dels torrents de Sant Miquel i el Muro. Torrents que, històricament, quan han provocat inundacions, han estat el malson dels pagesos.

A finals del segle XVIII, la riquesa agrícola es treu, més que res, de la part de l'Albufera, de les "marjals". Sense la revolució que significà posteriorment el molí de vent, el pagès albopassí havia d'aprofitar l'aigua i les terres d'al·luvió de s'Albufera. Malgrat la maledicció de les febres palúdiques, ja que encara no s'havia portat endavant el projecte de Bateman de dessecació, els albopassins eren exemple de feina. Jeroni de Berard en deixa constància escrita quan, admirat, escriu: "Lo siembran todo en las tierras vecinas a las lagunas de cerca de la Albufera, que llaman Marjales... Allí lo tienen en el agua de sus muchas zanjas [el cànyem i el lli]. De ella lo riegan y aunque quedan muy sucias y de muy contagioso vapor que les causa malísimas cuartanas; no obstante, no por eso se abstienen de echarse en estas aguas cuasi desnudos para maniobrar el riego de las legumbres, que hacen con cántaros o cubos".


Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)

pobler | 27 Juliol, 2020 14:14 | facebook.com

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (VIII) - Les Germanies - (Vet aquí un petit tast de la novel·la El vicari d´Albopàs)


Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.


Avui hem anat en processó a inaugurar el marbre que commemorarà la desfeta dels agermanats a Son Fornari. He fet transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, l’autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del nostre cementiri, en un carro curull de rams de flors i murta. La participació ha estat grandiosa, amb presència de les autoritats i banda de música municipal que ha interpretat l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines. Més de dues-centes persones ens han acompanyat fins a la finca on havíem de dir dues paraules i col·locar la placa a la caseta de camp del propietari de Son Fornari. Cal dir que el temps, com si el Senyor ens volgués ajudar, ens ha acompanyat, i malgrat que encara no ha arribat la tardor, uns núvols lleugers i una suau brisa marina provinent de la badia d’Alcúdia ens han fet la caminada agradable.

Els pagesos que feinejaven als horts s’aturaven un moment en veure la processó, es llevaven el capell i se senyaven en senyal de respecte. Possiblement la majoria dels albopassins que ens veien passar amb el carro endomassat i la peça de marbre no sabien que a les terres que conreaven amb tant d’amor i sacrificis hi havia hagut una de les batalles més importants de Mallorca en defensa de la llei i l’ordre. Una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors. Els camperols són homes i dones de provada fe cristiana, però analfabets; mai han obert un llibre d’història, cap mestre els ha explicat l’autèntica història de la terra que trepitgen.

Un calfred em puja encara per l’espinada en recordar els crims i injustícies dels agermanats contra els nobles i alts estaments del regne. L’absurd rebuig de pagar els imposts que per llei estaven obligats a retre a la noblesa i al rei fou la causa del terrible terratrèmol que sacsejà Mallorca. Insana pretensió d’igualtat; injustícia a l’hora de voler carregar el pagament als més rics. Amb excusa de fam i misèria, munió de predicadors exaltats anaven en completa llibertat, amb suport de grups armats, per viles i llogarets predicant que havia arribat l’hora que tots els mallorquins pagarien igual i no hi hauria mai més càrregues especials damunt els pagesos i menestrals.

És fàcil imaginar la fúria i els avalots d’una tropa sense fre. El terror de les persones benestants, la commoció que representà tot plegat. Qui pogué abandonà Mallorca en barcasses de pescadors i navilis de comerciants. D’altres s’amagaren a les muntanyes. El més privilegiats pogueren arribar fins a Alcúdia, sempre fidel a l’emperador i al virrei Miquel de Gurrea. Sota les protectores murades de la ciutat es pogué resistir l’endemesa agermanada que l’any 1521 envoltà la vila amb més de sis mil homes, canons i ginys de guerra i destrucció.

Endebades totes les provatures dels desalmats per obrir una escletxa a les defenses de la població assetjada. Amb foc d’arcabussos i ballestes els defensors de la ciutat no deixaren entrar els agermanats. Qualsevol revoltat que es trobàs a la distància on arribaven les fletxes i els trets, queia irremeiablement mort. Les fosses protectores s’omplien de cadàvers dia i nit. Les aus rapinyaires feien l’àpat amb les despulles d’aquells que volgueren violentar la divina voluntat. Per evitar la pesta i altres malalties que poguessin propagar els cadàvers en descomposició, de nit sortien del recer segur d’Alcúdia valents que acaramullaven els morts agermanats i els calaven foc amb molta rama de pi ben sec i quitrà. Conten les cròniques que, en la fosca, les flames il·luminaven la nit i la pudor de carn cremada envaïa tot l’espai a l’abast d’encerclats i atacants. Alhora que el cel s’enrogia creant imatges fantàstiques en els núvols, dibuixant espectres a les murades, els nostres feien sonar tambors per fer ben patent la voluntat de resistència fins a la mort dels refugiats i defensors de l'heroica ciutat.


Inútils els encesos sermons d’alguns frares renegats animant la tropa en els successius assalts a les fortificacions. Homes i dones, rics i pobres, els refugiats a Alcúdia feien inútils tots els esforços dels sediciosos malgrat el valor demostrat per la xurma. Amb oli bullint eren rebutjats els que s’atrevien a pujar amb escales. Els infants dels nobles, en+estreta germanor amb els més pobres de la vila, s’encarregaven de portar-hi noves olles d’oli purificador. Les dones no donaven abastament a tenir cura dels ferits, proveir els defensors dels murs dels queviures necessaris. Aquelles valentes defensores, seguint l’exemple de les pageses que s’havien enfrontat, armes a la mà, contra els pirates turcs, eren al costat dels homes emprant llances i espases talment els soldats de l’emperador.

Tothom era conscient del perill que corrien si queien en mans de la turba. La lluita era a vida o mort.

Les masses, enceses pels discursos dels igualitaris, per la consigna “Pac qui deu”, només desitjaven sang.

Llegint les memòries de Magí Casesnoves, notari general del virrei Miquel de Gurrea, que estava refugiat a Alcúdia, podem copsar l’estat d’ànim d’aquella valenta gernació que resistia amb totes les seves forces la diabòlica endemesa. Estudiant aquestes pàgines escrites en temps del setge, enmig del desgavell terrorífic de les canonades, dels crits dels ferits, amb cases cremant i repic de campanes cridant al combat, ens podem adonar a la perfecció de com va ser d’heroica la nostra ciutat. Els assaltants, en veure com eren rebutjats els seus atacs, optaren per provar de batre el valor dels vilatans mitjançant la fam i la crueltat. Cap carro ni vaixell podia arribar a la vila. Els agermanats esperaven ansiosos que la necessitat forçàs la rendició. Estaven disposats a prometre qualsevol cosa perquè s’obrissin les portes. Traïdors com eren, era ben segur que no complirien cap dels punts acordats i, com es va esdevenir en altres indrets, una vegada penetrats a la vila. Pass arien a degolla la població. Per això mateix els refugiats mai no caigueren en la trampa i continuaren resistint sense la més mínima defallença.

Va ser llavors quan els caps de la Germania augmentaren el terror. Enviaren destacaments a les possessions i propietats dels nobles que hi romanien. Portaren davant les murades familiars, fills, dones, mares... No hi hagué pietat. Talment fossin els sarrains que sovint desembarcaven a les nostres costes, sense misericòrdia, davant les murades degollaven els pobres ostatges. Els assetjats s’havien juramentat a no rendir mai la fortalesa per res del món. Ploraven en silenci, serrant les dents, estrenyent encara més fort les armes, en veure la matança d’innocents.

Ningú mai no es va rendir malgrat veure la mare o els fills, el germà, morts cruelment a dues passes d’on eren.

Foren dies de sang regant els entreforcs dels camins.

Arreu patíbuls alçats.

Fins i tot eren penjats els criats dels nobles que havien quedat fora de la protecció de les murades. Botxins borratxos, a cara descoberta, alçant crists i banderes, feien jutipiris als valents resistents d’Alcúdia. Indiferents a les nombroses baixes que patien per la resistència dels defensors, continuaven pugnant per entrar a la població.

El notari Gabriel Gual de Son Forteza, que s’havia refugiat amb els familiars a la vila màrtir, explica al seu dietari els fets espaventosos de què va ser testimoni. A la pàgina trenta-dos del manuscrit que he pogut consultar als arxius d’Alcúdia narra la follia agermanada, la insistència a escalar les altes murades, els esforços enderrocar les diverses portes d’entrada a la vila. Pàgines que ens recorden l’Apocalipsi de sant Joan, les imatges de l’infern pintades pels artistes que decoren capelles i esglésies.

Com no recordar la incertesa d’aquells anys? Quin futur pot tenir un poble que no recorda el seu passat?

Han passat segles d’ençà la demoníaca endemesa, però encara avui moltes de les famílies perseguides per la salvatge revolta recorden prou bé la repressió patida sota el comandament dels malvats instigadors de la Germania. Destacaments a cavall, armats de llances i arcabussos, violentaven les propietats robant el que volien i destruint el que no podien emprar. S’alliberaven esclaus que tenien legítim propietari, es feien malbé les anyades. Tot el que no podia servir al manteniment de les tropes revoltades era cremat enmig de les eres. Grans foguerons amb llibres, mobles de qualitat, retrats de nobilíssims senyors i senyores, ducs, contes i marquesos perien fruit de les flames. Assalts brutals als casalots amb expropiació forçosa del blat, el vi, la roba de qualitat. Joiers en complicitat amb els agermanats anaven directament als canteranos a cercar les joies, que s’enviaven de seguida als capitosts. Diuen que Joanot Colom i Joan Crespí eren els que triaven els millors ornaments de plata i or que, sense cap mena de vergonya, repartien entre les seves famílies. S’enviaren saquets del preciat tresor als revoltats de València per a les revoltes d’aquell regne. Comparegueren per la llotja jueus d’Amsterdam, Gènova, Venècia i París per a comprar a baix preu alguns d’aquells collars, polseres, anells, botonades d’or. S’establí a la Llotja un mercat de mobles i teles precioses robades de casals i possessions. Palma esdevenia un centre important de pirateria. Enviats de les corts europees que de boqueta deien estar contra els agermanats enviaven emperò emissaris secrets, i nombrosos vaixells carregats de riqueses partien cap els palaus de les corts d’aquests cristians que s’aprofitaven del temps convuls en què vivia Mallorca.

Es desfermà la ira dels pobres contra els rics; l’enveja a qui tenia objectes de valor, bones terres, ramats d’ovelles, vaques i porcs s’accentuà fins a convertir-se en normal l’assalt només per a destruir. Els centenars d’ovelles que els Zaforteza tenien a Escorca foren mortes amb llances només per plaer d’arruïnar uns senyors de tanta anomenada. En d’altres possessions feien passar estols de cavalls damunt les plantacions de vinyes. Els cellers amb les collites de vi eren envaïts per la turba i després d’emborratxar-se obrien a destralades les bótes i feien córrer el vi pel terra. Els arbres fruiters eren arrencats de rel, anyades de blat i civada eren segades només per gust, sense pensar treure’n cap profit, només pel plaer de veure el patiment dels senyors.

Algunes de les criades de les possessions eren les més fermes defensores de la barbàrie. Mostraven als revoltats els amagatalls on es guardaven les joies. Obrien caixes i canteranos per mostrar la riquesa dels propietaris que, boges, deien que s’havia acumulat amb la seva suor i llàgrimes. Hi hagué nombrosos casos de judicis amb tribunals de borratxos i malànimes. Treien els pobres senyors a colzades, amb tot de crits i insults. Sense respecte per l’edat, sense consideració per si estaven malalts, els portaven a l’era i de manera forassenyada començaven a explicar imaginaris patiments. Es recordava les hores de treball de sol a sol, el magre menjar, les fuetades dels capatassos, la manca de dies de descans... Quan arribava la nit, encenien torxes per a continuar amb aquell espectacle lluciferí. Sense descans, hora rere hora, desfilaven els porquerets i la cuinera, el pastor de les ovelles, l’amo d’escapçar els arbres, l’encarregat de collir la mel de les abelles, els llauradors. Capteniment inexplicable d’aquells que ahir besaven la mà dels senyors, agraint tenir un sostre sota el cap, menjar cada dia, uns cèntims a final d’any, i ara expressaven queixes i patiments de què mai s’havien atrevit a parlar. L’estol de facinerosos presidia els actes, satisfet, bevent sense aturar les ampolles de vi bo servades als cellers.

Hom pot imaginar el patiment de les nobles persones sotmeses a semblant tortura. Hi hagué marquesos d’edat avançada, els Montaner en són un exemple, que, per tenir els fills joves refugiats a Alcúdia, patiren molt més que d’altres senyors. Es diu que quan, cansats per les hores de romandre drets enmig de l’era, queien al terra sense coneixement, les criades els llançaven poals d’aigua freda. Algunes es compixaren damunt seu rient i ballant talment fúries desfermades.

Sempre m’he demanat com és possible que la dolentia dels homes no tengui remei. De què serviren els patiments de nostre Senyor Jesucrist sí quinze segles després de la seva mort constates que el sacrifici ha estat inútil i el mal campa arreu més potent que mai? I les predicacions constants de l’Església Catòlica abans de la revolta... serviren per res? El poder omnímode de Satanàs és més fort i poderós que mai.

Cal no defallir mai en $l’aferrissat combat$ +el combat aferrissat+ contra la influència diabòlica entre els vilatans. Qui sap $que$ +què+ seria del món sense la mà protectora del catolicisme que, sense descans, pugna per mantenir l’esperança de la Humanitat en un futur més cristià, més apropiat a les ensenyances dels Evangelis.

M’atur un moment a cada hort i salut un a un aquests homes que creen amb l'esforç quotidià la riquesa del nostre poble. No em sap greu embrutar-me la mà de terra. Tot plegat em recorda els anys feliços de la meva infantesa manacorina quan, lliure com un ocell, sense cap mena de responsabilitat, em perdia pel mig de les altes torres del blat de les índies que s’alçaven, infinites, per damunt el meu cap. Aleshores l’aigua dels solcs per regar les plantes em semblava un riu. Els ametlers, albercoquers i figueres, un bosc, una selva grandiosa on podia jugar fins que queia cansat i satisfet damunt els feixos de blat tot just segats. Arreu, cançons de batre i flastomies del pagès que porta des de la sortida del sol ajupit sobre la terra. Xipollejar en el fang, sense por de les renyades que inexorablement em faria la mare. Tots els pagesos sabien de qui era fill! No tenia gens de por. Més d’una vegada els pares em cercaven, preocupats, pels horts, cercant notícies d’on havia anat. Invariadament, un pagès o una pagesa m’agafaven de la mà i em tornaven a l’indret on m’estiraven de les orelles, enfadats per no saber per què ho havia fet. Com explicar-los que em sentia lliure com un ocell avançant, sense rumb, per la terra xopa o, a l’estiu, per damunt el matoll del blat just acabat de segar? Una recerca primitiva i inconscient del poder de Déu? Aleshores ja considerava la natura, l’aigua, la terra, el cel, com a expressió claríssima del poder diví. Qui, sinó, podria haver creat tanta bellesa? Les serralades imponents que s’estenien enllà on alçàs la mirada, l’amplària infinita de la mar quan acompanyava el pare a cercar algues a Portocristo, a les cales de la comarca, em feien pensar en la mà creadora del Senyor.

Sortosament la processó avança prou lentament per sentir i olorar amb la seva plenitud la flaire de la terra just acabada de regar. I, quan la música de la banda s’atura uns moments, el grinyolar de les veles dels molins i el giravolt de les rodes de la sínia esdevenen música celestial a les meves oïdes, massa acostumades al silenci del despatx.

M’ha costat molt arribar fins aquest dia gloriós. El rector i algunes famílies benestants no volien que es fes memòria de la batalla en què l’emperador i la Santa Església Apostòlica Romana sortiren vencedors. Estranyat pel fet, els en vaig demanar expilacions, ja que no entenia per quin motiu s’oposaven a la col·locació de la placa.

` En una de les darreres reunions que tenguérem a casa dels molt honorables notaris i advocats d’Albopàs,+els senyors Marià Ximenis, Tomeu des Molí i Guillem Lluc, els vaig demanar directament quin mal hi havia a commemorar aquest fet històric a benefici de les noves generacions d’albopassins. Evidentment, persones de tan elevada categoria, amb carreres fetes a Madrid i Barcelona, no ignoraven res de l’alçament de pagesos i menestrals contra l’alta noblesa mallorquina i altres estaments ciutadans privilegiats. Com no recordar els tres infausts anys de domini de la xurma sobre Mallorca, els contactes dels revoltats amb les altres Illes i la Germania valenciana? Tots havien llegit i apreciat en el seu just valor les aportacions de Josep Maria Quadrado, Antoni Furió, Pere d’Alcàntara Penya i Joan Binimelis. Per què s’oposaven a la col·locació de la làpida?

Restaren pensatius durant uns instants. Després, el notari, el senyor Marià Ximenis, es va treure el tabac de la petaca i carregant lentament la pipa em digué:

--Joan, no creguis que no coneixem la importància de la història. Saps que ens hem passat molts d’horabaixes parlant de les qüestions més diverses al teu menjador o aquí mateix, a la notaria. Però hauries de reflexionar. Hi ha qüestions que val més no remoure. I més ara que liberals i maçons, seguint els dictats de la llegenda negra antiespanyola propagada d’ençà fa segles pels protestants, ressusciten amb més força que mai. Vivim un segle de fortes commocions socials. Les revoltes obreres i anticatòliques s’estenen arreu del món. No parlem dels lamentables fets de la Comuna de París, on va néixer el moviment ateu que s’ha escampat com una pluja mortífera. Aquí mateix hem parlat sovint de la rebel·lió del Marroc, dels fets ocorreguts recentment a Barcelona durant la Setmana Tràgica... Per això et demanam: a què treu cap voler recordar els luctuosos fets de les Germanies? Sí, ja ho sabem, es un esdeveniment important de la nostra terra, un fet remarcable en els llibres, sortosament vençuda per les forces de l’emperador Carles I. Pensam que no és gaire convenient recordar a la pagesia que hi hagué un dia que comandaren a Mallorca, que foren amos de vides i hisendes.

Es va deturar un moment per a encendre de nou la pipa. Aspirant de forma voluptuosa el fum, afegí:

--Deixa la pagesia en pau. Val més no omplir-los el cap amb cap mena de fantasies. Ja en tenen prou amb conrear la terra, amb aconseguir quatre cèntims per la feina tan dura que porten a terme. Nosaltres hem estudiat una carrera, tenim temes de sobra per a estudiar, per a discutir fins a altes hores de la nit del sexe dels àngels i de qualsevol esdeveniment que ens interessi. Però els pagesos, aparentment tranquils, bons cristians, que es lleven el capell quan passen al costat nostre en el fons són perillosos. Si han dominat l’illa una vegada... qui et diu que, en una altra conjuntura favorable, no ho podrien tornar a provar? Col·locar una placa de marbre recordant una època en la qual tengueren el valor i la decisió d’enfrontar-se armes a la mà contra el rei, no ens és gens convenient.

Era inútil provar de convèncer-los. No entenien que la meva intenció era precisament la d’evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament recordar la derrota agermanada de Son Fornari em sembla la millor manera de prevenir les previsibles revoltes del dia de demà. Si manteníem la pagesia en la ignorància poden ser captats per les idees dissolvents dels demagogs, dels predicadors del paradís sobre la terra i altres ximpleries semblants.

Ni el rector, ni el notari, ni els advocats de les tertúlies saben preveure el futur. Pensen que estan en un altre segle. Temps enrere bastava la vigilància de la Santa Inquisició per a tenir el ramat controlat. Ara hem d’anar molt més enllà, ser summament intel·ligents, emprar totes les nostres eines per a+aturar precisament la propagació de mites i falses històries que un dia no gaire llunyà podrien ressuscitar els terribles fets que narren els llibres.

No els vaig convèncer. Però vaig poder inaugurar la placa enmig de càntics, música i gatzara.


De la novel·la El vicari d´Albopàs


Grècia en el records - Viatges

pobler | 26 Juliol, 2020 14:27 | facebook.com

Viatges - Records de Grècia


Em tornen a la memòria els bellíssims matins navegant suaument prop de la costa. Cada estiu, la mar Mediterrània en calma obri els seus immensos i amorosos braços i ens portà complaent més enllà. Una mar tranquil.la, de dibuix d’àmfora grega, blava, lluent. El suau balanceig del iot ens tombava, primer a babord, després a estribord. El sol queia a plom, inclement, mentre ens refugiàvem a l’ombra protectora de l’envelat que havíem situat just al centre de la coberta. Impossible descriure l’esplet de sensacions, la immensitat de la mar, del mutisme en què restàvem les nits de lluna plena. Tot allò, el silenci, les petites badies de la costa grega, era un bàlsam, una medecina per als nostres esperits cansats. (Miquel López Crespí)


Quan sortírem del port de Palma l’estiu del setanta-nou, no sabíem quan tornaríem. Volíem fugir, era l’únic que ens importava. Teníem la sensació que ens embarcàvem per a no regressar. Deixàvem al darrere el que més havíem estimat dels nostres esforços juvenils: quinze anys de treballs i de lluita clandestina que, vista la situació del moment, no havien servit de res i molt manco havien apropat aquell món just que somniàvem. Consolidada la reforma, situats els nous demòcrates a les poltrones institucionals, desfets la majoria de grups revolucionaris en no haver pogut resistir l’onada oportunista que ens envaïa, esdevinguts tants companys excel.lents pares de família, bons ciutadans complidors de les lleis al peu de lletra; oblidat, en definitiva, l’antic esperit de revolta, voler continuar, nosaltres sols, hagués estat la rialla de tothom.

Per sort, els amics d’aventura eren bons mariners. En llurs respectives famílies hi havia hagut antics i experimentats constructors de vaixells, d’aquells que en els segles XVIII i XIX anaven fins a Cuba i Filipines. Es tractava de la incipient burgesia comercial mallorquina que féu els primers diners amb el comerç del sucre, el rom i l’exportació (pel seu compte i risc) fent d’intermediaris dels propietaris de teixits catalans. Hereus d’una vella nissaga marinera, pensàrem, sense por d’errar, que ens podíem confiar a les seves mans. Na Maria, la meva al.lota, companya de partit, estava tan traumatitzada de com havia anat la transició que, igual com jo, s’aferrà desesperadament a la idea del viatge, per veure d’oblidar -de ser possible- tanta martingala i traïció.

Oblidar! Aquest era el mot, la sensació que més ens unia en aquells precisos moments, quan el iot, farcit de queviures, aigua i tota mena de llibres (com havíem cuidat la nostra biblioteca de viatgers!) abandonava el port en direcció desconeguda. Miràvem amb una certa tristor el conegut paisatge que en els darrers anys ens havia agombolat. Record que ens agafàrem fort de les mans quan l’illa anà quedant enrere, perdent-se en la llunyania. Si ens hi posàvem a reflexionar, la nostra partida era una fugida covarda. Però la terra i els homes ens havien demostrat fins al súmmum que no en volien saber res, de les nostres cabòries juvenils de transformar el món, fer-lo més habitable, més a la mida de tothom. Aquella pseudollibertat pactada per les altures, als despatxos del franquisme; les noves institucions, a les quals, talment fossin immenses mamelles, s’aferraven una bona colla de revolucionaris del passat, només havien significat posar un prim llençol damunt les ferides del poble. Continuava més forta que mai la moral de la porcella i els diners. Augmentava l’especulació urbanística, el culte a la pesseta, la destrucció continuada de l’entorn, els plans faraònics de fer hotels fins en el racó més amagat de les illes. Voler continuar vivint arran seu era indubtablement fer-los el joc, ser còmplices d’un crim col.lectiu que venia de molt lluny, fins i tot del temps de la guerra, quan els pares d’aquests nous aprofitats començaren a enriquir-se mitjançant la sang dels nostres morts. No. Ara que ja no hi havia res a fer no podíem fer-nos comparses de tot el que anava succeint dia a dia davant dels nostres ulls. Que les il.lusions de canvi no haguessin reeixit no volia dir que estiguéssim obligats a claudicar. De cap de les maneres no ens conformàvem a viure acotant el cap davant de la seva presencia, dir “us votarem”, “que bé ho feu”, “estem a les vostres ordres”. Era massa, per a les nostres forces, anar a votar-los puntualment, veure’ls cada dia dient mentides per la televisió, pels diaris. Continuar engreixant-los amb els impostos, amb la nostra resignada existència. Per això consideràrem que era millor fugir, no ser-hi al seu carnaval, a la propera moixiganga de sobrassada i botifarrons. Que gaudissin sols de la festa de focs d’artifici on celebraven els beneficis obtinguts amb el nostre silenci.

Em tornen a la memòria els bellíssims matins navegant suaument prop de la costa. Cada estiu, la mar Mediterrània en calma obri els seus immensos i amorosos braços i ens portà complaent més enllà. Una mar tranquil.la, de dibuix d’àmfora grega, blava, lluent. El suau balanceig del iot ens tombava, primer a babord, després a estribord. El sol queia a plom, inclement, mentre ens refugiàvem a l’ombra protectora de l’envelat que havíem situat just al centre de la coberta. Impossible descriure l’esplet de sensacions, la immensitat de la mar, del mutisme en què restàvem les nits de lluna plena. Tot allò, el silenci, les petites badies de la costa grega, era un bàlsam, una medecina per als nostres esperits cansats. Al començament del viatge, de tant en tant encara posàvem la ràdio per a escoltar les notícies, els fets del món, fins que, al cap d’uns dies, comprenguérem que era un error continuar amb aquests absurds lligams que, malgrat la distància, ens continuaven fermant a uns homes i a unes històries de les quals, al cap i a la fi, fugíem, deixant al darrere tanta distància i tant de mar com podíem.

Atnaklis és un paradís de prop de trenta quilòmetres quadrats, situat estratègicament al costat de Creta, enmig d’un gran arxipèlag d’illes semblants. Al portet hi havia un petit poblat de minúscules casetes blanques, ombrejades de parres i arbres fruiters, on vivien uns mil habitants. La gent, allunyada encara de l’onada turística que commou tota la costa mediterrània, subsistia de conrear un mínim de blat -del qual feien el seu increïble pa blanc-, unes poques vinyes, figueres i, sobretot, de la pesca. Aquestes eren les riqueses essencials d’Atnaklis, invariables i eternes d’ençà el temps en què es construí el Partenó d’Atenes. Només el portet, amb algun iot d’estranyes contrades, o el bar, l’únic bar del poble, amb la televisió, algun cotxe vell, palesava la marxa i la influència del progrés dins aquella somorta i alhora feliç societat conservada, increïblement, com una preciosa joia del passat en un museu. L’església ortodoxa, vella i esplendorosa herència dels bizantins, vigilava, de feia segles i segles, dalt del pujolet a la dreta del port, l’existència tranquil.la i sense sotracs d’homes i dones que ens miraven com si just haguéssim desembarcat d’una nau extraterrestre.

Els dos mesos que ja durava el viatge, la fugida, ens anaven curant les ferides de la pell i de l’esperit. Ens transformaven, sense quasi adonar-nos-en. Els moviments corporals, lents i fatigats, de quan abandonàrem el port de Palma, havien esdevingut, amb el pas de les setmanes, l’aire de la mar, el sol i l’exercici continuat, gestos de moixos a l’aguait de caça. Vèiem ben clarament com la idea de fugir havia resultat un encert. Oblidàvem amb rapidesa els milers de reunions, les hores i hores de fum, les corregudes davant la policia, els interrogatoris quan érem detinguts, els mesos de presó del temps de la dictadura. A la tarda, post el sol, acaronats per la fresca brisa marina de l’Egeu, enraonàvem de com podíem haver oblidat les poques coses vertaderes que donen sentit a la vida -l’aire, el sol, la mar- i viscut tants d’anys enmig de l’intricat laberint partidari, el món de les escissions sense fi. Na Maria, l’al.lota, marcava emperò el límit de les reflexions, fet-nos tornar a la realitat exacta d’aquells dies. Reivindicàvem, en el combat diari, la memòria dels damnats, els malaguanyats perdedors que ens havien precedit. Demostrar a tothom que les idees per les quals havien lluitat i havien estat empresonats, afusellats, eren justes. N’érem els descendents conscients. I era per això que lluitàrem oblidant altres aspectes més vitals de l’existència com hagués pogut ser una carrera, un futur econòmic segur, família, fills. Ens adonàvem, quan ja no hi havia res a fer, que havíem treballat perquè se n’aprofitessin quatre nou-vinguts que pujaren al carro quan ja estava tot fet. Aquestes eren algunes de les nostres freqüents reflexions quan davallàvem del iot i caminàvem junts pels carrers acabats de regar d’Atnaklis, al capvespre. L’estimada Atnaklis, la vellíssima ciutat grega que també havia sofert el poder i el domini turc, venecià i alemany (En la segona guerra mundial Atnaklis fou la base d’operacions des de la qual els nazis atacaren Creta). Però ara era l’Edèn tranquil i misteriós que ens acollia després de tan llarg viatge. La petita i amada Ítaca del poema de Kavafis.

Per altra banda, el viatge feia que ens retrobéssim. Havíem viscut anys difícils, amb poques gratificacions personals. Fèiem l’amor a altes hores de la nit, després de llargues reunions que duraven fins a la matinada, en els llocs més inversemblants, poc propicis per a estimar-se o estar junts. En quinze anys no havíem tingut un temps “nostre”, un temps per a anar a passejar, fer plans particulars, per llegir res que no fos aplicable, d’immediat, a la lluita. La natura salvatge de la Mediterrània, la mar sempre blava, les illes perdudes, les cales tan sols habitades per un parell de famílies de pescadors, ens feien copsar, de nou, emocions, sentiments que ja havíem quasi oblidat però que encara romanien als llims de la nostra memòria. La vida, la vida que bategava arreu, idèntica en la seva claror i bellesa sublim, en la seva crueltat i que no té confins, que prescindeix de totes les fronteres. Es viu, es lluita, es mor, s’és feliç o dissortat tant a Mallorca com a Grècia. El dolor és igual a tots els països i la necessitat inajornable de sentir l’alè vital bategant als polsos il.lumina els ulls de qualsevol persona que aconsegueix viure malgrat els obscurs designis dels poderosos.

Caminàvem fins a restar exhausts. Avançàvem fins a la línia malva de l’horitzó, fins a esgotar-nos. Potser era la nostra manera d’oblidar els anys d’immobilitat forçosa a l’illa de les esperances fallides, la nostra terra inexistent. I tanmateix, per molt que cerquéssim pels racons més amagats de la Mediterrània, tot, absolutament tot, ens recordava les illes. El color del cel, les oliveres enfilant-se pels pujols, les figueres i els emparrats donant ombra a les blanques casetes de camp amb les finestres pintades de blau. Ens adonàvem de la blancor fervent d’un cel de nacre pur. Si la mar resta asserenada, igual com a Mallorca, des de Sicília a Grècia, des de les costes africanes d’Alger a Alexandria, l’aigua claríssima per la qual navegaren les naus romanes i bizantines, les naus catalanes i dels víkings o la flota de l’Islam, és transparent fins a vint metres de profunditat; i si hi mires atentament, pel costat del iot veus les pedres del fons, les petxines, els exèrcits de peixos de tots els colors, talment un planeta gran, immens, inabastable com la mateixa terra. Reialme perfecte del silenci en què moltes de nits de lluna plena ens submergíem quan havíem acabat de llegir alguna pàgina de Durrell, Catul, els antics poetes grecs o, simplement, després d’haver estat hores i hores en silenci, contemplant la posta de sol, sempre nova, sempre diferent, rutilant quan nosaltres, per art de màgia i encantaments, malefici bruixeril, esdevinguts per uns moments antics guerrers de periclitades batalles, ens perdíem dins les ones per a tornar a sortir, al cap d’una estona, nus, xops d’estrelles, ressorgint a la vida.


Sense cap mena de dubte, fruir d’aquest viatge, tenir la possibilitat de realitzar-lo, pareixia convertir-nos en una mena de privilegiats. Era, en efecte, un avantatge de rics la nostra fugida en iot? Al cap i a la fi, el vaixell era propietat dels pares d’un dels companys. Avui costa molt més un cotxe nou d’importació, d’aquests que estan aparcats, sense emprar, als carrers de les nostres ciutats. No teníem tampoc cap obligació amb una feina determinada. Cap de nosaltres, esdevinguts revolucionaris professionals en l’adolescència, no havíem tingut temps ni ganes d’acabar cap carrera. La lluita clandestina ens féu oblidar qualsevol aspecte del nostre futur personal. Que podien significar, per a nosaltres, en aquells anys, uns estudis, un títol per a penjar al despatx, davant la tempesta col.lectiva que havia de venir? Si havíem de canviar, en un sentit progressista, el contingut dels llibres d’estudi… )quina importància podia tenir aplicar-se en anar a unes classes, parar esment a unes lliçons avorrides o realitzar uns exàmens, en què no crèiem, cada final de curs? Vivíem de feines ocasionals, d’estar uns mesos despatxant a una botiga, de fer de missatgers, enquestadors, de pintar pisos, repartir propaganda a les bústies. Qualsevol cosa ens anava bé si ajudava a arribar a final de mes i a portar unes pessetes a l’organització. Tanmateix no teníem l’obligació de muntar el pis com uns petit-burgesos que aspiren a semblar milionaris. Pagàvem lloguers molt petits per pisos singulars que moblàvem només amb un matalàs, un parell de cadires velles dels encants i molts de cartells revolucionaris per les parets. Era tota la nostra riquesa: els cartells dels indrets, països i situacions més inversemblants. En teníem del Vietnam, Xina, la guerra del trenta-sis, el maig del 68, la revolució portuguesa. A la cuina, presidint, un pòster que ens dugué un amic que havia estat a Pequín en temps de la famosa Revolució Cultural mostrava una jove guàrdia roja aixafant, d’un fort cop de puny, la burocràcia que volia viure a expenses del poble. Per això no era cap privilegi embarcar. Per això el viatge. Perquè no deixàvem res al darrere ni esperàvem tampoc gaire cosa del futur que ens havien programat. Per totes aquestes coses ens fou possible embarcar, fugir, enlairar les veles i sortir a la mar lliure a la recerca… a la recerca, ara ho veig ben clarament, de nosaltres mateixos, perduts en qualsevol entreforc dels camins del passat.

Després d’anys i més anys d’emprar paraules i més paraules, finalment, ens enteníem amb la mirada o amb un gest imperceptible. Pareixia que estàvem exhausts per culpa de tanta xerrameca inútil. Procedíem d’una generació que havia confiat tant en els mots! Ens havíem cregut tan de veres que podríem canviar el món, les persones, amb la simple explicació de la veritat! Però ara, coneguts els resultats, en desconfiàvem totalment i, fent un gir de cent vuitanta graus, havíem esdevinguts silenciosos, com la pedra, els arbres, les petxines del fons de la mar. Llegir poesia sota la lluna blanca d’agost i la mar encalmada… tret d’això ens bastava mirar-nos al fons dels ulls per a saber què pensava, què volia cada un de nosaltres. Apreníem a parlar d’una altra manera, amb l’esperit, amb l’ànima; potser també amb el cos, amb la punta dels dits, quan en silenci acaronava el mugró erecte de l’al.lota que es deixava fer mentre el nostre interior, enfosquit fins aleshores, esclatava en llums multicolors que només nosaltres podíem percebre.

La mar, el iot, Grècia, tot el que ens voltava, estava posseït d’un llenguatge secret i misteriós, talment un jeroglífic que pugnava per ser desxifrat. Record que les primeres setmanes aprenguérem a conèixer els innombrables sorolls de les ones quan acaronaven la nau. Més endavant, quan la mar anava picada i feia gronxar el iot, anàrem endevinant el significat ocult de totes les seves veus. Les velles fustes dels flancs responien ara amablement, ara aïrades, a les envestides de les ones, i llavors escoltàvem en silenci el desacostumat concert entre el vaixell i la mar. Altres vegades, les converses entre les ones i el iot s’ampliaven, altres essers, altres forces s’hi ajuntaven i es muntava una simfonia semblant a una orquestra de deu mil violins. El renou sord i sec de les ones, colpejant, sens misericòrdia, a babord i estribord, les veus agudes dels pals, afegint-s’hi i dient la seva, les ràfegues de vent participant-hi també entremig, la pluja a barrals damunt coberta, les veles esteses donant raó, ara als uns, ara als altres, i nosaltres, atents, sense perdre detall, aprenent aquest nou llenguatge que ningú mai no ens havia ensenyat i que ara, enmig de la tempesta que començava, se’ns presentava resplendent, davant els nostres ulls, convidant-nos a la participació, obrint, en unes hores, els mil forats tapats de les portes d’una percepció feta malbé pels anys de vida ciutadana.

Després de la sortida de Palma, el primer portet que tocàrem fou Amilcari, a l’illa gran de Sicília. Hi veig encara les muntanyes aproximant-se com fantasmes posseïts de vida a través de la boira matinenca, les serralades coronades de neu que s’aixecaven, en les altures, sobre ones suaus i cases. Els camps cultivats començaven a distingir-se ara i adés, allà lluny, en la nova illa que s’acostava a mesura que el iot arribava a les tranquil.les aigües de la badia. D’ençà d’aquell dia, quantes cales, quants ports, illes, paratges nous no conegueren els nostres ulls tan cansats!

El més impressionant i inoblidable del viatge, allò que de veritat ens feia enfrontar-nos amb la natura i el seu esclat de bellesa, amb tota la seva indomable força brutal, era el fet de trobar-nos sols en la tempesta. De primer era una ona, gran, imposant, posseïda, que sorgia del fons, impulsada pel vent, per misterioses forces marines i, com una muntanya, s’alçava ferotge omplint l’horitzó ja gris d’escuma. El iot vacil.lava un moment, quan l’ona s’estavellava contra el seu flanc o quan l’aixecava i el feia cavalcar damunt la seva espinada eriçada de blancors sinistres. Aquest era l’inici temible del que vindria irremeiablement després, quan tot xisclava i ens miràvem l’un a l’altre demanant-nos si en sortiríem, si, tal volta, la mar ens consideraria enemics i ens enfonsaria per sempre. Però tot això eren interrogants sense respostes. Just havíem començat a capficar-nos en la metafísica de les preguntes quan, de sobte, el celistre, furiós, xiulant com un bromalló de fletxes, venia, veloç, al nostre encontre. Just teníem el temps de fer les quatre coses precises, arriar veles, afermar el timó amb la corda de seguretat. El iot ja romania totalment a mercè de la gropada, i si haguéssim estat creients només ens hauria calgut resar als déus innombrables perquè els poders de les tenebres marines ens fossin propicis. El vaixell era llavors com un cavall salvatge que algú de l’altre món volgués domar. S’aixecava, enlairat per les ones, fins a alçades increïbles i ens encongia la por. Xisclaven, desesperades, plenes de paor, totes les seves fustes, s’escorava perillosament a babord i estribord o, com un animal ferit de mort, tornava a pujar, a situar-se fins a aconseguir la vertical abans de caure altra vegada cap a l’interior llòbrec de noves fondalades immenses, en caigudes eternes sense principi i sense final. Aquests dies de fatiga física ens obligaven, passat el temporal, a cercar amb urgència refugi al primer port que trobàvem per a provar de curar les ferides de la vella nau, experta també en mil viatges de contraban carregada de tabac i queviures, en burlar la vigilància de la guàrdia civil en la llarga postguerra que ens engendrà; però, pel que vèiem i constatàvem, dòcil davant la possibilitat d’anar cap a la mort si alguna vegada la mar li volia fer la darrera jugada en un joc d’escacs sense trampes ni amagatois.

Malgrat els mesos meravellosos passats al iot, anant de port en port, recuperant-nos de les ferides encara obertes al nostre esperit, érem sabedors, no ens podíem enganar al respecte, que un dia o altre hauríem de regressar. No hi volíem pensar. Amb cada nou dia que naixia el nostre desig era allunyar-nos més i més de les costes de la terra inexistent. Sabíem un fet, n’érem ben conscients: tanmateix el vent del destí ens tornaria a portar fins a les conegudes arrels encara xopes de sang i d’esperances desfetes. A l’illa gran, a l’illa embruixada de la qual provàvem inútilment de fugir, hi havia les tombes inconegudes dels nostres. Tanmateix, el carrer de la desgràcia antiga ho era també de la nostra infantesa, quan jugàvem a canviar el món, provant de bastir una terra desvetllada i feliç. Era inútil intentar oblidar el carrer de la primera besada, la platja on estimàrem d’antuvi prop de les pedres vellíssimes del talaiot. Ressorgia en el record la tomba abandonada dels guerrers fenicis a Son Bauló, les murades d’Alcúdia fent front a l’endemesa pagesa, la plaça on cridàrem per primera vegada Llibertat!, la caserna de les tortures policíaques, la presó, l’escola on ens ensenyaren les mentides que un dia haurem de derruir… Els enganys! Qui no se’n recorda de tots els enganys que ens han barrat el pas durant segles? El governador, l’escriptor Antonio Espina, ens va enganar, ens digué que no hi hauria sublevació, que els militars eren fidels defensors de la legalitat republicana! Estèrils les súpliques de n’Aurora Picornell, dels camarades que anaren a cercar armes. Cap fusell per als treballadors, tan sols consignes de paciència i resignació. El mateix sermó que havien fet sempre els capellans, des de la fondària dels segles, des de totes les trones i esglésies del pla i la muntanya. Tanmateix venim d’aquella llarga derrota i a ella haurem de tornar de seguida que els vents canviessin de direcció. Llavors ens acomiadaríem dels amics que havíem fet, dels paisatges desconeguts que havien contemplat els nostres ulls, i enfilaríem altra volta cap a les conegudes muntanyes de l’estimada terra, cap al port que espera sempre el regrés dels seus.

No puc recordar exactament ni el dia, ni el mes ni l’any del retorn. Però regressàrem tal com està escrit al llibre de les profecies del nostre poble. Tornàrem, com ho fan els vells guerrers després de conquerir mons de somni. Vet-nos aquí de nou trepitjant els carrerons familiars i desesperançats. A vegades, quan ens retrobam amb els companys, parlam d’aquella fugida a l’aventura. I ens demanam, sense poder contestar a la pregunta, el perquè de la folla eixida. Potser fos per causa de l’enyorança. Nostàlgia envers les runes de les quimeres del passat? Podia ser molt bé. Finalment compreníem com ens estimàvem aquelles antigues illes de tribus lliures, de foners que s’enfrontaven a les naus romanes. Una Mallorca en lluita diària contra les incursions dels sarraïns, els senyors feudals, l’església, la Inquisició. La Mallorca pagesa de les germanies, dels gremis, la Mallorca de menestrals i obrers que, amb molt d’esforç, s’agrupen, s’unifiquen per a fer front a les injustícies dels cacics. Quina diferència amb aquesta illa d’ara, llibertina i sense consciència, vestida de carnaval i que es ven al millor postor. Els somnis malmesos de l’immemorial passat de resistència ens eren més estimats que aquesta eixorca opulència aconseguida damunt la mort i la destrucció dels nostres millors fills. Retrocedíem doncs a l’encontre amb el poble, a unir-nos altre pic a les seves esperances amagades. I també a viure i morir dins un espai etern de dies iguals, de mesos sempre idèntics entre collita i collita, entre guerra i guerra. Els nous conqueridors no porten llança i cavall com a l’Edat Mitjana o fusells com en el trenta-sis. Però són igualment identificables darrere llurs computadores alemanyes o japoneses, amb els seus plànols, quadriculant l’illa. Vet-los aquí, de nou, disfressats. Xerrameca buida des de la tribuna del Parlament, mentre les excavadores entren als horts del pla, destruint marges, casetes de camp, ametllers, sembrats, fent malbé les terres que abans alimentaren els combats dels avantpassats. Ara ho veig clarament. Per això el regrés. Per fer cos amb els que encara resisteixen l’endemesa enemiga. No puc recordar ni el dia, ni el mes, ni l’any de la nostra tornada. Però tornàrem. Altre cop, davant l’esguard, l’illa màgica, resplendent com el primer minut de la creació enmig de la boirina del matí. A mesura que ens hi apropàvem distingíem amb més precisió els detalls i matisos de la costa que abandonàrem un dia llunyà. Travessat el canal de Menorca ja ens trobàrem amb els primers llaüts de pescadors provinents d’Alcúdia, Pollença, la Colònia de Sant Pere. La mar semblava d’estany brillant. Reverberació dels turons dins del blau profund de la mar. Llarga, uniforme, arenosa platja d’Alcúdia vista de lluny a mesura que ens acostàvem al port. L’església. Les verdes pinedes on jugàvem en una jovenesa que ens semblava eterna. Les primeres vacances abans de les lluites, abans de qualsevol partida, de totes les tornades. Processó de carros els diumenges d’estiu sota els pins de l’Albufera a ses Casetes de sa Pobla. Les dones preparaven el menjar mentre nosaltres ens perdíem per les dunes, a la recerca d’impossibles ciutats fantasmes amagades sota l’arena. Retrocedir. Mentre el iot s’atracava a l’escullera, pensàvem, per uns instants, que tot podia tornar, els amics malaguanyats, la refulgència d’ambre, daurada, dolça i serena que feria els nostres ulls antics sorpresos davant les meravelles increïbles del món. Es gravaven a foc dins del cervell els primers records, les inicials tonalitats i olors. Aquella claror era la mateixa llum que ens il.luminava de ple quan lentament entràvem al port. Al rostre dels vells que ens miraven mentre desmuntàvem les veles, la lluor acostumada. La seva qualitat especialíssima donant color exacte i precís a les coses que ens envolten. I la mirada es calma després de la tempesta. Altre pic els pobles del pla. Pobles fets amb suor de generacions, pedra a pedra, ferms, aixecant-se damunt la terra, elegants, sobris, senzills. Regressàrem sabent que res no havia canviat en els darrers temps. Que ens esperava el mateix. Aixecar de bell nou els edificis ensorrats de les il.lusions, amb el cor ben alt, l’esperança ferma, les mans buides de res que no fos aquest amor que esclata pels porus de la pell. Remembrar, com si fos ara mateix, com si no haguessin passat els anys, que en arribar a Ciutat, el primer que férem fou portar un ram d’esponerosos clavells rojos a la paret del cementiri on moriren els condemnats, i on, cada primavera, entre les escletxes de les pedres i el forat de les bales, nien tot de margarides grogues com el sol que cada matí s’eleva, lluminós, ocupant el seu lloc en el blau permanent del cel.

Tornàvem amb els nostres. Irremeiablement per sempre, fins que l’hora última dels rellotges ens cridés a compartir els segles amb ells.


Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Aurora Picornell i les monges de la Caritat - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 25 Juliol, 2020 20:32 | facebook.com

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Aurora Picornell i les monges de la Caritat - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls? (Miquel López Crespí)


Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls?

Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància, sense arribar a copsar la tenebror existent arreu, a qualsevol racó de la nostra terra. L’oncle era un dels principals proveïdors del convent de sor Coloma i sovint no tenien diners abastament per a pagar les factures. Els fiava i regalava productes d’autèntica necessitat. Eren unes religioses ben especials. Mai no li demanaren si anava a missa. Tampoc no insistiren al respecte amb el metge de Son Rapinya, que tothom sabia que era un ateu convençut. Les monges de la Caritat eren summament permissives amb les persones que les ajudaven. L’estiu d’abans de la guerra na Isabel i jo ajudàrem a portar la pintura per a les finestres i portes del convent. Feinejar per l’adrogueria era un entreteniment. Anàvem a repartir les comandes amb els empleats i, un parell d’hores després, com si haguéssim fet la bona acció del dia, marxàvem satisfetes a nedar a la platja. Record aquells estius com l’època més feliç de la meva vida. Es Molinar era un barri de treballadors però ja s’hi començaven a bastir algunes cases per a botiguers i petits rendistes ciutadans.

En recordar les nostres vacances amb l’oncle sempre en ve a la memòria el carro dels gelats de mestre Bernat Pastor. Sabia fer un gelat d’ametlla únic! En davallar del tramvia anàvem escapades a cercar-lo. Mai no capllevava pel mateix indret. El podies veure per tots els racons de la barriada tocant un xiulet. Els al·lots i al·lotes el seguien talment fos el flautista d’Hamelin! Sovint es compadia dels que no tenien uns cèntims i que el miraven amb ulls plorosos. Gelat i caramels! Mestre Bernat Pastor era la persona més estimada per l’al·lotea i el jovent des Molinar!

Malauradament, l’artista dels gelats d’ametlla i avellana va ser detingut els primers dies de la guerra. Per anarquista? Era un seguidor de les idees naturistes propagades per la revista Tiempos Nuevos? Mai no ho sabrem. Li ho hauria pogut demanar a n’Aurora Picornell. No ho vaig fer. Nosaltres no érem com les beates del meu poble, que sempre estaven investigant la filiació política de les persones i feien de cuetes del rector. L’oncle pensava que el mataren perquè un Primer de Maig oferí gelats als manifestants. Els que ens digueren que era per això també afirmaven que en la darrera festa dels treballadors alçà el puny quan passaven els socialistes i els comunistes. Després hem sabut que hi havia espies que compareixien a les manifestacions amb la intenció d’apuntar noms, per a saber què fèiem, qui eren els que mostraven més passió amb les consignes esquerranes.

L’oncle ens donava unes pessetes per anar al cine, per comprar llibres, per gaudir d’unes ensaïmades amb xocolata a la plaça Major. Quins dies més joiosos! N’Aurora Picornell se’n reia una mica de la nostra feina a l’adrogueria.

-Sou unes privilegiades! Les filles del joier, les petites propietàries que fan feina pel deslliurament dels treballadors! –deia, sorneguera-. Per sort no sabeu què és aixecar-se a les cinc de la matinada per entrar a una fàbrica quan surt el sol i sortir a entrada de fosca! N’Heriberto Quiñones diria un dia, malfiant-se del suport de la petita burgesia a la classe obrera: “Vols dir que són de fiar els socialistes i comunistes que no procedeixen del tall, del proletariat?”. Recordava que, al principi de la Revolució Soviètica, determinats sectors dels bolxevics no volien militants revolucionaris que no portassin calls a les mans. A l’Ateneu, els anarquistes eren el més obreristes. Fins i tot alguns dels partidaris de Largo Caballero estaven en contra de la incorporació de mestres, escriptors, metges i periodistes als partits obrers. Com si una pell colrada pel sol, unes mans desfetes per la feina, fossin la garantia perfecta que barraria el pas a les desviacions de dreta! Ens costà moltíssim aconseguir desfer-nos d’unes concepcions tan errades!

N’Aurora Picornell sempre ens va defensar. Sense perdre l’esperit alegre que la feia tan simpàtica i eixerida, contestava el seu home, els que insistien en la necessitat de tenir la pell de les mans endurida per a ser un “bon revolucionari”.

Anys més endavant, en casar-se amb n’Heriberto Quiñones li deia, incisiva:

-No em facis riure. Quan feren feina física Marx i Engels, Tolstoi i Maiakovski, Lenin i Stalin, Trotski i Kamènev? O creus que es pot escriure un llibre com El Capital anant cada dia a treure carbó d’una mina? A quina fàbrica va fer feina Lenin? O el fundador de l’estat soviètic, del primer govern obrer de la història de la humanitat hauria pogut escriure els llibres que coneixem, organitzar el partit de la Revolució, si hagués estat un empleat dels ferrocarrils, dependent d’una botiga de roba, pagès d’una finca aristocràtica o el ferrer de la cantonada?

-Stalin era nét d’un serv! –responia en Quiñones, enfurismat.

-El nét d’un serv que es lliurà íntegrament al servei de la Revolució –contestava, rient, n’Aurora Picornell. Sembla mentida que no recordis el que recomana Lenin en el Què fer? Ja has oblidat els continguts essencials del leninisme? Com vols formar els marxistes de Mallorca sense saber els principis fonamentals del comunisme? T’haurem d’enviar a llogar a una possessió per aconseguir que siguis un bon revolucionari? Quan ens coneguérem semblaves un expert en els clàssics del socialisme, com si sempre haguessis estudiat Marxi i Engels. Potser només havies donat una ullada a la solapa dels volums que deies saber de memòria! Lenin recomana als dirigents bolxevics que, on trobin un obrer amb voluntat de formar-se, el partit farà tot el possible per salvar-lo del treball embrutidor de mines i fàbriques. L’organització dels revolucionaris el formarà culturalment i políticament i farà d’aquest company o companya un autèntic intel·lectual al servei del poble. N’Aurora Picornell era implacable amb les argumentacions que emprava. No cedia mai ni un centímetre quan sabia que tenia raó. Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia. La posseïa una set de coneixements inabastable. D’adolescent ja estudiava Guesde i Jaurès, Berstein i Kautski, tan sols per a conèixer a fons els orígens de les divergències teòriques entre els socialistes europeus. Era experta en els clàssics del socialisme, com si ella mateixa fos l’autora de L’Imperialisme, fase superior del capitalisme i L’Estat i la Revolució. Sabia emprar citacions de Karl Marx. Coneixia la història de les diverses internacionals obreres, el Manifest de Zimmerwald, els defectes de la socialdemocràcia alemanya, el que significava el revisionisme per als comunistes del segle XX. Citava qualsevol dels grans mestres en el moment oportú. En Quiñones s’enfadava.

-No has de ser tan pedant –li deia, mentre feia la cigarreta-. A vegades sembles un jesuïta provant de rebatre els protestants!

-Els sacerdots catòlics saben la Bíblia de memòria –contestava la seva companya-. No fan cap sermó sense citar cent vegades alguna frase dels Evangelis, repetint els exemples més significatius, els més adequats per a explicar al poble el contingut de la doctrina que defensen. Els dirigents del partit del proletariat també som una mica semblants al clergat, malgrat que el nostre apostolat sigui el de l’ateisme, el socialisme i la ciència. Tenim el deure d’aprofundir en el significat de les obres que han canviat el destí de la classe obrera a nivell mundial.

En Quiñones no sabia què contestar. Anava amunt i avall com un animal ferit. S’adonava que el seu exacerbat obrerisme el traïa novament. Demanava excuses. Com criticar els que no fèiem una feina física, els que no treballaven deu hores a una fàbrica, quan ell mateix vengué a l’illa com a revolucionari professional enviat per la Internacional Comunista per a reforçar les fileres del PCE? L’home de n’Aurora no feia deu hores al moll ni anava a recollir olives a Caimari! Ell mateix, el camarada vingut per a donar suport als marxistes mallorquins, era la prova vivent del que deia Lenin en el Què fer?


N’Aurora Picornell, ens mirava satisfeta. Quan havia contestat el seu company ja sabia que no tendria arguments i que finalment callaria. Qui podia ser més bolxevic que Lenin? L’alliberat del partit, tan crític amb les al·lotes que donaven suport a l’esquerra... s’atreviria a portar la contrària, a contradir les idees del fundador del primer Estat socialista del món?

En Quiñones provava de justificar-se.

-No m’he sabut explicar bé –deia, fent passes per iniciar la retirada. Només volia dir que la feina física, el saber, per haver-ho experimentat en la pròpia carn, com és el dolor produït per l’esclavatge assalariat, és un element que ajuda a la comprensió de les doctrines alliberadores, siguin aquestes les idees socialistes, anarquistes o col·lectivistes.

En Quiñones acceptava humilment la seva derrota dialèctica.

-Reconec el meu error –deia en veu baixa, talment com si hagués estat agafat robant-. No he sabut explicar com pertoca les meves idees. Com és possible que no hagi fet entenedor el que pensava? El cert és que els comunistes lluitam pel deslliurament nacional i social de la humanitat. Els sindicats i partits d’esquerra hem d’aconseguir millorar la vida dels treballadors i treballadores. Es tracta, evidentment, d’augmentar el nivell cultural dels assalariats. Vuit hores de feina diàries. Que les persones amb capacitat intel·lectual puguin estudiar una carrera. Cal que tothom tengui metge, assistència sanitària si cau malalt. Una pensió digna quan ja no pugui treballar.

Record en Quiñones anant, amorosit, cap a la seva dona. L’agafà fortament i la besà amb intensitat als llavis.

N’Aurora Picornell reia. La tenc present feliç, segura i confiada en l’avenir esplendorós de la humanitat. Na Isabel em digué que mai no va perdre aquell somriure encisador. Cantava al pati de Can Sales. Animava les altres detingudes. Només s’enfadava amb les autoritats de la presó. Sembla que un dia la volien convèncer per anar a missa. Exigien que anàs a combregar, que demostràs davant les altres que ja no era l’activa militant laica del passat. Les monges desitjaven que donàs exemple de penediment. Volien que les comunistes es convertissin en les més fermes defensores del catolicisme. Un dia que la superiora anà a veure les preses, cridaren n’Aurora Picornell. La mare Alberta Nadal li lliurà una tarja amb la imatge de la verge de Lluc.

-Aurora –li digué la superiora-. La Mare de Déu et pot il·luminar. Si la portes prop del teu cor podràs veure la llum. Sortir de les tenebres de l'ateisme diabòlic, de les males idees que t’han portat fins aquí. Em digueren que, espanyant la imatge que li oferiren, la llançà al terra i la trepitjà enmig de l’espant dels qui contemplaren l’escena.

-A mi no em véngui amb bruixeries –exclamà, exaltada-. Vostè i les seves monges col·laboren amb la matança de mallorquins i mallorquines. A què treu cap aquesta història? On voleu anar a parar amb les estampetes, novenes i rosaris? El que heu de fer és deixar de ser les criades dels feixistes o, almanco, si no teniu prou intel·ligència per a copsar la desgràcia que ha caigut sobre les persones bones d’aquesta terra, el que podeu fer és caritat cristiana de veritat. Demanau al director que porti més llet per als infants. Manco moniatos sense pelar en el menjar i una mica més de pa blanc i carn per a les presoneres.

Sortí del despatx sense dir cap altra paraula. Na Isabel em contà que possiblement va ser aquella actitud rebel i decidida el que li costà la vida. No trigaren gaire a cridar-la pel seu nom una nit de gener del 37. Però ara encara som lluny dels mesos atziacs de la guerra. Estic recordant un estiu a Ciutat, al Molinar, una discussió amistosa entre n’Aurora Picornell i el seu company.

N’Aurora sempre guanyava els debats teòrics! Ningú no estava a la seva alçada! Com era possible que una cosidora sabés tant de socialisme i literatura? Va ser ella qui ens recomanà les primeres novel·les de Lleó Tolstoi, Maxim Gorki, Vicente Blasco Ibáñez, Remarque i Víctor Hugo.

Aleshores teníem molt de temps per als llibres. Gaudíem a fons de les meravelles que arribaven a les nostres mans. La literatura ens transportava a móns màgics, a cims d’increïbles emocions. M’impactaren fortament dues obres que n’Aurora em va deixar l’estiu del 34, l’any de la Revolució d’Astúries. L’una era La Mare, de Gorki. L’altra, Resurrecció, de Tolstoi. Potser tengueren la mateixa importància que El 93 de Víctor Hugo i La Catedral de Blasco Ibáñez, en la meva formació. D’on treia la nostra amiga el temps per a llegir tant? Un dia ens explicà que, al taller de confecció, havien establert un sistema especial per a la formació i entreteniment de les joves sastresses. Com els treballadors del tabac a Cuba, una al·lota s’encarregava d’anar llegint capítols d’una novel·la mentre les altres continuaven amb la màquina de cosir o amb l’agulla. En acabar la setmana les cosidores li donaven una petita part del jornal i així cobrava igual que les altres. La lectura es feia per torns i, en acabar l’any, totes havien estat lectores de novel·les, articles de diaris i revistes, poesia, discursos, bocins dels clàssics de l’esquerra. La feina retia molt més que si restaven en silenci, preocupades pels seus problemes particulars. Així s’entretenien i es formaven. No tots els tallers de costura acceptaven un sistema semblant. Alguns propietaris de fàbriques, sastres i sastresses amb al·lotes al seu servei, no en volien saber res, de tenir empleats llegint llibres! Ho trobaven una autèntica follia! Però malgrat els entrebancs, el costum s’anà imposant en nombrosos indrets. A poc a poc els més reticents pogueren constatar que la producció dels tallers on era permès aquest sistema superava la dels altres on s’exigia un estricte silenci a l’hora de cosir i brodar.

En Quiñones havia perdut el debat. Ni la seva dona ni nosaltres no hi volíem insistir. Era un home de bona fe, lliurat en cos i ànima a la causa. Tots érem amics i pertanyíem a la mateixa colla il·lusionada d’utopistes. Era igual que fóssim d’un partit o d’un altre, que militàssim a un Ateneu cultural o a un sindicat d’esquerres. L’ànim que ens impulsava era anar acabant amb la injusta societat mallorquina que, d’ençà de la guerra de les Germanies –i de molts abans!- no havia fet més que oprimir el poble.

Malgrat les xerrades a l’Ateneu, on els oradors venguts de Ciutat ens advertien del perill d’un cop d’Estat, vivíem la joventut intensament. Restar al costat de n’Andreu, sentir l’amor i la protecció dels pares, ens feia viure en un univers en el qual semblava que mai no podrien penetrar les tempestes. Estàvem ben equivocats! Ignoràvem la quantitat de ràbia i ressentiment que pot arribar a posseir el cor humà!

Quan l’oncle anà a parlar amb sor Alberta Nadal, la mare superiora, i li explicà que tenien tancada na Isabel, la dona fou comprensiva i parlà amb el director de la presó per a aconseguir algunes visites especials. Si no hagués estat per aquesta casualitat no sé com ho hauríem fet per a poder parlar amb la meva germana. Tan sols eren permeses algunes cartes al mes i les missives eren censurades per sor Coloma. Com explicar la situació de la família? Sabia que patia pel pare, per la mare, per tots nosaltres. Bastava haver vist el seus ulls plens de desesperança el dia que la venguéren a cercar. Ella estava més implicada que jo en la defensa de les idees socialistes. Mai no tengué por de participar en els mítings al costat de militants d’UGT, el PSOE i el POUM. Les beates mai no li perdonaren la seva valentia. Les animetes flonges arrupides al voltant de la rectoria no podien entendre que una al·lota de casa benestant fes costat als vaguistes, donàs suport públic al Front Popular. Que ho fessin les jornaleres sense estudis, les recollidores d’olives que volien quatre rals més per la feina de sol a sol, es podia entendre. Mai justificar, perquè el que pertocava als pobres era resignar-se amb la sort decidida pel destí, per la voluntat divina. Tothom sabia que la fam pot portar a la follia. El diable pot fer-se amb la voluntat dels esperits dèbils. Algunes de les beates més comprensives resaven rosaris per aconseguir que els treballadors no caiguessin en mans de la nefasta influència de maçons i socialistes. Ara bé, el que no podien acceptar era que una al·lota amb possibilitats, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d’una família amb cases i horts perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts.

Era completament impossible, mitjançant la correspondència oficial vigilada per les monges, explicar a na Isabel el que ocorria de veritat. Volia dir-li que encara resistíem, que mans ocultes ens portaven sacs de mongetes i patates. No sabíem qui eren, d’on procedia l’ajuda, però era bàsica per a mantenir l’esperança de poder sobreviure a l’envestida que ens queia a sobre i, de rebot, donar una mà als que compareixien a demanar un poc de menjar. La mare ho donava tot. Només es quedava el just i necessari per a mantenir la família. Viure al límit! Saber que res no sobrava. Copsar la importància de disposar d’una llesca de pa blanc, la fruita de l’hort del torrent, el sac de blat que podíem compartir amb els altres perseguits. Sabíem que les vídues de molts desapareguts menjaven herba. Esgarrifosos gemecs als vespres. Pels familiars morts i per la manca de pa. Tothom els havia girat l’esquena. Ningú els volia donar feina. Quan, desesperades, algunes mares trucaven a casa nostra, no s'aguantaven dretes. Havien emmagrit fins a límits increïbles. Talment esquelets vivents. I la pena als ulls! Quanta tristor en el rostre de les amigues que ens acompanyaren en tantes excursions del passat! Contaven que, de nit, burlant les patrulles de falangistes que no deixaven sortir ningú del poble, anaven fins a la marjal i agafaven l’alfals de les vaques, algunes figues, faves. Era tot el que tenien al seu abast. Alguns pagesos deixaven bocins de pa a l’era, una mica de formatge i sobrassada, un petit paner amb quatre ous. No tothom tenia el cor de pedra! La pietat, la solidaritat, malgrat que fossin perseguides, romanien intactes, com el caliu enmig de la cendra.

La superiora de les monges de la Caritat recordava les al·lotes que acompanyaven els empleats de l’adrogueria de l’oncle. I, na Isabel, tancada a la zona de “perilloses”, era una de les cares que tenia presents.

Si no hagués estat per la relació de l’oncle amb sor Alberta Nadal no hauria pogut veure la meva germana. Ens hauríem d’haver conformat amb les poques retxes que podien sortir del llòbrec interior de la presó. L’únic que et permetien era deixar una mica de menjar dins una senalla i anar a cercar la roba bruta i portar-ne de nova cada setmana. Sor Coloma estava ben convençuda que l’internament de les roges era pel seu bé. En cas contrari, podien caure novament en mans del dimoni. Romanien tancades per no anar a missa, per voler perseguir el cristianisme. Una de les detingudes havia arrabassat de les mans d’una beata el rosari que portava i li havia posat a la boca! Sor Coloma estava esverada. Trobava que era justícia divina que una colla de dones tan dolentes fossin condemnades a llargs anys de presó. El primer dia que la vaig anar a veure de part del director per demanar-li que em deixàs parlar amb na Isabel em mirà seriosa. D’una ullada m’analitzà de cap a peus. Sentia la mirada com si fos una agulla que em penetrava dins la carn. Ben cert que de seguida, per la roba, per la manera de parlar, per la forma de comportar-me, endevinaria d’on procedia. Potser sor Alberta havia explicat que érem familiars d’un dels principals proveïdors del convent. Ni el pare ni la mare m’ensenyaren a baixar els ulls. Mirava de fit a fit, sense empegueir-me mai, sense necessitat d’aparentar humilitat. De sempre havia vist que les jornaleres, a la plaça de poble, mai no aixecaven el cap davant el propietari que les llogava. Els homes també feien el mateix mentre xerraven amb els missatges de les possessions que els senyors enviaven a cercar gent.

-A primera vista pareixes una al·lota educada –digué, mentre avançàvem pels foscos passadissos de la presó-. Sor Alberta m’ha dit que has estudiat. Veig que tens les mans fines. Evidentment tu no has anat mai a recollir olives o segar el blat.

Sor Coloma devia ignorar que jo feia classes a l’Ateneu Popular. Les monges de la Caritat consideraven els professors de la República els principals culpables de la manca de fe dels treballadors. Els mestres havien allunyat els pagesos i menestrals, els obrers de les fàbriques de l’església i això era un pecat imperdonable.

La monja mormolava sola, alhora que continuava obrint i tancant els diversos enreixats on romania tancada na Isabel. Parlava com si rere les reixes no hi hagués dones que patien. La veies despreocupada, amb el rosari en la mà, amb el ple convenciment que la tasca que feien era summament necessària per recuperar per a l’església les ànimes de tantes desgraciades.


Detencions i interrogatoris - Mallorca en els anys 70

pobler | 25 Juliol, 2020 16:06 | facebook.com

El diari Última Hora va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies d’aquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats d’enregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. L’article publicat ahir a Última Hora (“Los últimos presos de Franco”) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)



Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

“Yo fui preso político”


Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976


Texto: Gonzalo Nadal


“Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase”. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. “los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional”. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. “Está tal cual… exactamente igual”; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.

Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho… en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada ‘Aires de Libertad’ el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: “los grises nos dieron por todas partes” recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.

Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: “Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo”, que así era como conocían los internos a las oficiales ‘celdas de observación’. “Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar” explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; “en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida”.

Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: “no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución”. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: “dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia”. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: “La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes”.

Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: “entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres” pero con el paso de los días “la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano”. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. “Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas” recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, “igual de fríos” que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. “Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo…” recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas “aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores”.

Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que “aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana” narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: “Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos”. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que “teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos”. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. “La libertad no se compra” sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : “la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina”. Con el paso de los días desvela Isidre que “decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas… seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones”. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios “porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría”. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.

Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: “aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales”. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: “Sí, valió la pena”.

Última Hora (6-III-2011)


Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)


Un míting per l’amnistia (1976)



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".


Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica

Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans


El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.



L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".

Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:

'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.

'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.

'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.

'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:

' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.

'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.

'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?

'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.

Joan Coll Andreu".

Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Sa Pobla: dietari d´un adolescent (I) - La Mallorca dels anys 60 en la memòria! - Com davallar a les fondàries d´un pou sense fons - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

pobler | 24 Juliol, 2020 19:18 | facebook.com

Sa Pobla: dietari d´un adolescent (I) - La Mallorca dels anys 60 en la memòria! - Com davallar a les fondàries d´un pou sense fons - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Quan arribava la Fira del Ram i els llibreters de Barcelona i València muntaven les casetes a la Rambla, era el primer d´anar-hi per cercar rareses, els llibres més curiosos que hom podia imaginar. Jo hi anava amb l´oncle, també a primera hora, per cercar joies de la literatura universal, obres que no es podien trobar a les llibreries de Palma. En aquella època de ferotge censura dictatorial, les restes d´edicions sud-americanes que venien els feriants ens permetien trobar autèntics tresors que la policia no s´havia entretingut a investigar. Compràvem les obres de Victor Hugo, munió d´obres de Rousseau, Makxim Gorki, volums introbables de Kropotkin, Erich M. Remarque, Tolstoi... Restes de l´obra de Vicente Blasco Ibáñez de la mítica editorial Prometeo, llibres editats pels exiliats catalans a Mèxic i l´Argentina. Què hauria estat de nosaltres, als quinze anys, sense poder alimentar-nos amb les creacions que havien forjat l´esperit dels pares, de la generació de revolucionaris dels anys vint i trenta que volgueren canviar el món? (Miquel López Crespí)


Com davallar a les fondàries d´un pou sense fons.


De cop i volta l´any 1963 es fa present com un violent esclat de llum dins la retina. Va ser l´any de l´assassinat de Julián Grimau. Jo havia començat el quart de batxiller a un col·legi de Palma i aquell fet, la mort d´un lluitador antifranquista, tengué inesperades repercussions en la meva vida i em trasbalsà per sempre.

Anem a pams.

Feia temps que a la classe havíem format un grup especial, una mena d´associació secreta que tenia per nom Nova Mallorca. Només érem quatre. La majoria fills de republicans represaliats per la dictadura. Sovint em deman què ens va unir, quina va ser la força, la misteriosa energia que ens va fer coincidir en els anys tenebrosos de la postguerra.

Tot té una explicació lògica.

Les xerrades a la porta d´entrada del col·legi, en el pati a l´hora de l´entrepà, ens anaren apropant de forma lenta però segura. Joan Sintes, un al·lotell de Marratxí, ens explicava el patiment de la seva família. Al padrí l´afusellaren a Porreres dies després del brutal assassinat d´Aurora Picornell i les roges del Molinar. Era el més baixet de la colla. A quart de batxiller encara anava amb calçons curts, la qual cosa li va costar rebre les vexacions dels més bàrbars del curs. Trobà aixopluc en la nostra solidaritat, amb la protecció del grup, i des d´aleshores va ser un dels nostres incondicionals més aferrissats.

Pep Balaguer, el major de la colla, un repetidor de quinze anys especialitzat en tota mena d´històries referents a la Segona Guerra Mundial i que ens delia amb les explicacions que feia sobre submarins alemanys, els tancs T-34 soviètics, la potència de la metralladora Maxim, les narracions de les batalles de Stalingrad, Kursk, Smolensk, Moscou.... Podia passar-se hores contant detalls de la història de l´aviació, de les naus de la flota britànica, els noms dels inventors del globus, l´origen dels pots de conserva de Napoleó, els invents militars de Leonardo da Vinci, les follies del Quixot a la recerca d´un món de justícia. El que ens deixava bocabadats era saber noves de la primera vaga dels egipcis que bastiren les piràmides, de la importància de la pica, una especial llança de combat de l´edat mitjana, per a vèncer els cavallers feudals. La pica que portaven les masses de camperols sublevats a Anglaterra, Alemanya i la mateixa Espanya, inventades pels ferrers dels pobles sotmesos als marquesos, ducs, lloctinents reials, servien per a tallar els tendons dels cavalls, fer caure el genet a terra i, després sense pietat, obrir l´armadura del cavaller ben igual que quan lleves la closca d´una llagosta.

Mai no ens cansàvem de sentir-lo! D´on treia els seus infinits coneixements? Devia disposar d´una enciclopèdia secreta, inabastable? Provenia d´una família de savis? Era un personatge que m´influí moltíssim. Em refermà la set infinita de coneixements. Si a casa m´ensenyaren a estimar els llibres, Pep Balaguer em demostrà que una de les millors virtuts de la persona era aquesta necessitat de saber qui som, d´on venim, per quins motius passaren aquells fets i no uns altres. Res de coneixements apresos de memòria per aprovar un examen i que en uns minuts s´obliden.

Quan arribava la Fira del Ram i els llibreters de Barcelona i València muntaven les casetes a la Rambla, era el primer d´anar-hi per cercar rareses, els llibres més curiosos que hom podia imaginar. Jo hi anava amb l´oncle, també a primera hora, per cercar joies de la literatura universal, obres que no es podien trobar a les llibreries de Palma. En aquella època de ferotge censura dictatorial, les restes d´edicions sud-americanes que venien els feriants ens permetien trobar autèntics tresors que la policia no s´havia entretingut a investigar. Compràvem les obres de Victor Hugo, munió d´obres de Rousseau, Makxim Gorki, volums introbables de Kropotkin, Erich M. Remarque, Tolstoi... Restes de l´obra de Vicente Blasco Ibáñez de la mítica editorial Prometeo, llibres editats pels exiliats catalans a Mèxic i l´Argentina. Què hauria estat de nosaltres, als quinze anys, sense poder alimentar-nos amb les creacions que havien forjat l´esperit dels pares, de la generació de revolucionaris dels anys vint i trenta que volgueren canviar el món?

Quan arribàvem a la Rambla, ja hi trobàvem en Pep remenant llibres i fulletons. Sempre ens guanyava la partida! Quan nosaltres començàvem a mirar les taules i prestatgeries, ell ja portava la bosa plena.

--Ja t´ho mostraré un altre dia –deia, gelós de les troballes, amb por que li demanàs en préstec algun exemplar.

A vegades pensava si devia ser un nou Superman, una persona amb un aparell de raigs X en el cervell, un estri per endevinar més enllà de les aparences, per aprofundir en el sentit exacte de les coses.

Salvador Trias era el més callat. El pare, un sabater de Santa Maria del Camí, havia patit nombroses tortures. Els falangistes del poble s´acarnissaren amb ell i, a més de fer-li beure oli de ricí, el tancaren a Can Mir i, posteriorment, condemnat per un Tribunal Militar per haver estat un dels fundadors del sindicat de la sabata, amb una condemna de vint anys de presó (dels quals va fer-ne set), arrossegà el cos pels llocs d´internament més paorosos de la postguerra. Salvador Trias sabia fil per randa la tortura que significava patir a Burgos, Porlier, València... Conviure anys prop de les galeries dels condemnats a mort, sentir els crits dels condemnats. En Salvador, a classe, no escoltava mai els professors. Semblava viure en un altre món. El veies sempre pensatiu. Jo el coneixia prou bé. I, sabia, sense por d´equivocar-me que pel seu cap desfilava, com en una pel·lícula de terror de Hollywood, tot el que li contà el pare abans de morir.

Jo no era gaire lluny de fer el mateix. El meu pare, tancat a diversos camps de concentració, no parlava gaire dels fets de la guerra. Sé que havia viscut de prop aquella barbàrie i, sense cap mena de dubte, ho tenia tot enregistrat en la memòria. Els records li punyien dins el cervell talment portàs un exèrcit de formigues carnívores: els amics morts a les trinxeres, esventrats per les bombes franquistes, el ressò dels crits d´auxili dels ferits que no es podien moure, enmig del camp, en una terra de ningú, dessagnant-se fins a la mort, sense poder anar a recollir-los. L´oncle era diferent. Jo sabia quasi tot el que feren a la guerra per les seves narracions de les aventures de joventut: l´anada voluntari del pare a València per a defensar la República; la incorporació a les milícies anarquistes; la participació en la defensa de Madrid amb la Columna Durruti; les persecucions patides a Barcelona en els Fets de Maig del 37 per part dels estalinistes...

A vegades, amb un to de veu trist, el pare em deia:

--Ets molt jove encara i no pots imaginar el que és i el que significa una guerra. Nosaltres no la vàrem començar. Ens la imposaren. Sabíem els sofriments, els sacrificis que comporta per als pobles. He vist homes i dones clavats de viu en viu a les portes de casa seva, morts a punyalades, la pell feta bocins, arrencada quan encara vivien, amb estelles a les ungles dels peus i dels dits. I molts amics meus, jovençans de divuit anys, morts de sobte en caure una bomba enmig de la trinxera just després de fer una partida d’escacs, d’haver parlat de la família, l'al·lota... La Mort no té un posat amable ni heroic. Jo l’he vista sovint vora meu, emportant-se les persones que més he estimat. La guerra és un fantasma ple de pústules i cucs carnívors niant en els ulls dels morts. Res a veure amb les pel·lícules d'agitació revolucionària, malgrat que siguin obres d’art signades per Eisenstein. La Mort desfà en segons les esperances i somnis de la humanitat i, despietada, és capaç d´obrir-te el pit de viu en viu per a menjar-te les entranyes, com els sacerdots asteques d’abans de la conquesta de Mèxic pels espanyols. Ella hi era, afamegada, davant les nostres trinxeres, al costat dels canons i metralladores de l’enemic, apropant-se a nosaltres veloç, cavalcant damunt el xiulet de les bales. Se’n reia, ballant nua per damunt els cadàvers estesos a les planures, quan sortíem dels enfonys en un intent desesperat de vèncer-la, o almanco d’evitar que ens aglapís amb les seves esmolades urpes assedegades de sang. La vaig conèixer, regnant, inclement, per damunt les nostres posicions, en centenars de dies de fatiga i cruel insomni. Ens considerava pigmeus, esclaus al seu servei. Ara, passats els anys, quan el soroll de les bombes ja és tan sols un antic malson, comprenc que tots érem els seus serfs, vinclats sota el domini del fuet i la falç que, tota sangonosa, aixecava per damunt els nostres caps cercant la jugular dels combatents, el pit, l´indret exacte per on pogués penetrar, assassina i riallera, per a obrir-hi ferides mortals on niàs per sempre la negror sinistra de la desesperació.

El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, rescatades, per miracle, de la inclemència dels dies.

Són imatges on podem veure uns joves soldats republicans, confiats en l´avenir. Rostres somrients. Ningú no ha perdut l’esperança. Com si tenguessin diamants o robins dins els ulls. Basta veure’ls la cara: creuen en la victòria. Creuen poder bastir un món nou. Ells i elles. Les noies que els fan costat. Les dones que, armades com els homes, desfilen en les columnes de milicians que marxen de Barcelona per alliberar Saragossa, per a conquerir Terol. La mateixa determinació que els milicians que surten de Madrid per aturar les columnes de Mola que ja són al Guadarrama.

Les fotografies de la guerra! Ningú no pot imaginar encara la tragèdia que caurà sobre la vida de cadascun dels combatents. Entre les que estic mirant n’hi ha també algunes amb el rastre quasi esvanit dels viatges a València, de quan, des del front de Terol, els comandaments donaven uns dies de permís als soldats. La fotografia que més em sobtava és una en la qual pots veure el pare abans de fer els vint anys, marxant al front... en tramvia! Al dors hi va escriure, amb llapis: “Amb els companys d´Arts gràfiques de la CNT”. Pels rostres riallers que encara podem distingir per damunt la pols del temps, podem arribar a pensar, malgrat que els fusells i les pistoles ho desmenteixin de seguida, que aquella gent que saluda des de les finestres i plataforma del tramvia, són joves del barri que marxen a una excursió de diumenge.

De sempre em sorprenien aquelles imatges salvades de la desfeta per pur miracle. Cotxes amb grans sigles pintades a les portes, “UHP, uniu-vos, germans proletaris”, “CNT-FAI”, “UGT”, “POUM”. Desfilades de soldats improvisats amb espardenyes i roba de feina marxant, decidits, a la mort, talment anassin a una festa. Tothom imaginant que la revolta militar durarà uns dies i que els feixistes en veure les banderes de la CNT-FAI fugiran a la desbandada. Camions protegits amb planxes de ferro, amb retxilleres per on col·locar el canó del fusell o la metralladora, tancs populars que tengueren una importància cabdal els primers dies de combats. Llargues desfilades de vehicles de totes les marques cap els fronts. Els Fiats i Renaults esportius de rendistes i senyorets que mai no havien fet feina, endiumenjats de símbols proletaris, curulls d´al·lotes rialleres que mostren, orgulloses, les pistoles preses als oficials franquistes morts a la caserna de la Muntanya o plaça de Catalunya. Camionetes del repartiment del pa i la llet, amb canons que apunten al cel i treballadors que mostren el fusell en una mà i el pernil en l’altra. La banda de música de Sants que interpreta Els Segadors, La Internacional i La Varsoniana. I les veïnes de Collblanc que ofereixen el poc que tenen a les ardents tripulacions dels estranys ginys i artefactes de guerra que surten envers el front: pastissos fets a casa, ampolles d´aigua per als milicians, mantes velles per dormir sota els arbres, llençols per a fer benes als ferits. Els infants corren rere els camions i els cotxes incautats. S´acomiaden, jugant, del germà, el pare i fins i tot del padrí que, amb la vella escopeta de caça, vol marxar amb els joves i la padrina el persegueix, perquè troba que ha trabucat i considera que ha de restar a casa, per tenir cura dels néts. Autobusos de transport amb les banderes dels partits i sindicats d’esquerres onejant al vent. Antics cotxes de luxe, ara amb la Creu Roja i amb infermeres que porten les còfies blanques dels hospitals saludant, puny enlaire, quan passen davant les màquines de retratar que les immortalitzaran per a l’eternitat. Són algunes de les que marxen a les Illes, amb l’expedició del capità Bayo? Les mateixes que, quan la retirada de les tropes republicanes, en no ser a temps per reembarcar, són capturades pels falangistes, passejades pels carrers de Manacor, escarnides, violades i posteriorment afusellades a Son Coletes? Qui pot imaginar ara, quan el sol de la llibertat resplendeix en els cors dels combatents, que demà hi haurà llàgrimes, humiliacions, la tortura quotidiana regnant per places i carrers?

Però encara manquen molts dies per a l’arribada de la por i la desesperança.

El pare em contava com, en el camp d’Albatera, inesperadament, sense que ningú ho esperàs, els oficials disparaven sense motiu contra els presoners.

A les antigues fotografies hom pot veure dones que marxen al costat dels milicians. S´agafen les mans, caminen junts, com si no volguessin separar-se mai. Són les esposes que no poden marxar al front, que tenen cura dels infants dels combatents, dels vells que queden a les cases, de les fàbriques que no poden aturar la producció per fornir de material els fronts que estan consolidant-se. Arreu hi ha cançons, salutacions als homes i dones que surten de la ciutat per a enfrontar-se amb l’enemic. No deixen de causar-me sorpresa aquestes cares de mirada clara i posat altiu. Com si ningú conegués encara el cost en sacrificis, dolor i sang de la guerra.

Em sorprenia la capacitat de lluita de tantes ombres evocadores. Hi ha moltíssima gent que no solament resistiren les endemeses dels tres anys de combats, sinó que, amagats per les fondalades de valls i serralades, en pisos ocults de pobles i ciutats, combateren el franquisme fins ben entrats els anys seixanta. D’on naixia la força tel·lúrica que els mantenia ferms, com una altiva roca al cap dels cims, lluitant, erts, en les dècades d’obscurantisme i tenebror?

Com el pare i l´oncle quan, amb veu baixeta, cantaven La Varsoviana, l´himne de la Jove Guàrdia a les nits de la postguerra. Els veig al racó de la cuina, acabada la feina, mentre la mare feineja preparant el sopar. Record que s’havien acabat de rentar les mans a la pica, després de treure un parell de cubells d’aigua de la cisterna. La llenya cremava a la xemeneia. Feia un moment que havien acabat de sentir el parte de Ràdio Nacional d’Espanya. Eren en silenci mentre jo acabava de fer els deures de l’escola.

De cop i volta, com espitjats per un ressort poderós i invisible, començaven a xiuxiuejar les cançons de la guerra. La mare els mirava en silenci, comprensiva, parant esment que totes les portes de la casa fossin ben tancades, no fos cosa que algun veïnat els pogués sentir. Però no hi havia perill: no cantaven en veu alta. La cançó els sortia dels llavis quasi inaudible, talment un pensament soterrat. Què pensaven en aquells moments, a quina llunyana època geològica provaven de retrocedir amb la cançó? Cercaven l´ombra dels amics desapareguts, de les al·lotes rialleres que conegueren en el passat?

La mare els servia el primer plat, que menjaven en silenci, amb els ulls girats endins. De cop i volta pronunciaven unes paraules, manifestant-nos els pensaments que els mantenien en silenci, rememorant els anys de la guerra.

--Recordes en Guillem, el fill de mestre Joan Antoni? El condemnaren a mort després de la guerra. Estigué amb mi a Porlier. L’havien tengut nou mesos a la cel·la dels condemnats a mort. Jo no sé com podien resistir aquella espera angoixosa, sense saber mai el dia exacte en què et vendrien a cercar. Em deixà per herència el seu llapis. Era el llapis amb el qual havia escrit la darrera carta a la mare. Al pare ja l’havien mort els falangistes quan entraren al poble. La nit que l’anaren a cercar cantà La Jove Guàrdia i ningú no el va poder fer callar. Tan sols quan sentírem la descàrrega de l’escamot d’afusellament deixà de cantar.

Després continuaven sopant en silenci.


L’exbatle de sa Pobla Antoni Serra (Xineta) i els escriptors mallorquins: Miquel López Crespí

pobler | 23 Juliol, 2020 15:05 | facebook.com

L’exbatle de sa Pobla Antoni Serra (Xineta) i els escriptors mallorquins - La literatura mallorquina del segle XX

br>

"Un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar". (Antoni Serra i Mir)


Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'excepció.

Pagès Editors publica Estat d'excepció de Miquel López Crespí.

Per Antoni Serra Mir, metge i batle de sa Pobla (Mallorca)


Estat d'Excepció no és, al contrari de les obres de Miquel López Crespí, un llibre essencialment polític. M'explicaré: el fil conductor de la trama i la major part del seu contingut conserva, evidentment, la tradicional combativitat ideològica i vital, amb la que l'autor pobler ha explicat des de sempre als seus lectors la seva posició davant el fet polític i davant la vida en general. En aquest punt, per tant, ens trobam amb el Miquel que tots coneixem: un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar.


Ajuntament de sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. D'esquerra a dreta: Cecili Buele, Jaume Font, Miquel López Crespí i Antoni Serra en el moment de presentar la novel·la Estat d'excepció.

Hi ha, emperò, un fet singular en aquesta obra, un detall que potser sigui només fruit de la natural evolució literària de l'autor o, en canvi, podria ser un símptoma que ens pot obrir les portes cap a un terreny encara desconegut: a Estat d'Excepció el protagonista absolut és el mateix Miquel López Crespí, sense trampa ni cartró. El pes de l'acció no recau, com a Núria i la glòria dels vençuts, sobre les milícies que lluitaren a terres del llevant mallorquí, a la guerra civil; ni són tampoc els personatges que, barrejats de realitat i fantasia, han protagonitzat sempre els seus viatges literaris a les trinxeres de totes les guerres. En aquesta ocasió, en canvi, és el mateix autor el qui sembla tenir la necessitat d'alçar la seva pròpia veu, forta i clara, amb una sinceritat esgarrifadora que és, al mateix temps, la prova d'una vulnerabilitat profundament humana.

"Visc en una ciutat assetjada, envoltat per una fastigosa soledat glaçada i fatal. Potser seria bo fugir un dia dels rancis sons dels timbals...". El corc del dubte, l'angoixa de no saber si el camí ha estat l'adequat, és present en aquesta darrera obra de Miquel López Crespí. Un dubte que ni és renúncia ni és rendició, sinó més aviat la constatació dolorosa de que només hi ha preguntes en el món, gairebé mai respostes. El mateix dubte que el du a demanar-se si "és possible que fos una equivocació de la nostra part dedicar-nos exclusivament a la lluita revolucionària? No ho sé. Han passat dècades i encara no tenc aclarida la qüestió". És el moment de la reflexió, de posar a la balança la tasca de tota una vida, repartida entre un ideal polític que ha exigit molts de sacrificis i que s'ha traduït en una trajectòria literària que mai s'ha pogut llevar de damunt la sensació de ser una eina al servei d'una revolució sempre pendent.

Però s'esquivocaria el qui pensàs que el llibre de Miquel López Crespí és un testimoni de malenconia. La seva evocació de París a finals dels seixanta, amb el maix francès sacsejant les estructures de mitja Europa, el París dels anys en els que tots haguérem d'aprendre a viure perillosament, són un bell tribut a la joventut entesa com una aposta vital, un salt al buit sense xarxa, un "trucar l'amo" sense cartes però amb la illusió desfermada del qui encara pensa que els molins són gegants. El París que Miquel recorda és el París de tots, dels que un dia compartirem amb ell el vertigen d'una vida sense demà assegurat i dels que, en unes altres contrades ideològiques, també sabem el que representa aspirar a escriure un dia, cada un de nosaltres, la nostra pròpia història. Jo pens que, en el fons de tot, París era, per si mateix, la revolució que no acabà de néixer: després del nostre París particular, res no ha tornar a ser el que era.

Per als que tenim una vocació política, hi ha fragments del llibre den Miquel que tenen un valor molt més enllà del que diuen i fins i tot del que volen dir: "L'activisme quotidià... feia que no tinguéssim gaire temps per a les cabòries personals. La causa, el partit, l'obediència als responsables, la tasca per a l'alliberament del poble... era l´únic que tenia importància...". Sabem molt bé, Miquel, de què parlàs. Qualsevol projecte polític només pot sobreviure a costa de les renúncies individuals, de les illusions mutilades de persones anònimes, empeses per la vocació, per la lleialtat o per la resignació a donar el millor d'elles mateixes a una tasca en la que conviuen sovint l'amor i l'odi, la noblesa i la mesquinesa, l'afany de servei i l'egoisme més grosser. No té res a veure, Miquel, que l'objectiu sigui alliberar les masses oprimides o mantenir un determinat status social i econòmic: la política sempre s'alimenta de les vides dels altres, és una amant golafre i dura, que mai no et demana si ha valgut la pena l'esforç, ni si t'ha compensat deixar tantes i dolores trinxes d'innocència al llarg del camí durant els millors anys de la teva vida.

En Miquel de l'Estat d'Excepció es fa poques preguntes, recupera molts de records, però no es fa cap retret, ni a ell mateix ni als que un dia guiaren la seva trajectòria, manllevaren una part de la seva vida i un dia el deixaren tot sol en un món en el que cada dia és més difícil crear les pròpies revolucions. Però, al meu entendre, el llibre ens torna a un autor sense ràbia, un evocador de moments màgics barrejats d'angoixes i dubtes, però és evident que una cosa ha canviat: en Miquel s'estima més recordar que retreure, estimar que plorar. Quan la poesia d'en Miquel omple les planes del llibre, el lector sap que la seva mirada té més d'introspecció que de denúncia. I no perquè els objectius de llavors ja no valguin la pena, ni molt manco perquè cap d'aquells objectius s'hagin complit -ell sap que no és així- sinó perquè en Miquel té perfectament clar allò que, diuen, ens acosta a la saviesa: que les úniques guerres que podem guanyar les lliuram sempre dins de nosaltres mateixos.

Estat d'excepció és, per acabar, un llibre estrany, formós i profundament sincer. Miquel López Crespí arriba a aquest moment de la vida -biològica i creativa- en que un home ja no ha de demostrar res a ningú, ni tan sols a ell mateix. Els dimonis que l'espantaren de petit ja han estat exorcitzats; la guerra, l'odi fraticida, l ignorància... els fonaments seculars de la desgràcia dels pobles fa temps que, si bé no han desaparegut, sembla que estan més o manco controlats en aquestes contrades. Tot l'esforç, tota la illusió, tota la feina feta aquests darrers trenta anys han de semblar per força, a un revolucionari com ell, un poc debades, però això Miquel, no és un problema de revolució, sinó simplement de vida, de regles de joc, de saber -i creu-me a mi que sóc metge- que la joventut no és més que una malaltia que es cura amb el temps.

El realment important és tenir el valor de reconèixer que hem viscut i que, massa vegades, hem perdut. Però sempre podrem dir que hem elegit el nostre camp de batalla. Tu ho has fet, Miquel: potser sigui ara el moment de començar a gaudir del bàlsam que ens dóna a tots l'oblit, el moment dolç i esperat de l'armistici.

Sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. L'aleshores diputat del PSM Cecili Buele i l'actual batle de sa Pobla, el metge Antoni Serra presentaren la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'Excepció editada per Pagès Editors de Lleida.

Avançaments editorials: El Vicari d´Albopàs, una nova novel•la de l´escriptor Miquel López Crespí

pobler | 22 Juliol, 2020 14:56 | facebook.com

Avançaments editorials: El Vicari d´Albopàs, una nova novel•la de l´escriptor Miquel López Crespí


EL VICARI D’ALBOPÀS - Per Cecili Buele, exConseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca -


1. El protagonista i l’autor


El protagonista d’aquesta novel•la és un capellà, mossèn Joan, manacorí de naixement. Nomenat vicari de sa Pobla -Albopás - pel bisbe de la diòcesi de Mallorca, un cop ordenat sacerdot, s’hi passa pràcticament tota sa vida, fins que mor a l’edat de 62 anys.Aquest capellà manacorí s’hi arriba a sentir i comportar-se com un albopassí més. Això sí, representant fidelment l’estament d’una jerarquia eclesiàstica integrada per una vintena de preveres dirigits pel senyor rector.També es relaciona amb persones d’altres indrets de Mallorca, amb les quals intercanvia idees i plantejaments que tenen a veure no solament amb la situació eclesiàstica que viuen, sinó també amb la realitat cultural, social i política del seu temps als seus territoris respectius. El mossèn forma part dels sacerdots mallorquins que, durant la primera meitat del segle XX, representen i encarnen l’oposició declarada a les idees i propostes liberals, socialistes, anarquistes o comunistes. Amb el pretext de defensar el manteniment d’una societat marcada per la influència de l’església catòlica a gairebé tots els àmbits de la vida ciutadana, s’afanyen a combatre allò que consideren que la posa en perill, alhora que valoren els adversaris com a perniciosos des de tots els punts de vista.Juntament amb la poeta llucmajorera Maria A. Salvà, hi fan pinya el també manacorí mossèn Antoni M. Alcover, el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o el campaneter mossèn Llorenç Riber, entre d’altres personatges rellevants que apareixen a la novel•la.

L’obra de l’escriptor pobler se centra en certes iniciatives d’aquest vicari d’Albopàs, fidel exponent d’una presència eclesiàstica, gens ni mica disposada a perdre’n la situació privilegiada en què s’ha instal•lat des de temps enrere. I que, per a mantenir-la, no dubta a recórrer a la utilització d’eines pràctiques i concretes com les que ofereix el món de la cultura o l’ensenyament.L’autor pobler és un dels escriptors mallorquins que ha produït més obres literàries i que ha publicat més llibres, dedicats a gèneres tan diversos com la poesia, el teatre, l’assaig, la novel•la, etc.

El fet de situar-ne aquesta en el marc conegut del seu poble natal el porta a presentar-ne el protagonista, amb tota casta de detalls que ajuden a valorar el paper històric que té dins la vila poblera un personatge d’aquestes característiques.

No solament per haver estat el creador de la Revista sa Marjal, entre d’altres iniciatives culturals esmentades en el llibre, sinó també per haver contribuït a millorar l’educació de les classes socials més modestes. Sempre des d’una perspectiva clerical catòlica, entesa i viscuda a la seva manera.


2. Un eclesiàstic


A través d’un personatge eclesiàstic manacorí, de nom mossèn Joan, qui ocupa un càrrec clerical secundari com a vicari de la parròquia de sa Pobla durant molt de temps, més de tres dècades seguides, - circumstància que el clergue aprofita per endinsar-se en el coneixement i aprofundiment de la història de la vila -, l’escriptor pobler Miquel López Crespí fixa l’atenció en aquest personatge històric que admira i li crida poderosament l’atenció.

És persona molt coneguda per la gent poblera, degut al temps perllongat que hi viu i treballa, a la gran tasca pastoral que hi desplega, a les innombrables iniciatives culturals i educatives que promou, i al llançament d’una de les publicacions més valuoses de la comarca: la Revista sa Marjal.

Hi viu tan de temps i tan intensament a Albopàs, que aquesta passa a ser la seva vila. La sent tan seva que sovint pensa que hi ha nascut, entre els seus homes i les seves dones, que n’és un albopassí de soca-rel.

Arriba a manifestar que mai més no tornarà al seu poble natal: «Són massa anys trepitjant la terra de l’antic Uuialfàs dels moros, de palpar les pedres venerables dels antiquíssims talaiots, les restes romanes prop de Crestatx, els llumets de fang que il•luminaren humils cabanes i riques estances fa dos mil anys...»

Tots els elements que l’autor en recapta amb molta cura, i que no són pocs sinó molt valuosos, el porten a presentar el protagonista des que hi arriba com a capellanet jove recent ordenat a l’edat de 30 anys, fins que hi troba la mort, ultrapassant-ne els 62. Són més de tres dècades seguides de viure i treballar a la mateixa parròquia d’Albopàs, sempre com a vicari.

Un conjunt d’elements serveixen per construir-ne un relat que capfica de ple el lector en les profunditats insondables d’un món ja desaparegut en ple segle XXI i del qual vol deixar constància fefaent per a les generacions venidores.

Tant pel que fa a l’estil de vida que imposa la jerarquia eclesiàstica a tot el poble, com pel que té a veure amb el comportament de la ciutadania poblera a finals del segle XIX i principis del segle XX fins a la meitat.

«El que no roman escrit és com si mai no hagués existit!» No es cansa de repetir l’escriptor pobler en ocasions diverses, quan li pregunten sobre la seva dedicació total i absoluta a l’escriptura, des que compta amb pocs anys d’edat fins que n’assoleix la condició d’escriptor jubilat.

En aquest sentit, autor i protagonista s’identifiquen sovint en la novel•la. Com quan miren de respondre’s la pregunta “Escriure per provar de mudar el món?” Tots dos pensen que és un dels errors més greus de llurs vides, davant esdeveniments que deixen ferides perdurables.

O quan lamenten que entre aquella munió d’avantpassats no hi hagi cap narrador, cap persona que pugui deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria, dels fantasmes que poblen cambres i sales dels grans casals de la vila.

Tots dos conclouen que algú ho hauria d’escriure: “Aconseguir transformar ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen...”

Ja se sap que el món eclesiàstic mallorquí del segle XX és molt complex, divers i singular. Con mostra aquest llibre, amb el protagonista eclesiàstic de la novel•la, només a la vila d’Albopàs hi conviuen aleshores una vintena de capellans. Just suara mateix, que només n’hi deu haver un i deu tenir al seu càrrec unes quantes parròquies més!

Aleshores els capellans representen majoritàriament un dels nivells més alts de les elits socials, tant a les ciutats i viles de Mallorca com als organismes i institucions oficials, pel fet d’erigir-se en la més alta instància a la qual s’acostuma a recórrer en cas de necessitat, o de consulta, o de malaltia, o de brega.

Allò que diu el rector del poble no només «va a missa». Penetra i arriba fins a les fibres més fondes de l’ànima de la gent. Des dels infants fins als majors, dels joves als més grans, a l’àmbit individual o privat, i a l’àmbit col•lectiu o social. El rector de poble és la persona que infon més respecte entre la població. Allò que diu el rector esdevé indiscutible. Com si es tractàs de la persona que ho sap tot i que mai no s’equivoca en res!

La figura del rector de poble, a la societat mallorquina d’aleshores, serveix per a beneir i consagrar, però també per a signar certificats de bona conducta cívica, o de matrimoni contret, o per influir en decisions d’ordre públic, o per censurar espectacles i llibres, o per establir normativa relacionada amb la vestimenta o els bons costums o les festes o la vida diària...

Amb una paraula, el rector de poble ho és tot a la Mallorca rural del segle XX. Tothom el venera i el respecta, si més no de portes cap a fora. En aparèixer com el qui en sap més, de gairebé tot, ningú no gosa contradir-lo en res. A no ser els més atrevits, que no solen esser ben considerats... N’esdevé l’autoritat màxima, per damunt de qualsevol altra que hi pugui haver.

El paper dels vicaris parroquials, en canvi, resulta bastant més secundari. Tots dos individus són capellans igualment, pertanyents a la jerarquia eclesiàstica diocesana, però el vicari té rang una mica inferior. Roman a un segon nivell. Les atribucions que corresponen als vicaris no són ben bé les mateixes que les que tenen els rectors. Les tasques a realitzar sempre han d’estar subjectes al control de l’autoritat màxima encarnada en el senyor rector.

El bisbe, que n’és el jerarca diocesà suprem, els nomena «coadjutors», és a dir col•laboradors del rector, sempre a les ordres d’aquest, que és qui comanda més i en tot a la demarcació parroquial.

El títol ja assenyala en quin dels dos nivells es mou el protagonista eclesiàstic. Es tracta d’un vicari cooperador, un prevere coadjutor, un capellà ajudant del rector d’Albopàs (Sapobla, a l’inrevés) que, en principi, ha de romandre a les ordres d’aquest i no ha de poder pensar ni fer ni dir res que no estigui d’acord amb els criteris de l’altre capellà que ostenta el càrrec de rector.

En aquest sentit, la novel•la presenta aspectes diversos del tarannà que adquireix el comportament característic d’aquest «Vicari d’Albopàs», pel que fa, per exemple, a la seva dedicació ferma a l’àmbit de la cultura, les tradicions, l’ensenyament, la ideologia antiliberal, antisocialista, antianarquista, anticomunista.

Profundament entusiasmat amb les idees conservadores del catolicisme més tradicional, tot al llarg de la novel•la apareix combatent durament el krausisme, el socialisme i l'anarquisme, perquè considera que tots tres moviments amenacen el futur amb dècades de noves persecucions per als cristians, més concretament per als catòlics que hi representen si no la totalitat, sí la majoria de la població albopassina.


2. Els capítols de la novel•la


La lectura de les primeres planes d’aquest llibre – que en conté 225 molt ben elaborades – , i de tots i cadascun dels seus capítols – unes dues dotzenes molt ben estructurades - fa veure que s’inicia amb una trobada entre dos clergues mallorquins, preveres diocesans: l’un, mossèn Joan, que viu i treballa com a vicari a la vila mallorquina d’Albopàs, rep la visita d’un altre, mossèn Miquel, que viu a Pollença.

Tots dos clergues diocesans es mouen falaguers dins l’àmbit de la cultura del seu temps i se senten aclaparats per fets, succeïts a Barcelona o a París o a Sant Petersburg, que consideren i valoren com a “revolucionaris”.

Amb la visió eclesiàstica convencional, comparteixen la visió de considerar-los fruit i conseqüència d’una manca creixent de la pràctica religiosa cristiana que s’estén arreu de Catalunya, d’Espanya i d’Europa…

Fets tràgics com els de Barcelona, amb violències desfermades als carrers de la ciutat, els mouen a desitjar per a Albopàs i per al conjunt de Mallorca un futur molt més tranquil i asserenat, gràcies al model que pretenen d’establir, basant-se en la tradició cristiana i popular del col•lectiu catòlic que representen.

En tenir notícia dels fets violents produïts a Catalunya, sobretot a la ciutat de Barcelona, el vicari d’Albopàs comparteix amb mossèn Antoni Maria Alcover, de Manacor, i amb mossèn Miquel Costa i Llobera, de Pollença, la preocupació clerical per una situació que s’allunya cada vegada més de les ensenyances catòliques.

Basant-se en informacions directes que li arriben de comerciants albopassins que han presenciat escenes espantoses i desastroses a la capital catalana, va prenent-ne bona nota per fer-la arribar a les autoritats catalanes.

Remarca moltíssim el paper de les dones, i més particularment de les prostitutes, en l’encalentida d’ànims per cometre barbaritats contra esglésies, religioses i capellans.

No vol ni sentir-ne a parlar, de la gent que es declara llibertària, socialista, comunista o anarquista. Els veu com a representants directes del dimoni.

Mentre que es mostra aferrissat defensor de l’exèrcit espanyol, que considera com a ferma columna de la llei, sempre al servei de la pàtria, a l’hora de restablir l’ordre i la tranquil•litat a la capital catalana.

Arranca un altre capítol del llibre amb certs dubtes del mossèn sobre la incidència de l’encíclica “Rerum Novarum” del papa Lleó XIII en l’enfortiment de la societat espanyola. Una encíclica que, segons el vicari, defensa millors condicions de vida per a la classe treballadora, com ningú no ha fet mai fins aleshores.

Continua el mossèn exposant-hi l’opinió eminentment favorable a la monarquia. Defensa amb dents i ungles el paper, la figura i la funció del rei espanyol, i marca posició claríssima contra qualsevol moviment o opinió que li sigui, o que li sembli que sigui contrària.

Per al mossèn, sense la monarquia, no hi pot haver convivència social harmoniosa i pacífica. La monarquia cohesiona, fa progressar la societat, ajunta esforços. Per això fins i tot propugna mà dura contra qui pretengui substituir-la per un altre model polític de societat a Espanya.

Un mossèn mallorquí, fidel seguidor del Vaticà, partidari fervent de la monarquia, declaradament antirepublicà, favorable a la santa Inquisició, enemic declarat de militars constitucionalistes i d’il•lustrats liberals, totalment contrari a la manera d’actuar dels jesuïtes en certs àmbits, a mida que avança en la seva labor parroquial va consolidant-ne la condició adquirida durant els tretze anys de formació llatinista, humanística, filosòfica i teològica al Seminari diocesà de Mallorca.

Com a vicari d’Albopàs, mossèn Joan viu profundament el que signifiquen per a la vila els foguerons de sant Antoni que omplen de llum i de calentor les cantonades albopassines.

La seva ment conservadora el porta a imaginar-se l’alegria que li produiria poder servir-se’n per cremar-hi tants i tants de llibres que figuren a l’índex dels prohibits per les autoritats eclesiàstiques catòliques; llibres que es publiquen contra la monarquia; llibres que contribueixen a fer que Albopàs deixi de ser una societat tranquil•la, sense problemes, un poble d’ordre i de pau.

El paper netejador i purificador del foc l’entusiasma. És clar que, per contra, no hi voldria veure mai cap de les seves invencions, de les seves criatures més preuades, de les seves iniciatives culturals i literàries més valuoses: la Revista sa Marjal.

La soledat en què viu el vicari d’Albopàs li permet dedicar temps a recórrer minuciosament tots els racons de la parròquia i a descobrir-ne detalls desapercebuts per a qui s’hi atansa de tant en tant.

Capellà amant de la cultura i les lletres, viu molt interessat a conèixer la història de la vila i a descobrir el contengut dels arxius parroquials que en recullen moltes dades. «Furgar entre pergamins vells n’és un dels entreteniments preferits».

Apareix com a gran estudiós de la història i la construcció del temple parroquial, «submergint-se entre vells llibres enquadernats en pell». Amb un interès mol gran per enllestir i publicar els primers números de la revista sa Marjal.

En això, crec que l’autor i el protagonista s’assemblen molt també. Tot i que el primer pugui romandre marcat per l’agnosticisme, allunyat de les pràctiques religioses més convencionals, comparteix amb el capellà protagonista les mateixes dèries que tenen a veure amb el paper dels llibres dins la vida de la societat, la importància de les publicacions escrites que la reflecteixin, el lloc prominent que han d’ocupar arxius i biblioteques, o la necessitat d’impulsar publicacions que recullin de manera detallada esdeveniments significatius de cada dia.

La història d’aquesta vila mallorquina on mossèn Joan fa de vicari és plena de singularitats peculiars que la distingeixen d’altres viles de Mallorca.

Amb les observacions acurades del protagonista, hom s’adona de la gran transformació produïda, pel que fa a la dedicació a tasques agrícoles en aquest redol illenc.

La dessecació de l’albufera, l’arribada del tren, les colònies de treballadors, els accidents mortals, les febres i pestes, tot plegat conflueix en el paper que hi representen uns eclesiàstics, encarregats d’anar marcant el camí a seguir pel conjunt de la població, de pensament, paraula i obra.

Home de cultura eclesiàstica, amb grans dosis de fe, característica dels creients, amb motiu de les pluges torrencials que inunden la vila i fan destrossa de tot quant troben al camp, el vicari s’endinsa en pensaments que el porten a dubtar d’allò que li sembla més que evident: amb quina casta de fe es deu presentar la població a l’església parroquial? Amb la renovada dels cristians, o amb l’antiga i ancestral de sempre?

Davant dels albopassins no té cap casta de mirament a l’hora de mostrar-se públicament contrari al que considera “perniciós liberalisme” que ofega creences i afebleix la doctrina catòlica. Té una visió molt particular d’allò que entén per progrés a l’àmbit rural on es mou. Confia en la bona voluntat dels governants que, des de la capital d’Espanya, han de voler atendre com necessiten i es mereixen els pobladors d’una vila que s’ha vist destrossada per pluges torrencials.

Si públicament es mostra d’aquesta manera, en la seva relació més directa amb els governants municipals, té ben clar que, des de Madrid, només saben xuclar imposts i propietats, però mai per mai s’afanyen a abocar-hi allò que es necessita per poder viure millor en un indret illenc com aquest.

L’autor dedica tot un capítol sencer a recollir estats d’ànim del vicari d’Albopàs, en tant que sacerdot, eclesiàstic amb aparences d’home fort i segur, però que, en el fons, manté dubtes i neguits.

No exempt de defalliments profunds que s’apoderen de la seva ànima i que el porten a demanar-se sovint si la seva vida ha tengut algun sentit vertader. Amb molts i molt profunds remordiments al final d’alguna jornada de treball pastoral exercit a la parròquia. Amb qüestionaments que el fan dubtar del camí emprès, i certes ganes de demanar-se per què no s’ha fet ermità, allunyat del trull i maldecaps d’una vida tan moguda. Amb dubtes sobre què triar, entre dur una vida d’oració i contemplació, o aquesta altra d’acció i predicació que està portant.

De manera semblant als seus dos confidents eclesiàstics, mossèn Miquel Costa i Llobera o mossèn Antoni Maria Alcover, hi queda molt ben reflectit en un dels capítols de la novel•la el record de la infantesa del clergue protagonista i la seva adscripció a una família de la pagesia mallorquina, dedicada a les feines i als treballs del camp.

Amb una mica més de coneixement, sent vicari d’Albopàs, el prevere es pregunta si la seva anada a estudiar al Seminari diocesà de Mallorca no hauria estat una espècie de coartada per defugir la feina al camp.

El fet és que la idea de fer-se capellà neix de son pare mateix, qui li’n reconeix la dedicació intensa a la lectura i al gaudi per les coses de l’església, des de ben jovenet. A Manacor, sempre és a la rectoria demanant llibres religiosos. Tot el temps que els amics empren a jugar als quatre cantons, a la pilota, a amagatois, l’empra llegint. Resulta difícil saber quantes vides exemplars de sants i santes estudia. Rebre un llibre del rector és per a ell un regal de valor incalculable.

El fet és que un bon dia ingressa al Seminari i deixa enrere per a sempre més el món rural que l’ha alletat d’infant. Aquest fet, el d’haver estudiat al Seminari, li fa veure d’una banda que no ha estat gens ni mica preparat per a les tasques normals i corrents amb les quals s’ha d’enfrontar qualsevol persona nada. Però també li serveix per detectar certes necessitats del poble, com és ara l’educació.

Contempla amb un cert grau de tristesa que siguin monges franciscanes, mestres o col•legis particulars els estaments encarregats de la instrucció i l’educació, sense cap escola pública que pugui donar aixopluc al gran nombre d’al•lotells albopassins que van a lloure pel carrer.

Creu que en manca una que serveixi per a l’enfortiment cristià dels infants albopassins. No vol l’ensenyament a mans de mestres descreguts com els de l’Escola Moderna, manifestant-se obertament contrari a l’ateu Francesc Ferrer i Guàrdia, o als mestres amb idees liberals o socialistes.

Una altra de les persones rebutjables per al mossèn és l’estrangera allotjada a Valldemossa, de nom George Sand. La imatge que en té és de la dona més immoral que ha trepitjat mai la terra mallorquina. La republicana anticlerical francesa Aurora Dupin, més coneguda per George Sand, el pseudònim amb què signa els seus atacs constants a la moral cristiana i als valors fonamentals de la societat.

Per al mossèn encapçala una altra petita xurma de malfactors el poeta i agitador professional Gabriel Alomar, el mateix que ja en temps de la Setmana Tràgica signa i difon un pamflet titulat Contra la pena de mort en el qual, a més d’atacar les lleis que protegeixen de la barbàrie, defensa l’anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia.

Quina visió en pot tenir un clergue com aquest del fet històric de les Germanies que marquen de manera inesborrable la història d’Albopàs? La considera una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors.

La seva intenció és precisament evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament considera que recordar la derrota agermanada de Son Fornari esdevé la millor manera de prevenir revoltes previsibles el dia de demà. Si es manté la pagesia en la ignorància, pot ser captada per idees dissolvents de demagogs, predicadors del paradís a la terra i d’altres ximpleries semblants.

Per això va en processó a inaugurar el marbre que commemora la desfeta dels agermanats a Son Fornari. Fa transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del cementiri pobler, en un carro curull de rams de flors i murta. Aconsegueix una participació grandiosa, amb presència d’autoritats i banda de música municipal que interpreta l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines.

Veu que la ignorància no serveix de res. Vol que tothom sigui conscient que la vila, amb una majoria de persones sense cap mena de formació, amb multitud de pagesos que no saben llegir ni escriure, no pot progressar.

I, segons ell, l’església no ha de quedar enrere en la tasca de promocionar els feligresos, la pagesia i els menestrals que sostenen l’economia d’Albopàs. En cas contrari poden caure en mans de propagandistes socialistes i anarquistes que, amb l’excusa d’ensenyar els infants, utilitzin aquesta necessitat per a propagar idees dissolvents.

En parlar-ne amb el batle, el jove Miquel Crespí i Pons de Can Verdera, tots dos es posen d’acord a bastir un gran edifici per a una Escola Graduada on els infants puguin aprendre les primeres lletres, matemàtiques, la història de la pàtria, hereva d’un imperi que dominà el món, la capdavantera del catolicisme, enfrontat sempre als infidels sarraïns i la maledicció luterana i anglicana.

El coneix bé, sap que és un home de provat catolicisme, un jove que ha tractat des d’escolanet a l’església, religiós, amant dels costums i tradicions, alhora que gran coneixedor de les necessitats urgents que té Albopàs. Des d’un conservadorisme ben entès sap albirar el futur més que molts dels que ja són homes d’edat. Sentint-lo hom comprèn que a vegades cal canviar alguna cosa per aconseguir que no mudi res de l’essencial.

Considera que en mans d’un batle com aquest, la fe no perilla, cap idea perniciosa serà propagada des d’aquest bastió de la modernització del poble. Ans al contrari, tothom podrà veure que, a patir de la realització del grandiós projecte, els albopassins esdevendran els homes que la pàtria necessita.

Familiaritzat amb personatges de l’època, com el manacorí mossèn Antoni M. Alcover, o el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o la llucmajorera Maria A. Salvà, contemplant altres indrets de fora de Mallorca, com són Barcelona, Roma, Atenes, etc., s’engresca en la tasca singular de bastir una societat que es basi en els valors considerats genuïnament cristians i particularment catòlics.

El viatge que realitza a la ciutat de Roma, en companyia de mossèn Miquel Costa i Llobera - un dels hereus d'una de les famílies més riques de Pollença, relacionat amb les millors i més poderoses nissagues de Mallorca, el senyor de Formentor, poeta sublim - i la poetessa llucmajorera Maria A. Salvà – qui no deixa el rosari en tot el temps que dura el trajecte -, li fa reviure les experiències viscudes com a estudiant dels clàssics al Seminari diocesà de Mallorca.

La visita a les catacumbes li reviscola el record de les primitives comunitats cristianes seguidores de Jesús de Natzaret. L’audiència concertada amb el papa Pius X, li causa una impressió inesborrable: veure'l entrar en majestat pel mig de la nau central de la basílica de Sant Pere, assegut damunt la cadira gestatòria, entre el fum de desenes d'encensers i el càntic dels escolanets adscrits al cor de la capella Sixtina, queda impressionat sobretot davant la presència tan propera de la màxima autoritat de l'Església catòlica en aquest món.

El viatge a Grècia, Constantinoble, Palestina i Egipte, sobretot a Terra Santa, li resulta tan emocionant que el manté en tensió, fins al punt que quasi no pot dormir a les nits.

El fan patir moltíssim les males notícies que arriben de Rússia, on una revolució comunista que sacseja els fonaments d’aquella gran nació es dedica a assassinar munió de sacerdots de l’església ortodoxa, rics propietaris i militars del tsar. La que ell considera molt estimada família imperial russa, que tan encertadament ha dirigit aquell gran país d’ençà fa tres-cents anys i que cau de forma irremeiable.

Per al mossèn, els antics fets de les Germanies, la revolta de Barcelona de fa uns anys, fins i tot els esdeveniments de la Comuna de París, no són res en comparació amb el que passa en aquell gran país.

Dos capítols d’aquesta novel•la em resulten particularment expressius d’allò que representa el mossèn protagonista d’aquesta novel•la. Per les reflexions que se n’extrauen i els interrogants que s’hi plantegen.

En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, participa a la guerra de Cuba, on passa més de tres anys. Un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que torna de Cuba mai no hi vol anar a viure. S’instal•la a la caseta del molí de Can Xiulet. Hi duu una vida d’ermità, tranquil, dedicat a la cura de l’hort i els animals que li fan companyia. El vicari no el considera cap mala persona, malgrat que no vagi mai a missa, enclaustrat sempre a la caseta de camp, a sa marjal.

D’ençà que marxa amb les tropes de Weyler a alliberar l’illa de Cuba de les malifetes dels mambises, els cubans renegats alçats contra la corona espanyola, el seu món pateix un daltabaix de què no se n’arriba a recuperar mai.

El mossèn s’hi atura sovint a empatar la xerrada, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què se sotmet de forma voluntària, conscient que alguna cosa molt greu li passa a Cuba per a reaccionar de tal manera i voler-se bastir una vida quasi de monjo de clausura.

Més que la derrota del general Weyler i les seves tropes, allò que el marca per a sempre és l’estil de vida luxosa i luxuriosa que veu que mantenen els alts càrrecs militars. Visitant prostíbuls i casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’estat espanyol.

Així, creu en Jaume de can Xiulet, esdevé impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli tan llunyana.

Aleshores el mossèn es demana què fa ell defensant les guerres de la monarquia des de la trona; dubta si no tenen raó les mares que no volen que els seus fills vagin a la guerra; si els seus esforços per provar de salvar costums i tradicions només han estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions...

Amb dubtes com aquests i altres que s’esmenten als capítols finals de la novel•la, li arriba l’hora de mort, amb la descripció pòstuma del darrer comiat que li ret el poble.


Cecili Buele i Ramis,

Palma, 20 de juliol de 2020

Festa de santa Margalida


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.

pobler | 21 Juliol, 2020 23:11 | facebook.com

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta


“Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)


Per Pere Antoni Pons


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?

Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.


O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.

Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.


Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?

Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.


La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?

Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.


Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.

Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.


Nota

El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.

(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)


És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)


PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


Per Margalida Capellà, periodista i escriptora


Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.



Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.



I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.


1 2 3 ... 286 287 288  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS